411.- Comentaris (13 N, Margallo, Trump i Europa)

411.-  Comentaris  (13 N, Margallo, Trump i Europa).-

80.000 persones segons la Guardia Urbana varen omplir l’Avinguda de María Cristina i la Plaça Espanya. No era un dia assenyalat del calendari o una jornada històrica a commemorar. Però era un dia en que l’Ònium, l’ANC i l’AMI i les associacions paral·leles  varen dir a la societat civil que aquells més de quatre-cents imputats per la justícia espanyola membres  de gairebé el cinquanta per cent dels Ajuntaments de Catalunya, no podien sentir-se sols. I la resposta hi va ser. Més de 170 autocars amb gent d’arreu del país (sense “bocates” de mortadel·la i pagant-se el trajecte, com sempre) varen fer cap María Cristina. El “soufflé” no decau, al contrari, i queda clar que és ben alt i inflat: en molt pocs dies per la organització de l’acte, la resposta ha estat manifestament exitosa.

La societat civil d’aquest País els hi diu als polítics i associacions que ella, la societat civil, farà la seva feina i que, per a fer-la, només els hi caldrà aixecar el dit i demanar-li tantes quantes vegades sigui necessari. I que amb aquest acte, aquest 13N, inaugura el cicle en el que no caldrà esperar a dates assenyalades per sortir al carrer  (sempre he dit que amb una societat civil disciplinada, pacífica i conscienciada com aquesta, es poden fer grans coses). Però al mateix temps està dient que la direcció política de tot plegat ho ha de ser de forma unitària, tant unitària com ho era la composició del escenari des del que es varen fer els parlaments, perquè també té clar, aquesta societat  civil, que si no és així difícilment ens en sortirem i que també està disposada a empènyer en aquest sentit tant com sigui necessari (la idea de la divisió d’aquesta societat ha estat sempre en l’ideari del PP i afins). PDECat, ERC, les CUP, i la resta del 80 % del País (PSC i CSQP i ciutadans no afiliats  però  pro referèndum, que també hi son),  que tenen  la seva representativitat en tot l’Hemicicle del Parlament, han de fer esforços per aquesta unitat necessària: el País que els vota i els hi paga el sou, diu que han de recollir aquesta voluntat popular i fer-se-la seva. Els hi diu que les banderes partidistes han de quedar momentàniament arraconades fins les eleccions posteriors en que  decidirem com voldrem el País en que ens tocarà viure, perquè  és evident que primer hem de fer-lo, aquest País. Queda clar que, en qualsevol cas, no depèn tot plegat de la societat civil.

El dia ens acompanya amb unes manifestacions de l’exministre Margallo que tot i venir de qui venen, no ha estat fàcil trobar-ne ressò en la premsa diària. Diu, sense embuts, que la actuació de la Vicepresidenta Soraya[1], amb els recursos jurídics permanents, no ha fet més que judicialitzar la política. Ja ho sabíem, però que ho digui Margallo, mal sigui perquè Rajoy ha prescindit d’ell, té la seva gràcia. La caverna (13 TV, 14/11) considera Margallo un “bon demòcrata cristià i,  com a tal, un conspirador...” Només faltaria...!

L’elecció de Trump als USA ha estat un vendaval.  Les protestes de ciutadans americans als resultats de l’elecció, poden emmascarar un triomf que a molts no ens grada i inclús ens espanta. Però la tradició democràtica dels USA avala i legitima un resultat electoral que ni a la pròpia Clinton se li ocorre qüestionar[2]. I hem d’esperar fets concrets perquè Paul Ryan, republicà i Portaveu  avui de la  Cambra de Representants (càrrec equivalent a  la Presidència de la Cambra) i que ha qüestionat durament la campanya de Trump, li ha dit a Trump que per governar ha de comptar amb les Cambres. I cal recordar que els  membres dels grups  representants (tant demòcrates com republicans) no mantenen disciplina de vot, tot i que una majoria afí al President  electa facilita les coses. Hem d’esperar, tot i que sense optimismes.

Europa té por. Els USA han intervingut  en les guerres del segle XX diguem-ne que alliberant Europa. Això és molt clar en el cas de la segona guerra mundial. La intervenció americana en la guerra del Balcans de no fa tants anys, també va ser decisiva i en la que una  OTAN inoperant  va necessitar del lideratge del USA per a decidir la fi de Milossevic. Sembla que  ara entén que amb Trump es pot acabar aquesta “protecció”  americana i que l’OTAN pot quedar en paper mullat. Europa té por de quedar-se sola i això no agrada massa, per a no dir que gens.

Té molts problemes derivats, en la meva opinió, del fracàs que ha anat conreant la social democràcia europea des de la segona meitat del segle passat, “adaptant-se” a l'esdeveniment del neoliberalisme i perdent en conseqüència aquell toc per reformar els estats i d’enfrontament amb el capitalisme per redistribuir els bens socials. Sembla que arriba el moment en que Europa haurà d’enfrontar-se amb els seus propis fantasmes que la desídia política bàsicament ha deixat aixecar pels més de 15.000 lobbistes que es mouen per Brussel·les i per la inacció militar en els conflictes actuals. La no intervenció en tot plegat ha sumit la política  Europea en una espècie de tercera edat dolsa i despreocupada. 

L’acord comercial amb Canadà va tenir un primer avís que va estar a punt de fer-lo trontollar,  el famós TTPI,  ara bloquejat i sense garanties d’èxit (la qual cosa potser hem de celebrar donat el secretisme que l’envoltava i que ens feia témer el pitjor), el Brexit,  l’OTAN en entredit, i ara Trump en el per què de tot plegat... Tot això no fa més que posar en evidència la crisi profunda en que s’ha situat una Europa  sense  autoestima  que fa que els seus ciutadans, que no viuen precisament  en una tercera edat dolsa i despreocupada com semblen pensar des de Brussel·les,  estiguin pensant que potser sense aquesta Europa de mercaders o fora d’ella, aniríem millor. De que això sigui així, no en tenim precisament la culpa el ciutadans, que quedi clar.

J.  Vinyeta

15 de Novembre de 2016

---

[1]Phttps://elcomunista.net/2016/11/14/garcia-margallo-cuestiona-politica-de-rajoy-hacia-cataluna/ ‘La vía de aplicar la norma y llevar todas las cuestiones a los tribunales es judicializar la vida política y eso nos lleva a un choque de trenes, a un conflicto, y eso es lo que hay que evitar’

[2] Germà Capdevila preguntava a la seva columna de El Punt Avui: Quants Estats democràtics poden presumir de quasi 250 anys de democràcia i sense cap “ensurt” durant aquests temps?

410.- Comentaris (Trump, TC)

410.-  Comentaris (Trump, TC).-

La revista El  Temps del 27 de Setembre passat  (nº 1685)[1]  publicava una entrevista al President del Parlament Europeu   Martin  Schulz,  i a la pregunta sobre un hipotètic triomf d’un populista com D. Trump en les eleccions USA, Schulz hi  respon així:

“Trump no és només un problema per la UE, sinó per al món sencer. Quan a la Casa Blanca  hi acaba arribant un home que presumeix de no tenir-ne ni idea i que diu que el coneixement especialitzat és una ximpleria de les elits, és que s’ha arribat a un punt  crític. Si és el cas, tindrem un home clarament irresponsable  en un càrrec que requereix un grau elevadíssim de responsabilitat. La meva preocupació és que pot inspirar imitadors, també a Europa. Per això espero que guanyi Hilary Clinton”

És un mostra de la por que ja anava causant allò que molts consideraven una bogeria.   Però finalment Trump ha arribat a la Casa Blanca. I aquella  por ara s’ha confirmat en els titulars de la premsa occidental. Es fa difícil  confiar en algú que ha dit, sense embuts, que l’energia derivada del carbó és una energia neta, que creu en el  fracking i que ha dit que això del escalfament i el canvi climàtic és un invent que perjudica les empreses... La futura actuació internacional  és també una incògnita, però cal recordar que, com ha dit, Brussel·les és un forat del infern i la OTAN és una estafa. Així les coses, i pensant en allò de que una cosa és receptar i l’altra és prendre, no queda més remei que esperar esdeveniments. Però els auguris no son massa afalagadors tot i el discurs del guanyador, immediatament després de saber la victòria electoral, en el que es mostrava molt conciliador.

La recuperació econòmica – financera dels USA en mans d’Obama, ha estat un fet. Però com sol passar en aquests casos, els avenços econòmics, i més en un món terriblement globalitzat, han anat deixant a molta gent, molts, segur que a massa gent, a la cuneta (només mirant aquí a casa nostra ja  tenim exemples ben vius de tot plegat). Aquests diguem-ne desheretats i bona part  dels americans potser han vist en H. Clinton la representació viva de tot aquest món financer global, sense entranyes i  esclau del ratio de beneficis empresarials i, com està passant a bona part del món occidental, han volgut trencar la ratxa i donar un  punt clar d’inflexió a la corba social que continuava tirant cap amunt. Les eleccions presidencials semblen el moment oportú per la inflexió, castigant el sistema a través del seu representant, Clinton.  El problema radica en que per la peremptòria necessitat de sortir de la cuneta i trencar l’estatus del moment, es va a buscar  Trump  perquè  és qui s’enfronta a Clinton: sembla que s’hagi votat en contra de i no a favor de. I així Trump arriba a la Casa Blanca. La victòria ha estat inapel·lable tot i que en número de vots guanya Clinton per uns 100.000 vots més. Però el sistema electoral americà ha propiciat una victòria ampla de Trump. En aquest punt, res a dir.

 La realitat és la que és i és ara ja incontrovertible amb l’agreujant, en aquest cas, de les majories que els republicans han obtingut tant al Congrés com en el Senat, el que permet a Trump una governabilitat francament còmoda. La resposta a tots aquests dubtes la tindrem a partir del proper 10 de Gener, dia en que Trump prendrà les regnes del país més poderós del món. Les decisions que prengui ens poden afectar i molt. Per si de cas, que Déu ens agafi confessats...

Però aquí a casa nostra hi ha un tema que em sembla molt preocupant: el Tribunal Constitucional a acceptat portar a terme l’opció executora de les resolucions  del propi tribunal i podrà d’acord amb la Llei, avalada pel propi TC,  inhabilitar - suspendre directament càrrecs o funcionaris públics desobedients de les seves resolucions: el TC s’ha convertit en un tribunal normal que fa executar les pròpies sentències. És una mesura excepcional dins de l’aparell jurídic de l’Estat i molts  dels que hi entenen afirmen, a més,  que és una mesura anticonstitucional. Però deixem que d’això se’n ocupin aquests  que hi entenen. Personalment m’assalta un dubte  gros. Imaginem que el TC resol inhabilitar o suspendre  un polític o funcionari i executa la sentència. Donat que aquest polític o funcionari pot considerar-la, la suspensió, un greuge comparatiu greu, pot decidir i decideix recórrer al Dret Constitucional d’Empara per aquesta qüestió,  Dret que haurà de portar-se davant del  propi TC. La qüestió està en que aquest dret constitucional, el Dret d’Empara, i la resolució del cas, estarà  en mans del TC. I la pregunta que ve al darrera és la següent: com es podrà resoldre el tema si el TC és jutge i part al mateix temps?. Si algú sap la resposta, que me la faci arribar.

J.  Vinyeta

10 d’Octubre de 2016 

---

[1] La entrevista va ser publicada originàriament per la revista alemanya Der Spiegel, però no ens diu en quina data.

409.- Comentaris (Rajoy, Zoidi, Mossos, Sixena)

409.-  Comentaris (Rajoy, Zoidi, Mossos, Sixena).-

Rajoy ja ha format govern. I no hi ha novetats o sorpreses. És  més del mateix  però donant més pes al partit amb la incorporació de Cospedal al Govern. La brigada Aranzadi pert la portaveu del Govern però guanya el Ministeri d’Administracions Públiques: Soraya es converteix en la interlocutora oficial amb Catalunya i ja sabem com ens tractava tot i que, segons diu l’ara portaveu del Govern, Rajoy ha donat instruccions als seus ministres de dialogar, pactar... En aquest aspecte, em ve ara a la memòria una anècdota personal, però referenciable en aquest aspecte. És la següent:  l’empresa en la que jo treballava patia constantment les deficiències de subministrament elèctric que ens donava una determinada companyia elèctrica. Les aturades  per manca de fluid sovintejaven  amb les conseqüents aturades automàtiques de les instal·lacions per la caiguda de tensió i  a les que s’hi ocasionaven danys molt greus.  Les nostres queixes no varen ser ateses  mai. En el moment de la liberalització elèctrica es varen personar a l’empresa els directius de la Cia. Elèctrica per assegurar-nos que a partir d’aquell moment, les coses aniríem millor, que serien “bons xicots” i que es posaven a disposició per a les correccions pertinents. Els hi vaig dir que no ho creia possible, que després d’haver fotut el que els hi rotava durant tota la vida (des de la fundació de la nostra empresa) considerava que amb una suposada vareta màgica inexistent era impossible que tot funcionés, senzillament, de forma correcta. Van jurar i perjurar, però les coses varen continuar igual. Tant igual que vàrem  acabant instal·lant uns grups electrògens per poder tenir un subministrament elèctric constant i regular. Rajoy els hi diu als ministres que han de dialogar i pactar. Algú s’ho creu? Recordem allò de l’escorpí i la granota o aquella dita catalana de que en el pot petit hi ha la bona confitura, però també s’hi sol guardar el verí...

El nou Ministre de l’Interior s’ha estrenat amb la detenció del que era el suposat cap etarra Mikel Irastorza. Resulta evident, una vegada més, que el Govern no vol la pau si no la victòria, coses que poden semblar el mateix però que son coses diferents. Antoni Batista, gran coneixedor del País Basc, fa un breu però bon anàlisi del succeït, en el diari Ara[1].

L’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, ha estat detinguda i portada als jutjats pels Mossos d’Esquadra. Llanos de Luna, el PP i les organitzacions i partits polítics ultres son qui  activen les denúncies davant dels jutjats i aquests  actuen. Sabem també que hi ha més de quatre-cents càrrecs electes denunciats – imputats, sabem que això no acabarà aquí, sabem que els Mossos hauran d’actuar com a ho han fet a Berga perquè son policia judicial de Catalunya i sabem que el cos no és una Policia Autonòmica independent. I això anirà passant així.  L’11 de gener de 1984 es va presentar la primera promoció de Mossos que, en successives promocions, han anant arribant als milers que ara conformen el Cos. El Mossos han gaudit  des de sempre d’una mancança específica: no és la Policia de Catalunya  en el sentit més ampli; son la policia judicial de l’Estat a Catalunya, que son coses diferents. Aquest ha estat un tema pendent que la Generalitat ha estat incapaç d’arreglar. Miquel Sellarés, que va ser qui els va posar en marxa, sempre has mantingut que aquesta era una situació que calia arreglar. Però també és ben cert que cap del governs des d’aquell 1984, ha estat capaç de fer-ho. És per això que els Mossos van anar a buscar a l’alcaldessa de Berga i que, en el suposat que algú d’aquí els hi manés no fer-ho, el Mossos, avui per avui, deuen obediència als jutges encara que el hi facin fer coses que a molts no agraden. Les CUP han posat a la picota al Conseller  Jané. Però, en aquest aspecte, a qui s’ha de demanar responsabilitats, i no pels afers de Berga que en son una conseqüència, és a la Generalitat per no haver solucionat un problema que cueja  des del any 1984 i amb moments de clara confluència del Govern català i el Govern de  Madrid. Deixadesa,  negligència, irresponsabilitat? No sé quin és el mot més escaient. Però és aquest un greu  problema, real, que pot mostrar-se amb molta cruesa en el moment de la “desconnexió”. I ara, des de Madrid, no voldran ni sentir  parlar de solucionar-lo: la Policia Catalana és seva.

Les  pintures de Sixena estan a l‘ordre de dia. El Govern d’Aragó i un dels Jutjats d’Osca (em sembla que Sixena i Lleida van per vies diferents) s’ha entestat en que les pintures de Sixena que estan al MNAC siguin retornades al seu lloc d’origen. Em sembla que no cal discutir perquè, si el sentit comú no impera, cosa extremadament difícil en un contenciós, com és el cas, complertament polititzat en el fons i les formes, les pintures seran donades, des del punt de vista al menys judicial, al lloc d’origen. Per tant, donats els informes tècnics corresponents i unànimes  en el sentit de no bellugar-les d’on son, entenc que només hi ha una solució: diguem que “amigablement” es donen les claus del MNAC a la jutgessa i que aquesta  les doni   als qui assumeixin la responsabilitat del desmuntatge i trasllat. D’aquí ningú se’n farà responsable i tot i que amb un dolor extrem al cor, deixarem que se les emportin: si ho fan bé, ja les anirem a veure a Sixena. Si no, que n’assumeixin les conseqüències davant del món de l’Art, com a jutge final,  del poble aragonès i del poble català (que no podrà evitar un dolorós somriure sorneguer...) si, com sembla avenir, les destrossen. Tanmateix, si ho fan així hi haurà un flagrant trencament del ideari polític de les essències del franquisme més ortodox. Aquesta vegada serà mejor rota que roja... Ai, ai, ai...! En massa  ocasions en aquesta pobra, trista, bruta, dissortada pàtria... hem d’estar pendents dels que ens volen fer anar per un cantó i dels contraris. Això sí:  ambdós amb el mateix objectiu...

Per cert, donada la fixació del Govern Aragonés en el retorn del que entenen com a propi, m’agradaria que aquesta mateixa fixació la tinguessin en totes les peces que entenen com a seves i que volten pel món. Segur que les tenen controlades. Però també és segur que no tenen pebrotets per a reclamar-les de cap manera i menys amb la virulència amb que ens reclamen les que tenim aquí. Ja no parlo de les que hi ha als EEUU. Senzillament, no tenen collons  ni per a reclamar les que hi ha al Prado, a Madrid. Ni a la resta de l’Estat Espanyol que son moltes, mostra clara de la politització de l’assumpte.

J.  Vinyeta

6 d’Octubre de 2016

---

[1] http://www.ara.cat/politica/propaganda-Del-numero_0_1682231899.html

408.- De la investidura de Rajoy

408.- De la investidura de Rajoy.-

El PSOE s’ha venut l'ànima al diable a canvi de no anar a unes terceres eleccions que, segons enquestes, haurien estat  nefandes el partit. Però aquesta mateixa debilitat s’ha convertit en la millor basa pel joc de Rajoy: ha dit, i sense immutar-se, que no es bellugarà un mil·límetre del seu programa i que en cap cas permetrà que es desmunti el que ha realitzat. La commedia è finita...![1] Rajoy ens ho va deixar clar en el discurs de  dissabte, que entenc com un discurs terrorífic: s’ha acabat  la comèdia i  ara comença el drama.

Rajoy té  a les seves mans convocar eleccions, com  tots els caps de Govern del món democràtic, en el moment que entengui més convenient i propiciatori als seus interessos. És un privilegi inherent al càrrec. Però té ben clar que, per molt que ho vulgui ell, que és tant constitucionalista i precisament per raó constitucional, no podrà convocar eleccions, per a molt que ho desitgi, fins al més de Maig vinent per a celebrar-les el Juny següent. Queden per tant sis mesos en els que el PSOE podrà carregar piles abans del congrés (que retardarà tant com pugui  a fi de que Sánchez quedi el més lluny possible...), i fer l’oposició, tant pregonada pel portaveu del seu grup parlamentari, sense el risc immediat d’enfrontar-se a una contesa electoral perillosa.  Serà en aquests sis mesos en el que el PSOE haurà de  mostrar als militants, votants, simpatitzants i a la ciutadania en general, quin és el real tarannà: submissió o oposició. I si és oposició, en quin grau. La pedra de toc seran els  pressupostos a  aprovar pel 2017. I Rajoy sap, perfectament que  o hi ha pressupostos o  hi ha eleccions generals el Juny que ve. I el PSOE, què  triarà...?

En la sessió d’investidura, els Iceta boys i vuit diputats més del PSOE (quinze, tots plegats) varen votar No, a Rajoy. Uns pocs diputats més es varen abstenir por imperativo. Varen  ser gestos simbòlics però suficients per mostrar la cara més trista d’aquest PSOE condemnat al que pot ser un ostracisme històric. El PSC, Iceta, sap que una votació favorable a Rajoy, mal sigui amb una abstenció, posaria en perill la pròpia existència del partit a Catalunya, partit que començaria a convertir-se en residual. Però no em deixa de ser sospitós que un parell o tres dies abans de la votació,  el PSC tregui del seu programari a aprovar en el proper congrés, allò que coneixíem com a via canadenca. És adir, renuncia a apostar per un referèndum a Catalunya, si la idea federal no progressava, encara que aquest estigui acordat amb el govern Central (era la anomenada “via canadenca”). No serà aquest el preu acordat amb el PSOE per poder votar No? No em sorprendria. El PSC sempre ha estat un mestre en saber nadar i guardar la roba. En quan a les conseqüències per els  díscols, el PSOE, si els  expulsa, perdrà quinze escon que necessita com l’aire que respira. Si no ho fa, es pot repetir la mateixa situació de dissabte passat en altres circumstàncies compromeses. Ells decidiran.

Les grans figures de la sessió d’investidura varen ser  Rufiàn (com sempre...) i el  diputat de Bildu,  Oskar  Matute. Rufian, com sempre, va fent preguntes que per banda dels increpats son impossibles de contestar sense que es fotin  trets, com a mínim,  als peus, i va retratar la realitat “psoeista” amb un a cruesa dolorosa. Matute es va dedicar a fer història de les vegades en que el PSOE havia dit blanc i va ser negre, ratificant la seguretat i confiança en la paraula del PSOE, perquè  sabem amb seguretat que no la compliran.

La sessió na va donar per gaire més, potser exceptuant el fet de que Rajoy mostrava més interès en debatre amb  Iglésias que amb Hernando (PSOE): ja se sap que, en llenguatge del PP, l’enemic ha d’estar derrotat i humiliat. I la millor manera és ignorar al PSOE.

Previ a la sessió, Sánchez va presentar la renúncia a la seva Acta  de Diputat i deixar clar que es presentarà  al Congrés que el PSOE ha de celebrar per a liderar el Partit.. Però amb el retard d’uns i sense un altaveu com el que era el Parlamento l’altra, ningú es capaç d’afirmar que la voluntat de Sánchez sigui realitzable. En el moment en que hi hagi visos de realitat d’aquesta voluntat, la tempesta mediàtica es tornarà a destapar. Segons com vagin les coses en aquell moment, no hi podrem  faltar els catalans i el Procés  com a responsables d’un nou desastre del PSOE. Però tot i sent-hi i sent-ne responsables com ha estat en aquesta ocasió, s’estimaran la destrucció abans del reconeixement de la nostra influència.  Així els hi va.

Ara ens queda esperar a dijous proper, dia en que Rajoy farà la presentació del nou Govern

J.  Vinyeta

1 de Novembre de 2016

---

[1] És la frase amb la que finalitza l’òpera de Leoncavallo  I Pagliacci. Tot aquell patir dels personatges, especialment d’Arlequí i els malaurat Colombina i el seu amant, tota aquella tragèdia, queda conclosa en amb  aquest La commedia è finita...!: és l’expressió que fa bona aquella idea del verisme operístic,  però que ens  deixa, tot seguit,  el drama que comença en aquest mateix moment per els que han viscut la tragèdia i han de sobreviure amb el cor eternament encongit. A nosaltres que hem, sobreviscut,  Rajoy també ens ho ha dit... 

407.- Comentaris (Rodalíes, PSOE – PSC, altres...)

407.- Comentaris (Rodalíes, PSOE – PSC, altres...).-

El Sr. Miquel Nadal era aleshores el conseller d’obres públiques. I per obra i gràcia de Zapatero, es va signar el traspàs de rodalies de Renfe. Rodalies de Barcelona es convertia en Rodalies de Catalunya. El PSC anava a bombo i plateret anunciant les virgueries que es podrien fer i deixant clar que el binomi PSOE – PSC era el que convenia a a Catalunya.  El traspàs no era més que una aixecada de camisa, tal com ha anat quedant palès, i res més. Però el PSC havia de portar un suposat trumfo a la mà perquè, coincidint amb la signatura del traspàs, des de Madrid  se’ns deia també que l’Aeroport de Prat es continuaria gestionant des d’Aena: pal i suposada pastanaga...

A Gener del 2010 escrivia jo el següent:

I hem acabat el 2009 i començat el 2010 amb un parell o tres de notícies que fan patxoca. La primera va estar la signatura del traspàs de rodalies de Renfe. Segons el Conseller Nadal, passarà personalment revista als lavabos de tots el vagons de tots el trens, que en això sembla que sí hi té competències. La pregunta que se’m acut és si per sancionar al encarregat de la neteja, per no haver fet bé la seva feina, el Sr. Nadal haurà d’obrir un expedient sancionador que serà resolt a Madrid, o la sanció la podrà imposar directament la Generalitat[1].

No es tracta de voler-me citar, però han passat sis anys des d’aquella signatura i hora és de recordar  que molts ja enteníem que aquell traspàs deixava en evidència el que no era més que un  paper  signat que feia bonic però amb el què, en realitat, Adif continuava sent propietari de vies, estacions i trens. És a dir, la conselleria de transports, la Generalitat,  no podia fer gaire més que mirar-s’ho, iniciar les protestes per la pèssima actuació del sistema ferroviari amb centenars d’incidències anuals i amb milers d’usuaris afectats i aguantar els xàfecs que  a diari anaven caient des del primer dia...

Ahir, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i els Ajuntaments afectats per les incidències de Rodalies varen  fer un acte  carregat de contundència exigint el traspàs real de la xarxa a la Generalitat, al mateix temps que s’anunciava la tramitació d’una demanda contenciosa – administrativa davant l’Audiència Nacional contra Adif pels constants incompliments de les inversions acordades. 

Sense voler ser derrotista, no crec que aquesta reclamació, tot i feta amb un preàmbul solemne com el que es va representar ahir, serveixi per a res.  Donades les circumstàncies, m’afegeixo a les veus que comencen a demanar, amb molt de realisme, el retorn del servei a la administració central. Al menys la Generalitat deixarà de portar el jou vergonyant que comporta una responsabilitat inexistent però imposada per un Estat que, en  matèria ferroviària, només inverteix en AVEs sense possibilitats d’èxit econòmic, inversions  mantingudes sense vergonya inclús durant els pitjors moments de la crisi dels últims anys.

El PSOE i el PSC estan enfrontats amb allò de la abstenció a favor de Rajoy. Rodríguez Ibarra, ex-president extremeny, defensava la idea d’expulsar  als catalans del PSOE perquè els hi fan perdre vots... El PSOE farà el que voldrà. Però suposo que té clar que si envia al grup mixt els set parlamentaris del PSC, el PSOE encara serà més minoritari.

Els Ajuntaments han començat a posar en marxa l’Assemblea de Càrrecs Electes. Tal com van les coses i pensant en que aniran pitjor, no està de més tenir previst qui pot tirar el País endavant si la situació acaba per complicar-se del tot. El Procés fa por, molta por a l’Estat. I l’Estat, només sap respondre amb els tribunals que ja van acostant-se a la societat civil (Santiago Espot, per exemple). La idea de l’Assemblea de Càrrecs Electes neix de l’ANC, però entenc que son els Ajuntaments els que hi ha de posar-hi l’oli a la llàntia. I ja comença a ser l’hora de fer-ho.

S’ha iniciat la formació del nou partit polític que ha de resultar d’un hipotètica fusió dels Comúns, Podem, ICV i EUiA.  Dic hipotètica perquè hem de veure com acaba tot plegat, dons  ja sabem com actuen els d’ICV  si és que han de perdre protagonisme i/o marca (l’última topada al Parlament per qüestions de protagonisme ha estat patent). No veig a Coscubiela sense remenar les cireres en tot aquest afer. Per tant, estarem a l’espera dels esdeveniments.

J.  Vinyeta

27 d’Octubre de 2016

P.S.: S’està celebrant el ple d’investidura. Res de nou. Només saber quants socialistes votaran no i quin serà el nou govern que munti Rajoy, com a úniques novetats.  Esperarem.

----

---

[1] En el nº 89 del blog.

406.- Peius i Colau

406.-  Peius i Colau.-

Josep  Pla ha estat ignorat i gairebé maleït per l’elit política d’aquest País nostre. No entraré en cap cas en la discussió política que es va generar i que es manté arrel de la seva actuació personal  durant la Guerra civil. Això no treu que, a nivell popular, i especialment a L’Empordà, sigui recordat amb atenció i devoció. Personalment m’ho he passat molt bé llegint Homenots (I i II), Quadern Gris, El que hem menjat, d’entre d’altres, i molt especialment  amb Un Senyor de Barcelona[1].  D’aquest últim  títol m’ha vingut a la memòria un capitol titulat Pompeu Gener i el grup “Joventut”, un capítol en el que el Sr. Puget, el protagonista de l’obra d’en Pla parla d’un personatge (un  més dels que  Sr. Puget en fa referència), com a un home desordenat, pobre, amb les ungles ribetades de negre brutícia,  boulevardier parisenc però  poeta i humorista fi: Pompeu Gener (en Peius tal com sembla que posteriorment ha estat  recordat, nom que resulta d’abreviar  Pompeius). D’aquest personatge, d’esperit agut, explica el Sr.  Puget que un dia  de Sant Jaume anava passejant per Girona, de la que n’era bon coneixedor,  i  que es va trobar amb un altar commemoratiu de la festa, amb fanalets, recobert de paper, però d’una  construcció senzilla  i fràgil. En aquest altaret de fusta  hi havia un Sant Jaume, a cavall, matant un moro.  En Peius se’n va anar a buscar paper i, davant la fragilitat de tot plegat,   va penjar a la capelleta  el paper en el que hi havia escrit la següent poema:

Sant Jaume, Patró d’Espanya/ us han ben ennavegat/ puig que el que ací us ha posat/ ha exercit de patró aranya./ Si bufa vent de llevant/ i fa caure les fustetes/ anireu a fer punyetes/ el moro, el cavall i el sant.

No m’he pogut resistir a la cita literària després del resultat al que va arribar l’estàtua eqüestre de Franco, instal·lada a la Plaça del Born. Parafrasejant Peius, en Peius ens diu  que hi ha hagut algú que ha exercit de patró aranya ennavegant a l’ínclit Caudillo, però va bufar ben de llevant i... se’n van anar a fer punyetes el cavall i el sant. I si identifiquem la Victòria amb el moro  d’en Peius, el desastre ha estat total: Franco per terra i, amb la Victòria de la Diagonal, ha estat retirat del Born pel propi Ajuntament barceloní.

 A Colau li xiulen les orelles i no hi sent quan li diuen que  la  capelleta on va posar les estàtues era fràgil, al menys des del punt intel·lectual, tant fràgil que ha estat incapaç de suportar  la mala maror que aquí aixeca la dignitat (i vull creure que en molts llocs de la resta de l’Estat) en contra de la memòria del dictador, per  molt decapitat que estigui. Pisarello ve i ens diu que no hem sabut entendre l’objectiu de les escultures exposades: ja se sap que quan hi ha escandalera per la raó que sigui, sempre hi ha dimonis externs  que ho porten tot més enllà del que era previsible. Però si no ho  hem entès potser és perquè no s’hagi explicat  bé o que no s’hagi fet, explicar-ho bé, per poder crear  una autèntica provocació. De ser això últim, pot resultar, com sembla que hauria estat el cas, que algunes provocacions son carregades pel diable i, com qui juga  amb les armes, el provocador pot  acabar amb un tret al peu, que a la fi és el que em sembla haver  passat (i això a les portes de la creació d’un nou grup polític del que Colau ha de ser-ne l’alma  mater...). Com també sol passar, els que varen decidir de fer el que varen fer, van fer-ho tot bé, no van cometre cap error de cap mena. Ja se sap que la culpa de tot plegat sempre és dels altres que tergiversen les veritats fent pura demagògia.

M’agradaria sentir  ecos de fets similars als ocorreguts a la Plaça del Born de Barcelona en punts de l’Estat espanyol. De “estàtues” de Franco  per descavalcar encara en queden un munt en tot l’Estat (estàtues, noms als carrers, monuments a  adlàters tant criminals com ell, a les places, a les parets de les esglésies o de cementiris, etc...). Son les restes d’aquella guerra que el Ministre de l’Interior, l’inefable Fernàndez Díaz, va dir que, havent-la perdut, la volem guanyar ara, quaranta anys després. En aquesta nova “guerra”, Barcelona ha guanyat la primera batalla. Fora bo que s’entengués que de seguir l’exemple de Barcelona, potser començaria un definitiu tancament del franquisme que encara perviu. I fora bo que s’estengués a l’Estat, tant com fos possible,  per refer al menys  la dignitat de moltíssima part de la ciutadania,  encara que només fos per això, per dignitat, que no és poca cosa.

J. Vinyeta

23 d’Octubre de 2016

---

[1] Un Senyor de Barcelona.- Josep Pla.-  Eds.  Destino   El Dofí.- Vuitena Edició, 06/1989.-  Pàgs. 254 i segs.

405.- Del Born, de la Memòria Històrica i dels toros

405.- Del Born, de la Memòria Històrica i  dels toros.-

La famosa Exposició muntada  al Born hagués passat sense pena ni glòria  si no hagués estat per la col·locació del símbols franquistes al mig de la plaça. No em sembla oportú haver-ho fet. Però no és més que la conseqüència de la “desnaturalització” de l’espai que la Sra. Colau i el seu equip venen imposant des de fa temps en aquella zona. Tot plegat no em sembla més que, com ja ha dit algú, un retorn al pensament d’aquella gauche divine reviscuda en aquest segle. Em costa d’entendre que moltes d’aquelles esquerres que varen governar duran set  anys (entre els 2003 i 2010) es queixin ara quan, durant el seu mandat, no varen fer res per retirar alguns d’aquells símbols.

Amb tot això, el què s’ha aconseguit és revifar allò de la Memòria Històrica, accelerat encara més per l’aprovació de la tramitació, per part del Parlament, de la Llei per la que es declaren nuls i sense cap efecte jurídic els judicis sumaríssims  entre 1939 i 1980: és una acció de justícia. Si el TC la suspèn, què deixaran clar encara que ho facin  per una suposada “invasió” de competències ?

És evident que entre els fets succeïts durant la guerra civil i l’acció posterior comesa per aquell nan saguinari sobre la població civil hi ha una gran diferència, però la repressió posterior no és més que una continuació d’aquella   guerra civil, continuació de la que encara avui en patim conseqüències. És per això que, en la meva opinió, s’ha d’estendre aquesta Memòria Històrica fins aquelles dramàtiques dates. Perquè em resulta evident que, en nom de Déu o en contra d’Ell es varen cometre autèntiques salvatjades. I d’algunes d’aquestes, especialment des de la banda derrotada, ningú en vol parlar amb l’excusa, tot i que no deixa de ser veritat, de que ja varen ser represaliats pels vencedors. Però encara que no agradi, que quedi clar que a les cunetes de l’Arrabassada  també hi ha enterrada part de la Memòria Històrica.

El TC, que sembla tenir abonament diari aquí a casa nostra, s’ha despenjat amb l’anul·lació de la suspensió de les corrides de toros a Catalunya, al·legant que envaeix competències estatals  del Ministeri de Cultura. Tan se val la raó, perquè ja sabem quin és l’objectiu  de tot plegat. El TC, que em sembla que és la primera vegada en el que no hi ha hagut unanimitat en la presa de decisió, s’oblida, una vegada més (i quantes en van...?), de que la Llei aprovada pel Parlament, ho és com a conseqüència de la presentació d’una Iniciativa Legislativa Popular, amb més de 180.000 signatures, és a dir que aquesta Llei va ser el resultat d’una exigència social concreta amb una demanda de modificació de l’estatus al respecta del moment, el que no fa més que posar en evidència que és precisament la societat civil la que pot exercir el dret inequívoc i irrenunciable de modificar allò que entén  com a susceptible i necessari de modificació: la Llei que entén injusta.  

El TC, que cada vegada sembla més sotmès a la voluntat del Govern Central, sap que els espectacles taurins a los ruedos està tocat de mort i en comptes  de deixar la  mort natural de l’espectacle no fa més que allargar una agonia, assenyalant a la Catalunya antitaurina, clarament majoritària en tot el País, amb una única finalitat “repressiva” (i d’allargar agonies ja en varen aprendre fa uns quaranta anys...). Perquè és evident que a Les Canàries també hi ha la prohibició de les corrides, des de 1991,  Llei que, pel que he sabut, la va proposar un membre precisament del PP i no hi ha hagut cap soroll  (en exposar-ho, en cap cas plantejo la situació en el sentit de demanar el mateix per l’arxipèlag, que quedi clar). Ningú entenc que pugui negar el fet de que, anys enrere, l’assistència a les corrides aquí a casa nostra era un fet. Però els temps han canviat, la TV del moment ens va atipar amb la fiesta y la canción española i els nets d’aquells avis que anaven a les representacions de les sarsueles al Paral·lel (potser hi anaven també més per “l’erotisme” de la zona en el moment i  que també ha mort) o a les Places amb les corrides, ja no hi son i els que venim al darrera no en tenim ganes de reviure aquella època, que en cap cas serà la nostra.

El Parlament es va equivocar en no ampliar la Llei fins els correbous per raons, entenc, purament electorals (si no recordo malament CiU tenia majoria absoluta, en aquell moment), però  el TC, al menys en aquesta ocasió, hagués pogut passar a la Història amb un caire més progressista. Però sabem que això és demanar un impossible, tant que s’estima més fer el ridícul davant del món que donar la raó a Catalunya, cosa d’altra banda  molt habitual.

Només recordar-li al TC que precisament  per un problema taurí, aviat farà dos-cents anys, va haver-hi un esclat a Barcelona que va acabar amb la  crema de convents. Tot es va iniciar en el que es coneixia com El Torín, una Plaça de Toros a la Barceloneta. La poesia popular en parla així: “El dia de Sant Jaume/ de l'any trenta-cinc/ hi va haver gran broma/ dintre del Torín;/ van sortir set toros/ tots van ser dolents/ això va ser la causa/ de cremar els convents.” No sé si els Srs. del TC ho sabien això. Però no està de més recordar-los-hi que, a vegades, petites guspires (o mitges, segons es vegi) cremen tot un bosc...

J.  Vinyeta

20 D’octubre de 2016

404.- Comentaris (Dia de la Hispanidad, PSOE, PSC)

404.- Comentaris (Dia de la Hispanidad, PSOE, PSC).-

12O.- I va arribar el 12 d’Octubre.  21 entitats unionistes havien convocat la manifestació corresponent i, com es va poder veure, no varen ni omplir la Plaça de Catalunya de Barcelona.  Albiol va deixar-s’hi veure, C’s no hi va assistir i no sé, hores d’ara, si  els Rivera boys participaran en la manifestació que Societat Civil Catalana s’ha reservat per avui  diumenge (el canvi de dia de la manifestació segons SCC, va estar motivat per l’anunci de pluja pel dimecres passat... o per diferenciar-se d’algú); la faran avui a Can Dragó i començarà a les cinc de la tarda. L’extrema dreta, pura i dura,  es va manifestar a Montjuic. Ja se sap que son pocs per alçar banderes amb “la gallina” (el que no vol dir que no siguin influents...) i per tant, així els hi va anar. Però, com sol passar,  va anar amb els incidents habituals de crema d’estelades i senyeres i amenaces a periodistes. Segons la Guardia Urbana, els primers varen ser 5.000; els altres algun centenar. No he sabut trobar dades de participació donades pels  organitzadors. Tan se val.

No es tracta ara de fer comparacions amb la participació de les manifestacions de la Diada, perquè ja en sabiem de les diferències  avant la lettre. Però si que val a dir que, al menys pel que es veu al carrer,  és cert que allò que ens diuen de que no som tots és evident. Però també resulta evident, no solament des del punt de vista del resultat electoral que sempre intenten escamotejar, que els altres, ells, els unionistes, son molts i molts menys, per molt que ens diguin el contrari. Els hi agradi o no.

El PSOE continua  el camí al Gòlgota. Allò que semblava dit i fet queda clar que el dit si ho ha estat. Però el fet no és una qüestió fàcil. Només ha faltat que el Sr. Correa hagi refet les seves pròpies declaracions afirmant que amb l’arribada de Rajoy a la presidència del Govern va continuar “treballant” amb el PP, perquè la pujada al Gòlgota dels socialistes sigui més costeruda: el silenci al respecta que manté el PSOE em sembla prou eloqüent.  No m’atreveixo a afirmar que el PSOE s’ha equivocat, perquè des de fora les coses sempre van com més ens convinguin per poder-les explicar, tot i que em sembla que sí ho ha estat, un error. Però la realitat està en que la militància del partit i milions de votants que el PSOE havia rebut, uns i altres han quedat estupefactes davant de la inutilitat i revocació de les seves decisions preses en tots els aspectes i a tots els nivells.

  Potser que  qui millor ha sabut expressar-ho ha estat Ignacio Sánchez Cuenca[1] en el seu article  publicat a InfoLibre i titulat Los dirigentes del PSOE no saben en que época viven[2]. Hem de suposar que la abstenció en la investidura de Rajoy pot ser efectiva. Però també és cert que iniciar i tirar endavant  una suposada revolució manada per i des de  les elits que siguin, deixa de ser una revolució per  a convertir-se en un fet lampedussiá i, si se’m apura, en un fet  dictatorial que deixa les bases que haurien de conformar la hipotètica revolució convertits en participants inútils en els processos decisoris. Però, ja s’ho faran. I ho veurem.

En les primàries del PSC, fetes ahir, Iceta s’ha alçat amb la victòria amb 700 vots més que Núria Parlón. Iceta, la vella guàrdia, a repetit que el seu partit no ha de ser crossa del PP i es ratifica en el no a la investidura de Rajoy per mantenir la coherència. No sé si això suposarà un trencament de relacions amb el PSOE. Però, per si de cas, Julio Vallcorta, que va ser secretari d’organització del PSC i que va abandonar-lo  el 2006, que va formar part de C’s i finalment va ser candidat de UPyD a l’Ajuntament de Barcelona  el 2011, pretén la reedició de la Federació Catalana del PSOE perquè entén que el PSC ha fet un tomb sobiranista molt clar. El currículum d’aquest senyor sembla coherent amb el to emprat en l’acte  de presentació de la plataforma, on va recordar velles històries i exigències ja que el Sr. Vallcorta  va arribar a dir que si fora necessari anular les autonomies per acabar amb les vel·leïtats separatistes, hauria de fer-se... Vist tot plegat, no sé en quin punt de la dreta extrema es situaria aquest nou PSOE Català. En qualsevol cas, amb Federació  o no, arribarà un moment en que el PSC haurà de situar-se a favor o en contra definitiu del Procés català i l’elecció, la que sigui, comportarà un sèrie de decisions que hauran des ser assumides per Iceta i suposadament pel PSC. I tal com la Brigada Aranzadi va constrenyent el cercle sobre de la política catalana, no seria estrany que més d’hora que tard des d’aquí es digui prou  i s’acceleri el procés. Entenc que fora bo que Iceta s’ho anés rumiant, llevat de que ja tingui molt clara la seva oposició al que molt bona part de Catalunya vol. De ser així, que no s’espanti si aquesta actitud suposa la fi del PSC. També d’això, de aquestes possibilitats, haurem d’estar amatents.

J.  Vinyeta

16 d’Octubre de 2016

P.S.: Finalment s’ha fet avui la trobada anunciada per la SCC. Segons Guardia Urbana hi han participat 1500 persones. Ha comptat amb la presència  d’Albiol i Arrimades. El PSC també hi  estava representat per David Pérez,  Secretari segon de la Mesa del  Parlament de Catalunya.---

---

[1] I. Sánchez Cuenca és sociòleg i profesor de ciencia política de la Universitat Carles III de Madrid.

[2]http://www.infolibre.es/noticias/opinion/2016/10/03/los_dirigentes_del_psoe_saben_que_epoca_viven_55649_1023.html

403.- I aquí, a Casa Nostra?

403.-  I aquí, a Casa Nostra?.-

És ben veritat que el PSOE ens ha tingut  entretinguts,  com no podia haver estat d’una altra manera, amb un espectable brillant d’allò més, però dramàtic. Què el gruix d’un partit polític com el PSOE, prescindeixi dels milions de afiliats i simpatitzants que li donen el vot, i per tant el modus vivendi des del punt de vista crematístic, i hagi actuat amb autoritat casernària, no deixa cap bon gust de boca a ningú, inclosos aquells que no hi tenim “proximitat política”. Ja s’ho faran és cert, però no ha estat  res, tot i la seva espectacularitat, que ajudés a millorar la credibilitat del ciutadà en l’entramat polític de l’Estat espanyol, ans el contrari.

Aquí, a Casa Nostra, mentre, han passat coses i importants.  Puigdemont va salvar la qüestió de confiança, tal i com estava previst després del vist i plau de les CUP. A la troup d’Anna Gabriel entenc que no li quedava cap altra possibilitat després del sarau que varen muntar amb el tema de pressupostos  fa uns mesos; de la mateixa manera que no li quedarà altra remei que acceptar el pressupostos que es vagin construint en  el debat previ perquè no fer-ho, tal com va advertir el President, la no aprovació pressupostària suposarà la immediata convocatòria d’eleccions i el consegüent retràs en el Procés. Puc equivocar-me, però em sembla evident que  les CUP no cometran el mateix error dues vegades i menys a les portes  d’unes eleccions conseqüents, com seria el cas, en les que podrien perdre bous i esquelles.

 La moció de confiança va venir precedida per la baralla interna a CSQP. Els Comuns demanaven més protagonisme i, suposo que en criteri de Coscubiela i dels d’ICV, deixar en mans de Dante Fachín tot o bona part de la iniciativa del grup parlamentari era tant com perdre la raó de tot plegat, perquè ja se sap  que aquest comunistes - ecològics o tenen la iniciativa o res ni ningú la pot substituir. La cosa va acabar repartint-se els papers, però em sembla que el toc d’alerta general els va posar sobre avís d’una hipotètica fragmentació, el que els va animar a mig estendre una mà a Puigdemont no fos cas que  la fractura acabi produint-se algun dia en  que  encara no s’hagi oficialitzat la formació d’aquest Partit del que ens parla Ada Colau i es trobin, quartejats,  sense un mínim suport popular necessari per a cada una de les “parts” que componen el grup parlamentari de  CSQP[1], a causa d’una flagrant  indefinició. Per cert, en aquest partit  a formar, cap dels possibles integrants vol perdre els seus acrònims en el nom del Partit. Serà curiós de veure el nom amb que acaben identificant-se.

Després ens ha vingut el debat de Política General que ha anat clarejant el Full de Ruta, fixant un Referèndum, ja anunciat pel President, pel proper mes de Setembre del 2017, ¡ més coses (66 en total) com la constitució de les comissions de seguiment del Procés (el full de ruta), dates per a l’aprovació de les Lleis de desconnexió  o la demanda al Govern de realitzar un Referèndum acordat amb el Govern Central mal sigui, al menys, per tenir, si hi cap, més raons i, en qualsevol cas, intentar ampliar el vano participatiu.  Domènech i companyia han estat els primers en acceptar la realització d’aquest referèndum, sempre que sigui vinculant.

Com que la maquinària de l’Estat espanyol és vol presentar com imparable  davant de l’acció parlamentària catalana, el TC envia a Forcadell a la Fiscalia (és a dir, a les mans del Ministre de Justícia  Català...) i el Suprem demana el Suplicatori al Parlament espanyol per poder investigar al Sr. Homs també pel 9N. En aquestes circumstàncies, el Parlament aprova un moció  de suport als encausat pel 9N i a la Presidenta i la Mesa de la Cambra  per les actuacions del TC. I com a resposta,  Turull i Anna Gabriel també seran investigats per la Fiscalia pel seu paper a la Mesa del Parlament en facilitar la modificació de l’Ordre del  Dia per poder efectuar la votació famosa del 27 de Juliol passat... Dona la sensació de que la Brigada Aranzadi, els advocats de l’Estat, que segueixen instruccions del Govern Central (males llengües   defineixen els membres de la Brigada com a “los Sorayos”, però segur que son males llengües...),  està en disposició d’investigar als 72 diputats indepes, a fi de  deixar al Parlament de manera que només es parli del que ells decideixin i quan els hi convingui: és una forma molt peculiar d’entendre  el que és una democràcia i els drets que l’hi son inherents. Però ja se sap que no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar.

