91.- Comentaris
Aquest 2010 és any de eleccions a Catalunya i no sabem si, a més, ho seran anticipades a tot l’Estat. Per tant, com diu la dita, tot és possible. Dit de una altra manera, és un any que promet. I tal com anem, no penso pas que ens defraudi. Veiem alguns exemples de com han començat les coses.
La tempesta que va sotragar al PSC amb les declaracions del Conseller Maragall, fa pocs dies, va ser de les que fan època. El recolzament explícit del Conseller Castells i de la Consellera Tura a aquelles declaracions (casualment tots tres el nucli fort del poc catalanisme que queda al PSC), va deixar en calçotets al Tripartit que va haver de fer mans i mànegues per a fer-nos entendre que allò que s’havia dit de que el País està cansat de Tripartit, no és veritat i que, agradi o no, sí que el tripartit té projecte de País. És evident que els portantveus del Tripartit no podien dir una altra cosa. Però també és evident que la furibunda reacció del PSC forçant la posterior rectificació del Conseller Maragall respon a que aquelles declaracions havien arribat al moll de l’os. La pregunta del milió és: què va acollonir o què li varen oferir al Sr. Maragall (o als altres dos Consellers) perquè es rendís de forma incondicional, fent-lo canviar radicalment d’opinió en poques hores?
Pràcticament al mateix temps a Madrid tenia lloc un del millors espectacles que Ses Senyories ens havien brindat en temps. Era un Debat monogràfic sobre aquella crisi que no existia i que ara resulta ser de proporcions astronòmiques. No és que jo hi tingués fe en el que allà es plantegés i la meva certesa es va confirmar: al crit de maricón qui cridi menys, els partits varen demostrar (no fos cas que ens en haguéssim oblidat) que l’únic interès que els belluga és el poder que es deriva dels resultats electorals. Tot lo altra, que és tot allò per el que els hi és precisament concedit aquell poder, no els importa en absolut. I així les coses, entre crits, desqualificacions i adjectius menys que no pas més afalagadors, els Senyors de CiU (ERC s’hi va afegir també), assenyats com sempre, varen proposar un Pacte d’Estat al PSOE per salvar l’Estat del desastre del que el Govern central en té bona part de responsabilitat. Dues coses. La primera és que sembla que CiU (i els d’aquí que si afegeixin), han perdut la memòria i que no recorden que el Sr. Zapatero els (ens) l’ha endinyat per tots cantons sempre i des del primer dia amb l’aquiescència del PSC. La segona és que també CiU (i els que d’aquí s’hi afegeixin) han de fer memòria i recordar que, amb independència del Primer Ministre de torn, cada vegada que hem pactat amb el Govern Central s’ha fet amb un esquer concret, que n’hem sortit escaldats i hi hem perdut una bugada sencera. Com és que hi tornen? Serà que al Sr. Mas l’hi han tornat a prometre la presidència de la Generalitat, o un Ministeri al Sr. Duran?
La Generalitat ha presentat el mapa per a la ubicació dels parcs eòlics. És evident que aquests parcs han de situar-se en els llocs on hi faci vent, oi?. Dons els ecologistes, permanentment asseguts en la política del no, han fotut el crit al cel des de L’Empordà fins al delta de l'Ebre. No es poden fer nuclears, ni centrals de cicle combinat, ni nous sistemes hidroelèctrics que trencarien els ecosistemes corresponents, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, ni la famosa MAT (que evidentment hauria d’ estar ben feta), ni parcs eòlics a terra... Què hem de fer? Tornar als llums de carburo, a la calefacció amb llenya amb el foc a terra i al canti amb anissos per a refrescar-nos a l’estiu? Esperpèntic!
El Sr. Garzón té problemes amb la dreta cavernària de l’Estat. El fet de posar sobre la taula el tema dels crims del franquisme ha fet que aquells mateixos que l’aplaudien quan, per revenja, va posar potes enlaire a tot el PSOE dels GAL, Roldán i companyia, ara li estiguin buscant les pessigolles i, a través dels òrgans judicials, intenten inhabilitar-lo. El Sr. Garzón, amb actuacions espectaculars però, en massa ocasions, complertament ineficaces (des de la droga a Galícia fins el cas Pretòria), ja hauria d’haver estat sancionat o controlat pel propi Poder Judicial, Poder que ens vol fer creure que és independent i, per tant, auto corrector de les seves pròpies misèries. Però no ha estat així fins que una bona part dels seus companys (personalment penso que a més del sector cavernari hi ha un sector de la vella guàrdia del PSOE que recorda el pas per la presó dels Srs. Barrionuevo i Vera, per exemple), l’hi han posat el peu al coll. Em dol que, com ja he dit en més de una ocasió, no hi hagi manera de deixar clar que aquell nan sagnant que es deia Franco encara no pugui ser tractat com qualsevol dels genocides que avui estan o han estat sotmesos a judici. És el tema pendent d’aquella famosa transició que es va fer tan ben feta que pràcticament tot va quedar igual, com és palès en massa ocasions, i ni tan sols amb la cara rentada.
El Sr. Aznar te un greu problema de personalitat. I el problema és tan greu que el seu subconscient el traeix en ocasions que es converteixen en ocasions sonades. No és un home dels anomenats físicament alts de talla, ans al contrari, i tinc la sensació de que aquesta situació el mortifica i, en conseqüència, bona part dels seus esforços tenen un aire compensatori (de l’altra talla, de la moral, és evident que encara va pitjor). L’exemple més palmari és aquella famosa foto prèvia a la invasió d’Iraq amb les cames sobre de la taula fumant-se un puro, amb en Bush i en Blair. Però ara, que a més ja no és ningú en el mon polític ni a l’Estat espanyol ni molt menys internacionalment parlant i que encara, mal li pesi, porta penjada a l’esquena una motxilla amb el parell de centenars de morts i no se quants centenars de ferits d’Atocha, ara que ja no li queda més que el seu bigoti canós, es permet d’enviar-nos a prendre pel cul (serà perquè a ell l’hi agrada?) a tots aquells que no compartim el seu ideari, aquells per als que la idea de convivència no és impositiva, a aquells que defugim del pensament únic que tan l’hi agrada, a aquells que volem un respecta per la nostra identitat. Imagino que, en conseqüència, és també incapaç d’apreciar i reconèixer que per tot això molts, moltíssims no volem ni sentir-ne parlar d’ell. Ell, com a bon autoritari, s’ha cregut sempre un salvador de la pàtria única. I és aquest tarannà autoritari, xulesc i, pel que ens demostra, barroer el que l’ha deixat sempre en evidència. L’inconscient, Sr. Aznar, l’inconscient...!
Els Sindicats han començat a aixecar el dit per allò de l’edat de jubilació. Sent sincer haig de dir que alguna cosa els hi han anat donant perquè, havent arribat a un 20% d’atur, nomes hagin protestat per una mesura que, d’alguna manera, ve condicionada més per l’augment de l’esperança de vida actual que per altra cosa. És evident que els Sindicats, durant aquests últims mesos, només han estat que al servei del que sembla s’ha convertit en el seu patró: l’Estat i, en conseqüència, el Govern central. El Sr. Redondo (Nicolàs) l’hi va muntar una vaga general al Sr. Felipe que va acabar en fracàs dolç (els bons revolucionaris diuen que una vaga general que no acabi amb el Primer Ministre a la presó i el Rei amb un peu a l’escaleta de l’avió que el portarà a l’exili, és un fracàs sense pal·liatius...) i que li va costar l’enfrontament directe amb el PSOE. Però aquests d’avui dia veig que estan molt amansits. I sempre totes les coses tenen una raó de ser...
Finalment, el 28 del mes passat va haver-hi una altra ronda de consultes (que no en podem dir referèndums...!) amb un 20% de participació. Crec que continua sent un èxit donada l’escassetat de mitjans i el seguit d’entrebancs amb que els voluntaris han hagut de treballar. Novament, gràcies a tots els que hi ha participat perquè mica a mica va sent normal parlar de País i d’Independència. A tots aquells que fan lectures apocalíptiques de la participació, dir-los-hi que ja voldrien ells tenir els mateixos vots que participants hi ha hagut en les consultes. Malgrat seu, tot això que els hi agrada tan poc, tirarà endavant. I si no, al temps.
J.Vinyeta
Febrer – Març, 2010
Aquest 2010 és any de eleccions a Catalunya i no sabem si, a més, ho seran anticipades a tot l’Estat. Per tant, com diu la dita, tot és possible. Dit de una altra manera, és un any que promet. I tal com anem, no penso pas que ens defraudi. Veiem alguns exemples de com han començat les coses.
La tempesta que va sotragar al PSC amb les declaracions del Conseller Maragall, fa pocs dies, va ser de les que fan època. El recolzament explícit del Conseller Castells i de la Consellera Tura a aquelles declaracions (casualment tots tres el nucli fort del poc catalanisme que queda al PSC), va deixar en calçotets al Tripartit que va haver de fer mans i mànegues per a fer-nos entendre que allò que s’havia dit de que el País està cansat de Tripartit, no és veritat i que, agradi o no, sí que el tripartit té projecte de País. És evident que els portantveus del Tripartit no podien dir una altra cosa. Però també és evident que la furibunda reacció del PSC forçant la posterior rectificació del Conseller Maragall respon a que aquelles declaracions havien arribat al moll de l’os. La pregunta del milió és: què va acollonir o què li varen oferir al Sr. Maragall (o als altres dos Consellers) perquè es rendís de forma incondicional, fent-lo canviar radicalment d’opinió en poques hores?
Pràcticament al mateix temps a Madrid tenia lloc un del millors espectacles que Ses Senyories ens havien brindat en temps. Era un Debat monogràfic sobre aquella crisi que no existia i que ara resulta ser de proporcions astronòmiques. No és que jo hi tingués fe en el que allà es plantegés i la meva certesa es va confirmar: al crit de maricón qui cridi menys, els partits varen demostrar (no fos cas que ens en haguéssim oblidat) que l’únic interès que els belluga és el poder que es deriva dels resultats electorals. Tot lo altra, que és tot allò per el que els hi és precisament concedit aquell poder, no els importa en absolut. I així les coses, entre crits, desqualificacions i adjectius menys que no pas més afalagadors, els Senyors de CiU (ERC s’hi va afegir també), assenyats com sempre, varen proposar un Pacte d’Estat al PSOE per salvar l’Estat del desastre del que el Govern central en té bona part de responsabilitat. Dues coses. La primera és que sembla que CiU (i els d’aquí que si afegeixin), han perdut la memòria i que no recorden que el Sr. Zapatero els (ens) l’ha endinyat per tots cantons sempre i des del primer dia amb l’aquiescència del PSC. La segona és que també CiU (i els que d’aquí s’hi afegeixin) han de fer memòria i recordar que, amb independència del Primer Ministre de torn, cada vegada que hem pactat amb el Govern Central s’ha fet amb un esquer concret, que n’hem sortit escaldats i hi hem perdut una bugada sencera. Com és que hi tornen? Serà que al Sr. Mas l’hi han tornat a prometre la presidència de la Generalitat, o un Ministeri al Sr. Duran?
La Generalitat ha presentat el mapa per a la ubicació dels parcs eòlics. És evident que aquests parcs han de situar-se en els llocs on hi faci vent, oi?. Dons els ecologistes, permanentment asseguts en la política del no, han fotut el crit al cel des de L’Empordà fins al delta de l'Ebre. No es poden fer nuclears, ni centrals de cicle combinat, ni nous sistemes hidroelèctrics que trencarien els ecosistemes corresponents, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, ni la famosa MAT (que evidentment hauria d’ estar ben feta), ni parcs eòlics a terra... Què hem de fer? Tornar als llums de carburo, a la calefacció amb llenya amb el foc a terra i al canti amb anissos per a refrescar-nos a l’estiu? Esperpèntic!
El Sr. Garzón té problemes amb la dreta cavernària de l’Estat. El fet de posar sobre la taula el tema dels crims del franquisme ha fet que aquells mateixos que l’aplaudien quan, per revenja, va posar potes enlaire a tot el PSOE dels GAL, Roldán i companyia, ara li estiguin buscant les pessigolles i, a través dels òrgans judicials, intenten inhabilitar-lo. El Sr. Garzón, amb actuacions espectaculars però, en massa ocasions, complertament ineficaces (des de la droga a Galícia fins el cas Pretòria), ja hauria d’haver estat sancionat o controlat pel propi Poder Judicial, Poder que ens vol fer creure que és independent i, per tant, auto corrector de les seves pròpies misèries. Però no ha estat així fins que una bona part dels seus companys (personalment penso que a més del sector cavernari hi ha un sector de la vella guàrdia del PSOE que recorda el pas per la presó dels Srs. Barrionuevo i Vera, per exemple), l’hi han posat el peu al coll. Em dol que, com ja he dit en més de una ocasió, no hi hagi manera de deixar clar que aquell nan sagnant que es deia Franco encara no pugui ser tractat com qualsevol dels genocides que avui estan o han estat sotmesos a judici. És el tema pendent d’aquella famosa transició que es va fer tan ben feta que pràcticament tot va quedar igual, com és palès en massa ocasions, i ni tan sols amb la cara rentada.
El Sr. Aznar te un greu problema de personalitat. I el problema és tan greu que el seu subconscient el traeix en ocasions que es converteixen en ocasions sonades. No és un home dels anomenats físicament alts de talla, ans al contrari, i tinc la sensació de que aquesta situació el mortifica i, en conseqüència, bona part dels seus esforços tenen un aire compensatori (de l’altra talla, de la moral, és evident que encara va pitjor). L’exemple més palmari és aquella famosa foto prèvia a la invasió d’Iraq amb les cames sobre de la taula fumant-se un puro, amb en Bush i en Blair. Però ara, que a més ja no és ningú en el mon polític ni a l’Estat espanyol ni molt menys internacionalment parlant i que encara, mal li pesi, porta penjada a l’esquena una motxilla amb el parell de centenars de morts i no se quants centenars de ferits d’Atocha, ara que ja no li queda més que el seu bigoti canós, es permet d’enviar-nos a prendre pel cul (serà perquè a ell l’hi agrada?) a tots aquells que no compartim el seu ideari, aquells per als que la idea de convivència no és impositiva, a aquells que defugim del pensament únic que tan l’hi agrada, a aquells que volem un respecta per la nostra identitat. Imagino que, en conseqüència, és també incapaç d’apreciar i reconèixer que per tot això molts, moltíssims no volem ni sentir-ne parlar d’ell. Ell, com a bon autoritari, s’ha cregut sempre un salvador de la pàtria única. I és aquest tarannà autoritari, xulesc i, pel que ens demostra, barroer el que l’ha deixat sempre en evidència. L’inconscient, Sr. Aznar, l’inconscient...!
Els Sindicats han començat a aixecar el dit per allò de l’edat de jubilació. Sent sincer haig de dir que alguna cosa els hi han anat donant perquè, havent arribat a un 20% d’atur, nomes hagin protestat per una mesura que, d’alguna manera, ve condicionada més per l’augment de l’esperança de vida actual que per altra cosa. És evident que els Sindicats, durant aquests últims mesos, només han estat que al servei del que sembla s’ha convertit en el seu patró: l’Estat i, en conseqüència, el Govern central. El Sr. Redondo (Nicolàs) l’hi va muntar una vaga general al Sr. Felipe que va acabar en fracàs dolç (els bons revolucionaris diuen que una vaga general que no acabi amb el Primer Ministre a la presó i el Rei amb un peu a l’escaleta de l’avió que el portarà a l’exili, és un fracàs sense pal·liatius...) i que li va costar l’enfrontament directe amb el PSOE. Però aquests d’avui dia veig que estan molt amansits. I sempre totes les coses tenen una raó de ser...
Finalment, el 28 del mes passat va haver-hi una altra ronda de consultes (que no en podem dir referèndums...!) amb un 20% de participació. Crec que continua sent un èxit donada l’escassetat de mitjans i el seguit d’entrebancs amb que els voluntaris han hagut de treballar. Novament, gràcies a tots els que hi ha participat perquè mica a mica va sent normal parlar de País i d’Independència. A tots aquells que fan lectures apocalíptiques de la participació, dir-los-hi que ja voldrien ells tenir els mateixos vots que participants hi ha hagut en les consultes. Malgrat seu, tot això que els hi agrada tan poc, tirarà endavant. I si no, al temps.
J.Vinyeta
Febrer – Març, 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada