dimecres, de juny 22, 2016

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

El debat anunciat, potser per efecte de la mateixa propaganda, semblava que prometia més que aquell que des de Madrid tothom amb el que he parlat me’l va definir com avorrit.

En el debat em sembla que qui hi va sortir realment tocat va ser Xavier Domènech. Li tocava defensar l’indefensable i així li va anar. La pregunta clau va ser aquella de Rufian dirigida a la línia de flotació de Domènech:  com, quan  fareu el referèndum  que prometeu? La respostes no varen ser més que vaguetats que,  com era d’esperar, no portaven enlloc, que no definien res i que no garantien res. Era una pregunta enverinada, si es vol, però personalment entenc que necessària. I més a partir del  moment en que el Sr Iglésias, en el debat a TVE, deixa de banda la famosa línia vermella o, el que és el mateix, abandona l’idea del referèndum davant d’una  hipotètica negociació per formar govern. Tot i això sembla que Domènech, en els últims mítings, n’ha tornat a parlar, del referèndum. Dels altres participants, poca cosa a dir. Ja fa anys que ens coneixem tots plegats i, per tant, cap sorpresa.

Les CUP   es trenquen. El sector  més independentista a dimitit en bloc deixant vacants en el Secretariat (sis membres de Poble Lliure,  el que equival al 40% del Secretariat), i han posat en evidència les “males pràctiques” que confonen el assemblearisme, que té  com objectiu bàsic arribar a acords, amb el fet de que en unes denominades assembles s’aprovin (es votin)  uns acords previs decidits d’antuvi pels que manen (en aquest cas per la línia dura del secretariat que sembla propiciar el grup Endavant). El grup dissident (Poble Lliure) assenyala les dues ocasions en que  això que ara posen sobre de la taula, va ser evident: la no investidura de Mas i la no retirada de l’esmena a la totalitat dels pressupostos. Pel primer dels casos, ja va dimitir el cap de llista i portaveu del grup parlamentari  (per cert, entenc seria bo per a tothom que Baños fes pública  la seva pròpia versió de la qüestió). Pel segon, el secretariat es desmantella.  En qualsevol cas, el “sistema” assembleari que les CUP han portat a terme, ha de reconvertir-se en un sistema, diguem-ne,  més seriós. Tenen temps per reflexionar i ser conscients dels llençols que van perdent a cada bugada, i en definir, d’una vegada per  a totes, si el primer objectiu és la independència del País. Perquè serà un cop amb llibertat i preguntats  quan direm com volem  la societat que volem crear. I la resposta a la pregunta no ha de ser forçosament tal com les CUP volen i ens diuen que ha de ser.

 La companya electoral ha arribat, segons diuen tots els candidats, a la setmana decisiva. La coalició en la que participa el Sr. Domènech està a la  cresta de l’ona en les enquestes electorals a Catalunya, és cert, i el seu xef de files va guanyant terreny al PSOE a la resta de l’Estat, i, en conseqüència, el PSOE va perdent  ritme. Crec que per ressaltar només hi ha un parell   de coses que, com passa sempre, ens col·loca en el centre de l’huracà. La primera és de clar caràcter polític i és que, tal i com va passar a partir del 20 de desembre, el tema de l’actitud  dels partits polítics respecta del futur de Catalunya va marcant els debats.  Les altres raons també ho volen ser de polítiques, però son, senzillament, pura demagògia:  El lerrouxisme de Rivera, “partint-se” la cara a Catalunya pel manteniment de la seva espanyolitat, i les declaracions de Susana Diaz preguntant-se si els interessos que paguin els andalusos “ompliran” la futura hisenda catalana. Tot plegat dona la sensació de que tan  un com l’altra tenen clar que van a la baixa en les enquestes i aquestes declaracions intenten esgarrapar vots de sota les pedres. Cap dels dos ignora que hi ha coses a les que ja gairebé hi estem acostumats perquè, com diria Kipling no son més que trampes “...fetes per murris per enganyar càndids...”

Però, en plena campanya, qui s’emporta el premi d’honor és la gravació de la conversa entre el Ministre Fernàndez Diaz i el cap de l’oficina Antifrau de Catalunya i que donarà per a molt durant  dies perquè la publicació de la conversa es farà per entregues. La publicació de la conversa no fa més que confirmar aquelles sospites de que era des de l’Estat que es  movien els fils de totes aquelles acusacions que requeien sobre polítics catalans en moments, generalment, electorals. L’escàndol és majúscul, per la gravetat dels fets que s’hi diuen i comenten en la conversa, i la impunitat, fins avui, amb que el tema està sent tractat, sembla tan absoluta com ho ha estat en cada un dels escàndols polítics i d’altra mena  que s’han anat destapant en els últims anys.  Aquesta gravetat impune no fa res més que confirmar la baixa i  pèssima qualitat del sistema polític de l’Estat en que ens toca viure. Com diu el propi diari que ho publica (Público), continuarà...

Ignorem com pot influir en els resultats electorals de Diumenge. Però si que podem dir que el Sr. Ministre en funcions està en  la mateixa situació com en la que posava a Mas  i  Trias per exemple. Però allò que suposadament feia dir sobre dels dos polítics catalans, era fals. En canvi la conversa transcrita  amb el cap de l’Oficina Antifrau és real i cap dels dos assenyalats han pogut negar-la.



J. Vinyeta 
22 de Juny de 2016



385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

El debat anunciat, potser per efecte de la mateixa propaganda, semblava que prometia més que aquell que des de Madrid tothom amb el que he parlat me’l va definir com avorrit.

En el debat em sembla que qui hi va sortir realment tocat va ser Xavier Domènech. Li tocava defensar l’indefensable i així li va anar. La pregunta clau va ser aquella de Rufian dirigida a la línia de flotació de Domènech:  com, quan  fareu el referèndum  que prometeu? La respostes no varen ser més que vaguetats que,  com era d’esperar, no portaven enlloc, que no definien res i que no garantien res. Era una pregunta enverinada, si es vol, però personalment entenc que necessària. I més a partir del  moment en que el Sr Iglésias, en el debat a TVE, deixa de banda la famosa línia vermella o, el que és el mateix, abandona l’idea del referèndum davant d’una  hipotètica negociació per formar govern. Tot i això sembla que Domènech, en els últims mítings, n’ha tornat a parlar, del referèndum. Dels altres participants, poca cosa a dir. Ja fa anys que ens coneixem tots plegats i, per tant, cap sorpresa.

Les CUP   es trenquen. El sector  més independentista a dimitit en bloc deixant vacants en el Secretariat (sis membres de Poble Lliure,  el que equival al 40% del Secretariat), i han posat en evidència les “males pràctiques” que confonen el assemblearisme, que té  com objectiu bàsic arribar a acords, amb el fet de que en unes denominades assembles s’aprovin (es votin)  uns acords previs decidits d’antuvi pels que manen (en aquest cas per la línia dura del secretariat que sembla propiciar el grup Endavant). El grup dissident (Poble Lliure) assenyala les dues ocasions en que  això que ara posen sobre de la taula, va ser evident: la no investidura de Mas i la no retirada de l’esmena a la totalitat dels pressupostos. Pel primer dels casos, ja va dimitir el cap de llista i portaveu del grup parlamentari  (per cert, entenc seria bo per a tothom que Baños fes pública  la seva pròpia versió de la qüestió). Pel segon, el secretariat es desmantella.  En qualsevol cas, el “sistema” assembleari que les CUP han portat a terme, ha de reconvertir-se en un sistema, diguem-ne,  més seriós. Tenen temps per reflexionar i ser conscients dels llençols que van perdent a cada bugada, i en definir, d’una vegada per  a totes, si el primer objectiu és la independència del País. Perquè serà un cop amb llibertat i preguntats  quan direm com volem  la societat que haurem creat. I la resposta a la pregunta no ha de ser forçosament tal com les CUP volen i ens diuen que ha de ser.

 La companya electoral ha arribat, segons diuen tots els candidats, a la setmana decisiva. La coalició en la que participa el Sr. Domènech està a la  cresta de l’ona en les enquestes electorals a Catalunya, és cert, i el seu xef de files va guanyant terreny al PSOE a la resta de l’Estat, i, en conseqüència, el PSOE va perdent  ritma. Crec que per ressaltar només hi ha un parell   de coses que, com passa sempre, ens col·loca en el centre de l’huracà. La primera és de clar caràcter polític i és que, tal i com va passar a partir del 20 de desembre, el tema de l’actitud  dels partits polítics respecta del futur de Catalunya va marcant els debats.  Les altres raons també ho volen ser de polítiques, però son, senzillament, pura demagògia:  El lerrouxisme de Rivera, “partint-se” la cara a Catalunya pel manteniment de la seva espanyolitat, i les declaracions de Susana Diaz preguntant-se si els interessos que paguin els andalusos “ompliran” la futura hisenda catalana. Tot plegat dona la sensació de que tan  un com l’altra tenen clar que van a la baixa en les enquestes i aquestes declaracions intenten esgarrapar vots de sota les pedres. Cap dels dos ignora que hi ha coses a les que ja gairebé hi estem acostumats perquè, com diria Kipling no son més que trampes “...fetes per murris per enganyar càndids...”

Però, en plena campanya, qui s’emporta el premi d’honor és la gravació de la conversa entre el Ministre Fernàndez Diaz i el cap de l’oficina Antifrau de Catalunya i que donarà per a molt durant  dies perquè la publicació de la conversa es farà per entregues. La publicació de la conversa no fa més que confirmar aquelles sospites de que era des de l’Estat que es  movien els fils de totes aquelles acusacions que requeien sobre polítics catalans en moments, generalment, electorals. L’escàndol és majúscul, per la gravetat dels fets que s’hi diuen i comenten en la conversa, i la impunitat, fins avui, amb que el tema està sent tractat, sembla tan absoluta com ho ha estat en cada un dels escàndols polítics i d’altra mena  que s’han anat destapant en els últims anys.  Aquesta gravetat impune no fa res més que confirmar la baixa i  pèssima qualitat del sistema polític de l’Estat en que ens toca viure. Com diu el propi diari que ho publica (Público), continuarà...

Ignorem com pot influir en els resultats electorals de Diumenge. Però si que podem dir que el Sr. Ministre en funcions està en  la mateixa situació com en la que posava a Mas  i  Trias per exemple. Però allò que suposadament feia dir sobre dels dos polítics catalans, era fals. En canvi la conversa transcrita  amb el cap de l’Oficina Antifrau és real i cap dels dos assenyalats han pogut negar-la.



J. Vinyeta 
22 de Juny de 2016



dimecres, de juny 15, 2016

384.- Del Debat i altres coses

384.-  Del  Debat i altres coses.-

Diuen,  perquè no vaig veure’l, que el famós debat a quatre va ser anodí. Entenc que quan els que han de debatre defineixen  el què, com i quan el resultat no pot ser un altra que el que en general diuen que va ser. No era la meva intenció veure’l i pel que vaig escoltant a posteriori, no em vaig perdre res no presenciant-lo. On sembla que també hi ha una certa unanimitat és en que el que tots aquells consideraven el tema polític més important de l’Estat, que és Catalunya, fos tractat d’una manera més aviat escadussera i breu, la qual cosa em sembla  normal atenent el tarannà d’almenys tres dels participants. Però  el que quedava amb una certa credibilitat al respecta, des de l’òptica catalana, i intuint uns resultats electorals favorables el 26 de Juny, entén que en les negociacions per a la formació de Govern, no poden haver-hi línies vermelles. Dit de una altra manera: el Sr. Iglésias abandona l’idea d’un referèndum a  Catalunya, esborra aquella línia vermella de la que tant ha parlat i que tant n’havia presumit dos dies abans a Barcelona. Però la cosa no és nova  i, per si de cas, el seu col·lega Domènech  ja ens havia dit: “Si se celebra este referéndum y en el contenido del no está reconocida la soberanía de Catalunya, si se dan estas condiciones de las que hablaba [condicions de plurinacionalitat], votaría que no. Pero lo que En Comú Podem quiere es crear el escenario en el que se pueda dirimir el debate territorial”.[1] Si a més hi afegim el tema ferroviari amb l’eix central famós,  hem de pensar que Podem pensa molt més en Madrid que en Catalunya, per molt que ens vingui a repetir el contrari.

El terror ha tornat a sacsejar USA i França. Orlando i París. Els fets ja son prou coneguts per a  fer–ne la ressenya ara. Només assenyalar que, curiosament els dos assassins  estaven inclosos en les llistes de considerats si no  perillosos pels serveis secrets corresponents, al menys, considerats com “afins” a la causa de l’EI. I preguntar, en conseqüència, si només la comissió del delicte, en a quests casos específics, és l’única manera  de descobrir la ja suposada cara malèfica del individu en qüestió i, aleshores sí, actuar amb contundència.  Juristes hi ha que podran aclarir si la previsió a la comissió d’actes com els que ens ocupen poden comportar mesures individuals extraordinàries: ja ens ho faran saber. Però els serveis secrets també ens han de deixar clara la seva efectivitat sense crear hipotètics dubtes al respecta.

El que  no veig mai és que,  un cop comesa la barbaritat, les comunitats islamistes es manifestin en contra de la barbàrie. Les esquerres ens conviden permanentment a no ficar a tothom dins del mateix sac, ens diuen que no podem generalitzar, però aquestes comunitats no condemnen aquest tipus d’assassinats. Creuen aquestes esquerres que si aquestes comunitats  no defensen la llibertat podran integrar-se en les societats occidentals en les que es volen instal·lar? Potser fora bo que el món islàmic faci algun gest contundent al respecta perquè ens puguem creure la seva bona voluntat, o no? O és que participen d’aquesta ideologia terrorista, però no ens ho volen dir? És aleshores que es fa difícil oblidar Unamuno quan deia allò de que el silenci sol ser interpretat com aquiescència...

El Bisbe de València, Cañizares, torna ha  estar en primera línia. Un cartell  per commemorar el proper dia 28 la festa LGBT amb les dues verges besant-se, creat per Endavant OSAN, ha aixecat les ires del Bisbe valencià gens procliu, ja ho sabem, a tot allò que no sigui la més pura ortodòxia.  Sembla que el cartell ha creat també malestar al grup Gay València[2] que així ho manifesta en el seu facebook, donat que entén que Endavant OSAN no és una associació LG. Cañizares ha optat per una acte de desgreuge i una missa a la Catedral. Però el Sr. Cañizares hauria de recordar la filípica que dies endarrere havia llençat contra tot el “l’imperi Gay  i el  feminisme destructor”[3]. Així les coses, és evident que la resposta també hagi estat contundent. Hi ha massa vegades en que la incontinència verbal crea més problemes  dels que realment hi ha. I un Bisbe, per molt reaccionari que sigui, i Cañizares ho és, no pot fer bona aquella frase d’en Camús[4] a la que m’he referit en més d’una ocasió i que diu allò de que  l’Església és la que té la Gràcia, però que deixa als cristians l’exercici de la caritat... El Sr.  Bisbe hauria també de ser exemple d’exercici de la caritat, i precisa i especialment amb  aquells que s’han allunyat  del que ell entén com a la Gràcia de Déu...

J.  Vinyeta
15 de Juny de 2016




[1] http://www.directe.cat/noticia/503463/xavier-domenech-votaria-no-en-un-referendum-dautodeterminacio
[2] http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/06/12/polemica-cartel-geperudeta-moreneta-besandose/1430893.html
[3] http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/05/19/canizares-carga-imperio-gay-feminismo/1419904.html
[4] Els  Justos.- 

dilluns, de juny 13, 2016

383.- Comentaris (Ressons, l’ANC, l’Eix Central)

383.-  Comentaris (Ressons, l’ANC, l’Eix Central).-

Com no podia ser d’una altra manera, ressona encara i amb un eco persistent el no als pressupostos donat per  les CUP.  Les declaracions que han anat fent els cupaires no responen a la magnitud dels fets. Anna Gabriel diu a Cat. Radio que hauran de fer un  mínim d’autocrítica; Benet Salellas carrega específicament contra CDC, però també demana autocrítica; Eulalia Reguant manté el fet de la “mutació” del pacte i que, a pesar de la “mutació” no es trenca res...; Baños ens deia a Rac 1 el dia  abans que li faria mal l’estomac que les CUP votessin el mateix que el PP... Les CUP estan dividides i ara possiblement hauran de decidir, pensant en la moció de confiança, si primer fan la revolució o, en canvi, primer volen apostar per la independència.  Tal com son, i a pesar de les suposades autocrítiques, tot és possible. Entenc que Puigdemont hagi picat l’ullet a Rabell i companyia. Per cert: abans d’escoltar la proposició de Puigdemont, demanant el vot de confiança, Meritxell  Batet ja ha anunciat que el PSC hi votarà en contra. Això si que no ha sorprès gens.

L’ANC ha decidit consultar als seus socis la possibilitat que la Generalitat convoqui un referèndum vinculant sobre la independència. És a dir: proposar a la Generalitat  la realització d’un referèndum unilateral.  Jordi Sánchez ho deixa tot prou lligat en l’entrevista que li fa VilaWeb[1]. És un bon tema i una manera de retornar la iniciativa a la gent del carrer. És evident que, en l’atzucac en que ens trobem, ha de retornar-se la paraula a la ciutadania. L’ANC està precisament per això: per recordar als polítics (cosa que havia deixat de fer en les últimes setmanes) què ha proposat durant els últims anys la societat civil.  És evident que és una solució que satisfarà a pocs dins del món polític.  Tot i que  hauríem de saber de quin sector de l’ANC ha sortit la iniciativa per poder mirar una mica més enllà, tensar la corda en aquestes circumstàncies em sembla bé. Bé perquè aquests que s’omplen permanentment la boca atiant per a la celebració d’un referèndum  (el dret a decidir tant  cloquejat) dins del Parlament, hauran de decidir si accepten o no l’envit. També l’Estat haurà  de pronunciar-se oficialment sobre el tema, consentint o negant, el que sempre, sempre serà bo especialment internacionalment. I veuríem com tots aquests Comuns – Podem és posicionen més enllà de les paraules...  Esperarem el resultat de la consulta proposada per Sánchez.

El procés electoral va marxant. Ningú parla de les retallades que imposa Brussel·les de més de 10.000 milions d’€s al proper Govern, sigui del color que sigui, ni tampoc parlen de la famosa multa  de 2.000 milions que pel mateix motiu sembla que imposarà a l’Estat (en aquests moments sembla que Brussel·les està “rumiant” si aquesta multa la imposa abans o després del 26 de Juny). Tots prometen el que no poden complir. Però hi ha una promesa que crida l’atenció: Podemos es postula per l’Eix Central, travessant els Pirineus, en comptes del Corredor  del Mediterrani.  Podemos i adlàters ho neguen, i amb rotunditat. Però, contra del que diuen, hi ha plans concrets en hi que queden reflectides aquestes promeses. Queda clar a la pàgina de VilaWeb que queda assenyalada[2]: s’hi veu que, des de Sagunt, l’AVE tira cap a Saragossa i Osca. I tinc la sensació de que, donat que aquesta opció és la que fa gràcia tan al PP com al PSOE, si s’hi afegeix Podemos... podem assegurar que no es complirà aquesta promesa? Quan parlen del Corredor del Mediterrani ho fan a la regió Múrcia que uniria Murcia – Alacant – Sagunt. 

Segons VilaWeb el Programa electoral de  Unidos – Podemos diu textualment el següent: “Restaurarem i reobrirem la línia ferroviària entre Osca i el sud-oest de França per facilitar el trànsit de mercaderies i viatgers entre Espanya i França, la qual cosa implicarà una millora competitiva i el desenvolupament d’Aragó com a pol logístic.”

 Son els mateixos gossos amb diferents collars...?  Què en diria Ferran  VII?  A mi em sembla que sí, que ho son.

J.  Vinyeta
13 de Juny de 2016




[1] http://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-sanchez-el-referendum-es-la-manera-de-tornar-el-proces-a-la-gent/
[2]http://www.vilaweb.cat/noticies/el-cafe-per-a-tothom-ferroviari-en-el-programa-electoral-de-podem/ 

dijous, de juny 09, 2016

382.- La CUP ha dit NO

382.-  La CUP  ha dit  NO.-

La CUP ha dit que no retirava l’Esmena a la totalitat als pressupostos que ha presentat la Generalitat: ni tan sols entraran a debat. Això planteja dos problemes. Dels dos,  potser el més seriós, és el problema social que se’n deriva. L’altra és el problema polític, en deixar el Govern en minoria  dins de l’arc parlamentari havent de prorrogar uns pressupostos que ja havien estat prorrogats. No és que sorprengui en excés l’actuació de la CUP. D’una manera o altra s’havia d’acabar tot aquest neguit que “les noies” de la  CUP han anat creant a centenars de milers de ciutadans durant  aquests últims mesos i la CUP, per sí mateixa, ens obert la porta per acabar-ho. Com a traca final, amb  el seu suport i ideari,  han  acabat encenent bona part de la ciutat de Barcelona repenjant-se en uns criteris revolucionaris que, confonent desig   amb realitat i drets amb violència,  proposaven un suposat ideari, ja hem dit que  revolucionari, que els obligava  a despenjar-se de la quotidianitat, oblidant, per desconeixement o per pura estratègia, que les revolucions, si no s’inicien des de la llibertat queda clar que seran revolucions imposades, revolucions, aquestes imposades,  que mai han conduït a gran cosa més que a una dictadura: la història n’està plena d’exemples (Cronwell, Robespierre, Stalin...)  Ser revolucionari no és cap garantia del bon fi de la revolució proposada. I més si tenim en compta, en aquest cas concret, els resultats electorals que varen portar les CUP al Parlament.

El fet de prorrogar els Pressupostos només presenta un efecte col·lateral que ja veurem com aquets xicots (“xicotes”) de la CUP el justifiquen: no hi ha diners per determinades partides amb les que mig alleugeraven aquells que ho estan passant molt malament.

Però això té la desgraciada virtut de posar sobre de la taula una qüestió que molts intuíem però que, amb una habilitat més dels cupaires, els cupaires  havien estat capaços d‘amagar: ha quedat clar, molt clar, que la CUP està mancada d’ideari social del que ens deia que en feia bandera i del que en presumia.  I queda clar també que només té ideari polític, revolucionari,   anteposant aquesta ideologia política a tot (i confirmant així aquesta manca d’ideari social), inclús al mínim de benestar que, amb els nous pressupostos, es podria haver donat a uns centenars de ciutadans els fills dels quals, com deia en Busqueta, membre actiu i procliu de la CUP, havien de pixar-se al llit per poder dormir calents... Veurem com ho justifiquen, perquè potser ens voldran fer plorar.

Per tot plegat, és evident que val més anar sol que mal acompanyat. I Puigdemont, així ho te clar. I ho diu. I té un gest democràtic que sorprèn a tothom però que el reforça i  el fa més líder.

El moment tragicòmic de la ruptura entre JxS i la CUP al Parlament és el que ens dona en Joan Garriga (suposo que “diputada” de la CUP per allò  de la utilitazió que els cupaires fan del femení generalista...) quan, en la tribuna d’oradors,  intenta fer-nos creure en la candidesa i sorpresa del seu grup parlamentari i ens diu que en cap cas esperaven una reacció al Parlament en general i del President Puigdemont en particular  (certament el discurs final del President, proposant el sotmetre’s a una moció de censura va ser dur i contundent amb la CUP) com en la que s’havien trobat a partir de la “mutació”  que el Pacte d’Estabilitat havia sofert. Sigui com sigui i facin el que facin, les “noies” de la CUP tenen  ara un gravíssim problema: qui pactarà amb aquells/es que poden fer “mutar” qualsevol pacte acordat?

Des del punt de vista parlamentari, és cert que el món  independentista té  un problema més. Però  és un problema que, agradi o no, la clau de volta de la solució definitiva la té la societat civil. Òmnium, l’ÀNC i l’AMI han “rearmar-se” com deia Jordi Sánchez ahir mateix a 8TV i tornar a liderar als carrers a tots aquells  que ja hi hem estat sempre i que certament en aquestes últimes setmanes hi continuem  estant però amb un cert desencís propiciat, tot a de dir-se, una mica per tots plegats. Però no tinc el menor dubte de en rebre el senyal, abraçarem aquesta nova oportunitat per redreçar el que s’ha torçat per obra i gràcia de qui ha pensat o cregut que els seus gestos eren més importants que la llibertat.



J.  Vinyeta

9  de Juny de 2016

dimarts, de juny 07, 2016

381.- Qui mana a les CUP?

381.-  Qui mana a les CUP?.-

Per una vegada més les CUP ens tenen agafats per les parts sensibles. És una situació a la que ens hi hem hagut d’anar acostumant amb l’emprenyament conseqüent, per la indefensió que aquesta solució crea donat que de moment, com sabem tots, no hi ha possibilitat de convocar eleccions al Parlament fins el 4 d’Agost per allò dels reglaments que ho regulen.

És evident que les CUP es belluguen en  un món que va per un camí diferent del camí pel que camina, pràcticament, la resta de la nostra societat (això sense entrar en consideracions morals de bondat d’un o altra camí i només constatant fets). Societat que aspira, i em sembla evident, just, equum et salutare,  a unes reparacions dels desastres als  que ens han portat una colla deshumanitzada que va plantejar que les decisions que afectarien de forma precisa i inmisericorde precisament a la vida,  esperances i somnis dels homes del carrer,  ja no les prendrien els homes, si no els ordinadors programats per  a fer-ho. I ho fan sense  matisos.

Les CUP, precisament perquè van per un altra  camí,  prenen decisions que en diuen assembleàries, transparents,  amb valor humà. I aquestes decisions assembleàries son les que, en principi, constitueixen el moll de l’os del seu comportament. Això és el que ens diuen.  Costa de creure, perquè els fets assenyalen que els cupaires empren altres maneres d’acceptar resultats. Com que les decisions assembleàries son precisament el resultat d’una febrada com a conseqüència de les inflamades oratòries prèvies al fet decisori (i en general proclius a les línees oficials al tema en  qüestió, d’altra banda qüestió  molt pròpia en tots els moviments assemblearis), aquesta febrada pot ser  símptoma d’una infecció que ha d’estar controlada per evitar mals majors;  la decisió assembleària ha d’estar posada sota la cura i mirada professional dels metges que son els que hi entenen i decidiran si no hi ha perill o, ans al contrari, és fa necessari un tractament  preventiu que, inexorablement, posarà en qüestió el valor intrínsec de la febrada, és a dir el resultat de la votació.

 No cal fer massa  esment  al tractament mèdic a que va ser sotmesa aquella  ja cèlebre votació a Sabadell que va concloure en un empat que alguns dels que hi eren afirmen que el resultat  primigeni va ser una infecció clarament perillosa. Dit d’una altra manera potser més entenedora: el resultat inicial  no agradava a aquells que  “només”  accepten decisions de l’Assemblea, perquè precisament no era la que  havien previst. Però com que son precisament els que se senten en l’obligació de corregir-les (son els metges...) perquè es consideren   depositaris de la veritat única, han de fer veure a tots que s’ha administrat la medicació necessària  que, com era d’esperar, ha donat resultats positius tot i que ha hagut de modificar-se el resultat que va ocasionar la febrada.

Que vull dir amb tot això? Dons que, en el cas que venim esmentant, les decisions assembleàries passen sempre per un filtre posterior que és l’anomenat Consell Polític i que, encara amb posterioritat, pel filtre  del Grup d’Acció Parlamentària. I tan és així que, en la situació actual, demà dimecres (aquesta nit, però no sabem l’hora) un d’aquests organismes, el que mani més, prendrà la decisió que entengui com a més adient. Reunits en consulta, els metges, el que hi  entenen, els que en saben, aplicaran el tractament  oportú...

No hi ha grup[1] que funcioni sense lideratge. No hi ha grup que no interpreti, respecti, accepti les decisions del/s líder/s. I, com és evident, quan els lideratges prenen decisions aquestes no solen ser discutides. I si ho son, els  dissidents honrats  dimiteixen. Les CUP, com a grup,  no son una excepció. El que passa és que  volen que ho sembli per aparentar una puresa ideològica i de funcionament que, bàsicament, no és més que una excusa. Com Groucho Marx, tenen uns principis i, en qualsevol moment, si convé, en poden tenir uns altres.

Les resolucions de les territorials ho son a favor i en contra d’acceptar els pressupostos que presenta la Generalitat. Els diferents grups  (Avant, Arrel, Poble Lliure, potser aquest últim el més bel·ligerant al respecta,...) decidiran avui sobre dels pressupostos. I decidiran ells. Son els que manen. Els altres, les bases, fan de comparses.

J.  Vinyeta
7 de Juny de 2016




[1] Institució, partit polític, grup esportiu., etc.., etc…

dimarts, de maig 31, 2016

380.-Coses que van passant

380.-Coses que van passant.-

S’acosten, inexorablement, els dies oficials de campanya electoral.  Dic que inexorablement perquè correspondran als dies de bombardeig permanent a través de tots els mitjans de comunicació. Ens voldran fer creure que es troben “lligats” per la Junta Electoral i diran allò de sempre de que els temps, les imatges, els continguts, no venen  signats pels propis  periodistes en protesta perquè el dret d‘informar queda vulnerat per les imposicions legals durant la campanya.

No deixa de ser curiosa aquesta suposada voluntat de servei a la ciutadania. I dic suposada perquè tots ells cobren d’una capçalera (de premsa escrita o audiovisual) i en aquests últims temps va quedant clar que la fidelitat a aquesta capçalera sol ser la garantia de supervivència del professional[1]. Dit d’una altra manera: aquest suposat dret d’informació, estigui o  no condicionat pel procés electoral, està  contaminat per la ideologia pròpia de la  capçalera a la que els professionals  pertanyen.  Per tant, em sembla gairebé ridícul una defensa aferrissada de la llibertat d’informació quan em sembla clar que, només en comptats casos, que de tot hi ha, aquesta llibertat cloquejada en cap cas anirà en contra dels interessos de la capçalera. Personalment, i amb seguretat que no soc precisament l’únic, tinc per costum triar la informació que m’arriba i conseqüentment el dret a informar entenc que no cal que estigui basat en la informació que molts em volen fer arribar perquè,  en massa vegades, els informants confonen informació amb opinió, que, en qualsevol cas serà personal i, en massa ocasions, a més, partidista i en línea amb el grup editorial.

Però mentre la campanya oficial arriba, van passant coses. Per exemple que, en l’afany d’ enviar Podemos  a les tenebres, Caracas i les misèries veneçolanes s’han convertit en l’aparador en el que Iglésias és crucificat. Rajoy, tant atent sempre a les necessitats dels espanyols, convoca la Junta de Seguritat ara en la precampanya electoral i no abans, per interessar-se pels dos – cents mil espanyols residents a Veneçuela... I Rivera, que tampoc ha faltat a la cita caribenya, torna dient-nos que les dictadures tenen un punt de pau i ordre, però que el cas de Veneçuela és pitjor per l’arbitrarietat que pateix el país. Queda clar que el Sr. Rivera sap poc de dictadures, no n’ha viscuda cap i no sap que la tirania en que sol convertir-se una dictadura, està plena d’arbitrarietats  permanents. Els que ho vàrem viure, ho confirmem.

I Tortosa ha votat. El monument franquista quasi per excel·lència que hi ha al mig del riu, s’hi quedarà. El repintaran de nou. Però es quedarà allà on és. El mateix consistori que li va traure l’Alcaldia perpètua al dictador sense consultar-ho a la ciutadania, no s’ha vist capaç  per a decidir per ell mateix què fer amb el monument. Sempre  hi ha ombres estranyes a l’hora d’enfrontar-se amb el passat. Més que ombres semblen  teranyines malaltisses que enxampen els records carregats amb la por que va deixar un passat per a molts tenebrós i esfereïdor.  És per això, per evitar aquest mal averany, que, en la meva opinió,  hauria d’haver estat el Consistori qui hauria d’haver decidit sobre del famós monument. Entre d’altres coses perquè aquest i els altres Consistoris han estat triats precisament per  prendre les decisions que facin falta i assumir-ne després electoralment  les conseqüències. Si quan hi ha una decisió considerada problemàtica però que no afecta en res a la quotidianitat de la ciutadania però és aquesta qui ho ha de decidir, no deixa en massa bon lloc a aquells que l’haurien de prendre-la, la decisió.

Mentre, a Gràcia, com diria La Trinca, anar-hi anant... La CUP justificant la   violència dels desallotjats i integrant-s’hi, Colau demanant proporcionalitat als Mossos, el Govern amb un silenci eixordador mentre la CUP, a més, presenta un esmena a la totalitat als pressupostos que el Govern ha preparat (potser ara ja no caldrà mantenir silenci...), etc...etc... Molt malament han d’anar les coses per aquest País nostre quan ha de ser el Ministre del Interior espanyol, Fernández Díaz, el que ha de venir per  dir-nos que els Mossos estan fent les coses bé.



J.  Vinyeta
31 de Maig de 2016




[1] Acomiadaments per desacords amb la línea editorial a El País, la SER, Marca i El Mundo, que jo recordi.

dijous, de maig 26, 2016

379.- Comentaris (Estelades, ANC, CUP)

379.-  Comentaris (Estelades, ANC, CUP)

A vegades, en massa vegades, en aquest país  ens toca ser protagonistes involuntaris d’accions que l’únic que pretenen és imposar-nos voluntats,  que intenten modificar amb imposicions qüestions  tant simples com la de voler  ser. Dic tot això arrel del partit de la setmana passada en el que el Barça va derrotar  al Sevilla, ocasió en que  aquestes imposicions de les que parlava es manifesten en varies ocasions en tot el tempo, des de els prolegòmens fins a la fi del partit.

És sabuda tota la  història de les estelades protagonitzada per una funcionària de l’Etat espanyol  que dictamina una barbaritat que, a més, és recolzada per  molts dels seus companys i molt especialment per la Vicepresidenta del Govern,  l’ínclita  Soraya. Poca cosa més cal afegir a tot plegat. Ningú es creu que aquesta funcionària actués  motu proprio. Però, tot i que hi ha una rebolcada del jutge, vingui d’on vingui l’ordre d’actuar tal com la funcionària ho va fer, si que val la pena dir que no sabem fins a quin punt s’ha aconseguit la real finalitat que sembla que es buscava: la de que  amb una maniobra de base jurídica de distracció s’aconsegueixi, per poc temps al menys, és cert, que l’estelada quedi inclosa i sigui tractada com les d’aquella llista de banderes prohibides als estadis que representen el pitjor i que han de ser socialment rebutjades, que els vinculats o associats a elles siguin considerats  terroristes i ensems clarament violents, tot i que el jutge negui obertament aquestes coses[1] Però, com diuen a Castella  “siembra, que algo queda...” Insisteixo que el problema radica en no saber que ha “quedat” de tot plegat.

Però no satisfets amb la distracció jurídica, arriba el moment del partit i de la seva transmissió per TV. La senyal televisiva està en mans de Mediaset – Tele5 i la transmissió en sí està en mans de la  Federación Española de Futbol. Una nova imposició amb les imatges que ens fan arribar als aparells de TV: al Calderón no hi ha Estelades...! El regidor de la transmissió, indubtablement seguint ordres rebudes, escamoteja la realitat amb plans curts, concrets i repetitius de forma que no es vegi res del que s’hauria de veure, llevat de les banderes espanyoles entre l’afecció sevillista. Les xarxes es comencen a incendiar i per elles i pels que coneixem que  eren a l’Estadi, sabem que la xiulada a l’himne va ser monumental i que, duran aquells moments, la zona del seguidors culés va quedar coberta d’estelades. Però, es clar, per TV no es veuen i per tant...no existeixen! Tant és d’escandalosa la situació que algunes jugades queden curtes o retallades perquè s’està més pendent del que pugui passar a les grades que el que passa a la gespa. Però, si les estelades no existeixen, tal com diu la TV, era necessari tot el merdé? Dons sí, perquè saben que la seva existència és real i abundosa. El que no volen és que la resta de l’Estat ho sàpiga.

El dilluns la premsa d’aquí i alguna premsa internacional, és fan ressò del succeït. La caverna, calla. I com ja pensàvem molts, l’efecte aconseguit aquí a casa nostra ha estat el contrari del que des de Madrid es proposava. Però, quants vots haurà aconseguit el PP a les Espanyes amb  aqueta decisió?  Això és el que ignorem.

A l’ANC, Jordi Sánchez repetirà Presidència per un parell d’anys més. És el resultat d’una votació del Secretariat reunit a Ripoll que ja durava més de set hores. Finalment, es solventa amb un canvi en el reglament, deixant a banda els dos terços necessaris i acceptant directament al candidat més votat.

 La lluita pel control polític de l’Assemblea ha estat una constant en els últims mesos amb el risc conseqüent i permanent de perdre la transversalitat de la que el membres  en podíem fer gala. Els dos candidats, Sánchez i Castro, s’han conjurat, al menys públicament, perquè els objectius i les essències de l’ANC no es perdin. Però la realitat està en   que hi ha uns antecedents, que s’han convertit en estructurals, que han permès arribar fins on som ara. I personalment entenc, i així ho he manifestat, que en el moment que l’ANC admet oficialment l’existència de dues estelades que la simbolitzin, oficialitzant un grup concret (tot i que ample, ubicat sota el groc i el vermell), queda clar que ja hi ha una pèrdua de transversalitat important. Per tant existia la possibilitat, com així ha estat, de que el grup oficialitzat volgués ser més que  membre de ple dret de l’ANC. No crec que, malauradament i a pesar de la conjura pública dels candidats, tota aquesta situació es pugui donar per finiquitada.

Les CUP ens van distraient. Esperonen als seus parlamentaris perquè trenquin l’acord signat  amb JxS i  acompanyen als Okupes desallotjats de Gràcia abandonant així el Parlament  en el que es debatia la Llei de Pressupostos que el cupaires tant han condicionat.

Alguna cosa no va bé en aquest País quan  resulta  que bona part de la seva gent és tremendament severa amb els Mossos i aplaudeix als realment violents que destrossen mobiliari urbà i altres “menudeses” privades  (vidres, alguna moto, algun cotxe...) i els autors de les qual,  a més, en la seva majoria quedaran impunes. És tradicional, passa sovint i Can Vies, a Sants, n’és un altra bon exemple a recordar. Alguns, mal que pesi, tenim clar qui son els violents i qui ens ha de defensar de la violència d’aquells.

En aquests casos el que es posa sobra la taula és l’existència o no de la propietat privada. Si existeix, i crec que la immensa majoria respondria afirmativament a la seva existència, és evident que, a més, s’ha de respectar. Les CUP, i no dic que no hi tinguin dret,  posant-se de part dels que no accepten el que podríem dir-ne “determinats comportaments com a mínim socialment acceptats” en la societat actual i defensant que la violència - violents és/son els altres, no fan més que apologia d’un ideari que pretén  imposar (les imposicions no venen només d’una banda...) unes modificacions i trencaments  polítics, i en conseqüència de comportaments socials, que estan lluny dels criteris d’acceptació de la majoria de ciutadans. I el problema radica en que d’aquesta llunyania no en son conscients i...tampoc en volen ser-ne! Parlar i fer son dues coses ben diferents i ha de quedar clar, molt clar, que fer apostolat no és cap garantía  de que es prediqui, ni tant sols, una veritat políticament acceptable. I molt menys que els fets que poden resultar d’aquest apostolat, ho siguin d’acceptables pels que entenem la convivència d’una altra manera.

I perquè no hi hagi dubtes, que quedi clar que en cap cas no faig referència a determinades accions socials per apaivagar les necessitats més peremptòries de molts, en les que si penso que sí trobaran quòrum sense haver de fer apostolat.


J.  Vinyeta
26  de Maig de 2016




[1] L’auto judicial:  http://cdn27.hiberus.com/uploads/documentos/2016/05/20/documentos_fallo_218172a1.pdf

dijous, de maig 19, 2016

378.- Comentaris (ANC, Otegi, Junqueras)

378.-  Comentaris (ANC, Otegi, Junqueras).-

ANC.- Una expressió que des de Ciceró en primera instància i  des de Seneca molt posteriorment[1]  ha anat fent fortuna en el decurs dels temps és aquella que diu allò de Cui Prodest. La novel·la negra, en versió traduïda, la ha popularitzat. Perquè, quan hi ha un fet a investigar,  els que  ho fan, investigar, sempre es pregunten  Cui  prodest. O sigui,  a qui beneficia el fet.

L’ANC, per exemple,  va posar finalment en marxa el vot electrònic de cara a les  eleccions del dissabte passat, 14 de Maig,  per a l’elecció del nou Secretariat Nacional. Haig d’entendre que el sistema electrònic que s’ha posat en marxa (i ben vingut sia, que quedi clar!) no ha estat fruït d’una tarda de feina dels informàtics. El sistema és complex però l’ANC l’ha posat  a punt en un temps diria que rècord (entre el 18 d’Abril, l’endemà de l’Assemblea de Manresa, i el 10 de Maig) la  qual cosa em fa pensar que el tenia apunt i no el va voler implantar per a les votacions de la passada Assemblea a Manresa.  Aquí beneficiava la   no posta en marxa ja en aquell moment del vot electrònic? Hi ha un fet que ha estat clar: els que hem utilitzat el vot electrònic en la elecció del Secretariat Nacional  hem superat abastament a tots els presents a l’Assemblea General (2600 assemblearis en front del 3360 “telemàtics”). Per què no es va posar en marxa el sistema electrònic de cara  a l’Assemblea? La participació hagués estat, sens dubte, molt més alta i s’hagués pogut donar el cas que determinades esmenes haguessin tingut resultats diferents d’acceptació o rebuig. Però, aquesta major participació,  a qui hagués afavorit? En contra o a favor de què hagués votat? Cui prodest...

Les CUP varen convidar Otegi[2] a visitar Catalunya i ha estat oficialment rebut per Carme Forcadell. És cert que el passat d’Otegi és el que és, poli-mili inicialment i integrat posteriorment en l’ETA militar. Però també és cert que ha estat un element posteriorment imprescindible per aconseguir el cessament de la violència etarra i arribar a la situació de pau actual. I això és una qüestió que tampoc podem oblidar. Com tampoc determinades  víctimes del terrorisme etarra poden/volen oblidar els seus morts i patiments: res a dir-hi. Però tots hem d’acceptar, i això hauria de ser absolut,  que la justícia  va condemnar Otegi en més d’una ocasió, que ara és lliure per haver complert les penes imposades i per tant que, socialment al menys,  ha pagat els seus deutes. Per tant pot reincorporar-se plenament a la societat, actuar en conseqüència i ser tractat com qualsevol altra ciutadà[3]. I això és incontrovertible i no admet discussió possible per molt dolor que això causi en determinats sectors en general o a determinats ciutadans en particular.

Dit això, que PP i C’s (i PSC, on vas?), atiïn precisament a les denominades víctimes del terrorisme, en contra de la visita d’Otegi a Barcelona amb un to visceral i gens procliu a la pau, és vergonyant. Aquests que criden i s’indignen per la visita de l’ex etarra, son els mateixos que impedeixen la recuperació de la memòria històrica per la senzilla raó de que uns morts els hi donen redits (especialment ara que estem en període electoral) i altres morts  els posarien en evidència. Dit d’una altra manera, aquests partits que ara criden visceralment ens demostren que amb els crims d’ETA vivien, al menys políticament, millor.

Junqueras, des del meu punt de vista personal, s’està comportant com si realment fos el President de la Generalitat. I, que quedi clar, que no ho és. Estem vivint massa i freqüents enfrontaments d’ERC i l’actual Convergència que em fan pensar en la incomoditat del Vicepresident en la seva situació actual. Això es tradueix en les constants diferències que s’expressen a JxS. Les assídues  manifestacions d’ERC en contra de la participació unitària electoral fan evident la disposició d’ERC de diferenciar-se dins del propi Govern amb el resultat, diria que ja evident, d’encarar el procés electoral  que en pocs mesos hi  haurà de nou sobre de la taula per raons d’iniciar la fi del Procés segons el full de ruta previst. Aquestes constants manifestacions d’ERC en contra de  la participació unitària electoral, fan que no pugui evitar  recordar que aquesta mateixa proposta va ser acceptada per l’ANC en la seva última Assemblea General. Em sona com si  ERC intentés traspassar-li a l’ANC les seves ambicions polítiques i acabar controlant-la. Res és perquè sí i a tot hi ha raons que l’avalen. Per tant, em temo que haurem d’estar amatents a tots aquest moviments i ser prudents amb el nostre vot. Potser que aquesta actitud d’ERC ens doni la resposta a aquell  Cui Prodest del que parlava al principi...


J.  Vinyeta
19 de Maig de 2016



[1] Els erudits diuen que és Séneca  qui utilitza i immortalitza  la frase en la seva obra Medea.
[2] Es pot trobar un  bon resum de la seva biografia  a l’article següent: http://www.eitb.eus/es/noticias/politica/paz-euskadi/detalle/1360386/biografia-arnaldo-otegi-eta-busqueda-paz/. Tot i que la bona referencia és, en la meva opinió,  el llibre d’Antoni  Batista   Otegi, la força de la pau (La campana, 2015)
[3] Llevat de les limitacions polítiques imposades a les sentències.

dimarts, de maig 17, 2016

377.- Comentaris (Sobre de tot plegat)

377.-  Comentaris (Sobre de tot plegat).-

L’Estat espanyol  està, com diuen ells, “patas arriba”. No han sabut apreciar i acceptar  un pluripartidisme que fins ara els hi era desconegut i inimaginable i s’ha iniciat la corresponent carrera electoral  que comporta en primera instància, i donat   que hem estat nosaltres els que ens hem equivocat votant, una despesa  d’uns 130 milions d’€s:  mai ha estat tant ben dit allò de cornuts i pagar el beure...  Els partits, tots els partits, ha estat incapaços de posar-se d’acord i limitar, reduir el cost que les noves eleccions  generaran. Corren per les xarxes consells per a fer-los-hi entendre, per exemple, que no cal que es gastin els calés en mailings inútils perquè, tot i que es pensen que som tontets, serem capaços d’arribar al Col·legi electoral que ens toqui  i agafar la papereta de qui volem votar i fer-ho. Un d’aquests consells que m’ha semblat  molt fi és el de retornar al remitent,  depositant a les  bústies de correus els mailings rebuts, sense obrir-los per deixar clar que, per a nosaltres, no calia que ens els fessin arribar.

Ja en campanya,  els partits es van situant per intentar arribar tan aprop com sigui del poder. Un moviment significatiu ha estat el de Podemos i IU, que tant a fet emprenyar als comunistes de la vella escola. Com que la cosa promet, la coalició s’ha convertit en el centre de les ires de gairebé tots plegats. El PP preveu l’apocalipsi si Iglésias i Garzón s’apropen a la Moncloa, mentre que ignora al PSOE. Per la seva banda Sánchez, sense capacitat de maniobra i a les ordres directes i ineludibles dels barons del seu partit,  avisa del desastre que ha estat Podemos en la  minsa legislatura que hem tingut i quan Podemos li ofereix un pacte per anar junts al Senat, el PSOE diu que amb  Podemos no van ni a pixar..., però potser que la realitat d’aquest no al pacte haguem de buscar-la en la possible “Gran coalició”, que no va ser en ¡’anterior legislatura, entre PP i PSOE a partir del dia 27 de Juny. El PSOE va predicant la seva reforma constitucional que sap impossible i sap també que per bufar cullera necessita apropar-se al PP i a C’s. Per part seva,  Rivera manté que per pactar amb el PP és necessària la renuncia de Rajoy. I tots plegats, que s’omplen la boca amb la nova política necessària i regeneradora, actuen com si res hagués de canviar.

El Sr. Sánchez ens diu que formarà govern amb gent (suposo que imposada pels barons) que enteníem  com a pròpies d’un museu de figures de cera, com és el cas de Josep (no sé si José...) Borrell Anomenat Secretari d’Estat d’Hisenda el 1984 i Ministre d’Obres Públiques i Urbanisme el 1991 i el 2004, va acabar sent anomenat President del Parlament Europeu. No és un mal currículum, però si realment Sánchez necessita el PSC i al PSC se  l’ha de votar a Catalunya, em sembla que entre la Chacón que plega, Carles Martí que el foten fora, Meritxell Batet que ve imposada pel PSOE des de Madrid, i l’ombra d’en Borrell, de no massa bon record aquí a Catalunya,  per tot plegat, els socialistes, aquí a Catalunya,  en sembla que tenen mala peça al teler...

Aquí, a casa nostra, també passen coses. Potser que la més sonada hagi estat el pacte Colau – Collboni. Les hemeroteques hi son i si gratem una mica trobarem que la Sra. Colau assenyalava  al PSC, que va governar l’Ajuntament de Barcelona em sembla que més de vint anys, com al gran responsable de la desfeta de la ciutat, del casc antic i especialment de Ciuta Vella, amb qui, en cap cas es podria col·ligar. No és que em sorprengui, perquè massa coses “sorpressives” solen passar en política. Però aquesta ha estat sonada. 

Una altra que ha estat sonada també, ha estat l’enviament de dues diplomàtiques del Govern Espanyol a córrer pel món i explicar la realitat constitucional espanyola. Ha estat en resposta als moviments de Puigdemont i Romeva per Europa explicant el Procés. Suposo que des de Madrid son conscients de que si han de fer una cosa així només és per la raó de que el Procés català interessa. Margallo ja va enviar, per aquesta mateixa raó,  en el seu moment un memoràndum de  no sé quantes pàgines al respecta a les Cancelleries. Fan veure que no ho entenen. Però dia vindrà en que volent o a contrapèl, hauran de prendre una decisió respecta del “problema catalán”,  perquè ja la nova convocatòria d’eleccions ho ha estat precisament per l’existència d’aquest “problema” que no han sabut resoldre. Hauran de prendre una  decisió possiblement impensable en aquests moments, en un sentit o en l’altra, decisió de la que Europa, encara que no ens ho digui, no podrà quedar-ne aliena.  Puigdemont va tirant el Procés endavant, preparant les Lleis bàsiques (Hisenda, Seguretat Social i Procés Constituent) i això va posant en guàrdia la maquinaria de l’Estat que va quedant en evidència a cada sentència del TC. Raó de més per pensar que algun dia, i no massa llunyà, a més de la judicatura hauran de posar en marxa, també i de forma definitiva l’acció política amb la que és pugui resoldre el cas, perquè, seguint en la línia actual els que ens acabarem de carregar de raons davant de tot el món democràtic, serem precisament nosaltres.

Unió ha llençat la tovallola i, a pesar de la suposada majoria favorable a la famosa tercera via del Sr. Duran, que Duran i companyia s’entestaven en voler-nos fer creure que existia,  no  han aconseguit cap ascó en les dues últimes conteses electorals (27S i 20D). Si a tot això hi sumem el deute acumulat del partit, i la pràctica impossibilitat de trobar “mecenes” o creditors inclús dins  del món i dels interessos que  Duran–Lleida ha defensat duran no sé quants anys des  de Madrid, amb el partit en situació de preconcurs de creditors i amb un deute acumulat que molts situen al voltant dels 19 milions d’euros, s’ha fet impossible afrontar una campanya electoral que no oferia res més que la possibilitat d’una altra  patacada que  faria  accelerar la caiguda a plom que ja està iniciant. Aquella majoria silenciosa de la que ens parlaven en Duran i Espadaler, propera a les tesis espanyoles però amb perspectiva catalana, no existeix.

Un breu apunt sobre Europa. Grècia, el Brexit, els acords amb Turquia, les que semblen aproximacions búlgares a Putin, els desafiaments  de Polònia i Hungria, el tema dels refugiats, la pèssima actuació de Brusel·les en els afers terroristes, els deutes d’alguns membres de la comunitat (Espanya, França, Itàlia...), el secretisme en les negociacions del famós TTIP, etc, etc..., tot plegat està fent un garbuix  que fa difícil trobar-hi el desentrellat a tot plegat. I, de pas, fa augmentar la indiferència i el convenciment de que el club europeu és un club endogàmic de uns pocs privilegiats  que els del carrer comencem a pensar que ens prenen el pel,  que   estan  portant a la ciutadania a la misèria mentre els membres d’aquest club endogàmic esmorzen amb Belluga  de tres ceros... Sempre acabem rebent el mateixos. I això, cansa. I molt.

J.  Vinyeta

17 de Maigs de 2016

dimarts, de maig 03, 2016

376.- Comentaris (Eleccions, i… misèria)

376.-  Comentaris  (Eleccions,  i… misèria)

Eleccions.- Finalment hi haurà eleccions generals el proper 26 de Juny. Hem hagut d’estar prudents en anunciar-les perquè teníem el precedent català i, seguint la dita, mai és blat si no està dins del sac, ben lligat i el sac sense forats. Per cert, les previsions del Sr. Plans fetes a TV3,  no s’han complert

A Madrid, no han estat capaços d’afrontar el repta que suposava un pluripartidisme que els hi era absolutament desconegut i que, sense majories suficients, obligava a compartir l’anhelat   poder amb algú que, inevitablement, assumís el paper de comparsa (com deia un, entrant en una coalició complertament   cautivo y desarmado...). El poder, que ho ha de ser en totes les àrees, és l’objectiu impossible de compartir.  Per això no hi ha hagut acords i per això la legislatura més curta de la història post franquista ha acabat estrepitosament després de quatre mesos d’un sainete  (funció teatral de curta durada, amb vis còmica, d’altra banda típicament madrileny i del qual Arniches n’és el gran representant) que ens a tingut entretinguts. El fracàs ha posat en evidència allò que ja sabíem: que la voluntat de servei que d’alguna manera, i en algun moment al menys, hauria d’impregnar el desig de tots els que teòricament per això s’hi han posat és inexistent i que  només els mou la consecució el poder i el seu manteniment. És així, pur i dur. I si no, només cal observar el comportament, amb primàries o sense, dels partits i líders polítics, només preocupats d’acusar als rivals del fracàs comú i dient-nos, als que vàrem votar, que la culpa també és nostra per haver votat malament... Fan bona aquella dita que defineix els polítics com aquells capaços d’anunciar un futur  i justificar després perquè no s’ha complert, aquell futur anunciat.

Ara ens queda suportar gairebé  dos mesos de precampanya en la que poca cosa, per a no dir res, ens aclariran; ens faran promeses incomplibles perquè cap dels candidats ens dirà que la UE és qui ja té fet el full de ruta ben marcat i que  obligarà al govern que vingui a   retallar 14.000 mil milions d’euros pel compliment del dèficit (i qui pensi que no serà  així que recordi  Grècia...).  Serà el trist llegat d’un govern del PP que ha empobrit econòmicament tot l’Estat però  que, actuant amb la impunitat que li ha donat el poder obtingut, com deia, en totes les àrees,   també ha empobrit moralment l’Estat en fer de la corrupció una forma de vida perfectament assumida, tolerada.  Una mostra més de la poca voluntat de servei i si, en canvi, de l’exercici del poder que necessiten per continuar vivint...

I...misèria.-  Puigdemont va anar a Madrid i Junqueras també. Tots dos varen parlar, en tornar, de certa cordialitat en les converses; però aquesta suposada cordialitat no ha passat de ser una paraula prèvia al no permanent i continuat que va  fent estralls de les decisions de Parlament Català. El TC admet a tràmit  tot el que el Govern de Rajoy li posa al davant i, el que en resulta, és que les Lleis catalanes queden sistemàticament suspeses. L’última ofensiva des de les visites a Madrid em sembla que s’ha emportat per davant, fins avui, 7 lleis aprovades pel Parlament Català. Poca broma.

No és cap novetat però, aquesta vegada, volent aporrinar al Govern Català,  el TC anul·la  la Llei de pobresa energètica que afecta, pel què s’ha dit, a gairebé 250.000 famílies. Una Llei que resulta d’una Iniciativa Legislativa Popular  i que va ser aprovada per unanimitat pel Parlament. És una mostra més de la “delicadesa” amb la que Rajoy i els  seus tracten a la societat democràtica en general i a la més necessitada en particular.  El més greu de tot  plegat està en les raons que el Govern Central al·lega davant el TC per a la suspensió de la Llei catalana: ni més ni menys al·lega que  la acceptació de la llei catalana crearia desigualtats entre els espanyols. És una mostra del cinisme amb que l’Estat és capaç de portar les coses: com que la Llei catalana pot comportar determinats beneficis a determinats catalans, i l’Estat espanyol no pensa fer res per solucionar la situació idèntica de la resta de  ciutadans de l’Estat, anul·la la Llei Catalana  i així tots iguals...  en la misèria! Anivellar pel cap baix dels més necessitats...!  Inaudit!  Queda clar que és una raó més de la necessitat per arribar a la fi del Procés.

En el moment de redactar aquestes ratlles, Puigdemont ha convocat una cimera en la que si han reunit el Govern, Partits polítics, sindicats, alcaldes i alcaldesses, regidors, membres del tercer sector social i altres organitzacions per definir una resposta a la patacada del TC. És una mostra de que, a més de parlar de llibertat i independència, és parla del que convé a la ciutadania i, en aquest cas, amb una mobilització política important donat els que hi han participat.  De la reunió n’ha sortit el compromís explícit de deixar sense efecte la decisió del TC, mitjançant l’immediata aprovació al Parlament d’una nova llei que substitueixi a la rebutjada pel TC.

Haurem d’esperar aconteixements.

J.  Vinyeta

3 de Maig de 2016