62.- El Tibet

62.- El Tibet



Com cada any, el 10 de Març és la data assenyalada en que els tibetans recorden els fets d’aquell mateix dia de l’any 1956 en el que es varen aixecar – revoltar en contra de la invasió xinesa que varen patir l’any 1950. Les protestes i manifestacions i repressió conseqüent, s’han succeït any rere any a la mateixa data i, més o menys, en teníem coneixement gairebé puntual. Aquest any s’ha repetit la situació però hi ha hagut un altaveu que ha fet arribar els fets fins al confí de l’univers: El dia 8 d’Agost d’enguany, s’inauguren oficialment els Jocs Olímpics 2008 a Peking

Una metròpoli no vol renunciar mai a una colònia. La Història està plena, des de sempre, de situacions com les que comento i que finalitzen, la majoria de les vegades, amb la alliberació de l’Estat oprimit, és a dir de la que fins aleshores havia estat la colònia, després de resoldre la situació per la via de les armes.

L’ONU ha resolt per manament algunes d’aquestes situacions conflictives, que han degenerat en desastres (i pot ser el més emblemàtic d’aquests desastres és la fundació de l’Estat d’Israel, que encara cueja i sense visos de solució). En altres casos, la metròpoli, quan ja n’ha tret el suc que li convenia, ha marxat deixant al nou Estat en calçotets. A vegades, com ha passat a Àfrica, les ex colònies queden amb unes fronteres que les potències varen traçar amb tiralínies i amb independència (pot ser seria millor dir amb clar menyspreu) dels grups ètnics i tribals que varen quedar enganxats sota de la ratlla fronterera, i que estan resolent avui dia, a patacades, els límits geogràfics reals o de predomini d’ètnies. En altres casos, la potència invasora inicia la colonització amb un suposat to paternalista a fi de resoldre una situació que potser tampoc agradava als que envaeix, és a dir per una situació considerada per tots dos bàndols com a injusta.

Xina, no és res més que la potència colonial del Tibet. L’envaeix l’any 1950 amb aquell to paternalista que comentava, per resoldre teòricament una situació feudal a la que el poble tibetà es trobava sotmesa. Així sembla que va ser, després de que durant segles xinesos i tibetans varen estar pactant les seves relacions amb un transfons polític en el que el Tibet apareixia com una suposada espècie de província autònoma xinesa. Però passen els anys i aquella invasió salvadora, es va convertint en una autèntica invasió opressora i de expansió territorial del poble xinés, que arriba al seu punt més àlgid durant l’època de la famosa Revolució Cultural del Sr. Mao, que realment trinxa tant com pot tot el que troba pel mig. Així les coses, la vida del poble tibetà es va fonen com una llàntia d’oli. Les migracions de tibetans son un constant degoteig, mentre que els xinesos, que entenen que estan a casa seva, no migren si no que, senzillament, instal·lant-se al Tibet entenen que només canvien de província (no recorda això a una situació idèntica que ens és molt propera?). La invasió, amb el que això representa de pèrdua de cultura pròpia i augment de la cultura forana pel país envaït, ha d’anar-se mantenint per la força. I això no vol dir res més que és van perdent les llibertats individuals i col·lectives del poble envaït i comencen a devaluar-se-li els Drets Humans, com si tot plegat es cremés en aquella llàntia d’oli que es va apagant. Si la metròpoli xinesa hagués estat un Estat democràtic més o menys a l’estil actual europeu, possiblement tot hagués estat no millor (una democràcia, avui dia, no és garantía de protecció de les minories, tinguem-ho clar) però sí potser menys insuportable, però que no per això hagués deixat de ser ocupació colonial tot i que més sibil·lina, menys grollera i, possiblement, sense morts pel carrer.

La expansió comercial xinesa ha fet que la resta del món miri a aquest país com una mina d’or amb la que enriquir-se. Europa y Estats Units veuen, en l’encara incipient mercat xinès, el monstre de consum que ha de redimir les economies malmenades de tot el “mon mundial civilitzat”. Xina, per la seva expansió, ha necessitat de tot: ferro, acer, inox, alumini, vidre, ciment, petroli, maquinaria pesada etc... L’exportació de totes aquestes matèries ha compensat balances fiscals dels països exportadors i ha enriquit a moltes companyies però també, donat l’alt consum d’algunes d’aquestes matèries que el xinesos van tenint, els preus d’elles en el món, s’han posat pels núvols i en paguem les conseqüències Però tot i així, ningú vol renunciar al caramel del mercat xinés i com per sí de cas, com que semblava que des de el punt de vista comercial al menys, potser no tot estava prou ben encarrilat, perquè no hi haguessin dubtes, es fa necessari crear-li un esdeveniment que acabi d’obrir-li al comerç mundial totes les portes encara no del tot obertes. L’esdeveniment triat es l’Olimpíada d’Estiu del 2008. La Xina, que hi veu la manera de ser definitivament considerada com a potència mundial de primera fila, accepta el repte i posa en marxa la maquinària necessària per deixar l’aparador a la vista de tot el món. El COI, pressionat per tots aquests condicionaments comercials, acaba donant el Jocs Olímpics d’Estiu 2008, la manifestació esportiva més important del món, a la Xina, és a dir a un país dictatorial, que menysprea els drets humans, que no respecta el medi ambient (esportistes d’elit han anunciat la seva negativa a participar-hi donat els graus de pol·lució a les ciutats, i delegacions Olímpiques han situat les Seus al Japó pel mateix motiu), que mantén l’esclavisme en varies zones del país..., i podríem allargar la llista de greuges gairebé tan com volguéssim. El COI, s’ha cobert de glòria. I que no ens digui que hem de saber separar la política de l’esport, perquè, ens queda clar, que el propi COI, tampoc ha sabut fer-ho. És cert que el COI no ha de resoldre problemes polítics, però és ben cert també que ha de ser curós en no premiar a aquells que pretenen amagar-los sota de la catifa. Però per reblar el clau, només mancava una cosa: que, com així ha estat, els EUA (potser fora millor dir els interessos comercials dels EUA) traguessin a l’Estat xinés de la llista negre d’Estats que no respecten els Drets Humans...

I amb tot això, ens arriba la data tradicional al Tibet del 10 de Març. I, aquest any, els tibetans, sabedors del que la Xina s’hi juga, premen l’accelerador perquè, amb el ressò dels Jocs Olímpics, la seva veu es pugi sentir, com la dita Olímpica, més alta, més lluny i més forta. Els xinesos no poden deixar les formes dictatorials, perquè no en saben d’altres de formes. I inicien una repressió que encara dura i, pel poc que sabem, ferotge. I la majoria de les potències inscrites en els Jocs, amb els ulls posats a Kosovo, diuen, ara sí, que hem de separar la política de l’esport i, de moment, no tenen la més mínima intenció de boicotejar els Jocs (les raons comercials son de molt i molt pes) i al que més arriben és a parlar de no participar en la cerimònia inaugural... Les esquerres mentrestant, tal i com ens hi tenen acostumats, callen. I el seu silenci, com el que varen mantenir durant molts dels esdeveniments del Segle XX, és clamorós.

Penso que tot plegat és un error greu, molt greu. El món, en general, també calla i cluca els ulls, perquè tots els països miren amb desconfiança la possibilitat de segregació de qualsevol tros – país – grup ètnic que tenen integrat – sotmès. Però tinc el convenciment de que quan la Xina acabi discutint la primacia mundial als Estats Units, d’aquí a no gaire anys, la invasió cultural xinesa, a Europa al menys, serà pitjor que la invasió cultural americana que estem patint. Els americans, al segle XIX ja varen decidir allò de l’home amb drets, i això sempre és una avantatge. Pels xinesos, això dels drets de l’home, és una entelèquia que respon als conceptes polítics, per a ells burgesos, que no els hi agraden, perquè normalment aquests conceptes, tot i ser burgesos (i en aquest moment no vull donar cap to pejoratiu a la expressió), son contraris als abusos dels sistemes polítics dictatorials. I tots aquests sistemes dictatorials només pensen quelcom així com que el individu i la societat estan només que al servei de uns suposats interessos supranacionals, la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Deu. I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que han imposat aquell sistema.





J. Vinyeta
Abril, 2008

61.- La sequera

61.- La sequera .-



El tema de la sequera, començar a tenir color vermell. El tema pot ser greu si d’aquí a pocs dies no plou. I la Administració te preparats Decret – Normes – Ordres per pal·liar els efectes de la manca d’Aigua. Tot va encaminat a mantenir, dintre de les possibilitats, la denominada aigua de boca. Ja va bé que se’n parli de l’aigua. Certament, aquí a casa nostra, és un bé escàs i per tan, se’n ha de vigilar el consum. I això ens obliga a tots i sense excepcions.

Un cop dit això, i sense que ens serveixi d’excusa, voldria assenyalar alguns detalls més. I el més important és que ha quedat greument palesa la absoluta imprevisió de les Administracions en aquest assumpte. Les Administracions, especialment les Municipals, han consentit i atiat, amb la més gran impunitat, un creixement urbà de bogeria i sense la més mínima previsió necessària. S’ha deixat fer – construir de tot el que aportés a les arques Municipals els diners dels permisos de construcció i contribucions posteriors (i soc discret al no voler parlar de les requalificacions escandaloses, permisos sospitosos, empatxos del famós 3%, etc...,etc...) i ara, amb tot el merdé en marxa, allò més elemental però absolutament fonamental i necessari, no és suficient, perquè res s’ha fet per estalviar-nos el disgust que se’ns apropa. Res s’ha fet per augmentar l’oferta d’aigua davant l’increment de la demanda que ens ve ocasionada per aquell creixement descontrolat. I ara, com sol passar sempre, l’Administració vol que consumim menys perquè no se l’hi vegin les vergonyes. Però que quedi clar que, del consum, potser sí en som responsables. Però de la manca de previsió, no. De cap manera.

Hem d’estalviar aigua, i això, ara, no és ni discutible ni negociable, però hem d’anar a pams.

Segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA, pàg. Web del dia 25/03/08), el consum de l’aigua es distribueix a Catalunya, de la següent manera:

18% per a ús domèstic
9 % per a ús industrial
73% per a ús agrícola

Queda manifest, dons, que els grans consumidors d’aigua son els “pagesos”, després les comunitats urbanes i, finalment, l’Industria. I per tant, i per aquest ordre, l’ús agrícola ha de realitzar fins a un 73% de l’estalvi, l’ús domèstic ha de fer-lo fins a un 18% de l’estalvi que és realitzi i el sector industrial, ha de fer-ho fins al 9% d’aquest estalvi total, la quantia del qual, com és natural no ha de definir-se, perquè, com més s’estalviï, millor i més subsistència garantida.

Un cop establerta aquesta necessitat d’estalvi i com ha de distribuir-se sectorialment, em queden una sèrie de preguntes a les que no tinc respostes, perquè no tinc les dades corresponents. Però l’Administració, si. I per tant ella si que ens pot donar respostes, i entenc que ens les ha de donar.

Per exemple, se sap la quantitat d’aigua que es perd per fugues incontrolades a les xarxes de distribució?. Si la resposta és negativa, és evident la negligència de l’Administració i son exigibles responsabilitats, de tota mena i a tots els nivells. Si la resposta és afirmativa el que ve al darrera és que se’ns digui quines han estat les mesures correctores i amb quins resultats. No fa massa dies va resultar que se’n perdien en un punt concret al voltant de 400m3 diaris i des de feia no sé quants anys. Aquesta quantitat pot ser el 50% del consum diari d’una empresa tèxtil mitjana del Ram de l’Aigua, amb l’excepció de que aquesta empresa la paga a preu d’or i ha de retornar-la amb el cost afegit de la depuració corresponent.

Es realitzen balanços hídrics, amb quina freqüència i amb quins resultats? Les dades que s’obtenen, son satisfactòries? Els que hem treballat a la industria, sabem de la necessitat permanent de controlar si el cabal d’aigua que es consumeix durant els processos industrials equival (llevat de les pèrdues raonables, com les produïdes per evaporació) al cabal a l’inici dels mateixos. En fer-ho efectuant un balanç, normalment es descobreixen fugues totalment inesperades, però corregibles. És un colofó de la pregunta anterior.

Quines mesures d’estalvi, hi hagi sequera o no, té establertes l’Administració per sí mateixa, entre els efluents i els punts de consum? Només els consumidors podem estalviar?. Si la pagesia s’emporta el 73% del consum, quins controls té establerts l’Administració sobre les bones pràctiques que al respecta apliquen els pagesos en les diferents formes de regadiu que practiquen? O, ans al contrari, els pagesos reguen amb el sistemes de fa 50 anys, bàsicament per inundació, malbaratant l’aigua?. Si les zones urbanes i l’industria paguen l’aigua a preu d’or i ha de pagar-se la depuració posterior del seu ús (en el primer cas només cal mirar el rebut de l’aigua i en el segon el cost del Cànon corresponent), amb controls permanents i exhaustius, especialment a la industria, sobre els cabals emprats i la qualitat de l’aigua depurada i retornada als afluents, quin preu, quins controls s’estableixen a sobre dels regadius i quins cànons es paguen per la pagesia, primer per consumir i després, per aportar als efluents i als aqüífers les restes dels adobs que fan servir? A la industria, l’Administració insisteix (i sanciona) la utilització de productes nitrogenats per les aportacions de nitrogen als efluents donada la dificultat que comporta la seva eliminació posterior. Estan controlats el adobs que s’utilitzen? Quina és la quantitat, per exemple, d’urea que s’utilitza i on?.


No és que vulgui carregar els neulés només al sector agrícola, però convindrem tots plegats en que, si és el sector que quadruplica (quatre vegades superior...!) al consum del segon consumidor, no ha d’estar molt rigorosament controlat? I, realment ho està?

Es parla molt de pantans i rius i molt poc dels aqüífers. En el nostre país, la capacitat dels aqüífers representa el més del 30% la capacitat dels recursos de l’aigua (dada de l’any 2000.- V. Magdaleno .- UAB), per tant, és obligat preguntar, en quina situació és troba avui dia aquesta font de proveïment? Quants es regeneren en un temps que puguem considerar normal? Quants aqüífers han deixat de ser-ho per contaminació dels seus cabals? I, en aquest aspecte, com es va solucionant, per exemple, el tema dels purins (generadors de l’excés de nitrits en els que varen ser aqüífers de l’Osona)? Fins on ha arribat la permissivitat de l’Administració en aquest assumpta? Hi ha actuat en aquest sector amb la mateixa contundència en que ha actuat davant de l’Industria?

Totes aquestes coses han d’estar suficientment explicades i l’Administració no se’n pot rentar les mans dient-nos que estem en una situació “d’emergència nacional”, tot i que pugui ser veritat, sense explicar-nos amb claredat i de forma fefaent (per molt dolorós que sigui i amb l’autocrítica necessària) perquè hi hem arribat a questa situació sabent que el nostre país és país de sequeres continuades. Perquè, em temo que, com sol passar, el consum urbà, que és, com ja he dit, el que està més ben controlat, serà el que pagarà els plats trencats per la raó de que és el de més ben i senzill aferrar, tot i que només sigui el 18% del problema. Després, o simultàniament, vindrà una apretada al sector industrial, tan econòmica com judicial a través, aquesta última, d’una Fiscalia de medi ambient que ja ha condemnat a industrials per delictes mediambientals (9% del consum!). Serà la manera de que, a la fi, el consum i la contaminació ambiental, sembli que només és cosa de dos, perquè potser és aquesta la intenció de l’Administració o perquè potser no te el valor de que sigui de tres.... I també això ens ho ha d’aclarir, no fos cas.





J. Vinyeta
Març, 2008

59.- Cuba i Fidel Castro

59.- Cuba i Fidel Castro.-



Segons sembla, Fidel Castro, després d’un parell danys amb una malaltia que no hi ha hagut manera de saber quina era, ha decidit renunciar (no optar) ni a la Presidència de Cuba ni al Comandament General de les Forces Armades Cubanes. No ha parlat de deixar la Direcció del Partit Comunista Cubà

Amb aquesta noticia varen obrir, a l’endemà de ser publicada pel diari Granma, els Noticiaris de tot el món. Tots els homes (i dones, no fos cas...!) de bé, varem començar a pensar que la fi de la dictadura cubana pudia ser una realitat. Si no m’erro, el Sr. Castro amb tots els que han anat quedant des d’aquells inicis de la revolució cubana a Sierra Maestra, s’han mantingut en el poder durant gairebé 50 anys. Vagi per endavant que desconec l’illa, però, com sol passar avui en dia, la informació vola (mai tan ben dit) i arriba pràcticament en segons arreu de mon. Però tot i que aquesta informació que ens arriba pot estar esbiaixada pels interessos del que la dóna, és ben cert que només existeix en el país cubà el partit únic, el líder únic, el diari (Premsa) oficial, el candidat únic a les eleccions, la oposició o està a les presons o a Miami etc..., etc.... La sanitat i l’ensenyament, dues fites en l’Història del país, és cert, han estat l’excusa perquè el país manqui de llibertat i que els drets humans hi siguin una entelèquia. Però no vull fer que aquestes ratlles siguin una llista de greuges. Per a molts, m’atreviria a dir que per a moltíssims, és molt clara la forma en que en Fidel ha portat a la famosa “Revolución” des de l’exili del President Batista (vaja un altra...!) fins avui en dia. El sistema ha estat una autèntica Dictadura, amb tots els ets i uts que les dictadures solen portar de la mà (amb la tiranía com a colofó i mètode per aferrar-se al poder). Per tan, els adjectius amb que podríem epitetar aquesta dictadura hi son de més: els d’aquest país nostre sabem amb escreix quins son aquests adjectius i com es poden substantivar.

Però entre tots aquests que veiem a Castro com un dictador que ha anat transformant-se en tirà, no hi trobo de forma fefaent a les esquerres, almenys les d’aquest país nostre. Potser que em faci pesat. Però, una vegada més ( en anteriors articles, també en feia menció, i no tinc intenció de deixar de fer-ho) és per a mi evident aquesta permissivitat esquerrana amb les dictadures prosoviètiques i, en concret, amb la cubana. Ni quan el Sr. Castro va afusellar a tres cubans, a la primavera del 2003, després d’un judici sumaríssim com aquells als que en Franco ens volia acostumar, les esquerres no es varen manifestar, no ja en contra del Govern cubà, ni tan sols en contra de la pena de mort, acció que sovinteja i que és posada en marxa per aquestes mateixes esquerres quan la pena de mort ha d’executar-se en un país dels anomenats imperialistes. Només Xosé Saramago, en aquell article que va anomenar “Hasta aquí he llegado” va tenir el valor d’alçar la veu davant d’aquella bestiesa i expressava el seu dret a discrepar encara que, amb això, se’l volgués considerar traïdor.(Dins del nostre país, personalment només recordo en Pere Portabella i en David Trueba, discrepant obertament dels fets).

Vaig poder seguir un debat a TV3. Vaig arribar-hi quan , pel que vaig deduir, ja feia estona que anava. Hi havia amb en Josep Cuní un cubà exiliat, un periodista jove i un home potser de la meva edat parlant sobre Cuba i, especialment, sobre la noticia del dia. Només aquest senyor de la meva edat, del que no vaig poder esbrinar-ne el nom, s’entestava en defensar els dos avenços que considerava fonamentals en l’ història de Cuba dels últims anys: la sanitat i l’ensenyament. En cap cas, com proposaven els altres contertulians, feia menció a la necessitat de llibertat del poble cubà, de la necessitat de realitzar eleccions lliures, d’obrir el país als exiliats, de buidar les presons de presoners polítics, etc...etc... Es el planteig general de les esquerres almenys d’aquest país nostre.

En referència als fets dels que parlava abans, així com de Cuba en general, el mes de Maig del 2003 escrivia jo:

La intelectualidad de éste nuestro país se define, mayoritariamente, de izquierdas. Entiendo que ha de ser así. El pensamiento, y la filosofía que de él resulta, no pueden permanecer con el reloj parado en no se sabe dónde. Pero el que sea de izquierdas, no la exime, al conjunto de la intelectualidad, de responsabilidad frente a la necesaria exposición de la veracidad de los hechos, y lo mismo cabe decir de la izquierda política. Ambas, han pecado por omisión. Y creo que es un pecado que ambas, que configuran el espectro de la izquierda socio - política precisamente, no pueden cometer. Y no pueden porque esa izquierda ha de ser paladín contra la injusticia y la mentira política. Si no lo es, o no es izquierda o nos está engañando. O aún peor: en el caso que nos ocupa, quizás está en perfecta connivencia con Fidel.

Algo anda mal cuando la derecha fascista se manifiesta en contra de Castro y su sistema y no lo hace (por separado, por supuesto, por aquello de ni juntos ni revueltos), la izquierda y la intelectualidad. Los primeros querían la foto y todos sabemos porqué. Los segundos me dan a entender que, a esa posible foto, la temen. Y si la temen, debe ser porque pueden quedar al descubierto, para cualquier observador y para ellos mismos, las limitaciones actuales de una ideología cuya raíz profunda, la de la transformación del hombre esclavo en hombre libre y usufructuario de derechos en un Estado social y solidario, se ha secado. Sólo quedan raíces superficiales con la única pretensión de aparentar que el árbol, aquella ideología, aún sigue en pié. Aunque en realidad, al menos yo, ( y como yo muchos), entiendo que aquella ideología ha dejado de ser la razón por la que se proponía transformar al mundo, para convertirse en razón para detentar el poder en él.

Triste, muy triste.

Han anant passant ells anys i el mateix que vaig dir en aquell moment es pot dir avui i amb els mateixos termes.

Castro diu que se’n va. Però el sistema, sempre amatent, deixa al seu germà Raúl com a cap de caps: els avis es mantenen al poder perquè res pugui bellugar-se. Em recorda una mica allò de la gerontocràcia a l’antiga URSS...

Castro diu que se’n va però, en realitat... es queda. I l’esquerra d’aquest nostre país, continua muda.




J. Vinyeta
Març, 2008

59.- De les Eleccions Generals

59.- De les Eleccions Generals.-

De les eleccions, ja en sabem els resultats. El PSOE s’ha emportat el gat a l’aigua. Però el PP millora resultats de tal manera que, amb una Catalunya Independent, el PP hagués guanyat les eleccions a Espanya (suposat que el PSC, en aquella circumstància, no estes directament col·ligat amb el PSOE, més del que ho està ara). Ha guanyat el PSOE sense majoria absoluta i li fan falta un mínim de sis diputats més perquè el Sr. ZP obtingui el vist i plau de la Càmera Baixa a la primera volta. Bascs i catalans al Congrés de Diputats és clar que poden tenir les seves opcions. Si el famós Galeuscat, (18 diputats que fan un bon bloc...) que fins avui no ha servit per res, decidís actuar en conseqüència al esperit amb que es va fundar, fora plausible que es fessin els amos de tot plegat. Però em sembla que això és molt esperar. A Galícia ja hi governa el PSOE, i entenc que el PSOE vulgui pactar amb el PNB i viceversa per estalviar-se tots dos el tràngol de la consulta popular que el Sr. Ibarretxe te previst per al proper mes d’Octubre.

Cenyint-nos a casa nostra, els resultats poden haver estat una decepció per a molts, però s’ajusten, descarnadament això sí, a les expectatives:

-- Significatiu nombre de vots en blanc i nuls.

-- Victòria del PSC, partit que tradicionalment, si no recordo malament, ha guanyat aquestes eleccions sempre, però és cert que mai la victòria havia estat tan aclaparadora. La segona força més votada ha estat, també com sempre, CiU, tot i que amb pitjors resultats que en les últimes generals.

-- Patacada d’ERC, que retorna als nivells de les eleccions de l’any 2000, i d’ICV - EU. Tots dos perden el grup parlamentari a Madrid

Per mi, el més greu ha estat aquesta victòria del PSC, no per la victòria en si mateixa (un home, un vot i, per tan, resultat indiscutible), si no perquè reflecteix la situació del nostre País.

Suposo que estem d’acord en que la campanya del PSC – PSOE estava muntada amb l’espectre de la por a una hipotètica victòria del PP i, per donar-li més credibilitat, el Sr. Rajoy ha fet allò i més, com sempre, per afavorir aquella campanya del PSC. És cert que el PP fa por perquè, bàsicament, el seu ideari respon a una uniformitat que, com en totes les uniformitats, comportaria un retall en les llibertats individuals i col·lectives (tot i que la uniformitat que el PP planteja, està a no massa passes per davant de la que planteja el PSOE). Però també és cert que algunes de les propostes més arriscades dels Populars, com diria en Pla, no son més que collonades: pretendre, per exemple, modificar o suprimir la Llei d’Immersió Lingüística (que entre moltes virtuts te a més la benedicció del Tribunal Constitucional) no sé si seria possible sense modificar l’Estatut i no sé si inclús la Constitució. Vull dir amb això que la por, a vegades és més producte de l’imaginari que de la realitat (i a pesar d’això, que quedi clar que en a mi, tampoc me’n fan gens ni mica de gràcia aquests del PP), perquè, a la llarga, el Partit Popular només podrà fer allò que pugui fer amb la majoria que li correspongui després de les Eleccions (el mateix li succeeix al PSOE). Per tant entenc com a primer i important, conseguir que cap dels dos partits arribi a tenir una majoria absoluta (una majoria que quant més minsa sigui, millor), i penso que és clar que un bon grapat de vots dels electors de Catalunya, poden conseguir-ho (o al menys col·laborari). I donat que les distàncies ideològiques entre PSOE i PP no son tan grans com sembla (i aquest és el perill real), en allò que creguin amb un mínim d’importància per ratificar el bipartidisme, afirmar l’espanyolitat de tots o minimitzar “el efecto de los nacionalismos perifèricos...” és posaran d’acord. I ben aviat. Però ho faran ells solets. I si tant grossa la fan el grapat de vots dels electors d’aquí podrà ser més gran en les properes Eleccions.

Però pot ser que aquella por al PP i aquell recolzament al PSC (és a dir, al PSOE que es presentaria com a Salvador de les nostres misèries), vingui donada per una altra qüestió. Llevat d’aquell militant – simpatitzant que abans de sortir de casa es llegeix en els diaris l’opinió – consigna del dia del partit en qüestió i, a partir d’aleshores, va a pinyó fix, els altres, l’elector comú independent, decideix el vot, en la meva opinió, en funció de criteris realistes i per tant, una de les raons en l’elecció de vot és la de la utilitat d’aquest vot. Si el vot ha de ser útil i l’objectiu de l’elector és aturar al Partit Popular, és evident que aquest vot només pot anar al PSC - PSOE perquè, a més i per altra banda, i aquí hi ha també un detall important, pot haver-hi el convenciment per part de l'elector de que els partits nostres, els partits d’aquí, no seran capaços de defensar-nos de les envestides posteriors dels populars si guanyen les Eleccions (com tampoc ho han estat de defensar-nos de les del PSOE: apagades, TGV, aeroports, rodalies... durant la disbauxa de l’ultima legislatura), entenent que les dels populars seran càrregues de més profunditat encara que les del socialistes, i en el pitjor dels casos, sempre ha estat bo apujar-se al carro del guanyador. En qualsevol cas, en aquesta bugada, haurem perdut més d’un llençol, i si ha estat com dic, algun traç de la nostra dignitat com a país ha quedat desdibuixat, si no perdut. Ara, el PSC té una oportunitat d’or per fer País y demostrar-nos que no és tan espanyolista com molts creiem que és. Convergència, davant dels risc evident de perdre posicions en favor del PNB, pot mantenir la dignitat que tant ens ha promès, intentar fer-nos oblidar la traïció estatutària del Sr. Más i no vendre’s, per començar, per un plat de llenties de pot i viudes. ERC, com deia un, “...què n’aprenguin...!!” però que ho faci de pressa. Els nois Ecologistes i D’esquerres, que faran com sempre, el que els hi diguin, també es mereixen una nota a part: han de ser conscients de que no es tracta de dir no a tot. Les coses estan ara tal com estan hi ha de fer-se el que ara toca fer, els hi agradi o no. Especialment han de mirar l’immediat futur i dedicar-se controlar el creixement (enfrontant-se amb els consistoris, tot i que els hi costi sang) i que de qui a vint anys, per posar una data, no haguem de fer una altra MAT, o un sisè cinturó, per posar dos exemples per a ells emblemàtics. Els peus a terra, donen més vots que els coloms volant.

I tornant a les Eleccions: Ara, a esperar i... a continuar pidolant...!



J. Vinyeta
Març, 2008

58.- Existim

58.- Existim

Personalment tenia la intenció de abstenir-me en les properes eleccions o, com a molt, votar en blanc. I hi estava decidit. Però a mida que ha anat avançant la campanya, tot i el poc que l’he seguida, m’ha semblat donar-me compta de que per als senyors de Madrid, per a tots ells i sense excepcions, no existim. I si entenen que hi som, és només per poder-nos putejar.

És ben cert, en primer lloc que, ben mirat, aquestes no son les nostres eleccions i que, tal com estan les coses, cap dels candidats d’aquí te la més mínima possibilitat d’arribar a ser President del Govern espanyol, que és pel que es fan. Però, com s’ha dit sempre, el menys dolent dels sistemes d’organització política, aquí, a casa nostra, funciona així: el que suma, dins del Parlament que correspongui, és el que guanya. En segon lloc, és ben cert que les forces polítiques d’aquí no han fet res, durant aquesta legislatura, per engrescar al personal. No solament no ens han engrescat si no que, a més d’avorrir-nos, han estat capaços de fer-nos arribar a molts fins al sentiment profund de que la seva inutilitat, tal i com estan organitzats els partits i el sistema electoral, és absoluta. Fem una mica de memòria (no fos cas que els arbres no ens deixessin veure el bosc) i sense aprofundir gens se’m acut:

Convergència es va vendre un Estatut a canvi de la Presidència de la Generalitat.

ERC ha estat incapaç de fer servir allò que ella mateixa va anomenar “La clau de volta”. I per segona vegada dona el poder Institucional a un partit espanyolista (aquí i, aquesta vegada, també a Madrid)

ICV – EUA, continua fent equilibris per mantenir-se en el poder. I res més. La seva catalanitat també depèn dels que manen, allà.


Tots varen donar suport al Govern del PSOE. Donades les circumstàncies que he assenyalat, les condicions que han mantingut durant tota la Legislatura, i amb l’evidència de que han malbaratat amb manifesta incompetència el petit però real vano de possibilitats davant del Govern Central (deixant de banda la pròpia actuació de tots plegats aquí a Casa Nostra, per allò de que ara parlem de l’Estat Espanyol), suposo que es pot entendre, aleshores, la meva manca, i la de molta gent, de voluntat participativa. De tots els altres partits, a vegades, com ara, m’estimo més no parlar-ne, perquè existeix el risc de que perdés el mínim d’equanimitat necessària.

Però vull que quedi clar que aquella decisió que havia pres, era exclusivament meva i de la que n’assumia les conseqüències. I aquesta decisió era un exercici de llibertat. Però heus aquí que, des de Madrid, han muntat la estratègia clara d’ignorar a bona part el nostre País i dels països de la perifèria centrista. La bipolaritat en la que s’han instal·lat el PSOE i el PP, fa que els altres partits d’àmbit local o comunitari i especialment els altres nacionalismes, tot i sent molt més civilitzats, quedin reduïts a res, si bé també és ben cert que, potser llevat dels nacionalistes bascs, aquests altres partits no han fet res per fer-se respectar (i no vull que aquest pensament pugui interpretar-se com a propaganda d’un d’aquells partits amb un eslògan molt similar, perquè, per que quedi clar, una cosa és haver anat amb els pantalons al garró sempre i una altra, tot i que difícil de creure, és voler portar-los permanentment ben posats en un futur a partir d’ara). L’Història és recalcitrant, repetitiva. I no hi ha manera de que es vagi aprenent del errors i, a menys que hi hagi una majoria absoluta (que Deu no ho permeti...!), tots aquells, en raó de una suposada i necessària estabilitat política a l’Estat, tornaran a perdre el nord i, no serà estrany, també la dignitat. Perquè, per fer-se respectar, no cal anar fotent trets o llençar bombes pels carrers. Qualsevol psicòleg ens dirà que per fer-se respectar només és necessària la ratificació del Jo i de forma no violenta. És a dir: la manifestació de la convicció profunda de que existeix la certesa de la pròpia identitat. I que aquesta identitat conforma la pròpia vida i que aquesta vida és precisament el que ratifica la pròpia existència i la fa digne. Vull creure que tots els partits ho saben això. Però també penso que, de creure-s’ho, és un tema que, per a tots ells no te la més mínima importància.

Però no és aquest el meu cas. I precisament perquè per a mi allò si ho és d’important, per salvaguardar aquesta dignitat que em volen fer perdre, aniré a votar a algun d’aquells tres partits tot i que, tal com deia un, hauré de fer-ho, per tot el que he dit, amb una pinça de la roba al nas. Però votaré, perquè, per molt que no ho vulguin i a pesar de tots els intents més que menys reeixits per aconseguir-ho, aquells i jo existim.


J. Vinyeta
Març, 2008

57.- De nou, sobre la memòria històrica

57.- De nou, sobre la Memòria Històrica.-


La vida, que dona moltes voltes, m’ha posat en situació de poder expressar-me millor en relació al que s’anomena el restauració de la Memòria Històrica i de la visió que, en general, se’n té d’aquesta expressió. La meva opinió crec que va quedar suficientment clara en l’article que vaig penjar al meu Blog a Gener de l’any passat. He aconseguit dues històries que m’ajudaran a ratificar-me en allò que ja vaig dir, i que és, senzillament, que la Memòria Històrica que ha de recuperar-se és tota la memòria, des del inici de la Guerra Civil i fins a la mort del dictador. Que recuperar tota aquesta Memòria, especialment la del temps i transcurs de la guerra, costarà llàgrimes perquè les responsabilitats, donat que mai posen ser delegables, tampoc, i en conseqüència, no poden ser defugibles.

Primera història.- Com sol dir-se sovint, “ha caigut” a les meves mans el llibre titulat Diario de un pistolero anarquista de Miquel Mir (Ed. Destino imago mundi Vol. 128). És un llibre en el que, en la meva opinió, explica de forma senzilla, clara i breu, els orígens del pistolerisme a Catalunya i les seves conseqüències, abans, durant i després de la dictadura d’en Primo de Rivera, la consolidació de la CNT, la formació de la FAI i la actuació de la CNT – FAI durant els primers mesos de la guerra civil i fins als que s’han anomenat Els fets de Maig, pel Maig del 1937. La síntesi que en fa l’autor es veu en aquest cas ratificada per el personatge central del relat del qui, en la segona part del llibre, en fa públic el diari que va descobrir-ne a Londres, no fa massa temps.

Aquell sinistre personatge protagonista explica en el seu diari sense embuts i, pel que sembla, sense el més mínim remordiment o mal de consciència, la seva actuació personal en el pillatge i assassinats ens el que hi va participar directament amb l’excusa o sota la bandera de la revolució llibertària i en raó de la qual pràcticament tot estava permès, inclosa la venjança personal. Com que la seva moralitat era la que era, ell i el seu company (l’ajudant en el camió que li tocava conduir) varen decidir de enriquir-se per si de cas la revolució no arribava a bon fi i poder sortir-ne amb el ronyó cobert. I dels pillatges que va realitzar a les Esglésies i a les cases particulars, en va anant separant una part (no diu si gran o petita) de tot allò rapinyaven i que teòricament havia de destinar-se per a la compra d’armes per a la revolució. A partir de la pàg. 167 del llibre, s’inicia la publicació del esmentat diari i en la pàg. 180 hi diu “En los meses de Agosto hasta Noviembre de aquel 1936, con nuestra patrulla realizamos detenciones violentas y matamos a personas por su poca simpatía por la revolución”. A les pàgines següents, parla dels que li donaven les ordres, personatges (amb noms i cognoms que encara avui ressonen) que ell mateix defineix com a gent sense escrúpols, i parla de les accions més truculentes: “Éstas se hacían siempre durante la noche, de forma clandestina. Nos desplazábamos en las casas donde había que hacer el registro nos llevávamos el sospechoso al camión y cuando estábamos en un descampado de las afueras de Barcelona, les metíamos un tiro y los dejábamos en las cunetas de las carreteras o caminos. Muertos y sin enterrar en la carrtera de L’Arrabassada, Horta, en la Riera de Vallcarca o por las montañas de Vlallvidrera.. Recuerdo -- diu -- que uno de éstos detenidos, antes de morir, nos dijo que no sabía porqué le matábamos. Pero le hicimos callar porque nuestro trabajo era matar y el suyo morir” (pgs. 183 i 184). Continua explicant que va arribar el moment en que va fer-se imprescindible el fer desaparèixer els cadàvers i, a partir de aleshores, carregaven els morts al mateix camió amb el que els havien anat a buscar per matar-los, els portaven a la fabrica de ciment de Montcada i els fotien als forns.

Els faistes varen continuar així, tot i que a mida que avançava la guerra anaven perdent fervor revolucionari, fins el mes de Maig del 37. Els stalinistes, ja és sabut, es fan amb el poder i control de l’ordre públic i comencen un empresonament i persecució sistemàtica dels anarquistes, amb els que des de sempre ja n'estaven enfrontats. S’acaben les Patrulles de Control Faistes i comença una altra caça de bruixes en contra dels mateixos que aquelles Patrulles havien perseguit però, sembla ser, que més selectiva. Com afegitó, els comunistes d’aquí, stalinistes (també amb noms i cognoms), inicien la persecució també dels trostkystes (afiliats al POUM i simpatitzants) per allò de les enemistats entre l’Stalin i en Trotsky i posen en marxa allò que tots coneixem coma “txeques”.

Finalment, el nostre personatge se’n va a Londres on ja hi ha fet arribar prèviament i amb discreció, amb la col·laboració d’un antic brigadista anglès, les caixes amb el producte dels seus pillatges particulars. I s’hi queda a viure.

Segona història.- És la que es desprèn d’un article publicat al diari La Vanguardia, el dia 10 de Juny de l’any 2002 (Pag. 27) i titulat “ El Silencio de los Corderos”. És un article de premsa que, a banda del segment que faig servir per aquestes notes i no tan sols pel que jo utilitzo (i que fàcilment, llegint-te’l, pot comprovar-se que no el trec de context), si no també per la resta que conté, va causar-me un fort impacte quan vaig llegir-lo per primera vegada, molt similar a aquella sensació de fastig que em va produir aquell article de l’etarra penedit, nou convers i perillós escorat a l’extrema dreta que es diu Jon Juaristi, quan va fer referència a la mort de l’Ernest Lluc. Quan vaig llegir el llibre esmentat en la primera història, vaig pensar que, amb aquest article de La Vanguardia podia lligar i expressar una mica més tot el meu pensament respecta del tema de la Memòria Històrica.

L’article en qüestió està signat per José Luis de Villallonga. Aquest personatge, polifacètic i Play Boy conegut, biògraf oficial del Rei, va lluitar durant la Guerra Civil a la banda franquista. Això va donar-li a posteriori una certa solera per a bellugar-se amb facilitat i amb la consideració social corresponent en el mon de la postguerra i anys següents de Dictadura. Explica, també en primera persona, que el seu Coronel, un tal Joaquín Gual de Torella (“mallorquín de buena cuna amigo de mi famiia de toda la vida”), durant el cercle a la ciutat de Bilbao, va ordenar no capturar viu a cap capellà basc enganxat amb les armes a la mà. El Sr. Vilallonga afegeix: “La orden de cargarse, sin más a los curas vascos la dió el coronel después del opíparo desayuno que nos ofrecía todos los domingos después de la misa. A algunos de los jóvenes oficiales que estábamos bajo el mando de Gual de Torella nos pareció exagerada porque dejaba claro que bastaba ser vasco, cura y combatiente para merecer la muerte. La orden del coronel se cumplió a rajatabla...” tot i que l’autor diu tot seguit que, ell personalment, va deixar marxar a tres d’aquests capellans que va enganxar i també diu que tots plegats no en varen poder enganxar a molts perquè corrien com a daines. Després, l’autor, parla de que es penedeix d’haver-los deixat anar a aquells tres capellans perquè l’hi emprenya l’idea (“me corroe la idea” , assenyala textualment) de pensar que un d’aquells que va deixar anar, podria ser el Bisbe Setién, per qui no té cap simpatia ("...ese reptil venenoso...”). Però això, ja és una altra qüestió.

Les dues històries tenen, en la meva opinió, uns fets que les fan paral·leles: l’assassinat, sense pal·liatius, d’enemics, adversaris o, senzillament, de desafectes en el compliment d’unes ordres que portaven expressa la d’assassinar de forma inapel·lable a algú en concret, sense el compliment de les més elementals normes de una justícia que sembla inexistent, i fent que aquest algú concret quedés sense cap possibilitat de sortir-se’n viu (ell o qui estes en el lloc assenyalat equivocadament perquè la comprovació d’identitats tampoc es considerava del tot necessària...). El segon fet agermanador, i que haig de dir que m’encongeix si és possible encara més l’ànima, és la fredor i cinisme amb que tots dos protagonistes expliquen els seus fets, i la indiferència amb que tots dos es miraven a la vida humana. Parlar de les barrabassades dels falangistes (curiosament amb els mateixos colors que els de la CNT – FAI...), dels assassinats d’en Lorca i altres o de les matances franquistes a Màlaga o Extremadura, tot profusament il·lustrat d’altra banda, no te el valor (i en cap cas vull negar el seu valor intrínsec) que, al menys per a mi, representa tenir les històries escrites en primera persona, pels visos de la realitat del que en elles s’hi diu i perquè, si cap, les fa d’aquesta manera encara més tenebroses.

Se’m pot dir que els exemples, les històries, no son comparables. És possible i és cert que si que hi ha al menys un fet que les diferència i, pel que m’ocupa, important: la descripció que en fa el personatge de la CNT – FAI és la descripció del comportament de tot un grup de autoanomenats revolucionaris amb els que ell hi està emmerdat fins al moll de l’os, i durant un període de gairebé 10 mesos. És tota una forma d’actuar que va deixant, entre tots ells plegats, centenars de morts a les cunetes o de desapareguts amb les seves cendres barrejades amb el ciment de la cimentera de Montcada. Segons aquella colla de “Patrulleros” (en les que hi participaven republicans i comunistes, no ha d’oblidar-se, tot i que els que hi tallaven el bacallà eren el Faistes, i amb els Governs Central i de la Generalitat mirant cap a una altra banda), les sortides diàries sembla, més que altra cosa, un ritual necessari que es desprèn de la cultura revolucionaria en la que estan immersos. En aquest sentit, dons, la descripció que en fa el Sr. Vilallonga, respon més a un fet puntual i concret d’aquell segment de la Història, fet al que, ni molt menys, no vull treure-li la gravetat que realment ja intrínsecament té.

De les accions comeses després de la guerra, tots tenim clar que només hi ha un responsable. Però de les accions en temps de guerra, tinc la convicció de que els morts del coronel Gual de Torella i del Sr. Vilallonga, per posar l’exemple que ve a col·lació, possiblement siguin retornats a la memòria de la societat per la necessitat de recuperar la memòria d’uns fets execrables comesos per aquells que mataven, a més, en nom de Deu, que a més, al guanyar la comtessa, varen quedar impunes. Fets dels qui tan sols se’n va poder parlar fins després de mort del dictador.

Però i amb els altres morts, víctimes també en nom d’un altra Deu que es deia revolució o contrarevolució? Per què mantenir aquesta imatge de que només les dretes varen fer bestieses? Què es pretén amagar? A les esquerres d’aquest país, que posterior i majoritàriament varen portar el pes de tota la lluita contra el dictador i que majoritàriament també varen patir la ferotge repressió conseqüent, potser els hi manca un bon acte de contrició i reconèixer públicament que Stalin primer i Mao després (per citar a dos dels més contundents, i que no els únics), no varen ser més que autèntics assassins i que, si la Història no existís, pot ser encara ens negarien els fets que en aquells moments ja ens amagaven, potser perquè son fets que perverteixen els seus orígens. Un cop hagin fet això, és possible que totes les víctimes, siguin del color que siguin, puguin tenir el mateix tracte, perquè allò que aquelles–aquestes esquerres ens amagaven i negaven de la seva existència, haurà quedat clar també per a elles, de que varen ser fets absoluta i complertament reprovables, tan com els fets que varen succeir aquí a casa nostra ja esmentats (i tots els altres de similars que no ho han estat) i dels que sí en varen ser complertament responsables, tan com l’Stalin, a Rússia, o en Mao, a la Xina. Aleshores, la Història podrà ser escrita, com ha de ser-ho sempre, a partir de la evidència dels fets i més deslligada dels condicionants ideològics personals. I també, aleshores, es podrà recuperar tota la Memòria Històrica i no només la que convé. Serà un manera més de sentir-nos menys tutelats i, per tant, més lliures.


J. Vinyeta
Febrer,2008

56.- Algunes notes a l'actualitat

56.- Algunes notes a l’actualitat.-

Nois, tornen tots a la càrrega...! No és que hagin canviat de estratègia, no. Però s’acosten les Eleccions Generals (les de Madrid, que no les nostres) i tot el mon polític, em refereixo majoritàriament als partits, es treu la careta i ensenya el pitjor de sí mateix. Les promeses son a l’ordre del dia. Tots, sense immutar-se i amb cara de poker o amb un somriure generós, llancen proclames per intentar que ens creiem que son bons xicots. I, com sempre, els més durs de tots son els nois del PP. Aquests últims, per quedar més definits, han muntat un ciri a Madrid de forma que el sector de entre tots ells més moderat quedés sense cap visible. No és nou. Ja ho havien fet a Catalunya amb la defenestració d’en Piqué. I han repetit la jugada a Madrid. El sector més dur (Aznar – Esperanza Aguirre – Botella) ha fotut al carrer a aquells (i, en conseqüència, a tots als de la mateixa corda) que els hi donaven una certa credibilitat política. El Sr. Gallardón, o el Sr. Piqué eren veus més sensates que les de Acebes, Rajoy o Zaplana, eren veus més lliberals i més dialogants que els seus caps. Sort que volen estar centrats...!!

Tan el PP, com Ciutadans o persones con el famós Sr. Caja, o Boadella (pobret ell, que va dir que no tornaria, i tan de bo que sigui així perquè, per molt que li dolgui no ens fa cap falta que torni i que ens tregui els tancs al carrer...), ens voldran fer creure que efluvis infernals de sofre i imperialisme s’escampen per tot l’Estat i que venen, com no podia ser de una altra manera i tal com ho havien ja dit de sempre, de Catalunya; que la línea fronterera entre els bons i els dolents és, per a dir-ho d’una manera entenedora, l’Ebre. I, com és de suposar, la maldat és de l’Ebre per amunt. Personalment no crec en aquest infern en el que diuen que hi som, ni en l’altra que, molts des del mateix sector, ens vaticinen per a tots aquells irreverents incapaços d’acceptar la majestàtica i misteriosa fe pasqual. Però si que crec en la existència de la mala llet i per tan en l’infern que volen estendre, partint de l’infern que crea la seva intransigència amb la sola finalitat d’imposar una ideologia, fet que ja ens va portar a una guerra civil.

El cas del Sr. Pizarro mereix una nota apart. No pel seu fitxatge pel Partit Popular: amb la seva actuació davant de l’Opa a Endesa per part de La Caixa, va quedar clara la seva afinitat amb Sr. Aznar. El que sorprèn és aquest sobtat fervor catalanista, definint-se com un “dels altres catalans...” i perjurant de la seva bondat en vers Catalunya. En a mi em sembla una clara expressió de culpabilitat per la clara hostilitat manifestada en aquell moment en vers nosaltres. Escusatio non petita, accusatio manifesta diu la dita en llatí, que podríem traduir lliurement per allò més català que diu Si em fas festes quan no me’n has de fer, o és que em vols fotre o m’has de menester. De fotre’ns ja ho va fer pensant en el bé de les Espanyes. Per tan, deu ser que ara m’ha de menester perquè hi ha eleccions a la vista.

El Sr. Saura ha sortit a la palestra, com l’hi corresponia com a Conseller de Governació que és, a rel del tema de les detencions al Raval de Barcelona. No em preocupa massa el fet de que l’informació que ens va donar fos desmentida després pel Ministre Rubalcaba. Puc pensar, amb bona fe, que la informació que tenia el Ministre era més complerta o més d’última hora que la que tenia el Sr. Saura. Però, tot i així, hi ha un parell o tres de coses preocupants:

-- És de tots sabut que hi ha una desconnexió informativa important entre els Mossos, la Policia Nacional i la Guardia Civil fins a l’extrem de que uns fan coses que enganxen als altres en clara posició, no de fora de joc, però sí en posició de desavantatge. Les reticències i desconfiança mútues porten a guardar-se la informació i a actuar molt pel seu conta. En aquesta guerra, els que realment hi van perdent son els Mossos. De retruc el País (i parlo ara de Catalunya) queda sota el vano d’una possible indefensió. Sectors importants del Govern de Madrid, des de sempre, han vist amb mals ulls a la que ells anomenen Policia Autonòmica i, amés de no saber resoldre el problema de comunicació entre els seus, no col·labora per el bon fi de la problemàtica amb la Policia Catalana. El protocol per intentar arreglar aquest últim problema va estar sobre la taula en l’ultima reunió Comissió Mixta, després de quants anys i de quantes reunions? Negligència o ineficàcia?

-- També em preocupa que el Conseller podés tenir més informació de la que ens va donar. Si realment era així, personalment estic massa escarmentat amb la sistemàtica i única versió de les coses políticament correctes. Entenc perfectament el que no s’hagi de criminalitzar a tota una comunitat. Però, si hi ha indicis seriosos, no es pot fer volar coloms per no criminalitzar a qui correspongui o per no ferir determinades sensibilitats. Les esquerres europees, per tan les d’aquí hi estan incloses, han actuat sempre amb pànic davant de la seva pròpia realitat. El famós viatge de J. P. Sartre i companyia a la URSS, a mitjans del segle passat, i el silenci culpable a la seva tornada a França ja va ser una clara expressió, encara avui present, del que es pot entendre com una actuació políticament correcta, desastrosa i de la que encara avui se’n parla. Personalment, no vull viure en “Un Món Feliç” per manca d’informació. Per tan, si és que ha estat així, que s’acabi de una punyetera vegada aquest no dir les coses per si de cas...

-- Cada vegada sembla més evident la responsabilitat de determinats Imams, en Oratoris i Mesquites, en tot aquest desgraciat merder sobre el terrorisme islàmic. I mentre aquests Imams campin, al menys aparentment, sense control i no siguin capaços de dir que el fet terrorista és això, terror i res més, i que els terroristes, tal com els veiem nosaltres, no ha d'oblidar-se aquest detsall, no aniran al Paradís si no a l’infern dels assassins, difícilment solucionarem el problema. Es tracta d’aconseguir la integració de tot aquest col·lectiu (i d’altres, no ho oblidem), d’altra banda quasi impossible, donada, en moltes ocasions, la auto-marginació del propi col·lectiu i dels individus que el formen. Però aquesta tasca, ja de per sí mateixa difícil, passa, a pesar de tot i sense excuses pel reconeixement sense embuts de la nostra pròpia identitat i per l’exigència de que sigui respectada. Per tan, i ho dic una vegada més, amb actuacions políticament correctes, que no faran res més que amagar l’ou, no arribarem en lloc. El pa és el pa i el vi és el vi i totes les coses tenen el seu nom (cal recordar aquí amés, com va dir el poeta, que molts hi varen deixar la pell per retornar-nos de nom de cada cosa). I és pel seu nom com les coneixem i jo, al menys, així vull que hem siguin dites. Dit ras i curt: la Administració ha de deixar-se de subterfugis i fer i dir el que calgui sigui o no políticament correcta.

Podria afegir-hi alguna idea més, però em penso que no seria res més que dir les mateixes coses, però possiblement només amb diferent llenguatge i pot ser dit amb més rotunditat, que tal vegada es confondria en amb una hostilitat manifesta en vers determinats grups. I no vull que sigui així.

Continuem. Segons el diari Avui del 29/01 (diari del que no tinc dubtes en vers la seva serietat informativa), el Sr. Rivera (Ciutadans) s’ha despenjat amb la següent frase: “El nacionalisme és una infecció” . Desconec el context en que va ser pronunciada. Però tot i que pugui ser producte de la comtessa electoral que estem vivint, em sembla que no m’equivocaré si considero que és realment expressió del pensament del Sr. Rivera i, per extensió, la del seu grup polític i gent afí. És cert que la Història es repeteix. L’any 36 del Segle passat, un Sr. que es deia Millàn Astray, ja va dir allò de que ”...Cataluña y las Provincias Bascas, son cánceres en el cuerpo de la Nación. El fascismo, que es el sanador del Estado, sabrá extirparlos como un cirujano libre de falsos sentimentalismos...” Com diuen a Castella “Dios los cria y ellos se juntan”, tot i que és ben cert que, encara que el fi últim és el mateix tan per Millàn Astray com per Rivera, la frase d’aquest últim és més “lleugera”. És possible que, per la seva joventut, inexperiència o manca de coneixements el Sr. Rivera desconegui els famosos fets de Salamanca de l’any 1936. Però ja no te excusa i sap una mica del que s’hi va dir. Si vol, i jo no crec que vulgui, pot corregir-se i dir-nos alguna cosa més animosa: ningú no rep amb bons ulls l’anunci d’una infermetat. Però ara, tan si vol com si no, ja sap que ha triat per emmirallar-s’hi a un que va auto definir-se com a feixista. Ell sabrà quin rendiment en pot treure de tot plegat. (De totes maneres i ben mirat, si la infecció es resolt bé, no en sortirà un Nacionalisme més eixeridet i, fins i tot, segons quina hagi estat la infecció, immunitzat?. Mira que seria bó...!).

Ara se’ns bé a sobre el gruix de la campanya electoral. Tot i que no n’espero res de nou, valdrà la pena veure els equilibris de tots plegats per arrancar vots fins i tot a les pedres.


J. Vinyeta
Gener, 2008

55.- París - Lisboa - Dakar

55.- París – Lisboa - Dakar


La famosa cursa que havia de sortir oficialment de Lisboa, aquest 2008, ha quedat suspesa. El Govern Francès, en veu del propi President Sarkozy, ha desaconsellat la realització de la prova, donat que no podia garantir las seguretat del participants francesos i, per corol·lari, la de la resta dels participants. La mort dels turistes francesos a Mauritània pels vols de Nadal passat, atribuïts a Al-Qaeda, n’ha estat del detonant.

Abans de continuar haig de dir que, personalment, la famosa Paris – Dakar em semblava quelcom com encendre Cohibas amb bitllets de 500 Euros. Tot i les meraveles que els que hi han participat ens expliquen del desert, les seves nits clares, la quietud,...tot, ha estat una forma de crear el desig de participació, tan important com el desig d’aventura i riscs que implica la travessa del desert d’aquella manera. Tot i això, dic, tinc la sensació de que, la realització de la cursa, era una manifestació de la opulència occidental emmascarada amb un afer esportiu d’indubtable prestigi.

Si no ho vaig entendre malament, el pressupost d’enguany passava dels 8 Milions d’Euros i em sembla clar que la quantitat és, per si mateixa, realment important. Les inscripcions, la publicitat i els constructors de vehicles de tot tipus, hi posaven els diners. Alguns particulars, empesos per la fascinació que durant gairebé trenta anys ha anat creant la famosa cursa, han jugat fort i s’han emmerdat fins al moll de l’os per poder-hi participar. La caravana acompanyant, carregada de tot el que especialment els mauritans podien necessitar (i que és molt...!) em recordava sempre a la senyora rica que enjoiada i amb un abric de visó (ja se sap que per Nadal sol fer fred...) anava a portar una joguina a la parròquia pels “nens pobres”. I aquelles passades dels vehicles per pobles gairebé deixats de la mà de Deu, em recordaven aquell pas de la caravana dels vehicles del americans a “Bienvenido Mister Marshall”, empolsinant aquest cop, tot el que hi havia a prop. Mai vaig poder-ho veure d’altra manera tot i que, haig de ser sincer, els reportatges que de la cursa en feien per les TVs, em creaven una certa fascinació. Dic tot això per afegir tot seguit que personalment no em desagrada que s’hagi suprimit una manifestació embolcallada de esportivitat que en el meu entendre, i tal com ja he insinuat, tenia molt de l’expressió d’una espècie de colonialisme. Una mica així com aquella arribada de l’amo que de tan en tan es deixava caure pel Mas i que tan ben rebut era pels masovers, tot i gaire bé ser-ne els seus esclaus... Per tan, fins aquí, res més a dir.

Però si que hi una cosa que no m’agrada gens: és la teòrica raó per la qual s’ha sospès. Pel que diuen, les amenaces d’Al-Qaeda han estat suficients per doblegar la voluntat de la Organització, de França, Portugal, Marroc i Mauritània, com a mínim. De la mateixa manera que les constructores dels vehicles, davant de l’aspecte publicitari negatiu que podria suposar un acte terrorista, han optat per acceptar la decisió de la organització. No ha estat cap dels Estats que es trobava immers en la voràgine que comporta la cursa i la seva organització, ni la Organització en sí mateixa. No. Una organització que pretén alliberar al mon àrab del mon occidental (i pel que sembla mantenir al mateix temps monarquies i règims polítics corruptes, o potser mantinguda per tots aquests, ves a saber) a aixecat la senyera de l’atemptat i tot se’n ha anat en orris. Personalment, puc tenir la fantasia (només la fantasia...) i pensar que, el qui fos (Organització, Estat o participants), no ha pagat. Però, tot i plantejades així les coses, la gravetat del tema continua sent, si fa o no fa, la mateixa.

Un cop dit això, penso que ha posar-se el dit a la nafra. Perquè, un cop sospesa la cursa, els Srs. d’Al-Qaeda ens han pres un bon tros de la nostra llibertat. El mon occidental, amb la seva opulència, amb el seu “imperialisme”, amb tots els mitjans tecnològics, amb tots el medis per controlar-ho tot, no ha estat capaç de respondre (i no ha estat la primera vegada, ni la segona, ni la tercera...), al menys, amb contundència intel·lectual (que ja no amb la força) aquest abús. No pretenc instar a la creuada del S. XXI. Però cada cop que succeeix o es repeteix una amenaça d’aquestes, se’m acut pensar que la meva indefensió, la dels meus, la dels propers, la de tots nosaltres davant d’aquestes situacions, és absoluta. I, com sempre, acabo per pensar que, a aquells que haurien de preocupar-se per defensar-me, per defensar la llibertat de tots (aquella llibertat tan sovint en boca d’aquells mateixos...) ja hi van bé. Només quan els fets ja s’han consumat, anunciats o no, com a Madrid o Londres, sembla que tot tremoli i és aleshores que es fan manifestacions, temptatives, esforços, promeses, tot el que sigui necessari perquè ens creiem que s’ho han pres seriosament i que la defensa de la llibertat és per sobre de tot. Però també guarden silenci respecta de les negligències que, al respecte, han pogut tenir els serveis policials i d’informació de tot el mon civilitzat en general, i del país en particular on malauradament s’hi ha produït els fets, en el que hi ha hagut la desfeta.

Es miri com se miri, avui som una mica menys lliures. ( o molt menys, no en sabem exactament l’abast).



J. Vinyeta
Gener, 2008

54.- Final i principi d'Any

54.- Final i principi d’any

Quan arriben aquestes dates, tinc la sensació de que em passa allò que ens sol passar als enterraments: del mort, en primera instancia, recordem més les coses bones de la seva persona, que les seves deficiències o carències que, a pesar de tot, les hi sabíem. Un cop van passant els dies, ens comencem a sincerar i, amb l’excusa de aquella objectivitat inexistent però volgudament necessària, anem recordant totes les coses, les que ens agradaven i les que no ens agradaven o què, inclús, ens ofenien però que també formaven la seva personalitat mentre va ser viu i que li eren consubstancials. I segons en quins casos, un cop posat tot a les balances, acabem la reflexió amb un sonor “mira que n’era de fill/a de puta...”

Ara hem enterrat el 2007. Però aquest mort, aquest any 2007, ha estan tan fill de puta (així, d’entrada!) que la reflexió em surt al revés del que jo entenia com a normal.

Tots ho sabem i el recordarem tal com ha estat, sense subterfugis. Per tan, penso que no cal insistir-hi més. Només reconèixer que, aquells que diuen que els anys senars son més dolents que els parells, hores d’ara, tenen raó (i no ho dic precisament per crear optimisme respecta del any que ja ha entrat, 2008).

No obstant, i pot ser per donar una certa vis còmica a totes les desgràcies, voldria recordar un parell de coses que, tot i ser dramàtiques, tenen certa gràcia.

La primera que se’m acut és aquella situació que va definir l’inefable Ministre d’Hisenda, Sr. Solbes: la culpa de l’escalada dels preus en aquests últims anys la tenim, tota i tota, els ciutadans, perquè no hem sabut pair que 1 € son, ni més ni menys, que 166,386 de les antigues Pessetes. Evidentment que, amb aquest desconeixement tan absolut, hem comés l’error de donar propines d’un Euro, que és un del fets més inflacionari que podem realitzar... Sempre he cregut que els polítics tenen, com ho diem vulgarment, un morro que se’l trepitgen. Però fa falta tenir galtes per responsabilitzar-nos als que estem pagant el cafè a un Euro (166,386 Pts.) de la desfeta, quan ell i els seus antecessors no han fet res per evitar que un Euro s’hagi convertit en l’equivalent de la moneda de cent Pessetes (d’aquí, si voleu, podem treure la resta d’equivalències, tot i que ens faci molta por...). I dic que no han fet res per controlar el canvi de moneda perquè els resultats son a la vista. Gràcies, Administració, per fer-nos una vegada més, responsables de les teves irresponsabilitats i negligències!

Una altra que també te la seva gràcia, és la de reduir la velocitat dels vehicles a motor, fins a 80 Km/h a les entrades de Barcelona. Diuen que respon a la aplicació de la Normativa Europea corresponent, encarada a disminuir la contaminació ambiental en els nuclis urbans importants. Diuen que, aquesta en concret, la de reduir la velocitat, és una d’un paquet de 73 o 74 mesures recomanades per aconseguir aquell bon fi. I ara, la pregunta del milió: s’han aplicat també les altres setanta i pico mesures, o, com sembla, només s’ha aplicat la que te un marcat caràcter recaptatori?. El RACC, organització gens dubtosa, ha afirmat categòricament que la mesura serà ineficaç perquè el que contamina no és, bàsicament, la velocitat si no la forma de conduir. De totes maneres, quan les entrades a Barcelona son un calvari permanent per als conductors, és gaire bé un sarcasme dolorós la posada de la velocitat màxima a 80 Km/h.: les cues permanents desfaran tota la possible bondat de la mida presa i, per pal·liar aquest problema, que si que contamina i que sí que és molt greu, res de res. Les autoritats d’aquest nostre País tenen la mala costum de fer les coses per poder dir que s’han fet, amb independència de la qualitat i resultats de les mateixes i per sí mateixes (n’hi ha prou en llegir, per exemple, la Ordenança Municipal de Barcelona per adonar-se de l’absurd de determinades mesures que afecten a la circulació de vehicles dins de la ciutat, però que queden molt bé, tot i la seva impossibilitat de ser complertes, com exemples de rigor i solemnitat). I quan s’han trobat enmig del merder han afegit que la mesura ajudarà a reduir el nombre d’accidents. Tan de bo sigui veritat. I, es clar, només per si això últim es fa realitat, de moment hem de callar.

Un o dos dies abans d’acabar l’any, el “Ferro” es va tornar a manifestar a Madrid. És ben cert que aquesta vegada els Bisbes es varen quedar sense l’ajut, al menys oficial, del PP i corifeus afins. La descomposició, segons ells, que, arrel de la Legislació aprovada en aquesta legislatura, està patint la Família Cristiana, ha estat la causa de que els Rouco Varela Boys hagin dit de tot i per a tots, sense oblidar-se, evidentment, de “los nacionalismos periféricos”. No seré jo qui negui el dret de tots aquests senyors a dir la seva, faltaria més. El que sí els hi nego és el dret a instituir-se en els únics investits amb la veritat única i vertadera i amb la ciència infusa suficient i necessària per a definir un ordre moral que només convenç aquells que entenen que la raó és la font de totes les transgressions de la moral (de la seva moral, evidentment). Estic convençut de que aquesta suposada desfeta de la Família Cristiana tradicional els hi preocupa, no per la desfeta moral que ells volen presentar, si no perquè els canvis institucionals que en l’ordre familiar puguin crear, les modificacions jurídic – legals al respecta dels que la societat es vagi donant (si, la societat, el país, tots plegats), tots el avenços i guanys de llibertat que van venint, tot i que molt lentament, poden equivaldre a la pèrdua, dia a dia més manifesta, de la unitat religiosa que pretenen mantenir. I això, que és així des de fa segles, no te res a veure en la defensa d’un ordre de determinada moral universal. És, senzillament, una lluita permanent i aferrissada per mantenir l’estatus i el poder que fins avui mantenen. Lluita en la que, en la meva opinió, hi van perdent un llençol a cada bogada, perquè no es pot oblidar que tot i que eren molts a la manifestació, les esglésies estan buides. Personalment, si volen guanyar credibilitat, han de fer gestos en aquest sentit i, per començar per exemple, per un parell de coses que jo penso son senzilles. La primera és deixar d’anar disfressats i vestir-se ja com a gent normal (o és que, precisament, no volen ser-ho? I si no ho son, o no ho volen ser, com volen establir moralitat per a gent normal?). L’anacronisme en la vestimenta abunda en el meu criteri sobre la conservació de les prebendes: estan convençuts de que sense “l’uniforme”, el besamans, etc..., perdrien punts. La segona, i pot ser molt més important, és que siguin capaços de desprendre’s de determinats membres de la seva casta que, com el de les Illes Canàries, va acaparar la atenció de mig món amb unes declaracions sobre la pederàstia, declaracions en memòria de tots i que varen posar els pèls de punta a tots el homes que ens creiem de bé, o al menys de bona fe, tot i que potser no estem en la possessió d’aquella veritat que ells diuen tenir i que porten com a senyera.

Ha començat el 2008. Estic segur de que hi ha molts i molts que desitjaven el canvi i que l’esperaven amb candeletes. Però pel que fa a infraestructures, tot segueix amb el mateixos incidents a rodalies, assenyalats com a incidents més sagnants. No sé fins quant ha de durar, però la taca d’oli, que es va estenen, a més de fer mal als usuaris, ha de fer mal, a més d’una consciència culpable, encara que no ho diguin. Si, aquestes consciències, en contes de pensar en el partit al que pertanyen, pensessin en la ciutadania a la que es deuen, potser trobarien solució a tot el desgavell. Tot i així, el President Montilla vol que siguem optimistes. No sé com, i menys encara després de sentir el seu discurs de Fi d’Any. Sobre aquest discurs, i per no allargar-me dient coses que ni estaran tan ben dites ni tan complertes, em remeto directament a l’article del Sr. Cardús en diari Avui del prop passat dia 4 d’enguany.

El Nou Any ens ha portat la Agència Tributaria de Catalunya. No hi tinc res a dir. Quantes menys finestretes hi hagi pel mateix assumpte, molt millor. Però si que tinc alguna cosa a preguntar: els calés que és recaptin a través d’aquesta Institució, es gestionaran també a través de Catalunya i a Catalunya? S’ha traspassat la responsabilitat i els calers o, per contrari només s’ha traspassat la responsabilitat de la recaptació i els calers els continuaran gestionant els de sempre? Perquè, si el traspàs ha estat total potser podrem entendre el zel que hi posaran en la feina els funcionaris executors ja que, treballant per a casa, voldran el millor per a tots nosaltres. Però, en el cas de que només s’hagi traspassat la responsabilitat de la recaptació, com podrem entendre el zel d’aquells funcionaris recaptadors que tindran aquest zel nomes per quedar bé amb el que els paga (des de Madrid?) i demostrar-li (a aquell que el paga...) com és de bon minyó per guanyar punts en l’escalafó? No os fa tot plegat una mica de por? No us sembla que, si no s’ha fet ben fet, potser hem ampliat el poder de l’enemic que permanentment tenim a casa?





J. Vinyeta
Gener, 2008

53.- Desprès del Dissabte

53.- Desprès del Dissabte


Abans de res, valguin aquestes quatre ratlles d’homenatge i ensems d’agraïment a tots aquells que directa o indirectament, varen fer possible la manifestació del dissabte passat dia 1. La societat civil catalana necessitava sortir al carrer per poder, per sobre de tot, donar una senyal de vida que ratifiqués seriosament la seva existència, de sempre tant menyspreada, i de les seves senyes d’identitat. Gràcies!. No se la quantitat de gent que hi va participar, però em sembla que molts i molts més dels que varem ser-hi en aquell 18 de Febrer de l’any passat. Per tan, va ser un èxit absolut.

I del dia després? Anem a pams.

Tot els mitjans afins als dos Governs, han minimitzat la concentració: no podia esperar-se res més ni podia ser d’una altra manera. El PSC, CCOO i la UGT varen ser els grans absents d’una manifestació que hauria d’haver estat, al menys, beneïda pel Cap del nostre Govern que, a més i en aquest cas, és el president del PSC. Ignoro la excusa que al respecta va donar CCOO, però sí recordo la “magnífica” excusa que va donar el Secretari General de la UGT. El PSOE, allà a Madrid, ha fet el mateix. I el seus mitjans afins, que son molts i molt poderosos, ha procurat que la manifestació quedés difuminada. La lamentable mort d’un Guàrdia Civil al País Basc Francès, deixava en segon pla la convocatòria. Però, tot i això, el carrer es va omplir.

La primera cosa que se’m acut és la de comentar el fet de la participació en sí mateixa. Tots opinen. I, com és normal, tots aquells que no els hi agradava ni la convocatòria i els hi va agradar encara menys la multitudinària participació, fan mans i mànegues per alimentar la cerimònia de la confusió: els que hi varem anar o no sabíem a què hi anàvem, per què hi anàvem o on posar-nos. La manifestació, segons uns, no era per protestar per les infraestructures si no una clara manifestació independentista en un moment gens propici en el que s’estan fent moltes passes endavant conjuntament amb el govern central. O, per altres, un clar intent de millorar el (suposat) posicionament ultra nacionalista de determinats partits davant de les properes eleccions generals dels convocants. O per...En fi! És realment acollonidor veure i sentir com és manipula tot i en funció dels interessos particulars. Perquè la veritat està no en les opinions, com ja he dit manipuladores i demagògiques dels que no hi varen anar o d’aquells als que els hi va fer mal que hi anéssim, si no en cada un dels que hi varem participar. Tots aquests “opinadors”, l’únic que fan és posar en boca seva (en funció exclusiu dels seus interessos, evidentment) el que voldrien que fos la nostra suposada voluntat per anar-hi, el nostre pensament o el per què de la nostra acció, quant tot això, per molt que els hi pesi, és només nostre, de cada un dels que hi érem. I és per això que vull dir-los-hi: no jugueu més amb la meva presència i participació, deixeu-me en pau, perquè jo sí que sé el perquè. Vosaltres dieu saber només el que os convé. I en últim extrem, us puc dir, que també seria veritat, que hi vaig anar-hi perquè en tinc els collons plens de gent com vosaltres, manipuladors impresentables, partidistes vergonyants, ganduls sistemàtics en la feina que us toca fer, i la poca que feu la feu a més mal feta (en tot això no esteu sols, és veritat)....Son raons que podíeu afegir a tot aquell reguitzell de raons amb les que heu anat justificant la vostra absència o que heu anat inventant per justificar-la. Però sé que aquestes no les direu, perquè de fer-ho potser que, per una vagada, diguéssiu la veritat del perquè de tot plegat. I ja se sap: la veritat no és que sigui dolenta en si mateixa, el que passa és que, un cop descoberta, ja no té remei. I amb aquesta veritat per endavant i, com a conseqüència, amb les que d’això se’n deriven, què seria de vosaltres i, en especial, de la vostra ja minse credibilitat?.

Els mitjans de comunicació, com sempre, han estat a favor dels que els subvencionen d’una o altra manera, especialment els mitjans d’enllà de l’Ebre: en el poc que d’ells vaig poder veure – llegir – seguir, la minimització va ser total, amb titulars, referències, comentaris etc, d’escàndol, intentant amagar a la resta de l’Estat la realitat del nostre País. Aquí, per exemple, les coses varen anar força millor, per allò de no quedar-se sols, amb titulars més generosos. Tot i això, vareu poder veure per TV3, aquesta nostra tan nostrada, una sola imatge de tota la Via Laietana plena des d’ Urquinaona fins a Colom?. Perquè després surti algú ( en Ferranovitx, com el definia el Sr. Roig la setmana passada...) que vulgui fer-nos creure allò de la Crosta Nacionalista...de TV3!

I dels que hi varen anar (em refereixo als partits polítics), com era d’esperar, tothom s’ha apuntat a l’èxit i l’ha volgut fer propi i, alguns, fins i tot volen ja manar, planificar, decidir...Vaja, que sembla que ho hagin fet tota la vida això de convocar a la societat civil...!. Però entenc que hi ha molts que, com jo, no pensem oblidar que uns es varen vendre un Estatut a canvi de la Presidència de la Generalitat, que uns altres encara tenen amagada la clau de volta de la situació política d’avui dia i els altres, minoritaris i sense força, faran el que sigui perquè puguin, en un moment o altra, tornar a governar. Plantejades així les coses, haig de pensar que aquest rampell sobiranista és sincer?. O, ans al contrari, donat el clam general en contra de la ineficàcia més absoluta, donat el cabreig general del País, varen optar per participar-hi, no fos cas que la distància entre aquells partits i els ciutadans (aquells dels que volen el vot) s’eixamplés encara més, fent que la abstenció pugui arribar a ser d’escàndol a les eleccions del proper Març? O dit de una manera més crua i punyent, vist el que he comentat abans, ara me’ls haig de creure?. I encara se’m acut una altra de pregunta: seran capaços d’anar al darrera d’aquesta societat civil, que és la que realment, i no ells, ha de manar i a la que realment es deuen perquè és la que els paga i no precisament amb subvencions? O, al contrari, aniran donant empentes i cops de colze per situar-se a primera línea lluitant pel poder? I de aconseguir-lo, què serà d’aquesta societat civil?. Quedarà, aleshores, novament sotmesa a la dictadura del número d’escons i dels interessos dels partits?. Per tan, seria bo, en el meu entendre, per a no crear confusió, que els propis organitzadors ens diguessin també com pensen resoldre els problemes que es derivin d’una interacció política com de la que parlava i que em temo inevitable. Serà important i necessari fer-ho, perquè ningú no pugui, vulgui o l’interessi pensar o creure que els demés anem amb els ulls closos. I, ja que hi som i per obrir foc, m’agradaria saber quina finalitat tenen aquests “flirtejos”, o pot ser més que “flirtejos”, entre una de les plataformes convocants i determinat partit polític. Qui s’ha acostat a qui i per què?. Seria una forma de començar a donar la transparència necessària i exigible a tots els nivells, la inexistència de la qual ha estat una de les queixes permanents al sistema polític actual. O no és així?


J. Vinyeta
Desembre, 2007

52.- Poques coses més.

52.- Poques coses més.-


Encara corren totes les declaracions en respecta de la famosa frase del Rei al Sr. Chavez, en la conferència Iberoamericana prop passada. Personalment, tot i pensar en contra, pel que sembla, de molta gent, entenc que va estar desafortunada i políticament incorrecte. I no vull dir amb això, que els senyors Ortega i Chavez tinguin raó, al menys tota la raó. Però, si com diuen, pel cinisme de la diplomàcia s’han resolt problemes que han donat una mica més de pau a aquest món nostre, tan exaltat des de sempre, és dons ben clar que, la famosa frase del Rei haurà estat, com a mínim, un gran error polític. A partir d’ací, es poden fer totes les conjetures que és vulguin. La trajectòria del Srs. Ortega i Chavez, és de tots coneguda i tots sabem de les maldats (i més en aquest país nostre) del populisme demagògic. Però també penso que no podem oblidar el tuf anti colonial espanyol que es respira per determinats sectors de Sud Amèrica i que aquells senyors Chavez i Ortega revifen, només amb la finalitat de tapar algunes de les seves moltes misèries. Que el Sr. Aznar participés activament en aquell famós cop de Estat (recordo que se’n va parlar), no m’estranyaria perquè correspon a una època en que les influències del Sr. Bush sobre el Sr. Aznar eren, en aquell moment, absolutament manifestes.

El tema de la Sra. Ministra de Foment, s’ha convertit en paradigma de les males maneres (d’altra banda ja conegudes) amb la que el Govern Central ens tracta. Aquella famosa expressió de “antes partía que doblà...” en referència concreta a les infraestructures a Catalunya, crec (i em sembla que no m’equivoco) va fer que tot l’auditori pensés allò de “que se jodan los catalanes...!!”, tan comú enllà de l’Ebre, i acte seguit, aquell auditori corroborà amb els riures i els aplaudiments aquell pensament. La novetat, si és que ho és, està en que també el PSOE ha perdut la vergonya i revifa el sentiment anticatalà tan com ho fa el PP i amb la mateixa finalitat. Però això sí: amb “talante”, és a dir amb condó i vaselina, de forma més sibil·lina: enfotent-se’n, per exemple, a la TV de la forma més descarnada i descarada, amb acudits del Sr. Zapatero sobre els retards de Rodalies. Com deia el Sr. Cardús la setmana passada, la desafecció és mútua, en els dos sentits, d’allà cap aquí i d’aquí cap allà. Per tan, que no s’estranyin els d’allà, si la desafecció d’ací cap allà augmenta fins aconseguir que els que sempre hem desitjat el Nostre Estat Propi siguem més i més, dia a dia. Hem de reconèixer que ajudant-nos d’aquesta manera, tot pot ser més senzill i ràpid.

Els partits dits catalanistes (CiU, ERC i ICV) s’han sumat a la manifestació de demà. La desfeta en general ha estat tan i tan grossa, el desconsol per la pèrdua de bona part de les il·lusions dels pobrets que anem a peu i, en conseqüència, la possibilitat d’una alta abstenció en el propers comicis del mes de març, sembla que els hagi acollonit una mica i no els hi ha deixat altra opció: han decidit sumar-se al carro dels guanyadors. Ja hem sembla bé. Com era d’esperar, el PSC no hi participa (compta més el partit que la ciutadania que diuen defensar...) tot i que el seu President i President de la Generalitat afirma estar més emprenyat que molts dels que hi serem (la seva presència en la manifestació corroboraria aquesta emprenyamenta que diu tenir i guanyaria en credibilitat...) i el Sr. Alvarez, el líder de la UGT, amb aquella eloqüència que el caracteritza, té les penques de dir que participar-hi és fer-li el joc al Partit Popular (Sic.). Li haurem de recordar aquestes paraules alguna vegada en el futur. I val més que el PP i Ciutadans no hi siguin presents, perquè la seva presència podria fer que l’acte acabés (o ja s’iniciés) com el Rosari de l’Aurora.. El que em preocupa és que, a més de participar-hi, tots aquests partits vulguin, en primer lloc, apropiar-se i en benefici propi de quelcom que, per molt que hi participin, no és seu. I en segon lloc, i encara em preocupa més, és el fet de que, a més, vulguin manar: Si ho aconseguissin, tornarien a fer-nos repetir els mateixos errors que ens han portat fins a la situació actual.

Estic absolutament convençut de que la manifestació serà un èxit rotund. El moviment de la societat civil haurà estat, una vegada més, un fet cert, multitudinari i importantissim. Però, com que a Madrid no ens fotaran ni mica de cas, haurem de tornar-hi i cridar més fort, tantes quantes vegades siguin necessàries perquè se’n donin compta de que, malgrat de que ells no ho vulguin, nosaltres existim. I volem existir...i amb dignitat.




J. Vinyeta
30 de Novembre, 2007

51.- La sentència i el viatge Real

51.- La sentència i el viatge Real



Oficialment ja sabem que ETA no va participar en la carnisseria d’aquell inoblidable 11 de Març del 2004. Allò que el PP s’ha entestat en voler-nos fer creure per salvar els seus mobles durant més tres anys i mig, ha quedat desmuntat per la famosa sentència que els tribunals han pronunciat al respecta. Com era de esperar, el PP ha reprès un nou discurs per mantenir, tot i que de forma diferent, la mateixa idea. Res és estrany en aquesta gent que només creu com a possible una veritat que només a ells els pot arribar a interessar, tot i sabent, com saben, que aquesta suposada veritat no és res més que una immensa mentida. Un partit en el Govern (ignorem si els altres partits haguessin fet el mateix o no, i poso com exemple la impossible dimissió de la actual Ministre de Foment...), incapaç de fer fora al ministre de l’Interior de torn en aquell moment perquè no havia estat suficientment vigilant per evitar aquella catàstrofe i, ans al contrari, es capaç de donar-li com a premi la Secretaria General del partit, mereix, per sí mateix, molt poc crèdit, molt menys que la resta de partits. El Sr. Acebes, aquell Ministre de l’Interior que ara ha perdut la memòria, va ser capaç de definir-nos com a “miserables” a tots aquells que dubtàvem de la versió oficial i no recorda allò del Consell de Seguretat de l’ONU, que fent cas de l’ofensiva de la Moncloa (Sr. Aznar) va ser capaç de condemnar l’autoria etarra de l’atemptat, ni recorda la comunicació d’Exteriors a les cancelleries espanyoles de tot el mon insistint en la teoria, casualment ara oblidada per ell i pel PP, de la autoria etarra de l’atemptat, ni vol recordar que els principals diaris de l’Estat varen rebre dues (o tres, segons casos) trucades del propi President del Govern, des de la Moncloa, per garantir aquella autoria... Però ara, segons aquells mateixos protagonistes, res del que he comentat va passar. Mai varen dir i fer el que varen fer i dir. Però la famosa conxorxa, sí que encara hi és... Pocavergonyes!.

Els Reis, i no precisament els de l’Orient, han portat a terme un viatge per les denominades Ciutats Autònomes de Ceuta i Melilla. Pot ser si que respiren un cert tuf colonial, com ha dit algú, que, si de cas, no ho és precisament per la visita en sí mateixa. Però hi ha coses que em resulten més preocupants. Tan per a uns (Espanya) com per als altres (Marroc), han aconseguit que la visita hagi estat una autèntica ratificació nacional: un bany de multituds per al Rei d’Espanya (que ho necessitava més que el pa que menja) i de plebiscit per al Monarca marroquí tot pensant en el Sahara. Tot ha anat, dons sobre el previst. Tant com el fet de que els Estats en general i Espanya i Marroc en particular, tot i estant en el Segle XXI, obliden a la gent a la que diuen servir i fan tot el que fan a major gloria seva i no dels seus ciutadans. Dic això perquè, el que Ceuta i Melilla siguin o no espanyoles o marroquines, en cap cas em treu la son. El que sí me la treu és que ni uns ni altres els hi preguntin als ciutadans d’aquelles ciutats el què realment volen ser. Ja sé que això no ho faran, cap dels dos estats. Un, el marroquí, perquè es manté com a estat de una forma quasi dictatorial i de forma absolutista, incompatible amb manifestacions de llibertat plenes. L’altra, l’espanyol, amb la excusa d’una democràcia suposadament consolidada vol presentar-nos, de forma sibil·lina, aquelles ciutats com si realment estiguessin integrades a la geografia de la Península Ibèrica (idea molt més que imperialista i colonial) quan en realitat, agradi o no, formen part de la geografia africana. En els dos casos la sobirania de les ciutats està, en el cas d’Espanya, o pot arribar a estar, en el cas de Marroc, imposada. I el contenciós, com que dona munició als dos estats en moments en que pot semblar que alguna o vàries de les institucions que els composen necessiten de la adhesió popular, continuarà sense el més mínim interès real de solució, la qual no és altra que la de la lliure elecció de la sobirania que es desitgi per part dels ciutadans d’aquelles ciutats i posteriorment respectada sense reserves per les parts. Per a mi, és l’única forma de solucionar el contenciós (com ho és també el dels catalans, dels bascs, dels corsos, del saharauis, dels de Gibraltar... per citar alguns d’aquests contenciosos no resolts que en cap cas vol excloure’n altres no mencionats), perquè son ells (nosaltres, en el nostre cas, i els bascs, i els corsos, i els saharauis, els de Gibraltar...) qui han (hem) de decidir.

Però no els (ens) deixen fer-ho... i és en aquest punt on sí és manifest i diàfan aquell tuf colonial i imperialista.

Per cert, aquells que no podien decidir no eren els esclaus? I l’esclavitud, no va ser majoritàriament abolida a mitjans del Segle XIX ?




J. Vinyeta
Novembre, 2007

50.- El retorn

50 .- El Retorn

Ja han passat dies des d’aquell mig comiat. La situació finalment esdevinguda en el nostre País, aquest estiu, i en dies posteriors, no n'ha fet més que posar-nos a molts les orelles dretes i, al menys a mi, ha fet que allò que més o menys directament insinuava, hagi quedat clamorosament palès.

El caos que venim patint en les línees de comunicacions, amb la traca final de la caiguda de les xarxes de distribució elèctrica, mantenint a Barcelona no sé quants dies a les fosques, és absolut (no vull afegir-hi els problemes derivats de la manca de carreteres i trens, com a sistemes de comunicacions més de cada dia, perquè això seria tema d’un comentari a banda). Però tot i ser molt greu, tan que palesa de forma definitiva la manca de inversió Institucional de totes les Administracions i en tots el àmbits (perquè penso que ha de dir-se així) que durant anys hem i estem patint, per a mi ha estat tant o més greu encara tota la actuació dels protagonistes de tot l’entramat polític de que disposem en aquest País nostre davant d’aquests fets.

Ha estat vergonyant veure com el Sr. Zapatero i els seus Ministres d’Economia, Foment i Cultura, per assenyalar-ne als més flagrants, s’estan rifant al Govern de la Generalitat en ple, a la oposició inclosa i a tot el País. Per no continuar esmentant els desastres, negatives i menyspreus a que estem permanentment sotmesos sense veure, notar, percebre un mínim de disposició d’enfrontament dels de aquí (que hi son perquè s’hi varen posar voluntàriament i nosaltres, de bona fe, els varem acceptar amb el manament intrínsec això sí, de, al menys, defensar-nos individual i col·lectivament de tot això del que venim patint) amb els de allà. Fins i tot uns senyors, Pizarro i Atienza, varen ser capaços de posar en evidència a una classe política que no va estar a l’alçada per enfrontar-s’hi amb preparació suficient i amb informes complerts i ben apresos per fer-los-hi sortir els colors. I així, mesos després, amb la inestimable col·laboració de les Administracions locals, encara no sabem amb exactitud per què va passar el que va passar, per què es va muntar tot aquell desastre històric a Barcelona.

Per tant, després de la ineptitud manifesta de tota aquesta trepa, estic plenament convençut de que tota aquesta “gestoria”, com l’anomenava S. Cot al diari Avui, ha de desaparèixer i ha de renovar-se en la seva totalitat.

Això només serà possible si la societat civil, com sembla ser, continua endavant amb tots aquests projectes que ha iniciat per a salvaguardar el país primer i alliberar-lo després i amb els que, dins de les meves possibilitats, hi penso col·laborar.

De totes maneres, també vull deixar clar un parell o tres de coses, coses que entenc senzilles i de una certa coherència amb el meu tarannà. Així, no estic disposat a posar-me sota l’ombra de cap partit polític que m’exigirà una complerta submissió a la seva disciplina o, encara pitjor, qüestionarà la meva actitud per alguna suposada desviació de “ l‘ortodòxia” del partit: la meva independència, i molt especialment respecta de doctrinaris i maximalismes, vull que continuï sent absoluta, perquè si és així la meva llibertat no estarà gens condicionada. De col·laborar-hi, el lideratge d’aquests projectes haurà de ser col·legiat i qüestionable, perquè, per la primera raó exposada, no vull convertir-me en un titella bellugat per l’il·luminat de torn o per una mena de Sanedrí inexpugnable i infal·lible. Aquest lideratge evidentment no podrà estar controlat per cap partit polític. I és per això mateix que aquells grups han de ser prudents en la comtemporització entre ells i determinats partits de ideologia més afí, per evitar que, no massa a la llarga, el partit de torn es faci amb la direcció, si no física, si al menys ideològica del grup i per tant portar-lo irremissiblement d’acord amb les conveniències d’aquest partit. Tots recordem el trist final de L’Assemblea de Catalunya i, com diu un bon amic, encara tots aquells partits no ens han demanat perdó...

Una de les accions que, en la meva opinió, s’ha de realitzar des d’aquells projectes és la de exigir ja des d’ara i per sempre, que els polítics no solament facin la seva feina sinó que a més la facin ben feta i sense excuses, tot i els riscos que això els hi pugui representar, que per això cobren (ells, que no nosaltres), per molt prosaic i simplista que així sigui. I entenc per feina ben feta aquella que, en un context privat i a mode d’exemple, pogués estar beneïda pel consell d’administració corresponent. En aquet cas serà feina ben feta tota aquella que condueixi, inequívocament, a la Sobirania plena d’aquest País Nostre, feina de la que, tots nosaltres, que realment som aquell consell d’administració del que parlava, haurem de beneir o no en la seva bondat. Més endavant, en les eleccions de rigor[1], haurem d’anar-los a votar en llistes obertes, que no és un sistema exempt de problemes, però, pel que sabem, amb més bons resultats que amb les llistes tancades. I en el text Constitucional corresponent, sortit de l’àmbit constituent del que ens haurem dotat ( aquest cop sen se cap pistola al clatell dels Primers Espases que el formaran) i que haurem referendat, hi seran clares, entre moltes altres coses (com per exemple les clares referències als temes Judicials en el seu conjunt, altre dels punts més negres per posar en ordre), com a mínim les limitacions econòmiques dels Partits Polítics i l’establiment d’auditories permanents, externes i independents, tant per a ells com per a totes les Corporacions Públiques (Govern, Diputacions, Ajuntaments, etc, és a dir a tots els punts o centres on es remeni diner públic...) en les que aquells hi participen. És de l’única manera que pot quedar mínimament clara la seva voluntat de servei al País i al seus ciutadans i no al Partit al que puguin pertànyer. Si no estan disposats a fer-ho i a ser-hi amb aquestes condicions, que ens ho diguin.

Pot ser sí que demano la lluna, però personalment em sembla que no és res més que establir les basseroles per redreçar un país i fer que camini vers una complerta Sobirania amb tot el que això ha de incloure i significar. Perquè, en la meva opinió, si no queda ben clar com es vol iniciar aquesta Sobirania, fora molt possible que repetíssim els mateixos errors comesos fins ara i que ens han portat fins on som. I el de deixar a la classe política fer i desfer sense cap mena de control (ni tan sols des de el Parlament, que ja és greu!), potser ha estat el més greu d’aquests errors.

I com sempre he dit, estic convençut de que els meus pensaments i les formes de veure les coses no em son exclusives. Si així fos, seria un animal estrany i únic. Estic convençut de que no tan sols no em son exclusives si no que son molt generals. I com diria un agnòstic divertit: gràcies a Deu que és així!.

Amb aquest, per dir-li d’alguna manera, petit manifest, dono per reobert el meu blog per fer-hi en ell el mateix que feia abans: una mica d’anàlisi del dia a dia, des de la meva independència i perspectiva que, en cap cas, i per molt d’èmfasi que s’hi pugui trobar o s’hi vulgui descobrir, en cap cas, repeteixo, voldrà ser dogmàtic.





J. Vinyeta
Octubre, 2007

[1] Soc conscient de que a la fi necessitarem als partits polítics per acabar de lligar-ho tot, tal com ja deia en aquell “A mode de comiat “ de fan uns dies, perquè, entre d’altres coses, disposaran, com ja disposen ara tal i com allà ja hi dic, d’una sèrie de prerrogatives amb les quals no hi contem els homes de carrer. Prerrogatives algunes imprescindibles (com la immunitat parlamentaria, per exemple) per poder anar per un mon de llops disposats a no perdre les seves de prerrogatives.

49.- A mode de comiat

49.- A mode de comiat


He decidit deixar de publicar en el meu Blog. Ho faig perquè ha arribat un moment en que no se que dir i les repeticions son constants.

Quan va morir el Dictador i es va iniciar el procés de normalització política d’aquest nostre país, penso que portàvem tots a sobre una enorme il·lusió. He dit tots i em refereixo als homes de bé, perquè els altres, els que encara tallen el bacallà, varen posar i segueixen posant tants pals a les rodes com poden i encara fan trontollar moltes de les coses que creiem ben consolidades. Però, continuant, tot i així, és ben cert que estàvem il·lusionats. Tant que varem creure de bona fe que el cel era al nostre abast.

Han passat els anys i, aquells en els que varem dipositar la confiança perquè ens encarrilessin la vida política, han finalment prioritzat, de forma molt generalitzada, els interessos particulars i de partit, pel damunt dels interessos generals i de país. No vull dir amb això que no s’hagi avançat i que no hi hagin substancials diferències entre la dictadura i el sistema polític actual (molt poca cosa ens hagués semblat or en barres donat que no gaudíem de res més que Los coros y danzas i El sindicato Vertical ). Però és una realitat el que, almenys, anem a votar i triem dins del que es pot triar tot i que, com sabem, és ben poc.

Però tot això, i no pluralitzaré per sí de cas, no m’ha estat suficient. La decepció hores d’ara és per a mi de tal gruix que no sé que dir, com expressar-me[1], ni que haig de fer ni on anar per orientar-me de nou. Em sento humiliat, profundament humiliat, traït, profundament traït per tota aquesta classe política incapaç de mirar més enllà de les arques del partit al que pertanyen. Em sento tractat com un imbècil davant del nepotisme més punyent que de forma sistemàtica apliquen els polítics amb els membres del seu partit, o per la corrupció sistemàticament tolerada, i sense el més mínim interès per a corregir-la, en els centres de poder. Acollonit de pensar que una Presidència de la Generalitat pot ser bescanviada per un Estatut, expressament malmès amb aquesta finalitat, o per aquest intent d’alguns de bandejar la nostra Identitat com a País, en totes les seves expressions, per mantenir-se en el poder; per aquesta forma mesquina i tramposa d’expressió de la Administració carregant sempre els neulés a l’administrat que sempre és l’únic responsable de les moltíssimes deficiències administratives. O per tot un llarg etcètera de tots conegut, irritant, que ha convertit finalment als Parlaments en autèntics circs a major glòria del que la diu més grossa especialment quan la Televisió hi és present (i com és evident, no em serveix de res el que se’m digui que en altres llocs això també passa...).


Sé que a la llarga, hauré (haurem) de tornar a comptar amb ells perquè disposen d’una sèrie de condicionants – avantatges davant i dintre de l’entramat polític – social (precisament son les eines, que fins avui han estat incapaços de fer servir), dels que en manquem els pobres ciutadans de peu. Però si que tinc una cosa clara: i és que, si hi tornem, no se’ls haurà de deixar fer sinó que, amb més i més fermesa i dia a dia, se’ls haurà d’exigir que facin la feina ben feta, la que necessita el País, la que nosaltres també ens mereixem. Tot el que no sigui això, haurà d’estar considerat com a mínim com a negligència (per no dir una altra paraula molt més gruixuda i mal sonant) davant del País i dels seus ciutadans. Aquells ens diran si volen o no jugar a aquest joc. Si ens diuen que no, ens haurem d’espavilar (tot i que quedaran ben retratats...!). Però si ens diuen que sí, que tinguin en compta que aquesta vegada el joc serà seriós i amb totes, insisteixo, totes les cartes sobra la taula i sense marcar. El tramposos i estafadors no cal que s’hi apuntin.



Bé...! Em sembla que ja no cal dir res més. Potser en menys temps del que em penso tornaré ha estar més engrescat i tornaré a manifestar-me. El temps serà un bon bàlsam per apaivagar tota aquesta encesa meva que, a pesar de tot, tampoc se fins on cremarà. Ara com ara, vull meditar el meu futur i la meva forma de col·laboració, però també vull que quedi clar que aquest crit no és un adéu seguit d’un enclaustrament que pugui semblar una manera de defugir del deure de col·laborar per fer d’aquesta “...pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...” quelcom esplendorós... És, senzillament, obrir la porta a un període de reflexió.

Veurem si en trec l’aigua clara.

Gràcies per la vostra paciència.




J. Vinyeta.
3 de Juliol del 2007

[1] M’he trobat en aquesta situació en un intent de reflexionar sobre el trencament de la treva per part d’ETA i no en sabia dir res de nou, perquè entenia que tot ja ho havia dit en comentaris anteriors (Vegeu el nº 43 del Blog). M’he trobat amb l’immobilisme polític que això em feia palès per part dels actors en les converses, i que res o molt poca cosa havia canviat des de l’inici de les negociacions, ni tan sols en les coses més elementals al menys des de el Govern Central. I sé que no ha canviat res, perquè d’aquests últims si en coneixeria quins canvis s’haurien realitzat i de quina fondària)