412.- Coses que van passant.-
A casa nostra, estem pendents de l’aprovació dels pressupostos. A
l’hora de la veritat no sabem amb precisió quina serà l’actitud de les CUP.
Però si sabem quina serà la resposta de Puigdemont si els pressupostos no s’aproven. A partir
d’aquesta premissa Quim Arrufat, que l’entenc
com “l’home fort” dins del grup diguem-ne directiu de les CUP actuals, em
sembla que sap quins podien ser el resultats electorals d’unes CUP que no
compten amb el mateix suport ciutadà electoral de fa dos anys, que podria
aproximar-se a una residualització del seu grup polític i, per tant, entenc que
tot i a contra cor, serà “prudent”. També sembla que CsQP podria participar en
aquests pressupostos, però ja sabem de les respostes alambicades en tots els temes que Marta Ribes ara i Herrera abans ens han donat davant de les
situacions en que calen o han calgut concrecions, sempre amb aquells: sí, però no - no – potser - però no és això – si que és això altra – el que toca fer és...
Ells (Coscubiela inclòs, tot i que sembla voler anar sempre per camins
intransitables i dels que només ell en coneix
la ruta per sortir-nos-en...) i els Comuns poden anar-se “amagant” ara,
darrera les excuses de qualsevol
“esquerra”, en la que potser s’hi podria incloure (dit en singular), la CUP més
repatània, que pretén allargar més el
braç que la màniga que l’envolta. Però arribarà el moment en que hauran de
decidir i d’acceptar que perquè la
màniga sigui com a mínim de l’allargada del braç necessitem més del que ara tenim i que posar
pals a les rodes, com varen fer les CUP l’any passat, no ha representat més que
una pèrdua de temps malauradament sagnant per a molts. La consecució de l’Estat
és prioritària. Després ja decidirem com volem que sigui (llegia que hi ha
alguns que optarien per una República dins del Regne d’Espanya... Oximorón?). Dels
errors, mal siguin dels altres, tots en podem aprendre... si ho volem. I
repetir errors per actituds passives o actives d’alguna manera ja viscudes, no
condueix a res més que entorpir els
avenços necessaris.
A l’Estat, s’està
donant la sensació de que Rajoy no té pressa. Aquelles urgències inajornables
de les que ens parlava, sembla que ja no ho son d’urgents perquè, després de tres Consells de
Ministres, no hi hagut cap mesura aprovada per resoldre alguna d’aquelles
urgentíssimes qüestions . D’altra banda, la oposició en bloc ha donat a Rajoy i
al PP un parell d’ensopegades parlamentàries: la paralització de la Llei
d’Educació i la no aprovació del nomenament de Fernàndez Diaz com a president
de la Comissió d’Exteriors i, immediatament després, la no aprovació del mateix
exministre pel càrrec de President de Tribunal de Comptes. El PSOE es va afegir
a la resta de la oposició després de vacil·lacions i dubtes en el segon dels
temes, però finalment tots dos assumptes varen anar endavant. Pel que s’ha
sabut, el cabreig del PP amb el PSOE ha estat espectacular i això només vol dir
que els Rajoyboys no han entès quina
és la seva situació minoritària i que, a més, no tenen les més mínimes ganes de
que siguin tals com son. Ha quedat clar que amb la oposició fent pinya, Rajoy potser
haurà d’anar posant ciris a tots els sants i qui sap si haurà de demanar
consell permanent al Marcelo, ara que l’angelet tindrà menys feina amb el seu
protegit exministre. Malauradament, una flor (o
dues, com és el cas), no fa estiu, i els pressupostos son a la cantonada. PSOE i PNB decidiran...
La que
difícilment quedarà clara és la posició
general del PSOE. Ja no es tracta d’assenyalar les incongruències paleses com
és la de donar el govern a Rajoy i, immediatament, votar sí al suplicatori per
l’enjudiciament d’Homs, per cert amb l’aquiescència plena del PSC. Els díscols d’aquella sessió famosa van sent castigats i
el PSC perd inclús la presència de
Meritxell Batet en la direcció del Grup Parlamentari. I, pel que sembla, aquest
mateix grup parlamentari va perdent
atribucions de les que se’n va apropiant el Sr. Fernández[1]. La divisió
interna del partit no sembla que tingui
aturador. A la Conferència que va donar a Sevilla, Felipe[2] no surt
en defensa explícita de Susana ans el contrari i, pel que diuen, les cares dels
assistents (l’elit socialista andalusa en pes, inclosos Griñan i Chaves), a la
sortida de la Conferència eren tot un poema.
Van creixent les demandes per la
realització ràpida del Congrés que ha de celebrar-se sí o sí. L’ombra de
Sánchez encara és allargada i va quallant la separació entre militància i la
direcció del Partit. Però Rajoy, que no voldrà gaires rebolcades més al
Parlament, pot ja estar preparant unes eleccions pel proper més de Juny. El PSOE haig d’entendre que ho sap, però
també sap que, hores d’ara, no té ni programa (qüestió menor perquè passades
les eleccions els programes son paper mullat) ni candidat. Tampoc Congrés a la vista i entén que quan més
s’apropi al PP, té menys risc d’eleccions..., tot i estar sota l’ombra de Rajoy
i del PP permanentment. Tot plegat, mala
peça al teler...
J. Vinyeta
18 de Novembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada