411.- Comentaris
(13 N, Margallo, Trump i Europa).-
80.000 persones segons la
Guardia Urbana varen omplir l’Avinguda de María Cristina i la Plaça Espanya. No
era un dia assenyalat del calendari o una jornada històrica a commemorar. Però
era un dia en que l’Ònium, l’ANC i l’AMI i les associacions paral·leles varen dir a la societat civil que aquells més
de quatre-cents imputats per la justícia espanyola membres de gairebé el cinquanta per cent dels
Ajuntaments de Catalunya, no podien sentir-se sols. I la resposta hi va ser.
Més de 170 autocars amb gent d’arreu del país (sense “bocates” de mortadel·la i
pagant-se el trajecte, com sempre) varen fer cap María Cristina. El “soufflé”
no decau, al contrari, i queda clar que és ben alt i inflat: en molt pocs dies
per la organització de l’acte, la resposta ha estat manifestament exitosa.
La societat civil
d’aquest País els hi diu als polítics i associacions que ella, la societat
civil, farà la seva feina i que, per a fer-la, només els hi caldrà aixecar el
dit i demanar-li tantes quantes vegades sigui necessari. I que amb aquest acte,
aquest 13N, inaugura el cicle en el que no caldrà esperar a dates assenyalades
per sortir al carrer (sempre he dit que
amb una societat civil disciplinada, pacífica i conscienciada com aquesta, es
poden fer grans coses). Però al mateix temps està dient que la direcció
política de tot plegat ho ha de ser de forma unitària, tant unitària com ho era
la composició del escenari des del que es varen fer els parlaments, perquè
també té clar, aquesta societat civil,
que si no és així difícilment ens en sortirem i que també està disposada a
empènyer en aquest sentit tant com sigui necessari (la idea de la divisió d’aquesta
societat ha estat sempre en l’ideari del PP i afins). PDECat, ERC, les CUP, i
la resta del 80 % del País (PSC i CSQP i ciutadans no afiliats però pro referèndum, que també hi son), que tenen
la seva representativitat en tot l’Hemicicle del Parlament, han de fer
esforços per aquesta unitat necessària: el País que els vota i els hi paga el
sou, diu que han de recollir aquesta voluntat popular i fer-se-la seva. Els hi
diu que les banderes partidistes han de quedar momentàniament arraconades fins
les eleccions posteriors en que
decidirem com voldrem el País en que ens tocarà viure, perquè és evident que primer hem de fer-lo, aquest
País. Queda clar que, en qualsevol cas, no depèn tot plegat de la societat
civil.
El dia ens
acompanya amb unes manifestacions de l’exministre Margallo que tot i venir de qui venen, no ha estat fàcil trobar-ne ressò en la premsa diària. Diu, sense embuts, que la actuació de la
Vicepresidenta Soraya[1], amb els
recursos jurídics permanents, no ha fet més que judicialitzar la política. Ja
ho sabíem, però que ho digui Margallo, mal sigui perquè Rajoy ha prescindit
d’ell, té la seva gràcia. La caverna (13 TV, 14/11) considera Margallo un “bon demòcrata cristià i, com a tal, un conspirador...” Només
faltaria...!
L’elecció de Trump als USA ha estat un vendaval. Les protestes de ciutadans americans als
resultats de l’elecció, poden emmascarar un triomf que a molts no ens grada i
inclús ens espanta. Però la tradició democràtica dels USA avala i legitima un
resultat electoral que ni a la pròpia Clinton se li ocorre qüestionar[2]. I hem
d’esperar fets concrets perquè Paul Ryan, republicà i Portaveu avui de la
Cambra de Representants (càrrec equivalent a la Presidència de la Cambra) i que ha
qüestionat durament la campanya de Trump, li ha dit a Trump que per governar ha
de comptar amb les Cambres. I cal recordar que els membres dels grups representants (tant demòcrates com
republicans) no mantenen disciplina de vot, tot i que una majoria afí al
President electa facilita les coses. Hem
d’esperar, tot i que sense optimismes.
Europa té por. Els USA han
intervingut en les guerres del segle XX
diguem-ne que alliberant Europa. Això és molt clar en el cas de la segona
guerra mundial. La intervenció americana en la guerra del Balcans de no fa
tants anys, també va ser decisiva i en la que una OTAN inoperant
va necessitar del lideratge del USA per a decidir la fi de Milossevic.
Sembla que ara entén que amb Trump es
pot acabar aquesta “protecció” americana
i que l’OTAN pot quedar en paper mullat. Europa té por de quedar-se sola i això
no agrada massa, per a no dir que gens.
Té
molts problemes derivats, en la meva opinió, del fracàs que ha anat conreant la
social democràcia europea des de la segona meitat del segle passat,
“adaptant-se” a l'esdeveniment del neoliberalisme i perdent en conseqüència
aquell toc per reformar els estats i d’enfrontament amb el capitalisme per
redistribuir els bens socials. Sembla que arriba el moment en que Europa haurà
d’enfrontar-se amb els seus propis fantasmes que la desídia política bàsicament
ha deixat aixecar pels més de 15.000 lobbistes
que es mouen per Brussel·les i per la inacció militar en els conflictes actuals.
La no intervenció en tot plegat ha sumit la política Europea en una espècie de tercera edat dolsa i
despreocupada.
L’acord comercial amb
Canadà va tenir un primer avís que va estar a punt de fer-lo trontollar, el famós TTPI, ara bloquejat i sense garanties d’èxit (la
qual cosa potser hem de celebrar donat el secretisme que l’envoltava i que ens
feia témer el pitjor), el Brexit, l’OTAN
en entredit, i ara Trump en el per què de tot plegat... Tot això no fa més que
posar en evidència la crisi profunda en que s’ha situat una Europa sense
autoestima que fa que els seus
ciutadans, que no viuen precisament en
una tercera edat dolsa i despreocupada com semblen pensar des de Brussel·les, estiguin pensant que potser sense aquesta
Europa de mercaders o fora d’ella, aniríem millor. De que això sigui així, no
en tenim precisament la culpa el ciutadans, que quedi clar.
J. Vinyeta
15 de Novembre de
2016
[1]Phttps://elcomunista.net/2016/11/14/garcia-margallo-cuestiona-politica-de-rajoy-hacia-cataluna/
‘La vía de aplicar la norma y llevar
todas las cuestiones a los tribunales es judicializar la vida política y eso
nos lleva a un choque de trenes, a un conflicto, y eso es lo que hay que evitar’
[2] Germà Capdevila preguntava
a la seva columna de El Punt Avui: Quants Estats democràtics poden presumir de
quasi 250 anys de democràcia i sense cap “ensurt” durant aquests temps?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada