382.- La CUP ha dit NO

382.-  La CUP  ha dit  NO.-

La CUP ha dit que no retirava l’Esmena a la totalitat als pressupostos que ha presentat la Generalitat: ni tan sols entraran a debat. Això planteja dos problemes. Dels dos,  potser el més seriós, és el problema social que se’n deriva. L’altra és el problema polític, en deixar el Govern en minoria  dins de l’arc parlamentari havent de prorrogar uns pressupostos que ja havien estat prorrogats. No és que sorprengui en excés l’actuació de la CUP. D’una manera o altra s’havia d’acabar tot aquest neguit que “les noies” de la  CUP han anat creant a centenars de milers de ciutadans durant  aquests últims mesos i la CUP, per sí mateixa, ens obert la porta per acabar-ho. Com a traca final, amb  el seu suport i ideari,  han  acabat encenent bona part de la ciutat de Barcelona repenjant-se en uns criteris revolucionaris que, confonent desig   amb realitat i drets amb violència,  proposaven un suposat ideari, ja hem dit que  revolucionari, que els obligava  a despenjar-se de la quotidianitat, oblidant, per desconeixement o per pura estratègia, que les revolucions, si no s’inicien des de la llibertat queda clar que seran revolucions imposades, revolucions, aquestes imposades,  que mai han conduït a gran cosa més que a una dictadura: la història n’està plena d’exemples (Cronwell, Robespierre, Stalin...)  Ser revolucionari no és cap garantia del bon fi de la revolució proposada. I més si tenim en compta, en aquest cas concret, els resultats electorals que varen portar les CUP al Parlament.

El fet de prorrogar els Pressupostos només presenta un efecte col·lateral que ja veurem com aquets xicots (“xicotes”) de la CUP el justifiquen: no hi ha diners per determinades partides amb les que mig alleugeraven aquells que ho estan passant molt malament.

Però això té la desgraciada virtut de posar sobre de la taula una qüestió que molts intuíem però que, amb una habilitat més dels cupaires, els cupaires  havien estat capaços d‘amagar: ha quedat clar, molt clar, que la CUP està mancada d’ideari social del que ens deia que en feia bandera i del que en presumia.  I queda clar també que només té ideari polític, revolucionari,   anteposant aquesta ideologia política a tot (i confirmant així aquesta manca d’ideari social), inclús al mínim de benestar que, amb els nous pressupostos, es podria haver donat a uns centenars de ciutadans els fills dels quals, com deia en Busqueta, membre actiu i procliu de la CUP, havien de pixar-se al llit per poder dormir calents... Veurem com ho justifiquen, perquè potser ens voldran fer plorar.

Per tot plegat, és evident que val més anar sol que mal acompanyat. I Puigdemont, així ho te clar. I ho diu. I té un gest democràtic que sorprèn a tothom però que el reforça i  el fa més líder.

El moment tragicòmic de la ruptura entre JxS i la CUP al Parlament és el que ens dona en Joan Garriga (suposo que “diputada” de la CUP per allò  de la utilitazió que els cupaires fan del femení generalista...) quan, en la tribuna d’oradors,  intenta fer-nos creure en la candidesa i sorpresa del seu grup parlamentari i ens diu que en cap cas esperaven una reacció al Parlament en general i del President Puigdemont en particular  (certament el discurs final del President, proposant el sotmetre’s a una moció de censura va ser dur i contundent amb la CUP) com en la que s’havien trobat a partir de la “mutació”  que el Pacte d’Estabilitat havia sofert. Sigui com sigui i facin el que facin, les “noies” de la CUP tenen  ara un gravíssim problema: qui pactarà amb aquells/es que poden fer “mutar” qualsevol pacte acordat?

Des del punt de vista parlamentari, és cert que el món  independentista té  un problema més. Però  és un problema que, agradi o no, la clau de volta de la solució definitiva la té la societat civil. Òmnium, l’ÀNC i l’AMI han “rearmar-se” com deia Jordi Sánchez ahir mateix a 8TV i tornar a liderar als carrers a tots aquells  que ja hi hem estat sempre i que certament en aquestes últimes setmanes hi continuem  estant però amb un cert desencís propiciat, tot a de dir-se, una mica per tots plegats. Però no tinc el menor dubte de en rebre el senyal, abraçarem aquesta nova oportunitat per redreçar el que s’ha torçat per obra i gràcia de qui ha pensat o cregut que els seus gestos eren més importants que la llibertat.

J.  Vinyeta

9  de Juny de 2016