56.- Algunes notes a l'actualitat

56.- Algunes notes a l’actualitat.-

Nois, tornen tots a la càrrega...! No és que hagin canviat de estratègia, no. Però s’acosten les Eleccions Generals (les de Madrid, que no les nostres) i tot el mon polític, em refereixo majoritàriament als partits, es treu la careta i ensenya el pitjor de sí mateix. Les promeses son a l’ordre del dia. Tots, sense immutar-se i amb cara de poker o amb un somriure generós, llancen proclames per intentar que ens creiem que son bons xicots. I, com sempre, els més durs de tots son els nois del PP. Aquests últims, per quedar més definits, han muntat un ciri a Madrid de forma que el sector de entre tots ells més moderat quedés sense cap visible. No és nou. Ja ho havien fet a Catalunya amb la defenestració d’en Piqué. I han repetit la jugada a Madrid. El sector més dur (Aznar – Esperanza Aguirre – Botella) ha fotut al carrer a aquells (i, en conseqüència, a tots als de la mateixa corda) que els hi donaven una certa credibilitat política. El Sr. Gallardón, o el Sr. Piqué eren veus més sensates que les de Acebes, Rajoy o Zaplana, eren veus més lliberals i més dialogants que els seus caps. Sort que volen estar centrats...!!

Tan el PP, com Ciutadans o persones con el famós Sr. Caja, o Boadella (pobret ell, que va dir que no tornaria, i tan de bo que sigui així perquè, per molt que li dolgui no ens fa cap falta que torni i que ens tregui els tancs al carrer...), ens voldran fer creure que efluvis infernals de sofre i imperialisme s’escampen per tot l’Estat i que venen, com no podia ser de una altra manera i tal com ho havien ja dit de sempre, de Catalunya; que la línea fronterera entre els bons i els dolents és, per a dir-ho d’una manera entenedora, l’Ebre. I, com és de suposar, la maldat és de l’Ebre per amunt. Personalment no crec en aquest infern en el que diuen que hi som, ni en l’altra que, molts des del mateix sector, ens vaticinen per a tots aquells irreverents incapaços d’acceptar la majestàtica i misteriosa fe pasqual. Però si que crec en la existència de la mala llet i per tan en l’infern que volen estendre, partint de l’infern que crea la seva intransigència amb la sola finalitat d’imposar una ideologia, fet que ja ens va portar a una guerra civil.

El cas del Sr. Pizarro mereix una nota apart. No pel seu fitxatge pel Partit Popular: amb la seva actuació davant de l’Opa a Endesa per part de La Caixa, va quedar clara la seva afinitat amb Sr. Aznar. El que sorprèn és aquest sobtat fervor catalanista, definint-se com un “dels altres catalans...” i perjurant de la seva bondat en vers Catalunya. En a mi em sembla una clara expressió de culpabilitat per la clara hostilitat manifestada en aquell moment en vers nosaltres. Escusatio non petita, accusatio manifesta diu la dita en llatí, que podríem traduir lliurement per allò més català que diu Si em fas festes quan no me’n has de fer, o és que em vols fotre o m’has de menester. De fotre’ns ja ho va fer pensant en el bé de les Espanyes. Per tan, deu ser que ara m’ha de menester perquè hi ha eleccions a la vista.

El Sr. Saura ha sortit a la palestra, com l’hi corresponia com a Conseller de Governació que és, a rel del tema de les detencions al Raval de Barcelona. No em preocupa massa el fet de que l’informació que ens va donar fos desmentida després pel Ministre Rubalcaba. Puc pensar, amb bona fe, que la informació que tenia el Ministre era més complerta o més d’última hora que la que tenia el Sr. Saura. Però, tot i així, hi ha un parell o tres de coses preocupants:

-- És de tots sabut que hi ha una desconnexió informativa important entre els Mossos, la Policia Nacional i la Guardia Civil fins a l’extrem de que uns fan coses que enganxen als altres en clara posició, no de fora de joc, però sí en posició de desavantatge. Les reticències i desconfiança mútues porten a guardar-se la informació i a actuar molt pel seu conta. En aquesta guerra, els que realment hi van perdent son els Mossos. De retruc el País (i parlo ara de Catalunya) queda sota el vano d’una possible indefensió. Sectors importants del Govern de Madrid, des de sempre, han vist amb mals ulls a la que ells anomenen Policia Autonòmica i, amés de no saber resoldre el problema de comunicació entre els seus, no col·labora per el bon fi de la problemàtica amb la Policia Catalana. El protocol per intentar arreglar aquest últim problema va estar sobre la taula en l’ultima reunió Comissió Mixta, després de quants anys i de quantes reunions? Negligència o ineficàcia?

-- També em preocupa que el Conseller podés tenir més informació de la que ens va donar. Si realment era així, personalment estic massa escarmentat amb la sistemàtica i única versió de les coses políticament correctes. Entenc perfectament el que no s’hagi de criminalitzar a tota una comunitat. Però, si hi ha indicis seriosos, no es pot fer volar coloms per no criminalitzar a qui correspongui o per no ferir determinades sensibilitats. Les esquerres europees, per tan les d’aquí hi estan incloses, han actuat sempre amb pànic davant de la seva pròpia realitat. El famós viatge de J. P. Sartre i companyia a la URSS, a mitjans del segle passat, i el silenci culpable a la seva tornada a França ja va ser una clara expressió, encara avui present, del que es pot entendre com una actuació políticament correcta, desastrosa i de la que encara avui se’n parla. Personalment, no vull viure en “Un Món Feliç” per manca d’informació. Per tan, si és que ha estat així, que s’acabi de una punyetera vegada aquest no dir les coses per si de cas...

-- Cada vegada sembla més evident la responsabilitat de determinats Imams, en Oratoris i Mesquites, en tot aquest desgraciat merder sobre el terrorisme islàmic. I mentre aquests Imams campin, al menys aparentment, sense control i no siguin capaços de dir que el fet terrorista és això, terror i res més, i que els terroristes, tal com els veiem nosaltres, no ha d'oblidar-se aquest detsall, no aniran al Paradís si no a l’infern dels assassins, difícilment solucionarem el problema. Es tracta d’aconseguir la integració de tot aquest col·lectiu (i d’altres, no ho oblidem), d’altra banda quasi impossible, donada, en moltes ocasions, la auto-marginació del propi col·lectiu i dels individus que el formen. Però aquesta tasca, ja de per sí mateixa difícil, passa, a pesar de tot i sense excuses pel reconeixement sense embuts de la nostra pròpia identitat i per l’exigència de que sigui respectada. Per tan, i ho dic una vegada més, amb actuacions políticament correctes, que no faran res més que amagar l’ou, no arribarem en lloc. El pa és el pa i el vi és el vi i totes les coses tenen el seu nom (cal recordar aquí amés, com va dir el poeta, que molts hi varen deixar la pell per retornar-nos de nom de cada cosa). I és pel seu nom com les coneixem i jo, al menys, així vull que hem siguin dites. Dit ras i curt: la Administració ha de deixar-se de subterfugis i fer i dir el que calgui sigui o no políticament correcta.

Podria afegir-hi alguna idea més, però em penso que no seria res més que dir les mateixes coses, però possiblement només amb diferent llenguatge i pot ser dit amb més rotunditat, que tal vegada es confondria en amb una hostilitat manifesta en vers determinats grups. I no vull que sigui així.

Continuem. Segons el diari Avui del 29/01 (diari del que no tinc dubtes en vers la seva serietat informativa), el Sr. Rivera (Ciutadans) s’ha despenjat amb la següent frase: “El nacionalisme és una infecció” . Desconec el context en que va ser pronunciada. Però tot i que pugui ser producte de la comtessa electoral que estem vivint, em sembla que no m’equivocaré si considero que és realment expressió del pensament del Sr. Rivera i, per extensió, la del seu grup polític i gent afí. És cert que la Història es repeteix. L’any 36 del Segle passat, un Sr. que es deia Millàn Astray, ja va dir allò de que ”...Cataluña y las Provincias Bascas, son cánceres en el cuerpo de la Nación. El fascismo, que es el sanador del Estado, sabrá extirparlos como un cirujano libre de falsos sentimentalismos...” Com diuen a Castella “Dios los cria y ellos se juntan”, tot i que és ben cert que, encara que el fi últim és el mateix tan per Millàn Astray com per Rivera, la frase d’aquest últim és més “lleugera”. És possible que, per la seva joventut, inexperiència o manca de coneixements el Sr. Rivera desconegui els famosos fets de Salamanca de l’any 1936. Però ja no te excusa i sap una mica del que s’hi va dir. Si vol, i jo no crec que vulgui, pot corregir-se i dir-nos alguna cosa més animosa: ningú no rep amb bons ulls l’anunci d’una infermetat. Però ara, tan si vol com si no, ja sap que ha triat per emmirallar-s’hi a un que va auto definir-se com a feixista. Ell sabrà quin rendiment en pot treure de tot plegat. (De totes maneres i ben mirat, si la infecció es resolt bé, no en sortirà un Nacionalisme més eixeridet i, fins i tot, segons quina hagi estat la infecció, immunitzat?. Mira que seria bó...!).

Ara se’ns bé a sobre el gruix de la campanya electoral. Tot i que no n’espero res de nou, valdrà la pena veure els equilibris de tots plegats per arrancar vots fins i tot a les pedres.


J. Vinyeta
Gener, 2008