402.-PSOE.-
Si els gals que tant ens han
divertit amb les seves aventures capitanejades per Asterix i el seu inseparable
Obelix fossin, avui dia, membres del PSOE
dirien, i sense dubtes, que el cel els hi ha caigut sobre del cap. Era l’única cosa que als gals els hi feia por, i ha succeït...
Ha estat un terrabastall de
grandíssima magnitud que ha deixat al PSOE, com diríem vulgarment, en calçotets, deixant clares dues postures irreconciliables entre les dues
grans faccions que podríem denominar conservadora la una, la que munta el cop
d’estat dins del partit (encapçalat a l’ombra per Felipe Gonzalez, els barons
afins i dirigida externament per Susana Díaz), fracció espanyolista i amb
tendència a facilitar a Rajoy la formació de govern, i l’altra, més
progressista encasquetada en un no a Rajoy, també espanyolista, liderada pel
dimissionat Pedro Sánchez però que començava
a conscienciar de que hi ha un problema a l’Estat que s’anomena
Catalunya. Ramón Cotarelo en el seu blog[1] fa un bon resum del que ha
passat i, en l’article següent, titulat Borrascas, del què pot passar.
Des del punt de vista de la
militància socialista, la defenestració de Sánchez ha estat pèssimament rebuda.
Mai, que jo recordi, havia vist les xarxes incendiades de la manera que ho
varen estar el dissabte i el diumenge passat. Arribava de tot i de tots, però
va resultar evident, i diria que per golejada, que des de tot l’Estat s’acceptaven les tesis pedrosanchistas i és repudiava
l’actuació dels barons socialistes. S’evidenciava no ja davant del propi
edifici del carrer Ferraz on era més que
clar, sino en els acudits que aquesta gent amb tanta i envejable agudesa i oportunitat ens anaven fent arribar
via mòbil.
Quan comença aquesta “moguda”?
Sembla evident que des del mateix moment de nominació de Sánchez hi ha el convenciment, per part d’alguns dels
barons, inclosa Susana, que farien anar
a Sánchez pel camí que ells assenyalarien. El Comité Federal del PSOE havia avalat el no a Rajoy i això anava
endavant. Però mica a mica es va enquistant la situació de forma que el no
permanent, tot i prèviament avalat, va
portant a unes terceres eleccions; i per evitar-les Sánchez deixa mig
entreoberta la porta per parlar amb els
grups catalans independentistes per intentar una formació de Govern. S’obre
la caixa dels trons que es fa més i més
sorollosa amb els resultats electorals al País Basc i Galicia. Per tot plegat, els barons decideixen posar fi a un encasellament que els porta inevitablement a unes terceres eleccions que no auguren res bo pel partit.
Resulta evident, una vegada més, que
Catalunya i el seu Procés forma part, hores d’ara i pràcticament de forma
estructural, del moll de l’os dels partits d’àmbit estatal. I no deixa de ser
curiós que, davant de la possibilitat de fugida
de Catalunya, les comunitats més engrescades en aquest cop
d’Estat dins del PSOE hagin estat les comunitats
que més tradicionalment bona part dels recursos econòmics que els hi van arribant venen de
l’Ebre amunt: Andalusia, Extremadura i
Castella – La Mancha. Monago, en els seus temps de president d’Extremadura, ja
deia que si Catalunya plegava o se li establia un “cupo”, Extremadura hauria de
retornar serveis a Madrid[2]... y “supondría (Monago dixit a la mateixa plana...) que el resto de comunidades del régimen
común perderían hasta 16.000 millones de euros al año". Potser que li
donem les gràcies a l’expresident manxec pel seu reconeixement del dèficit
fiscal...
I ara, què? No fora estrany que
Rajoy, tot i que s’ha omplert la boca amb la necessitat immediata de formar
govern, allargués tot plegat i portés el País a unes noves
eleccions que serien, llevat de sorpreses molt sorpresives, fatals pel PSOE i per C’s. Però també podria suposar
un sorpaso de Podemos que es
convertiria pel PP en una oposició possiblement
molt incòmode. El cas és que, abans o després, el PSOE anirà a parar a
l’oposició amb la motxilla repleta de
necessitat de demostrar al seus militants que no s’ha entregat, amb armes i
bagatges, al PP. Cal també tenir en compte que si la oposició ho fa bé,
entre el PSOE, Podemos, ERC, PDEcat (jo
diria que l’acrònim final dels exconvergents és aquest) i el PNB (si aquest últim no varia de criteri en funció de
las necessitats que la pèrdua de l’escó en favor de Bildu poden suposar-li al
Lehendakari de necessitat d’aproximar-se al PP...) sumen en aquest moment
majoria absoluta, el que, de mantenir-se les coses tal com estan ara, poden fer que la
legislatura que pot començar sigui molt incòmoda per al PP. Tot plegat, no deixa de crear una certa
incertesa de cara al futur immediat.
El PSC és manté en la línia del No i
no és una cosa fàcil d’arreglar. El cas
és que Núria Parlon ha manifestat la idea de no respectar la disciplina de
partit en el cas de l’abstenció del PSOE en la investidura i, en conseqüència,
plantejar la necessitat de renovar (o trencar?) el tipus de relacions existents
entre PSC – PSOE. És ben cert que el PSC
haurà de posar-se al dia, mal sigui davant de la impossibilitat, que les
circumstàncies deixen clares, d’una reforma constitucional a mig termini. El
que em fa pensar que, també en algun moment, haurà de replantejar-se
l’actual posició davant del Procés
català. És a dir que, com altres que ara estan mig o del tot amagats, arribarà
el moment en que, en un sentit o en el contrari, hauran de mullar-se.
La situació de la política espanyola és ara més complexa que mai. I de temps, abans d’unes noves eleccions, no en queda tant.
Vaig seguir durant una bona estona
al Sr. Ferreres de la 6 TV ARV dissabte per la tarda. No sé de qui cobra aquest
Sr. El que és ben cert és que no semblava pas haver cobrat de Pedro Sánchez...
J.
Vinyeta
3
d’Octubre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada