259.- Partidismes.-
Un dels avantatges de viure a
Catalunya, a diferència de la majoría de la resta de comunitats de l’Estat, és l’existència del pluralisme polític o, el que és el mateix,
quan hi ha eleccions tenim, fins avui al menys, un mínim de 7 partits (les
coalicions les considero un de sol, de partit) als que votar. Aquesta
pluralitat com a mínim presenta opcions de debat que es manifesten amb a
vegades inclús amb la cruesa pròpia de qualsevol lluita pel poder. A la resta
de l’Estat queda, bàsicament, reduït al de dues opcions principals, PSOE i PP,
donat que avui per avui les altres opcions son quasi residuals[1] i, en conseqüència, els
debats plurals son pràcticament impensables. Dit això, com passa amb totes les
opcions i també en el nostre cas, en aquesta pluralitat hi ha aspectes que ens poden semblar negatius. Les ideologies entre ells, els partits, son, i així ha de ser,
diferents i, ens agradi o no, la finalitat d’aquests partits és accedir al
Govern i per tant la relació entre ells és difícil perquè l’objectiu comú els mantén expectants i amb
els ulls concentrats en el recompte de vots en els moments electorals. Els
partidismes son evidents i els interessos particulars son a les seves
entranyes. I avui aquests aspectes dits negatius però inherents en la pròpia
activitat política que tendeix a satisfer, per part dels partits almenys als
seus fidels, potser suren de forma gairebé descarnada. Anem a pams.
Estem vivim aquí a casa nostra, una situació
excepcional, una situació que, latent durant tres segle, esclata, en la meva opinió,
amb la actuació del TC i es concreta seriosament en la primera de les
manifestacions en la que, per primera vegada, hi ha tantes estelades o més que
senyeres clàssiques. Aquesta situació es va repetint any rere any des
d’aleshores amb una onada civil de tal mida que descol·loca als partits polítics i als seus líders, que els
sobrepassa a tots i tots, per sobreviure, accepten el repte i lideratge que la
societat civil planteja, tot i fer-ho amb una certa incomoditat. Tot ha anat bé
fins arribar al punt en que els
interessos dels partits poden quedar tocats: el que se’ls
ve a sobra ja no és només aconseguir el poder si no, a més, el portar el
nostre País vers aquell objectiu que aquella onada civil ve marcant. I això té
una complicació política real.
Dit l’anterior, em sembla aleshores
que allò que anomenem partidisme està en
els moviments, redundant, de tots els partits perquè ara arriba l’hora de la veritat donat
que, a curt termini, hi ha unes eleccions transcendentals. CiU (i que quedi
clar que de cap manera discuteixo el lideratge que ha tingut i té el President Mas en el Procés si
no què, ans al contrari, entenc que l’ha de continuar exercint) sap que la
coalició, a l’hora del planteig real de la qüestió bàsica, la independència, es
trancarà i difícilment podrà tenir una majoria suficient, dit d’una altra
manera, sap perdrà les eleccions[2] i per això el President
Más, que és qui les ha de convocar, també espera el moment més propici per al
seu partit. ERC se sap guanyadora, però jo continuo pensant que ho fa amb un
nus al coll per la importància dels fets conseqüents i per pures raons del
Govern del dia a dia d’una Generalitat
que no té un duro, amb l’afegitó de que si no compta amb Convergència tampoc
tindrà la majoria necessària per una DUI (tot i que, de tenir la majoria, res farà
sense la participació de Convergència). Ignorem el resultat que pot obtenir
Unió (que pot convertir-se en un partit residual) anant per primera vegada sola
a unes eleccions marcadament plebiscitàries, ja que desconeixem el traspàs de
vots de Covergència a Unió i viceversa.
ICV i el seus socis, ja estan bé on son, cagant dubtes de forma
permanent i entorpint més que no pas ajudant al procés; sempre esperant Godot,
espera que em fa evident la manca de
compromís real en tot, d’aquests hereus
d’Stalin. Les CUP, que han donat mostres de molta serietat, pragmatisme i
sentit de País, estan clarament a favor de la independència dels Països Catalans però, en qualsevol cas, els actuals
components del grup parlamentari,
canviaran en les properes eleccions. El PSC continuarà amb la seva
reforma federal en la que penso que no hi creuen ni ells. Ignorem la força de
Podemos en quant pot afectar la seva presència a les CUP, ICV i C’s, però
si sabem de la seva indiferència, com a mínim, en el procés sobiranista. C’s
està amb un somriure d’orella a orella, però a l’aguait de Podemos i el PP està
només pendent de la patacada que anuncien les enquestes. El que tampoc sabem és
si hi haurà una espècie de coalició d’esquerres de ICV fins Procés Constituent,
amb Podemos inclòs, que podria crear una majoria important d’esquerres en el
nou Parlament.
Vistes així les coses, que en el
meu entendre no deixa de ser una visió realista de l’actualitat, em sembla evident que aquesta reclamada - demanada
– exigida unitat política per la societat civil només pot ser possible, com a
molt, de cara al N9N i prou. Sembla ja que l’assumpte va per aquí i els més
conseqüents (CiU, ERC i les CUP) anuncien el seu suport incondicional al N9N. Però el que ens resulta evident,
donada la perspicàcia amb que des de fa
dies ens mirem als partits polítics, és que
o ens espavilem nosaltres o no anirem ara gaire més enllà de la cantonada.
És evident que aquesta societat
civil necessita lideratge polític per a ser portada pel recte camí que venim
defensant. Però també és evident que, donada la força i transversalitat d’aquesta onada civil, el tsunami passarà per
sobre de tots aquells líders tebis o que no hi vulguin participar i, si es fa
necessari, aquesta societat civil, serà capaç de trobar els nous lideratges imprescindibles per arribar a bon port. No ho
dubto gens.
Però ara, ens hem de centrar en el
N9N que resulta fonamental. No deu de ser una nimietat quan les
veus del no d’ací i d’allà no fan res més que ridiculitzar-la: és evident que
els hi fa por. Tanta que, en cas de preveure des de Madrid un èxit aclaparador,
faran mans i mànegues per torpedinar-la fent-nos un nou favor extraordinari donant-nos més raons i accelerant la data de les eleccions. La
resposta a aquest ara N9N i el seu èxit només, insisteixo, només depèn de nosaltres per donar-los-hi a tots
aquests dels que en vinc parlant, un lliçó de maneres i que hagin d’anar a les
properes eleccions amb l’alè al clatell de tota la societat civil que sí sap
fins on vol arribar. Els hi hem de marcar el camí.
J.
Vinyeta
24 d’Octubre de 2014
[1] El grup més important de tots aquests és
precisament el grup català que, entre tots plegas, arriba als 47 diputats: 31
per Barcelona, 6 per Tarragona, 6 per Girona i 4 per Lleida i tampoc, el grup,
ho és amb una resposta unitària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada