167.- Comentaris

167.-  Comentaris.-

La campanya  de cara al proper 25 de Novembre, està en marxa. I tot sembla que vagi pel guió previst.

La Sra.  Alícia, continua impertèrrita. Diu que dona suport a la manifestació unionista del proper Dia de la Raza, divendres 12, tot i que dubta entre ser-hi o anar a Madrid als actes institucionals. Ciutadans hi dona suport i diu que hi assistirà. En son ben lliures d’anar-hi o no. Però crec que farien bé de recordar una mica la Història. Des de la retornada d’aquesta democràcia, la manifestació a Barcelona del 12 d’Octubre (que jo recordi, s’havia realitzat sempre a la Plaça dels Països Catalans, potser per tocar allò que no sona, i ara la volen fer a la Plaça de Catalunya) ha estat propiciada per aquells que, amb aldarulls i enfrontaments o no, entre ells i alguns eixelebrats  dits esquerrans, han finalitzat la jornada amb el cant del Cara al Sol. M’agradarà veure a la Sra. Alícia i al Sr. Rivera, braç enlaire, cantant o corejant l’himne falangista per antonomàsia (dic potser corejant perquè fora possible que, donada la seva joventut, no varen estar obligats a aprendre-se’l de memòria. Tot i que el seu tarannà personal  pot ser proper al contingut literari i ideològic de l’himne, no se’n saben la lletra). Els que tradicionalment han convocat l’acte, des de fa trenta anys, son aquells als que Unamuno, fa 76 anys exactes ja els va avisar i els va posar en evidència. Alicia i Rivera s’ajunten amb aquells que cridaven “Visca la mort” i “Mori la intel·ligència” a Salamanca  l’any 36. Ells sabran.

I el PSC continua sense deriva. Només ha faltat que Carme Chacón i Felipe González hagin donat un cop de porta espectacular al planteig sobiranista del País perquè al Sr. Navarro no li toqui la camisa al cos. Ell continua amb la seva voluntat federalista. Però no sé si té en compta que una federació respon a la realització d’un projecte entès com a  comú entre iguals. Si aquesta igualtat no és dóna[1], amb qui ens hem de federar? I suposada aquesta igualtat, els altres es voldrien federar?. El sector anomenat catalanista (Castells, Geli, Maragall, Ros, etc., entre els que no hi veig M. Tura, potser  per allò de les primàries...), ha redactat un document[2] en el que proposen un canvi en la ideologia del partit i en el que diuen coses com aquesta:  “[La Constitució espanyola]...s’ha transformat en un sostre baix i en la coartada  jurídica per al rebuig sistemàtic de les ofertes formulades des de Catalunya.” Vaja! Sembla que han vist la llum  i, enlluernats, han caigut del cavall!. En Navarro diu que és un bon text, però que ja en parlarem en un altra moment.  Personalment, a pesar de les bones i manifestes intencions que hi al document,   no me’ls crec. Ni me’ls creuré fins que tots aquests, els que son diputats aquí i/o a Madrid del PSC i signants del document, votin en la línia de la que aquí ens diuen que son: defensors dels interessos de Catalunya. Quan ho vegi me’ls començaré a creure. Fins avui, només en Maragall ha estat capaç de votar en favor d’aquests interessos i en contra de la opinió del partit. No fa massa dies, “per error...” diuen, encara varen votar a Madrid a favor de l’eix central de l’AVE...

Els  Rouco Varela Boys han entrat a la palestra. El document[3] ens aclareix, tot i que sibil·linament (no hi ha una menció específica a en tot ell a Catalunya), que qualsevol decisió que els nacionalismes prenguin “...ha de fer referencia al bé comú de tota la població afectada...” , és a dir: hi a de participar-hi tot l’Estat Espanyol. No hi ha res de nou. Però no ens enganyem. Aquesta gent, ja varen expressar la idea d’unitat de la Pàtria comuna arrel del Nou Estatut[4] i també com en aquella ocasió[5] entenc que ha de quedar clar que la unitat Pàtria els importa molt poc. El que realment busquen i volen conservar és la unitat religiosa, cosa molt diferent. I veuen que, si hi ha esquerdes, potser que aquesta unitat religiosa s’acabi trencant.

Això sí: Entre els d’allà i els d’aquí, anem servits!

J.  Vinyeta

9 d’Octubre de 2012

---

[1] “No es pot negociar amb el que té les claus de les nostres argolles. El federalisme, com a projecta polític, només es pot fonamentar en la mateixa naturalesa jurídica i en la igualtat  sobirana de les entitats federades. Una federació de entitats de diferent naturalesa  no podrà donar lloc a una entitat federal, si no a un nova forma de dominació. Només establiria un nou marc de legitimació de la dominació d’uns pobles per uns altres”.-   Delenda est Hispania.- Albert Pont.- Viena Edicions, 2012, pàg. 97.-

[2] Una Esquerra Catalana  forta i majoritària per una Catalunya Constituent.- Octubre 2012

[3] Ante la crisis, solidaridad. Declaración de la Permanente de la Conferencia Episcopal Española.- 3/10/2012

[4] Orientaciones morales ante la situación actual de España. Instrucción pastoral de la LXXXVIII Asamblea Plenaria de la Conferencia Episcopal Española.  Madrid, 23/11/2006

[5]  Sense cap ànim de lluïment personal, faig referència a l’article al respecta penjat al meu bloc amb el títol “Els bisbes i la unitat d’Espanya” el Juliol del 2006

166.- Després d la Diada (i II).- Algunes constatacions

166.-  Després de la Diada (i II).- Algunes constatacions.-

El primer que cal dir és que molts dubtaven del poder de convocatòria   de l’Assemblea Nacional Catalana. Personalment m’he trobat amb amics que m’havien  vingut a dir que temien que la creació de l’Assemblea no fos  més que la creació  d’un nou grup – grupuscle  dels que hi ha amb una línia més o menys específica en defensa, això sí, del País, que no pas una altra cosa. I jo els hi deia que no, que ho veia clar, que aquesta vegada era una cosa molt més seria i, especialment, amb l’avantatge de no ser partidista. I així va quedar  palès! Els que en dubtaven han reconegut el seu error d’apreciació en vers d’una organització que, després  del seu acte fundacional al Palau San Jordi el prop passat 10 de Març, ha anat creixent en tot els aspectes fins arribar a  la marea estelada de la Diada passada amb el crit unànime d’independència dels milers i milers de participants: era la escenificació del seu objectiu. L’ANC i el seu Secretariat, amb Anna Forcadell al davant, han estat a l’alçada. Primera constatació.

 És evident que tots, i crec que sense excepcions, esperàvem, a l’endemà de la manifestació, el què faria i diria el President Mas, sabent, a més, que dos dies més tard hauria de ser a Madrid per defensar el què digués aquí i que, pocs dies després, hauria de enfrontar-se directament amb Rajoy pel tema del Pacte Fiscal. Tot i que el full de ruta que se li presentava no era gens afalagador, el que va dir a l’endemà, no va decebre. La conferència que va donar a Madrid, va deixar a tots, presents i absents, especialment als absents que eren molts, amb el convenciment de que el doble llenguatge emprat per la classe política catalana gairebé habitual fins aquell moment, s’acabava: deia allà el mateix que ja havia dit dos dies abans  a Palau.  Però encara li quedava fer el cim: la trobada amb Rajoy i parlar d’allò que havia estat la insígnia de la seva campanya electoral. No sorprèn la resposta de Rajoy. El propi President  se’n va a la seu de la Delegació del Govern  a Madrid (no es queda a  la Moncloa per a fer la corresponent roda de premsa) i, amb una Senyera i una Bandera Europea  al darrera, ens diu allò de que la reunió no ha anat bé. Ens fa entendre que el País ha de tirar endavant i que la situació així creada no ens dona més opció que anar a la recerca de la Sobirania Nacional i prendre decisions. Queda clar per tot plegat que tenim un President de gran talla i que la seva actuació respon més a la d’un estadista que a la d’un polític de partit. Segona constatació.

El propi President ens diu que no caldrà esperar gaire per l’inici de presa de decisions. I carrega el pes de tot plegat en el proper debat sobre política general que ha de celebrar-se al Parlament cinc dies després. És ben cert que, donades les circumstàncies (el “tsunami” estelat de la diada,  el no de Rajoy i les actuacions i discursos – rodes de premsa del President), no té  massa marge de maniobra i que haurà de convocar eleccions. Queden els  dubtes clau per a resoldre: per què convocarà eleccions, quan ho anunciarà i per quin dia quedaran  fixades. Respecta de la  convocatòria d’un referèndum aclaridor, molts som els que entenem que ha de venir després d’una declaració d’Independència que només pot sortir del Parlament. Sembla que el President, també ho veu així.

I arriba el 25 de Setembre del 2012. Només han passat 14 dies des de la Diada. S’inicia la sessió parlamentaria i el President, només començar-la, fa l’anunci de la dissolució del Parlament i ens convoca  a les urnes pel proper dia 25 de Novembre. Ho fa perquè el cop de porta d’Espanya negant qualsevol i definitiva possibilitat d’enteniment, no deixa a Catalunya més possibilitat que la de cercar un futur Sobirà com a nou Estat. Així les coses i com a conseqüència, el Govern que  ha de portar a Catalunya a ser el nou Estat dins de la Unió Europea, ha d’estar prèviament legitimat per les urnes. Un cop assolit aquest estatus, el Sr. Mas anuncia, dins de l’èpica del moment, que ell no es tornarà a presentar a les eleccions, amb una declaració que sorprèn inclús al seu propi partit. Es tanca el cercle que s’havia obert aquell famós 10 de Juliol del 2010 amb la manifestació en contra del Constitucional que s’havia  passat pel forro dos Parlaments i un Referèndum.   Podrem  decidir el nostre futur, tot i que les dificultats que ens esperen per fer-ho seran espectaculars. Però acabi com acabi tot plegat, haurem viscut  el moment històric en que neix aquest futur. Tercera constatació.

I una nota final: Gràcies President, per haver estat digne del que el poble de Catalunya va deixar a les seves mans. I ara, només queda que nosaltres sapiguem ser-ho del que Vostè ens deixa a les nostres.

J. Vinyeta

20 – 26 de Setembre de 2012

165.- Després de La Diada (I)

165.- Després da la Diada (I).-

Ja ha passat una setmana des de que la “tempesta”  independentista va esclatar. I estic encara una mica aclaparat. Però, tot i això, ja comença a ser hora de fer un  mínim anàlisi i iniciar  comentaris a tot  plegat.

No crec necessari parlar de xifres. Tant li fot un milió com dos: érem molta, moltíssima gent i el crit general era independència. Dir-ho d’una altra manera, com insinuen els unionistes és, en la meva opinió, voler emmascarar la manifestació. Som més els que no hi érem, diuen!. I potser, si.  Només    hi ha una manera de saber-ho però, potser perquè no ho tenen tan clar com diuen,  no hi ha manera de que si pronunciïn a favor de comprovar-ho. Jo no  sé si som més nosaltres, els secessionistes  (el cor em diu que sí, que ho som. I les enquestes, també), però la resposta només pot venir donada en un  referèndum. De totes maneres jo no he vist encara una manifestació multitudinària a favor de la unió, llevat de les dels pocs ultres del Dia de la Raza, el 12 d’0ctubre a la Plaça dels Països Catalans, a Barcelona.

La onada independentista ha sobrepassat al conjunt de polítics del País  i, tot i que encara no en parlen gaire bé  gens, també als polítics de la resta de l’Estat, a més de deixar-los a molts sorpresos per l’existència d’un problema que en cap cas podien arribar a  pensar que fora de la magnitud que realment encara  és. El President Mas, a Madrid dos dies després, va ser valent i va deixar clar, com diria en Monzó, el per què de tot plegat.  Però deixa les coses en una posició certament inestable[1], des del punt polític,  perquè sap  que la societat civil ha anat més enllà d’allà d’on ell volia arribar.

És evident que, tot i estar sobrepassat pels fets de La Diada, el Parlament va donar un manament sobre el tema fiscal al Govern. Per tant, tot i que només sigui per poder tancar l’acta corresponent, i de  que no acabi de ser res més que un acte protocol·lari, personalment entenc que s’ha de complir[2]. En principi tots creiem  saber com anirà i, llevada d’una sorpresa, el President tornarà amb un no per resposta. Per tant serà el proper dia 21 el dia en  que el President Mas haurà de començar realment la gestió de tot allò que la societat catalana ha deixat en les seves  mans des del prop passat dia 11, amb  el convenciment del que no hi ha marxa enrere, perquè sap que la societat  civil continuarà empenyent. Per tant, davant d’un no al projecte estrella del seu mandat i davant d’un un “tsunami” estelat, haurà de convocar eleccions. I aquí haurem de veure el  contingut dels programes electorals del partits per poder votar el que ens convenci més.  I molts, tots els que hi érem, sabem que volem que hi diguin aquests programes electorals.

 En qualsevol cas, els unionistes, que no han estat capaços en 300 anys de dir-nos perquè no ens anem d’anar, que no han estat capaços de donar-nos més que unes raons ideològiques uniformadores per a mantenir-nos integrats en l’Estat Espanyol i que mantenen amb nosaltres un tracte colonial pur, posaran en marxa la poderosíssima maquinaria de l’Estat per desfer quantes passes anem fent: des del punt de vita polític amb  tots els pals possibles  a les rodes tant des de dintre com des de fora de l’Estat i, des del punt de vista social, atiant la por a les desgràcies econòmiques i socials que se’ns vindran a sobre si ens en anem, tot i que   podrem constatar que, en cap cas ens diran què els hi passarà en ells si marxem. El més trist de tot plegat és que quedarà també evidenciat que en aquest Estat en que ens hi fan estar, la famosa i intocable Constitució està per sobre de la Democràcia, per sobre de les decisions del teòric depositari del poder: ens han invertit i prostituït els conceptes. I aquesta és possiblement la raó de tots els mals.

Però  de tot això, en tornarem a parlar a partir de divendres 21

Per animar la festa, el Rei ha penjat a la seva web una carta amb  caire marcadament polític. Mai, des de el famós 23 F, el Rei havia fet un manifest que coincideix fil per randa amb el criteri del Govern Central. Algú deia ahir que potser que la situació actual sigui comparable a la del 23 F i per això el Rei opina i fa política. Però si és així, és que el Rei identifica i pren als  secessionistes per colpistes?   No sé qui haurà pressionat a la Casa  Real per a prendre una mesura d’aquest tipus. Penso que només hi va a perdre perquè, d’una banda, ens assenyala la por que ells, els valedors, tots plegats, ja estan passant. I, d’altra banda, no sé si el Rei és capaç de veure que, a partir d’ara, potser que el triangle blau de l’estelada hagi de canviar de color i convertir-se en morat, per allò de la bandera republicana: quan encara no havíem adjectivat la llibertat que volem, ara resulta que, a més, serà republicana?.  Majestat: em sembla que heu mossegat l’ham...! Amb amics d’aquesta mena, és ben cert que no cal tenir enemics.

Continuarà.

 

J.  Vinyeta

18 – 19 de Setembre de 2012

 

 

 

 

---

[1] La paraula Independència encara no la ha pronunciada mai…

[2] Vegeu l’article 162 .- Tenim les coses clares? del 24 d’Agost passat, al  meu blog.

164.- Borden...? Dons és que cavalquem, amic Sanç !

164.-  Borden…? Dons és que cavalquem, amic Sanç !.-

Hi ha vegades que en que es fa difícil afegir adjectius afalagadors a fets que, a més de haver estats viscuts i corroborats personalment, son reafirmats i contrastats per milió i mig de persones[1], per  mitjans de comunicació d’arreu i inclús per aquells als qui el sol fet de l’anunci de la  convocatòria, per sí mateixa, els hi revoltava  l’estomac. La convocatòria d’ahir, va ser un èxit absolut i el clam, unànime. L’ANC s’emporta l’orla en la que hi estem inscrits els participants sota el lema inequívoc de la convocatòria, mantingut a pesar de les pressions què de tot arreu anaven arribant al secretariat de l’ANC per a que  fos modificat i més assumible pels més repatanis  la secessió, Govern inclòs.

Dit això, em sembla més adient tornar-ne a parlar després que hagin passat uns dies, amb el cor més fred, amb més racionalitat i menys apassionament.  Avui parlarem de la Diada vista des de Madrid.

La primera observació que cal fer és que el silenci general al respecta que s’observa en les portades de la premsa de l’endemà madrilenya ens fa entendre que consideren la manifestació com un èxit. De no haver estat així les portades de la “Brunete mediàtica” haguessin estat escandalosament cruels i humiliants. En no poder-ho fer, han optat pel silenci, la qual cosa ha estat tremendament significativa en aquest sentit.  Només El País, per allò de la edició de  Barcelona, i El Mundo en la edició Catalunya, en fan referència important (en cap cas a plana sencera).

 I per triar-ne un de entre tots plegats, vaig agafar El Mundo. Aquest rotatiu, republicà d’última hora, aznarista i en massa ocasions visceralment anticatalà, ens fa saber que centenars de milers de catalans varen sortir al carrer a demanar  la independència. I en culpabilitza de la situació a la debilitat de Rajoy en el tracte amb les autonomies i, en especial,  en el tracta vers Catalunya.

Jiménez Losantos, íntim nostre des de que Terra Lliure li va destrossar una cama, admet sense dubtes la possibilitat de secessió dient “Si son viables Mauritania, Moldavia o Montenegro ¿cómo no va serlo Cataluña?”. Després, això sí, no se sap estar de comparar als nacionalistes catalans   amb Lenin, Mussolini i Hitler per allò de que imposen  la seva ideologia.

Victoria Prego ens ve a tractar d’ignorants i afirma que res del  que se’ns ha donat (?) en tres dècades  ha estat suficient per aplacar les “exigencias nacionalistes...” Però acaba l’article amb un  “Via libre” a que el President Mas gestioni la secessió “...si se atreve a ello”.

L’Editorial del mateix diari entén  que  la manifestació va sobrepassar les previsions del Govern i el problema se li presenta al Sr. Mas  “...que es quién ha sacado a pasear al monstruo...” De totes maneres, acostumats com han estat empre a resoldre les diferències amb l’ús de la força, l’editor reconeix la inviabilitat avui dia d’una solució per via de les armes.

Després, especialment en un article titulat “No seais imbéciles” inicien l’anunci de les catàstrofes, la misèria “...y el empobrecimiento de los catalanes durante generaciones...” que ens espera de separar-nos d’Espanya. És un anunci  del que ens vindrà: la por serà l’arma més perillosa que utilitzaran per fer-nos desdir

Però tot plegat no és mes, en la meva opinió, que una demostració palpable de que tenen consciència de que marxem i si ho fem, saben que bona part del entramat ideològic que els hi dona saba, s’enfonsarà i això els hi fa pànic: “ni será roja y estará  rota...”  els hi pot passar res pitjor?. Però  serà  davant de la estratègia de la por per a la que hem de tenir respostes a punt i, especialment, fer-los-hi la pregunta del milió: ¿com s’espavilarà Espanya si el 20%[2] del seu pressupost deixa  de ser ingressat?. És per tot plegat que se’m ha ocorregut la frase que encapçala aquest escrit: Borden?... Dons és que cavalquem, amic Sanç!![3] I, pel que sembla, de pressa.

 

J. Vinyeta

12 de Setembre de 2012

 

---

[1] Alguns mitjans, inclosos alguns de Madrid, com El Mundo  parlen, en algun dels articles interiors, de  2 milions de persones

[2] Catalunya aporta  el 20% del total del pressupost de l’Estat Espanyol.

[3] Ho he escrit en l’idioma en que hi ha probabilitats de que hagi estat escrit el text original de l’obra, de moment, cervantina

163.- Tot esperant...

163.- Tot esperant....-

 

 

Tenim la Diada a sobre. Estic segur de  la resposta ciutadana i, per a molts dels que en principi havien negat la seva participació, ha resultat que l’empenta que l’organització porta, l’allau de confirmacions d’assistència, la quantitat  d’estelades venudes i en molts llocs esgotades, la manca d’autocars, els trens especials etc...  els ha fet recapacitar, no sobre la seva manca de voluntat independentista si no en la possibilitat de quedar-se fora de la foto.  Tots sabem que el Sr. Duran, que pot ser-ne l’exemple més paradigmàtic, s’ha trobat en aquesta tessitura. Hi ara, ell i el seu partit, per aquesta última qüestió que no pas  per altra, participaran  en la manifestació. És ben cert que els motius de participació son molts i variats. Però crec que no hem d’oblidar quin és  el lema de la concentració i quin és el resultat que se’n espera. Dic això perquè el dia 12 hi hauran els de sempre que, volent portar l’aigua al seu molí, adduiran que de manifestació per la Independència, res de res i que no va ser més que un bram per uns altres motius concrets, per qualsevol altra cosa,  menys per la raó per la qual molts hi vàrem ser. El PP i C’s no hi assistiran. Millor. Estarem més tranquils i sense la necessitat d’enfrontar-nos a la seva incomprensió. Ja no hi contem amb ells. Hi ho  saben.

 

 L’Almirall Nelson, en les hores prèvies a la Batalla de Trafalgar, on hi va perdre la vida, va reunir als oficials i a la tropa del seu vaixell insígnia per l’arenga habitual. La va finalitzar amb una frase que crec molt adient. Dirigint-se a tots ells els hi va dir: “Anglaterra espera que tots i cada ú compleixi amb el seu deure...”. Catalunya també ho espera de tots nosaltres. I d’aquesta classe política que, llevat de molt pocs,  no sap encara, habituada com està a anteposar el seu partit a tot allò que interessa al comú de la gent, on situar-se.

 

Per altra banda, des de la Meseta comencen ha arribar uns certs senyals de nerviosisme. Des de Coronels reclamant l’acció dels tancs amb culminació heroica en defensa de la sacrosanta unitat pàtria, fins a les negatives i oposicions  sistemàtiques i permanents (realment en aquest aspecte poca cosa hi a de nou) a qualsevol moviment que des d’aquí intentem per afirmar-nos i  diferenciar-nos. Les últimes del President Extremeny en son el millor exemple de tot plegat.

 

 I el PSC? Dons tenint el valor de dir que la mani de la Diada ho és tot menys independentista.  Però quan es diuen les coses a mitges i en profit particular (certament hi haurà gent que potser  hi serà per motius exclusivament personals), perquè tot i que no els i agradi la convocatòria ho és per a l’Estat Propi, ho definim com a demagògia. Va ser la forma  de donar tranquil·litat a un PSOE que, a pesar de tot i en el meu entendre, ja no necessitava.

 .

Queden poques hores pels fets dels que en podem ser protagonistes i, quan hagin passat, en tornarem a parlar.

 

 

 

 

J.  Vinyeta

9 de Setembre de 2012

 

 

  

 

 

 

 

 

162.- Tenim les coses clares?

162.- Tenim les coses clares?.-

S’acosta la Diada. Però aquest any hi ha unes connotacions polític-socials que donen a la Festa Nacional Catalana un sentit reivindicatiu molt més intens que en el darrers  anys. El dèficit del tripartit, la crisi i un espoli permanent ens han deixat amb una ma davant i l’altra al darrera, les llibertats personals i col·lectives estan sota mínims en tots el ordres, res ens augura res més que un futur de misèria econòmica, política i social si seguim suportant un govern central, centralista i en un procés recentralitzador més que evident, que ens tracta com a la més insignificants de les seves colònies. Per la diada tindrem ocasió de dir-ho i exigir el retorn de la llibertat que volem. Però també haurem de tenir consciencia clara de que la manifestació té, i només té, el valor de la presència ciutadana al carrer, tot i que es moltíssim de valor i que és un valor  innegable. Però si aquesta   presència ciutadana al carrer no es tradueix en l’equivalent al quòrum necessari per a   proclamar la independència del nostre País de forma unilateral  des del Parlament, tot plegat no servirà de res.

Entenc, com ja jo he dit en altres ocasions, que el President Mas se’n vagi a Madrid a parlar del que ell anomena Pacte Fiscal. La negativa de l’Estat espanyol (i a fe de deu que voldria equivocar-me!) vindrà  a deixar clar  que l’encaix de Catalunya i Espanya és impossible, que tots els intents han naufragat, com aquest del que parlem, en el mar de la incomprensió ideològica d’una Espanya absolutament apinyada en una  unitat més militar que política des de fa segles i que, durant el segle passat, va estar profundament recolzada, a més a més, per la repressió que en Franco va realitzar fins a un mes abans de morir. Per tant, també entenc que ha de quedar  clar que ha de ser  l’última  vegada que s’hi va,  a Madrid. L’última!

Dit això, crec que és més important l’endemà de la manifestació i, molt especialment, el que continuï fent el que en diem Societat civil. En massa ocasions (a pocs dies de la manifestació pro Estatut, el famós 10–J, per exemple) els partits es varen desentendre del fet unitari que representàvem els milers de ciutadans allí presents darrera del lema que encapçalava l’Òmniun,  els interessos partidistes varen aflorar i la anomenada Societat civil, novament, ens vàrem quedar amb un pam de nas. És per això que, en la meva opinió, la societat civil (en la que evidentment m’hi incloc) que va expressant en augments significatius i constants la seva afirmació en la independència ha  de continuar empenyent i portar al Parlament als partits polítics disposats a  formar un Parlament Constituent, en les properes eleccions catalanes a les que suposem que el President Mas s’hi veurà abocat després del no de Madrid.

Tenim la gran virtut de ser, des del punt de vista estrictament individual, suficientment autònoms i ensems suficientment autàrquics: hem estat “escalfats” durant tant de segles que això ens ha portat a haver-ho de ser. Però això no ha voler dir que la nostra autonomia i autosuficiència personals han d’oblidar la necessitat general de que els dos conceptes siguin portats  a l’extrem polític que ens suposi la llibertat com a conseqüència de pertànyer a un Estat Lliure.  Els polítics, si no son forçats, no prendran més mesures que les que convinguin als seus partits. Els hi hem de dir les mesures que nosaltres  volem que prenguin. I empènyer-los-hi! Aquest és el sentit de la propera manifestació. I de les que vinguin al darrera, per molt a contrapèl que els agafi.

J.  Vinyeta

24 d’Agost de 2012

161.- Comentaris

161.- Comentaris.-

Europa.- Sembla que Europa està entrant en allò que els economistes anomenen recessió, és a dir un creixement negatiu del PIB del que només se’n surt Suècia i fins i tot Finlàndia, que exigia garanties a tothom per avançar diners des del BCE, també ha perdut gairebé un punt en el darrer trimestre.[1] Sembla, i ho dic amb la boca petita, que allò de la redempció pel sacrifici, tan comú de la doctrina protestant, comença un nou via crucis.

A França comencen els aldarulls al suburbis i no està de més assenyalar que França, en aquestes coses, sol ser pionera[2]... A més l’Església catòlica (qui, si no!) ha engegat una campanya en contra la anunciada Llei del Sr. Hollande de legalització dels matrimonis homosexuals. Haig de creure que el conservadorisme de l’Església francesa no és, ni de bon tros, equiparable a la dels Rouco Varela Boys. Però tots recordem aquella frase del Quixot, oi? I haig de creure que el Sr. Hollande l’ha llegit, El Quixot. Què l’Església l’agafi confessat, al Sr Hollande!, perquè els d’aquí ja sabem quin pa s’hi dona quant els bisbes ens volen donar classes de moral.

Espanya.-  He llegit a la premsa diària que els bancs espanyols porten demanats crèdits i ingressats més de 400.000 milions d’€ procedents del BCE. La xifra mareja (quasi 7 bilions de pessetes...!), però avui dia les xifres son, gairebé totes, d’aquest gruix i, per tant, no hi ha esverament. La pregunta que ens fem molts és ¿on son aquests diners? ¿què han fet els bancs amb  aquests diners?  Recordem que  la patacada de Bankia és de, com diuen, de 24000 milions, una setzena part de tot aquell gruix.  La resposta a les preguntes, pel que diuen els que diuen que hi entenen, son molt  pintoresques: aquests diners els deixa el BCE a un interès que ronda  al 1% i que els bancs, amb aquest crèdit barat compren deute espanyol que, com se sap, voreja el 7%. El negoci és clar i rodó. Els bancs guanyen calés, aquests guanys no arriben al ciutadà en forma de crèdits i en canvi   van a parar als accionistes quan reparteixen els beneficis[3]. Si, a pesar de tot, el sistema financer realment necessita més  calés encara per refinaciar-se (el famosos 100.000 milions), ¿no seria ja l’hora de que els accionistes que fins ara han cobrat el dividend corresponent assumeixin, proporcionalment  als títols de que disposen, el deute de la societat de la que, a través de les accions, en son propietaris? Per què hem de participar en aquest “reflotament” els que no hem cobrat ni un sol euro dels seus beneficis i en canvi ens han cosit amb comissions pel fet de tenir-hi allà els quatre duros de que disposem i que, a més inri, les entitats han malbaratat? ¿No és per a rumiar-s’ho?

Catalunya.- La Diada la tenim a sobre i l’Alícia, l’ínclita Alícia, no para d’amenaçar i dir-nos el que hem i el que no hem de fer. L’ANC  continua endavant amb el seu lema i el Govern del Sr. Mas esperona al País amb el Pacte Fiscal. Sigui pel que sigui, no tinc dubte de que serà  un èxit, amb o sense PSC, i es miri com es miri, la finalitat de la marxa haurà de ser la mateixa: Llibertat, sense adjectius. I això és una cosa que només agrada a aquells que no creiem en antics tambors que  reclamen llibertat condicionada a una suposada forma de fer les coses que, amb l’esdevenir  del temps, en massa ocasions s’han convertit en llibertats “orgàniques” que malauradament coneixem massa be.

La Sra. Camacho és la capdavantera del poderós grup econòmic molt interessat en mantenir la dependència d’Espanya. Però no té en compta que, quan arribi el moment i la llum els faci caure, a aquests poderosos,  del cavall, com a bons conversos, com deia en Sellarès, en seran els més grans defensors del contrari i potser hauran de prescindir d’ella, de l’Alícia,  perquè la seva presencia, aleshores, només farà que posar pals a les rodes. És una advertència  que potser hauria de tenir en compte. Més que res perquè ens deixaria d’emprenyar.

I el nostre President te, en la Marxa i en la meva opinió, l’oportunitat de guanyar-se un  bon tros de cel. Només depèn d’ell.

J. Vinyeta

18 d’agost del 2012

---

[1] El PuntAvui, 15/08/12 -  pàg. 35

[2] Els últims aldarulls dels del 15 M a Barcelona, son un joc de nens si els comparem amb els aldarulls a França, si no recordo malament, del 2005, del 2008 i del 2010

[3] I a sous, primes, jubilacions...

160.- La corda és tensa

160.- La corda és tensa.-

Els fets d’Andalusia amb l’assalt d’un parell de supermercats son fets que  han cridat l’atenció i, no hem de negar-ho, una certa alarma. Ha estat un problema greu tant des del put de vista polític i també,  com a mínim, des del punt de vita social.

Des del punt de vista polític és inadmissible que un membre dirigent  d’un sindicat, que pertany a un partit, diputat  i alcalde  des de fa més de trenta anys (des de les primeres eleccions municipals al 1979), hagi encapçalat aquest assalt. És cert que el Sr.   Sánchez Gordillo ha estat (i pel que es veu, encara és) un home valent que s’ha enfrontat, quan ell ho ha cregut convenient, al poder central. El que no sé és si amb aquests enfrontaments, començats fa trenta anys amb l’ocupació de terres i exigint una reforma agrària, ha aconseguit portar als conciutadans del poble que presideix (Marinaleda), a bon port o, ans al contrari, els ha posat en el disparador dels rumors del subsidi permanent després d’una èpica batalla per la prolongació dels famosos PER en aquells moments. No és qüestió d’entrar ara a discutir-ho, tot i que podria ser que les accions que el propi alcalde ha dut a terme en aquesta ocasió no siguin més que una continuació d’aquella batalla que es va perdent. Els fets concrets assenyalen a un Sr. Diputat per Sevilla, Alcalde, dirigent sindical del SAT i afiliat a IU, com a responsable directa almenys d’un dels assalts a un dels supermercats. No sé si el partit al que pertany pensa prendre mesures disciplinàries al respecta. Però, si per  no mantenir la disciplina de vot de partit, el partit expulsa al seus afiliats rebels, què no ha de fer d’avant d’una actuació delictiva?

D’altra banda vull fer referència a l’aspecte diguem-ne social del fets. Des de fa molt de temps em sembla veure una certa complaença per part de l’esquerra davant dels que podríem definir com  atacs a la propietat privada, ja sigui de forma dita pacífica (els okupes, per exemple) o realment de guerrilla urbana (a Barcelona recordem les destrosses de l’última manifestació dels indignats), amb comentaris si no justificadors de les actituds esmentades, però sí que diguem-ne “comprensius” amb elles i, en general, fent-ne responsables, bàsicament  a la societat i, sense pal·liatius evidentment, al sistema polític de torn en el govern. I em limito a constatar fets.  Els assalts als supermercats andalusos també son un atac directa a la propietat privada, agradi o no que es digui així, i que no te excusa i/o  justificació possible. Però també en aquest cas,  com ha passat en els casos que he mencionat abans, hi ha hagut veus complaents en els fets, arribades dels mateixos sectors que esmentava. Si, com suposo, aquests fets  han estat en un moment greu produït – agreujat per la situació aguda i dramàtica que estem vivint tots plegats, els serveis socials del govern de torn tenen l’obligació d’apaivagar el foc abans que s’estengui, i la societat civil (els supermercats en aquest cas) poden participar-hi, si volen[1], en un gest solidari. Però també ha de quedar clar que un assalt a un supermercat és tan greu com un assalt a una joieria, perquè si s’entén que la gravetat dels fets ve donada només pel valor econòmic del producte obtingut i no pel fet en sí mateix, molt malalta tenim questa societat nostra.

De totes maneres, aquests fets son, com es diu vulgarment,  un “avís per a navegants”. El mes d’Agost s’acaba i tot fa pensar que l’executiu central s’haurà d’enfrontar a situacions límit aquesta tardor. Davant dels fets que he comentat, està en boca de molts que l’imperi de la llei ha de ser la norma de convivència. Però aquesta llei l’escriuen els poderosos, és cert. Tant que la fan de forma  que per robar en un supermercat  pots anar a la presó però per fer desaparèixer 24000 milions d’euros, en pots sortir-ne ben parat i sense haver de retornar els diners. La Llei també ha de ser de compliment per  aquests poderosos, perquè si no es va creant la sensació de què precisament aquest poder, a vegades invisible però sempre fàctic, és qui tensa la corda portant-nos  a situacions límit. Els qui estan en condicions de fer complir la Llei entre aquests poderosos son el Govern, el Parlament i els Jutges, però tinc la sensació de que tots ells estant penjats dels fils, com titelles, d’aquesta mà invisible,  i això fa que, massa sovint, creixi una sensació d’impotència i de manca d’ajuda, com a mínim  moral, per a suportar tot el que la ciutadania  ja està patint en pròpia pell. I això no  vol dir que justifiqui en cap cas les accions que he comentat. Però ha de ser  un avís per a qui el vulgui rebre i entendre.

J.  Vinyeta

10 d’Agost del 2012

---

[1] Perquè en cap cas podrà entendre’s com a solidari  qualsevol acte que no sigui   voluntari i de lliure decisió, com no sembla hagi passat en aquest cas.

159.- Aquí i ara (i II)

159.- AQUÍ I ARA   (i II).-

La pregunta que feia ahir en referència a l’aprimament de l’Administració, mereix un afegitó.

L’Administració, concretem en la nostra, està en mans de CiU majoritàriament i de la resta de partits més representatius proporcionalment als resultats electorals. És sabut que el partit guanyador copa els punts vitals i econòmicament més ben retribuïts i que  els perdedors en prou feines reben les engrunes del pastis tot i que els pactes post electorals donen més oportunitats als partits que queden situats en segons llocs. Tot això amb  independència de les aportacions econòmiques del sistema electoral que paga unes quotes per vots obtinguts i per escó al Parlament[1].

És de domini públic que els partits, tots els partits, proveeixen, d’entre dels seus afiliats i afins, de personal per ocupar llocs ja siguin de rellevància  política, econòmica o social i, malauradament, la tria  no sol fer-se, en massa ocasions, per la qualitat de la persona sinó per afinitat a l’anomenat aparell del partit. És una de les queixes de la nostra societat d’avui dia: aquesta situació,  que és coneix com a “partitocràcia”,  respon més a les necessitats dels partits que no pas a les necessitats dels electors. D'aquí en resulta l’endogàmia que s’evidencia en la constant rotació de càrrecs ocupats en massa ocasions pels mateixos noms i des de fa anys. L’administració està a les seves mans, a les mans dels partits que governen i del que es deriva dels pactes post electorals.

He fet aquesta introducció, d’altra banda amb res de nou, per poder tornar a fer la pregunta que feia ahir, tot i que plantejant-la  d’una altra manera. Si l’Administració està en mans dels partits i entenem que  també l’Administració ha d’aprimar-se,  han de col·laborar els partits en l’aprimament de l’Administració?

Entenc que la resposta ha de ser clarament afirmativa, però tinc seriosos dubtes de que els partits, per sí mateixos, facin res al respecta. Si ho fessin, podríem començar a pensar que inicien una “reconversió” seriosa que tots agrairíem i celebraríem. Però ens han demostrat abastament que primer son els partits, per molt que ens vulguin fer creure que la seva gran preocupació és el benestar dels ciutadans als que es deuen.

S’aprimaran?

J.  Vinyeta

7 d’agost de 2012

---

[1] 20120€ per escó, 0,76€ per vot i 0,21€ per elector (aquets dos últims requereixen un ascó com a mínim). BOPC 291, 10/04/2012

158.-Ara i aquí (I)

158.-  Ara i aquí (I)

Quo vadis, PSC?.- És la pregunta que ens fem molts. La “indisciplina” del Sr. Maragall (Ernest) al votar en contra de la voluntat del seu partit, en la votació sobre el famós pacte fiscal al Parlament, fa pocs dies, ha obert la caixa dels trons. Després s’ha filtrat que un terç dels diputats del partit volien votar a favor de la proposta, però que no ho varen fer (Geli dixit) per “coherència amb el  propi partit”. Excuses. Personalment entenc que no ho varen fer per por a perdre la menjadora, per pura submissió a una direcció que navega sense rumb però que encara controla suficientment l’anomenat “aparell” com per poder portar a terme sancions disciplinaries. El sector més proper a les tesis sobiranistes es va acollonir. I mentre es van creant grups i plataformes internes (Maragall, Obiols, Elena...), va evidenciant-se que  Navarro no-sap-no-vol-no-pot reconduir una situació creada per la patacada electoral passada de la que, els hi agradi o no, ells i només ells en son responsables. I va creixent la certesa de que el Sr. Navarro, com els anteriors secretaris  generals i a pesar de les seves teòriques propostes catalanistes, també, per falta de valor, compleix les ordres que li arriben des de Madrid i sense oposar-s’hi. Mantenint els criteris i formes de sempre, pensen recuperar electorat? Son prou grans, però si no entenen que la societat catalana està canviant les
Senyeres per les Estelades, ja s’ho faran. Sols. O amb el PPC o C’s, qui sap! O ja, sense ni nom,  convertits en el PSOEC

Govern.- L’asfixia econòmica està arribant a límits dia a dia més insostenibles. La Generalitat ha d’anar retardant els pagaments perquè com diu en Mas – Collell, la caixa està buida i des de Madrid no arriben els diners. I és cert. Però començo a tenir la sensació de que la pròpia Generalitat no s’ha aprimat al nivell que calia per arribar a on estem arribant els pobres terrenals. I em venen al cap una sèrie de preguntes  que, bàsicament, son del mateix gruix que les que es poden dirigir a l’Administració Central[1]:

-      Quants càrrecs de confiança s’han suprimit i quants encara son suprimibles? Quants “secretaris de secretaris” son necessaris i per què? Quants membres dels partits (CiU) reben salaris per feines diguem-ne “opaques” (no he dit il·legals, que quedi clar)? - Quins esforços en aquest sentit, remarcadament notables, s’han realitzat a nivell d’Administració  (i no parlo de funcionaris) i quin % representen  sobre el total de la depesa governamenta

-      Donada l’escassetat de liquidesa, quins recursos pot obtenir la Generalitat  aplicant les seves capacitats impositives  a les grans fortunes i SICAVs?[2

-      L’Església Catòlica,[3] ha de quedar al marge de la capacitat i necessitat recaptatòria de la Generalita

-      Les Diputacions semblen un cementiri d’elefants,  igual que molts consells comarcals. Quin estalvi suposaria la seva supress

-      Quines ajudes reben sindicats i  patronals? Per què no es suprimeixen aquestes ajudes i passen a dependre de les quotes dels seus afiliats?

Com també deia en l’article esmentat, aquestes no son les úniques preguntes a les que hauria de respondre el nostre Govern. N’hi ha moltes, moltíssimes més que requereixen respostes  clares i expressades en tants per cent sobre la despesa – estalvi de la pròpia Administració i no d’una altra forma perquè donar xifres en milions és molt espectacular però els simples ciutadans no tenim punts de referència. Madrid no paga, els ciutadans sí. I l’Administració Catalana, també paga el que li toca pagar?

J. Vinyeta

4 d’Agost de 2012

---

[1] Vegeu el meu article nº 156 al meu blog.

[2] No parlo de les successions testamentàries perquè entenc que afecten més al sector mitjà de la població que no pas a les grans fortunes que es poden deslocalitzar en molta facilitat

[3] Dic l’Església Catòlica perquè és la més representativa en el País i l’Estat.