96.- Comentaris: pederàsties, Samaranch i la Diagonal
Ja fa dies que corre arreu el tema dels pederastes membres de l’Església i vaig veient que els comentaris al respecta en cap cas, evidentment, justifiquen els fets, però si que mantenen la tesi de que és un assumpte intern de la comunitat cristiana – catòlica i que, per tant, l’han de resoldre ells mateixos. I em sembla una opció massa simplista. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana presumeix d’universalitat i, li agradi o no, manté una estructura d’Estat diguem-ne universal, amb capital a Roma, amb un Cap d’Estat, Benet XVI, i amb una espècie de ministeris, en general anomenats Dicasteris, els caps dels quals actuen com a tals ministres i que en moltes ocasions ostenten la representació oficial del seu Cap. Per acabar-ho de confirmar suposo que tots hem vist i veiem que a les visites oficials que Benet XVI (l’avui Cap de l’Estat del que a més s’anomena Estat Vaticà) realitza a altres Estats, rep el tractament protocol·lari que correspon al de Cap d’Estat. És, amb aquesta perspectiva que puc entendre que, aquest afer del que parlem, és un assumpte intern. Però un cop dit això, intentaré algunes reflexions al respecta. L’Estat Vaticà i el seu cap visible, representen a un dels grups de poder més importants del món i així actua. Per aquella Universalitat que proclama, és present a tots els continents i, el que és més important i també el més greu, estableix normes de conducta per als seus, però que indirectament (només hem de veure l’efecte que causen al món sencer les famoses Encícliques) afecten també als que no som de la seva colla. És a dir: és un Estat poderós. Diguem dons que, tot i sent un assumpte intern d’un Estat poderós que pretén crear moral universal per allò de ser Església, l’Església, se’m acut preguntar si la Legislació d’aquest Estat Vaticà no castiga la pederàstia amb el mateix rigor que es castiga arreu de mon. I sembla ser que la resposta és que no. I sorprèn perquè, i el propi Benet XVI com Inquisidor General que va ser ha de saber-ho, aquesta mateixa Església ha perseguit durant segles a tots aquells que menyspreaven el missatge evangèlic de protecció i cura dels infants. Però sembla que ara no ho fa, al menys de forma clarament eloqüent. ¿No serà una mostra més de la doble moral[1] a que aquesta Església-Estat ens ha acostumat? En fi, en tot cas no deixa de ser un problema intern, realment... Però, tot i amb aquest bagatge negatiu, continuarà establin normes de conducta per els seus que, indirectament, ens afectaran a tots. I és per això que parlava al principi de que, en general, es tractava el problema de forma molt simplista, tant que impossibilitava la més elemental crítica.
Hem assistit al traspàs d’en Samaranch. És conegut el fet que en els primers moments de la mort d’algú es recorden més els aspectes considerats positius del personatge en qüestió que no pas els altres. I va quedar clar que així era perquè, a les cerimònies religioses, hi va corre tothom i tothom només parlava de les excel·lències del mort. Però han passat els dies i no hi ha hagut manera de que de les seves no – excel·lències se’n parlés obertament, com si per haver donat el famosos Jocs del ‘92 a Barcelona, tot li havia de ser perdonat. Personalment, no em traurà el son el tracte que se l’hi ha reconegut. Però tampoc oblidaré el seu passat feixista de camisa blava i de total submissió i col·laboració amb el règim dictatorial i sanguinari que va governar aquest país duran quaranta anys. A pesar dels Jocs, personalment mai el podré considerar un amic ni meu ni de Catalunya com ara molts diuen que ha estat. Es veu que de molts, sí que ho era d’amic. Políticament parlant, es clar...
El Sr. Hereu, amb l’ajut del PSC, ha posat finalment en marxa el famós referèndum sobre la Diagonal, a Barcelona. Ja vaig expressar la meva opinió al respecta en un dels meus articles anteriors. Però crec que, arribat el moment en que realment el referèndum es porta a terme, hi ha algunes reflexions a fer. La primera, i en cap cas suposa un ordre de prelació, és preguntar-me per què un Ajuntament que mai ha preguntat res a la ciutat (i quan ho ha fet tampoc a respectat la decisió popular[2]) ni en el traçat de l’Ave tot i la oposició veïnal, o en la urbanització de la zona Fòrum, o per la instal·lació dels tramvies avui existents, ¿per què ho fa ara? ¿Serà que les enquestes li preveuen una derrota electoral en les properes Municipals al Sr. Hereu, i conseqüentment al PSC, i ha de fer passes endavant? L’Ajuntament, que posa a disposició dels seus interessos tota la traca municipal (cens, serveis de consulta, locals als barris, propaganda en tots el mitjans de comunicació etc. i, tot plegat, amb la dotació econòmica corresponent que surt de les nostres butxaques), ¿farà el mateix quan es plantegi ben aviat la consulta sobiranista a Barcelona capital? ¿És conscient el Sr. Hereu, i per tant el PSC, que, tot i que ha estat a major gloria seva, el Sr. Hereu ha obert la caixa dels trons? Perquè si el Sr. Hereu es gasta els diners de la Ciutat preguntant-li als ciutadans no sabem ben bé que, perquè no ha aclarit cap dels dubtes que la modificació de la Diagonal aixeca, ¿què farà el Sr. Hereu amb tota la parafernàlia municipal que ara ha engegat per una causa tan sols urbanística i per tant menor, quan es plantegi als ciutadans de Barcelona una pregunta sobre un tema major com és la d’expressar la seva voluntat sobre si vol o no formar part d’un Estat lliure, Independent i Sobirà? ¿Posarà aquella parafernàlia a disposició dels organitzadors i amb els mateixos mitjans, els econòmics inclosos, o serà que els diners municipals estan només al servei del Consistori i no dels ciutadans als que el Consistori precisament ha de servir? I de la “consulta” sobiranista, ¿també en podrem dir obertament Referèndum?
J. Vinyeta
Maig, 2010
[1] El cas de les anul·lacions matrimonials, potser és una de les més clamoroses evidències d’aquesta doble moral.
[2] El famós monument a Macià, a la Plaça de Catalunya.
Ja fa dies que corre arreu el tema dels pederastes membres de l’Església i vaig veient que els comentaris al respecta en cap cas, evidentment, justifiquen els fets, però si que mantenen la tesi de que és un assumpte intern de la comunitat cristiana – catòlica i que, per tant, l’han de resoldre ells mateixos. I em sembla una opció massa simplista. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana presumeix d’universalitat i, li agradi o no, manté una estructura d’Estat diguem-ne universal, amb capital a Roma, amb un Cap d’Estat, Benet XVI, i amb una espècie de ministeris, en general anomenats Dicasteris, els caps dels quals actuen com a tals ministres i que en moltes ocasions ostenten la representació oficial del seu Cap. Per acabar-ho de confirmar suposo que tots hem vist i veiem que a les visites oficials que Benet XVI (l’avui Cap de l’Estat del que a més s’anomena Estat Vaticà) realitza a altres Estats, rep el tractament protocol·lari que correspon al de Cap d’Estat. És, amb aquesta perspectiva que puc entendre que, aquest afer del que parlem, és un assumpte intern. Però un cop dit això, intentaré algunes reflexions al respecta. L’Estat Vaticà i el seu cap visible, representen a un dels grups de poder més importants del món i així actua. Per aquella Universalitat que proclama, és present a tots els continents i, el que és més important i també el més greu, estableix normes de conducta per als seus, però que indirectament (només hem de veure l’efecte que causen al món sencer les famoses Encícliques) afecten també als que no som de la seva colla. És a dir: és un Estat poderós. Diguem dons que, tot i sent un assumpte intern d’un Estat poderós que pretén crear moral universal per allò de ser Església, l’Església, se’m acut preguntar si la Legislació d’aquest Estat Vaticà no castiga la pederàstia amb el mateix rigor que es castiga arreu de mon. I sembla ser que la resposta és que no. I sorprèn perquè, i el propi Benet XVI com Inquisidor General que va ser ha de saber-ho, aquesta mateixa Església ha perseguit durant segles a tots aquells que menyspreaven el missatge evangèlic de protecció i cura dels infants. Però sembla que ara no ho fa, al menys de forma clarament eloqüent. ¿No serà una mostra més de la doble moral[1] a que aquesta Església-Estat ens ha acostumat? En fi, en tot cas no deixa de ser un problema intern, realment... Però, tot i amb aquest bagatge negatiu, continuarà establin normes de conducta per els seus que, indirectament, ens afectaran a tots. I és per això que parlava al principi de que, en general, es tractava el problema de forma molt simplista, tant que impossibilitava la més elemental crítica.
Hem assistit al traspàs d’en Samaranch. És conegut el fet que en els primers moments de la mort d’algú es recorden més els aspectes considerats positius del personatge en qüestió que no pas els altres. I va quedar clar que així era perquè, a les cerimònies religioses, hi va corre tothom i tothom només parlava de les excel·lències del mort. Però han passat els dies i no hi ha hagut manera de que de les seves no – excel·lències se’n parlés obertament, com si per haver donat el famosos Jocs del ‘92 a Barcelona, tot li havia de ser perdonat. Personalment, no em traurà el son el tracte que se l’hi ha reconegut. Però tampoc oblidaré el seu passat feixista de camisa blava i de total submissió i col·laboració amb el règim dictatorial i sanguinari que va governar aquest país duran quaranta anys. A pesar dels Jocs, personalment mai el podré considerar un amic ni meu ni de Catalunya com ara molts diuen que ha estat. Es veu que de molts, sí que ho era d’amic. Políticament parlant, es clar...
El Sr. Hereu, amb l’ajut del PSC, ha posat finalment en marxa el famós referèndum sobre la Diagonal, a Barcelona. Ja vaig expressar la meva opinió al respecta en un dels meus articles anteriors. Però crec que, arribat el moment en que realment el referèndum es porta a terme, hi ha algunes reflexions a fer. La primera, i en cap cas suposa un ordre de prelació, és preguntar-me per què un Ajuntament que mai ha preguntat res a la ciutat (i quan ho ha fet tampoc a respectat la decisió popular[2]) ni en el traçat de l’Ave tot i la oposició veïnal, o en la urbanització de la zona Fòrum, o per la instal·lació dels tramvies avui existents, ¿per què ho fa ara? ¿Serà que les enquestes li preveuen una derrota electoral en les properes Municipals al Sr. Hereu, i conseqüentment al PSC, i ha de fer passes endavant? L’Ajuntament, que posa a disposició dels seus interessos tota la traca municipal (cens, serveis de consulta, locals als barris, propaganda en tots el mitjans de comunicació etc. i, tot plegat, amb la dotació econòmica corresponent que surt de les nostres butxaques), ¿farà el mateix quan es plantegi ben aviat la consulta sobiranista a Barcelona capital? ¿És conscient el Sr. Hereu, i per tant el PSC, que, tot i que ha estat a major gloria seva, el Sr. Hereu ha obert la caixa dels trons? Perquè si el Sr. Hereu es gasta els diners de la Ciutat preguntant-li als ciutadans no sabem ben bé que, perquè no ha aclarit cap dels dubtes que la modificació de la Diagonal aixeca, ¿què farà el Sr. Hereu amb tota la parafernàlia municipal que ara ha engegat per una causa tan sols urbanística i per tant menor, quan es plantegi als ciutadans de Barcelona una pregunta sobre un tema major com és la d’expressar la seva voluntat sobre si vol o no formar part d’un Estat lliure, Independent i Sobirà? ¿Posarà aquella parafernàlia a disposició dels organitzadors i amb els mateixos mitjans, els econòmics inclosos, o serà que els diners municipals estan només al servei del Consistori i no dels ciutadans als que el Consistori precisament ha de servir? I de la “consulta” sobiranista, ¿també en podrem dir obertament Referèndum?
J. Vinyeta
Maig, 2010
[1] El cas de les anul·lacions matrimonials, potser és una de les més clamoroses evidències d’aquesta doble moral.
[2] El famós monument a Macià, a la Plaça de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada