485.- Setge a Catalunya.-
Catalunya en general i
Barcelona en particular ha sofert una “càrrega” policial en tota regle amb
entrades a diferents departaments i Conselleries de la generalitat que han
estat regirades de d’alt a baix,
retirant material suposadament referent al 1 – O.
La imatge que de tot plegat està donant el
govern central, és referència i portada a tota la premsa europea[1].
Le Monde, per exemple, es preguntava ja
ahir si l’Estat ha fet un cop
d’estat a Catalunya. The Times parla de repressió a Catalunya. The New York
Times diu que Madrid augmenta la tensió. Financial Times assegura que
és la pitjor crisi de la història moderna de l’Estat espanyol. Le Monde, avui de nou, Liberation, Corriere della Sera, premsa alemanya, se’n fan ressò[2]
L’Estat espanyol ha volgut anar lluny, amb un cop de testosterona, i la opinió
general és que s’ha passat de frenada.
Perquè la vulneració de
drets és manifest com van assenyalant els diferents juristes de prestigi
(membres dels col·lectius Praga, Drets, els
catedràtics Queralt, Nebreda i Arbós..., en son un exemple) que van
passant pels programes de TV3. Hi ha 14 alts càrrecs detinguts, 20 investigats
i 41 escorcolls i, com diu Puigdemont, la Generalitat intervinguda de facto però, tot i que “coberta” com
diu Queralt per “un Jutge amigo”,
queda clar que tot plegat no és més que una aplicació encoberta del famós 155,
però sense les garanties jurídiques que l’aplicació directa del famós article
comportaria. Tot això acompanyat per l’ordre de Montoro d’intervenir els
comptes de la Generalitat que, pel què també assenyalen els juristes, no és més
que un “ordeno y mando” amb un nul
aclariment jurídic que avali l’actitud
ministerial. Com diuen els que hi entenen, el preàmbul de l’ordre és un
autèntic nyap jurídic. Albert Carreras ho veu com una autèntica acció punitiva
a
Les veritables intencions de Montoro[3]
Tot plegat, que ve de
lluny, té com origen més immediat les modificacions legislatives efectuades pel
Parlament, aprovant la Llei pel Referèndum i les Lleis de transitorietat. Una i
altres han estat recorregudes davant del TC i el TC les té admeses a tràmit.
Però, de moment, res més. És a dir: el
TC les ha suspeses de forma cautelar i ara s’està a l’espera de la sentència
corresponent, tot i que, dit sigui de pas, avui ningú dubte de que seran
declarades inconstitucionals. Si
aquestes Lleis estan suspeses de forma cautelar, com es pot parlar d’un referèndum
il·legal si el TC encara no s’ha pronunciat? Es pot acusar d’alguna cosa més
que de desobediència si la convocatòria
d’un referèndum està despenalitzada? Però Rajoy té por, molta por, de que la
convocatòria sigui un èxit: un hipotètic tsunami als carres i places de
Catalunya l’1 - O comportaria molt possiblement la dimissió del Govern Central.
Perillós, molt perillós. I actua, abusant, en conseqüència... Com sigui, ha d’avortar
aquest previssible tsunami....
Tot això fa que la gent
surti al carrer i amb ganes. Entenem que s’inicia un nou Procés que afegeix a
tot plegat la defensa de les llibertats individuals i col·lectives que ahir de
forma fefaent (però des de ja fa dies), varen estar
vulnerades. En aquestes condicions em sembla un pur “cinisme habitual”
que Rajoy ens digui que està disposat a dialogar. Ens ho diu en el discurs
institucional però amb un llenguatge propi d’èpoques passades de trista memòria.
Ens ho diu després de que al matí, al Congrés, i en ser preguntat pels fets de
Barcelona, respongui allò de “estaban
avisados...” que posa una vegada més en dubte allò, cada dia més difícil d’empassar,
de la separació de Poders.
Alcaldes anant a declarar abans de que hagin realitzat suposats delictes, guàrdia
civil començant registres abans de tenir ordre judicial, el TC preparant
multes, Maza rumiant quan és més convenient (si abans o després del 1-O) la
detenció de Puigdemont, Montoro intentant escanyar les finances de la
Generalitat etc..., etc... Son només algunes de les imposicions que Rajoy va
carregant a la ciutadania de Catalunya per acontentar al seu ego particular
perquè, no hem d’oblidar-ho mai, estem on estem perquè ha repetit massa vegades[4]
que no
quiero... No vol, res més.
A Madrid Rajoy perdia una
votació, plantejada pel submís Albert Rivera que demanava un recolzament
incondicional a Rajoy en l’afer català, perquè, sorpressivament el PSOE va votar
no, llevat dels quatre incondicionals de Susana que s’han abstingut. Rajoy no té
el suport del Parlamento per “liquidar” Catalunya. Però tot i que el PSOE es separa, mal sigui
provisionalment, de “l’ortodòxia”, Iceta, inassequible al desaliento, no és ni capaç de manifestar-se en front de la fallida
de drets que enarbora Rajoy: Colau, Doménech, Fachín, Rabell... el posen en
evidència. Iceta sembla aferrat a
aquella proposta federal del famós Congrés de Granada de 2013[5]
que és evident que no porta en lloc. Iceta ho sap. Però, com Rajoy, no vol i ha de mantenir posicions...
La situació creada és complicada i difícil. Però hem de
continuar fent caní amb pau, defugint provocacions, amb caràcter festívol. Potser
soc agosarat, però en sembla entendre que els Mossos no crec que siguin feliços
fent el paper que fan. Però d’això, tampoc entenen la culpa ells. Hem de mirar endarrere
i veure com els diferents Governs de la Generalitat no han solucionat un
problema que ara cou molt. Pujol va ser el primer i crec que qui va tenir més possibilitats
per arreglar-ho, però entre el peix que venia al cove mai hi havia el tema dels Mossos
que al País Basc varen saber solucionar bé. Potser perquè allà hi havia
morts...
El desafiament per part de
Rajoy és clar tot i que està per veure que guanyi aquesta batalla. Però tenim el convenciment
majoritari de que, en qualsevol cas, perdran la guerra. La Història ens ho diu.
I Madrid ho sap.
J. Vinyeta
21 de Setembre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada