88.- La carta del President Montilla.-
La carta ha estat dirigida a 201 entitats – institucions que, segons el Sr. President han donat suport “...en les darreres setmanes...” a l’Estatut i que en el seu moment ja varen donar suport al famós editorial comú de dotze diaris de Catalunya que sota el títol “La dignitat de Catalunya” varen publicar conjuntament, si no m’erro, el proppassat 29 de Novembre. Segons el propi President, no hi havia pla B de cara a la sentència del Constitucional però...
Tot i que no ha estat dirigida com a carta oberta a tota la societat civil del País, la amplitud del suport rebut per l’Editorial en aquell moment i amb posterioritat, gairebé recolzat per “aclamació” per quasi totes les institucions del País, puc imaginar que en alguna d’aquestes entitats – institucions mi puc sentir identificat o inclús ser-ne membre. És per aquesta suposada identificació o pertinença que em considero receptor de la mateixa (no per ser membre d’una societat civil a la que el Sr. Montilla no vol, no s’atreveix o, senzillament, vol ignorar al no dirigir-s’hi directament). Per tant, i per aquelles mateixes raons, em sento amb el dret de fer-li alguna matisació.
Que jo recordi, cap Partit Polític ha fet, fins avui, un gest semblant. No en el fet d’enviar una carta a les institucions si no en el fet de donar de forma oficial recolzament al famós editorial, tot i que individualment si varen afegir molts dels membres més significats de cada partit. Per tant entenc com important que la primera autoritat del País i Secretari general del partit que encapçala el Govern, ho faci i s’arrengleri obertament amb el contingut de l’Editorial. Ha hagut de passar més d’un mes des de aquell Editorial perquè la primera autoritat del País en fes referència expressa i oficial (més val tard que mai). I ho fa, posant en marxa aquell pla B que ell mateix definia com inexistent no fa massa dies, davant d’una, sembla ser, imminent bufetada de l’Estat Central en el tema estatutari, agraint “ el suport públic que la teva Institució ha fet en les darreres setmanes a l’Estatut de Catalunya...” I abans de concloure desitjant-li al titular un bon any 2010, el President afirma “...I si arriba el moment en que calgui donar una nova resposta política i cívica, clara i unitària, estic segur que Catalunya podrà comptar amb el teu suport, de nou, i amb el de la Institució que representes”.
Està molt bé. El President evidentment que està legitimat per a demanar el que demana, però hem de recordar-li, per molt que li pesi, que el President i el seu partit tenien la suficient representació de 25 escons, a banda dels propis dels membres del Govern, al Congreso de los Diputados com per haver defensat aquest Estatut abans, durant i després de la seva aprovació amb més convicció de la que es va fer. Va ser una prolongació d’allò que, en el moment en que aquest Estatut va sortir del Parlament, el seu partit, el PSC, ja anunciava que en presentaria esmenes. I que quan estava en discussió a les Cortes, els acòlits de Vostè es varen posar a l’altra cantó de la taula de negociacions (per si no ho sap, pregunti-l’hi al Sr. Iceta) en front de la delegació catalana, complint allò que varen dir que farien. I que li varen riure les gracietes al Sr. Guerra amb allò del ribot... i que per tant, ara ja no hi ha ni temps ni opció moral, després de tanta submissió, per poder fer-ne una defensa en tota regla si no és implicant-hi a aquelles institucions i, indirectament, a la part de societat civil que aquestes hi puguin empènyer. I ara resulta que, quan no s’ha fet res de tot allò que es podia fer amb la autoritat que resultava dels números d’escons en el Congreso, pretén realment que l’hi donem un cop de mà...? El que tampoc ens aclareix és si aquesta ajuda, aquest cop de mà que ens demana ha de ser per defensar una Llei Orgànica (l’Estatut) o perquè s’ ha de defensar que es respecti la voluntat dels catalans i el seu dret a decidir, coses que semblen el mateix, però que no ho son, oi?
Personalment vaig votar no a un Estatut que, en el meu entendre, portava al País a una via morta, i sense més opcions que les “graciosas” donacions que ens puguin arribar d’un Estat centralista i jacobí que no entén res més que allò que es deriva de la seva pròpia autoritat. I per això jo no aniré a qualsevol manifestació que pretengui la defensa d’aquest Estatut. Però, al contrari, a totes aquelles manifestacions que es facin per a defensar una decisió sobirana d’un poble com el de Catalunya, tot i que ho hagi estat per a referendar positivament una Llei que entenc com absolutament insuficient, jo hi seré. I, al mateix temps, demanaré la dimissió d’un Govern que no ha fet més que, impròpiament, posar pals a totes les rodes que giraven en aquell sentit sobirà, i demanaré la immediata dissolució del Parlament, també manifestament inoperant al respecta, amb l’inherent i immediata convocatòria d’eleccions.
Per acabar, jo també faria meva aquella frase del President Kennedy que el President esmenta en la carta i, permetent-me unes llicències, li diria “ No pregunti per què la ciutadania vol ser respectada. Preguntis millor que no ha fet vostè perquè no ho sigui, de respectada”. I si té resposta i encara hi és a temps..., faci-ho. L’ introspecció sempre dona bons resultats.
J. Vinyeta
Gener, 2010
La carta ha estat dirigida a 201 entitats – institucions que, segons el Sr. President han donat suport “...en les darreres setmanes...” a l’Estatut i que en el seu moment ja varen donar suport al famós editorial comú de dotze diaris de Catalunya que sota el títol “La dignitat de Catalunya” varen publicar conjuntament, si no m’erro, el proppassat 29 de Novembre. Segons el propi President, no hi havia pla B de cara a la sentència del Constitucional però...
Tot i que no ha estat dirigida com a carta oberta a tota la societat civil del País, la amplitud del suport rebut per l’Editorial en aquell moment i amb posterioritat, gairebé recolzat per “aclamació” per quasi totes les institucions del País, puc imaginar que en alguna d’aquestes entitats – institucions mi puc sentir identificat o inclús ser-ne membre. És per aquesta suposada identificació o pertinença que em considero receptor de la mateixa (no per ser membre d’una societat civil a la que el Sr. Montilla no vol, no s’atreveix o, senzillament, vol ignorar al no dirigir-s’hi directament). Per tant, i per aquelles mateixes raons, em sento amb el dret de fer-li alguna matisació.
Que jo recordi, cap Partit Polític ha fet, fins avui, un gest semblant. No en el fet d’enviar una carta a les institucions si no en el fet de donar de forma oficial recolzament al famós editorial, tot i que individualment si varen afegir molts dels membres més significats de cada partit. Per tant entenc com important que la primera autoritat del País i Secretari general del partit que encapçala el Govern, ho faci i s’arrengleri obertament amb el contingut de l’Editorial. Ha hagut de passar més d’un mes des de aquell Editorial perquè la primera autoritat del País en fes referència expressa i oficial (més val tard que mai). I ho fa, posant en marxa aquell pla B que ell mateix definia com inexistent no fa massa dies, davant d’una, sembla ser, imminent bufetada de l’Estat Central en el tema estatutari, agraint “ el suport públic que la teva Institució ha fet en les darreres setmanes a l’Estatut de Catalunya...” I abans de concloure desitjant-li al titular un bon any 2010, el President afirma “...I si arriba el moment en que calgui donar una nova resposta política i cívica, clara i unitària, estic segur que Catalunya podrà comptar amb el teu suport, de nou, i amb el de la Institució que representes”.
Està molt bé. El President evidentment que està legitimat per a demanar el que demana, però hem de recordar-li, per molt que li pesi, que el President i el seu partit tenien la suficient representació de 25 escons, a banda dels propis dels membres del Govern, al Congreso de los Diputados com per haver defensat aquest Estatut abans, durant i després de la seva aprovació amb més convicció de la que es va fer. Va ser una prolongació d’allò que, en el moment en que aquest Estatut va sortir del Parlament, el seu partit, el PSC, ja anunciava que en presentaria esmenes. I que quan estava en discussió a les Cortes, els acòlits de Vostè es varen posar a l’altra cantó de la taula de negociacions (per si no ho sap, pregunti-l’hi al Sr. Iceta) en front de la delegació catalana, complint allò que varen dir que farien. I que li varen riure les gracietes al Sr. Guerra amb allò del ribot... i que per tant, ara ja no hi ha ni temps ni opció moral, després de tanta submissió, per poder fer-ne una defensa en tota regla si no és implicant-hi a aquelles institucions i, indirectament, a la part de societat civil que aquestes hi puguin empènyer. I ara resulta que, quan no s’ha fet res de tot allò que es podia fer amb la autoritat que resultava dels números d’escons en el Congreso, pretén realment que l’hi donem un cop de mà...? El que tampoc ens aclareix és si aquesta ajuda, aquest cop de mà que ens demana ha de ser per defensar una Llei Orgànica (l’Estatut) o perquè s’ ha de defensar que es respecti la voluntat dels catalans i el seu dret a decidir, coses que semblen el mateix, però que no ho son, oi?
Personalment vaig votar no a un Estatut que, en el meu entendre, portava al País a una via morta, i sense més opcions que les “graciosas” donacions que ens puguin arribar d’un Estat centralista i jacobí que no entén res més que allò que es deriva de la seva pròpia autoritat. I per això jo no aniré a qualsevol manifestació que pretengui la defensa d’aquest Estatut. Però, al contrari, a totes aquelles manifestacions que es facin per a defensar una decisió sobirana d’un poble com el de Catalunya, tot i que ho hagi estat per a referendar positivament una Llei que entenc com absolutament insuficient, jo hi seré. I, al mateix temps, demanaré la dimissió d’un Govern que no ha fet més que, impròpiament, posar pals a totes les rodes que giraven en aquell sentit sobirà, i demanaré la immediata dissolució del Parlament, també manifestament inoperant al respecta, amb l’inherent i immediata convocatòria d’eleccions.
Per acabar, jo també faria meva aquella frase del President Kennedy que el President esmenta en la carta i, permetent-me unes llicències, li diria “ No pregunti per què la ciutadania vol ser respectada. Preguntis millor que no ha fet vostè perquè no ho sigui, de respectada”. I si té resposta i encara hi és a temps..., faci-ho. L’ introspecció sempre dona bons resultats.
J. Vinyeta
Gener, 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada