489.- Estem a l’espera

489.- Estem a l’espera.-

Els esdeveniments van tant de presa que se’m fa difícil seguir-los. Els twits, whatsAps, facebook... van aportant imatges cites, opinions ...  Però bàsicament, responen avui a les  tres qüestions que va formar ahir la informació durant el dia:

La vaga per a  uns o aturada per a uns altres,  una de les tres qüestions,   no va estar des del punt de vista laboral, un èxit aclaparador, tot i que déu n’hi do. Però crec que tampoc es buscava aquest aspecte. Hi havia una qüestió principal, la segona de les qüestions, que n’era la l’origen: la repulsa a la repressió desaforada de la que va ser objecta Catalunya el diumenge passat. I a fe de Déu que es va aconseguir.  No sé quanta gent  va haver-hi  al carrer durant tot el dia.  Cap de les manifestacions multitudinàries a les que hem participat en els últims anys, hi té punt de comparança. Tot el País estava aixecat en contra d’aquella  barbàrie desbocada, inoblidable i imperdonable, amb la que ens varen obsequiar. Durant tot el dia mentre, s’aprofitava per posar flors a les portes  esbutzades dels col·legis per la policia i/o la guàrdia civil...

Però l’hora sonada va ser la de les manifestacions de la tarda. Les imatges que ens anaven arribant des de tots els racons del País, confirmaven la presència de centenars de milers i milers    de ciutadans (inclús alguns amb banderes espanyoles penjades a l’esquena)  arreu del País amb un clam unànime  de rebuig a la violència, suposadament legítima de les forces policials però deslegitimada per elles mateixes en la seva aplicació, fent bona aquella dita castellana  del elefante entrando en la cacharreria, però agreujada pel  somriure sardònic  dels que la   aplicaven fent-la més repulsiva. No sé si va haver-hi algun poble, vila o ciutat d’aquí, a casa nostra, que no es manifestés a la plaça major respectiva en contra de la bestialitat rebuda aquí, però  tan volgudament ignorada per l’Estat espanyol i, conseqüentment, negada davant la ciutadania espanyola. Els que tenim una certa edat, recordem les repressions ferotges d’aquells dos diumenges de Febrer del ’76, i si les imatges d’aquella  repressió (que sembla que no es varen fer publiques fins un bon temps després) les posem al costat de les de diumenge (aquesta vegada, gràcies a les noves tecnologies viscudes i vistes en temps real): no hi trobem cap diferència, llevat l’uniforme  de les policies. Res semblant havia passat pels carrers i places d’aquest País. Mai, en tota la seva història. I, per si era poc, convocatòries pràcticament autogestionades, el que fa que els lideratges de tot plegat també ho hagin de tenir en compta. Ni una paperera, vidre o contenidor fets malbé, com sempre. Per terra, només varen quedar les paperetes que, pel matí, els manifestants varen llençar a l’entrada del la seu del PP al carrer Urgell: ja no calia que les busquessin més. Els mossos fent una protecció inútil  davant de la prefectura de policia  de la via Laietana,< perquè la consigna era clara i res havia de passar. Ni els infiltrats varen capaços de violentar res. Som així.

La tercera està en el missatge del borbó. La cassolada simultània a l’emissió, al menys a Barcelona, va ser la més espectacular de les que s’havien anat fent  des de Setembre.  Haig de reconèixer que esperava una ratera. Esperava una espècie estranya d’oferiment de quelcom com un inici de no sé què a la que la Generalitat no si hagués pogut avenir i, en conseqüència, presentar-se com carregats de raó per l’ofensiva final. No va ser així, al contrari. Tenim clar que el discurs li escriu el Govern i que res hi pot afegir. Però també tenim clar que si el llegeix, el discurs, és evident que l’assumeix. En primer lloc, assenyala responsabilitats de la Generalitat, sense dir paraula sobre dels gravíssims  fets del dia 1  i després,  per descarregar consciencies, dona barra lliure pel que convingui. Felip va fer seu un discurs gairebé apocalíptic que Turull assenyala com el A por ellos monàrquic... Però no sé si és conscient Felip de que ha posat la seva figura i la corona en mans d’un govern en hores baixes i, com recordava Queralt ahir a la nit, abans de posar-s’hi, potser hagués calgut  que penses en el seu oncle grec i en el  seu besavi que van acabar a l’exili, ben forrats això si, però amb  la corona  a la caixa forta de l’Estat per una qüestió idèntica. Potser  va entendre que, donada la situació,  Rajoy li dona més garanties que posar-se més a prop de la veritat. És igual. Ha de recordar que la seva situació és la que és perquè la dictadura ho va voler així i que aquesta, i no més aquesta,  és la seva legitimitat. Això és el que haurà de recordar i això mateix pot ser la seva perdició. La premsa internacional assenyala la seva intervenció com un error. M’agradaria que algú d’aquests que hi entén en allò que anomenem llenguatge no verbal, em pogués confirmar el que per a mi era un nerviosisme evident d’en Felip. En fi: ja s’ho farà. Perquè per a Catalunya ha deixat d’existir.

Després de tot plegat, és evident que estem a l'espera de les decisions que prengui el Govern i, per avui, a les nou del vespre, sembla que serà Puigdemont qui ens dirà alguna cosa. De totes maneres, d'aperitiu tenim les declaracions que el President va fer a la BBC., que hi ha qui diu que son les que motiven el discurs de Felip posterior. No sé sí hi ha  altra solució que tirar endavant la DUI i amb quines condicions concretes. Haig de creure que, després  de la "rifada" de les  urnes i paperetes, el Govern té  previst el pla A, B, C..., per sortir-nos- en, el que no comporta, en cap cas ni per cap solució, que sigui fàcil de portar a terme. Esperarem.

Una nota final: la socialització dels problemes només  facilita la creació d’enemics. Dic això perquè en cap cas justifico la tallada d’autopistes. Deixo de banda l’acció dels pagesos fent anar a la policia fins La Jonquera i tallar-los-hi el pas per la tornada: estratègia de “guerra”. Però penso que si tothom té drets i nosaltres defensem els nostres, és evident que en cap cas podem conculcar els drets dels altres. Ningú te la obligació de ser-nos solidari. I menys per imposició.

J.  Vinyeta.- 

4 d’Octubre de 2017