406.- Peius i Colau.-
Josep Pla ha estat ignorat i gairebé maleït per
l’elit política d’aquest País nostre. No entraré en cap cas en la discussió
política que es va generar i que es manté arrel de la seva actuació personal durant la Guerra civil. Això no treu que, a
nivell popular, i especialment a L’Empordà, sigui recordat amb atenció i
devoció. Personalment m’ho he passat molt bé llegint Homenots (I i II), Quadern Gris, El que hem menjat, d’entre
d’altres, i molt especialment amb Un Senyor de Barcelona[1]. D’aquest últim títol m’ha vingut a la memòria un capitol titulat
Pompeu Gener i el grup “Joventut”, un
capítol en el que el Sr. Puget, el protagonista de l’obra d’en Pla parla d’un
personatge (un més dels que Sr. Puget en fa referència), com a un home
desordenat, pobre, amb les ungles ribetades de negre brutícia, boulevardier
parisenc però poeta i humorista fi:
Pompeu Gener (en Peius tal com sembla que posteriorment ha estat recordat, nom que resulta d’abreviar Pompeius). D’aquest personatge, d’esperit agut,
explica el Sr. Puget que un dia de Sant Jaume anava passejant per Girona, de
la que n’era bon coneixedor, i que es va trobar amb un altar commemoratiu de
la festa, amb fanalets, recobert de paper, però d’una construcció senzilla i fràgil. En aquest altaret de fusta hi havia un Sant Jaume, a cavall, matant un
moro. En Peius se’n va anar a buscar
paper i, davant la fragilitat de tot plegat, va
penjar a la capelleta el paper en el que
hi havia escrit la següent poema:
Sant Jaume, Patró d’Espanya/ us han ben ennavegat/ puig
que el que ací us ha posat/ ha exercit de patró aranya./ Si bufa vent de
llevant/ i fa caure les fustetes/ anireu a fer punyetes/ el moro, el cavall i
el sant.
No m’he pogut
resistir a la cita literària després del resultat al que va arribar l’estàtua
eqüestre de Franco, instal·lada a la Plaça del Born. Parafrasejant Peius, en
Peius ens diu que hi ha hagut algú que
ha exercit de patró aranya ennavegant
a l’ínclit Caudillo, però va bufar ben de llevant i... se’n van anar a fer
punyetes el cavall i el sant. I si identifiquem la Victòria amb el moro
d’en Peius, el desastre ha estat total: Franco per terra i, amb la
Victòria de la Diagonal, ha estat retirat del Born pel propi Ajuntament
barceloní.
A Colau li xiulen les orelles i no hi sent
quan li diuen que la capelleta on va posar les estàtues era fràgil,
al menys des del punt intel·lectual, tant fràgil que ha estat incapaç de
suportar la mala maror que aquí aixeca la
dignitat (i vull creure que en molts llocs de la resta de l’Estat) en contra de
la memòria del dictador, per molt
decapitat que estigui. Pisarello ve i ens diu que no hem sabut entendre l’objectiu
de les escultures exposades: ja se sap que quan hi ha escandalera per la raó
que sigui, sempre hi ha dimonis externs
que ho porten tot més enllà del que era previsible. Però si no ho hem entès potser és perquè no s’hagi explicat
bé o que no s’hagi fet, explicar-ho bé, per
poder crear una autèntica provocació. De
ser això últim, pot resultar, com sembla que hauria estat el cas, que algunes
provocacions son carregades pel diable i, com qui juga amb les armes, el provocador pot acabar amb un tret al peu, que a la fi és el
que em sembla haver passat (i això a les
portes de la creació d’un nou grup polític del que Colau ha de ser-ne l’alma
mater...). Com també sol passar, els que varen decidir de fer el que
varen fer, van fer-ho tot bé, no van cometre cap error de cap mena. Ja se sap
que la culpa de tot plegat sempre és dels altres que tergiversen les veritats
fent pura demagògia.
M’agradaria sentir ecos de fets similars als ocorreguts a la
Plaça del Born de Barcelona en punts de l’Estat espanyol. De “estàtues” de
Franco per descavalcar encara en queden
un munt en tot l’Estat (estàtues, noms als carrers, monuments a adlàters tant criminals com ell, a les places,
a les parets de les esglésies o de cementiris, etc...). Son les restes
d’aquella guerra que el Ministre de l’Interior, l’inefable Fernàndez Díaz, va
dir que, havent-la perdut, la volem guanyar ara, quaranta anys després. En
aquesta nova “guerra”, Barcelona ha guanyat la primera batalla. Fora bo que
s’entengués que de seguir l’exemple de Barcelona, potser començaria un
definitiu tancament del franquisme que encara perviu. I fora bo que s’estengués
a l’Estat, tant com fos possible, per
refer al menys la dignitat de moltíssima
part de la ciutadania, encara que només
fos per això, per dignitat, que no és poca cosa.
J. Vinyeta
23 d’Octubre de
2016
[1] Un Senyor de Barcelona.- Josep Pla.- Eds. Destino El Dofí.- Vuitena Edició, 06/1989.- Pàgs. 254 i segs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada