55.- París – Lisboa - Dakar
La famosa cursa que havia de sortir oficialment de Lisboa, aquest 2008, ha quedat suspesa. El Govern Francès, en veu del propi President Sarkozy, ha desaconsellat la realització de la prova, donat que no podia garantir las seguretat del participants francesos i, per corol·lari, la de la resta dels participants. La mort dels turistes francesos a Mauritània pels vols de Nadal passat, atribuïts a Al-Qaeda, n’ha estat del detonant.
Abans de continuar haig de dir que, personalment, la famosa Paris – Dakar em semblava quelcom com encendre Cohibas amb bitllets de 500 Euros. Tot i les meraveles que els que hi han participat ens expliquen del desert, les seves nits clares, la quietud,...tot, ha estat una forma de crear el desig de participació, tan important com el desig d’aventura i riscs que implica la travessa del desert d’aquella manera. Tot i això, dic, tinc la sensació de que, la realització de la cursa, era una manifestació de la opulència occidental emmascarada amb un afer esportiu d’indubtable prestigi.
Si no ho vaig entendre malament, el pressupost d’enguany passava dels 8 Milions d’Euros i em sembla clar que la quantitat és, per si mateixa, realment important. Les inscripcions, la publicitat i els constructors de vehicles de tot tipus, hi posaven els diners. Alguns particulars, empesos per la fascinació que durant gairebé trenta anys ha anat creant la famosa cursa, han jugat fort i s’han emmerdat fins al moll de l’os per poder-hi participar. La caravana acompanyant, carregada de tot el que especialment els mauritans podien necessitar (i que és molt...!) em recordava sempre a la senyora rica que enjoiada i amb un abric de visó (ja se sap que per Nadal sol fer fred...) anava a portar una joguina a la parròquia pels “nens pobres”. I aquelles passades dels vehicles per pobles gairebé deixats de la mà de Deu, em recordaven aquell pas de la caravana dels vehicles del americans a “Bienvenido Mister Marshall”, empolsinant aquest cop, tot el que hi havia a prop. Mai vaig poder-ho veure d’altra manera tot i que, haig de ser sincer, els reportatges que de la cursa en feien per les TVs, em creaven una certa fascinació. Dic tot això per afegir tot seguit que personalment no em desagrada que s’hagi suprimit una manifestació embolcallada de esportivitat que en el meu entendre, i tal com ja he insinuat, tenia molt de l’expressió d’una espècie de colonialisme. Una mica així com aquella arribada de l’amo que de tan en tan es deixava caure pel Mas i que tan ben rebut era pels masovers, tot i gaire bé ser-ne els seus esclaus... Per tan, fins aquí, res més a dir.
Però si que hi una cosa que no m’agrada gens: és la teòrica raó per la qual s’ha sospès. Pel que diuen, les amenaces d’Al-Qaeda han estat suficients per doblegar la voluntat de la Organització, de França, Portugal, Marroc i Mauritània, com a mínim. De la mateixa manera que les constructores dels vehicles, davant de l’aspecte publicitari negatiu que podria suposar un acte terrorista, han optat per acceptar la decisió de la organització. No ha estat cap dels Estats que es trobava immers en la voràgine que comporta la cursa i la seva organització, ni la Organització en sí mateixa. No. Una organització que pretén alliberar al mon àrab del mon occidental (i pel que sembla mantenir al mateix temps monarquies i règims polítics corruptes, o potser mantinguda per tots aquests, ves a saber) a aixecat la senyera de l’atemptat i tot se’n ha anat en orris. Personalment, puc tenir la fantasia (només la fantasia...) i pensar que, el qui fos (Organització, Estat o participants), no ha pagat. Però, tot i plantejades així les coses, la gravetat del tema continua sent, si fa o no fa, la mateixa.
Un cop dit això, penso que ha posar-se el dit a la nafra. Perquè, un cop sospesa la cursa, els Srs. d’Al-Qaeda ens han pres un bon tros de la nostra llibertat. El mon occidental, amb la seva opulència, amb el seu “imperialisme”, amb tots els mitjans tecnològics, amb tots el medis per controlar-ho tot, no ha estat capaç de respondre (i no ha estat la primera vegada, ni la segona, ni la tercera...), al menys, amb contundència intel·lectual (que ja no amb la força) aquest abús. No pretenc instar a la creuada del S. XXI. Però cada cop que succeeix o es repeteix una amenaça d’aquestes, se’m acut pensar que la meva indefensió, la dels meus, la dels propers, la de tots nosaltres davant d’aquestes situacions, és absoluta. I, com sempre, acabo per pensar que, a aquells que haurien de preocupar-se per defensar-me, per defensar la llibertat de tots (aquella llibertat tan sovint en boca d’aquells mateixos...) ja hi van bé. Només quan els fets ja s’han consumat, anunciats o no, com a Madrid o Londres, sembla que tot tremoli i és aleshores que es fan manifestacions, temptatives, esforços, promeses, tot el que sigui necessari perquè ens creiem que s’ho han pres seriosament i que la defensa de la llibertat és per sobre de tot. Però també guarden silenci respecta de les negligències que, al respecte, han pogut tenir els serveis policials i d’informació de tot el mon civilitzat en general, i del país en particular on malauradament s’hi ha produït els fets, en el que hi ha hagut la desfeta.
Es miri com se miri, avui som una mica menys lliures. ( o molt menys, no en sabem exactament l’abast).
J. Vinyeta
Gener, 2008
La famosa cursa que havia de sortir oficialment de Lisboa, aquest 2008, ha quedat suspesa. El Govern Francès, en veu del propi President Sarkozy, ha desaconsellat la realització de la prova, donat que no podia garantir las seguretat del participants francesos i, per corol·lari, la de la resta dels participants. La mort dels turistes francesos a Mauritània pels vols de Nadal passat, atribuïts a Al-Qaeda, n’ha estat del detonant.
Abans de continuar haig de dir que, personalment, la famosa Paris – Dakar em semblava quelcom com encendre Cohibas amb bitllets de 500 Euros. Tot i les meraveles que els que hi han participat ens expliquen del desert, les seves nits clares, la quietud,...tot, ha estat una forma de crear el desig de participació, tan important com el desig d’aventura i riscs que implica la travessa del desert d’aquella manera. Tot i això, dic, tinc la sensació de que, la realització de la cursa, era una manifestació de la opulència occidental emmascarada amb un afer esportiu d’indubtable prestigi.
Si no ho vaig entendre malament, el pressupost d’enguany passava dels 8 Milions d’Euros i em sembla clar que la quantitat és, per si mateixa, realment important. Les inscripcions, la publicitat i els constructors de vehicles de tot tipus, hi posaven els diners. Alguns particulars, empesos per la fascinació que durant gairebé trenta anys ha anat creant la famosa cursa, han jugat fort i s’han emmerdat fins al moll de l’os per poder-hi participar. La caravana acompanyant, carregada de tot el que especialment els mauritans podien necessitar (i que és molt...!) em recordava sempre a la senyora rica que enjoiada i amb un abric de visó (ja se sap que per Nadal sol fer fred...) anava a portar una joguina a la parròquia pels “nens pobres”. I aquelles passades dels vehicles per pobles gairebé deixats de la mà de Deu, em recordaven aquell pas de la caravana dels vehicles del americans a “Bienvenido Mister Marshall”, empolsinant aquest cop, tot el que hi havia a prop. Mai vaig poder-ho veure d’altra manera tot i que, haig de ser sincer, els reportatges que de la cursa en feien per les TVs, em creaven una certa fascinació. Dic tot això per afegir tot seguit que personalment no em desagrada que s’hagi suprimit una manifestació embolcallada de esportivitat que en el meu entendre, i tal com ja he insinuat, tenia molt de l’expressió d’una espècie de colonialisme. Una mica així com aquella arribada de l’amo que de tan en tan es deixava caure pel Mas i que tan ben rebut era pels masovers, tot i gaire bé ser-ne els seus esclaus... Per tan, fins aquí, res més a dir.
Però si que hi una cosa que no m’agrada gens: és la teòrica raó per la qual s’ha sospès. Pel que diuen, les amenaces d’Al-Qaeda han estat suficients per doblegar la voluntat de la Organització, de França, Portugal, Marroc i Mauritània, com a mínim. De la mateixa manera que les constructores dels vehicles, davant de l’aspecte publicitari negatiu que podria suposar un acte terrorista, han optat per acceptar la decisió de la organització. No ha estat cap dels Estats que es trobava immers en la voràgine que comporta la cursa i la seva organització, ni la Organització en sí mateixa. No. Una organització que pretén alliberar al mon àrab del mon occidental (i pel que sembla mantenir al mateix temps monarquies i règims polítics corruptes, o potser mantinguda per tots aquests, ves a saber) a aixecat la senyera de l’atemptat i tot se’n ha anat en orris. Personalment, puc tenir la fantasia (només la fantasia...) i pensar que, el qui fos (Organització, Estat o participants), no ha pagat. Però, tot i plantejades així les coses, la gravetat del tema continua sent, si fa o no fa, la mateixa.
Un cop dit això, penso que ha posar-se el dit a la nafra. Perquè, un cop sospesa la cursa, els Srs. d’Al-Qaeda ens han pres un bon tros de la nostra llibertat. El mon occidental, amb la seva opulència, amb el seu “imperialisme”, amb tots els mitjans tecnològics, amb tots el medis per controlar-ho tot, no ha estat capaç de respondre (i no ha estat la primera vegada, ni la segona, ni la tercera...), al menys, amb contundència intel·lectual (que ja no amb la força) aquest abús. No pretenc instar a la creuada del S. XXI. Però cada cop que succeeix o es repeteix una amenaça d’aquestes, se’m acut pensar que la meva indefensió, la dels meus, la dels propers, la de tots nosaltres davant d’aquestes situacions, és absoluta. I, com sempre, acabo per pensar que, a aquells que haurien de preocupar-se per defensar-me, per defensar la llibertat de tots (aquella llibertat tan sovint en boca d’aquells mateixos...) ja hi van bé. Només quan els fets ja s’han consumat, anunciats o no, com a Madrid o Londres, sembla que tot tremoli i és aleshores que es fan manifestacions, temptatives, esforços, promeses, tot el que sigui necessari perquè ens creiem que s’ho han pres seriosament i que la defensa de la llibertat és per sobre de tot. Però també guarden silenci respecta de les negligències que, al respecte, han pogut tenir els serveis policials i d’informació de tot el mon civilitzat en general, i del país en particular on malauradament s’hi ha produït els fets, en el que hi ha hagut la desfeta.
Es miri com se miri, avui som una mica menys lliures. ( o molt menys, no en sabem exactament l’abast).
J. Vinyeta
Gener, 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada