416.- Comentaris
(Europa, post veritat, diàleg).-
Europa viu un mal moment i els
euroescèptics, en general membres de partits de l’extrema dreta, gairebé
aplaudeixen fins i tot amb les orelles[1]. Gran
Bretanya ja va dir adéu a l’UE. Polònia
i especialment Hungría van per lliure. Àustria
ha estat a punt de caure en mans de l’extrema dreta; Hollande plega i deixa
França amb l’esquerra descomposta en general i amb els socialistes en
particular en unes hores de baixa
popularitat tals que fan que Marine Le Pen tingui inclús opcions d’arribar a l’Elisi.
Renzi ha de plegar perquè ha perdut un referèndum convocat a major glòria seva
amb una pregunta inintel·ligible, i si hi ha noves eleccions a Itàlia, cosa més
que probable en no massa llarg termini, tenim a Beppe Grillo i novament
Berlusconi a l’espera... Properes eleccions als Paisos Baixos que auguren un bon
(o incús molt bo) resultat de l’extrema dreta holandesa. Alemanya tem l’entrada
al Bundestag, per primer cop des de la fi de la guerra, de l’extrema dreta alemanya, present ja en vuit dels parlaments
dels catorze Estats de la federació. Si a tot plegat hi afegim Trump i tot el problema
d’immigració, “aturat” a Turquia que manté a l’UE en segrest permanent, ens queda un panorama que fa que els
ciutadans del món occidental en general i d’Europa en particular veiem el futur,
inclòs el a més llarg termini, com a mínim, tèrbol.
Tot plegat fa que, quan Europa és capaç de dir
que el referèndum d’Itàlia no és més que un tema intern que ja resoldran els
italians, però que les eleccions austríaques sí que son un tema transcendental
per aquesta Europa, molts dels ciutadans
europeus ens preguntem “metafísicament”
on som i on anem, perquè alguns, com jo, no sabem albirar amb un mínim
de racionalitat, si aquesta unió de mercaders, aquesta gran multinacional
comandada per 28 Directors Generals de parles i sentiments diferents i en massa
vegades oposats, serà capaç de quelcom
més que mantenir dues seus parlamentàries a major glòria de no sabem ben bé qui, d’aturar la dissipació d’una fortuna en càrrecs i
assessors per a continuar sense autoritat moral i executiva, tant en els afers
interns com en els afers internacionals
(en els que en la majoria dels cassos es
resta a l’espera d’una intervenció nord americana salvadora), de mantenir-se,
per tot plegat, tant allunyada de la ciutadania que permet que bona part dels
que hi vivim vulguin marxar. Mala peça
al teler. Qui i com tornarà a posar en marxa
aquella Europa amb la que embadalíem? No
sembla que hi hagi camí i, molt menys, drecera...
Ja fa dies que aquí a casa nostra s’ha posat de
moda una manera d’entendre i vendre les coses. Se’n diu Post veritat i tal com diuen els que semblen entendre-hi, no és res
més que considerar que és més important la creença personal sobre dels fets que
els fets objectivament tractats. Ve tot això a compta en el fet dia a dia més
habitual de fer córrer la brama de que el Procés es desinfla, que el referèndum
serà un fracàs i que, per molt que ens hi posem, no som prou per aconseguir un
sí majoritari en el moment d’arribar a un referèndum d’autodeterminació. Vicent Partal, al VilaWebb[2],
en fa un bon treball al respecta i hi afegeix dades suficients per a desmuntar
tot aquest desori que té com objectiu, com la seva pròpia definició assenyala, fer
que la “nostra emoció personal” al respecta quedi confusa davant dels fets
objectius. Partal ens dona bones raons per a continuar mirant endavant. I si
més no i en el pitjor del casos, donada
la contundència de les dades que ens fa veure, donarà uns copets a l’esquena a la nostra autoestima, que sempre és important
per poder tirar endavant. El títol que Partal dona al seu article, ja és prou
eloqüent: I
vosaltres us ho creieu, que no som prou?
També aquí a casa
nostra s’està posant en boca del PP i dels seus corifeus allò de “la
mà estesa i diàleg”. Ha estat
la pèrdua de la majoria absoluta del PP i el
nomenament del nou Delegat del Govern a Catalunya el que ha obligat a
Rajoy i el seu Govern a voler-nos fer entendre que
estan disposats a “dialogar” amb Catalunya i respecta de Catalunya. Però com
ells mateixos diuen el movimiento se
demuestra andando i, es clar, tot està “aturat”. Perquè després “d’estendre
la mà...” el Parlamento va admetre el suplicatori per investigar Homs; les
causes pendents no han estat retirades pel PP; el Govern de Rajoy aprova una
taxa nova sobre les begudes ensucrades arrencant la idea i els calés a la Generalitat;
el Pressupost que la Generalitat esperem que aprovi aviat, està pendent d’impugnació
pel tema de les consultes, etc...etc... Deuen pensar que ens creurem que ara,
de cop, han caigut del cavall i han vist i comprés el perquè de la llum que ens
il·lumina. Nosaltres sabem que no ens els podem creure... fins que demostrin el
contrari. I em ve ara a la memòria aquell
acudit setmanal de El hermano Lobo,
que es podria plagiar preguntant i responent: Y cuando al Govierno nos lo podremos creer? Huuuuuuuuuuuuuuuuuuu...
J. Vinyeta
6 de Desembre de
2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada