99.- La sentència i la manifestació

99.- La sentència i la manifestació.-

Ha arribat allò que havia d’arribar i que, des de fa no sé quanta anys, cap dels nostres Partits polítics ha fet res per evitar. La història de Estatut que ha estat escapçat pel TC, no és una història que hagi acabat com ha acabat perquè sí. No ha estat més que una confirmació clara de que durant més de trenta anys el País no ha estat capaç de plantar cara ( i aquest fet assenyala directa i majoritàriament als nostres representants polítics que ho han estat durant tot aquest temps) davant de les constants agressions de que hem estat objecta per part del Govern Central, sigui del color que és o hagi estat i dels corifeus corresponents.

Diguem dons que els Partits catalans son els autèntics responsables d’una desfeta, no tant pel que representa per un Estatut ja devaluat, si no perquè demostra la facilitat amb que “La España” de sempre (“...una grande y libre y antes roja que rota...”) ens deixa en calçotets i, com deia el meu admirat Cardús, amb les vergonyes a l’aire. Per què ha estat possible, una vagada més aquesta rifada? Dons perquè mai, en més de trenta anys, han estat capaços de plantar cara i defensar als ciutadans als que insistentment ens demanen el vot dient-nos que nosaltres, els ciutadans, som el país i ells jugaran a favor nostre. És què el TC no hi era ara fa trenta anys? I els quaranta diputats catalans a Madrid, no podien haver fet quadrar al partit en el govern i al govern central només havent aixecat el dit? No és cert què davant d’unes eleccions al tombar la cantonada els hi ha agafat pànic a que la sentència modifiqués els suposats resultats electorals i han fet totes les cabrioles possibles per aconseguir que aquella sentència no fos pronunciada fins després de les eleccions? No vol dir tot això que se n'en foten del mort i de qui el vetlla? I no és menys cert que ara ens criden a manifestar-nos per cobrir la seva ineficàcia, que se’ns ha mostrat en aquest cas d’una manera cruel i sagnant?

De totes maneres, no és ara, en el meu entendre, el moment de fer una llista de greuges i portar-la als caps visibles dels partits perquè ens convidin a cafè i, amb copets a l’espatlla, ens donin la raó i ens consolin dient-nos que tinguem paciència (més?) perquè tot anirà pel bon camí. Ara ens toca a nosaltres, la societat civil, respondre i en cap cas han de poder-nos dir que no hem estat a l’alçada de les circumstàncies.

Òmnium fa més d’un any que, preveient la sentència del TC, preparava una hipotètica manifestació de resposta que finalment ha posat en marxa. Gairebé mil adhesions, fins avui a 7 de Juliol, de grups - societats – entitats civils així com una molt més que nombrosa quantitat de personalitats de la vida econòmica, social i política, inclosos els expresidents de la Generalitat i expresidents del Parlament que encara estan entre nosaltres, han donat caliu i representativitat a la convocatòria a la qual, l’actual President, Sr. Montilla, en el seu manifest immediatament posterior a la sentència ens va a convidar a participar-hi perquè, com hi deia, som una nació a la que li han arrabassat una decisió democràticament presa i referendada. El lema, consensuat per tots aquells adherits a la manifestació d’Òmnium, és prou clar i prou ampli: “Som una Nació. Nosaltres decidim”. I vet aquí que el Sr. Montilla i tot el PSC, s’entatxonen a dir que el lema no ha d’existir i que només pot encapçalar la manifestació una Senyera, únic símbol d’unitat. Penso que això pressuposa com a mínim dos errors: el primer és que la manifestació no serà unitària per la senzilla raó de que no tots hi serem amb els mateixos criteris de participació que els del Sr. Montilla i el PSC. I el segon és que de la Senyera, que jo sàpiga, no n’han renunciat ni el PPC ni Ciudadanos (moltes altres coses els separen de Catalunya però aquesta, de moment, encara no), i aquests no hi seran (i penso que millor, perquè així no ens haurem de barallar) el que trenca aquesta desitjada unitat política del President Montilla. D’altra banda, els Srs. del PSC només feien que dir que l’expresident Pujol, durant el seu mandat, s’embolcallava amb la Senyera i ara resulta que, segons el propi PSC, o Senyera o res. Qui ho havia de dir, oi?. Independentment de tota la trifurca, és evident que al PSC i al Sr. Montilla, no els hi queda més remei que ser-hi. I no per ser-hi ens els creurem ni una mica més del poc que molts ens els hem cregut fins ara.

De totes maneres el mai ben ponderat Sr. Ferran, l’anti-crosta del PSC, ja ens ha donat una pista del per què de la discussió: el lema incloïa la paraula DECIDIM, que és la que es ve utilitzant en les denominades “consultes” sobiranistes... Però penso que tota aquesta oposició pot tenir altres interessos més concrets. A l’espera de la “bronca” que al Sr. Montilla li arribarà des de Madrid (si no ha arribat ja, i d’aquí potser bona part o tota de la raó del merder al que penso que el PSC, aparentment, s’ha fotut tot solet), el Sr. Montilla es podrà justificar davant del PSOE i del sector del PSC espanyolista, que és majoria absoluta dins del partit[1], dient que, com han pogut veure, ha fet tot el políticament possible i amb plena consciència, per desbaratar la manifestació.

Finalment, el Lema hi ha quedat tal com estava decidit d’antuvi i suposo que molt a contracor el Sr. Montilla i el PSC hi seran presents, amb una Senyera (imprescindible segons Montilla!), però amb el lema als costats de la senyera monumental de 250 metres quadrats. I darrera, la pancarta principal. I darrera d’aquesta pancarta, tos els altres, el País, tots de forma multitudinària, que no unitària, i, qui sap, si per poder-los-hi dir i assenyalar, amb aquesta presència nostra, al PSC i a la resta de Partits presents que s’han comportat com autèntics botiflers vista la seva ineptitud per a defensar-nos.

Encara que a la fi tot plegat no sigui res més que foc d’encenalls, jo hi seré. Del dia després no em podrem parlar, evidentment, fins després, i potser que molt després, del dia 11.


J. Vinyeta
Juliol, 2010

[1] Només cal recordar la defenestració del President Maragall

98.- Jueus i Palestins

98.-  Jueus i Palestins.-

Intentar reflexionar sobre el tema és, ho sabem tots, molt difícil perquè normalment les reflexions sobre aquest assumpte solen ser molt viscerals i, per tant, es fa molt difícil no ja el diàleg si no inclús el més elemental intercanvi d’opinions o de informació. Però no per tot això ha de deixar-se de banda un intent d’aproximació a una situació enverinada assajant, al mateix temps, una aproximació amb   allò que en diem objectivitat, tot i que és inexistent. Per tant, donades les circumstàncies, em limitaré a constatar fets, que normalment és el que resulta menys qüestionable.

1.- El mon ha tingut, diríem que des de sempre, un problema que s’ha denominat el problema jueu: les expulsions, els Progroms, l’holocaust, son potser els noms més significatius de com s’ha intentat portar a terme   la solució d’aquest problema.  Els anglesos i l’ONU varen creure haver-lo resolt, just al finalitzar la segona guerra mundial i amb l’horror de l’Holocaust sobre la taula, amb la creació de l’Estat d’Israel, dividint el territori de Palestina, sota el control britànic, en dos estats  un de Jueu i l’altra Àrab. Rússia i Estats Units varen reconèixer immediatament  (Rússia inclús unes  hores abans que els EUA) el nou Estat beneït per l’ONU, al 1948. L’anomenada en aquell moment LLiga Àrab (Egipte, Síria, Irak, Líban i Jordània) envaeix,  tot just l’endemà de la seva proclamació, al nou Estat portant  així a terme la que seria la primera de les guerres àrabs – israelianes i de la que, majoritàriament, se’n deriva bona part de la situació actual, donat que la victòria  jueva  propicia un canvi en les fronteres marcades per l’ONU  iniciant-se al mateix temps l’èxode dels anomenats, a partir d’aleshores, refugiats palestins.

2.- En aquest nou context, que comença el 16 de Maig del 1948, uns i altres van mantenint i radicalitzant, fins avui dia,  les seves posicions. En el meu entendre tan salvatge és la actuació israeliana  en els camps de Sabra i Shatil·la[1] o en l’’últim abordatge als vaixells turcs, com ho son els constants atemptats terroristes en territori jueu[2], la famosa massacra de Munic o el permanent llançament de bombes - coets per part dels palestins. Per tant penso que  el primer que hem de definir, vistes així les coses i com a conseqüència, és que cap dels dos grups son o actuen com a germanetes de la caritat. En determinats grups palestins en el meu entendre  ha d’afegir-s’hi el plus de perillositat que representa la islamització del problema i el corresponent integrisme religiós. L’ integrisme jueu també existeix, però no és, ni de bon tros, violent com l’altra.

3.- Després de les successives guerres entre els dos bàndols, els palestins han quedat concentrats en dues zones: Gaza i Cisjordània. Hi governa  l’anomenada Autoritat Nacional Palestina tot i que amb dues expressions de forma de  govern molt diferents i diferenciades: Hamàs, branca de la ANP a la que no reconeix, a Gaza, i la pròpiament anomenada Autoritat Palestina a Cisjordània. Les diferències entre una i altra son manifestes. L’Autoritat Palestina, amb més o menys encert, vol la creació d’un Estat Palestí dins del territori d’Israel (aplicació dels acords d’Oslo). Hamàs vol la desaparició de l’Estat d’Israel i situar en tot el territori un nou Estat Islamista i, en conseqüència,  teocràtic. Per tant, si els objectius de Hamàs son els que son, es fa difícil pensar en que  Hamàs pogués acceptar una pau que seria vista per tots (propis i estranys) com una derrota. Per tant, com Hamàs mateix diu, no pot haver-hi treva de cap classe. Donades així les coses, fa de bon recordar aquella frase, molt gràfica,  que diu allò de “...si busques la guerra, no  ploris quan l’enemic es defensa...”. Potser per aquesta diferència profunda de conceptes entre L’Autoritat Palestina i la branca dissident Hamàs, a la zona de Cisjordània no hi ha els esclats de violència tan habituals a Gaza.

4.- Els Estats Àrabs (islamistes o no) propugnen el reconeixement d’un Estat Palestí i recolzen, segons els seu interessos, al bàndol palestí que més els hi convé. Cap d’ells vol als palestins a casa seva, havent-se donat situacions tràgiques com la famosa massacra, i expulsió dels palestins que varen sobreviure, realitzada per la famosa Legió Àrab jordana del Rei Hussein  (el famós Setembre Negre l’any 1970[3]) amb més de 10.000 morts i més de 20.000 refugiats, molts dels quals varen preferir lliurar-se a l’exèrcit jueu travessant el Riu Jordà. Síria ha anat mantenint  el Líban[4] com a lloc d’acollida  d’aquells palestins que tampoc vol a casa seva, mantenint el suport a Hezbollà (tolerant que Hezbollà actuï  com un estat dins del propi Estat libanès) i a les altres faccions palestines, tot i mantenint també els enfrontaments entre les ideologies religioses principals sunnís i xiites, de forma que les “guerres” es facin fora del seu terreny. Iran, per les mateixes raons, afegint-hi la base xiita comú,  suporta obertament a  Hezbollà  però  diguem que, casualment, no te refugiats palestins a casa seva.

5.- Sense voler personalment  justificar res, suposo que coincidirem en que, aquí a casa nostra, de la mateixa manera que en els mitjans de comunicació  l’anti-americanisme és manifest, el pro-palestinisme  també ho és. I això últim no es manté només en l’àrea de comunicació. N’hi ha prou de recordar els fets succeïts durant l’última  celebració de la Diada, aquí, a casa nostra[5], o recordar les desafortunades declaracions del Conseller Saura, titllant de terrorista a l’Estat d’Israel. Dic en la meva opinió desafortunades perquè titllar de terrorista a l’únic Estat Democràtic de la zona em sembla, si més no, amb una manera curta i breu de definir-ho, una frivolitat. Quan es parla d’actuacions en contra dels Drets Humans constato que només es publicita la vulneració d’aquests drets per part d’Israel i no recordo publicitat de les denúncies contra Hamás fetes per part de la Human Rights Watch i Amnistia Internacional el 2002, 2007, 2008 i 2009, per exemple, totes elles contrastades.

6.- Israel ha mantingut i manté el criteri de firmar la pau a canvi de territoris. Egipte i Jordània en son  casos  reals i concrets de paus ja firmades. I la pau amb Síria  està en permanent discussió pels anomenats Alts del Golan que Israel retornaria a Síria de firmar-se la pau. Hezbollà   no està  gens disposat a que aquesta pau siri – israeliana pugui arribar.

He posat, per a dir-ho d’alguna manera, sobre la taula una sèrie de punts que, si bé només en son expressions d’una part del problema, son fets constatables i que, en la meva opinió, no han d’oblidar-se en qualsevol debat que vulgui iniciar-se. El tema és molt pelut i, per tant, qualsevol planteig maniqueista que es faci en aquest cas (com gairebé en tot en la pròpia vida), i que majoritàriament fan les denominades esquerres europees, no fa més que complicar les coses i manifestar justificacions d’actituds que no se sap ben bé fins a quin punt son justificables. És evident que el problema, ja ho he dit,  ve de lluny i que a més, com diu en J.B.Culla en el seu llibre molt interessant i molt ben documentat sobre el problema[6], és un tema en el que gaire bé tothom te opinió formada i és capaç de pontificar sense tenir-ne  un seriós coneixement sobre el contenciós (per això mateix m’he limitat a constatar fets al parlar-ne). Personalment entenc  que les solucions al problema només es poden derivar d’un diàleg entre les parts. Però això sembla avui per avui, com ho ha estat durant anys, impossible. Només cal llegir les declaracions de Mahmud Al-Zahar, líder de Hamàs a Gaza i de Danny Ayalon, viceministre d’Exteriors d’Israel,  i de Bassem Eid, Director general de l’Organització Palestina pro Drets Humans,  publicades al diari AVUI els dies 1 i 3 de Juny  d’enguany respectivament, per adonar-se de les dificultats a resoldre inclús abans d’iniciar qualsevol intent de pacificació.

I aquesta gran dificultat, aquesta gran impossibilitat, també és un fet constatab

 

J. Vinyeta

Juny, 2010

 

 

 

 

 

 

 

 

---

[1] L’acció la varen dur a terme les falanges  libaneses, (com  a revenja per la massacra efectuada dies abans per la OLP de Yasser Arafat  sobre la ciutat cristiana de Damour), amb la connivència i municionament de l’exèrcit israelià sota el comandament d’Ariel Sharon, tot i que no va participar-hi directament.

[2] La  construcció del famós mur per part d’Israel ha enverinat encara més una situació de per sí mateixa ja difícil, però també és cert que el número d’atemptats suïcides en territori jueu ha disminuït de forma  més que evident des de la seva construcció.

[3] Fet que  propicia la creació del grup que, amb el mateix nom,  realitza l’assalt a la Ciutat Olímpica de Munic al 1972, amb els resultats coneguts i la actuació posterior de revenja dels serveis secrets israelians.

[4] La  presència militar siriana al Líban i la conseqüent influència política, és una constant des del final de la guerra civil libanesa, al 1976, ratificada pels acords de Taef de 1986. Tant és així que l’alto al foc en l’últim conflicte entre Hezbollà i Israel (2006) no es pot signar fins a rebre el vist i plau de Damasc.

[5] Veure el nº 81 del meu bloc: De la Diada

[6] Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina.- Ed. La campana.- 3ª Edició.- 2004

97.- Desafectes, cornuts i pagant el beure

97.- Desafectes, cornuts i pagant el beure.-

Estem en una situació de desafecció política greu, perquè la classe polític (la defineixo com a classe perquè es comporta com a tal), ha anat de mal en pitjor des de la mort del dictador fins els dies d’ara. Però per si no en teníem prou, el Sr. Hereu (amb l’acord majoritari del Plenari de l’Ajuntament barceloní, no ho oblidem) ens ha rematat “la faena” amb el famós referèndum sobre la Diagonal. És evident (Murphy dixit) que allò que pot anar malament anirà malament i en el pitjor dels moments. I les coses que acaben malament responen al fet, rematadament demostrat, de que un suficient número dels prolegòmens que condueixen al fet en sí mateix, s’han fet malament, llevat el cas d’accidents fortuïts que normalment son les menys freqüents de les causes del desastre. El desordre, el desconcert, l’ineficàcia, l’ombra de tupinada d’allò més barroera, han estat la norma en aquest referèndum que havia de ser mirall i referència i que s’ha convertit en un desastre institucional i polític que farà que la Ciutat i el ciutadà se sentin avergonyits i més desafectes encara. Ningú, a aquestes alçades, es pot creure que l’iniciativa, desenvolupament i realització de la consulta ha estat possible sense el vist i plau i recolzament del PSC que, pel que s’ha vist, ha calculat malament i els estrategs del partit s’han cobert de glòria. D’altra banda, tot aquell menyspreu sorneguer i insultant davant del 20% de participació ciutadana en les consultes sobiranistes (realitzades sense cap ajut i per tant sense cap cost per al ciutadà), s’ha convertit en silenci clamorós i eixordador davant de la més que minsa participació ciutadana en aquest cas en que no arriba ni al 8% del cens. Per acabar-ho d’adobar, gairebé el 80% dels consultats s’han manifestat contraris a qualsevol de les dues propostes oficials: aquella màquina perfectament greixada que fins ara era el PSC, ha “clavat” el motor (potser per excés de quilòmetres sense passar les “revisions pertinents”...) i allò que, vist des de lluny i amb una mirada només un xic crítica, feia tuf de joc manipulador, se l’hi girat de front i li ha fotut una plantofada a la cara que li ha fet sortir al PSC aquells colors que semblava que no tenia. Perquè el creure que tot i tothom és manipulable (el que no fa res més que manifestar la prepotència d’un partit que ha fet del País el seu predi particular) se’ls hi ha travessat: han fotut un vaitot i han perdut, fins i tot, el poc crèdit que, en la meva opinió, els hi quedava després d’anar-ne deixant bocins pel camí en les darreres legislatures. Ignoro fins a quin punt el Secretari General i President de la Generalitat hi estava ficat dins del Projecte “Diagonal”. Però el PSC té un marcat caire presidencialista i per tant no sé fins a quin punt en sortirà escaldat de cara a les eleccions que tenim al tombar de la cantonada, però no crec estigui del tot tranquil davant del bunyol que ha cuinat el seu partit.
Han jugat fort muntant un plebiscit del que el Sr. Hereu n’havia de sortir victoriós i per aclamació, no han regatejat ni esforços ni mitjans i han perdut de forma estrepitosa. I això no tindria massa importància si no fos perquè han jugat la partida, amb finalitats exclusivament partidistes i clarament espúries per al ciutadania, no ha d’oblidar-se, amb els calés d’aquesta pròpia ciutadania, fotent-los, aquests calés, a la claveguera de la forma més immisericordiosa. I és que realment, a més de fer-nos cornuts, aquests del PSC ens fan pagar el beure[1].
De totes maneres, els hi hem de donar les gràcies per aconseguir que el nombre de desafectes augmenti i, paral·lelament, ho faci també el de la gent cansada d’aquest permanent i submís no fer res i que està a l’espera, cada cop més impacient, de que les coses vagin pel camí, l’únic, que ens ofereixi expectatives i futur: el de la Sobirania.

J.Vinyeta
Maig, 2010
[1] Tot i que no hi ha hagut manera d’aclarir el cost de la “festa” els més optimistes el situen “només” al voltant dels tres milions d’Euros.

96.- Comentaris: pederàsties, Samaranch i la Diagonal

96.- Comentaris: pederàsties, Samaranch i la Diagonal

Ja fa dies que corre arreu el tema dels pederastes membres de l’Església i vaig veient que els comentaris al respecta en cap cas, evidentment, justifiquen els fets, però si que mantenen la tesi de que és un assumpte intern de la comunitat cristiana – catòlica i que, per tant, l’han de resoldre ells mateixos. I em sembla una opció massa simplista. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana presumeix d’universalitat i, li agradi o no, manté una estructura d’Estat diguem-ne universal, amb capital a Roma, amb un Cap d’Estat, Benet XVI, i amb una espècie de ministeris, en general anomenats Dicasteris, els caps dels quals actuen com a tals ministres i que en moltes ocasions ostenten la representació oficial del seu Cap. Per acabar-ho de confirmar suposo que tots hem vist i veiem que a les visites oficials que Benet XVI (l’avui Cap de l’Estat del que a més s’anomena Estat Vaticà) realitza a altres Estats, rep el tractament protocol·lari que correspon al de Cap d’Estat. És, amb aquesta perspectiva que puc entendre que, aquest afer del que parlem, és un assumpte intern. Però un cop dit això, intentaré algunes reflexions al respecta. L’Estat Vaticà i el seu cap visible, representen a un dels grups de poder més importants del món i així actua. Per aquella Universalitat que proclama, és present a tots els continents i, el que és més important i també el més greu, estableix normes de conducta per als seus, però que indirectament (només hem de veure l’efecte que causen al món sencer les famoses Encícliques) afecten també als que no som de la seva colla. És a dir: és un Estat poderós. Diguem dons que, tot i sent un assumpte intern d’un Estat poderós que pretén crear moral universal per allò de ser Església, l’Església, se’m acut preguntar si la Legislació d’aquest Estat Vaticà no castiga la pederàstia amb el mateix rigor que es castiga arreu de mon. I sembla ser que la resposta és que no. I sorprèn perquè, i el propi Benet XVI com Inquisidor General que va ser ha de saber-ho, aquesta mateixa Església ha perseguit durant segles a tots aquells que menyspreaven el missatge evangèlic de protecció i cura dels infants. Però sembla que ara no ho fa, al menys de forma clarament eloqüent. ¿No serà una mostra més de la doble moral[1] a que aquesta Església-Estat ens ha acostumat? En fi, en tot cas no deixa de ser un problema intern, realment... Però, tot i amb aquest bagatge negatiu, continuarà establin normes de conducta per els seus que, indirectament, ens afectaran a tots. I és per això que parlava al principi de que, en general, es tractava el problema de forma molt simplista, tant que impossibilitava la més elemental crítica.

Hem assistit al traspàs d’en Samaranch. És conegut el fet que en els primers moments de la mort d’algú es recorden més els aspectes considerats positius del personatge en qüestió que no pas els altres. I va quedar clar que així era perquè, a les cerimònies religioses, hi va corre tothom i tothom només parlava de les excel·lències del mort. Però han passat els dies i no hi ha hagut manera de que de les seves no – excel·lències se’n parlés obertament, com si per haver donat el famosos Jocs del ‘92 a Barcelona, tot li havia de ser perdonat. Personalment, no em traurà el son el tracte que se l’hi ha reconegut. Però tampoc oblidaré el seu passat feixista de camisa blava i de total submissió i col·laboració amb el règim dictatorial i sanguinari que va governar aquest país duran quaranta anys. A pesar dels Jocs, personalment mai el podré considerar un amic ni meu ni de Catalunya com ara molts diuen que ha estat. Es veu que de molts, sí que ho era d’amic. Políticament parlant, es clar...

El Sr. Hereu, amb l’ajut del PSC, ha posat finalment en marxa el famós referèndum sobre la Diagonal, a Barcelona. Ja vaig expressar la meva opinió al respecta en un dels meus articles anteriors. Però crec que, arribat el moment en que realment el referèndum es porta a terme, hi ha algunes reflexions a fer. La primera, i en cap cas suposa un ordre de prelació, és preguntar-me per què un Ajuntament que mai ha preguntat res a la ciutat (i quan ho ha fet tampoc a respectat la decisió popular[2]) ni en el traçat de l’Ave tot i la oposició veïnal, o en la urbanització de la zona Fòrum, o per la instal·lació dels tramvies avui existents, ¿per què ho fa ara? ¿Serà que les enquestes li preveuen una derrota electoral en les properes Municipals al Sr. Hereu, i conseqüentment al PSC, i ha de fer passes endavant? L’Ajuntament, que posa a disposició dels seus interessos tota la traca municipal (cens, serveis de consulta, locals als barris, propaganda en tots el mitjans de comunicació etc. i, tot plegat, amb la dotació econòmica corresponent que surt de les nostres butxaques), ¿farà el mateix quan es plantegi ben aviat la consulta sobiranista a Barcelona capital? ¿És conscient el Sr. Hereu, i per tant el PSC, que, tot i que ha estat a major gloria seva, el Sr. Hereu ha obert la caixa dels trons? Perquè si el Sr. Hereu es gasta els diners de la Ciutat preguntant-li als ciutadans no sabem ben bé que, perquè no ha aclarit cap dels dubtes que la modificació de la Diagonal aixeca, ¿què farà el Sr. Hereu amb tota la parafernàlia municipal que ara ha engegat per una causa tan sols urbanística i per tant menor, quan es plantegi als ciutadans de Barcelona una pregunta sobre un tema major com és la d’expressar la seva voluntat sobre si vol o no formar part d’un Estat lliure, Independent i Sobirà? ¿Posarà aquella parafernàlia a disposició dels organitzadors i amb els mateixos mitjans, els econòmics inclosos, o serà que els diners municipals estan només al servei del Consistori i no dels ciutadans als que el Consistori precisament ha de servir? I de la “consulta” sobiranista, ¿també en podrem dir obertament Referèndum?

J. Vinyeta
Maig, 2010


[1] El cas de les anul·lacions matrimonials, potser és una de les més clamoroses evidències d’aquesta doble moral.

[2] El famós monument a Macià, a la Plaça de Catalunya.

95.- La festa s'ha acabat

95.- La festa s’ha acabat.-

La festa, s’ha acabat. El diari anglès The Economist va titular així un article sobre la situació econòmica a Espanya (sobre aquella crisi que no existia) a finals del 2008. I avui, se’m acut iniciar aquest article amb les mateixes paraules però no referides a la conjuntura econòmica (que Déu n’hi do!) si no a la situació que es desvetlla de la no – sentència del tribunal Constitucional.
Resulta que ens han despertat perquè, realment, la festa de l’Estatut s’ha acabat. Val la pena llegir l’article de Salvador Cardús en el diari Avui de Diumenge passat, 25 d’Abril[1]. Demolidor! Poques coses (potser cap, penso) s’hi poden afegir. Però no resisteixo a corejar el seu article i, al mateix temps, a donar-li les gràcies a l’autor perquè, amb la lucidesa que l’hi és habitual, ens desvetlla dient això de que ja hem arribat a la fi d’un cicle que fa trenta anys que dura i que tot el sector polític català s’ha entestat en fer-nos veure COM SI (i cito textualment la seva expressió) fos veritat allò que no ha estat mai: nacionalitat, sobirania i totes aquelles coses que anàvem fem i dient COM SI realment les poguéssim fer i/o considerar factibles, però que no tenien la més mínima consistència jurídica per a ser-ho. Per tant, ha de quedar clar que la festa s’ha acabat. Les reaccions dels partits polítics, sense excepció, ens volen fer creure que plantaran cara a no sabem ben bé què i amb quin rigor jurídic i faran tot el foc d’encenalls necessari per a fer-nos creure que Catalunya els prioritza quan, realment, només intenten endarrerir la definició del TC fins després de les properes eleccions. Però per a ells també la festa s’ha acabat perquè, sigui abans, durant o després de les eleccions, també hauran de “mullar-se” respecta de la realitat que Catalunya vol. I per a la societat civil, també s’ha acabat la festa que per a molts ha estat constantment sostinguda per uns, pels altres, per ells mateixos o per tots plegats, amb la ingenuïtat pròpia de voler creure que les meravelles suposades eren realitat, quan la realitat no és altra que la que es deriva de tot un entramat muntat durant la transició amb una Constitució que no deixa espai per a res més que el que ens hem trobat. Pensar que l’amic José Luis (o el de torn del PSOE) o el no tan amic Mariano (o, també, el de torn del PP) deixarien de ser el que realment son...i que la resta de l’Estat ens deixaria camins oberts perquè ampliéssim la nostra legítima ambició política, ha estat el lei motiv d’un grup de polítics que ens ho volien fer creure perquè és el que més els hi convenia a ells per a no haver-se d’enfrontar a qui ho havien de fer. Però per nosaltres, els del carrer, ha estat, com diu el Sr. Cardús, una ingenuïtat! Il·lusos de nosaltres...!
Res aturarà a un TC que continuarà en la situació actual fins que hagin pres una sentència que serà la que serà però que, en tot cas, ens deixarà amb les vergonyes a la vista. I un cop això sigui evident, quan novament, per a consolar-nos, se’ns digui que hem obtingut el millor que podíem obtenir, ¿hem de continuar per una via que fa més de trenta anys que és morta i que impedeix el progrés vers al País que volem?.
La decisió és només nostra. Sempre he cregut que com jo, que pensin com jo, n’hi ha molts, més dels que potser fins jo mateix crec possible. I a tots aquests molts que hi som, ens queden dues possibilitat de manifestar la nostra voluntat. La primera és la de participar, aquells que encara no hem pogut fer-ho, i de forma afirmativa, en les properes convocatòries de “consultes” sobre la independència. I la segona, la de participar en les properes eleccions, dites autonòmiques, donant el vot a aquells que, d’alguna manera, ens puguin garantir que aquelles “consultes” acabin sent autèntics Referèndums i que les dites eleccions autonòmiques acabin sent Eleccions Generals al Parlament del nostre País lliure i sobirà.
Tot el que no sigui això, no serà res més que continuar encallats en els topalls de la via morta en que ens trobem. Perquè, no hem d’oblidar-ho, la festa s’ha acabat i toca retornar als orígens, no fos cas que, com diria en Raimon, de no fer-ho perdéssim el poc que encara ens queda, tot i que malmès: l’ Identitat.

J. Vinyeta
Maig, 2010

[1] Se’ns veuen les vergonyes.- Diari Avui – 25 d’Abril del 2010

94.- Dues preguntes i una constatació

94.- Dues preguntes i una constatació.-



A vegades passen coses que semblen estranyes. Sigui pel moment en que es produeixen, pels fets en sí mateixos o per la contradicció que representen, ens colpeixen perque ens evidencien que, copiant de Hamlet, “...hi ha quelcom que put...” en la nostre societat. I en els últims dies, aquesta “pudor” a mi se m’ha fet manifesta.

-- Ha estat molt de moda aquests dies parlar de la Saloufest. Honradament manifesto la meva ignorància respecta a aquesta celebració: no sabia ni que existia. Però la Premsa (de la que algun dia en parlarem), se n’ha fet ressò i la meva ignorància ha estat corregida. La festa, pel que he descobert després, fa vuit anys que es celebra anualment a Salou i la festa la celebren, durant una setmana sencera, milers de joves anglesos, en edats que semblen compreses entre els divuit i els vint-i-cinc anys, amb unes competicions esportives durant el dia i amb saraus nocturns d’aquells que duren fins que el cos diu prou. El consum d’alcohol, pel què diuen, és la mare dels ous durant aquests dies. I se m‘acuden un parell o tres de preguntes que em sembla tenen respostes indiscretes: perquè aquest any la festa ha estat diferent de les altres vuit anteriors si la fórmula ha estat la mateixa? Perquè el Sr. Huguet (i no el seu homòleg en els anys anteriors) ha sortit a denunciar uns fets que han estat habituals en els últims anys? Perquè l’Alcaldia serà avui, i no abans, responsable de la pèrdua del segell de Turisme Familiar del que disposa el municipi de Salou? Revisant una mica la història del municipi, resulta que l’any passat el PSC va perdre l’Alcaldia en favor d’un grup d’independents (FUPS), ajudats pel PP i amb el vot d’un regidor de CDC. ¿No resulta estrany que ara, quan el tot poderós PSC ha perdut l’Alcaldia denunciï, a través dels mitjans que controla (i que son molts...!) els perills i desastres que comporta la Saloufest? Abans, que no passava el mateix? No és estrany, tot plegat, o és que jo sóc mal pensat?

-- Vaig escoltar per radio un butlletí de notícies de entre les quals em va cridar l’atenció una que explicava que a Tarragona capital es va multar amb 300€ a uns joves perque menjaven pipes i llençaven les clofolles al carrer. Imagino que la normativa municipal així ho deixa clar, però no deixa de sorprendre’m. Em sorprèn que unes pipes llençades a terra puguin ser sancionades amb aquest rigor i que delinqüents confessos estiguin pel carrer com si no haguessin trencat un plat. Ja sé que les competències municipals no son tan complertes com les que té qualsevol Govern (l’autonòmic inclòs). Però tinc la sensació estranya de que el zel dels Consistoris és molt curós en els petits detalls i molt poc en les coses més transcendents. Em semblen evidents les diferències que la pròpia llei estableix (o deixa establir) a l’hora de “quantificar” les sancions pecuniàries a les faltes i als delictes més o menys camuflats com a faltes, i que permeten autèntiques i abismals desproporcions entre “pecats” i “penitències”. Els Consistoris actuen moguts per allò que els hi és més fàcil, però ha estat evident que no actuen amb la mateixa contundència amb coses, com la delinqüència habitual, assegurant que no hi tenen competències. Perquè? Què hi ha d’abús o negligència en tot això?

-- La meva opinió sobre el cas Garzón, penso que ja la vaig deixar clara en el meu article nº 91 .- Comentaris (penjat al meu Bloc el 4 de Març d’enguany) i que mantinc. Però, finalment, el Sr. Garzón ha quedat implicat per un anomenat delicte de prevaricació en haver-se atorgat competències que no tenia al voler investigar els crims del franquisme. El problema rau en que el Suprem ha admès a tràmit una querella contra el jutge presentada per Falange Española, o dit de una altra manera per aquells que en podrien sortir escaldats en el cas de que el tema tirés endavant. El País nostre encara, hores d’ara, ha de passar pel sedàs de les restes del franquisme que, com es demostra, més que restes son autèntiques estructures dins del poder i que com a sedàs té la malla molt fina. Jo no sé si pot passar això mateix a qualsevol dels països de la vella Europa. El que sí sé és que aquí continuarà passant: és, en primer lloc, la conseqüència d’una transició que no va fer res més que passar pàgina sense haver-se-la llegit i, en segon lloc, perque els partits d’aquí amb possibilitats d’arribar al poder, porten, tots dos, cua de palla: uns per franquistes i els altres tapant-se les vergonyes per no recordar fets similars en els que també hi varen participar. Aquest ha estat el gran “èxit” de la denominada Llei de la Memòria Històrica[1]: que uns i altres puguin viure tranquils amb els morts sense desenterrar, no fos que en algun cas es repetís aquell miracle, em sembla atribuït a San Francesc, que va fer que uns morts assenyalessin els seus assassins ... I perque no hi hagi dubtes, un petit detall: si el Sr. Garzón no té les competències necessàries vol dir que hi ha algú que sí les té. Si les té, perquè no ha actuat encara?. I només ho dic per evidenciar on som...!




J. Vinyeta
Abril, 2010





[1] Sobre la Memòria Històrica vaig deixar clar el meu pensament al respecta en els articles nºs 44 i 57 del meu Bloc.

93.- De la Diagonal i d'altres coses

93.- De la Diagonal i d’altres coses.-

Barcelona és, com diu l’escriptor, una ciutat de prodigis. I sembla que en tenim un de nou al tombar la cantonada: la modificació de la Diagonal. Una Ciutat ha de ser un ens canviant i de modificacions gairebé constants per adaptar-se als canvis que experimenta la societat civil a condició, això sí, de que les condicions econòmiques ho permetin. I amb aquest criteri el Sr Hereu ens en proposa un prodigi realment substancial: reordenar la Diagonal, de la que n’ha de sortir un bulevard per on passejar-hi d’allò més bé. L’Ajuntament diu que ens vol preguntar com s’ha de fer la modificació ( Atenció, sorpresa: el PSC autoritzant una consulta popular...!!). Però, amb consulta o sense, se’m acuden algunes coses per aclarir:

La Diagonal és, avui dia, una via per travessar d’un extrem a l’altra la ciutat i el vehicle privat opta en moltes ocasions per aquesta via per entrar-hi – travessar – sortir-hi. És, dons, una via de circulació important pels barcelonesos i per els que venen i van cada dia a la Ciutat. Aquesta via es vol modificar i, aquesta modificació, amb la incorporació del Tramvia i la ampliació de les voreres comporta, inevitablement, una reducció del transport privat que circuli per ella. Transformar-la, donat els criteris amb els que, fins avui, s’han bellugat els regidors del trànsit, vol dir fer que el trànsit privat per aquesta via sigui el mínim possible i muntar una nova creuada per aconseguir penalitzar al vehicle privat en favor d’un transport públic absolutament insuficient. Un cop dit això, i com a conseqüència, difícilment es podran acceptar uns canvis de circulació en la Ciutat si no se’ns explica, sense fer volar coloms, com es pensa absorbir el trànsit que “s’expulsarà” de la Diagonal per la resta de carrés i per quins. I ho dic amb una certa contundència perquè el què, en el meu entendre, no es pot és fer el conte de la lletera: perquè el tramvia transportarà el que no se sap, deixaran de circular no se quants vehicles per la Diagonal i per tant... etc...etc...! Miri, Sr. Hereu, el cotxes existeixen i no reconèixer això, sí que és fer volar coloms...! Vostè ens ha de dir quants dels vehicles que circulen diàriament per la Diagonal, seran o hauran de ser desviats, per on passaran i quins problemes de saturació vial crearan en aquests altres carrers. Dit de una manera més prosaica, treure el trànsit de la Diagonal, quins problemes crearà als veïns dels carrers per el què haurà de passar el trànsit desviat?

Diu el Sr. Hereu que la transformació costarà un 70 milions d’Euros i la meva pregunta és: qui ho pagarà? No sé si la ciutat es pot permetre una despesa d’aquest tipus en una situació econòmica com la que estem vivint i en la que encara ni s’albiren “brots verds” per enlloc. Personalment, i suposat que econòmicament sigui viable (això vol dir que els ciutadans ho puguem pagar), hem de pagar tots per igual?. És ben cert que tots gaudirem del bulevard – passeig, però les plusvàlues que això generi, especialment en i per a tots el propietaris a l’actual Diagonal, on aniran a parar? No sembla lògic de pensar que participant tots en la despesa hauríem també de participar en els beneficis econòmics que es generin?. Si els hi preguntéssim als veïns de la Diagonal si volen pagar més del que ens tocarà a tots, perquè realment en sortiran molt beneficiats, potser ens dirien que ja tenen bé tal com està l’Avinguda. I si els hi preguntem al veïns dels carrés especialment perjudicats per l’increment de transit que la remodelació els hi comportarà, potser diran que també ja ho tenen bé, que no cal tocar res perquè, com diu la dita, no volen ser cornuts i pagar el beure... Per tant, Sr Alcalde, ha de ser prudent i molt convincent. Prudent perquè arreglant-ne a uns no se’n perjudiqui uns d'altres i prudent al garantir la qualitat de l’obra, perquè l’Ajuntament ja ha “desfet” allò que s’ha fet amb els nostres diners en més d’una ocasió (Plaça de Les Glòries o Lesseps com exemples més colpidors) i no se si la Diagonal, amb tramvies pel mig, podria “desfer-se”, cas de resultar un bunyol. I ha de ser convincent perquè sent coneguda la seva precarietat política en el Consistori, ha de quedar clar que no és aquesta precarietat, i uns resultats electorals favorables, el que realment el belluguen si no que és realment l’interès per la Ciutat. De Vostè depèn.

Ha finalitzat la Comissió d’Investigació oberta al Parlament pel tema de l’incendi d’Horta de San Joan. No sé si s’han de demanar dimissions o no. Però sí sé que hi ha una cosa que és més que evident: de les conclusions que se’n deriven, resulta que hi ha al voltant de 70 mesures a aplicar per a corregir els protocols corresponents. 70 mesures son moltes mesures i deixen en evidència que per uns, per altres o per tots a l’hora, les coses no van anar tan bé ni es varen fer tan bé com ens volien fer creure. El silenci, com va dir una vegada Unamuno, sol ser interpretat com aquiescència. I això vol dir, seguin el mateix criteri, que tot estava bé estan malament i que tots ho compartien. I aquests que varen callar i han callat ara, sabent la veritat de la situació, son els autèntics responsables de la tragèdia. Per cert: es continua sense saber exactament qui i què son els suposats autors de l’incendi, qui els va fitxar i a càrrec de qui estaven. És com si un núvol o una boira espessa embolcallés tot plegat.

Els Sindicats, que s’atorguen una representativitat laboral que no tenen (la xifra d’afiliats volta el 5 – 7% dels treballadors), han posat el crit al cel davant de les mesures anticrisi que ha proposat el Govern Central. No seré jo qui asseguri que les mides que el Sr. Zapatero vol prendre son les correctes, però en massa ocasions he tingut la sensació de que els Sindicats defensen els llocs de treball dels que tenen feina i deixen de banda a aquells que no en tenen de feina, perquè d’aquells primers potser es pot esperar un ERO i els ingressos que de la seva resolució se’n deriven (quantitat que segons els que hi han participat o ho han petit en pròpia carn, oscil·la entre un 5 i un 12% de la quantitat a liquidar, a més de la adscripció obligatòria al sindicat present en la resolució del treballador afectat, si vol cobrar), mentre que dels altres, dels que ja no treballen, no se’n pot esperar res. No vull dir amb això que aquells dubtes meus es tornin en certeses. Però hi ha actituds que no em generen confiança.


J. Vinyeta
Abril, 2010

92.- La Neu

92.- La Neu .-

Resulta que els fenòmens meteorològics han posat en evidència, una vegada més, allò de que si el nostre País no està desballestat del tot és perquè, com diria un bon agnòstic, Déu deu ser bo i deu existir. Si no, no hi ha explicació possible a que, tot i el que ens passa, el País tiri endavant.

En plena desafecció política, amb una crisi galopant amb previsions catastròfiques[1], políticament capats per un Tribunal Constitucional amb fidelitat contrastada als Partits polítics que els varen anomenar i no a la Justícia, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques (i qui sap si també de les eleccions generals a l’Estat central), encara amb la ressaca de les ventades de fa un any, amb l’incendi d’Horta de San Joan cremant-se en la Comissió d’Investigació al Parlament, com que tot això era poc, el cel, com diria l’Asterix, ha caigut sobre dels nostres caps en forma de neu. La declaració conjunta dels Ajuntaments afectats, que suma adhesions dia a dia, confirma el desastre d’allò que els ciutadans, en menys o més grau, hem viscut: “... el col·lapse integral del sistema – llum, telecomunicacions, xarxa viaria, transport públic, informació pública -- ha caigut sobre les espatlles dels nostres conciutadans...”.[2] I tot això amb no gaire més de 60 centímetres de neu.

No cal afegir gaires més coses a les ja sabudes per tothom. Només alguns comentaris - preguntes, especialment en el tema elèctric que, potser, ha estat el més punyent dels problemes (dels altres, en parlarem un altra dia):

-- Que quedi clar que les torres elèctriques si cauen és, senzillament, perquè estan mal calculades, mal construïdes o tot a l’hora. I si complien amb la normativa establerta, aquesta normativa també és deficient i, per tant, també ha de ser revisada. El Sr. Boada, amb la procacitat gaire bé malaltissa a la que ens té acostumats, s’ha despenjat amb unes declaracions sobre la mala qualitat dels materials emprats en la construcció de les torres. Per una o altra raó, o per totes a l’hora, és clar que el desastre era evitable. Per a mi, dons, és evident que bona part de les responsabilitats a exigir han d’anar en el sentit de saber si les construccions de la línea eren o no adients, suficients i amb garanties.

-- El Sr. Montilla va ser, abans que President de la Generalitat, Ministre d’Indústria i, com a tal, responsable directa de la Normativa i del control de les xarxes elèctriques de distribució a tot l’Estat en el temps en que va estar al ministeri. Què va fer, tan que ministre, per atendre l’estat d’una línea d’alta tensió (que és un cul de sac i en la que no hi ha una autèntica xarxa de distribució), la de Girona, considerada pel propi ministeri i des de fa anys com deficitària, o per modificar determinats dèficits normatius que han quedat en evidència?

-- Des de fa un parell d’anys, la Generalitat disposa d’instruments legals pel control de les companyies de subministrament elèctric, de les seves inversions i manteniment i sistema propi i independent d’inspeccions de tot plegat. Què s’ha fet en aquestos dos anys al respecte?

-- L’existència de la famosa MAT no hagués resolt el problema, però, donat que amb ella es crea una xarxa avui inexistent, l’hagués minimitzat. Tots aquells que fins avui s’hi han oposat aferrissadament, han de prendre nota del que ha succeït i posar fil a l’agulla perquè no torni a succeir en la mateixa intensitat. Tot això que dic, en cap cas vol dir que la MAT no hagi d’estar tant ben feta com sigui necessari i convingui i en tots els aspectes, però és evident que la sistemàtica oposició a tot, i a voltes sense raó només que per la pura i simple oposició política, també condueix a maximitzar els desastres. Red Eléctrica té l’excusa de l’oposició sistemàtica i real a qualsevol ampliació o creació d’una nova línea – xarxa. Aquests opositors, han de rumiar-se sèriament si, amb la seva oposició, no fan res més que mantenir la possibilitat d’un daltabaix i donar excuses (o raons, que és l’altra cara de la moneda), a aquells que ja tenen de per sí molt poques o gairebé nul·les ganes de solucionar el problema.

És evident que, a l’Estat espanyol (no se si a la resta del mon, també), les elèctriques son poderosíssimes i com a mostra dos botons: el Sr. Fuentes Quintana, ja va ser defenestrat del seu Ministeri d’Hisenda (1978, Govern Suarez) només per insinuar que potser s’hauria d’iniciar un debat sobre la possibilitat de nacionalitzar la famosa xarxa de distribució elèctrica a l’Estat. I, com a segon botó, per fer-les contentes, el Govern del Sr. Aznar els hi va fer el petit “regal” d’un Bilió (amb B) de les antigues pessetes com a “compensació”[3] a canvi d’un teòric increment més moderat de les tarifes i una acceleració de la liberalització del mercat elèctric. Per tant, puc entendre que aquestes companyies elèctriques, autèntics grups de pressió i poder, facin por a tots aquells que s’hi hagin d’enfrontar i que no son altres, en aquest cas, que la classe política en general i el Govern en particular. La societat civil ha de presentar les justes reclamacions pels danys que tot plegat els hi ha causat. Però els membres de l’Administració, a banda de donar suport en tots els àmbits als reclamants, ha d’enfrontar-s’hi també per aconseguir que els fets comentats no es repeteixin. I si com em temo, tenen una certa por en fer-ho, que pensin que el seu sou, que paguem religiosament, porta implícit el enfrontar-se a qui s’hagin d’enfrontar en defensa del ciutadans i del País.



J. Vinyeta
Març, 2010

[1] Vegeu del declaracions del Catedràtic d’Economia de la U.Ramon Llull – IQS, Santiago Niño Becerra, molt ben considerat per tothom en el món econòmic-financer.
[2] Declaració conjunta de gairebé 170 Ajuntaments afectats
[3] Miguel Fernández Ordoñez, President en aquell moment de la Comisión Nacional de Energía, va haver de dimitir del càrrec, pressionat pel Govern Aznar, per la seva oposició a aquest “regalet”. En un article publicat a El País el 22/12/1998, explica tot l’afer.

91.- Comentaris

91.- Comentaris


Aquest 2010 és any de eleccions a Catalunya i no sabem si, a més, ho seran anticipades a tot l’Estat. Per tant, com diu la dita, tot és possible. Dit de una altra manera, és un any que promet. I tal com anem, no penso pas que ens defraudi. Veiem alguns exemples de com han començat les coses.

La tempesta que va sotragar al PSC amb les declaracions del Conseller Maragall, fa pocs dies, va ser de les que fan època. El recolzament explícit del Conseller Castells i de la Consellera Tura a aquelles declaracions (casualment tots tres el nucli fort del poc catalanisme que queda al PSC), va deixar en calçotets al Tripartit que va haver de fer mans i mànegues per a fer-nos entendre que allò que s’havia dit de que el País està cansat de Tripartit, no és veritat i que, agradi o no, sí que el tripartit té projecte de País. És evident que els portantveus del Tripartit no podien dir una altra cosa. Però també és evident que la furibunda reacció del PSC forçant la posterior rectificació del Conseller Maragall respon a que aquelles declaracions havien arribat al moll de l’os. La pregunta del milió és: què va acollonir o què li varen oferir al Sr. Maragall (o als altres dos Consellers) perquè es rendís de forma incondicional, fent-lo canviar radicalment d’opinió en poques hores?

Pràcticament al mateix temps a Madrid tenia lloc un del millors espectacles que Ses Senyories ens havien brindat en temps. Era un Debat monogràfic sobre aquella crisi que no existia i que ara resulta ser de proporcions astronòmiques. No és que jo hi tingués fe en el que allà es plantegés i la meva certesa es va confirmar: al crit de maricón qui cridi menys, els partits varen demostrar (no fos cas que ens en haguéssim oblidat) que l’únic interès que els belluga és el poder que es deriva dels resultats electorals. Tot lo altra, que és tot allò per el que els hi és precisament concedit aquell poder, no els importa en absolut. I així les coses, entre crits, desqualificacions i adjectius menys que no pas més afalagadors, els Senyors de CiU (ERC s’hi va afegir també), assenyats com sempre, varen proposar un Pacte d’Estat al PSOE per salvar l’Estat del desastre del que el Govern central en té bona part de responsabilitat. Dues coses. La primera és que sembla que CiU (i els d’aquí que si afegeixin), han perdut la memòria i que no recorden que el Sr. Zapatero els (ens) l’ha endinyat per tots cantons sempre i des del primer dia amb l’aquiescència del PSC. La segona és que també CiU (i els que d’aquí s’hi afegeixin) han de fer memòria i recordar que, amb independència del Primer Ministre de torn, cada vegada que hem pactat amb el Govern Central s’ha fet amb un esquer concret, que n’hem sortit escaldats i hi hem perdut una bugada sencera. Com és que hi tornen? Serà que al Sr. Mas l’hi han tornat a prometre la presidència de la Generalitat, o un Ministeri al Sr. Duran?

La Generalitat ha presentat el mapa per a la ubicació dels parcs eòlics. És evident que aquests parcs han de situar-se en els llocs on hi faci vent, oi?. Dons els ecologistes, permanentment asseguts en la política del no, han fotut el crit al cel des de L’Empordà fins al delta de l'Ebre. No es poden fer nuclears, ni centrals de cicle combinat, ni nous sistemes hidroelèctrics que trencarien els ecosistemes corresponents, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, ni la famosa MAT (que evidentment hauria d’ estar ben feta), ni parcs eòlics a terra... Què hem de fer? Tornar als llums de carburo, a la calefacció amb llenya amb el foc a terra i al canti amb anissos per a refrescar-nos a l’estiu? Esperpèntic!

El Sr. Garzón té problemes amb la dreta cavernària de l’Estat. El fet de posar sobre la taula el tema dels crims del franquisme ha fet que aquells mateixos que l’aplaudien quan, per revenja, va posar potes enlaire a tot el PSOE dels GAL, Roldán i companyia, ara li estiguin buscant les pessigolles i, a través dels òrgans judicials, intenten inhabilitar-lo. El Sr. Garzón, amb actuacions espectaculars però, en massa ocasions, complertament ineficaces (des de la droga a Galícia fins el cas Pretòria), ja hauria d’haver estat sancionat o controlat pel propi Poder Judicial, Poder que ens vol fer creure que és independent i, per tant, auto corrector de les seves pròpies misèries. Però no ha estat així fins que una bona part dels seus companys (personalment penso que a més del sector cavernari hi ha un sector de la vella guàrdia del PSOE que recorda el pas per la presó dels Srs. Barrionuevo i Vera, per exemple), l’hi han posat el peu al coll. Em dol que, com ja he dit en més de una ocasió, no hi hagi manera de deixar clar que aquell nan sagnant que es deia Franco encara no pugui ser tractat com qualsevol dels genocides que avui estan o han estat sotmesos a judici. És el tema pendent d’aquella famosa transició que es va fer tan ben feta que pràcticament tot va quedar igual, com és palès en massa ocasions, i ni tan sols amb la cara rentada.

El Sr. Aznar te un greu problema de personalitat. I el problema és tan greu que el seu subconscient el traeix en ocasions que es converteixen en ocasions sonades. No és un home dels anomenats físicament alts de talla, ans al contrari, i tinc la sensació de que aquesta situació el mortifica i, en conseqüència, bona part dels seus esforços tenen un aire compensatori (de l’altra talla, de la moral, és evident que encara va pitjor). L’exemple més palmari és aquella famosa foto prèvia a la invasió d’Iraq amb les cames sobre de la taula fumant-se un puro, amb en Bush i en Blair. Però ara, que a més ja no és ningú en el mon polític ni a l’Estat espanyol ni molt menys internacionalment parlant i que encara, mal li pesi, porta penjada a l’esquena una motxilla amb el parell de centenars de morts i no se quants centenars de ferits d’Atocha, ara que ja no li queda més que el seu bigoti canós, es permet d’enviar-nos a prendre pel cul (serà perquè a ell l’hi agrada?) a tots aquells que no compartim el seu ideari, aquells per als que la idea de convivència no és impositiva, a aquells que defugim del pensament únic que tan l’hi agrada, a aquells que volem un respecta per la nostra identitat. Imagino que, en conseqüència, és també incapaç d’apreciar i reconèixer que per tot això molts, moltíssims no volem ni sentir-ne parlar d’ell. Ell, com a bon autoritari, s’ha cregut sempre un salvador de la pàtria única. I és aquest tarannà autoritari, xulesc i, pel que ens demostra, barroer el que l’ha deixat sempre en evidència. L’inconscient, Sr. Aznar, l’inconscient...!

Els Sindicats han començat a aixecar el dit per allò de l’edat de jubilació. Sent sincer haig de dir que alguna cosa els hi han anat donant perquè, havent arribat a un 20% d’atur, nomes hagin protestat per una mesura que, d’alguna manera, ve condicionada més per l’augment de l’esperança de vida actual que per altra cosa. És evident que els Sindicats, durant aquests últims mesos, només han estat que al servei del que sembla s’ha convertit en el seu patró: l’Estat i, en conseqüència, el Govern central. El Sr. Redondo (Nicolàs) l’hi va muntar una vaga general al Sr. Felipe que va acabar en fracàs dolç (els bons revolucionaris diuen que una vaga general que no acabi amb el Primer Ministre a la presó i el Rei amb un peu a l’escaleta de l’avió que el portarà a l’exili, és un fracàs sense pal·liatius...) i que li va costar l’enfrontament directe amb el PSOE. Però aquests d’avui dia veig que estan molt amansits. I sempre totes les coses tenen una raó de ser...

Finalment, el 28 del mes passat va haver-hi una altra ronda de consultes (que no en podem dir referèndums...!) amb un 20% de participació. Crec que continua sent un èxit donada l’escassetat de mitjans i el seguit d’entrebancs amb que els voluntaris han hagut de treballar. Novament, gràcies a tots els que hi ha participat perquè mica a mica va sent normal parlar de País i d’Independència. A tots aquells que fan lectures apocalíptiques de la participació, dir-los-hi que ja voldrien ells tenir els mateixos vots que participants hi ha hagut en les consultes. Malgrat seu, tot això que els hi agrada tan poc, tirarà endavant. I si no, al temps.



J.Vinyeta
Febrer – Març, 2010

90.- Vic, Hereu i el cementiri nuclear

90.- Vic, Hereu i el cementiri nuclear.-


El Sr. Alcalde de Vic, i la ciutat sencera, s’han trobat en l’ull del huracà arrel de la proposada i posposada decisió del consistori de no empadronar als immigrants no legalitzats. El tema de la immigració és un tema prou pelut com perquè s’hagi de ser prudent, però ser prudent no ha de equivaldre, en cap cas, a no intentar dir a les coses pel seu nom.

L’entrada en funcionament de la nova llei sobre la Immigració el primer de Gener d’enguany, no ha resolt més problemes dels que ja hi havia. Les llacunes i les inconcrecions son importants i, en determinats aspectes, de tal gruix que, per tot plegat, fa que grinyoli. Vic ha estat el primer Ajuntament que ha posat oficialment sobre la taula el tema dels empadronaments obligatoris (altres Municipis també ha han fet coses similars, però de forma més discreta) i ha tret a la vista la punta del Iceberg d’un problema que l’Estat no ha estat capaç (no ha pogut, no ha volgut, no ha sabut) de encarar i intentar resoldre amb un mínim de serietat. I, a més, en el cas que ens ocupa (tot i el problema és exactament el mateix arreu), tal com diu un bon amic i jo ho comparteixo, el propi Estat, a través de les seves més altes instàncies, s’ha manifestat al respecta amb un cinisme de la més alta volada. La actuació de l’Estat es pot resumir, amb molta proximitat, de la següent manera:

-- L’Estat, ho diu la Llei, ha d’expulsar als immigrants no legalitzats (tots els que no tenen passaport amb visat correcte), però els Ajuntaments tenen la obligació, per una altra Llei, de empadronar-los a tots, als uns i als altres. L’Estat incompleix la Llei respecta de les expulsions, de forma flagrant.
-- L’Estat, incapaç de controlar les fronteres, deixa els Consistoris a càrrec dels serveis socials necessaris dels immigrants, inclosos els que haurien d’haver estat expulsats, però sense dedicar-hi recursos.

Per arrodonir el cinisme del que parlo resulta que el President del Govern Central, a Brussel·les, és capaç de dir que el Govern que ell presideix no deixarà cap nen sense escolaritzar ni cap persona sense assistència mèdica. I em sembla be...si és que hi ha suficients diners per a fer-ho. Però no deu de ser així perquè les escoles estan plenes, els hospitals desbordats i...molts dels nostres avis cobrant pensions clarament insuficients per sobreviure. Hi ha o no hi ha diners per a fer-ho tot? Perquè si no ni ha prou, de diners, no hauríem de ser primers els autòctons? I que no se’m digui que per expressar-me així soc clarament xenòfob. El que passa és que no sempre el millor, o el que s’ha de fer, ha de ser forçosament políticament correcta. Massa vegades és més important poder dir que es fan les coses que no pas fer-les.

El Sr. Hereu s’ha despenjat amb el tema de les Olimpíades d’hivern pel 2022. Sempre és bo voler progressar. També deu ser bo voler guanyar les properes Municipals. El Sr. Hereu deu pensar que es mantindrà a l’Alcaldia fins el moment de la Inauguració dels Jocs. Però si no hi és, qui s’emportarà la glòria de tallar la cinta? O es que és el seu partit, amb l’Alcalde o sense, pensa fer una passa endavant no sé ben bé vers on, de forma que el país avui “desafectat” torni pels camins èpics, ara que estem a les portes de les eleccions autonòmiques? Haurem de lligar la famosa carta del President i la postulació olímpica amb un possible to menys espanyolista, una actitud una mica pro país nostre, amb alguna possible vel·leïtat sobiranista del PSC...? Ja se sap que per guanyar unes eleccions es pot fer tot...! De totes maneres el Sr. Hereu ens hauria de dir, en primer lloc, si el famós Fòrum ha quedat definitivament saldat, perquè, si el deute que ens va deixar aquell Fòrum encara hi és pendent, no sé si per una passa endavant, amb uns objectius absolutament personalistes, es pot endeutar encara més la ciutat. I una recomanació molt en línea amb l’anterior: no gastar en focs d’artificis abans de la nominació, no fos cas que la nominació no es produeixi i quedem emmerdats fins al coll...

Estem en plena guerra per a la ubicació del cementiri nuclear. No és una cosa que, vista així, faci massa gràcia. Els senyors del no permanent han aixecat el puny i han endegat la campanya pertinent perquè no es porti aquí el famós cementiri. I jo no dic que hagi fe fer-se a casa nostra, però abans de dir si o no sí que m’agradaria saber-ne una mica més de tot plegat. El que fa més por d’aquestes coses és que es facin malament. Per sort (es faci on es finalment es faci) ja no estem en les èpoques de Dictadura en les que mai passava res que no estés autoritzat. Avui es pot trobar personal expert en aquests temes, aquí o a fora, per fer les coses ben fetes (Holanda en té dos o tres d’aquests cementiris i ni se’m acut de pensar que s’hagin construït deficientment). Per tant, si es fa ben fet, per què no? Ascó s’ha postulat per acceptar la ubicació del cementiri en el seu terme municipal. Donat que les eleccions son a la cantonada i el tema és recurrent, les forces vives estan cridant a capítol als seus cònsols oblidant que, si hi ha decisió, la que sigui, és el Consistori qui l’ha de prendre, cosa que, per a totes aquelles forces vives, pot anar en contra dels seus interessos, especialment electorals. Hi ha qui ha parlat venint-nos a dir que Ascó ja ha aportat al País suficient esforç nuclear perquè ara s’hi vegi involucrat en un de nou. Dons jo penso que és al revés. Imagino que molt bona part dels ingressos del municipi han vingut ocasionats per la presència de la central nuclear en el seu terme municipal: Contribucions, permisos d’obra, taxes, aportacions directes, subvencions, cànons, etc... Han viscut, certament, amb un perill a la porta de casa. Però d’un desastre nuclear tampoc nosaltres, a cent quilòmetres, en sortiríem ben parats i... no hem cobrat. Per tant, penso que sí, que també els hi toca i els hi toquen, evidentment, els diners que la inversió pressuposa. Haurien d’estar a les madures i... a les més madures.


J. Vinyeta
Gener, 2010

89.- 2009, Annus Horribilis?

89.- 2009, Annus Horribilis?.-

No m’atreveixo a dir que l’any que deixem ha estat molt pitjor que els anteriors. Però si em sembla que ha estat un any que es mantindrà en la memòria de molts (culés inclosos). Ha estat un any farcit de esdeveniments i no precisament gloriosos. Els més destacats, en la meva modesta opinió, han estat els que hi deixo assenyalats, en cap cas amb caràcter limitador o excloent.

El gran escàndol financer es destapa amb les investigacions del Mossos a la seu del Palau de la Musica: un prohom de la Pàtria, ens ha aixecat la camisa a tots. Tan gros és el merder que es descobreix, que tothom tremola. Tant, que els partits s’acolloneixen i, en un acte de contrició general, anuncien mesures serioses: modificació de la Llei electoral, de la Llei de finançament (la clau de volta de tot plegat), de la Llei Territorial... Però tot queda en foc d’encenalls. La proximitat de les eleccions (?) és l’excusa aquesta vegada per no fer res, a tal i com ens tenen acostumats. Hores d’ara, el Sr. Millet i adjunts, encara estan el carrer. I els partits... tots callats. Per arrodonir-ho, el jutge Garzón destapa una trama immobiliària amb base a Sta. Coloma de Gramanet en la que hi estan presumptivament emmerdats el mateix alcalde, la vella guàrdia de Convergència i algun regidor del PP del Maresme, per on s’estén l’escàndol com una taca d’oli. De membres socialistes de la Diputació de Barcelona surt part de la fiança que ha de dipositar l’alcalde per sortir de la presó. La resta, surt d’una subscripció popular (?) de entre el habitants de la ciutat. Així ho varen dir.

Les consultes (no en podem dir referèndums) d’Arenys d’Amunt el 13 de Setembre primer i la del 13 de Desembre, més amplia, després, varen ser un èxit que deixa palès que els anomenats Partits nacionalistes no estan pel cas. Temorosos de que la onada popular els depassi i els faci perdre vots, estan sí, però no... Del PSC i dels altres només dir que no varen fer res més que posar pals a les rodes a ambdós processos.

Es va aprovar un nou Finançament. El Govern va llençar les campanes al vol lloant les excel·lències del nou acord. No hi ha hagut manera de saber uns números concrets. Però a la resta de l’Estat tothom està satisfet. Si ja no som tan fenicis..., alguna cosa ha passat o el finançament obtingut no és tan bo com sembla, o no?

Òmnium Cultural convoca una manifestació en contra de la legitimitat del Constitucional i a favor del dret de decidir. Va ser curiós apreciar els arrengleraments a favor i en contra de la convocatòria. El Govern no pot amagar el seu nerviosisme i manifesta que si ha d’haver-hi resposta post - sentència, aquesta ha de ser liderada del President de la Generalitat. Entre els que hi estaven més oposats, hi havia una bona part dels jutges que entenen que aquesta anunciada convocatòria és una intromissió (si, si, intromissió!) a la seva independència (?). Molta gent entén i vol fer entendre que la manifestació serà a favor de l’Estatut. La caverna va bramar fins l’afonia.

A la tardor es fan notar els fills del fotògraf Centelles, la Generalitat i el Ministerio de Cultura. L’arxiu fotogràfic es comprat, en part amb els nostres diners, pel Ministerio i el trasllada a Salamanca. Tampoc hi explicació oficial, llevat de que la Generalitat no disposava dels 700.000 € que en demanaven els fills i que ha pagat el Ministerio. Ens ho hem de creure? Ni amb el nou finançament ha estat possible?

Però el més significat del mes de Novembre, ha estat el famós editorial conjunt publicat per dotze diaris de Catalunya. Sota el títol La dignitat de Catalunya, exposa amb claredat la situació que estem vivint a la espera de la famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre de l’Estatut. Tot el País es va posicionar al costat de l’Editorial. Tot? No: cap, repeteixo, cap Partit Polític es va posicionar a favor dels diaris; ho varen fer, a títol individual, primers espases da cada partit. Però els Partits oficialment, no. Entrat ja l’any 2010, concretament el dia 7 de Gener, el President Montilla ha enviat una carta a les entitats per agrair el suport que en aquell moment varen expressar a l’Estatut, oblidant-se de diferenciar entre el recolzament a l’Estatut i el recolzament necessari al dret de decidir en un referèndum de la societat catalana i al necessari respecta a la decisió presa en aquell. O el que és el mateix, al recolzament a la nostra dignitat com a País. La caverna es va revoltar, com ho fa sempre que aixequem el dit, però ja estava fet i, un cop més, ens convertíem en els dolents de la pel·lícula. Com sempre

I hem acabat el 2009 i començat el 2010 amb un parell o tres de notícies que fan patxoca. La primera va estar la signatura del traspàs de rodalies de Renfe. Dic que fa patxoca perquè el traspàs no inclou ni trens, ni vies ni estacions... Segons el Conseller Nadal, passarà personalment revista als lavabos de tots el vagons de tots el trens, que en això sembla que sí hi té competències. La pregunta que se’m acut és si per sancionar al encarregat de la neteja, per no haver fet bé la seva feina, el Sr. Nadal haurà d’obrir un expedient sancionador que serà resolt a Madrid, o la sanció la podrà imposar directament la Generalitat. Els senyors d’ICV ja tenen merder intern per un temps. El Conseller de Medi Ambient va donar per bo, amb rotunditat, l’informe dels agents rurals que donava com a causa del incendi de L’Horta de San Joan, en el que hi varen morir cinc bombers, un llamp. El Conseller d’Interior, del mateix partit, a requeriment judicial, inicia una investigació i els Mossos arriben a trobar a dos xicots suposats directament responsables del incendi, que casualment treballaven per l’administració rural i seria bo saber qui els va fitxar El Conseller de Medi Ambient afirma que no va estar informat de les investigacions d’Interior i que se’n va assabentar d’elles per la TV (suposo que per TV3, perquè si no...). Aquest Tripartit és tan original que els “afers” interns no es tenen entre membres dels diferents partits que el composen, no. Es tenen entre membres del mateix partit... que és més original!. Per arrodonir la festa, el Ministeri de Foment anuncia que allò de que l’Aeroport del Prat pugui ser gestionat des d’aquí, que res de res. Que si ens agrada bé i, si no, que ens hi posem fulles! Per enèsima vegada el PSC te la rara bondat de transformar en virtut allò que ha estat una nova humiliació pel País i pel seu teixit econòmic – financer en general i per al propi PSC en particular. Quin currículum...!

L’any 2009, ha estat galdós, és cert. Però llevat dels assumptes pròpiament interns, aquells amb possibilitats de resolució aquí i per nosaltres (alguns dels quals també s’haguessin pogut resoldre bé o més bé si els partits que formen la coalició haguessin deixat al Govern en minoria quan el País ho hagués necessitat, tot i les possibles conseqüències posteriors), els altres assumptes, els que depenen de Madrid, podrien haver estat resolts també favorablement si els 25 escons del PSC haguessin servit per a quelcom més que per a defensar al PSOE de les envestides de la oposició política. Es tractava senzillament de defensar a Catalunya i als seus ciutadans, que per això els hi varem posar allà. Els altres 15 escons enviats també des de aquí, podien haver ajudat també a mantenir la dignitat del País en el seu lloc en coses potser no tan específiques com les d’aquells, però tampoc ho han fet. Ha quedat evident que uns per submissió absoluta i altres per purs interessos partidistes o per un plat de llenties viudes, han deixat al País i a la ciutadania penjats.

El més trist de tot és que, tot plegat, i valgui la redundància, no solament no té traces ni tan sols de millorar durant aquest 2010 si no que estem a la espera de temps pitjors....

Haurem de canviar aquella frase feta dient: Deu no hi ha fet res. Potser que hi fem quelcom nosaltres.




J. Vinyeta
Gener,2010

88.- La carta del President Montilla

88.- La carta del President Montilla.-

La carta ha estat dirigida a 201 entitats – institucions que, segons el Sr. President han donat suport “...en les darreres setmanes...” a l’Estatut i que en el seu moment ja varen donar suport al famós editorial comú de dotze diaris de Catalunya que sota el títol “La dignitat de Catalunya” varen publicar conjuntament, si no m’erro, el proppassat 29 de Novembre. Segons el propi President, no hi havia pla B de cara a la sentència del Constitucional però...

Tot i que no ha estat dirigida com a carta oberta a tota la societat civil del País, la amplitud del suport rebut per l’Editorial en aquell moment i amb posterioritat, gairebé recolzat per “aclamació” per quasi totes les institucions del País, puc imaginar que en alguna d’aquestes entitats – institucions mi puc sentir identificat o inclús ser-ne membre. És per aquesta suposada identificació o pertinença que em considero receptor de la mateixa (no per ser membre d’una societat civil a la que el Sr. Montilla no vol, no s’atreveix o, senzillament, vol ignorar al no dirigir-s’hi directament). Per tant, i per aquelles mateixes raons, em sento amb el dret de fer-li alguna matisació.

Que jo recordi, cap Partit Polític ha fet, fins avui, un gest semblant. No en el fet d’enviar una carta a les institucions si no en el fet de donar de forma oficial recolzament al famós editorial, tot i que individualment si varen afegir molts dels membres més significats de cada partit. Per tant entenc com important que la primera autoritat del País i Secretari general del partit que encapçala el Govern, ho faci i s’arrengleri obertament amb el contingut de l’Editorial. Ha hagut de passar més d’un mes des de aquell Editorial perquè la primera autoritat del País en fes referència expressa i oficial (més val tard que mai). I ho fa, posant en marxa aquell pla B que ell mateix definia com inexistent no fa massa dies, davant d’una, sembla ser, imminent bufetada de l’Estat Central en el tema estatutari, agraint “ el suport públic que la teva Institució ha fet en les darreres setmanes a l’Estatut de Catalunya...” I abans de concloure desitjant-li al titular un bon any 2010, el President afirma “...I si arriba el moment en que calgui donar una nova resposta política i cívica, clara i unitària, estic segur que Catalunya podrà comptar amb el teu suport, de nou, i amb el de la Institució que representes”.

Està molt bé. El President evidentment que està legitimat per a demanar el que demana, però hem de recordar-li, per molt que li pesi, que el President i el seu partit tenien la suficient representació de 25 escons, a banda dels propis dels membres del Govern, al Congreso de los Diputados com per haver defensat aquest Estatut abans, durant i després de la seva aprovació amb més convicció de la que es va fer. Va ser una prolongació d’allò que, en el moment en que aquest Estatut va sortir del Parlament, el seu partit, el PSC, ja anunciava que en presentaria esmenes. I que quan estava en discussió a les Cortes, els acòlits de Vostè es varen posar a l’altra cantó de la taula de negociacions (per si no ho sap, pregunti-l’hi al Sr. Iceta) en front de la delegació catalana, complint allò que varen dir que farien. I que li varen riure les gracietes al Sr. Guerra amb allò del ribot... i que per tant, ara ja no hi ha ni temps ni opció moral, després de tanta submissió, per poder fer-ne una defensa en tota regla si no és implicant-hi a aquelles institucions i, indirectament, a la part de societat civil que aquestes hi puguin empènyer. I ara resulta que, quan no s’ha fet res de tot allò que es podia fer amb la autoritat que resultava dels números d’escons en el Congreso, pretén realment que l’hi donem un cop de mà...? El que tampoc ens aclareix és si aquesta ajuda, aquest cop de mà que ens demana ha de ser per defensar una Llei Orgànica (l’Estatut) o perquè s’ ha de defensar que es respecti la voluntat dels catalans i el seu dret a decidir, coses que semblen el mateix, però que no ho son, oi?

Personalment vaig votar no a un Estatut que, en el meu entendre, portava al País a una via morta, i sense més opcions que les “graciosas” donacions que ens puguin arribar d’un Estat centralista i jacobí que no entén res més que allò que es deriva de la seva pròpia autoritat. I per això jo no aniré a qualsevol manifestació que pretengui la defensa d’aquest Estatut. Però, al contrari, a totes aquelles manifestacions que es facin per a defensar una decisió sobirana d’un poble com el de Catalunya, tot i que ho hagi estat per a referendar positivament una Llei que entenc com absolutament insuficient, jo hi seré. I, al mateix temps, demanaré la dimissió d’un Govern que no ha fet més que, impròpiament, posar pals a totes les rodes que giraven en aquell sentit sobirà, i demanaré la immediata dissolució del Parlament, també manifestament inoperant al respecta, amb l’inherent i immediata convocatòria d’eleccions.

Per acabar, jo també faria meva aquella frase del President Kennedy que el President esmenta en la carta i, permetent-me unes llicències, li diria “ No pregunti per què la ciutadania vol ser respectada. Preguntis millor que no ha fet vostè perquè no ho sigui, de respectada”. I si té resposta i encara hi és a temps..., faci-ho. L’ introspecció sempre dona bons resultats.



J. Vinyeta
Gener, 2010

87.- Després del 13D

87.- Després del 13 D.-

Han passat ja dies des del 13 de Desembre. La veritat és que els he deixat passar els dies expressament perquè em semblava que era millor fer una anàlisi (particular i personal, evidentment) intentant que el cor (i la mala llet) no suressin tant com ho varen fer a l’endemà.

Vagi per endavant que entenc que allò, aquell dia, va ser un èxit. No va haver-hi la més mínima col·laboració per part de res que semblés o recordés a quelcom oficial, ans al contrari: s’han vist alcaldes del PSC arrencant els petits i pocs pasquins que anunciaven la convocatòria. Ni propaganda, ni maquinària dels partits, i els propis partits (llevats els de sempre i el PSC, que s’hi va afegir boicotejant tot el que era possible de boicotejar), fent veure que sí, però no. Amb l’ai al cor només de pensar que el moviment popular els depassava i centrats en les properes eleccions, els partits, diguin el que diguin, varen donar l’esquena a més de 15.000 voluntaris i gairebé 200.000 votants, a tot un sector del País (suposo que tots tenim clar quins varen anar a votar) que creix dia a dia, en molt bona part gràcies a les seves actituds, la dels partits, i que els hi comença a fer por per la pèrdua de vots, a uns i a altres, que això els hi pot representar. Però la jornada va ser un èxit.

Però tot això, tot aquest èxit, te una taca negre, molt negre: A la mateixa matinada mentre es feia el recompte de paperetes, eren patents les diferències conceptuals entre els que en podríem dir-ne organitzadors.

És cert que aquella diada s’havia realitzat pensant en que algun dia serem un Estat lliure i independent amb totes les seves conseqüències, de entre les que en resultaria la existència d’una pluralitat política, certament. Però no era aquell el moment de manifestar-la i molt menys moment per expressar protagonismes. Tots aquells que es barallaven o que inclús anunciaven la immediata formació d’un partit que liderarien, ja estaven venent la pell de l’ós (l’accés al poder més immediat) abans de caçar-lo: ja es veien, com a mínim, Consellers. I em va doldre molt. Participar de forma activa en el que entenem com a “política”, és una decisió absolutament voluntària. Si aquesta participació ho és perquè d’alguna manera es busca el protagonisme personal amagat en un suposat Nacionalisme Independentista (i ho he escrit en majúscules) o en qualsevol altra forma de fer País, personalment em recorda massa a la actitud actual dels partits polítics. Actitud que, com he dit en més d’una ocasió i sota el meu prisma personal, és absolutament rebutjable perquè ens ha portat fins on som ara.

Aquest País nostre necessita d’actituds molt serioses perquè el moment és greu i difícil tot i que, potser per primer cop en tres-cents anys, el cel està molt més obert que potser no ho havia estat mai, però, per això mateix, no es pot perdre temps i energies en baralles de pati de col·legi. Malament aniran les coses si aquests organitzadors, que tenen noms concrets i que qui sap si un dia, efectivament, detindran el poder en les més altes instàncies, en prou feines han deixat el “cole”. De moment la primera revàlida l’han sospès.

Els autèntics protagonistes de la Festa, varen ser els 15.000 voluntaris, que varen haver d’anar i participar inclús amb el seu ordinador personal per suplir la falta de mitjans i col·laboració dels que tenien la obligació de fer-ho, i els 200.000 votants, tots plegats, que varen donar una imatge de País viu a tot el món. A tots ells, gràcies. Per tota aquesta generositat, a tots aquells dels que parlava, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya per haver intentat usurpar el protagonisme de qui realment se’l mereixia. Però en tenen, de vergonya?

Aquest País nostre és, com diu en Llach, tan petit que els campanars es veuen. I es vigilen perquè les traïcions hi han fet història i els obliga als campanars a estar amatents per llençar les campanes d’avís amb el toc corresponent, per sobre dels pobres mortals com nosaltres. Que així sia. Però potser també haurien d’entendre com traïció tots aquests intents de personalisme (en els que inclouríem també els que constantment van reblant els més significats dins dels Partits Polítics) perquè, quan els implicats els porten a terme vol dir que, en fer-ho, pensen més en ells que no pas en el país al que diuen servir sense fissures (certament de forma voluntària no hem d’oblidar-ho, voluntarietat però que en cap cas porta implícit el dret de cuixa, que també ha de quedar clar), tot i que van deixant dubtes clars sobre de l’honradesa política de les seves actuacions, després de les quals, com ja fa dies que passa, la anomenada desafecció creix...

Hem començat l’any 2010 amb un flamant traspàs dels trens de Rodalies. I, pel que ha transcendit, no s’inclou en el traspàs ni els trens, ni les estacions ni les vies. Això sí: des de Catalunya es podran establir els horaris i les tarifes. Amb això ja en tenim prou...? Que Deu ens empari...!



J. Vinyeta
Gener, 2010

86.- L'arxiu Centelles

86.-L’arxiu Centelles.-



Si tingués suficients diners, i en el suposat de que els amos de torn ho volguessin vendre, compraria tantes quantes obres d’art (o capricis, tot ha de dir-se) que el meu capital em permetés de fer-ho. I entre aquestes coses que possiblement hagués comprat, hi hauria l’arxiu Centelles, avui en boca de gairebé tothom.

No vull negar el valor històric, documental, sentimental i de tants quants adjectius és vulguin afegir-hi, però els germans Centelles, agradi o no, han tingut el mateix dret de vendre com jo, si hagués tingut calés, tenia el dret de comprar-lo i emportar-me’l allà on me’n anés a viure. Però a vegades, exercicis de llibertat individual poden crear escàndol en la comunitat on es porta a terme, com ha estat el cas que ens ocupa. Què ha passat amb l’arxiu Centelles per què els ànims s’escalfessin tant com ho han fet?

La resposta no està clara. Però sí que hi ha tres aspectes de la qüestió que fan que el tema hagi estat escandalós, tot i que tampoc no ens donen massa possibilitats d’aclarir la qüestió:

-- La Generalitat, no ha pogut comprar-lo, l’arxiu? La raó de que no hi havia diners per a fer-ho, quan el propi Govern s’ha gastat no sé quants milers d’euros en informes inútils o en vacunes que sembla que hauran de llançar-se, no em sembla gens convincent. O és que potser, no sé per quines raons, no el volía comprar? Per tant, no em queda més remei que esperar a que algú o alguns m’expliquin (ens expliquin) per què s’ha deixat perdre un llegat documental del gruix d’aquest, si és que tenen el valor de fer-ho.

-- El Ministeri de Cultura ha comprat amb els seus calés l’arxiu i en farà el que en voldrà. Només un parell d’objeccions: avui per avui, el 21% dels calés del Ministeri de Cultura (o la part proporcional que li correspon del 21.000 milions d’euros extres que anualment viatgen a Madrid des de Catalunya, i només parlo d’aquests), també son nostres. Per tant, si la Generalitat tenia intencions de comprar l’arxiu en qüestió i no disposava de diners, per què no han retornat des de Madrid els diners necessaris per poder-lo comprar aquí i ser-ne nosaltres els depositaris ? No fer-ho i, a més, enviar-lo a Salamanca, quan encara no se’ns ha retornat tot el que hi ha allà i que és nostre, és un cop baix, i recorda més els termes d’una “vendetta” que qualsevol altra cosa. Parlar de lleialtat institucional amb uns que es passen la vida foten pals a les rodes a les nostres institucions és com voler buidar un pou amb un cove de vímet: debades. La actuació del Ministeri no és més que una mostra més del menyspreu insultant i habitual amb que se’ns tracta, envalentits aquells pel silenci també habitual dels que des d’aquí haurien d’haver aixecat la veu.

-- Continuo pensant que els germans Centelles han fet el que han volgut o el que els hi ha semblat més oportú. Teòricament han exercit lliurement el seus drets. Els tenen tots en fer-ho, per tant res a dir. Però no deixa de sorprendre’m aquesta justificació pública i permanent a la seva actuació quan, per les raons que vinc exposant, en la meva opinió, no era necessari el fer-la. Els advocats utilitzen una expressió llatina que fa molt entenedores determinades situacions o actituds: “Excusatio non petita, acusatio manifesta...”, expressió que no crec necessiti més comentaris. Si com diuen ells mateixos, ha estat per la seva pròpia voluntat el fet de que l’arxiu anés a Salamanca això, combinat amb aquella permanent justificació davant del País en general i la acusació també permanent a la Generalitat en particular, m’arrufa el nas i em fa pensar que per sobre de tot plegat hi ha raons més poderoses que els calés en el conjunt de les decisions preses.

Penso que estem en el dret de saber exactament què és el que ha passat i entre tots plegats ens han de donar explicacions reals, absolutament creïbles i satisfactòries.

No pretenc, a pesar de tot, donar a entendre que no ha estat una pèrdua dolorosa pel País. Imagino que ha sortit malament una cosa que podía sortir malament, complint-se escrupolosament així la famosa Llei de Murphy. La pregunta que ve al darrera, i que encara preocupa més, és la de quantes coses estan en llista d’espera per què la Llei de Murphy es compleixi també escrupolosament de nou? Seria bo saber-ho, perquè si hi ha varies coses que poden sortir malament (i és el que ens han de dir), i segons la pròpia Llei, la primera que anirà malament serà la que ens faci més mal...Valdria la pena estar preparats.



J. Vinyeta
Desembre, 2009