490.- Comentaris necessaris

490.- Comentaris necessaris.-

La situació no és fàcil  però no em sembla més complicada del que pensàvem que trobaríem. Avui no tinc perquè dubtar del Govern i, al contrari,  entenc que aportarà el que calgui per anar a parar on la majoria de catalans vàrem dir que volem anar. Tinc la sensació  que des de Madrid s’intenta imposar  dubtes sobre de la futura actuació de Puigdemont en particular i sobre del Govern i la Generalitat en general, amb accions com les de les empreses que ajuden a  marxar i que, en honor de la veritat, l’únic que fan és canviar el NIF. Aquestes empreses saben on hi ha calés i, especialment, on es produeixen. Per tant, canviaran de NIF, però no canviaran l’operatiu  intern. Però ja se sap que l’estratègia de la por funciona en segons qui, especialment en aquells que ni volen ni tenen perquè pensar més enllà dels quatre minsos  estalvis que tenen o de la pensió que  els ajuda a viure: la baula més dèbil de l’entramat social...

Aquest mati he vist – escoltat l’entrevista que Lidia Heredia li ha fet a Enric Millo. Ha quedat evidenciat la impossibilitat de Millo de parlar i respondre al que Lidia li preguntava. Xerrava amb la sola possibilitat de justificar el que no és de cap manera justificable; ha demanat perdó sense massa convicció, però ha continuat defensant-se i amb una verborrea tal i continuada que, la presentadora li hagut de dir que, si continuava amb aquella xarrera, el que hi havia no era una entrevista, sinó un monòleg. Produeix una certa tristor veure a persones entestades en  continuar esgarrapant la dignitat de tot un País com ho faria un gat panxa enlaire (que és com està l’Estat després de que tot el món hagi vist l’acció policial). Perquè qualsevol entrevista  la tira endavant el raonament amb les paraules adients.  Si no hi ha respostes, que era el que realment passava per part de  Millo,  carregar sempre i en tot moment les responsabilitats pròpies a les esquenes dels altres no fa res més que deixar al que així actua  al llimb de la incapacitat mental, perquè acabem entenent que Millo, en aquest cas, i amb la seva histèria,  no dona per a més.

Iceta ha perdut la brúixola sencera. No existeix el PSC que, per la bondat dels Collbonis, Balmons i Icetes, que no sé si son tants, han lligat la seva sort a la del PSOE que està entregat amb armes i bagatges al PP. C’s, aprofitant allò de les aigües tèrboles però oblidant-se de la màxima jesuítica que diu que en temps de turbulències no s‘han de fer mudances, demana la immediata aplicació del 155 que Rajoy, al menys fins avui, no vol posar en marxa. Pérez Royo ens deia ahir, després de les galledes d’aigua gelada que ens va llançar a través de TV3 respecta de la DUI (la entrevista és fàcilment reproduïble a TV3 a la carta), que, segons el seu criteri, la posta en marxa del 155 pressuposa la definició concreta del seu contingut, afectacions concretes, durada, etc... i que això no és precisament el que Rajoy vol o li interessa. Sembla evident que, actuant amb la cobertura  legal que en massa ocasions és inexistent (només cal recordar l’absència d’ordres judicials en massa coses de les comeses el 20 de Setembre passat i dies següents), amb l’avantguarda que li suposa el TC  dominat i domesticat i amb una Soraya de punta de llança  de tot plegat (o va al revés?. ¿Va ser ella la que va escriure les amenaces reials?, perquè semblava que era el seu discurs  i el seu to habituals), va molt més bé. Assegurant que el referèndum és il·legal, qüestió absolutament falsa perquè el TC encara no s’ha pronunciat  més enllà de la seva suspensió, justificant l’acció policial del 1-O davant de la suposada il·legalitat de la participació, qüestió absolutament també falsa donada la  despenalització de tot plegat per la famosa Llei 2/2005, va portant l’Estat espanyol cap una catalanofòbia de la que potser, per no dir segur, se’n haurà de penedir. Perquè el que quedarà del seu llegat, qüestió inevitable en un moment o altra, serà un desert: un deute extern impagable, un TC sense credibilitat, una fiscalia que, sense ordres directes com és ara, no sabrà on anar, una justícia lenta i sotmesa a uns criteris, com en tota l’administració i funcionariat, burocràtics més que de mèrit, amb una corrupció que seguirà galopant que haurà empobrit a la ciutadania, amb centenars de casos judicials pendents que, abans no hauran arribat a la fi, trigarà anys en fer net i... amb una Catalunya independent, la qual cosa, encara agreujarà més la situació de l’Estat que, irremissiblement, anirà a una fallida absoluta, tal que, per pagar les pensions, necessitarà inexcusablement el suport d’aquesta Catalunya sempre insolidària. De tot això, algun  dia la població de l’Estat se’n assabentarà. Potser, donat el desastre, que inclús en el MARCA Rajoy també hi trobi algun improperi per tot plegat merescut, i la resta de la ciutadania comenci a entendre per què Catalunya va voler marxar. Aquella catalanofòbia acabarà convertida  en marianofòbia quan Espanya  entengui fins a quin nivell ha estat capaç el govern del PP de portar la mentida coma garantia de la seva estultícia.

No ens podem oblidar del Sr. Guerra, fidel, com sempre, a la mort de Montesquieu que ell mateix ens va anunciar. Ni escoltar-lo!. Però a Sánchez, les patums del PSOE (Guerra, Felipe, Rubalcaba, Susana), li fan por. D’aquí la seva previsió en la seva actuació. I va venut. Com les esquerres en general, que no volen  “saber” la veritat.

Nosaltres continuem mantenint les expectatives i esperant ordres.

J.  Vinyeta.- 6 – 7 d’Octubre de 2017