dijous, de setembre 21, 2017

485.- Setge a Catalunya

485.- Setge a Catalunya.-

Catalunya en general i Barcelona en particular ha sofert una “càrrega” policial en tota regle amb entrades a diferents departaments i Conselleries de la generalitat que han estat regirades de d’alt a baix,  retirant material suposadament referent al 1 – O.

La imatge que de tot plegat està donant el govern central, és referència i portada a tota la premsa europea[1]. Le Monde, per exemple, es preguntava ja  ahir  si l’Estat ha fet un cop d’estat a Catalunya. The Times parla de repressió a Catalunya. The New York Times diu que Madrid augmenta la tensió. Financial Times  assegura que  és la pitjor crisi de la història moderna de l’Estat espanyol. Le Monde, avui de nou, Liberation, Corriere della Sera, premsa alemanya,  se’n fan ressò[2] L’Estat espanyol ha volgut anar lluny, amb un cop de testosterona, i la opinió general és que s’ha passat de frenada.

Perquè la vulneració de drets és manifest com van assenyalant els diferents juristes de prestigi (membres dels col·lectius Praga, Drets, els  catedràtics Queralt, Nebreda i Arbós..., en son un exemple) que van passant pels programes de TV3. Hi ha 14  alts càrrecs detinguts, 20 investigats i 41 escorcolls i, com diu Puigdemont, la Generalitat intervinguda de facto però, tot i que “coberta” com diu Queralt per “un Jutge amigo”, queda clar que tot plegat no és més que una aplicació encoberta del famós 155, però sense les garanties jurídiques que l’aplicació directa del famós article comportaria. Tot això acompanyat per l’ordre de Montoro d’intervenir els comptes de la Generalitat que, pel què també assenyalen els juristes, no és més que un “ordeno y mando” amb un nul aclariment jurídic  que avali l’actitud ministerial. Com diuen els que hi entenen, el preàmbul de l’ordre és un autèntic nyap jurídic. Albert Carreras ho veu com una autèntica acció punitiva a Les veritables intencions de Montoro[3]

Tot plegat, que ve de lluny, té com origen més immediat les modificacions legislatives efectuades pel Parlament, aprovant la Llei pel Referèndum i les Lleis de transitorietat. Una i altres han estat recorregudes davant del TC i el TC les té admeses a tràmit. Però, de moment, res més.  És a dir: el TC les ha suspeses de forma cautelar i ara s’està a l’espera de la sentència corresponent, tot i que, dit sigui de pas, avui ningú dubte de que seran declarades inconstitucionals.  Si aquestes Lleis estan suspeses de forma cautelar, com es pot parlar d’un referèndum il·legal si el TC encara no s’ha pronunciat? Es pot acusar d’alguna cosa més que de desobediència  si la convocatòria d’un referèndum està despenalitzada? Però Rajoy té por, molta por, de que la convocatòria sigui un èxit: un hipotètic tsunami als carres i places de Catalunya l’1 - O comportaria molt possiblement la dimissió del Govern Central. Perillós, molt perillós. I actua, abusant, en conseqüència... Com sigui, ha d’avortar aquest previssible tsunami....

Tot això fa que la gent surti al carrer i amb ganes. Entenem que s’inicia un nou Procés que afegeix a tot plegat la defensa de les llibertats individuals i col·lectives que ahir de forma fefaent  (però des de ja fa dies),  varen estar  vulnerades. En aquestes condicions em sembla un pur “cinisme habitual” que Rajoy ens digui que està disposat a dialogar. Ens ho diu en el discurs institucional però amb un llenguatge propi d’èpoques passades de trista memòria. Ens ho diu després de que al matí, al Congrés, i en ser preguntat pels fets de Barcelona, respongui allò de “estaban avisados...” que posa una vegada més en dubte allò, cada dia més difícil d’empassar, de la separació de Poders.

 Alcaldes anant a declarar abans de que  hagin realitzat suposats delictes, guàrdia civil començant registres abans de tenir ordre judicial, el TC preparant multes, Maza rumiant quan és més convenient (si abans o després del 1-O) la detenció de Puigdemont, Montoro intentant escanyar les finances de la Generalitat etc..., etc... Son només algunes de les imposicions que Rajoy va carregant a la ciutadania de Catalunya per acontentar al seu ego particular perquè, no hem d’oblidar-ho mai, estem on estem perquè ha repetit massa vegades[4] que  no quiero... No vol, res més.

A Madrid Rajoy perdia una votació, plantejada pel submís Albert Rivera que demanava un recolzament incondicional a Rajoy en l’afer català, perquè, sorpressivament el PSOE va votar no, llevat dels quatre incondicionals de Susana que s’han abstingut. Rajoy no té el suport del Parlamento per “liquidar” Catalunya.  Però tot i que el PSOE es separa, mal sigui provisionalment, de “l’ortodòxia”, Iceta, inassequible al desaliento, no és ni capaç de manifestar-se en front de la fallida de drets que enarbora Rajoy: Colau, Doménech, Fachín, Rabell... el posen en evidència. Iceta  sembla aferrat a aquella proposta federal del famós Congrés de Granada de 2013[5] que és evident que no porta en lloc. Iceta ho sap. Però, com Rajoy, no vol i ha de mantenir posicions...

La situació creada  és complicada i difícil. Però hem de continuar fent caní amb pau, defugint provocacions, amb caràcter festívol. Potser soc agosarat, però en sembla entendre que els Mossos no crec que siguin feliços fent el paper que fan. Però d’això, tampoc entenen la culpa ells. Hem de mirar endarrere i veure com els diferents Governs de la Generalitat no han solucionat un problema que ara cou molt. Pujol va ser el primer i crec que qui va tenir més possibilitats per arreglar-ho, però entre el peix que venia al cove mai hi havia el tema dels Mossos que al País Basc varen saber solucionar bé. Potser perquè allà hi havia morts...

El desafiament per part de Rajoy és clar  tot i que  està per veure  que guanyi aquesta batalla. Però tenim el convenciment majoritari de que, en qualsevol cas, perdran la guerra. La Història ens ho diu. I Madrid ho sap.

J.  Vinyeta
21 de Setembre de 2017