414.- Comentaris (Rita, tarannà

414.-  Comentaris  (Rita, tarannà).-

Ens llevàvem  ahir amb l’anunci i la sorpresa de la   mort de Rita Barberà. Un infart se la va emportar just a l’endemà de la seva primera declaració davant de T. Suprem  en la primera de les causes incoades per presumpta corrupció a la ciutat de València. Descansi en pau. Com no podia ser d’una altra manera, el frenesí mediàtic, molt tenyit de color groc al menys fins on vaig estar-hi pendent, ens va anar  desgranant tot allò que, interessés o no, feia referència a la difunta.

 Agradi o no, Rita va estar  sota l’ombra de la corrupció, al menys durant els últims anys de la seva vida i aquesta ombra, al menys en el tema dels famosos 1000€ blanquejats o no (igualment que en les altres qüestions que es troben subjudice i en les que ja mai serà aclarida la seva participació o no en els fets), perdurarà, per a dir-ho d’una manera redundant, en la història del Partit Popular en general i en la del PP valencià de forma particular.

Vagi per endavant que Rita Barberà m’era indiferent: tots tenim clar qui o què  forma part del nostre entorn  proper i estimat i, en general, la indiferència recau en allò que no forma part d’aquest entorn. I en el meu cas, i com a conseqüència, només expresso un cert sentiment de tristor comú a la mort de qualsevol ésser humà.  El PP, ans al contrari, s’ha vestit de negre  i actua com el cor de les tragèdies gregues lloant plorant les virtuts perdudes d’una Rita Barberà que el propi partit havia   enterrat en l’ostracisme (no tractem de cíniques les actuacions coma aquesta?).  Però a Castella tenen un refrany que en sembla molt apropiat a la actuació del PP amb la que havia estat la seva Musa fundadora  que diu així  “A burro muerto, cebada al rabo” que posa a la picota aquells   que intenten arreglar ara el que ja no te remei. Actuen, en el meu entendre, moguts per un sentiment de culpabilitat creat arrel de la defenestració de la Alcaldessa d’España. Aquesta culpabilitat és, en la meva opinió, comú en qualsevol obituari i en sembla clar en les expressions generals de la bondat de qui està de cos present.

Però aquest sentiment de culpabilitat dona  entendre que aquell que se sent culpable ho és perquè entén que va actuar malament (inconsciències incloses) amb el difunt en determinada/es qüestions. Què culpabilitza al PP, el maltracta donat a la seva fundadora? Vol dir què sí hi havia consciència clara en el PP de que  feia malament les coses? I si és així, vol dir això que si C’s no hagués empès la defenestració, el PP no hagués fet res davant les irregularitats que des del món judicial  s’anaven posant en evidència? Son preguntes inquietants, les respostes de les quals s’amaguen en aquella ombra permanent de corrupció que envolta a tot el PP, preguntes que  hauríem de fer a tots aquells membres del partit que tot just abans d’ahir, sortint Rita dels jutjats, negaven la seva “presència”  perquè ja no era del PP. Em recorden les famoses negacions de San Pere que, segons diu la tradició, va estar plorant la resta dels seus dies. Però no serà el cas, perquè tinc la impressió que aquestes llàgrimes d’avui no son més que llàgrimes efímeres i no sé si, fins i tot, algunes d’aquestes llàgrimes amaguen algun somriure sorneguer pels silencis derivats... Dec de ser un mal pensat!

El nomenament de Millo comportava, segons pròpies declaracions de l’interessat, una modificació en el tarannà del PP envers Catalunya, “una mà estesa”. Precisament l’endemà de les declaracions de Millo en la seva presa de possessió del nou càrrec, s’aprovava el suplicatori perquè el Suprem investigués a Homs pels fets del 9N. Constatar-ho i prou, i preguntant-li al Sr. Millo si aquesta qüestió serà el referent permanent de la seva actuació. I si, a més, entén que una sessió del Parlamento en la que és dirimeix el futur polític d’algú, mitjançant un acte polític, com son polítics tots els actes de qualsevol Parlament, ha de permetre’s que sigui a porta tancada i en votació secreta. Senzillament per saber-ne  la seva opinió al respecta...

Però afegir, tot i que és sabut, que el PP, a través del seu ministre de Justícia que és qui mana sobre del fiscal general, va actuar mogut per l’estupor que li va causar que allò que  no havia de ser res més que un aplec, una berenar popular, un “botifarrèndum” segons l’ínclit Jiménez Losantos, es va convertir en una festa de reals valors democràtics, amb més de dos milions tres-centes mil persones anant a les urnes i sense més incidents, normalment ja inexistents en les manifestacions catalanes,  que els provocats per grups de l’extrema dreta que varen ser controlats pels propis votants presents en  el moment en el  col·legi electoral corresponent. Era, va ser, una bufetada en tota regla  a les dues galtes a tots aquells que se’n fotien del tarannà català, de la seva ciutadania i de la pròpia ordenació política catalana. La venjança els hi era obligada. S’havia de tallar el cap de la serp. L’arribada d’Homs al Parlamento donava l’oportunitat de reblar el clau. I així va anar. Aquest criteri de exhibició de múscul és sempre el que va al darrera de qualsevol manifestació política catalana: qualsevol manifestació democràtica catalana els hi fa mal perquè  els posa en evidència. De resposta no en poden donar-ne  una altra, perquè tampoc en saben cap més. És inherent al seu ADN.

J.  Vinyeta

24 de Novembre de 2016