Em sembla que ara ens tocarà esperar, amb els alts i baixos de costum, l’aprovació dels pressupostos, el seguiment del full de ruta per la Comissió corresponent, l’aprovació de les Lleis de desconnexió i veure si un cop hi som arribats a tot plegat, el xoc de trens, allà pel mes de Juny vinent, es fa inevitable.

Que tot plegat ens agafi ben aferrats, però ferms i conseqüents.

J. Vinyeta

10 d’Octubre de 2016

---

[1] 4 De Comú Podem, 4 d’ICV i 2 indepentdents

402.-PSOE

402.-PSOE.-

Si els gals que tant ens han divertit amb les seves aventures capitanejades per Asterix i el seu inseparable Obelix fossin, avui dia, membres del PSOE  dirien, i sense dubtes, que el cel els hi ha caigut sobre del cap. Era  l’única cosa que als gals els hi feia por,  i ha succeït...

Ha estat un terrabastall de grandíssima magnitud que ha deixat al PSOE, com diríem vulgarment, en  calçotets, deixant clares  dues postures irreconciliables entre les dues grans faccions que podríem denominar conservadora la una, la que munta el cop d’estat dins del partit (encapçalat a l’ombra per Felipe Gonzalez, els barons afins i dirigida externament per Susana Díaz), fracció espanyolista i amb tendència a facilitar a Rajoy la formació de govern, i l’altra, més progressista encasquetada en un no a Rajoy, també espanyolista, liderada pel dimissionat Pedro Sánchez però que començava  a conscienciar de que hi ha un problema a l’Estat que s’anomena Catalunya. Ramón Cotarelo en el seu blog[1] fa un bon resum del que ha passat i, en l’article següent, titulat   Borrascas,  del què pot passar.

Des del punt de vista de la militància socialista, la defenestració de Sánchez ha estat pèssimament rebuda. Mai, que jo recordi, havia vist les xarxes incendiades de la manera que ho varen estar el dissabte i el diumenge passat. Arribava de tot i de tots, però va resultar evident, i diria que per golejada, que des de tot  l’Estat s’acceptaven les tesis pedrosanchistas i és repudiava l’actuació dels barons socialistes. S’evidenciava no ja davant del propi edifici del carrer Ferraz on era  més que clar,  sino en els acudits  que aquesta gent amb tanta i envejable  agudesa i oportunitat ens anaven fent arribar via mòbil.

Quan comença aquesta “moguda”? Sembla evident que des del mateix moment de nominació de Sánchez hi ha  el convenciment, per part d’alguns dels barons, inclosa Susana, que farien anar  a Sánchez pel camí que ells assenyalarien. El Comité Federal del PSOE  havia avalat el no a Rajoy i això anava endavant. Però mica a mica es va enquistant la situació de forma que el no permanent, tot i  prèviament avalat, va portant a unes terceres eleccions; i per evitar-les Sánchez deixa mig entreoberta la porta  per parlar amb els grups catalans independentistes per intentar una formació de Govern.  S’obre  la caixa dels trons que es fa més i més  sorollosa amb els resultats electorals  al País Basc i Galicia. Per tot plegat, els barons decideixen posar fi a un encasellament que els porta inevitablement a unes terceres eleccions que no auguren res bo pel partit.

                                           

Resulta evident, una vegada més, que Catalunya i el seu Procés forma part, hores d’ara i pràcticament de forma estructural, del moll de l’os dels partits d’àmbit estatal. I no deixa de ser curiós que, davant de la possibilitat de fugida de Catalunya,  les comunitats més engrescades en aquest cop d’Estat dins del PSOE  hagin estat  les comunitats  que més tradicionalment bona part dels recursos  econòmics que els hi van arribant venen de l’Ebre amunt:  Andalusia, Extremadura i Castella – La Mancha. Monago, en els seus temps de president d’Extremadura, ja deia que si Catalunya plegava o se li establia un “cupo”, Extremadura hauria de retornar serveis a Madrid[2]...  y  “supondría (Monago dixit a la mateixa plana...) que el resto de comunidades del régimen común perderían hasta 16.000 millones de euros al año". Potser que li donem les gràcies a l’expresident manxec pel seu reconeixement del dèficit fiscal...

I ara, què? No fora estrany que Rajoy, tot i que s’ha omplert la boca amb la necessitat immediata de formar govern,  allargués tot  plegat i portés el País a unes noves eleccions que serien, llevat de sorpreses molt sorpresives, fatals pel PSOE i per C’s. Però també podria suposar un sorpaso de Podemos que es convertiria pel PP en una oposició possiblement  molt incòmode. El cas és que, abans o després, el PSOE anirà a parar a l’oposició  amb la motxilla repleta de necessitat de demostrar al seus militants que no s’ha entregat, amb armes i bagatges, al PP. Cal també tenir en compte que si la oposició ho fa bé, entre  el PSOE, Podemos, ERC, PDEcat (jo diria que l’acrònim final dels exconvergents és aquest) i el PNB (si  aquest últim no varia de criteri en funció de las necessitats que la pèrdua de l’escó en favor de Bildu poden suposar-li al Lehendakari de necessitat d’aproximar-se al PP...) sumen en aquest moment majoria absoluta, el que, de mantenir-se  les coses tal com estan ara, poden fer que la legislatura que pot començar sigui molt incòmoda per al PP.  Tot plegat, no deixa de crear una certa incertesa  de cara al futur immediat.

El PSC és manté en la línia del No i no  és una cosa fàcil d’arreglar. El cas és que Núria Parlon ha manifestat la idea de no respectar la disciplina de partit en el cas de l’abstenció del PSOE en la investidura i, en conseqüència, plantejar la necessitat de renovar (o trencar?) el tipus de relacions existents entre PSC – PSOE.  És ben cert que el PSC haurà de posar-se al dia, mal sigui davant de la impossibilitat, que les circumstàncies deixen clares, d’una reforma constitucional a mig termini. El que em fa pensar que, també en algun moment, haurà de replantejar-se l’actual  posició davant del Procés català. És a dir que, com altres que ara estan mig o del tot amagats, arribarà el moment en que, en un sentit o en el contrari, hauran de mullar-se.

La situació de la política espanyola és ara més complexa que mai. I de temps, abans d’unes noves eleccions, no en queda tant.

Vaig seguir durant una bona estona al Sr. Ferreres de la 6 TV ARV dissabte per la tarda. No sé de qui cobra aquest Sr. El que és ben cert és que no semblava pas  haver cobrat de Pedro Sánchez...

J.  Vinyeta

3  d’Octubre  de 2016

---

[1] http://cotarelo.blogspot.com.es/2016/10/el-psoe-y-la-cuestion-espanola.html

[2] http://www.elmundo.es/espana/2014/05/14/5373577ee2704e6c388b4572.html