58.- Existim

58.- Existim

Personalment tenia la intenció de abstenir-me en les properes eleccions o, com a molt, votar en blanc. I hi estava decidit. Però a mida que ha anat avançant la campanya, tot i el poc que l’he seguida, m’ha semblat donar-me compta de que per als senyors de Madrid, per a tots ells i sense excepcions, no existim. I si entenen que hi som, és només per poder-nos putejar.

És ben cert, en primer lloc que, ben mirat, aquestes no son les nostres eleccions i que, tal com estan les coses, cap dels candidats d’aquí te la més mínima possibilitat d’arribar a ser President del Govern espanyol, que és pel que es fan. Però, com s’ha dit sempre, el menys dolent dels sistemes d’organització política, aquí, a casa nostra, funciona així: el que suma, dins del Parlament que correspongui, és el que guanya. En segon lloc, és ben cert que les forces polítiques d’aquí no han fet res, durant aquesta legislatura, per engrescar al personal. No solament no ens han engrescat si no que, a més d’avorrir-nos, han estat capaços de fer-nos arribar a molts fins al sentiment profund de que la seva inutilitat, tal i com estan organitzats els partits i el sistema electoral, és absoluta. Fem una mica de memòria (no fos cas que els arbres no ens deixessin veure el bosc) i sense aprofundir gens se’m acut:

Convergència es va vendre un Estatut a canvi de la Presidència de la Generalitat.

ERC ha estat incapaç de fer servir allò que ella mateixa va anomenar “La clau de volta”. I per segona vegada dona el poder Institucional a un partit espanyolista (aquí i, aquesta vegada, també a Madrid)

ICV – EUA, continua fent equilibris per mantenir-se en el poder. I res més. La seva catalanitat també depèn dels que manen, allà.


Tots varen donar suport al Govern del PSOE. Donades les circumstàncies que he assenyalat, les condicions que han mantingut durant tota la Legislatura, i amb l’evidència de que han malbaratat amb manifesta incompetència el petit però real vano de possibilitats davant del Govern Central (deixant de banda la pròpia actuació de tots plegats aquí a Casa Nostra, per allò de que ara parlem de l’Estat Espanyol), suposo que es pot entendre, aleshores, la meva manca, i la de molta gent, de voluntat participativa. De tots els altres partits, a vegades, com ara, m’estimo més no parlar-ne, perquè existeix el risc de que perdés el mínim d’equanimitat necessària.

Però vull que quedi clar que aquella decisió que havia pres, era exclusivament meva i de la que n’assumia les conseqüències. I aquesta decisió era un exercici de llibertat. Però heus aquí que, des de Madrid, han muntat la estratègia clara d’ignorar a bona part el nostre País i dels països de la perifèria centrista. La bipolaritat en la que s’han instal·lat el PSOE i el PP, fa que els altres partits d’àmbit local o comunitari i especialment els altres nacionalismes, tot i sent molt més civilitzats, quedin reduïts a res, si bé també és ben cert que, potser llevat dels nacionalistes bascs, aquests altres partits no han fet res per fer-se respectar (i no vull que aquest pensament pugui interpretar-se com a propaganda d’un d’aquells partits amb un eslògan molt similar, perquè, per que quedi clar, una cosa és haver anat amb els pantalons al garró sempre i una altra, tot i que difícil de creure, és voler portar-los permanentment ben posats en un futur a partir d’ara). L’Història és recalcitrant, repetitiva. I no hi ha manera de que es vagi aprenent del errors i, a menys que hi hagi una majoria absoluta (que Deu no ho permeti...!), tots aquells, en raó de una suposada i necessària estabilitat política a l’Estat, tornaran a perdre el nord i, no serà estrany, també la dignitat. Perquè, per fer-se respectar, no cal anar fotent trets o llençar bombes pels carrers. Qualsevol psicòleg ens dirà que per fer-se respectar només és necessària la ratificació del Jo i de forma no violenta. És a dir: la manifestació de la convicció profunda de que existeix la certesa de la pròpia identitat. I que aquesta identitat conforma la pròpia vida i que aquesta vida és precisament el que ratifica la pròpia existència i la fa digne. Vull creure que tots els partits ho saben això. Però també penso que, de creure-s’ho, és un tema que, per a tots ells no te la més mínima importància.

Però no és aquest el meu cas. I precisament perquè per a mi allò si ho és d’important, per salvaguardar aquesta dignitat que em volen fer perdre, aniré a votar a algun d’aquells tres partits tot i que, tal com deia un, hauré de fer-ho, per tot el que he dit, amb una pinça de la roba al nas. Però votaré, perquè, per molt que no ho vulguin i a pesar de tots els intents més que menys reeixits per aconseguir-ho, aquells i jo existim.


J. Vinyeta
Març, 2008