131.- Eleccions al tombar de la cantonada

131.-Eleccions al tombar de la cantonada.-


Aquest País nostre està en campanya electoral permanent. És una situació que, a molts, no ens agrada. Però els Polítics, en general, ens hi han acostumat amb la seva actitud, més pro partit al que pertanyen que no pas en pro de la societat a la que diuen que volen servir. És evident que amb la generalització es perd qualitat en qualsevol intent de reflexió que vulguem fer. Però, al menys en aquest cas i en aquest moment, la societat no creu que els polítics actuals i en la actualitat puguin solucionar mínimament els problemes que ens tenen aporrinats. I això últim no ho dic jo: totes les enquestes al respecta se’n fan ressò i evidencien la devaluació, per partidista i endogàmica, que està patint la classe política.

Però a mida que ens anem acostant a la data electoral, aquella situació que consideràvem habitual es va agrint, i els retrets, les acusacions, el mal borràs, per a dir-ho d’una manera entenedora, va pujant de to cercant el vot perdut, indecís o del despistat, per esgarrapar-li algun vot als rivals... I, en aquesta tessitura, sempre hi ha animadors que volen aportar el seu granet de sorra a l’arena del circ que sempre pressuposa la convocatòria d’eleccions. I curiosament als catalans se’ns posa sempre a l’ull de l’huracà (deu de ser per allò de la por que ens tenen, dic jo). Corroboro el que dic amb dos exemples: un és el del Sr. Peces – Barba. Poques coses més calen comentar a les que ja han dit els mitjans de comunicació i el propi implicat que, a mida que s’excusava, anava pixant més fora del test. L’altra és aquella frase que Tele – 5 va deixar anar en un dels seus programes[1] en la que ens deixa al catalans pitjor que qualsevol indesitjable. Aquesta actitud, des del Centre Peninsular, és una constant, però en període electoral és a més sistemàtica perquè la catalanofòbia dona vots.

Però ja estem en plena campanya electoral i hi trobo en ella al menys un parell de coses, entre d’altres de les quals en parlarem un altra dia, que em sonen a més presa de pèl i que no m’agraden, gens I les dues tenen un nexe comú. Una és el lema dels d’ICV que, amb el Sr. Coscubiela al davant, diu: “... i a sobre hem de callar?”. Imagino que fa referència a que tota la ciutadania està diguem que com segrestada per les accions del Govern català, i que, a més, se li exigeix silenci, la qual cosa, segons el Sr. Coscubiela, passa de taca d’oli. És cert: no podem restar callats. I per questa raó, se’m acut dir-li al dit Sr. que, si estem en la situació en que estem, aquí, a Catalunya, és perquè els Governs en els que el seu Partit hi ha format part, ens hi han portat fins aquí. Que el seu partit no va fer res per evitar-ho, amb el sol objectiu de mantenir-se en el Poder. Que ell personalment ha format part d’un dels sindicats majoritaris d’aquest país del que mai hem pogut saber com es finançava, aquest sindicat. Que el Sr. Coscubiela no ha estat capaç de dir-nos de quants membres alliberats disposa aquest mateix sindicat i quin cost laboral representen per a les empreses, ni ens ha aclarit mai com han estat de cínicament beneficiosos per al sindicat al que encara pertany, i del que en va ser Secretari General, els ERO en els que ha participat. I que hi podem afegir la actuació amb els seus col·legues d’altres sindicats en front de qualsevol reforma laboral, per exemple. Per tot això que estigui tranquil, perquè possiblement serem molts els que no callarem.

L’altra qüestió que m’inquieta, és la presència de la Ministressa Chacón fent el paperot per Catalunya, volent-nos fer creure la seva disposició a la defensa més absoluta dels drets dels catalans. Paperot perquè, aquí, tots sabem de quin peu calça, sabem que forma part d’un Govern que ens ha maltractat, que en cap cas ella ha posat el seu càrrec a disposició del seu Cap de Files i de Govern (Govern amb el que s’ha arrenglerat en tots rel casos) per defensar-nos i ni ha estat capaç, també en cap cas, de trencar la disciplina de vot en moments parlamentaris a Madrid de flagrant afectació a Catalunya. El seu Partit va ser l’ànima d’aquell Tripartit, d’infausta memòria en el que també hi participava ICV, que va portar a tot el País al llindar del desastre. I, en massa bona part, és responsable del que ens ha arribat després. I ICV, també.

Es fa difícil fer-ne cas a cap dels dos esmentats[2] i escoltar-los sense un somriure trist i ensems sardònic, tant en quant els partits que els avalen no siguin reconeixedors dels errors comesos durant el seu Governament, especialment amb la creació d’un dèficit multimilionari que ens afectarà durant anys.


J. Vinyeta
10 de Novembre de 2011
[1] El Programa s’anomena Aída i se’n fa ressò El Periódico, 3 de novembre de 2011. Pàgina 77.
[2] El tercer implicat en el cas, ERC, fa un discurs menys agressiu, sabedora de que ha patit en pròpia sang l’error de la segona formació del Tripartit i de les seves conseqüències.

130.- E T A

130.- E T A

Penso que la millor notícia ens va arribar a mitjans de la setmana passada: ETA renuncia definitivament a la lluita armada. És per a celebrar-ho. Tots els líders polítics han fet la seva particular interpretació del comunicat etarra (entenc que la del President del Govern i la del Cap de la Oposició, convenientment pactades) i, llevat d’aquells als que sembla que, amb aquest final, se’ls hi acaba una raó per a la seva existència, tothom entén, amb la prudència necessària, que la notícia és històrica.

En la meva opinió, optar per la via política per a la solució del conflicte (que és el que pot deduir-se de la declaració etarra) no és equivalen a haver arribat al punt i final del mateix conflicte. Com sempre ha passat en situacions similars (i la més propera ha estat la d’Irlanda del Nord) el que queda per solucionar és allò que, tant a la Conferència Internacional d’uns dies abans a Sant Sebastià, com en el propi comunicat, s’ha definit com a les conseqüències del conflicte. I aquestes “conseqüències” no son, precisament fàcils d’empassar: presos, exiliats i la seva integració social posterior, la difícil pau social i convivència entre les parts en general i entre sectors familiars concrets, etc..., son qüestions que en cap cas es resoldran amb la celeritat que molts desitjaríem (només cal parar atenció en que, després de més de 70 anys de finalitzada la nostra guerra civil, encara avui hi ha ferides per tancar...)

Però analitzant el present, entenc que hem de ressaltar algunes de les coses que, de moment, ens han portat fins aquí. És evident que la “solució” que representa el comunicat etarra ha estat treballat, amb cuina prèvia. La Comissió de Sant Sebastià no es reuneix i emet un comunicat, immediatament admès per l’esquerra abertzale primer i, molt poques hores després, per ETA, sense saber un bon final de la seva gestió. També em resulta evident que aquesta reunió a Donosti no s’hagués pogut dur a terme sense l’explicita autorització del Govern Central i, en conseqüència, donat el període electoral en que ens trobem, sense el coneixement i aquiescència del PP. Entenc que els comunicats emesos pel President i els dos candidats dels partits principals, no responen a una improvisació. Son comunicats estudiats i això només és possible si hi ha un coneixement i una aquiescència previs dels esdeveniments que hauran de succeir, com així van ser.

Dit això, el que també em sembla clar és que el propi Govern no pretén, durant aquest període electoral, ficar-se en el terreny lliscós que representaria qualsevol intent de protagonisme post comunicat que, em sembla clar, pertany al Govern que surti del 20 de Novembre i que, agradi o no, haurà de negociar i pactar el que hagi de negociar i pactar (allò de les conseqüències del conflicte). I així les coses, si el Govern queda, com és previsible en mans del PP, serà el Sr. Rajoy qui s’haurà d’arremangar. I aquí hi tinc alguns dubtes. Penso que el Sr. Rajoy voldrà que la Història el consideri com a artífex de la pau i, en conseqüència, protagonista dels moments que haurà de viure. Per tant no l’imagino posant pals a les rodes de forma permanent, mentre duri el seu mandat. Però ¿com s’ho farà per tirar endavant un procés complicat, difícil i llarg amb la oposició permanent dels que, al menys fins ara, han manifestat una absoluta oposició a qualsevol concessió, diàleg o apropament als que ara han renunciat a la violència? ¿Sabran estar a l’alçada els mitjans informatius afins, i fins ara turiferaris, ensinistrats per la FAES? ¿Serà capaç el sector més ultra del Partit Popular, inclòs el Sr. Aznar, d’empassar-se els gripaus amb els que han enverinat la convivència a l’Estat? ¿O no? ¿Atiarà, aquest entorn, a les Associacions de Víctimes, en general tan ben disposades a la manipulació des del PP, en contra del més mínim moviment d’obertura de diàleg? És tot aquest entorn en que es belluga el Partit Popular el que, en la meva opinió, pot influir negativament en l’actitud del proper president, de per sí greu si ho és el Sr. Rajoy, que és el candidat de tot d’aquest sector. Però, ¿oi que ens podem imaginar com actuarà aquest entorn en el cas en que la presidència, per la raó que fos, caigués en mans del Sr. Rubalcaba...?

És ben cert que les Lleis han de complir-se, però també ho és que aquestes Lleis hauran de canviar perquè les noves situacions tinguin cobertura legal. I si no es fa, el procés s’enverinarà, s’allargarà més del que serà necessari i, a la fi, el procés tornarà a ser de més incert final.

No ho tindrà fàcil el proper govern. Però de la seva actitud en front dels que no vulguin la pau definitiva, i que em temo que en son uns quants, dependrà l’èxit de tot plegat.


Vinyeta
27 d’Octubre de 2011

129.- De nou, comentaris

129.- De nou, comentaris.-

Dels indignats.- És ben cert que les manifestacions del cap de setmana passat celebrades arreu de mon, han estat un èxit. Però continua donant-me la impressió de que, sense el lideratge adient i sense l’esperit clar i compromès, com ja he insistit en alguna altra ocasió, de fer una autèntica revolució amb totes les seves conseqüències, això no passarà de ser un bon foc, però res més.

D’altra banda, han començat a Madrid els interrogatoris als implicats en la famosa jornada al Parlament de Catalunya del passat 15 de Juny. El President arribant al Parlament en Helicòpter i molts dels Parlamentaris directament agredits per energúmens implicats en el moviment, son imatges difícils d’oblidar i d’una gravetat política extrema. Els advocats defensors i els presents a l’exterior de l’Audiència poden dir el que vulguin i, si volen, expressar la seva solidaritat amb els interrogats. Però està clar, per molt que tots aquests últims diguin i cridin, que els fets son greus i com a tals ha de ser jutjats. Potser alguns (o tots) se’n sortiran per allò de l’entrada dels mossos als jutjats de Barcelona. Però quedarà clara, per a la gent de bé, que totes les coses tenen un límit i que aquells, a la fi condemnats o no, el varen traspassar.

De totes maneres, m’hagués agradat més que haguessin estat jutjats aquí, a Catalunya. El llast franquista de La Audiencia Nacional, sempre en fa arrufar el nas.

Desafectes a la República.- Així es titulava el reportatge que TV3 ens va oferir el 16 d’Octubre. Recuperar la memòria històrica del nostre País és sempre un bon pas endavant si, com he demanat sempre, a pesar del dolor que pugui causar, es recupera tota. I quan dic tota vull incloure-hi també totes les bestieses que aquí es varen cometre durant la guerra. El fet de que els perdedors fossin severament perseguits pel dictador no és, en el meu entendre, suficient per oblidar-ho i donar-ho per saldat.[1]

El reportatge carregava les tintes en el famosos comitès Antifeixistes amb la FAI – CNT per davant i deixa, com ja coneixíem, en entredit al Govern de la Generalitat que, en aquell moment, semblava mirar cap una altra banda[2]. Però el reportatge no fa cap menció al que va passar aquí a casa nostra a partir dels famosos Fets de Maig del 37. Suposo que entre els sumaris trobats, també n’hi ha d’aquells moments. I no sé si és que en faran un altra de reportatge que en parli d’aquesta època concreta, o que realment no hi ha Sumaris al respecta o que s’ha tractat d’un oblit. Si és així, em costa molt de creure que ha estat un oblit involuntari.

De les notícies.- Estem immersos en una crisi en tots els nivells. L’aspecte econòmic de la mateixa és el que produeix els estralls més flagrants i dolorosos. I això no hi ha qui ens ho tregui. Aquests estralls son a les portades de tots els mitjans de comunicació cada dia i a totes hores i, per fer-ho més luctuós, s’estén, entre la societat civil, el convenciment en la ineficàcia de la classe política per a treure’ns de l’atzucac en que ens trobem.

Dic això perquè sembla que en cap cas i ni en cap moment apareix el que podríem definir com a una bona notícia. Els experts en comunicació diuen que una mala notícia ven cinc vegades més que una de bona i tots sabem, i no cal quantificar, que les males notícies son, en general, les que generen les portades més cridaneres en els àmbits periodístics[3] i, per tant, les que venen més. Però penso que les capçaleres o els seus editors podrien fer veure als professionals del seu mitjà que, a més de recordar a la ciutadania la realitat de la situació, aquesta ciutadania també necessita saber que, a pesar de tot, alguna cosa queda que encara funciona o que se’n surt. I segur que, amb ganes de trobar-la, cada dia se’n podria trobar al menys una i publicar-la en portada del mitjà corresponent. Ajudaria a aixecar, mica a mica, la moral d’una societat civil impregnada de catastròfica realitat que, en tinc el convenciment, te un desig profund de sortir d’aquest marasme i no troba res positiu on agafar-se. Els professionals esmentats tenen ara la paraula i entenc que no poden eludir la responsabilitat que, al menys jo, els hi exigeixo . Necessitem saber que hi ha qui sobreviu i que, encara que sigui per mimetisme, ens pot servir de mirall .


J. Vinyeta
19 d’Octubre del 2011

1] Alguns components de la CNT varen firmar conveni de col·laboració amb els falangistes del Sindicat Vertical. Vegeu La CNT y el Sindicato Vertical.La quimera de la libertad sindical con Franco de ÁNGEL HERRERÍN LÓPEZ Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, H.ª Contemporánea, t. 13, 2000, págs. 125-168

[2] La actuació dels anarquistes està ben relatada en texts com Diario de un pistolero anarquista de Miquel Mir (Ed. Destino imago mundi Vol. 128) i molts d’altres (Entre el roig i el negre, l’Autobús de la mort etc...)

[3] Quan dic periodistics hi incloc premsa, radio i TV

128.- Comentaris

128.- Comentaris .-

Sé que han passat molts de dies des del meu últim article. Però la veritat és que estava com perplex, com espantat per tot el que anava passant des de finals d’Agost. Em trobava immers en una espècie de “depressió política”. Però s’acosten les eleccions. I aquella perplexitat, aquell “espantament” i aquella “depressió”, han anat convertint-se en una espècie de mala llet soterrada que m’ha empès per tornar a la paraula escrita. Comentaré algunes coses.


Cinisme.- El cinisme d’alguns partits polítics, ha estat proverbial. I en especial el del PSC que, havent perdut les eleccions ara fa un any aquí a casa nostra, i de forma estrepitosa, no ha après la lliçó. Algú ha definit al 25 diputats que el PSC va portar a Madrid, fa vuit anys, com als vint-i-cinc invisibles per la seva inactivitat i absència de posicionament quan es tractava de defensar Catalunya (només cal dir que en cap cas, mai, han trancat la disciplina de vot amb el PSOE). Tot i aquesta invisibilitat allà, han pretès aquí donar lliçons de governabilitat i patriotisme. I, vet aquí, que, tota aquella ineficàcia del tripartit capitanejat pel PSC que ens ha deixat un llast financer que trigarem anys en poder-lo compensar, s’ha convertit en contundència en voler-nos fer entendre que la seva actuació va ser immillorable i que tot el que s’està fent ara per redreçar aquell desastre, només son polítiques de la dreta més recalcitrant i cavernícola. Cinisme de gran gruix! Ens prenen per dèbils mentals, pretenen una tutela de la ciutadania, només apta per incondicionals que, pot ser no ho saben, molts no estem disposats a acceptar en cap cas.

Les eleccions son a sobre i la Ministra Chacon encapçala les llistes del PSC. Vaig llegir que algú deia, amb encert, que la Senyora Chacon era ministra de defensa, però que era clar que, en cap cas, havia defensat els interessos de Catalunya: el Partit sabrà on es fica...Tanmateix potser seria bo de recomanar-li al Sr. Joan Ferràn que anés amb cura i que potser seria el moment per al PSC de desfer-se de la crosta... “psoeista” que l’envolta. Més que res perquè després no hagi estat la abstenció, o la pluja (si n’hi ha), o el vot nul, o no sé quin núvol malèfic o ves a saber quina “crosta” el que els faci perdre de nou les eleccions aquí i, aquesta vegada, també a Madrid.

Les retallades.- Estan en boca de tothom, especialment les que fan referència a la Sanitat. De les retallades en educació, per exemple, se’n parla menys perquè no hi ha criatures pel carrer, sense escola. Però per les escoles també hi han passat les tisores. Son dos sectors molt sensibles en matèria social i per tant molt sensibles per a tota la ciutadania en general i son les més aprofitades per la oposició política en particular. Personalment no soc pas dels que blasmen en contra de les accions que el Govern de la Generalitat està portant a terme especialment, repeteixo, en Sanitat. Vist des de fora, sempre he tingut la sensació de que la massificació que he observat en els grans hospitals i Caps necessitava d’una reforma del sistema i reducció de la despesa. Amb els professionals del ram amb els que he parlat sobre l’assumpte, coincideixen tots en que la reforma es absolutament necessària si és vol mantenir el sistema amb un mínim de qualitat en els serveis, el que obliga a reduir els que no siguin d’absoluta necessitat. La supressió de l’abús en un sistema que l’usuari interpreta com a gratuït, que ha atorgat carta de dret irrenunciable a milers d’usuaris als que no s’ha fiscalitzat mai en aquest aspecte, son qüestions que ara s’han posat sobre la taula, així, de cop, i, certament, ho fa difícil d’entomar. Però també coincideixen, aquests professionals amb els que he parlat, en que no hi un pla elaborat per reestructurar de forma definitiva el sistema Sanitari en general i, per tant, no s’ha definit fins on es vol anar i com s’hi va. No sap em, dons, si el rumb que porta nau ens portarà a port o, pel contrari, anem directament da cara a la tempesta, sigui perfecta o no.

La reconversió bancària.- Des d’arreu del món s’està emfatitzant en que la banca, pràcticament de forma general, ha de ser recapitalitzada pels estats corresponents. Independentment d’aquesta situació (i mentre en aquest país nostre la recapitalització la porti a terme el famós FROB, que no és més que un fons creat pels propis bancs per curar-se en salut en moments com en el que ens trobem, i no amb diners públics[1], anirem tirant), penso que el Banc d’Espanya hauria d’haver estat més a l’aguait de les actituds de moltes d’aquestes entitats bancàries que ara necessiten de rescat. La majoria de les famoses Caixes d’Estalvis han estat en mans dels partits polítics que governaven en les Comunitats o en les Diputacions corresponents i el Banc d’Espanya, pel que es veu ara, ha fiscalitzat poc i malament, permetent dispendis desaforats o sous multimilionaris dels propis directius amb els nostres estalvis i que han portat aquestes entitats a l’abisme. A tots aquests destralers que haguessin estat capaços, pel que es veu, de fotre a la ruïna al propi FROB, la Justícia, que actuaria per denuncia de qualsevol entitat privada que hagués estat malversada, ¿no pot actuar d’ofici o per denúncia directa del Banc d’Espanya? Si a l’hora de mesurar, el pam no fa la mateixa mida per a tots, rebrem les hòsties els de sempre. I en aquest cas flagrant, algú s’hauria de posar a la feina i seriosament, per poder deixar de fer volar coloms i de fer focs d’artifici.

Les eleccions son a sobre i ens donaran tema per a nous comentaris.

J. Vinyeta
14 d’Octubre del 2011






[1] Teòricament, al menys, el FROB i el Fons de Garantia de Dipòsits s’alimenten amb la aportació del 2,5% dels dipòsits bancaris de cada banc. La recapilatzació seria, dons, per garantir el nostres estalvis, tot i que seguin així ens els deixen amb el cul enlaire. Ja sé que sona una mica estúpid, tot plegat, però, teòricament, així estan les coses.

127.- Narcisistes, envejosos i... cínics.- (Ampliació de l’article 119 del meu bloc)

127.- Narcisistes, envejosos i... cínics.- (Ampliació de l’article 119 del meu bloc)

Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada d'aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.

Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!, si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor), al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.

Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, tot i que profans en aquella matèria, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.

Però encara hi ha més. Hi ha moments en que el seu narcisisme i la seva enveja els hi fan perdre els papers: son moments en que el seu JO queda més tocat del que els hi és suportable (sempre per culpa dels altres segons el seu pensar, evidentment) perquè creuen patir situacions expressa i particularment humiliants. Aleshores, aquella verbalització necessària del seu patiment deixa de ser simplement oral per passar a ser una manifestació física hostil, violenta, d’aquell JO ferit. De la forma més barroera, fan gala de menysprear allò que per els altres, per a tots els que no som com aquests dels que parlo, entenem com a actitud correcte, arribant a perdre els estreps de la forma més vergonyosa.

Quan el garbuix ha passat i arriba el moment en que tot retorna una mica al seu lloc, encara més ferits per la conscienciació, a pesar de tot, de la seva imperfecte violència, hauran de fer la manifestació oral de tot plegat (l’altra forma ja habitual, necessària i imprescindible de manifestació del seu patiment, com ja ho he dit) i a les hores, en aquell gran moment de glòria, seran incapaços de reconèixer errors, negaran aquella actuació barroera i manifestaran un menyspreu clarament malaltís respecta de tot i de tots i, molt especialment, dels que hauran estat víctimes directes d’aquella violència. Aquesta actitud, aquells que hi entenen, la defineixen com a una actitud clarament cínica. I nosaltres anomenem cínics als que actuen així. El sofriment que pateixen precisarà d’un bàlsam que només podran trobar en un bany de masses enardides que els aplaudeixin i victoregin encara que, com en la novel·la de Camus[1], siguin a dalt del patíbul abans de ser executats.

Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes, envejosos i cínics no s’ho creguin, a nosaltres. que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats, mantenir un mínim d’higiene mental, evitar contaminacions externes i viure amb una dosi d’autocrítica suficient que ens permeti enganyar-nos el menys possible. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.

Mentre llegíeu no sé sí pensàveu en algú concret. Però jo, mentre escrivia, si que ho feia: pensava en Xosé Mourinho.


J. Vinyeta
15 de Maig i 18 d’Agost de 2011

P.S.: L'article ha estat ampliat, en els termes expresats, a petició d'un molt bon amic meu i a qui li dedico: es diu Jordi Molina.-

[1] L’Étranger.-

126.- Vacances amb feina

126.- Vacances amb feina.-


No em sembla recordar un estiu amb la activitat polític – social com el d’aquest 2011.

Les anomenades turbulències financeres venen marcant el devenir econòmic d’Europa i dels EUA i, en conseqüència, de tot el mon. La anomenada “Banya d’Àfrica” posa en evidència, una vagada més, el pèssim resultat de la descolonització de la zona en la què la fam està fem estralls entre una població que rep, a més, les bufetades endèmiques de les guerres permanents de la zona. I Líbia i Síria ocupen planes dels diaris cada dia. O sigui que el panorama és mes aviat fosc per tot plegat. Però... comencem!

Turbulències.- Vagi per endavant que la meva ignorància en el que s’ha convingut en anomenar Ciencia Economica, és molt gran. Però això no impedeix expressar opinions al respecta. Vist tot plegat des de la perspectiva del que no hi entén, sembla un garbuix en el qual els que tenen calés manen, en funció dels seus interessos i el altres seguim l’arada. Ja sabem que el diner és poder, però que els Estats més poderosos del mon vagin perden el cul perquè son incapaços de posar-hi remei, costa d’entendre. Que unes anomenades Agències de Qualificació vagin marcant el ritme com aquell que marcava el de les galeres, a cop de maça i que, Europa al menys, no se sigui capaç de posar-hi fre a aquestes qualificacions, o que les transaccions a les borses no siguin carregades amb impostos, no deixa de sorprendre’m. De totes maneres em sembla entendre que Europa és la que fa pitjor les coses. Llegia una frase de no sé qui a la premsa de fa uns dies que em va donar la sensació de que l’encertava. Deia, més o menys literalment, que no hi ha cap empresa al mon que pugui funcionar amb 27 directors generals. I em sembla certa perquè, en sí mateix, Europa no és res més que un intent de fer una fusió de grans empreses en la que les direccions de les empreses fusionades continuen en funcions i amb un grau d’independència que ja voldrien molts executius de l’empresa privada d’avui dia. I vull deixar clar que no soc pas dels que volen perdre autonomia en cap sentit. Però em sembla inevitable unificar criteris (especialment polítics i fiscals), i retallar independències, si és que la famosa Unitat Europea ha de continuar. Suposo que els que hi entenen s’ho han plantejat, però sorprèn aquesta espècie de passivitat bellugadissa, aquest constant haver de definir, de redreçar, d’afirmar, de ratificar, d’un permanent anar i venir i, al menys ho sembla, de no encarar els problemes amb la valentia que, en el meu entendre, fa falta i que, agradi o no, dona més l’idea de desunió que d’altra cosa. Alemanya i França volen liderar no sabem exactament què. Esperarem.

La banya d’Àfrica.- Segons in formacions de l’ACNUR, perilla la vida de més de dotze milions de persones de la zona: la fam hi està fen estralls. Una sequera que sembla permanent i un estat de guerra que no sembla tenir fi, van creant milions de refugiats i desertitzant una zona ja de per sí deprimida. Eritrea, Etiòpia, Somàlia, estan en aquests moments a l’aguait de l’ajuda que els hi pugui arribar de l’exterior. Però tinc la terrible sensació de que l’ajuda que pugui arribar a aquests països pot no arribar als camps de refugiats: en la història de la humanitat hi ha suficients antecedents al respecta. Del que estic convençut és de que els membres del exercits, regulars o no, que pul·lulen per la zona amb un kalashnikov a la mà, no en passen de gana...

Líbia i Síria.- Sembla que l’exèrcit revolucionari libi s’acosta a la capital Trípoli per intentar posar fi a una guerra civil de més de sis mesos. És el principi del final d’una dictadura de més de quaranta anys. Gadaffi, aferrat al poder com ho fan tots els dictadors que es tenen per insubstituïbles i salvadors de la pàtria (i aquí a casa nostra sabem del que parlem), allarga la seva agonia suposo que en un va intent de recuperar no se sap ben bé què en una guerra que sembla que té definitivament perduda.

Mentre tant, el seu col·lega El Assad, a Síria, ens ofereix diàriament les imatges més sagnats d’una repressió contra de la societat civil per part de l’exèrcit amb la mateixa finalitat que el dictador de Líbia: mantenir-se en el poder. Però, entre Síria i Líbia, hi ha diferències polítiques i religioses que li donen una certa peculiaritat. Síria està en negociacions amb Israel pels Alts del Golàn, al Líban hi manen el xiïtes de Hezbolla amb el vist i plau de Síria, la majoria sunnita de Síria està lluny dels centres de poder que detenen els alauites pròxims als xiïtes i, per acabar-ho d’adobar, el senyor Assad bombardeja els camps de refugiats palestins a la ciutat de Latakia... Turquía (membre de la OTAN, no ha d’oblidar-se) rep centenars de milers de refugiats sirians i ja ha dit prou. Iran, el gran aliat de Síria a la zona, es manté expectant per allò de que la desaparició de Síria el convertiria en el gendarme de la zona i no se sap ben bé qui vol que això es produeixi. Israel calla. Tot plegat, aquest garbuix, ens té a tots expectants per la incertesa d’un final que es planteja complicat. Haurem d’esperar.



J .Vinyeta
16 d’Agost del 2011

125.- Anglaterra es crema

125.-Anglaterra es crema.-


Personalment m’és difícil de pair. Però la realitat és la que és i Anglaterra es torna a trobar en un estat similar a aquell en que ja es va trobar, si no recordo malament, a mitjans del vuitantes i al barri de Chelsea. Dic que és similar perquè aquell va ser un esclat que el podríem definir com a ètnic, per causes racials i, en la meva opinió, potser degut a la arribada massiva de ciutadans del extingit imperi britànic als que la Commonwealth (of Nations) havia donat ciutadania britànica. Aquesta vegada, sembla que no va per aquí.

El mon que coneixem està immers en una crisi profundíssima que, a més de ser econòmica és, en la meva opinió, política i també de valors. És evident que la crisi econòmica carrega les tintes sobre els més desvalguts, que els polítics no sols no se’n surten si no que les perspectives que van creant no son gens afalagadores i que aquell estat del benestar repartit amb escreix en els moments d’aquella abundor sobre dimensionada, per sobra de les possibilitats reals de tots plegats (al menys en l’Europa actual), i en contra del que els propis Estats no varen actuar, en general, se’n va anant pel pedregar perquè les despeses que aquella situació ocasionava ara son insostenibles pels Estats. El joves, en general, avui no tenen perspectives ni de present ni de futur, però aquell mateix benestar (tot i la actuació tatcheriana sobre d’ell, a l’Anglaterra de la que parlem) va crear una societat, que varem a nomenar de consum, en la que, si alguna cosa semblava d’una certa claredat, era que tot era gairebé gratis. La nefasta conseqüència de tot plegat va estar una minvada de les escales de valors i especialment de l’anomenat esperit de l’esforç davant de qualsevol situació en el què fer de cada dia. Això barrejat amb aquest intent molt generalitzar de socialitzar el dolor propi, segons el qual tothom té l’obligació de participar-hi[1], va anant donant ales a molts d’aquells que no tenen futur i a molts d’aquests que, sense la pretensió de generalitzar, tampoc volen realitzar el mínim esforç necessari per intentar sortir de la marginació en que es troben ignorant, al mateix temps, la possibilitat de que, aquesta situació, sigui més deguda a una auto-marginació que altra cosa. Amb aquests plantejaments, qualsevol motiu és bo per ajuntar-ho tot i que tot acabi com ha acabat: en una banalització de la violència, amb una clara indiferència davant de la societat i del que representa i, finalment, en el saqueig posterior, quasi inevitable després de tot plegat, que ha permès a molts d’aquests dels que parlo, siguin del color que siguin, arribar, en algunes coses concretes, allà on ja han arribat els de més alt poder econòmic (potser també i per un més alt esforç del que molts dels saquejadors es pensen) inclús dins del mateix barri que els actors consideren marginal. Recordo que un d’aquests saquejadors, s’emportava un PC portàtil concret perquè deia que sabia “...que mai se’l podria comprar...”

Davant de fenòmens d’aquesta mena, amb un policia anglesa tocada pels efectes del tancament del News of the World, habituada al cos a cos davant de les manifestacions, ha quedat desbordada perquè aquella vella violència habitual ha perdut l’espontaneïtat que limitava la presencia dels manifestants mentre la noticia dels fets no arribava a tots els que volien ser-hi en el batibull corresponent. Mentre que ara, amb la presència de les anomenades noves tecnologies, les convocatòries es fan de forma massiva, en temps real i de forma instantània. La policia no les pot combatre amb aquelles mateixes velles armes. I que quedi clar que, dient això, només em limito a constatar fets.

Veurem com acaba tot. Els polítics i la societat civil tenen feina, perquè és evident que no es tracta solament d’un tema policial. Però val la pena recordar que ja va passar quelcom similar a Paris i convindrem que d’allò de fa sis anys a Paris es va resoldre policialment la foguerada del moment, però el substrat de tot plegat encara hi és... i haig d’entendre que a Anglaterra pot acabar passant el mateix si la feina a fer no es fa mínimament ben feta. Europa, tornarà a ignorarà els fets?

Quina serà la propera gran ciutat en la que es donaran fets similars? Perquè, hi ha cap gran ciutat que no tingui barris susceptibles d’esclatar com el de Totenham, a Londres?


J. Vinyeta
12 d’Agost del 2011
[1] És, al menys per a mi, una evidència el fet de que qualsevol reclamació laboral, com exemple més immediat, acaba amb els carrers tallats i obligant-nos així a solidaritzar-nos-hi, volen convertir un problema particular en un problema en el que ha de participar-hi tothom.

124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3)

124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3).-


I nosaltres, la resta? És evident que hem de participar de la reflexió i actuar en conseqüència per refer el País, el nostre País.

No deixa de sorprendre’m que el 15 – M o Democracia real, ya!, dos dels grups potser més significatius del grup dels “indignats” no hagin fet al·lusió, que jo recordi, al perquè de tot plegat aquí a Catalunya. És cert que el primer esbós de gran retallada de tot l’Estat, s’ha fet aquí a Catalunya perquè, bàsicament, ha estat la primera de les comunitats que va convocar eleccions. Les altres comunitats s’han posat a la feina, suposo, a partir del prop passat 23 de Maig, perquè és evident que no només a Catalunya s’ha allargat més el braç que la mànega. Però els “indignats” sembla que hagin seguit més el plantejaments fets des de La Puerta del Sol, potser per poder fer un planteig unitarista a tot l’Estat. I crec que hi ha propostes que ho confirmen com, per exemple, la creació de la circumscripció única que, sense la correcció a la baixa, en cap cas manifestada, dels coeficients de les barreres legals de la Llei D’Hondt, suposaria, a la pràctica, la desaparició dels partits nacionalistes i/o regionals. El partit que més hi guanyaria fora possiblement IU, que ja fa temps que ho predica.

He assenyalat el que he assenyalat, perquè em sembla evident que, per aquests “indignats”, Catalunya compta molt poc, que es fa un compte universal i generalista. Puc entendre que, per a molts, hi ha coses més importants tant a nivell general com a nivell particular que aquesta “quimera” anomenada Catalunya, perquè en aquests moments de la seva vida, la seva quotidianitat és duríssima i sobreviure és, per sobre de tot, prioritari (i aquesta prioritat ens dona ja a entendre la gravetat del seu estat). Els “indignats” els hi assenyalen les causes de la seva situació i proposen solucions generals per els problemes de cada dia. Però (i amb això no vull posar contra les cordes als del 15 – M i companyia) no recalquen que amb menys de la meitat del que s’emporta l’Estat Central anualment de Catalunya i que no torna (allò del dèficit fiscal), quedaria sobradament cobert el dèficit pressupostari que és la causa per la que han de fer-se aquí les retallades, ni tampoc assenyalen que a més encara se’ns exigeix més esforç perquè l’Estat Central, que és responsable de més del 75% del dèficit global, pugui complir amb Brussel·les. A molts, potser més que a tots aquells tan generalistes, se’ns acut de pensar que aquests gravíssims problemes que ens afecten a tots, amb major o menor transcendència, els hem de resoldre nosaltres aquí, que podem trobar les eines per fer-ho i que només cal que ens posem a la feina i ser conscients de les nostres possibilitats. Què també ho estem d’emprenyats, és veritat. Però potser perquè o tenim més anys, o som més positius i en el fons menys romàntics, hauríem d’entendre que la via de la generalització en prou feines aconsegueix barrar el pas dels Diputats al Parlament. I amb això només vull dir, tot i que els objectius podem semblar els mateixos per a tots els emprenyats, que els objectius de molts de nosaltres, els de molts d’aquests “altres” dels que parlo, van més enllà de la pura resolució de la crisi més dura dels últims temps.

La particularització dels problemes a Catalunya i la seva resolució aquí, des d’aquí i per nosaltres, és la reflexió que penso hem de fer aquells que ni formem part del 15 – M ni del conjunt de la classe política.


J. Vinyeta
22 de Juny del 2011

123.- Reflexions després del 15 de Juny (2)

123.- Reflexions després del 15 de Juny (2).-


Parlava en l’últim article que els fets del 15 de Juny obliguen a una reflexió a tres bandes i allí les vaig iniciar.

També els polítics d’aquest País nostre han de reflexionar (els de la resta de l’Estat també, igual que els nostres, afegint-hi a més la reflexió sobre d’allò que s’anomena la Gallina dels Ous d’Or...). L’anunci i primeres execucions de les anomenades retallades ha estat el que realment ha encès els ànims. Però el cabreig bé de lluny i, especialment, perquè la classe política en general només atén les pròpies necessitats partidistes. L’allunyament d’aquesta classe de la gent del carrer, dels seus problemes quotidians i immediats i la inoperància i la passivitat (actituds que, per culpa d’uns o dels altres, en molt bona part, han donat com a resultat la situació actual), han anat creant el convenciment de que de poca cosa ens serveixen i que, a més, ens costen una fortuna. Perquè tan importants i necessàries poden ser les retallades que han de fer a una societat que ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals, com vergonyats les submissions que manifesten davant dels poders de l’Estat Central, per exemple, saben com sabem tots els d’aquí que deslliurant-nos de l’espoli a que estem sotmesos de forma permanent (per cert, que no he sentit en cap moment que els indignats en fessin referència al problema i sí en canvi que em consta que varen fer retirar de la acampada una estelada...) aniríem molt millor, per no parlar d’altres submissions com les que permeten “insinuar” que qui mana a l’Estat és el Sr. Botin.

Els hi vull concedir als polítics un mínim de suposada bona fe. Però és allò de la dona del Cèsar. I tal com van les coses, em sembla que no hi massa gent que avui cregui en la innocència de la Mesalina de torn. Corregir-lo, aquí a casa nostra al menys, és feina exclusiva de tots aquests que el passat dia 15 no podien entrar al Parlament de Catalunya. I el primer que els hi correspon és donar informació, clara i intel·ligible per els pobres mortals, on som ara, quines son realment les seves dependències (de quins i de qui), i, fil per randa, quin ha estat realment el dèficit deixat pel tripartit i en quines partides concretes, de quant han costat el rescats financers i com es pensa recuperar aquests diners, per què els beneficis de les entitats financeres augmenten de forma gairebé exponencial i en canvi les empreses tanquen per manca de crèdit, per què els sindicats estan amb el no permanent defensant més als que tenen feina que no pas als que no en tenen i no entren en una reforma laboral profunda que ajudi a crear llocs de treball, per què no es planta cara als abusos sanitaris de molts d’aquí i dels que venen de fora que, a més, no paguen. I posar sobre la taula allò que avui dia s’ha posat tant de moda i que anomenem valors quan volen dir una altra cosa.
I si aquest gest que reclamo ja es correspon amb els famosos pressupostos, també ens ho ha de fer saber sense embuts, clar i cristal·lí, perquè ja no tenim més davallant. Però que els hi quedi clar que potser no ens els creurem si no hi ha una disminució dràstica de les despeses excessives que comporta una burocratització innecessària de l’Administració, amb la supressió dels llocs de feina més generats per crear fidelitats o donar premis que per a altra cosa, canviant o creant Lleis perquè els corruptes vagin a presó. I els partits polítics, tots i sense excepció, han de canviar el sistema electoral fent desaparèixer les llistes tancades com a primer pas per a garantir la mínima eradicació de la corrupció que el sistema actual comporta, propiciant una Llei sobre el seu finançament en la que la transparència sigui la norma i no la excepció, amb auditories externes vinculants i sancionadores.

I que recordin també, tots plegats, que Mesalina, va ser executada per ordre del propi Cèsar, Claudi. Aquest Claudi, avui, pot ser la societat civil. I l’exemple d’Islandia, por ser-ne la senyera.

J. Vinyeta
21 de Juny de2011

122.- Reflexions després del 15 de Juny (1)

122.- Reflexions després del 15 de Juny (1).-


Els fets de dimecres passat, 15 de Juny del 2011, amb els del 15-M barrant l’entrada al Parlament, han de fer reflexionar. Als “indignats”, als polítics i a la resta, que no som ni uns ni altres però que també estem emprenyats

Deia el dia 10 passat que el moviment 15-M, el dels “indignats”, tal i com estava constituït, anava pel pedrega en el sentit de que, en la meva opinió, s’anava esmorteïn. I si els hi mancava una espenteta per acabar-ho de fer, el passat dimecres 15 varen rebre un cop de gràcia. Deuen de quedar molt pocs dels originaris perquè ells, que s’han definit com a pacifistes, hagin perdut el control del grup i aquest anés a parar a mans dels anomenats provocadors i buscadors de brega permanent. El cas és que perquè uns ja son pocs o perquè els altres son més, tots plegats han anat més enllà del que era previst i, com a conseqüència, les crítiques i la pèrdua de credibilitat del col·lectiu per aquells fets, han estat gairebé unànimes. La cara amable d’uns auto qualificats pacifistes s’ha embrutat i si volen rentar-la, em sembla que tindran feina.

Si realment varen estar uns “infiltrats” els que varen provocar els aldarulls, em queda evident que no hi ha un lideratge suficient per conduir, amb solvència, els “indignats” pròpiament dits i que, en canvi els altres, els “infiltrats”, estan molt més ben liderats. I aquesta és la reflexió que els 15-M han de plantejar-se: com han de reconduir la situació perquè no acabi tot com el rosari de l’aurora, si és que volen continuar? No tot tornarà al seu lloc només fent manifestacions pacifistes i de rebuig de la violència, perquè aquests que s’ha anomenen pacifistes i pacífics també hi eren a la Ciutadella i, tot i ser pacifistes, no varen marxar, en senyal de protesta en contra d’aquella violència, quan s’inicien els aldarulls seriosos. Els de la nostra generació tenim clar que de pecats també se’n fan per omissió i sembla que, aquets indignats, no ho sabien això... I tot això amb independència dels bons resultats de les diferents convocatòries que varen tenir lloc diumenge passat, dia 19, tot i que, per si no ho sabien, el lema de la pancarta “el Carrer és Nostre”, ja la havia fet famosa el Sr. Fraga en temps de la Dictadura, particularitzant-lo.

El temps s’acaba, la acampada a la P. Catalunya no pot ser indefinida i, abans de que d’una o d’altra forma arribi el desallotjament, han de plantejar propostes amb cara i ulls i amb molta concreció en els objectius. Si no ho fan, hauran arribat tard una altra vegada. I ho he dit i ho repeteixo: si no hi ha un lideratge solvent amb autoritat moral i real per dialogar amb aquells que diuen que no els representen (i que jo no dic que siguin els bons de la pel·lícula, però sí que son els amos dels estudis en els que s’està filmant), em temo que avançaran poc.

No varen anar a barrar l’entrada al Parlament de Madrid: varen barrar el pas a l’entrada al Parlament de Catalunya. I entre les coses que també han de definir és si aquesta indignació ho és més en contra de les pèssimes condicions en que ens trobem tots, com a conseqüència d’una política general nefasta de l’Estat Central dels últims 4 ó 5 anys, o s’entén que l’autèntic responsable de la situació d’avui dia ho és el Govern actual de la Generalitat. Perquè, depenent de com defineixin aquesta qüestió, potser es varen equivocar de Parlament...

J. Vinyeta
21 de Juny del 2011

121.- Indignats

121.- Indignats.-

Això dels anomenats indignats, s’acaba. I aquest final més aviat trist i desencisat, no és res més que el final anunciat d’una crònica que, a diferència de la famosa crònica de García Márquez, no ha tingut protagonistes. És el problema que pateixen els moviments assemblearis en els que tothom és líder i ningú governa. Sé que pot sonar malament, o quan menys estrany, que posi en entredit el que es podria definir com a la base d’allò que entenem com a democràcia, però ho dic tal com ho entenc.

Tots ho estem d’emprenyats i, per aquesta raó, varem saludar el moviment dels joves amb una certa alegria i admiració. Les convocatòries avui dia sabem tots que, amb les noves tecnologies, son més senzilles de fer i que aquestes mateixes tecnologies permeten la comunicació en temps real dels esdeveniments. Per tant, les decisions preses en les assemblees eren transmeses instantàniament i, així m’ho sembla, aquests indignats deurien creure que amb aquesta comunicació, sense cap seguiment seriós posterior, ja n’hi havia prou per fer bullir l’olla. Potser creien que el fet de donar la informació era suficient perquè es dugessin a terme els acords presos en l’assemblea creguts que tots els participants n’eren exemple de responsabilitat, lleialtat i solidaritat. Tampoc pels que estaven fora n’han transcendit objectius clars i concrets de la protesta amb els que potser molts més s’hi haguessin solidaritzat[1].

Sigui com sigui, ha estat un fet que s’ha anat diluint. I de tota aquella indignació n’ha quedat un borrall. La protesta ha anat perdent un llençol a cada assemblea que es feia sense cap direcció seriosa de la mateixa. És el problema del sistema assembleari, ja ho he dit: o l’assemblea anomena a algú o a un grup que governi i que condueixi i executi les decisions preses, amb les dificultats i enfrontaments que aquest “governar” comporta, o cada un dels membres tirarà pel seu cantó. I això ens porta a evidenciar una situació més dramàtica: no es pot iniciar una revolució si no es crea un lideratge suficientment fort[2], si no es té consciència de les dificultats que qualsevol enfrontament comporta i si no hi ha voluntat clara d’enfrontar-s’hi a aquestes dificultats. I això ha de quedar també especialment clar per aquells contra els que es vol lluitar. Si s’inicia una revolució o es fa amb totes les conseqüències o no passarà de ser un divertimento entre una colla d’amics. I, per a mi, així ha estat.

J. Vinyeta
10 de Juny del 2011
[1] Llevat d’algunes accions o actituds que, per dir-ho suau, no han caigut gens bé dins del sector independentista d’aquest País nostre.
[2] El famós Maig del 68 francès, amb lideratges concrets i amb manifestacions multitudinàries, va canviar coses i va fer caure el Govern, tot i que en De Gaulle va tornar a ser elegit president.

120.- Sobre els partits polítics

120.- Sobre els partits polítics .-


Des de fa anys, sabíem que el PSC no era el Partit Socialista De Catalunya si no que era el Partido Socialista Obrero Español aquí a casa nostra. Molts ho teníem mol i molt clar però, amb aquest discurs monòton amb el que durant set anys el PSC (amb la convivència del tripartit) ens han marejat la perdiu, potser hi ha hagut també molts que havien arribat a pensar que aquells que els tractàvem de sucursalistes exageràvem: l’última votació al Congrés, a Madrid, suposo que els hi ha obert els ulls.

Ja fa molts anys, durant la constitució del primer Govern Socialista d’en Felipe Gonzàlez, l’ínclit Alfonso Guerra va dir allò de que “...el que se mueva, no sale en la foto...” I així ha estat: no s’ha mogut ningú i aquells que han insinuat que podrien moure’s han estat defenestrats (Pasqual Maragall, per exemple). Aquesta disciplina casernària, qüestió comú a tots els partits, potser que els hi hagi anat bé per mantenir ordre intern i estalviar-se disgustos davant de la societat. Però ha convertit als partits en unes peces monolítiques, sense fissures, de pensament únic i de presa de decisions per unanimitat, perquè, el membres oficialment inscrits, encara tenen tots molt clar allò de que a la foto tothom havia de ser-hi, i ben quiet, si és que volia gaudir d’uns mínims en la menjadora.

Tot això, que ha estat comú en tots els partits tant a l’Estat Central com aquí a casa nostra (quan no ha estat així hi ha hagut escissions amb la creació de nous partits amb els mateixos tics dels que parlo), tot i que gallegin de funcionar amb democràcia interna, els partits s’han convertit en ens anodins, sense altres criteris que els que dibuixen les direccions corresponents, incapaços els seus components de fer res que no estigui pautat des de d’alt: els membres del partit no serveixen per res més, en la majoria de les vegades, que per assegurar el finançament del propi partit, sense poder aportar res de nou des del punt de vista polític – ideològic, llevat de les aprovacions sistemàtiques de les propostes que la pròpia direcció porta als anomenats congressos, que tampoc tenen data fixa de realització. Queda clar, a les hores, la inutilitat de les llistes en el sistema electoral actual: amb un sol parlamentari per partit amb el tant per cent equivalent als escons que resultessin de les eleccions (com passa, per exemple, en els consells d’administració de les empreses que decideixen el vot en funció del número d’accions de cada un dels membres el consell) seguint les ordres directes dels caps, serien suficients per a les votacions parlamentàries. El fet d’incloure al personal en les llistes sembla més per donar premis i/o per mantenir fidelitats que per altra cosa, amb la despesa corresponent, això sí, a les esquenes dels altres.

Arribats aquí, ens queda clar el per què d’allò que s’ha definit com desafecció política: ¿de què serveix participar en aquesta política de partits (i en conseqüència en la política en general) si, per dir-ho de forma senzilla, tothom que hi vulgui participar farà allò que el partit amb el que vol col·laborar ja haurà determinat prèviament? Haurà perdut la llibertat de decidir per sí mateix i no li valdrà la seva participació ni en qualitat d’independent. Seguint amb aquesta línea, ens queda clar que, encara que els partits parlin de la necessitat de cares noves que els renovin (tema que surt i es repeteix en cada contesa electoral), és evident que aquesta hipotètica renovació dels partits, de realitzar-se, només serà això: cares noves. Però no idees noves, perquè el substrat continuarà sent el mateix.

Solucions? Ha d’aportar-se saba nova al pensament ciutadà mig endormiscat pel soporífer tractament que ha rebut des de les altes instàncies polítiques (aquí, a casa nostra, això ja està passant), i que aquest renovat pensament sigui el motor d’arrencada d’aquesta societat civil àvida i amb una magnífica disposició a acceptar un lideratge suficientment neutre i apartidista que li desbrossi el camí. Penso que amb aquesta arrancada quedarà clar de pas que és evidentment necessari un canvi en la llei electoral (especialment en el tema de les llistes) de forma que els vicis dels que vinc parlant, no puguin repetir-se o, en el pitjors del casos, quedin amplament minimitzats. No veig o no sé veure un altra camí.



J. Vinyeta
18 de Maig de 2011

119.- Narcisistes envejosos

119.- Narcisistes envejosos.-

Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada vers aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.

Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!. Si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor) al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.

Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, els profans, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos, han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.

Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes i envejosos no s’ho creguin, a nosaltres, que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats i mantenir un mínim d’higiene mental evitant contaminacions externes. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.

Ah!, mentre llegíeu no sé pensàveu en algú concret. Però jo, mentre l’escrivia, si que ho estava fent: pensava en Xosé Mourinho.


J. Vinyeta
15 de Maig de 2011

118.- Comentaris

118.- Comentaris.-

Eleccions Municipals.- Ja hi tornem a ser. El Govern en contra de la oposició. La oposició en contra del Govern. I els satèl·lits intentant treure’n profit de tot plegat. En tant no hi hagi modificacions del sistema electoral, tot continuarà igual, com sempre, amb les mateixes deficiències abans, durant i després de les votacions. I ens hi haurem de posar còmodes a partir del dia 23 de Maig perquè em temo molt que els brams que sortiran dels Ajuntaments, brams que, ara abans de la contesa electoral, ningú s’atreviria a fer per allò dels vots necessaris, seran èpics: les caixes estaran, majoritàriament, buides i molts Ajuntaments fregant la fallida.

Els Ajuntaments han basat el seu finançament, potser per unes deficiències de la Llei de finançament Local, en el sector immobiliari fins que la famosa bombolla va esclatar fa un parell d’anys i que, bàsicament, es podia resumir en allò dels permisos d’obra i les contribucions consegüents. Les requalificacions van estar a l’ordre del dia i, per aprofitar tot plegat (potser per allò del famós 3%...), van entrar en una, diríem, espiral en la que la intervenció en àrees que no eren ni son de la seva competència o que no formen part de les obligacions dels consistoris, han estat a l’ordre del dia. D’aquestes actuacions en resulten pràctiques que, sense ambigüitats, les podríem definir de corruptes i que dins del famós Informe GRECO sobre la transparència Administrativa es situen en la pàgina 4 del dit informe sota l’epigraff “La corrupción en el ámbito local: urbanismo y especulación.” Tot plegat, que forma part d’allò que el mateix informe emplaça en l’apartat de finançament dels Partits Polítics (Pàg. 6 de l’informe “Contratación pública y financiación de partidos” ), posa en evidència que dins o per als Consistoris no funcionen (i em temo que continuaran sense funcionar) auditories serioses i independents o Tribunals especials que exigeixin responsabilitats a tots plegats, durant i després del seu mandat. És a dir que donin transparència a les gestions, en aquest cas, municipals. Per tot plegat, quan els propis partits polítics no manifesten el mínim desig de corregir tot aquest desgavell, entenc que tot seguirà igual. I això planteja una pregunta de difícil resposta: realment hem d’anar a votar?

Bin Laden.- Si haig de ser sincer la actuació americana en aquest cas, ni m’ha sorprès ni m’inquieta. Si jo hagués estat el President dels EUA, tal vegada hagués pres la mateixa decisió. Però, com en cada ocasió que els americans actuen com a gendarmes del món, noto certes manifestacions en contra (cosa prou comú davant de la majoria de les seves actuacions) que em fan entendre que les crítiques son sempre i només en contra dels mateixos. Pot ser sí que Saramago, si estes entre nosaltres, tornaria fer un escrit amb aquell mateix títol “Fins aquí he arribat ” en referència a la actuació americana en aquesta cas, i qui sap si les esquerres, ves a saber, es felicitarien ara amb l’escriptor tant com es varen disgustar amb ell en el moment en que el va escriure en referència a la actuació d’en Fidel Castro en aquell moment.[1] Però convindreu amb mi que, en qualsevol cas, hagués estat una opinió a tenir en compte per aquestes esquerres tan crítiques segons en què.

Entenc tot això que es diu de l’Estat de dret, de la justícia, dels drets de tothom etc.. Però també em sembla entendre que un paio que, ara que és mort, tinc el convenciment de que no ha anat al paradís amb les hurís si no a l’infern dels assassins, que porta a l’esquena milers de morts indiscriminats en no sé quants Estats de no sé si dels cinc Continents, un paio, repeteixo, amb aquests condicionants s’esborra per sí mateix, per la seva actuació, del dret de ser tractat com qualsevol de nosaltres, o així m’ho sembla. També pot ser que jo tingui la pell més gruixuda del compte...

Bildu.- Vagi per endavant que celebro la sentència del Constitucional al respecta. Sembla que la cordura s’ha imposat. I ho expresso amb aquest terme, imposat, perquè la politització del Tribunal Constitucional és de tal gruix que els que creien que no es podia deixar novament sense paraula a prop de 250.000 votants (si no recordo malament, hagués estat la desena vegada en pocs anys que això hagués passat i que aquest va ser el número de vots que va treure Batasuna en les últimes votacions en que va poder participar), han imposat el seu criteri perquè eren més. Així de clar. I així de trist. Perquè queda evident, com havia passat ja en altres ocasions, que és la ideologia dels magistrats i no la justícia la que s’imposa i que un dels sectors, l’anomenat conservador, dona encara més la sensació, no ja d’estar més atent a la ideologia pròpia si no d’actuar encara més a les ordres del partit que els ha situat en aquella magistratura: només cal veure la reacció dels seus padrins (el PP, amb el Sr. Rajoy al capdavant) davant la sentència. Poca cosa ens han d’explicar de nou aquí a Catalunya al respecta: en tenim un darrer i dolorós record. Però és evident que la violència al País Basc ha d’acabar i que l’Estat de dret havia de fer també una passa endavant. Sembla que Bildu pot iniciar un procés de pau i ha de tenir en compte que milers, potser milions, d’ulls esperem veure actuacions clares al respecta. Res serà fàcil, ho sabem tots això, però si jo celebro que estiguin en la contesa electoral és més pel que jo crec que poden fer d’efectiu per a la pau que per altra cosa. Suposo que ells, a més, volen, legítimament, un bon grapat de regidors i alcaldes. Res a dir, llevat de que tot porti al mateix final.


Vinyeta
10 de Maig del 2011

[1] Saramago escriu l’article “Fins aquí he arribat “ l’Abril del 2003, en referència a la execució sumària de tres joves dissidents cubans que varen intentar segrestrar un petit vaixell per abandonar el país.

117.- El futbol, és política o està polititzat?

117.- El futbol, és política o està polititzat?.-


Ahir va tenir lloc la final de l’anomenada Copa del Rei. S’hi varen enfrontar el Barça i el Reial Madrid. Els castellans (per cert, amb un equip bàsicament de mercenaris) es van emportar el títol: en la competició (com gairebé en tot en la vida) és sempre necessària una punta de sort, sort que, al menys en futbol, la definim com a la sort dels campions. I aquesta vegada la sort (un únic gol en la pròrroga), es va decantar per la banda dels blancs. Res a dir.

Un cop situats, deixeu-me recalcar algunes de les coses que hi varen passar.

-- L’himne nacional espanyol, va ser xiulat par la majoria de la parròquia culé i corejada per la majoria de la parròquia madrilenya. TV1, com sempre ha fet en aquestes ocasions o similars, va suprimir el so ambiental per deixar sentir només l’Himne (a 120 dB, perquè es sentís bé...!). Deu entendre que encara no som prou grandets i, per tant, s’imposava la censura necessària, especialment perquè la senyal d’àudio arribés “correctament” a les TVs estrangeres. Per TV3 es varen sentir l’himne, els xiulets culés i el corejat de l’himne per part de la colla madridista.

-- De les imatges que les diferents TVs varen anar donant abans, duran i després del partit, podem deduir que una part de la parròquia catalana portava senyeres quadribarrades i independentistes, tot i que la majoria dels seguidors culés portaven la samarreta i/o bufandes blaugranes o la senyera del Barça. Entre els seguidors madrilenys hi havia samarretes blanques (les del equip), samarretes de la selecció nacional espanyola de futbol, la senyera espanyola, constitucional o no, i, algunes, potser més de les que molts madridistes volien, amb el famós brau d’Osborne. Suposo que la comunitat de Madrid deu tenir també els seus símbols, però la afecció madrilenya lluïa els estatals.

-- El Barça va perdre el matx i no es va poder veure, al final del mateix, en Xavi, o en Piqué o Puyol, per exemple, passejant-se per l’estadi valencià amb una estelada corejada pels xiulets habituals. Però sí que varem veure que varis jugadors del Madrid, finalitzat el partit i havent-lo guanyat, s’embolcallaven amb la bandera espanyola (no la de la seva comunitat o la del seu equip) i un dels jugadors blancs va fer uns “passes de torero” sobre la gespa, fent servir de capot la bandera espanyola, imagino que amb plena consciència de que les curses de braus han estat prohibides per Llei aquí, a casa nostra.

-- Per arrodonir conceptes, tinc la sensació, o així m’ho sembla, de que cap culer tindria l’acudit de presentar-se, ni al Camp Nou, ni a València en aquest últim cas, amb la samarreta de la Selección (la Nacional espanyola, la Roja) i/o amb una bandera espanyola, constitucional o no i, molt menys, amb la bandera amb el brau d’Osborne.

-- Gent informada assenyala que dins del vestidor blanc, amb la Copa guanyada, van haver-hi visques a Espanya.

Tot l’esmentat, no son més que exemples, ja ho sé. Però constaten que les dues aficions, utilitzen el futbol per a ratificar-se en les seves ideologies. Però tot això què amaga o, millor, què ens mostra? És evident que, per les dues parts actores hi ha, en tot el seu comportament, una clara manifestació del seu nacionalisme. Però és sabut que, mentre les expressions nacionalistes dels d’aquí son interpretades com a clarament secessionistes, les d’allà son les que corresponen a una pàtria única i sense cap possibilitat, segons molts d’aquells, de tenir-ne una altra que no sigui aquella que aquells molts entenen com a única i comú. El mateix passa amb les diferents llengües de l’Estat.

Però quan un dels jugadors del Madrid penja en el twitter allò de que “La Copa se ha quedado en Espanya”, ens està dient que nosaltres no som d’aquella Espanya que tant aferrissadament consideren com a única i comú. Em recorda aquelles discussions sobre la venda d’Endesa en la que la Sra. Aguirre, davant la possibilitat de que la Cia. elèctrica fos comprada per La Caixa, va dir sense embuts que Endesa, en cap cas, no podia anar-se’n a l’estranger. Aquest estranger era, i és en el cas del jugador de futbol citat, ni més ni menys que Catalunya. Finalment, per aquest excés de zel que tant caracteritza als defensors de la puresa institucional, Endesa va ser comprada per un grup italià. La riallada que aquí va haver-hi, es va sentir fins i tot a La Cibeles.

Què passa, aleshores? Dit ras i curt: que ens troben davant de separatistes que son separats pels separadors. Uns, nacionalistes catalans, que lluiten per mantenir un grau de diferenciació nacional i uns altres, nacionalistes espanyols, entestats en separar-nos però mantenint-nos el peu al coll, amb clara intenció d’assimilar-nos. Aquesta actitud d’aquests separadors, mantinguda per allò del dret de conquesta, que en alguns casos vull entendre que és aplicat inconscientment, és de tan clara hostilitat que fan augmentar (en cara que només sigui per aquell principi anomenat d’acció – reacció) el nombre d’aquells nacionalistes catalans que van fent gran la pila del greix. Els separadors son cecs o no volen veure que dia a dia i per la seva actitud, la contestació des d’aquest país nostre els hi és més gran i que per grotescs, encara que dolorosos, s’han convertit en autèntics padrins dels independentistes que dia a dia, van augmentant en número. A mi personalment, això últim, ja em va bé.

I de tot això, en podem parlar després d’un partit de futbol. I és per això que torno a la pregunta de l’encapçalament: el futbol és política o està polititzat?


J. Vinyeta
24 d’Abril del 2011

116.- Del 10A

116.- Del 10A.-

He deixat passar expressament uns dies abans de donar resposta a tots aquells que em varen fer partícips de la seva – meva satisfacció pels resultats del 10A a Barcelona i fer-ho, com algú demanava (per allò de no donar adreces als hackers), a través del meu blog. He deixat passar uns dies perquè un fet tan excepcional com el que varem viure no pot ser, en la meva opinió, avaluat amb el cap calent i el cor en plena eufòria. Perquè, siguem sincers, va estar una jornada pletòrica i de la que, em sembla, la nostra història en pot arribar a fer fita. Així dons, passats un dies em podem parlar amb la certesa de que la veracitat en serà protagonista.

Vagi per endavant i abans de res, agrair a tots aquells que, durant setmanes, sense un duro, amb un esclop i una espardenya i amb tota la maquinària administrativa en contra, han estat treballant cremant-se fins les celles perquè, quan arribés el dia, tot anés com un rellotget. I, com no, també a tots aquells que, com jo, varen contribuir, durant el mateix dia 10, a que tot acabés de rutllar. Tot plegat ha estat un jornada històrica, la participació, esplèndida, dona continuïtat a aquell 10 de Juliol de l’any passat en aquest mes d’Abril i enllaçarà amb el proper dia 30 d’aquest mateix mes, amb la Creació de la nova Assemblea per Catalunya que, en la meva modesta opinió, serà la matriu on acabarà la gestació del ja clar embrió del Nou Estat lliure i sobirà integrat en la Comunitat Europea que serà Catalunya. Es posa en evidència que la societat civil afí a tot plegat està en marxa i, de moment, l’únic que necessita és saber per on ha d’anar (que no vol dir que no sàpiga on vol arribar, no ho confonguem) per poder veure-hi clar i saltar per sobre dels pals a les rodes que els de sempre van posant en el camí. També queda clar que l’existència d’aquesta mateixa societat afí, que les enquestes situen al voltant del 40% del total de la societat catalana, creix dia a dia i evidencia la divergència dramàtica amb la majoria de les forces polítiques de l’arc parlamentari, entestades en el manteniment dels seus interessos partidistes tot i que saben amb certesa que, a la curta o a la llarga, hauran de significar-se. Pot ser no son conscients de que pot arribar el dia en que, per la seva passivitat, la història els jutgi i els consideri indignes. El temps ho dirà.

Europa encara en parla, alguna de les seves Nacions sense Estat ens posa com exemple i, potser pecant d’immodèstia, m’agrada pensar que el nostre camí ha estat mirall per alguns al Nord de l’Estat espanyol. Ens queda molt camí per recórrer perquè l’oposició a la llibertat també és heroica (especialment per allò de que la llibertat, per si mateixa, els hi fa senzillament por en el millor dels casos i pànic en el cas d’aquells autèntics malalts conservadors que no tenen de res per a conservar). Però tenim clar que el camí iniciat no té retorn. I ells, sabedors també del final a que aquest camí porta, sabedors de que marxem, espantats ells per aquesta fugida, se’ns emporten mentrestant tot el que poden, Caixes d’Estalvis incloses, per intentar deixar-nos encara més espoliats. Però nosaltres... a la nostra i endavant!!

Afegir que els del no (i no parlo precisament de la dotzena de falangistes significats), es varen quedar a casa. Si els esforços que varen fer per deslluir el dia els haguessin fet per a defensar la seva opció obertament i posant conseqüentment el seu no a l’urna, la diada encara hagués estat més complerta. Si, com diuen, son més que els del sí, per què no ho deixen clar? O serà, què tot i dient-ho son molts menys dels que es creuen ser?

Com a final, assenyalar que quan el Sr. Duràn diu allò de “...perquè em dona la gana...” trencant una de les normes garants del vot (o, el que seria pitjor, fent-ho veure), vol dir que es queda sense raons i credibilitat davant de Déu (ho dic perquè al menys ell sí que és creient...) i, evidentment, davant dels homes. De totes maneres, que el seu Déu ens guardi de persones que, com ell, fan professió d’autoritarisme, perquè aquesta actitud està molt lluny de poder ser acceptada per tots aquells als que la llibertat no ens en fa cap de por.

Gràcies a tots.

J. Vinyeta

Abril, 2011

115.- AENA i els Sindicats

115.- AENA i els Sindicats.-

Sembla que, finalment, els funcionaris d’AENA[1], han firmat el preacord amb la Administració per suspendre la vaga que tenien prevista efectuar en dates clau, i durant 20 dies, del període vacacional (Setmana Santa i estival) d’enguany. Aquests senyors s’han posat en peu de guerra davant l’anunci fet pel govern de Madrid de privatitzar el 49 % de la companyia, que en aquests moments és deficitària, quedant-se l’Estat espanyol amb el 51% i, per tant, quedant-se l’Estat amb el poder de decisió. En principi, dons, res havia de canviar però els funcionaris han decidit posar-se la bena abans de la ferida i molt abans de que, en el pitjor dels casos, poguessin veure un sabre alçat voltant per sobre d’ells. Ha estat una demostració de força, a la que ja ens tenen habituats aquests sectors privilegiats, davant dels que, una vegada més, l’Estat ha claudicat. Queda clar que en aquest Estat hi ha, al menys, dos tipus de persones: les que poden posar a la Administració, millor dit a tot el País contra les cordes i les que no en tenen prou de força per a fer-ho. Aquests segons, demanen en massa ocasions que algú els faci cas, però acaben amb un ERO que els deixa sense feina. En canvi els funcionaris d’AENA se’n surten del matx amb més i millors garanties laborals. Son al voltant de 12.000[2] funcionaris i, donada la internacionalització d’AENA, ignoro si el personal destinat fora del Estat espanyol (i per tant sotmès a les legislacions laborals d’aquests altres països), podrien participar en aquesta vaga o no. Però, amb independència de tot això, AENA és un monopoli de l’Estat i en un sector, el turístic, extremadament sensible i que engreixa el PIB[3] de forma considerable cada any. En tal situació, que uns senyors, ja de per sí privilegiats, que com a mínim tenen un molt bon lloc de feina assegurat[4], tinguin la possibilitat de tenir segrestats a no se quants milions de ciutadans, als que precisament es deuen per raons del seu estatus, és absolutament intolerable.

Però anem a pams. Aquest anunci de vaga ha estat possible perquè el sindicats majoritaris hi havien donat suport participant activament en la situació. Torna a ser evident que la filosofia que ha d’impregnar a la llei de vaga, de qualsevol llei de vaga, tant en aquest cas com en molts d’altres similars, ha estat transgredida: jo – diuen aquests presumptes vaguistes – estic bé però, com què tinc els mateixos drets que els que no estan tan bé o inclús molt pitjor, usaré (terme massa a prop del terme abusaré) d’aquests drets generals per poder estar millor del que estic ara. I anuncien una vaga per estar millor, per no perdre cap del privilegis que ostenten i prenent com a ostatges a tota la població civil per aconseguir els seus objectius. Els sindicats més preocupats, com sempre, dels que tenen feina (ja se sap que dels que tenen feina sempre se’n pot esperar un ERO que deixi bons beneficis al sindicat corresponent, mentre que dels aturats no rebrà ni la quota dels afiliats), s’afegeixen a la festa donant cobertura legal a allò que hauria d’haver estat una denuncia per un clar abús de poder.

Quan la gent del carrer ens preguntem com és possible que es puguin donar situacions com la que els Srs d’AENA tenien previst portar a terme, se’ns respon que tenen dret a la vaga, i és veritat. Però no s’hi afegeix tot seguit a la resposta que, com a funcionaris, tenen el molt bon lloc de feina garantit i que si exerceixen els drets generals ho fan, en aquest cas, únicament per a garantir els seus privilegis. Com deia abans, la filosofia de la vaga ha estat transgredida: aquests drets generals que volen exercir, ¿poden ser també exercits per mantenir uns privilegis particulars i específics?
Quan aquestes situacions confirmen la necessitat de modificar l’actual Llei de Vaga, els sindicats, que també volen mantenir els seus de privilegis, tenen la barra de respondre que una modificació no és necessària i que amb l’autoregulació actual és més que suficient. I els Parlaments, no tenen res a dir al respecta? Tanta por tenen d’uns sindicats que no tenen entre tots (insisteixo en lo de tots, que quedi clar) un escàs 20% de la població laboral (amb feina o, malauradament, sense) afiliada i als que el poder polític els fa menjar a la mà a través dels pressupostos generals de l’Estat? En què es gasten els diners que reben aquests sindicats? De preguntes, en surten a desenes (des de la dada real d’afiliació, fins a control d’ingressos i balanços, seguint pel nº de membres alliberats i el seu cost a les empreses, o sobre el funcionament de la anomenada democràcia interna, o de la possibilitat de modificació estatutària, o....) però el Sr. Cándido Méndez com a tota resposta a tot plegat, i per justificar d’alguna manera el desgavell que ells mateixos havien defensat, va donar aquella de que “...com sempre, havia set l’actitud de l’Estat la que l’havia propiciada...” Potser sí que es pensa que ens el creiem i que ens creiem també allò de la suficiència amb l’autoregulació...!

És evident que s’imposa una revisió profunda de l’actual llei de vaga[5] i de la legislació que l’acompanya. I els sindicats, que mantenen el mateixos criteris de fa quaranta anys, han de començar a fer passes endavant serioses i amb clara correcció d’actituds i canvis generacionals i tècnics. Si no, caminarem cap una situació en la que els ciutadans del carrer correm sempre el risc, d’una banda, de ser titelles de gent com els privilegiats d’AENA i, per l’altra banda, de la actuació dels altres, també privilegiats, però amb ideologia monolítica des de fa desenes d’anys. Qualsevol de les dues coses és mal que mata. Intenteu imaginar que pot arribar a passar si les dues van juntes.

J. Vinyeta

Abril, 2011

[1] Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea

[2] Inclosos els que pertanyen a les diferents societats participades, les principals de les quals son AENA Internacional (control d’aeroports a la resta del mon, una trentena aproximadament en vuit països), CLASA (Logística i transports de càrrega) i INCO (dedicada a la enginyeria i consulting).

[3] Les dades del 2010 el situen al voltant del 10%, tot i que assenyalen que va a la baixa.

[4] Consulteu les taules salarials a la Web del aeroport de Barcelona

[5] El desgavell actual comença amb aquella invasió de les Pistes d’aterratge del Prat afectant a milers de ciutadans que queden com ostatges a l’aeroport i que, en prou feines va estar sancionada. Aquella manca d’autoritat de totes les administracions implicades propicien tot el que ha anat venint després.

114.- Petites reflexions

114.-Petites reflexions.-


Spain is different.- Durant els temps la Dictadura denominats “desarrollismo” algú es va inventar el famós eslògan “Spain is different” [1]. Responia a la idea de que, com què la entrada de divises era absolutament necessària, es feia també necessari que entressin aquells que les podien portar. Un reclam que, en la meva opinió, malauradament, va fer fortuna, va ser aquest “Espanya es diferente”. Es tractava de convertir la misèria gairebé extrema del País en un fet diferencial, simpàtic i entranyable: els burros amb els càntirs (què quan es pixaven o cagaven pels carrers l’espectacle era complert), els toreros, la “canción española” i el flamenco, entre d’altres, eren gairebé objectes de culte. I el turista que arribava al País buscava sol, platja i sangria durant el dia i un “tablao” per la nit, en general d’una pèssima qualitat, que, amb més sangria el deixés apunt per anar a dormir, en massa ocasions, directament a la platja i així estar ja llest per reiniciar la jugada. El País era realment diferent als dels països d’origen dels visitants. Però tota aquesta parafernàlia que s’oferia i que teòricament “diferenciava” no tenia res a veure amb les reals diferències que patíem: l’absència absoluta de llibertat i la presència constant del que podríem anomenar obscurantisme religiós.

Des d’aquell eslògan fins avui ha passat mig segle i és evident que les reformes polítiques han modificat aquelles condicions, polítiques i econòmiques, en les que ens trobàvem. I, tot i que molts no hem arribat fins on volíem arribar, és evident que, amb l’entrada a la CE, aquella diferència que hi havia en aquells moments, s’ha anat fent més petita. S’ha guanyat en llibertat, és cert, però quedem lluny encara de democràcies com l’anglesa, per exemple, i tot i que entenc que des de que Cronwell li va tallar el coll al rei han passat gairebé 350 anys, també entenc que aquest temps els hi ha permès al anglesos una consolidació en les llibertats de forma evident, i que a nosaltres encara ens queda molt per córrer. Però sí que aquell obscurantisme religiós encara subsisteix. No hi ha processons pels carres (llevat de les més tradicionals i, perquè no dir-ho, folklòriques), les Esglésies estan quasi buides, els seminaris i convents també, ja no son un recurs per a solucionar problemes de supervivència de moltes famílies i han d’omplir-se, especialment els convents de monges, amb persones del tercer món que també volen sortir de la fam... Però el nucli dur de tot plegat encara existeix, i amb molt de poder. Aquests ultres, tan intransigents com aquells islamistes considerats perillosos, son capaços de denunciar al director del Festival Cinematogràfic de Sitges per la projecció d’un film homenatjat i premiat arreu[2]. El motiu de la denúncia, admesa a tràmit pel jutjat corresponent, és la existència d’unes escenes en les que aquest grup d’integristes entenen com una espècie d’apologia de la pederàstia. Ells que, incapaços de veure la biga en l’ull propi, ignoren que el seu cap de files no castiga la pederàstia ni en l’Estat del que, a més de ser-ne cap religiós, n’és el Cap polític. Per continuar, un altra d’aquests grups ha pressionat a TV3 perquè suprimís una sèrie[3] que considerava denigrant, especialment per a la dona. Ells, que pertanyen a l’Església Catòlica en la que la dona serveix de majordoma dels seus components mascles, i de poca cosa més. I per arrodonir, no fos cas que quedés quelcom sense aporrinar, la Conferència Episcopal llença una proclama en la que adverteix dels gravíssims perills que poden comportar les xarxes (el Facebook i el Twitter majoritàriament) especialment per als joves...Ells que, per poder-ho controlar, hauran d’estar permanentment enganxats a les visions apocalíptiques per poder-nos establir el que ens és bo o dolent. Quina moralitat volen establir quan son capaços d’anular matrimonis per diners?

Donem gràcies de que hagin perdut el poder de cremar a la gent perquè jo no tinc cap dubte de que ho farien..

JAPÓ.- El drama japonès penso que és gairebé inassolible per a les nostres llums. Per moltes imatges que ens vagin passant per TV, em temo que no som capaços d’entendre l’abast de la tragèdia del poble japonès. I tot perquè em sembla que, fins avui, no s’havien conjugat dos factors naturals, i de la magnitud dels que hi han concorregut, amb l’afegit d’una catàstrofe nuclear, totes elles, una darrera de l’altra, amb poques hores de diferència. Em sembla que tot plegat ha sobrepassat les dimensions en les que ens movem els humans i això fa difícil d’entendre la magnitud global de la tragèdia. Només ens és assequible quan puntualitzem en els casos concrets i personals.

De tot plegat en resulta que el món està trasbalsat no tant, em sembla a mi, per la tragèdia humana en sí mateixa (per aquella dificultat de comprensió de la que parlava), com per la reobertura que s’està fent sobre de l’energia nuclear. El morbo al respecta està servit per molts d’aquells que es defineixen com a periodistes (de tots els medis) i que postulen el debat sobre la bondat o malícia de les nuclears, oblidant-se de plantejar, el debat real sobre si, avui per avui, podem prescindir-ne de l’energia nuclear, debat aquest últim que manca de la morbositat inherent en el primer cas. La resposta, en el meu entendre, és clara i és que no, que no es pot prescindir avui d’ella. Si algú entén que sí, que és possible prescindir-ne, hauré de preguntar-li, perquè en temo que no s’ho ha preguntat encara, de què i fins on, dins del seu particular estat del benestar, està disposat a prescindir. I, tot seguit, saber si entén que, amb la seva resposta afirmativa i amb tota seguretat, no en tindrà prou en renunciar a la TV o a l’aire condicionat, per exemple. És inútil, des de el meu punt de vista, pensar en el risc que representen les nuclears davant de les contingències de la naturalesa sense pensar al mateix temps que què passarà a Girona, per exemple, si la mateixa contingència natural afecta la presa del pantà de Sau i, conseqüentment, a la de Susqueda. I no seria això últim, per nosaltres tant o més greu que el tsunami japonès? El risc cero no existeix, en res, en cap cas. I la única possibilitat que tenim d’acostar-nos-hi és, senzillament la de fer les coses ben fetes. En el cas, dramàtic cas, en que el País fos sotmès a un sisme com el que ha patit el Japó, em temo que la principal preocupació de tots no seria precisament la nuclear, bàsicament perquè el País hauria desaparegut.

Dit això, és evident que ens hem de preguntar, a pesar de tot, que hem de fer. No perquè al Japó hagi petat una nuclear si no perquè és també evident que l’abastament energètic, tal com l’entenem avui, té termini. I això sí que ha d’estar sobre de la taula.


J. Vinyeta
Març, 2011

[1] No recordo si era Ministre del sector Turismo el Sr. Fraga.
[2] A serbian film.
[3] Infidels.

113.- De l'energia

113.- DE L’ENERGIA.-


No sabria dir si això de l’energia és un problema consubstancial a l’identitat de l’Estat espanyol o ho és per les poques llums dels governs que ja fa anys que es belluguen per la Moncloa. El Dictador (i el poso em majúscules perquè va ser-ho molt de dictador i durant molt d’anys) tenia aquells somnis d’autarquia perquè sabia, tot i que va haver-hi el reconeixement oficial de l’estatus del país durant els anys 50 (que finalitzen amb la visita del president Eisenhower al 1958), que la dependència energètica de l’exterior podia enfonsar el Règim. És per això que neixen aquells projectes de la transformació de les pissarres bituminoses a Puertollano (Ciudad Real) per a l’obtenció de petroli sintètic, de la extracció de pous de petroli absolutament deficitaris (Ayoluengo, a Burgos) i, fins i tot, va haver-hi la creació del motor d’explosió que funcionava amb aigua que, com és normal, va resultar ser una estafa. Tot això responia en aquell moment a les necessitats de supervivència d’un règim polític que, com totes les dictadures (l’autocràcia i l’autarquia, en aquests casos van lligades), aspirava a l’autosuficiència energètica per evitar ingerències estrangeres. Aquesta actitud no responia a un criteri de conveniència del país si no, i senzillament, al criteri de evitar la necessitat, com la que hi havia, d’importar energia, en qualsevol forma, que sempre pressuposava pagar i, tot i pagant, mantenir la dependència del producte i del que el subministrava. Si en aquell moment en Franco hagués disposat de les tecnologies actuals segur que allò que es dia INI, hagués apostat per les energies que avui en diem sostenibles (i no perquè ho fossin, no ho oblidem): hi hauria parcs eòlics, fotovoltaics, geotèrmics, etc... i, si no hagués estat per la actuació da la ETA en el cas de Lemonitz, el mapa nuclear hagués proliferat més inclús del que era necessari, independentment de la seva qualitat. És a dir, amb independència dels interessos de l’Estat espanyol, pensant només en la seva exclusiva supervivència, el Dictador, però, tenia un Pla Energètic, tot i que el podríem definir “d’orgànic”, tan sui-generis com la democràcia que deia que ens donava.

Han passat més de 35 anys de la seva mort i el Govern Central actual (l’ínclit Sr. Zapatero), ha pres mesures a corra cuita per abaratir la factura del petroli, que s’encareix més del compte pels fets que sacsegen el nord d’Àfrica. Diguem, però, que hi ha dos problemes: els que haurien de prendre decisions no les prenen i, quan les prenen, topen amb oposició sistemàtica dels anomenats ecologistes. Avui es disposa de tecnologia suficient per disminuir la dependència energètic de l’exterior. Però entre uns que no decideixen i altres que no deixen decidir, estem on estem i, malauradament, per molt temps. El mapa eòlic que tenia preparat Catalunya, ha estat impugnat per aquells del no per resposta sistemàtica. No es pot utilitzar energia nuclear, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, les noves xarxes de distribució elèctrica son boicotejades, hi ha reserves per a la creació de les centrals de cicle combinat, es posa atenció amb la energia hidràulica en un país de sequeres gairebé cícliques... Que hem de fer? És evident que el Govern no pot anar posant pegats de forma sistemàtica amb mesures que semblen més populistes que efectives, posades més per allò de poder dir que alguna cosa s’ha fet al respecta. Però és també evident que el món ha de poder avançar tot i que hagi de fer-se, com és normal, amb la cura necessària, que els camins han d’estar oberts a determinats canvis i que el no sistemàtic, avui per avui, aconsegueix, en el millor dels casos, fer-nos la vida més cara.

No se si la disminució de la velocitat a les autopistes cobrirà les despeses que el canvi de senyalització comporta, a menys que es pensi cobrir-lo amb l’increment de sancions que la modificació originarà. És que no se sap, i des de fa molt tems, que el petroli serà dia a dia més car donat que les reserves del producte son limitades? És que l’autarquia, per sí mateixa, és un delicte? Que impedeix la realització d’un Pla Energètic amb cara i ulls? Quins interessos ho impossibiliten? O és negligència, pura i simplement?

Per la inoperància d’uns i per la oposició dels altres, acabarem anant amb llum de carburo i amb brasers de pinyolada?



J. Vinyeta
Març, 2011