379.- Comentaris (Estelades, ANC, CUP)
A vegades, en massa vegades, en aquest
país ens toca ser protagonistes
involuntaris d’accions que l’únic que pretenen és imposar-nos voluntats, que intenten modificar amb imposicions
qüestions tant simples com la de voler ser.
Dic tot això arrel del partit de la setmana passada en el que el Barça va
derrotar al Sevilla, ocasió en que aquestes imposicions de les que parlava es
manifesten en varies ocasions en tot el tempo,
des de els prolegòmens fins a la fi del partit.
És sabuda tota la història de les estelades protagonitzada per
una funcionària de l’Etat espanyol que
dictamina una barbaritat que, a més, és recolzada per molts dels seus companys i molt especialment
per la Vicepresidenta del Govern,
l’ínclita Soraya. Poca cosa més
cal afegir a tot plegat. Ningú es creu que aquesta funcionària actués motu proprio.
Però, tot i que hi ha una rebolcada del jutge, vingui d’on vingui l’ordre
d’actuar tal com la funcionària ho va fer, si que val la pena dir que no sabem
fins a quin punt s’ha aconseguit la real finalitat que sembla que es buscava:
la de que amb una maniobra de base
jurídica de distracció s’aconsegueixi, per poc temps al menys, és cert, que l’estelada
quedi inclosa i sigui tractada com les d’aquella llista de banderes prohibides
als estadis que representen el pitjor i que han de ser socialment rebutjades, que
els vinculats o associats a elles siguin considerats terroristes i ensems clarament violents, tot
i que el jutge negui obertament aquestes coses[1] Però, com diuen a Castella
“siembra,
que algo queda...” Insisteixo que el problema radica en no saber que ha “quedat”
de tot plegat.
Però no satisfets amb la distracció
jurídica, arriba el moment del partit i de la seva transmissió per TV. La
senyal televisiva està en mans de Mediaset – Tele5 i la transmissió en sí està
en mans de la Federación Española de
Futbol. Una nova imposició amb les imatges que ens fan arribar als aparells de
TV: al Calderón no hi ha Estelades...! El regidor de la transmissió,
indubtablement seguint ordres rebudes, escamoteja la realitat amb plans curts,
concrets i repetitius de forma que no es vegi res del que s’hauria de veure,
llevat de les banderes espanyoles entre l’afecció sevillista. Les xarxes es
comencen a incendiar i per elles i pels que coneixem que eren a l’Estadi, sabem que la xiulada a
l’himne va ser monumental i que, duran aquells moments, la zona del seguidors
culés va quedar coberta d’estelades. Però, es clar, per TV no es veuen i per
tant...no existeixen! Tant és d’escandalosa la situació que algunes jugades
queden curtes o retallades perquè s’està més pendent del que pugui passar a les
grades que el que passa a la gespa. Però, si les estelades no existeixen, tal
com diu la TV, era necessari tot el merdé? Dons sí, perquè saben que la seva
existència és real i abundosa. El que no volen és que la resta de l’Estat ho
sàpiga.
El dilluns la premsa d’aquí i alguna
premsa internacional, és fan ressò del succeït. La caverna, calla. I com ja
pensàvem molts, l’efecte aconseguit aquí a casa nostra ha estat el contrari del
que des de Madrid es proposava. Però, quants vots haurà aconseguit el PP a les
Espanyes amb aqueta decisió? Això és el que ignorem.
A
l’ANC,
Jordi Sánchez repetirà Presidència per un parell d’anys més. És el resultat
d’una votació del Secretariat reunit a Ripoll que ja durava més de set hores. Finalment,
es solventa amb un canvi en el reglament, deixant a banda els dos terços
necessaris i acceptant directament al candidat més votat.
La lluita pel control polític de l’Assemblea
ha estat una constant en els últims mesos amb el risc conseqüent i permanent de
perdre la transversalitat de la que el membres
en podíem fer gala. Els dos candidats, Sánchez i Castro, s’han conjurat,
al menys públicament, perquè els objectius i les essències de l’ANC no es
perdin. Però la realitat està en que hi
ha uns antecedents, que s’han convertit en estructurals, que han permès arribar
fins on som ara. I personalment entenc, i així ho he manifestat, que en el
moment que l’ANC admet oficialment l’existència de dues estelades que la
simbolitzin, oficialitzant un grup concret (tot i que ample, ubicat sota el groc
i el vermell), queda clar que ja hi ha una pèrdua de transversalitat important.
Per tant existia la possibilitat, com així ha estat, de que el grup oficialitzat
volgués ser més que membre de ple dret de
l’ANC. No crec que, malauradament i a pesar de la conjura pública dels
candidats, tota aquesta situació es pugui donar per finiquitada.
Les
CUP ens van
distraient. Esperonen als seus parlamentaris perquè trenquin l’acord signat amb JxS i
acompanyen als Okupes desallotjats de Gràcia abandonant així el
Parlament en el que es debatia la Llei
de Pressupostos que el cupaires tant han condicionat.
Alguna cosa no va bé en aquest País
quan resulta que bona part de la seva gent és tremendament
severa amb els Mossos i aplaudeix als realment violents que destrossen
mobiliari urbà i altres “menudeses” privades
(vidres, alguna moto, algun cotxe...) i els autors de les qual, a més, en la seva majoria quedaran impunes. És
tradicional, passa sovint i Can Vies, a Sants, n’és un altra bon exemple a
recordar. Alguns, mal que pesi, tenim clar qui son els violents i qui ens ha de
defensar de la violència d’aquells.
En aquests casos el que es posa
sobra la taula és l’existència o no de la propietat privada. Si existeix, i
crec que la immensa majoria respondria afirmativament a la seva existència, és
evident que, a més, s’ha de respectar. Les CUP, i no dic que no hi tinguin
dret, posant-se de part dels que no
accepten el que podríem dir-ne “determinats
comportaments com a mínim socialment acceptats” en la societat actual i
defensant que la violència - violents és/son els altres, no fan més que
apologia d’un ideari que pretén imposar
(les imposicions no venen només d’una banda...) unes modificacions i
trencaments polítics, i en conseqüència de
comportaments socials, que estan lluny dels criteris d’acceptació de la majoria
de ciutadans. I el problema radica en que d’aquesta llunyania no en son
conscients i...tampoc en volen ser-ne! Parlar i fer son dues coses ben diferents
i ha de quedar clar, molt clar, que fer apostolat no és cap garantía de que es prediqui, ni tant sols, una veritat
políticament acceptable. I molt menys que els fets que poden resultar d’aquest
apostolat, ho siguin d’acceptables pels que entenem la convivència d’una altra
manera.
I perquè no hi hagi dubtes, que
quedi clar que en cap cas no faig referència a determinades accions socials per
apaivagar les necessitats més peremptòries de molts, en les que si penso que sí
trobaran quòrum sense haver de fer apostolat.
J.
Vinyeta
26
de Maig de 2016
[1] L’auto
judicial:
http://cdn27.hiberus.com/uploads/documentos/2016/05/20/documentos_fallo_218172a1.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada