257.- De la Perversió

257.-  De la Perversió.-

Segons el diccionari, perversió no és res més que una desviació de la rectitud  moral. I entenem per moral, de forma breu, la capacitat de diferenciar entre el be (el que és bo) i el mal (el que és dolent), especialment en el que fa referència a les costums, actes o pensaments  (forma d’entendre) humans i que em limitaré a constrènyer  a la societat que ens toca viure.

Un cop dit això, i sense ànim de polemitzar més perquè em sembla suficient  per a una entesa de quatre ratlles, m’atreveixo a dir que estem vivint en un Estat pervers. Vejam coses:

Ex ministres, altíssims funcionaris, membres de  les executives de tots els partits que hagin governat o no, presidents i consellers de bancs i caixes d’estalvis, membres dels parlaments central i autonòmics, representants sindicals en consells d’administració, etc..., etc..., estant sent assenyalats per la societat i insistint en els fiscals perquè pressionin més del que pugin estant fent, tot i sabent que la fiscalia és un Órgan jurídic que depèn directament del Ministeri de Justícia. Molts, per a no dir tots els que son assenyalats, ho  son per les despeses que han realitzat durant anys a càrrec dels estalvis de les classes més desprotegides, amb una impunitat que sembla no tenir fi i amb una absència culpable per part de les entitats de  control del món econòmic – financer sobre de tot plegat. En general s’indica també la actuació irregular de molts de tots aquests assenyalats, en favor del  finançament irregular dels partits polítics al que pertanyen, però no és tan insistent, aquesta mateixa societat, en que aquesta corrupció concreta ha estat propiciada – tolerada per les cúpules dels partits en general i del seu cap en particular. Aquesta perversió està en aquest punt donat que, potser ningú vol, exigir gaires responsabilitats al partit que ha votat i al que és afí: equival a reconèixer que ens hem equivocat. En general aquest error només es manifesta canviant el sentit del vot.

La corrupció necessita de corruptors. I aquests potser son els grans responsables de tot plegat. La perversió, aquell marxar del camí que hom creiem recta, no és més que una drecera per la consecució o manteniment  d’una situació de privilegi o privilegis que en cap cas la resta de la societat consideraríem legítims. Tot plegat, com en el cas anterior, en clars abusos de la Llei o del Dret i que també se’ns manifesten impunes.

La lentitud de la justícia, i amb  el que sembla un clar tracte de favor respecta d’alguns, exaspera   una societat castigada per una crisi que no tots vàrem propiciar i de la que se’ns fa responsables  amb sentències insòlites. Si les sentències es deriven d’una plicació de la Llei, que sempre és interpretativa, hem d’entendre que la interpretació general ho és en massa ocasions pels que disposen de suficients mitjans per propiciar-se una bona defensa que allargui el procés tant com sigui possible. La modificació de les tasses judicials sembla que vagi inequívocament en aquest sentit: la justícia només es possible per als que la poden pagar. Els que podrien reparar tot això, el Cos Legislatiu, que és el Parlament de l’Estat, està en mans precisament de tots aquests que, amb la seva omissió en el més tolerant de les circumstàncies, immobilitzen la situació actual. Però que son capaços  d’aprovar una nova Llei que dificulta, per a no dir que les prohibeix,  les manifestacions populars del cabreig que van provocant no fos cas que la societat, manifestant-se obertament, els deixés, encara més, en evidència.

La llista podria ser inacabable, malauradament. Només una reflexió final: Quan algú d’aquests emmerdats rep una crítica més o menys severa respon, en massa ocasions, que accepta aquesta crítica perquè “...com que estem en democràcia...”. Ens està dient amb una claredat cristal·lina i amb tota la mala llet continguda, que si el sistema fos un altra i no un sistema democràtic,  encara que pervers com el nostre, faria que  haguéssim de penedir-nos de les nostres paraules. Potser que aquest autoritarisme que es dedueix  sigui la màxima de les perversions possibles. És  l’evidència de que arrosseguem encara els tics d’un sistema que, a més de pervers, era cruel, del que  només ha canviat la façana.

En el meu entendre dons, la perversitat del sistema del país (i no vull entrar en valoracions del sistema polític general triat a Europa, això ja ho fan els que hi entenen) és evident, I el que és pitjor:  què i com hem de fer per reiniciar i redreçar  el camí? Des de i per Catalunya, sembla que poden haver-hi solucions a la vista. Però arribat el moment, haurem d’estar molt a l’aguait per a no caure en paranys  per  “...iniciar el recte camí d’accés al ple domini de la terra...” amb la convicció de la rectitud necessària.

J.  Vinyeta

17 d’Octubre de 2014