divendres, d’octubre 24, 2014

259.- Partidismes

259.- Partidismes.-

Un dels avantatges de viure a Catalunya, a diferència de la majoría de la resta de comunitats de l’Estat, és l’existència  del pluralisme polític o, el que és el mateix, quan hi ha eleccions tenim, fins avui al menys, un mínim de 7 partits (les coalicions les considero un de sol, de partit) als que votar. Aquesta pluralitat com a mínim presenta opcions de debat que es manifesten amb a vegades inclús amb la cruesa pròpia de qualsevol lluita pel poder. A la resta de l’Estat queda, bàsicament, reduït al de  dues opcions principals, PSOE  i  PP, donat que avui per avui les altres opcions son quasi residuals[1] i, en conseqüència, els debats plurals son pràcticament impensables. Dit això, com passa amb totes les opcions i també en el nostre cas, en aquesta pluralitat hi ha aspectes  que ens poden semblar negatius. Les ideologies entre ells, els partits, son, i així ha de ser, diferents i, ens agradi o no, la finalitat d’aquests partits és accedir al Govern i per tant la relació entre ells és difícil perquè  l’objectiu comú els mantén expectants i amb els ulls concentrats en el recompte de vots en els moments electorals. Els partidismes son evidents i els interessos particulars son a les seves entranyes. I avui aquests aspectes dits negatius però inherents en la pròpia activitat política que tendeix a satisfer, per part dels partits almenys als seus fidels, potser suren de forma gairebé descarnada.  Anem a pams.

Estem  vivim aquí a casa nostra, una situació excepcional, una situació que, latent durant tres segle, esclata, en la meva opinió, amb la actuació del TC i es concreta   seriosament en la primera de les manifestacions en la que, per primera vegada, hi ha tantes estelades o més que senyeres clàssiques. Aquesta situació es va repetint any rere any des d’aleshores  amb una  onada civil  de tal mida que descol·loca  als partits polítics i als seus líders, que els sobrepassa a tots i tots, per sobreviure, accepten el repte i lideratge que la societat civil planteja, tot i fer-ho amb una certa incomoditat. Tot ha anat bé fins  arribar al punt en que els interessos dels partits poden quedar tocats:  el que se’ls   ve a sobra ja no és només aconseguir el poder si no, a més, el portar el nostre País vers aquell objectiu que aquella onada civil ve marcant. I això té una complicació política real.

Dit l’anterior, em sembla aleshores que  allò que anomenem partidisme està en els moviments, redundant, de tots els partits perquè ara arriba l’hora de la veritat donat que, a curt termini, hi ha unes eleccions transcendentals. CiU (i que quedi clar que de cap manera discuteixo el lideratge que ha  tingut i té el President Mas en el Procés si no què, ans al contrari, entenc que l’ha de continuar exercint) sap que la coalició, a l’hora del planteig real de la qüestió bàsica, la independència, es trancarà i difícilment podrà tenir una majoria suficient, dit d’una altra manera, sap perdrà les eleccions[2] i per això el President Más, que és qui les ha de convocar, també espera el moment més propici per al seu partit. ERC se sap guanyadora, però jo continuo pensant que ho fa amb un nus al coll per la importància dels fets conseqüents i per pures raons del Govern del dia a dia d’una  Generalitat que no té un duro, amb l’afegitó de que si no compta amb Convergència tampoc tindrà la majoria necessària per una DUI (tot i que, de tenir la majoria, res farà sense la participació de Convergència). Ignorem el resultat que pot obtenir Unió (que pot convertir-se en un partit residual) anant per primera vegada sola a unes eleccions marcadament plebiscitàries, ja que desconeixem el traspàs de vots de Covergència a Unió i viceversa.  ICV i el seus socis, ja estan bé on son, cagant dubtes de forma permanent i entorpint més que no pas ajudant al procés; sempre esperant Godot, espera que em fa  evident la manca de compromís real en tot, d’aquests  hereus d’Stalin. Les CUP, que han donat mostres de molta serietat, pragmatisme i sentit de País, estan clarament a favor de la independència dels Països  Catalans però, en qualsevol cas, els actuals components del grup parlamentari,  canviaran en les properes eleccions. El PSC continuarà amb la seva reforma federal en la que penso que no hi creuen ni ells. Ignorem la força de Podemos  en quant pot afectar  la seva presència a les CUP, ICV i C’s, però si sabem de la seva indiferència, com a mínim, en el procés sobiranista. C’s està amb un somriure d’orella a orella, però a l’aguait de Podemos i el PP està només pendent de la patacada que anuncien les enquestes. El que tampoc sabem és si hi haurà una espècie de coalició d’esquerres de ICV fins Procés Constituent, amb Podemos inclòs, que podria crear una majoria important d’esquerres en el nou Parlament.

Vistes així les coses, que en el meu entendre no deixa de ser una visió realista de l’actualitat, em  sembla evident que aquesta reclamada - demanada – exigida unitat política per la societat civil només pot ser possible, com a molt, de cara al N9N i prou. Sembla ja que l’assumpte va per aquí i els més conseqüents (CiU, ERC i les CUP) anuncien el seu suport incondicional  al N9N. Però el que ens resulta evident, donada la perspicàcia amb que  des de fa dies ens mirem als partits polítics, és que  o ens espavilem nosaltres o no anirem ara gaire més enllà de la cantonada.

És evident que aquesta societat civil necessita lideratge polític per a ser portada pel recte camí que venim defensant. Però també és evident que, donada la força i transversalitat  d’aquesta onada civil, el tsunami passarà per sobre de tots aquells líders tebis o que no hi vulguin participar i, si es fa necessari, aquesta societat civil, serà capaç de trobar els  nous lideratges imprescindibles per arribar a bon port. No ho dubto gens.

Però ara, ens hem de centrar en el N9N que resulta fonamental. No deu de ser una nimietat quan les veus del no d’ací i d’allà no fan res més que ridiculitzar-la: és evident que els hi fa por. Tanta que, en cas de preveure des de Madrid un èxit aclaparador, faran mans i mànegues per torpedinar-la fent-nos un nou favor extraordinari donant-nos més raons i accelerant la data de les eleccions. La resposta a aquest ara N9N i el seu èxit només, insisteixo, només  depèn de nosaltres per donar-los-hi a tots aquests dels que en vinc parlant, un lliçó de maneres i que hagin d’anar a les properes eleccions amb l’alè al clatell de tota la societat civil que sí sap fins on vol arribar. Els hi hem de marcar el camí.

J.  Vinyeta
24 d’Octubre de 2014




[1] El grup més important de tots aquests és precisament el grup català que, entre tots plegas, arriba als 47 diputats: 31 per Barcelona, 6 per Tarragona, 6 per Girona i 4 per Lleida i tampoc, el grup, ho és amb una resposta unitària.
[2] En Churchil va guanyar una guerra i va perdre les immedites eleccions posteriors