418.-
De les CUP, una altra vegada.-
Aquest País nostre,
i des de la formació del nou Parlament, ha de presenciar de forma diria que
permanent i continuada la divisió entre les CUP i JxS en unes actuacions, en
general provocades per Anna Gabriel i companyia, que ens posen l’ai al cor i fan les delícies
del PP, C’s i PSC.
Aquesta vegada, per
una altra actuació del Mossos, els senyors (les senyores, perquè no falti) de
les CUP van foten merdé. I per aquesta última, que encara
dura i perdurarà encara durant tota la setmana, en demanen la dimissió del
Conseller Jané, cosa d’altra banda freqüent (gairebé diria que sistemàtica),
perquè el Mossos varen actuar d’ofici en denúncia als que varen cremar fotos de
Felip VI en la última Diada. L’ordre d’Interior existeix, però Joan J. Queralt
catedràtic de dret penal assenyala a TV3[1], en una
entrevista prou il·lustrativa, que no es pot afirmar, segons el document de
marres, si els Mossos varen actuar per
lliure o ho va ser per ordres de fiscalia o tribunal competent.
Independentment i a
banda de les qüestions jurídiques, en el
meu entendre les CUP obliden algunes coses que entenc com a fonamentals.
- Les accions en qüestió es
retrotrauen a fets succeïts durant el
actes de celebració de la Diada passada de 2016. Si alguna cosa ha
distingit les multitudinàries manifestacions
de les Diades ha estat la “netedat” i
l’absència d’actes que d’alguna manera poguessin donar peu a la caverna a
actuar: ni un paper a terra, cap vidre, paperera o altre mobiliari urbà
trencat, res de res. No hi ha cap dubte
per part meva en que, certament, la
llibertat d’expressió està per sobre de moltes coses i més concretament d’una
Llei que, com diu Queralt, ens acosta
més a Marroc que a un estat democràtic contrastable. Però aquella crema posa en
entredit, i ja no dic que fóra fet expressament que tot pot ser, aquella voluntat festiva, democràtica i
pacífica dels centenars de milers que es manifestaven. La actuació d’aquestes
cinc persones és respectable i llegítima, però en cap cas ha d’entendre’s que
aquesta respectabilitat i legitimitat equival
a un vist i plau social i majoritari de
la seva actuació. Son fets que vulneren, agradi o no, aquella actuació festiva,
democràtica i pacífica en la que hi participava gent de tots els colors
polítics.
- En segon cas, les CUP
obliden una altra qüestió primordial. Demanen desobediència de forma general,
oblidant, i penso que ara sí intencionadament, que la desobediència sempre
és un acte de decisió individual,
personal. Imposar-la no pot ser admès de cap de les maneres. Hi ha consciencia
per part de les CUP d’aquesta norma elemental i bàsica?. Tot dona a entendre
que no.
-
I per acabar, que algú o
alguns en clara minoria parlamentària i per tant social mentre no es demostri
el contrari, intentin amés imposar uns criteris polítics a la policia catalana
(que té les seves limitacions de forma institucional, cert) dient-li a la
policia què sí o què no ha de fer, és una autèntica barbaritat. Totes les
dictadures, sense excepció, adoctrinen política i ideològicament les seves
policies (per posar-les clarament al
servei del dictador) i aquestes actuen en conseqüència. Si tot plegat no
és més que una afirmació del seu ideari polític i, en conseqüència, social del
país que les CUP ens volen imposar, fan bé en dir-nos-ho perquè, si és així,
molts més ho tindran en compte en les pròximes eleccions, a fi d’evitar el País
que sembla que ens volen imposar…
Tinc la impressió
de que “aquestes noies” de les CUP (ho dic per allò del femení generalista amb
que es fan distingir), feministes irredemptes, ens volen imposar ja prèviament
un matriarcat social, polític i ideològic difícil per a molts de compartir. Especialment
per a tots aquells que entenem que primer s’ha de crear un País i després
definir com volem que sigui aquest País.
La situació matriarcal o patriarcal posteriors també pot ser una cosa a
definir, però en cap cas a imposar. I molts comencem ja a estar una mica carregadets
d’aquestes actuacions amb aires de tragèdia grega de les que possiblement Talía
i Melpòmene renegarien. Només existeixen les CUP. Els altres no comptem. I
aquesta negació ja té una expressió literària que va fer fortuna fa anys i que crec
aplicable en aquest cas: “que error, que inmenso error...”[2]· Creure o pensar que els demés no existim és un error greu: ens diu que les CUP no volen entendre el per què de tot plegat.
J. Vinyeta
15 de Desembre de
2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada