486.- Comentaris (Revolució, oé, oé, de la guerra)

486.- Comentaris (Revolució, oé, oé, de la guerra) .-

Estem immersos en una autèntica revolució. I de molta més intensitat que aquella que va bellugar consciencies a mitja Europa (i amb retrucs als USA, inclosos) que va ser nomenada de forma generalista el 15M. Aquesta revolució  a la  catalana, com diria en Tardà, està sent seguida per milers i milers de ciutadans de Catalunya (inclosos els que no ho son de naixement, però sí d’adopció) per posar potes enlaire definitivament una sèrie de “mantres” amb els que aquests catalans, aquest País, ja fa anys que no hi volem combregar. Totes les revolucions s’han plantejat sempre com a solució a una sèrie de  problemes, el manteniment dels quals no condueixen a res més que a l’anorreament  dels aporrinats.

 I la  Catalunya aporrinada ha dit prou i la tira endavant. Per què tira endavant? Perquè entenc que hi ha lideratge, i poderós: Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Cuixart, Sánchez, Gabriel..., formen la clau de volta de tota  la cúpula d’aquest lideratge de forma permanent i incorruptible.  I ara, quan han entès que sense  lideratges forts no  es va en lloc, recordant que era el mòbil qui portava el lideratge el 15M i el fracàs consegüent, el jovent, que se sentia desprotegit i sense paraigües, sabedor també que en un futur proper haurà d’incorporar-se a tutelar el Procés, s’hi afegeix de forma clara.  Cap “projecte” no va enlloc sense direcció, si no hi ha qui el lideri: el “projecte” català està ben liderat; per això va endavant. I això de que quan hi ha lideratges potents tot va més rodó, la història també ens ho ensenya.

Rajoy ha envaït el País. Imagino quelcom similar a  una operació, per exemple  anti – narcos, en una ciutat de set milions i mig d’habitants, complertament envoltada per la policia. Entre això i la realitat, l’arribada de milers i milers de policies i guàrdia civil amb aquells  “a por ellos, oé...” posa en evidència el tracte colonial al que estem sotmesos i mostren, potser inconscientment, una clara diferenciació i separació entre ells d’allà i nosaltres aquí.  Però també intenta mostrar-nos a tot l’Estat, coma vulgars xoriços i criminals perillosos, perquè si no hi ha un autèntica causa criminal, l’Operació Anubis (Deu egipci de la mort...), que en sembla que és com ve batejada des de Madrid, no té el més mínim sentit. Posar  tot l’Estat espanyol contra Catalunya, Rajoy ho considerà un èxit, però  de resultes, perd definitivament Catalunya, cosa que sembla iniciar determinats moviments financers, sempre atents als vols de les papallones.... Rajoy ha de començar a rumiar com arregla el conjunt de  disbarats en els que s’ha emmerdat perquè JP Morgan (i no és l’únic) està desaconsellant comprar deute espanyol i la prima de risc ja ha augmentat  un 20%.  I tots recordem que passava quan aquesta dada s’enfilava.

Tot i que sense els “tumultos” que tant insistentment assenyalava Méndez de Vigo, sense sang vessada, és evident que estem en una guerra, política, que ve de lluny en defensa de la supervivència més elemental de casa nostra i a la que si hi ha sumat, en aquestes últimes hores, una defensa necessària d’uns drets que han  estat violentats de  forma tant barroera i dictatorial que, els que els varem viure, recordem els temps de Franco. Rajoy vol guanyar la batalla ara i com sigui perquè li va a pell i, per aconseguir-ho, posa sobre de la taula, tots els mitjans de que disposa convençut  de que la força li donarà la raó. Podríem recordar-li, amb  això de la raó de la força, allò d’Unamuno a Millán Astray. Però no cal, ja ho sap. Prefereixo  rememorar un fet històric de la segona guerra mundial: la famosa batalla de les Ardenes, que ni tan sols va guanyar i amb la que Hitler només va aconseguir endarrerir un final de la guerra, des de ja feia dies  escrit. Les comparacions son odioses, però....

J.  Vinyeta

27 de Setembre  de 2017