414.-
Comentaris (Rita, tarannà).-
Ens llevàvem ahir amb l’anunci i la sorpresa de la mort de Rita Barberà. Un infart se la va
emportar just a l’endemà de la seva primera declaració davant de T. Suprem en la primera de les causes incoades per presumpta
corrupció a la ciutat de València. Descansi en pau. Com no podia ser d’una
altra manera, el frenesí mediàtic, molt tenyit de color groc al menys fins on
vaig estar-hi pendent, ens va anar
desgranant tot allò que, interessés o no, feia referència a la difunta.
Agradi o no, Rita va estar sota l’ombra de la corrupció, al menys durant
els últims anys de la seva vida i aquesta ombra, al menys en el tema dels
famosos 1000€ blanquejats o no (igualment que en les altres qüestions que es
troben subjudice i en les que ja mai
serà aclarida la seva participació o no en els fets), perdurarà, per a dir-ho
d’una manera redundant, en la història del Partit Popular en general i en la
del PP valencià de forma particular.
Vagi per endavant
que Rita Barberà m’era indiferent: tots tenim clar qui o què forma part del nostre entorn proper i estimat i, en general, la
indiferència recau en allò que no forma part d’aquest entorn. I en el meu cas,
i com a conseqüència, només expresso un cert sentiment de tristor comú a la mort
de qualsevol ésser humà. El PP, ans al
contrari, s’ha vestit de negre i actua
com el cor de les tragèdies gregues lloant plorant les virtuts perdudes d’una
Rita Barberà que el propi partit havia
enterrat en l’ostracisme (no tractem de cíniques les actuacions coma
aquesta?). Però a Castella tenen un
refrany que en sembla molt apropiat a la actuació del PP amb la que havia estat
la seva Musa fundadora que diu així “A
burro muerto, cebada al rabo” que posa a la picota aquells que intenten arreglar ara el que ja no te
remei. Actuen, en el meu entendre, moguts per un sentiment de culpabilitat
creat arrel de la defenestració de la Alcaldessa
d’España. Aquesta culpabilitat és, en la meva opinió, comú en qualsevol
obituari i en sembla clar en les expressions generals de la bondat de qui està
de cos present.
Però aquest
sentiment de culpabilitat dona entendre
que aquell que se sent culpable ho és perquè entén que va actuar malament (inconsciències
incloses) amb el difunt en determinada/es qüestions. Què culpabilitza al PP, el
maltracta donat a la seva fundadora? Vol dir què sí hi havia consciència clara en
el PP de que feia malament les coses? I
si és així, vol dir això que si C’s no hagués empès la defenestració, el PP no
hagués fet res davant les irregularitats que des del món judicial s’anaven posant en evidència? Son preguntes
inquietants, les respostes de les quals s’amaguen en aquella ombra permanent de
corrupció que envolta a tot el PP, preguntes que hauríem de fer a tots aquells membres del
partit que tot just abans d’ahir, sortint Rita dels jutjats, negaven la seva
“presència” perquè ja no era del PP. Em
recorden les famoses negacions de San Pere que, segons diu la tradició, va
estar plorant la resta dels seus dies. Però no serà el cas, perquè tinc la
impressió que aquestes llàgrimes d’avui no son més que llàgrimes efímeres i no
sé si, fins i tot, algunes d’aquestes llàgrimes amaguen algun somriure
sorneguer pels silencis derivats... Dec de ser un mal pensat!
El nomenament de
Millo comportava, segons pròpies declaracions de l’interessat, una modificació
en el tarannà del PP envers
Catalunya, “una mà estesa”. Precisament l’endemà de les declaracions de Millo
en la seva presa de possessió del nou càrrec, s’aprovava el suplicatori perquè
el Suprem investigués a Homs pels fets del 9N. Constatar-ho i prou, i
preguntant-li al Sr. Millo si aquesta qüestió serà el referent permanent de la
seva actuació. I si, a més, entén que una sessió del Parlamento en la que és
dirimeix el futur polític d’algú, mitjançant un acte polític, com son polítics
tots els actes de qualsevol Parlament, ha de permetre’s que sigui a porta
tancada i en votació secreta. Senzillament per saber-ne la seva opinió al respecta...
Però afegir, tot i
que és sabut, que el PP, a través del seu ministre de Justícia que és qui mana
sobre del fiscal general, va actuar mogut per l’estupor que li va causar que
allò que no havia de ser res més que un
aplec, una berenar popular, un “botifarrèndum” segons l’ínclit Jiménez
Losantos, es va convertir en una festa de reals valors democràtics, amb més de
dos milions tres-centes mil persones anant a les urnes i sense més incidents,
normalment ja inexistents en les manifestacions catalanes, que els provocats per grups de l’extrema
dreta que varen ser controlats pels propis votants presents en el moment en el col·legi electoral corresponent. Era, va ser,
una bufetada en tota regla a les dues
galtes a tots aquells que se’n fotien del tarannà català, de la seva ciutadania
i de la pròpia ordenació política catalana. La venjança els hi era obligada. S’havia
de tallar el cap de la serp. L’arribada d’Homs al Parlamento donava
l’oportunitat de reblar el clau. I així va anar. Aquest criteri de exhibició de
múscul és sempre el que va al darrera de qualsevol manifestació política
catalana: qualsevol manifestació democràtica catalana els hi fa mal perquè els posa en evidència. De resposta no en poden
donar-ne una altra, perquè tampoc en
saben cap més. És inherent al seu ADN.
J. Vinyeta
24 de Novembre de
2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada