97.- Desafectes, cornuts i pagant el beure.-
Estem en una situació de desafecció política greu, perquè la classe polític (la defineixo com a classe perquè es comporta com a tal), ha anat de mal en pitjor des de la mort del dictador fins els dies d’ara. Però per si no en teníem prou, el Sr. Hereu (amb l’acord majoritari del Plenari de l’Ajuntament barceloní, no ho oblidem) ens ha rematat “la faena” amb el famós referèndum sobre la Diagonal. És evident (Murphy dixit) que allò que pot anar malament anirà malament i en el pitjor dels moments. I les coses que acaben malament responen al fet, rematadament demostrat, de que un suficient número dels prolegòmens que condueixen al fet en sí mateix, s’han fet malament, llevat el cas d’accidents fortuïts que normalment son les menys freqüents de les causes del desastre. El desordre, el desconcert, l’ineficàcia, l’ombra de tupinada d’allò més barroera, han estat la norma en aquest referèndum que havia de ser mirall i referència i que s’ha convertit en un desastre institucional i polític que farà que la Ciutat i el ciutadà se sentin avergonyits i més desafectes encara. Ningú, a aquestes alçades, es pot creure que l’iniciativa, desenvolupament i realització de la consulta ha estat possible sense el vist i plau i recolzament del PSC que, pel que s’ha vist, ha calculat malament i els estrategs del partit s’han cobert de glòria. D’altra banda, tot aquell menyspreu sorneguer i insultant davant del 20% de participació ciutadana en les consultes sobiranistes (realitzades sense cap ajut i per tant sense cap cost per al ciutadà), s’ha convertit en silenci clamorós i eixordador davant de la més que minsa participació ciutadana en aquest cas en que no arriba ni al 8% del cens. Per acabar-ho d’adobar, gairebé el 80% dels consultats s’han manifestat contraris a qualsevol de les dues propostes oficials: aquella màquina perfectament greixada que fins ara era el PSC, ha “clavat” el motor (potser per excés de quilòmetres sense passar les “revisions pertinents”...) i allò que, vist des de lluny i amb una mirada només un xic crítica, feia tuf de joc manipulador, se l’hi girat de front i li ha fotut una plantofada a la cara que li ha fet sortir al PSC aquells colors que semblava que no tenia. Perquè el creure que tot i tothom és manipulable (el que no fa res més que manifestar la prepotència d’un partit que ha fet del País el seu predi particular) se’ls hi ha travessat: han fotut un vaitot i han perdut, fins i tot, el poc crèdit que, en la meva opinió, els hi quedava després d’anar-ne deixant bocins pel camí en les darreres legislatures. Ignoro fins a quin punt el Secretari General i President de la Generalitat hi estava ficat dins del Projecte “Diagonal”. Però el PSC té un marcat caire presidencialista i per tant no sé fins a quin punt en sortirà escaldat de cara a les eleccions que tenim al tombar de la cantonada, però no crec estigui del tot tranquil davant del bunyol que ha cuinat el seu partit.
Han jugat fort muntant un plebiscit del que el Sr. Hereu n’havia de sortir victoriós i per aclamació, no han regatejat ni esforços ni mitjans i han perdut de forma estrepitosa. I això no tindria massa importància si no fos perquè han jugat la partida, amb finalitats exclusivament partidistes i clarament espúries per al ciutadania, no ha d’oblidar-se, amb els calés d’aquesta pròpia ciutadania, fotent-los, aquests calés, a la claveguera de la forma més immisericordiosa. I és que realment, a més de fer-nos cornuts, aquests del PSC ens fan pagar el beure[1].
De totes maneres, els hi hem de donar les gràcies per aconseguir que el nombre de desafectes augmenti i, paral·lelament, ho faci també el de la gent cansada d’aquest permanent i submís no fer res i que està a l’espera, cada cop més impacient, de que les coses vagin pel camí, l’únic, que ens ofereixi expectatives i futur: el de la Sobirania.
J.Vinyeta
Maig, 2010
[1] Tot i que no hi ha hagut manera d’aclarir el cost de la “festa” els més optimistes el situen “només” al voltant dels tres milions d’Euros.
Estem en una situació de desafecció política greu, perquè la classe polític (la defineixo com a classe perquè es comporta com a tal), ha anat de mal en pitjor des de la mort del dictador fins els dies d’ara. Però per si no en teníem prou, el Sr. Hereu (amb l’acord majoritari del Plenari de l’Ajuntament barceloní, no ho oblidem) ens ha rematat “la faena” amb el famós referèndum sobre la Diagonal. És evident (Murphy dixit) que allò que pot anar malament anirà malament i en el pitjor dels moments. I les coses que acaben malament responen al fet, rematadament demostrat, de que un suficient número dels prolegòmens que condueixen al fet en sí mateix, s’han fet malament, llevat el cas d’accidents fortuïts que normalment son les menys freqüents de les causes del desastre. El desordre, el desconcert, l’ineficàcia, l’ombra de tupinada d’allò més barroera, han estat la norma en aquest referèndum que havia de ser mirall i referència i que s’ha convertit en un desastre institucional i polític que farà que la Ciutat i el ciutadà se sentin avergonyits i més desafectes encara. Ningú, a aquestes alçades, es pot creure que l’iniciativa, desenvolupament i realització de la consulta ha estat possible sense el vist i plau i recolzament del PSC que, pel que s’ha vist, ha calculat malament i els estrategs del partit s’han cobert de glòria. D’altra banda, tot aquell menyspreu sorneguer i insultant davant del 20% de participació ciutadana en les consultes sobiranistes (realitzades sense cap ajut i per tant sense cap cost per al ciutadà), s’ha convertit en silenci clamorós i eixordador davant de la més que minsa participació ciutadana en aquest cas en que no arriba ni al 8% del cens. Per acabar-ho d’adobar, gairebé el 80% dels consultats s’han manifestat contraris a qualsevol de les dues propostes oficials: aquella màquina perfectament greixada que fins ara era el PSC, ha “clavat” el motor (potser per excés de quilòmetres sense passar les “revisions pertinents”...) i allò que, vist des de lluny i amb una mirada només un xic crítica, feia tuf de joc manipulador, se l’hi girat de front i li ha fotut una plantofada a la cara que li ha fet sortir al PSC aquells colors que semblava que no tenia. Perquè el creure que tot i tothom és manipulable (el que no fa res més que manifestar la prepotència d’un partit que ha fet del País el seu predi particular) se’ls hi ha travessat: han fotut un vaitot i han perdut, fins i tot, el poc crèdit que, en la meva opinió, els hi quedava després d’anar-ne deixant bocins pel camí en les darreres legislatures. Ignoro fins a quin punt el Secretari General i President de la Generalitat hi estava ficat dins del Projecte “Diagonal”. Però el PSC té un marcat caire presidencialista i per tant no sé fins a quin punt en sortirà escaldat de cara a les eleccions que tenim al tombar de la cantonada, però no crec estigui del tot tranquil davant del bunyol que ha cuinat el seu partit.
Han jugat fort muntant un plebiscit del que el Sr. Hereu n’havia de sortir victoriós i per aclamació, no han regatejat ni esforços ni mitjans i han perdut de forma estrepitosa. I això no tindria massa importància si no fos perquè han jugat la partida, amb finalitats exclusivament partidistes i clarament espúries per al ciutadania, no ha d’oblidar-se, amb els calés d’aquesta pròpia ciutadania, fotent-los, aquests calés, a la claveguera de la forma més immisericordiosa. I és que realment, a més de fer-nos cornuts, aquests del PSC ens fan pagar el beure[1].
De totes maneres, els hi hem de donar les gràcies per aconseguir que el nombre de desafectes augmenti i, paral·lelament, ho faci també el de la gent cansada d’aquest permanent i submís no fer res i que està a l’espera, cada cop més impacient, de que les coses vagin pel camí, l’únic, que ens ofereixi expectatives i futur: el de la Sobirania.
J.Vinyeta
Maig, 2010
[1] Tot i que no hi ha hagut manera d’aclarir el cost de la “festa” els més optimistes el situen “només” al voltant dels tres milions d’Euros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada