408.- De la investidura de Rajoy.-
El PSOE s’ha venut
l'ànima al diable a canvi de no anar a unes terceres eleccions que, segons
enquestes, haurien estat nefandes el
partit. Però aquesta mateixa debilitat s’ha convertit en la millor basa pel joc
de Rajoy: ha dit, i sense immutar-se, que no es bellugarà un mil·límetre del
seu programa i que en cap cas permetrà que es desmunti el que ha realitzat. La commedia è finita...![1]
Rajoy ens ho va deixar clar en el
discurs de dissabte, que entenc com un discurs
terrorífic: s’ha acabat la comèdia
i ara comença el drama.
Rajoy té a les seves mans convocar eleccions, com tots els caps de Govern del món democràtic, en
el moment que entengui més convenient i propiciatori als seus interessos. És un
privilegi inherent al càrrec. Però té ben clar que, per molt que ho vulgui ell,
que és tant constitucionalista i precisament per raó constitucional, no podrà
convocar eleccions, per a molt que ho desitgi, fins al més de Maig vinent per a
celebrar-les el Juny següent. Queden per tant sis mesos en els que el PSOE
podrà carregar piles abans del congrés (que retardarà tant com pugui a fi de que Sánchez quedi el més lluny
possible...), i fer l’oposició, tant pregonada pel portaveu del seu grup
parlamentari, sense el risc immediat d’enfrontar-se a una contesa electoral
perillosa. Serà en aquests sis mesos en
el que el PSOE haurà de mostrar als
militants, votants, simpatitzants i a la ciutadania en general, quin és el real
tarannà: submissió o oposició. I si és oposició, en quin grau. La pedra de toc
seran els pressupostos a aprovar pel 2017. I Rajoy sap, perfectament
que o hi ha pressupostos o hi ha eleccions generals el Juny que ve. I el
PSOE, què triarà...?
En la sessió
d’investidura, els Iceta boys i vuit diputats més del PSOE (quinze, tots
plegats) varen votar No, a Rajoy. Uns pocs diputats més es varen abstenir por imperativo. Varen ser gestos simbòlics però suficients per
mostrar la cara més trista d’aquest PSOE condemnat al que pot ser un ostracisme
històric. El PSC, Iceta, sap que una votació favorable a Rajoy, mal sigui amb
una abstenció, posaria en perill la pròpia existència del partit a Catalunya,
partit que començaria a convertir-se en residual. Però no em deixa de ser
sospitós que un parell o tres dies abans de la votació, el PSC tregui del seu programari a aprovar en
el proper congrés, allò que coneixíem com a via canadenca. És adir, renuncia a
apostar per un referèndum a Catalunya, si la idea federal no progressava,
encara que aquest estigui acordat amb el govern Central (era la anomenada “via
canadenca”). No serà aquest el preu acordat amb el PSOE per poder votar No? No
em sorprendria. El PSC sempre ha estat un mestre en saber nadar i guardar la
roba. En quan a les conseqüències per els díscols, el PSOE, si els expulsa, perdrà quinze escon que necessita
com l’aire que respira. Si no ho fa, es pot repetir la mateixa situació de
dissabte passat en altres circumstàncies compromeses. Ells decidiran.
Les grans figures
de la sessió d’investidura varen ser Rufiàn (com sempre...) i el diputat de Bildu, Oskar
Matute. Rufian, com sempre, va fent preguntes que per banda dels
increpats son impossibles de contestar sense que es fotin trets, com a mínim, als peus, i va retratar la realitat “psoeista”
amb un a cruesa dolorosa. Matute es va dedicar a fer història de les vegades en
que el PSOE havia dit blanc i va ser negre, ratificant la seguretat i confiança
en la paraula del PSOE, perquè sabem amb
seguretat que no la compliran.
La sessió na va
donar per gaire més, potser exceptuant el fet de que Rajoy mostrava més interès
en debatre amb Iglésias que amb Hernando
(PSOE): ja se sap que, en llenguatge del PP, l’enemic ha d’estar derrotat i
humiliat. I la millor manera és ignorar al PSOE.
Previ a la sessió,
Sánchez va presentar la renúncia a la seva Acta
de Diputat i deixar clar que es presentarà al Congrés que el PSOE ha de celebrar per a
liderar el Partit.. Però amb el retard d’uns i sense un altaveu com el que era
el Parlamento l’altra, ningú es capaç d’afirmar que la voluntat de Sánchez sigui
realitzable. En el moment en que hi hagi visos de realitat d’aquesta voluntat,
la tempesta mediàtica es tornarà a destapar. Segons com vagin les coses en
aquell moment, no hi podrem faltar els
catalans i el Procés com a responsables
d’un nou desastre del PSOE. Però tot i sent-hi i sent-ne responsables com ha
estat en aquesta ocasió, s’estimaran la destrucció abans del reconeixement de la
nostra influència. Així els hi va.
Ara ens queda
esperar a dijous proper, dia en que Rajoy farà la presentació del nou Govern
J. Vinyeta
1 de Novembre de
2016
[1] És la frase amb
la que finalitza l’òpera de Leoncavallo I Pagliacci. Tot aquell patir dels
personatges, especialment d’Arlequí i els malaurat Colombina i el seu amant,
tota aquella tragèdia, queda conclosa en amb
aquest La commedia è finita...!:
és l’expressió que fa bona aquella idea del verisme operístic, però que ens
deixa, tot seguit, el drama que
comença en aquest mateix moment per els que han viscut la tragèdia i han de
sobreviure amb el cor eternament encongit. A nosaltres que hem, sobreviscut, Rajoy també ens ho ha dit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada