dilluns, de gener 11, 2010

87.- Després del 13D

87.- Després del 13 D.-

Han passat ja dies des del 13 de Desembre. La veritat és que els he deixat passar els dies expressament perquè em semblava que era millor fer una anàlisi (particular i personal, evidentment) intentant que el cor (i la mala llet) no suressin tant com ho varen fer a l’endemà.

Vagi per endavant que entenc que allò, aquell dia, va ser un èxit. No va haver-hi la més mínima col·laboració per part de res que semblés o recordés a quelcom oficial, ans al contrari: s’han vist alcaldes del PSC arrencant els petits i pocs pasquins que anunciaven la convocatòria. Ni propaganda, ni maquinària dels partits, i els propis partits (llevats els de sempre i el PSC, que s’hi va afegir boicotejant tot el que era possible de boicotejar), fent veure que sí, però no. Amb l’ai al cor només de pensar que el moviment popular els depassava i centrats en les properes eleccions, els partits, diguin el que diguin, varen donar l’esquena a més de 15.000 voluntaris i gairebé 200.000 votants, a tot un sector del País (suposo que tots tenim clar quins varen anar a votar) que creix dia a dia, en molt bona part gràcies a les seves actituds, la dels partits, i que els hi comença a fer por per la pèrdua de vots, a uns i a altres, que això els hi pot representar. Però la jornada va ser un èxit.

Però tot això, tot aquest èxit, te una taca negre, molt negre: A la mateixa matinada mentre es feia el recompte de paperetes, eren patents les diferències conceptuals entre els que en podríem dir-ne organitzadors.

És cert que aquella diada s’havia realitzat pensant en que algun dia serem un Estat lliure i independent amb totes les seves conseqüències, de entre les que en resultaria la existència d’una pluralitat política, certament. Però no era aquell el moment de manifestar-la i molt menys moment per expressar protagonismes. Tots aquells que es barallaven o que inclús anunciaven la immediata formació d’un partit que liderarien, ja estaven venent la pell de l’ós (l’accés al poder més immediat) abans de caçar-lo: ja es veien, com a mínim, Consellers. I em va doldre molt. Participar de forma activa en el que entenem com a “política”, és una decisió absolutament voluntària. Si aquesta participació ho és perquè d’alguna manera es busca el protagonisme personal amagat en un suposat Nacionalisme Independentista (i ho he escrit en majúscules) o en qualsevol altra forma de fer País, personalment em recorda massa a la actitud actual dels partits polítics. Actitud que, com he dit en més d’una ocasió i sota el meu prisma personal, és absolutament rebutjable perquè ens ha portat fins on som ara.

Aquest País nostre necessita d’actituds molt serioses perquè el moment és greu i difícil tot i que, potser per primer cop en tres-cents anys, el cel està molt més obert que potser no ho havia estat mai, però, per això mateix, no es pot perdre temps i energies en baralles de pati de col·legi. Malament aniran les coses si aquests organitzadors, que tenen noms concrets i que qui sap si un dia, efectivament, detindran el poder en les més altes instàncies, en prou feines han deixat el “cole”. De moment la primera revàlida l’han sospès.

Els autèntics protagonistes de la Festa, varen ser els 15.000 voluntaris, que varen haver d’anar i participar inclús amb el seu ordinador personal per suplir la falta de mitjans i col·laboració dels que tenien la obligació de fer-ho, i els 200.000 votants, tots plegats, que varen donar una imatge de País viu a tot el món. A tots ells, gràcies. Per tota aquesta generositat, a tots aquells dels que parlava, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya per haver intentat usurpar el protagonisme de qui realment se’l mereixia. Però en tenen, de vergonya?

Aquest País nostre és, com diu en Llach, tan petit que els campanars es veuen. I es vigilen perquè les traïcions hi han fet història i els obliga als campanars a estar amatents per llençar les campanes d’avís amb el toc corresponent, per sobre dels pobres mortals com nosaltres. Que així sia. Però potser també haurien d’entendre com traïció tots aquests intents de personalisme (en els que inclouríem també els que constantment van reblant els més significats dins dels Partits Polítics) perquè, quan els implicats els porten a terme vol dir que, en fer-ho, pensen més en ells que no pas en el país al que diuen servir sense fissures (certament de forma voluntària no hem d’oblidar-ho, voluntarietat però que en cap cas porta implícit el dret de cuixa, que també ha de quedar clar), tot i que van deixant dubtes clars sobre de l’honradesa política de les seves actuacions, després de les quals, com ja fa dies que passa, la anomenada desafecció creix...

Hem començat l’any 2010 amb un flamant traspàs dels trens de Rodalies. I, pel que ha transcendit, no s’inclou en el traspàs ni els trens, ni les estacions ni les vies. Això sí: des de Catalunya es podran establir els horaris i les tarifes. Amb això ja en tenim prou...? Que Deu ens empari...!



J. Vinyeta
Gener, 2010