94.- Dues preguntes i una constatació.-
A vegades passen coses que semblen estranyes. Sigui pel moment en que es produeixen, pels fets en sí mateixos o per la contradicció que representen, ens colpeixen perque ens evidencien que, copiant de Hamlet, “...hi ha quelcom que put...” en la nostre societat. I en els últims dies, aquesta “pudor” a mi se m’ha fet manifesta.
-- Ha estat molt de moda aquests dies parlar de la Saloufest. Honradament manifesto la meva ignorància respecta a aquesta celebració: no sabia ni que existia. Però la Premsa (de la que algun dia en parlarem), se n’ha fet ressò i la meva ignorància ha estat corregida. La festa, pel que he descobert després, fa vuit anys que es celebra anualment a Salou i la festa la celebren, durant una setmana sencera, milers de joves anglesos, en edats que semblen compreses entre els divuit i els vint-i-cinc anys, amb unes competicions esportives durant el dia i amb saraus nocturns d’aquells que duren fins que el cos diu prou. El consum d’alcohol, pel què diuen, és la mare dels ous durant aquests dies. I se m‘acuden un parell o tres de preguntes que em sembla tenen respostes indiscretes: perquè aquest any la festa ha estat diferent de les altres vuit anteriors si la fórmula ha estat la mateixa? Perquè el Sr. Huguet (i no el seu homòleg en els anys anteriors) ha sortit a denunciar uns fets que han estat habituals en els últims anys? Perquè l’Alcaldia serà avui, i no abans, responsable de la pèrdua del segell de Turisme Familiar del que disposa el municipi de Salou? Revisant una mica la història del municipi, resulta que l’any passat el PSC va perdre l’Alcaldia en favor d’un grup d’independents (FUPS), ajudats pel PP i amb el vot d’un regidor de CDC. ¿No resulta estrany que ara, quan el tot poderós PSC ha perdut l’Alcaldia denunciï, a través dels mitjans que controla (i que son molts...!) els perills i desastres que comporta la Saloufest? Abans, que no passava el mateix? No és estrany, tot plegat, o és que jo sóc mal pensat?
-- Vaig escoltar per radio un butlletí de notícies de entre les quals em va cridar l’atenció una que explicava que a Tarragona capital es va multar amb 300€ a uns joves perque menjaven pipes i llençaven les clofolles al carrer. Imagino que la normativa municipal així ho deixa clar, però no deixa de sorprendre’m. Em sorprèn que unes pipes llençades a terra puguin ser sancionades amb aquest rigor i que delinqüents confessos estiguin pel carrer com si no haguessin trencat un plat. Ja sé que les competències municipals no son tan complertes com les que té qualsevol Govern (l’autonòmic inclòs). Però tinc la sensació estranya de que el zel dels Consistoris és molt curós en els petits detalls i molt poc en les coses més transcendents. Em semblen evidents les diferències que la pròpia llei estableix (o deixa establir) a l’hora de “quantificar” les sancions pecuniàries a les faltes i als delictes més o menys camuflats com a faltes, i que permeten autèntiques i abismals desproporcions entre “pecats” i “penitències”. Els Consistoris actuen moguts per allò que els hi és més fàcil, però ha estat evident que no actuen amb la mateixa contundència amb coses, com la delinqüència habitual, assegurant que no hi tenen competències. Perquè? Què hi ha d’abús o negligència en tot això?
-- La meva opinió sobre el cas Garzón, penso que ja la vaig deixar clara en el meu article nº 91 .- Comentaris (penjat al meu Bloc el 4 de Març d’enguany) i que mantinc. Però, finalment, el Sr. Garzón ha quedat implicat per un anomenat delicte de prevaricació en haver-se atorgat competències que no tenia al voler investigar els crims del franquisme. El problema rau en que el Suprem ha admès a tràmit una querella contra el jutge presentada per Falange Española, o dit de una altra manera per aquells que en podrien sortir escaldats en el cas de que el tema tirés endavant. El País nostre encara, hores d’ara, ha de passar pel sedàs de les restes del franquisme que, com es demostra, més que restes son autèntiques estructures dins del poder i que com a sedàs té la malla molt fina. Jo no sé si pot passar això mateix a qualsevol dels països de la vella Europa. El que sí sé és que aquí continuarà passant: és, en primer lloc, la conseqüència d’una transició que no va fer res més que passar pàgina sense haver-se-la llegit i, en segon lloc, perque els partits d’aquí amb possibilitats d’arribar al poder, porten, tots dos, cua de palla: uns per franquistes i els altres tapant-se les vergonyes per no recordar fets similars en els que també hi varen participar. Aquest ha estat el gran “èxit” de la denominada Llei de la Memòria Històrica[1]: que uns i altres puguin viure tranquils amb els morts sense desenterrar, no fos que en algun cas es repetís aquell miracle, em sembla atribuït a San Francesc, que va fer que uns morts assenyalessin els seus assassins ... I perque no hi hagi dubtes, un petit detall: si el Sr. Garzón no té les competències necessàries vol dir que hi ha algú que sí les té. Si les té, perquè no ha actuat encara?. I només ho dic per evidenciar on som...!
J. Vinyeta
Abril, 2010
[1] Sobre la Memòria Històrica vaig deixar clar el meu pensament al respecta en els articles nºs 44 i 57 del meu Bloc.
A vegades passen coses que semblen estranyes. Sigui pel moment en que es produeixen, pels fets en sí mateixos o per la contradicció que representen, ens colpeixen perque ens evidencien que, copiant de Hamlet, “...hi ha quelcom que put...” en la nostre societat. I en els últims dies, aquesta “pudor” a mi se m’ha fet manifesta.
-- Ha estat molt de moda aquests dies parlar de la Saloufest. Honradament manifesto la meva ignorància respecta a aquesta celebració: no sabia ni que existia. Però la Premsa (de la que algun dia en parlarem), se n’ha fet ressò i la meva ignorància ha estat corregida. La festa, pel que he descobert després, fa vuit anys que es celebra anualment a Salou i la festa la celebren, durant una setmana sencera, milers de joves anglesos, en edats que semblen compreses entre els divuit i els vint-i-cinc anys, amb unes competicions esportives durant el dia i amb saraus nocturns d’aquells que duren fins que el cos diu prou. El consum d’alcohol, pel què diuen, és la mare dels ous durant aquests dies. I se m‘acuden un parell o tres de preguntes que em sembla tenen respostes indiscretes: perquè aquest any la festa ha estat diferent de les altres vuit anteriors si la fórmula ha estat la mateixa? Perquè el Sr. Huguet (i no el seu homòleg en els anys anteriors) ha sortit a denunciar uns fets que han estat habituals en els últims anys? Perquè l’Alcaldia serà avui, i no abans, responsable de la pèrdua del segell de Turisme Familiar del que disposa el municipi de Salou? Revisant una mica la història del municipi, resulta que l’any passat el PSC va perdre l’Alcaldia en favor d’un grup d’independents (FUPS), ajudats pel PP i amb el vot d’un regidor de CDC. ¿No resulta estrany que ara, quan el tot poderós PSC ha perdut l’Alcaldia denunciï, a través dels mitjans que controla (i que son molts...!) els perills i desastres que comporta la Saloufest? Abans, que no passava el mateix? No és estrany, tot plegat, o és que jo sóc mal pensat?
-- Vaig escoltar per radio un butlletí de notícies de entre les quals em va cridar l’atenció una que explicava que a Tarragona capital es va multar amb 300€ a uns joves perque menjaven pipes i llençaven les clofolles al carrer. Imagino que la normativa municipal així ho deixa clar, però no deixa de sorprendre’m. Em sorprèn que unes pipes llençades a terra puguin ser sancionades amb aquest rigor i que delinqüents confessos estiguin pel carrer com si no haguessin trencat un plat. Ja sé que les competències municipals no son tan complertes com les que té qualsevol Govern (l’autonòmic inclòs). Però tinc la sensació estranya de que el zel dels Consistoris és molt curós en els petits detalls i molt poc en les coses més transcendents. Em semblen evidents les diferències que la pròpia llei estableix (o deixa establir) a l’hora de “quantificar” les sancions pecuniàries a les faltes i als delictes més o menys camuflats com a faltes, i que permeten autèntiques i abismals desproporcions entre “pecats” i “penitències”. Els Consistoris actuen moguts per allò que els hi és més fàcil, però ha estat evident que no actuen amb la mateixa contundència amb coses, com la delinqüència habitual, assegurant que no hi tenen competències. Perquè? Què hi ha d’abús o negligència en tot això?
-- La meva opinió sobre el cas Garzón, penso que ja la vaig deixar clara en el meu article nº 91 .- Comentaris (penjat al meu Bloc el 4 de Març d’enguany) i que mantinc. Però, finalment, el Sr. Garzón ha quedat implicat per un anomenat delicte de prevaricació en haver-se atorgat competències que no tenia al voler investigar els crims del franquisme. El problema rau en que el Suprem ha admès a tràmit una querella contra el jutge presentada per Falange Española, o dit de una altra manera per aquells que en podrien sortir escaldats en el cas de que el tema tirés endavant. El País nostre encara, hores d’ara, ha de passar pel sedàs de les restes del franquisme que, com es demostra, més que restes son autèntiques estructures dins del poder i que com a sedàs té la malla molt fina. Jo no sé si pot passar això mateix a qualsevol dels països de la vella Europa. El que sí sé és que aquí continuarà passant: és, en primer lloc, la conseqüència d’una transició que no va fer res més que passar pàgina sense haver-se-la llegit i, en segon lloc, perque els partits d’aquí amb possibilitats d’arribar al poder, porten, tots dos, cua de palla: uns per franquistes i els altres tapant-se les vergonyes per no recordar fets similars en els que també hi varen participar. Aquest ha estat el gran “èxit” de la denominada Llei de la Memòria Històrica[1]: que uns i altres puguin viure tranquils amb els morts sense desenterrar, no fos que en algun cas es repetís aquell miracle, em sembla atribuït a San Francesc, que va fer que uns morts assenyalessin els seus assassins ... I perque no hi hagi dubtes, un petit detall: si el Sr. Garzón no té les competències necessàries vol dir que hi ha algú que sí les té. Si les té, perquè no ha actuat encara?. I només ho dic per evidenciar on som...!
J. Vinyeta
Abril, 2010
[1] Sobre la Memòria Històrica vaig deixar clar el meu pensament al respecta en els articles nºs 44 i 57 del meu Bloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada