54.- Final i principi d’any
Quan arriben aquestes dates, tinc la sensació de que em passa allò que ens sol passar als enterraments: del mort, en primera instancia, recordem més les coses bones de la seva persona, que les seves deficiències o carències que, a pesar de tot, les hi sabíem. Un cop van passant els dies, ens comencem a sincerar i, amb l’excusa de aquella objectivitat inexistent però volgudament necessària, anem recordant totes les coses, les que ens agradaven i les que no ens agradaven o què, inclús, ens ofenien però que també formaven la seva personalitat mentre va ser viu i que li eren consubstancials. I segons en quins casos, un cop posat tot a les balances, acabem la reflexió amb un sonor “mira que n’era de fill/a de puta...”
Ara hem enterrat el 2007. Però aquest mort, aquest any 2007, ha estan tan fill de puta (així, d’entrada!) que la reflexió em surt al revés del que jo entenia com a normal.
Tots ho sabem i el recordarem tal com ha estat, sense subterfugis. Per tan, penso que no cal insistir-hi més. Només reconèixer que, aquells que diuen que els anys senars son més dolents que els parells, hores d’ara, tenen raó (i no ho dic precisament per crear optimisme respecta del any que ja ha entrat, 2008).
No obstant, i pot ser per donar una certa vis còmica a totes les desgràcies, voldria recordar un parell de coses que, tot i ser dramàtiques, tenen certa gràcia.
La primera que se’m acut és aquella situació que va definir l’inefable Ministre d’Hisenda, Sr. Solbes: la culpa de l’escalada dels preus en aquests últims anys la tenim, tota i tota, els ciutadans, perquè no hem sabut pair que 1 € son, ni més ni menys, que 166,386 de les antigues Pessetes. Evidentment que, amb aquest desconeixement tan absolut, hem comés l’error de donar propines d’un Euro, que és un del fets més inflacionari que podem realitzar... Sempre he cregut que els polítics tenen, com ho diem vulgarment, un morro que se’l trepitgen. Però fa falta tenir galtes per responsabilitzar-nos als que estem pagant el cafè a un Euro (166,386 Pts.) de la desfeta, quan ell i els seus antecessors no han fet res per evitar que un Euro s’hagi convertit en l’equivalent de la moneda de cent Pessetes (d’aquí, si voleu, podem treure la resta d’equivalències, tot i que ens faci molta por...). I dic que no han fet res per controlar el canvi de moneda perquè els resultats son a la vista. Gràcies, Administració, per fer-nos una vegada més, responsables de les teves irresponsabilitats i negligències!
Una altra que també te la seva gràcia, és la de reduir la velocitat dels vehicles a motor, fins a 80 Km/h a les entrades de Barcelona. Diuen que respon a la aplicació de la Normativa Europea corresponent, encarada a disminuir la contaminació ambiental en els nuclis urbans importants. Diuen que, aquesta en concret, la de reduir la velocitat, és una d’un paquet de 73 o 74 mesures recomanades per aconseguir aquell bon fi. I ara, la pregunta del milió: s’han aplicat també les altres setanta i pico mesures, o, com sembla, només s’ha aplicat la que te un marcat caràcter recaptatori?. El RACC, organització gens dubtosa, ha afirmat categòricament que la mesura serà ineficaç perquè el que contamina no és, bàsicament, la velocitat si no la forma de conduir. De totes maneres, quan les entrades a Barcelona son un calvari permanent per als conductors, és gaire bé un sarcasme dolorós la posada de la velocitat màxima a 80 Km/h.: les cues permanents desfaran tota la possible bondat de la mida presa i, per pal·liar aquest problema, que si que contamina i que sí que és molt greu, res de res. Les autoritats d’aquest nostre País tenen la mala costum de fer les coses per poder dir que s’han fet, amb independència de la qualitat i resultats de les mateixes i per sí mateixes (n’hi ha prou en llegir, per exemple, la Ordenança Municipal de Barcelona per adonar-se de l’absurd de determinades mesures que afecten a la circulació de vehicles dins de la ciutat, però que queden molt bé, tot i la seva impossibilitat de ser complertes, com exemples de rigor i solemnitat). I quan s’han trobat enmig del merder han afegit que la mesura ajudarà a reduir el nombre d’accidents. Tan de bo sigui veritat. I, es clar, només per si això últim es fa realitat, de moment hem de callar.
Un o dos dies abans d’acabar l’any, el “Ferro” es va tornar a manifestar a Madrid. És ben cert que aquesta vegada els Bisbes es varen quedar sense l’ajut, al menys oficial, del PP i corifeus afins. La descomposició, segons ells, que, arrel de la Legislació aprovada en aquesta legislatura, està patint la Família Cristiana, ha estat la causa de que els Rouco Varela Boys hagin dit de tot i per a tots, sense oblidar-se, evidentment, de “los nacionalismos periféricos”. No seré jo qui negui el dret de tots aquests senyors a dir la seva, faltaria més. El que sí els hi nego és el dret a instituir-se en els únics investits amb la veritat única i vertadera i amb la ciència infusa suficient i necessària per a definir un ordre moral que només convenç aquells que entenen que la raó és la font de totes les transgressions de la moral (de la seva moral, evidentment). Estic convençut de que aquesta suposada desfeta de la Família Cristiana tradicional els hi preocupa, no per la desfeta moral que ells volen presentar, si no perquè els canvis institucionals que en l’ordre familiar puguin crear, les modificacions jurídic – legals al respecta dels que la societat es vagi donant (si, la societat, el país, tots plegats), tots el avenços i guanys de llibertat que van venint, tot i que molt lentament, poden equivaldre a la pèrdua, dia a dia més manifesta, de la unitat religiosa que pretenen mantenir. I això, que és així des de fa segles, no te res a veure en la defensa d’un ordre de determinada moral universal. És, senzillament, una lluita permanent i aferrissada per mantenir l’estatus i el poder que fins avui mantenen. Lluita en la que, en la meva opinió, hi van perdent un llençol a cada bogada, perquè no es pot oblidar que tot i que eren molts a la manifestació, les esglésies estan buides. Personalment, si volen guanyar credibilitat, han de fer gestos en aquest sentit i, per començar per exemple, per un parell de coses que jo penso son senzilles. La primera és deixar d’anar disfressats i vestir-se ja com a gent normal (o és que, precisament, no volen ser-ho? I si no ho son, o no ho volen ser, com volen establir moralitat per a gent normal?). L’anacronisme en la vestimenta abunda en el meu criteri sobre la conservació de les prebendes: estan convençuts de que sense “l’uniforme”, el besamans, etc..., perdrien punts. La segona, i pot ser molt més important, és que siguin capaços de desprendre’s de determinats membres de la seva casta que, com el de les Illes Canàries, va acaparar la atenció de mig món amb unes declaracions sobre la pederàstia, declaracions en memòria de tots i que varen posar els pèls de punta a tots el homes que ens creiem de bé, o al menys de bona fe, tot i que potser no estem en la possessió d’aquella veritat que ells diuen tenir i que porten com a senyera.
Ha començat el 2008. Estic segur de que hi ha molts i molts que desitjaven el canvi i que l’esperaven amb candeletes. Però pel que fa a infraestructures, tot segueix amb el mateixos incidents a rodalies, assenyalats com a incidents més sagnants. No sé fins quant ha de durar, però la taca d’oli, que es va estenen, a més de fer mal als usuaris, ha de fer mal, a més d’una consciència culpable, encara que no ho diguin. Si, aquestes consciències, en contes de pensar en el partit al que pertanyen, pensessin en la ciutadania a la que es deuen, potser trobarien solució a tot el desgavell. Tot i així, el President Montilla vol que siguem optimistes. No sé com, i menys encara després de sentir el seu discurs de Fi d’Any. Sobre aquest discurs, i per no allargar-me dient coses que ni estaran tan ben dites ni tan complertes, em remeto directament a l’article del Sr. Cardús en diari Avui del prop passat dia 4 d’enguany.
El Nou Any ens ha portat la Agència Tributaria de Catalunya. No hi tinc res a dir. Quantes menys finestretes hi hagi pel mateix assumpte, molt millor. Però si que tinc alguna cosa a preguntar: els calés que és recaptin a través d’aquesta Institució, es gestionaran també a través de Catalunya i a Catalunya? S’ha traspassat la responsabilitat i els calers o, per contrari només s’ha traspassat la responsabilitat de la recaptació i els calers els continuaran gestionant els de sempre? Perquè, si el traspàs ha estat total potser podrem entendre el zel que hi posaran en la feina els funcionaris executors ja que, treballant per a casa, voldran el millor per a tots nosaltres. Però, en el cas de que només s’hagi traspassat la responsabilitat de la recaptació, com podrem entendre el zel d’aquells funcionaris recaptadors que tindran aquest zel nomes per quedar bé amb el que els paga (des de Madrid?) i demostrar-li (a aquell que el paga...) com és de bon minyó per guanyar punts en l’escalafó? No os fa tot plegat una mica de por? No us sembla que, si no s’ha fet ben fet, potser hem ampliat el poder de l’enemic que permanentment tenim a casa?
J. Vinyeta
Gener, 2008
Quan arriben aquestes dates, tinc la sensació de que em passa allò que ens sol passar als enterraments: del mort, en primera instancia, recordem més les coses bones de la seva persona, que les seves deficiències o carències que, a pesar de tot, les hi sabíem. Un cop van passant els dies, ens comencem a sincerar i, amb l’excusa de aquella objectivitat inexistent però volgudament necessària, anem recordant totes les coses, les que ens agradaven i les que no ens agradaven o què, inclús, ens ofenien però que també formaven la seva personalitat mentre va ser viu i que li eren consubstancials. I segons en quins casos, un cop posat tot a les balances, acabem la reflexió amb un sonor “mira que n’era de fill/a de puta...”
Ara hem enterrat el 2007. Però aquest mort, aquest any 2007, ha estan tan fill de puta (així, d’entrada!) que la reflexió em surt al revés del que jo entenia com a normal.
Tots ho sabem i el recordarem tal com ha estat, sense subterfugis. Per tan, penso que no cal insistir-hi més. Només reconèixer que, aquells que diuen que els anys senars son més dolents que els parells, hores d’ara, tenen raó (i no ho dic precisament per crear optimisme respecta del any que ja ha entrat, 2008).
No obstant, i pot ser per donar una certa vis còmica a totes les desgràcies, voldria recordar un parell de coses que, tot i ser dramàtiques, tenen certa gràcia.
La primera que se’m acut és aquella situació que va definir l’inefable Ministre d’Hisenda, Sr. Solbes: la culpa de l’escalada dels preus en aquests últims anys la tenim, tota i tota, els ciutadans, perquè no hem sabut pair que 1 € son, ni més ni menys, que 166,386 de les antigues Pessetes. Evidentment que, amb aquest desconeixement tan absolut, hem comés l’error de donar propines d’un Euro, que és un del fets més inflacionari que podem realitzar... Sempre he cregut que els polítics tenen, com ho diem vulgarment, un morro que se’l trepitgen. Però fa falta tenir galtes per responsabilitzar-nos als que estem pagant el cafè a un Euro (166,386 Pts.) de la desfeta, quan ell i els seus antecessors no han fet res per evitar que un Euro s’hagi convertit en l’equivalent de la moneda de cent Pessetes (d’aquí, si voleu, podem treure la resta d’equivalències, tot i que ens faci molta por...). I dic que no han fet res per controlar el canvi de moneda perquè els resultats son a la vista. Gràcies, Administració, per fer-nos una vegada més, responsables de les teves irresponsabilitats i negligències!
Una altra que també te la seva gràcia, és la de reduir la velocitat dels vehicles a motor, fins a 80 Km/h a les entrades de Barcelona. Diuen que respon a la aplicació de la Normativa Europea corresponent, encarada a disminuir la contaminació ambiental en els nuclis urbans importants. Diuen que, aquesta en concret, la de reduir la velocitat, és una d’un paquet de 73 o 74 mesures recomanades per aconseguir aquell bon fi. I ara, la pregunta del milió: s’han aplicat també les altres setanta i pico mesures, o, com sembla, només s’ha aplicat la que te un marcat caràcter recaptatori?. El RACC, organització gens dubtosa, ha afirmat categòricament que la mesura serà ineficaç perquè el que contamina no és, bàsicament, la velocitat si no la forma de conduir. De totes maneres, quan les entrades a Barcelona son un calvari permanent per als conductors, és gaire bé un sarcasme dolorós la posada de la velocitat màxima a 80 Km/h.: les cues permanents desfaran tota la possible bondat de la mida presa i, per pal·liar aquest problema, que si que contamina i que sí que és molt greu, res de res. Les autoritats d’aquest nostre País tenen la mala costum de fer les coses per poder dir que s’han fet, amb independència de la qualitat i resultats de les mateixes i per sí mateixes (n’hi ha prou en llegir, per exemple, la Ordenança Municipal de Barcelona per adonar-se de l’absurd de determinades mesures que afecten a la circulació de vehicles dins de la ciutat, però que queden molt bé, tot i la seva impossibilitat de ser complertes, com exemples de rigor i solemnitat). I quan s’han trobat enmig del merder han afegit que la mesura ajudarà a reduir el nombre d’accidents. Tan de bo sigui veritat. I, es clar, només per si això últim es fa realitat, de moment hem de callar.
Un o dos dies abans d’acabar l’any, el “Ferro” es va tornar a manifestar a Madrid. És ben cert que aquesta vegada els Bisbes es varen quedar sense l’ajut, al menys oficial, del PP i corifeus afins. La descomposició, segons ells, que, arrel de la Legislació aprovada en aquesta legislatura, està patint la Família Cristiana, ha estat la causa de que els Rouco Varela Boys hagin dit de tot i per a tots, sense oblidar-se, evidentment, de “los nacionalismos periféricos”. No seré jo qui negui el dret de tots aquests senyors a dir la seva, faltaria més. El que sí els hi nego és el dret a instituir-se en els únics investits amb la veritat única i vertadera i amb la ciència infusa suficient i necessària per a definir un ordre moral que només convenç aquells que entenen que la raó és la font de totes les transgressions de la moral (de la seva moral, evidentment). Estic convençut de que aquesta suposada desfeta de la Família Cristiana tradicional els hi preocupa, no per la desfeta moral que ells volen presentar, si no perquè els canvis institucionals que en l’ordre familiar puguin crear, les modificacions jurídic – legals al respecta dels que la societat es vagi donant (si, la societat, el país, tots plegats), tots el avenços i guanys de llibertat que van venint, tot i que molt lentament, poden equivaldre a la pèrdua, dia a dia més manifesta, de la unitat religiosa que pretenen mantenir. I això, que és així des de fa segles, no te res a veure en la defensa d’un ordre de determinada moral universal. És, senzillament, una lluita permanent i aferrissada per mantenir l’estatus i el poder que fins avui mantenen. Lluita en la que, en la meva opinió, hi van perdent un llençol a cada bogada, perquè no es pot oblidar que tot i que eren molts a la manifestació, les esglésies estan buides. Personalment, si volen guanyar credibilitat, han de fer gestos en aquest sentit i, per començar per exemple, per un parell de coses que jo penso son senzilles. La primera és deixar d’anar disfressats i vestir-se ja com a gent normal (o és que, precisament, no volen ser-ho? I si no ho son, o no ho volen ser, com volen establir moralitat per a gent normal?). L’anacronisme en la vestimenta abunda en el meu criteri sobre la conservació de les prebendes: estan convençuts de que sense “l’uniforme”, el besamans, etc..., perdrien punts. La segona, i pot ser molt més important, és que siguin capaços de desprendre’s de determinats membres de la seva casta que, com el de les Illes Canàries, va acaparar la atenció de mig món amb unes declaracions sobre la pederàstia, declaracions en memòria de tots i que varen posar els pèls de punta a tots el homes que ens creiem de bé, o al menys de bona fe, tot i que potser no estem en la possessió d’aquella veritat que ells diuen tenir i que porten com a senyera.
Ha començat el 2008. Estic segur de que hi ha molts i molts que desitjaven el canvi i que l’esperaven amb candeletes. Però pel que fa a infraestructures, tot segueix amb el mateixos incidents a rodalies, assenyalats com a incidents més sagnants. No sé fins quant ha de durar, però la taca d’oli, que es va estenen, a més de fer mal als usuaris, ha de fer mal, a més d’una consciència culpable, encara que no ho diguin. Si, aquestes consciències, en contes de pensar en el partit al que pertanyen, pensessin en la ciutadania a la que es deuen, potser trobarien solució a tot el desgavell. Tot i així, el President Montilla vol que siguem optimistes. No sé com, i menys encara després de sentir el seu discurs de Fi d’Any. Sobre aquest discurs, i per no allargar-me dient coses que ni estaran tan ben dites ni tan complertes, em remeto directament a l’article del Sr. Cardús en diari Avui del prop passat dia 4 d’enguany.
El Nou Any ens ha portat la Agència Tributaria de Catalunya. No hi tinc res a dir. Quantes menys finestretes hi hagi pel mateix assumpte, molt millor. Però si que tinc alguna cosa a preguntar: els calés que és recaptin a través d’aquesta Institució, es gestionaran també a través de Catalunya i a Catalunya? S’ha traspassat la responsabilitat i els calers o, per contrari només s’ha traspassat la responsabilitat de la recaptació i els calers els continuaran gestionant els de sempre? Perquè, si el traspàs ha estat total potser podrem entendre el zel que hi posaran en la feina els funcionaris executors ja que, treballant per a casa, voldran el millor per a tots nosaltres. Però, en el cas de que només s’hagi traspassat la responsabilitat de la recaptació, com podrem entendre el zel d’aquells funcionaris recaptadors que tindran aquest zel nomes per quedar bé amb el que els paga (des de Madrid?) i demostrar-li (a aquell que el paga...) com és de bon minyó per guanyar punts en l’escalafó? No os fa tot plegat una mica de por? No us sembla que, si no s’ha fet ben fet, potser hem ampliat el poder de l’enemic que permanentment tenim a casa?
J. Vinyeta
Gener, 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada