dilluns, de juliol 12, 2010

99.- La sentència i la manifestació

99.- La sentència i la manifestació.-

Ha arribat allò que havia d’arribar i que, des de fa no sé quanta anys, cap dels nostres Partits polítics ha fet res per evitar. La història de Estatut que ha estat escapçat pel TC, no és una història que hagi acabat com ha acabat perquè sí. No ha estat més que una confirmació clara de que durant més de trenta anys el País no ha estat capaç de plantar cara ( i aquest fet assenyala directa i majoritàriament als nostres representants polítics que ho han estat durant tot aquest temps) davant de les constants agressions de que hem estat objecta per part del Govern Central, sigui del color que és o hagi estat i dels corifeus corresponents.

Diguem dons que els Partits catalans son els autèntics responsables d’una desfeta, no tant pel que representa per un Estatut ja devaluat, si no perquè demostra la facilitat amb que “La España” de sempre (“...una grande y libre y antes roja que rota...”) ens deixa en calçotets i, com deia el meu admirat Cardús, amb les vergonyes a l’aire. Per què ha estat possible, una vagada més aquesta rifada? Dons perquè mai, en més de trenta anys, han estat capaços de plantar cara i defensar als ciutadans als que insistentment ens demanen el vot dient-nos que nosaltres, els ciutadans, som el país i ells jugaran a favor nostre. És què el TC no hi era ara fa trenta anys? I els quaranta diputats catalans a Madrid, no podien haver fet quadrar al partit en el govern i al govern central només havent aixecat el dit? No és cert què davant d’unes eleccions al tombar la cantonada els hi ha agafat pànic a que la sentència modifiqués els suposats resultats electorals i han fet totes les cabrioles possibles per aconseguir que aquella sentència no fos pronunciada fins després de les eleccions? No vol dir tot això que se n'en foten del mort i de qui el vetlla? I no és menys cert que ara ens criden a manifestar-nos per cobrir la seva ineficàcia, que se’ns ha mostrat en aquest cas d’una manera cruel i sagnant?

De totes maneres, no és ara, en el meu entendre, el moment de fer una llista de greuges i portar-la als caps visibles dels partits perquè ens convidin a cafè i, amb copets a l’espatlla, ens donin la raó i ens consolin dient-nos que tinguem paciència (més?) perquè tot anirà pel bon camí. Ara ens toca a nosaltres, la societat civil, respondre i en cap cas han de poder-nos dir que no hem estat a l’alçada de les circumstàncies.

Òmnium fa més d’un any que, preveient la sentència del TC, preparava una hipotètica manifestació de resposta que finalment ha posat en marxa. Gairebé mil adhesions, fins avui a 7 de Juliol, de grups - societats – entitats civils així com una molt més que nombrosa quantitat de personalitats de la vida econòmica, social i política, inclosos els expresidents de la Generalitat i expresidents del Parlament que encara estan entre nosaltres, han donat caliu i representativitat a la convocatòria a la qual, l’actual President, Sr. Montilla, en el seu manifest immediatament posterior a la sentència ens va a convidar a participar-hi perquè, com hi deia, som una nació a la que li han arrabassat una decisió democràticament presa i referendada. El lema, consensuat per tots aquells adherits a la manifestació d’Òmnium, és prou clar i prou ampli: “Som una Nació. Nosaltres decidim”. I vet aquí que el Sr. Montilla i tot el PSC, s’entatxonen a dir que el lema no ha d’existir i que només pot encapçalar la manifestació una Senyera, únic símbol d’unitat. Penso que això pressuposa com a mínim dos errors: el primer és que la manifestació no serà unitària per la senzilla raó de que no tots hi serem amb els mateixos criteris de participació que els del Sr. Montilla i el PSC. I el segon és que de la Senyera, que jo sàpiga, no n’han renunciat ni el PPC ni Ciudadanos (moltes altres coses els separen de Catalunya però aquesta, de moment, encara no), i aquests no hi seran (i penso que millor, perquè així no ens haurem de barallar) el que trenca aquesta desitjada unitat política del President Montilla. D’altra banda, els Srs. del PSC només feien que dir que l’expresident Pujol, durant el seu mandat, s’embolcallava amb la Senyera i ara resulta que, segons el propi PSC, o Senyera o res. Qui ho havia de dir, oi?. Independentment de tota la trifurca, és evident que al PSC i al Sr. Montilla, no els hi queda més remei que ser-hi. I no per ser-hi ens els creurem ni una mica més del poc que molts ens els hem cregut fins ara.

De totes maneres el mai ben ponderat Sr. Ferran, l’anti-crosta del PSC, ja ens ha donat una pista del per què de la discussió: el lema incloïa la paraula DECIDIM, que és la que es ve utilitzant en les denominades “consultes” sobiranistes... Però penso que tota aquesta oposició pot tenir altres interessos més concrets. A l’espera de la “bronca” que al Sr. Montilla li arribarà des de Madrid (si no ha arribat ja, i d’aquí potser bona part o tota de la raó del merder al que penso que el PSC, aparentment, s’ha fotut tot solet), el Sr. Montilla es podrà justificar davant del PSOE i del sector del PSC espanyolista, que és majoria absoluta dins del partit
[1], dient que, com han pogut veure, ha fet tot el políticament possible i amb plena consciència, per desbaratar la manifestació.

Finalment, el Lema hi ha quedat tal com estava decidit d’antuvi i suposo que molt a contracor el Sr. Montilla i el PSC hi seran presents, amb una Senyera (imprescindible segons Montilla!), però amb el lema als costats de la senyera monumental de 250 metres quadrats. I darrera, la pancarta principal. I darrera d’aquesta pancarta, tos els altres, el País, tots de forma multitudinària, que no unitària, i, qui sap, si per poder-los-hi dir i assenyalar, amb aquesta presència nostra, al PSC i a la resta de Partits presents que s’han comportat com autèntics botiflers vista la seva ineptitud per a defensar-nos.

Encara que a la fi tot plegat no sigui res més que foc d’encenalls, jo hi seré. Del dia després no em podrem parlar, evidentment, fins després, i potser que molt després, del dia 11.


J. Vinyeta
Juliol, 2010

[1] Només cal recordar la defenestració del President Maragall