258.- Comentaris (Tot esperant Godot i 19 O).-
Tot esperant Godot.- Samuel
Beckett, considerat un dels pares de l’anomenat teatre de l’absurd, a
mitjans del segle passat va escriure l’obra d’aquest títol. Godot és esperat permanentment durant tota l’obra per
dos personatges sense que arribem a saber qui son aquests personatges, sense que
arribem a saber qui és aquest tal Godot i l’únic que arribem a saber és que
Godot no vindrà avui però que sí que vindrà demà: és allò de que la vida va passant mentre s’espera que passi qualsevol cosa.
M’he permès aquesta referència
literària perquè em sembla que ha estat una mica el que ha passat a la classe
política catalana amb la famosa esquerdada de la setmana passada, però amb el
final de l’obra canviat: va arribar Godot i, com que havia d’arribar demà, cap
dels personatges de l’obra va saber estar a l’alçada i improvisar un guió per
acabar l’obra. Només les CUP han sabut
seguir amb l’obra i, des del mateix moment de la trencadissa, es posen a treballar per refer l’unitat
amb una seriositat i pragmatisme que,
ho haig de reconèixer, em semblava
impossible posseïssin. La publicació dels 11[1]
punts bàsics que les CUP entenen com a tals per refer l’unitat política, estan
pràcticament acceptat per tothom[2] i fer de la convocatòria pel N9N una
autèntica demostració de mobilització de la ciutadania és el seu principal
objectiu. Sembla que son els únics que no han perdut el seny i, des de la meva
petita plataforma, els hi vull donar les
gràcies. Crec, com ells, que lo primer és lo primer. I ara el que tenim davant
i pel que ha d’haver-hi compromís és per
l’èxit rotund del N9N.
Entretant, qui sembla que encara
està esperant Godot és el Sr. Herrera i alguns dels seus socis, com
Alternativa. En més d’una ocasió, si no recordo malament, he volgut deixar
constància de la per a mi excel·lent descripció que en va fer d’ICV en Manel Cuyàs en la seva
columna del diari El Punt Avui el 6 de Setembre del 2013 i del que no puc fer
res més que recomanar-ne la lectura. És evident, article a banda, que
el Sr. Herrera (i no sé si la disciplina del partit, especialment a partir de
determinat nivell, és quarterera per als més afins o no a causa dels residus
stalinistes que encara els hi puguin quedar) continua esperant Godot i immers en l’absurditat d’aquesta espera.
Absurditat que per aquella suposada
disciplina fa que res els hi està bé, mai els hi fas la pregunta correcta i si
no porten la iniciativa la batussa està
assegurada, inclús per nimièses (com en un moment de l’obra de Beckett els dos
personatges principals, sols en aquell camí
perdut amb l’arbre sec que decora l’escenari, s’abracen i un li diu a
l’altra allò de “Aparta’t, fas pudor d’alls!”...). Després, aquest Srs. d’ICV
se n’obliden dels “alls” i ens parlen de puresa ideològica que em sembla tant
pura que no és més que un núvol prim.
Tanta reunió quasi permanent, els porta, com ja va passar en la cadena humana
del 2013, a
no participar-hi i se’n van anar a
encerclar La Caixa... Fins avui ens van dient que no votaran, però un dia o
altra hi hauran eleccions. Allà ells, perquè aquesta indiferència quasi malaltissa, no convé a Catalunya.
19 d’Octubre.- No entraré a comparar xifres entre les
concentracions d’ahir i la passada del 12 d’Octubre: ahir eren molts més,
moltíssim més i sense pagar autobusos als participants, procedents de tota
Espanya.
És evident que Òmnium i l’ANC
tenen suficient i demostrat poder de convocatòria i, hem de dir-ho, si no
hagués estat per les seves convocatòries, no sé si haguéssim arribat fins on
som. Però, dit això, em va semblar extemporani exigir al President de la
Generalitat que convoqui eleccions i en un termini determinat. I em va semblar
fora de lloc perquè l’ANC, a pesar del seu poder evident de convocatòria, entenc
que no és ningú per a exigir el que va exigir.
Les exigències solen trencar consensos i l’excepcionalitat del moments
que estem vivint, conviden més al consens que a altra cosa tot i que és ben
cert allò d’estar a l’aguait perquè la
prudència no ens faci ser traïdors. I aquest estar a l’aguait sí que és la seva
feina. El moment de les exigències vindrà quan, fetes les eleccions, que hauran
de fer-se i amb un objectiu concret, els programes electorals no es compleixen.
J.
Vinyeta
20 d’Octubre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada