95.- La festa s’ha acabat.-
La festa, s’ha acabat. El diari anglès The Economist va titular així un article sobre la situació econòmica a Espanya (sobre aquella crisi que no existia) a finals del 2008. I avui, se’m acut iniciar aquest article amb les mateixes paraules però no referides a la conjuntura econòmica (que Déu n’hi do!) si no a la situació que es desvetlla de la no – sentència del tribunal Constitucional.
Resulta que ens han despertat perquè, realment, la festa de l’Estatut s’ha acabat. Val la pena llegir l’article de Salvador Cardús en el diari Avui de Diumenge passat, 25 d’Abril[1]. Demolidor! Poques coses (potser cap, penso) s’hi poden afegir. Però no resisteixo a corejar el seu article i, al mateix temps, a donar-li les gràcies a l’autor perquè, amb la lucidesa que l’hi és habitual, ens desvetlla dient això de que ja hem arribat a la fi d’un cicle que fa trenta anys que dura i que tot el sector polític català s’ha entestat en fer-nos veure COM SI (i cito textualment la seva expressió) fos veritat allò que no ha estat mai: nacionalitat, sobirania i totes aquelles coses que anàvem fem i dient COM SI realment les poguéssim fer i/o considerar factibles, però que no tenien la més mínima consistència jurídica per a ser-ho. Per tant, ha de quedar clar que la festa s’ha acabat. Les reaccions dels partits polítics, sense excepció, ens volen fer creure que plantaran cara a no sabem ben bé què i amb quin rigor jurídic i faran tot el foc d’encenalls necessari per a fer-nos creure que Catalunya els prioritza quan, realment, només intenten endarrerir la definició del TC fins després de les properes eleccions. Però per a ells també la festa s’ha acabat perquè, sigui abans, durant o després de les eleccions, també hauran de “mullar-se” respecta de la realitat que Catalunya vol. I per a la societat civil, també s’ha acabat la festa que per a molts ha estat constantment sostinguda per uns, pels altres, per ells mateixos o per tots plegats, amb la ingenuïtat pròpia de voler creure que les meravelles suposades eren realitat, quan la realitat no és altra que la que es deriva de tot un entramat muntat durant la transició amb una Constitució que no deixa espai per a res més que el que ens hem trobat. Pensar que l’amic José Luis (o el de torn del PSOE) o el no tan amic Mariano (o, també, el de torn del PP) deixarien de ser el que realment son...i que la resta de l’Estat ens deixaria camins oberts perquè ampliéssim la nostra legítima ambició política, ha estat el lei motiv d’un grup de polítics que ens ho volien fer creure perquè és el que més els hi convenia a ells per a no haver-se d’enfrontar a qui ho havien de fer. Però per nosaltres, els del carrer, ha estat, com diu el Sr. Cardús, una ingenuïtat! Il·lusos de nosaltres...!
Res aturarà a un TC que continuarà en la situació actual fins que hagin pres una sentència que serà la que serà però que, en tot cas, ens deixarà amb les vergonyes a la vista. I un cop això sigui evident, quan novament, per a consolar-nos, se’ns digui que hem obtingut el millor que podíem obtenir, ¿hem de continuar per una via que fa més de trenta anys que és morta i que impedeix el progrés vers al País que volem?.
La decisió és només nostra. Sempre he cregut que com jo, que pensin com jo, n’hi ha molts, més dels que potser fins jo mateix crec possible. I a tots aquests molts que hi som, ens queden dues possibilitat de manifestar la nostra voluntat. La primera és la de participar, aquells que encara no hem pogut fer-ho, i de forma afirmativa, en les properes convocatòries de “consultes” sobre la independència. I la segona, la de participar en les properes eleccions, dites autonòmiques, donant el vot a aquells que, d’alguna manera, ens puguin garantir que aquelles “consultes” acabin sent autèntics Referèndums i que les dites eleccions autonòmiques acabin sent Eleccions Generals al Parlament del nostre País lliure i sobirà.
Tot el que no sigui això, no serà res més que continuar encallats en els topalls de la via morta en que ens trobem. Perquè, no hem d’oblidar-ho, la festa s’ha acabat i toca retornar als orígens, no fos cas que, com diria en Raimon, de no fer-ho perdéssim el poc que encara ens queda, tot i que malmès: l’ Identitat.
J. Vinyeta
Maig, 2010
[1] Se’ns veuen les vergonyes.- Diari Avui – 25 d’Abril del 2010
La festa, s’ha acabat. El diari anglès The Economist va titular així un article sobre la situació econòmica a Espanya (sobre aquella crisi que no existia) a finals del 2008. I avui, se’m acut iniciar aquest article amb les mateixes paraules però no referides a la conjuntura econòmica (que Déu n’hi do!) si no a la situació que es desvetlla de la no – sentència del tribunal Constitucional.
Resulta que ens han despertat perquè, realment, la festa de l’Estatut s’ha acabat. Val la pena llegir l’article de Salvador Cardús en el diari Avui de Diumenge passat, 25 d’Abril[1]. Demolidor! Poques coses (potser cap, penso) s’hi poden afegir. Però no resisteixo a corejar el seu article i, al mateix temps, a donar-li les gràcies a l’autor perquè, amb la lucidesa que l’hi és habitual, ens desvetlla dient això de que ja hem arribat a la fi d’un cicle que fa trenta anys que dura i que tot el sector polític català s’ha entestat en fer-nos veure COM SI (i cito textualment la seva expressió) fos veritat allò que no ha estat mai: nacionalitat, sobirania i totes aquelles coses que anàvem fem i dient COM SI realment les poguéssim fer i/o considerar factibles, però que no tenien la més mínima consistència jurídica per a ser-ho. Per tant, ha de quedar clar que la festa s’ha acabat. Les reaccions dels partits polítics, sense excepció, ens volen fer creure que plantaran cara a no sabem ben bé què i amb quin rigor jurídic i faran tot el foc d’encenalls necessari per a fer-nos creure que Catalunya els prioritza quan, realment, només intenten endarrerir la definició del TC fins després de les properes eleccions. Però per a ells també la festa s’ha acabat perquè, sigui abans, durant o després de les eleccions, també hauran de “mullar-se” respecta de la realitat que Catalunya vol. I per a la societat civil, també s’ha acabat la festa que per a molts ha estat constantment sostinguda per uns, pels altres, per ells mateixos o per tots plegats, amb la ingenuïtat pròpia de voler creure que les meravelles suposades eren realitat, quan la realitat no és altra que la que es deriva de tot un entramat muntat durant la transició amb una Constitució que no deixa espai per a res més que el que ens hem trobat. Pensar que l’amic José Luis (o el de torn del PSOE) o el no tan amic Mariano (o, també, el de torn del PP) deixarien de ser el que realment son...i que la resta de l’Estat ens deixaria camins oberts perquè ampliéssim la nostra legítima ambició política, ha estat el lei motiv d’un grup de polítics que ens ho volien fer creure perquè és el que més els hi convenia a ells per a no haver-se d’enfrontar a qui ho havien de fer. Però per nosaltres, els del carrer, ha estat, com diu el Sr. Cardús, una ingenuïtat! Il·lusos de nosaltres...!
Res aturarà a un TC que continuarà en la situació actual fins que hagin pres una sentència que serà la que serà però que, en tot cas, ens deixarà amb les vergonyes a la vista. I un cop això sigui evident, quan novament, per a consolar-nos, se’ns digui que hem obtingut el millor que podíem obtenir, ¿hem de continuar per una via que fa més de trenta anys que és morta i que impedeix el progrés vers al País que volem?.
La decisió és només nostra. Sempre he cregut que com jo, que pensin com jo, n’hi ha molts, més dels que potser fins jo mateix crec possible. I a tots aquests molts que hi som, ens queden dues possibilitat de manifestar la nostra voluntat. La primera és la de participar, aquells que encara no hem pogut fer-ho, i de forma afirmativa, en les properes convocatòries de “consultes” sobre la independència. I la segona, la de participar en les properes eleccions, dites autonòmiques, donant el vot a aquells que, d’alguna manera, ens puguin garantir que aquelles “consultes” acabin sent autèntics Referèndums i que les dites eleccions autonòmiques acabin sent Eleccions Generals al Parlament del nostre País lliure i sobirà.
Tot el que no sigui això, no serà res més que continuar encallats en els topalls de la via morta en que ens trobem. Perquè, no hem d’oblidar-ho, la festa s’ha acabat i toca retornar als orígens, no fos cas que, com diria en Raimon, de no fer-ho perdéssim el poc que encara ens queda, tot i que malmès: l’ Identitat.
J. Vinyeta
Maig, 2010
[1] Se’ns veuen les vergonyes.- Diari Avui – 25 d’Abril del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada