166.- Després d la Diada (i II).- Algunes constatacions

166.-  Després de la Diada (i II).- Algunes constatacions.-

El primer que cal dir és que molts dubtaven del poder de convocatòria   de l’Assemblea Nacional Catalana. Personalment m’he trobat amb amics que m’havien  vingut a dir que temien que la creació de l’Assemblea no fos  més que la creació  d’un nou grup – grupuscle  dels que hi ha amb una línia més o menys específica en defensa, això sí, del País, que no pas una altra cosa. I jo els hi deia que no, que ho veia clar, que aquesta vegada era una cosa molt més seria i, especialment, amb l’avantatge de no ser partidista. I així va quedar  palès! Els que en dubtaven han reconegut el seu error d’apreciació en vers d’una organització que, després  del seu acte fundacional al Palau San Jordi el prop passat 10 de Març, ha anat creixent en tot els aspectes fins arribar a  la marea estelada de la Diada passada amb el crit unànime d’independència dels milers i milers de participants: era la escenificació del seu objectiu. L’ANC i el seu Secretariat, amb Anna Forcadell al davant, han estat a l’alçada. Primera constatació.

 És evident que tots, i crec que sense excepcions, esperàvem, a l’endemà de la manifestació, el què faria i diria el President Mas, sabent, a més, que dos dies més tard hauria de ser a Madrid per defensar el què digués aquí i que, pocs dies després, hauria de enfrontar-se directament amb Rajoy pel tema del Pacte Fiscal. Tot i que el full de ruta que se li presentava no era gens afalagador, el que va dir a l’endemà, no va decebre. La conferència que va donar a Madrid, va deixar a tots, presents i absents, especialment als absents que eren molts, amb el convenciment de que el doble llenguatge emprat per la classe política catalana gairebé habitual fins aquell moment, s’acabava: deia allà el mateix que ja havia dit dos dies abans  a Palau.  Però encara li quedava fer el cim: la trobada amb Rajoy i parlar d’allò que havia estat la insígnia de la seva campanya electoral. No sorprèn la resposta de Rajoy. El propi President  se’n va a la seu de la Delegació del Govern  a Madrid (no es queda a  la Moncloa per a fer la corresponent roda de premsa) i, amb una Senyera i una Bandera Europea  al darrera, ens diu allò de que la reunió no ha anat bé. Ens fa entendre que el País ha de tirar endavant i que la situació així creada no ens dona més opció que anar a la recerca de la Sobirania Nacional i prendre decisions. Queda clar per tot plegat que tenim un President de gran talla i que la seva actuació respon més a la d’un estadista que a la d’un polític de partit. Segona constatació.

El propi President ens diu que no caldrà esperar gaire per l’inici de presa de decisions. I carrega el pes de tot plegat en el proper debat sobre política general que ha de celebrar-se al Parlament cinc dies després. És ben cert que, donades les circumstàncies (el “tsunami” estelat de la diada,  el no de Rajoy i les actuacions i discursos – rodes de premsa del President), no té  massa marge de maniobra i que haurà de convocar eleccions. Queden els  dubtes clau per a resoldre: per què convocarà eleccions, quan ho anunciarà i per quin dia quedaran  fixades. Respecta de la  convocatòria d’un referèndum aclaridor, molts som els que entenem que ha de venir després d’una declaració d’Independència que només pot sortir del Parlament. Sembla que el President, també ho veu així.

I arriba el 25 de Setembre del 2012. Només han passat 14 dies des de la Diada. S’inicia la sessió parlamentaria i el President, només començar-la, fa l’anunci de la dissolució del Parlament i ens convoca  a les urnes pel proper dia 25 de Novembre. Ho fa perquè el cop de porta d’Espanya negant qualsevol i definitiva possibilitat d’enteniment, no deixa a Catalunya més possibilitat que la de cercar un futur Sobirà com a nou Estat. Així les coses i com a conseqüència, el Govern que  ha de portar a Catalunya a ser el nou Estat dins de la Unió Europea, ha d’estar prèviament legitimat per les urnes. Un cop assolit aquest estatus, el Sr. Mas anuncia, dins de l’èpica del moment, que ell no es tornarà a presentar a les eleccions, amb una declaració que sorprèn inclús al seu propi partit. Es tanca el cercle que s’havia obert aquell famós 10 de Juliol del 2010 amb la manifestació en contra del Constitucional que s’havia  passat pel forro dos Parlaments i un Referèndum.   Podrem  decidir el nostre futur, tot i que les dificultats que ens esperen per fer-ho seran espectaculars. Però acabi com acabi tot plegat, haurem viscut  el moment històric en que neix aquest futur. Tercera constatació.

I una nota final: Gràcies President, per haver estat digne del que el poble de Catalunya va deixar a les seves mans. I ara, només queda que nosaltres sapiguem ser-ho del que Vostè ens deixa a les nostres.

J. Vinyeta

20 – 26 de Setembre de 2012