dijous, d’agost 16, 2012

160.- La corda és tensa



160.- La corda és tensa.-

Els fets d’Andalusia amb l’assalt d’un parell de supermercats son fets que  han cridat l’atenció i, no hem de negar-ho, una certa alarma. Ha estat un problema greu tant des del put de vista polític i també,  com a mínim, des del punt de vita social.

Des del punt de vista polític és inadmissible que un membre dirigent  d’un sindicat, que pertany a un partit, diputat  i alcalde  des de fa més de trenta anys (des de les primeres eleccions municipals al 1979), hagi encapçalat aquest assalt. És cert que el Sr.   Sánchez Gordillo ha estat (i pel que es veu, encara és) un home valent que s’ha enfrontat, quan ell ho ha cregut convenient, al poder central. El que no sé és si amb aquests enfrontaments, començats fa trenta anys amb l’ocupació de terres i exigint una reforma agrària, ha aconseguit portar als conciutadans del poble que presideix (Marinaleda), a bon port o, ans al contrari, els ha posat en el disparador dels rumors del subsidi permanent després d’una èpica batalla per la prolongació dels famosos PER en aquells moments. No és qüestió d’entrar ara a discutir-ho, tot i que podria ser que les accions que el propi alcalde ha dut a terme en aquesta ocasió no siguin més que una continuació d’aquella batalla que es va perdent. Els fets concrets assenyalen a un Sr. Diputat per Sevilla, Alcalde, dirigent sindical del SAT i afiliat a IU, com a responsable directa almenys d’un dels assalts a un dels supermercats. No sé si el partit al que pertany pensa prendre mesures disciplinàries al respecta. Però, si per  no mantenir la disciplina de vot de partit, el partit expulsa al seus afiliats rebels, què no ha de fer d’avant d’una actuació delictiva?

D’altra banda vull fer referència a l’aspecte diguem-ne social del fets. Des de fa molt de temps em sembla veure una certa complaença per part de l’esquerra davant dels que podríem definir com  atacs a la propietat privada, ja sigui de forma dita pacífica (els okupes, per exemple) o realment de guerrilla urbana (a Barcelona recordem les destrosses de l’última manifestació dels indignats), amb comentaris si no justificadors de les actituds esmentades, però sí que diguem-ne “comprensius” amb elles i, en general, fent-ne responsables, bàsicament  a la societat i, sense pal·liatius evidentment, al sistema polític de torn en el govern. I em limito a constatar fets.  Els assalts als supermercats andalusos també son un atac directa a la propietat privada, agradi o no que es digui així, i que no te excusa i/o  justificació possible. Però també en aquest cas,  com ha passat en els casos que he mencionat abans, hi ha hagut veus complaents en els fets, arribades dels mateixos sectors que esmentava. Si, com suposo, aquests fets  han estat en un moment greu produït – agreujat per la situació aguda i dramàtica que estem vivint tots plegats, els serveis socials del govern de torn tenen l’obligació d’apaivagar el foc abans que s’estengui, i la societat civil (els supermercats en aquest cas) poden participar-hi, si volen[1], en un gest solidari. Però també ha de quedar clar que un assalt a un supermercat és tan greu com un assalt a una joieria, perquè si s’entén que la gravetat dels fets ve donada només pel valor econòmic del producte obtingut i no pel fet en sí mateix, molt malalta tenim questa societat nostra.

De totes maneres, aquests fets son, com es diu vulgarment,  un “avís per a navegants”. El mes d’Agost s’acaba i tot fa pensar que l’executiu central s’haurà d’enfrontar a situacions límit aquesta tardor. Davant dels fets que he comentat, està en boca de molts que l’imperi de la llei ha de ser la norma de convivència. Però aquesta llei l’escriuen els poderosos, és cert. Tant que la fan de forma  que per robar en un supermercat  pots anar a la presó però per fer desaparèixer 24000 milions d’euros, en pots sortir-ne ben parat i sense haver de retornar els diners. La Llei també ha de ser de compliment per  aquests poderosos, perquè si no es va creant la sensació de què precisament aquest poder, a vegades invisible però sempre fàctic, és qui tensa la corda portant-nos  a situacions límit. Els qui estan en condicions de fer complir la Llei entre aquests poderosos son el Govern, el Parlament i els Jutges, però tinc la sensació de que tots ells estant penjats dels fils, com titelles, d’aquesta mà invisible,  i això fa que, massa sovint, creixi una sensació d’impotència i de manca d’ajuda, com a mínim  moral, per a suportar tot el que la ciutadania  ja està patint en pròpia pell. I això no  vol dir que justifiqui en cap cas les accions que he comentat. Però ha de ser  un avís per a qui el vulgui rebre i entendre.



J.  Vinyeta

10 d’Agost del 2012






[1] Perquè en cap cas podrà entendre’s com a solidari  qualsevol acte que no sigui   voluntari i de lliure decisió, com no sembla hagi passat en aquest cas.

dimarts, d’agost 07, 2012

159.- Aquí i ara (i II)

159.- AQUÍ I ARA   (i II).-

La pregunta que feia ahir en referència a l’aprimament de l’Administració, mereix un afegitó.
L’Administració, concretem en la nostra, està en mans de CiU majoritàriament i de la resta de partits més representatius proporcionalment als resultats electorals. És sabut que el partit guanyador copa els punts vitals i econòmicament més ben retribuïts i que  els perdedors en prou feines reben les engrunes del pastis tot i que els pactes post electorals donen més oportunitats als partits que queden situats en segons llocs. Tot això amb  independència de les aportacions econòmiques del sistema electoral que paga unes quotes per vots obtinguts i per escó al Parlament[1].
És de domini públic que els partits, tots els partits, proveeixen, d’entre dels seus afiliats i afins, de personal per ocupar llocs ja siguin de rellevància  política, econòmica o social i, malauradament, la tria  no sol fer-se, en massa ocasions, per la qualitat de la persona sinó per afinitat a l’anomenat aparell del partit. És una de les queixes de la nostra societat d’avui dia: aquesta situació,  que és coneix com a “partitocràcia”,  respon més a les necessitats dels partits que no pas a les necessitats dels electors. D'aquí en resulta l’endogàmia que s’evidencia en la constant rotació de càrrecs ocupats en massa ocasions pels mateixos noms i des de fa anys. L’administració està a les seves mans, a les mans dels partits que governen i del que es deriva dels pactes post electorals.
He fet aquesta introducció, d’altra banda amb res de nou, per poder tornar a fer la pregunta que feia ahir, tot i que plantejant-la  d’una altra manera. Si l’Administració està en mans dels partits i entenem que  també l’Administració ha d’aprimar-se,  han de col·laborar els partits en l’aprimament de l’Administració?
Entenc que la resposta ha de ser clarament afirmativa, però tinc seriosos dubtes de que els partits, per sí mateixos, facin res al respecta. Si ho fessin, podríem començar a pensar que inicien una “reconversió” seriosa que tots agrairíem i celebraríem. Però ens han demostrat abastament que primer son els partits, per molt que ens vulguin fer creure que la seva gran preocupació és el benestar dels ciutadans als que es deuen.
S’aprimaran?

J.  Vinyeta
7 d’agost de 2012


[1] 20120€ per escó, 0,76€ per vot i 0,21€ per elector (aquets dos últims requereixen un ascó com a mínim). BOPC 291, 10/04/2012

dilluns, d’agost 06, 2012

158.-Ara i aquí (I)


158.-  Ara i aquí (I)
Quo vadis, PSC?.- És la pregunta que ens fem molts. La “indisciplina” del Sr. Maragall (Ernest) al votar en contra de la voluntat del seu partit, en la votació sobre el famós pacte fiscal al Parlament, fa pocs dies, ha obert la caixa dels trons. Després s’ha filtrat que un terç dels diputats del partit volien votar a favor de la proposta, però que no ho varen fer (Geli dixit) per “coherència amb el  propi partit”. Excuses. Personalment entenc que no ho varen fer per por a perdre la menjadora, per pura submissió a una direcció que navega sense rumb però que encara controla suficientment l’anomenat “aparell” com per poder portar a terme sancions disciplinaries. El sector més proper a les tesis sobiranistes es va acollonir. I mentre es van creant grups i plataformes internes (Maragall, Obiols, Elena...), va evidenciant-se que  Navarro no-sap-no-vol-no-pot reconduir una situació creada per la patacada electoral passada de la que, els hi agradi o no, ells i només ells en son responsables. I va creixent la certesa de que el Sr. Navarro, com els anteriors secretaris  generals i a pesar de les seves teòriques propostes catalanistes, també, per falta de valor, compleix les ordres que li arriben des de Madrid i sense oposar-s’hi. Mantenint els criteris i formes de sempre, pensen recuperar electorat? Son prou grans, però si no entenen que la societat catalana està canviant les
Senyeres per les Estelades, ja s’ho faran. Sols. O amb el PPC o C’s, qui sap! O ja, sense ni nom,  convertits en el PSOEC
Govern.- L’asfixia econòmica està arribant a límits dia a dia més insostenibles. La Generalitat ha d’anar retardant els pagaments perquè com diu en Mas – Collell, la caixa està buida i des de Madrid no arriben els diners. I és cert. Però començo a tenir la sensació de que la pròpia Generalitat no s’ha aprimat al nivell que calia per arribar a on estem arribant els pobres terrenals. I em venen al cap una sèrie de preguntes  que, bàsicament, son del mateix gruix que les que es poden dirigir a l’Administració Central[1]:
-      Quants càrrecs de confiança s’han suprimit i quants encara son suprimibles? Quants “secretaris de secretaris” son necessaris i per què? Quants membres dels partits (CiU) reben salaris per feines diguem-ne “opaques” (no he dit il·legals, que quedi clar)? - Quins esforços en aquest sentit, remarcadament notables, s’han realitzat a nivell d’Administració  (i no parlo de funcionaris) i quin % representen  sobre el total de la depesa governamenta
-      Donada l’escassetat de liquidesa, quins recursos pot obtenir la Generalitat  aplicant les seves capacitats impositives  a les grans fortunes i SICAVs?[2
-      L’Església Catòlica,[3] ha de quedar al marge de la capacitat i necessitat recaptatòria de la Generalita
-      Les Diputacions semblen un cementiri d’elefants,  igual que molts consells comarcals. Quin estalvi suposaria la seva supress
-      Quines ajudes reben sindicats i  patronals? Per què no es suprimeixen aquestes ajudes i passen a dependre de les quotes dels seus afiliats?
Com també deia en l’article esmentat, aquestes no son les úniques preguntes a les que hauria de respondre el nostre Govern. N’hi ha moltes, moltíssimes més que requereixen respostes  clares i expressades en tants per cent sobre la despesa – estalvi de la pròpia Administració i no d’una altra forma perquè donar xifres en milions és molt espectacular però els simples ciutadans no tenim punts de referència. Madrid no paga, els ciutadans sí. I l’Administració Catalana, també paga el que li toca pagar?

J. Vinyeta
4 d’Agost de 2012



[1] Vegeu el meu article nº 156 al meu blog.
[2] No parlo de les successions testamentàries perquè entenc que afecten més al sector mitjà de la població que no pas a les grans fortunes que es poden deslocalitzar en molta facilitat
[3] Dic l’Església Catòlica perquè és la més representativa en el País i l’Estat.

dimarts, de juliol 31, 2012

157.- Ara, restarem a l'espera...

157.-  Ara, restarem a l’espera....-

El Parlament, de forma majoritària (un 82 %) va votar ahir, 25 de Juliol a favor de la declaració de que el sistema de finançament que pateix Catalunya és clarament deficitari i injust, i una majoria (un 63%) va deixar molt clar que es vol un nou finançament que   ha de tenir Agència Tributària pròpia amb la recaptació i gestió dels impostos generats a Catalunya, que Catalunya negociï bilateralment cada cinc anys el “cupo” de pagament a l’Estat pels serveis que ens presta així  com el fons de solidaritat amb  la resta de l’Estat, després del qual, i en cap cas, Catalunya pot perdre posicions respecta de la seva capacitat fiscal. Bàsicament  això és el moll de l’os d’allò que s’anomena des de CiU “el pacte fiscal”.
No hi ha hagut sorpreses destacades en les votacions, fetes per punts i no en bloc a fi de donar facilitats al grups parlamentaris. D’aquí les diferències que han quedat exposades en tants per cent.
Però el PSC ha estat jugant novament a no emprenyar al PSOE. La seva negativa a acceptar el fet d’una Agència única els ha tornat  a posar en evidència. Queda novament clar que, per molt que diguin, primer és el PSOE (i per tant Espanya) i només després, i si no hi ha altres entrebancs, el País que els vota. Només l’Ernest Maragall ha trencat la disciplina de vot afegint-se a la proposta general de CiU – ICV -  ERC. Altres que venien presumint de desig d'independència parlamentaria del PSOE, no han estat capaços d’actuar en conseqüència en el moment de la votació (Tura, Castells...)
 La postura de SI, votant negativament a totes les propostes aparellada casualment amb C’s és, en la meva opinió, desencertada. No perquè la seva postura no sigui clara davant del fet català, la situació actual i el futur que desitja pel País. Però també em sembla cert que ha de quedar evident,  d’una vegada per totes, que la relació amb Espanya és inviable. Personalment entenc que el no de tot l’Estat a aquestes últimes propostes   catalanes ens donaran una legitimitat inqüestionable (no perquè no la tinguem ja ara) sinó perquè serà evident que el no el dona tot, repeteixo, tot l’Estat, llevat de poquíssimes excepcions. Ja en va ser l’avançada d’aquest no la ironia immediata del President d’Extremadura, el posterior exabrupte insultant del Sr. Montoro al Senat, el seguit de  desqualificacions del PP i del PSOE, especialment l’andalús, i les amenaces i xantatge de la Sra. Camacho, manifestant les dificultats que la posició d’enfrontament de CiU amb el que ella anomena “tripartit fiscal”, entranya de cara a les aportacions necessàries per part del Govern Central per arribar a fi de mes... I tot plegat no és res més que el principi del que ens espera.
Tot fa pensar que el Sr. Mas tornarà de Madrid amb un no que li deixarà les mans absolutament lliures per a decidir, i més carregat de raó que mai. Però amb  l’estrella del seu programa electoral eclipsada, quin és realment  el seu pla B? Eleccions anticipades? Continuar com si res hagués passat? Accentuar  la “progressió” del País a la plena sobirania?
O, al contrari, tornarà amb el famós pacte fiscal a la butxaca, pactat amb el PP,  a canvi  no sabrem ben bé de què, tal com va passar en la negociació de l’Estatut amb Zapatero?
Esperarem. Però tampoc massa...

J. Vinyeta
26 de Juliol de 2012

divendres, de juliol 20, 2012

156.- ¡Que se jodan...!

156.- ¡Que se jodan...! .-

El govern Rajoy va prendre les mesures que li exigeix la UE. Diu que no tenia altra alternativa perquè la situació del País és la que és. Les anunciava el passat dimecres dia 11 i el divendres 13 les aprovava en consell de Ministres. El que  no va dir és que la UE, BCE, el FMI, tots a l’hora exigien aquestes mesures (el famós M.O.U)  a canvi dels  100.000 milions d’€s. pel rescat bancari. I el que no afegeix és que els suposats 65.000 milions  que s’estalviaran amb la aplicació d’aquestes mesures, corresponen  a la mateixa quantitat que el FROB va avançar als Bancs en el seu moment.
Les mesures no per esperades deixen de ser  molt dures. Faran mal a tothom (de classe mitja cap avall, com sempre) i la penúria que se’ns anuncia deu de ser exemplar perquè els diputats del PP, drets a l’hemicicle, aplaudien fervorosament al seu líder: els que ja tenim uns anys, recordem aquelles corts feixistes d’en Franco aplaudint fervorosament al dictador perquè no fer-ho, podia significar l’arribada a  mitja nit d’un motorista que, des de El Pardo, anuncies “el cese” amb agraïment dels serveis prestats. I queda clar que son  mesures en contra de tothom perquè una de les diputades del PP, ministre de treball per més INRI, va deixar anar un “Que se jodan...”. Suposo que la referència era molt més amplia que la concreta als aturats: és possible que, en un gest solidari, ens incluís a tots els que no som de la seva colla.  Aquesta expressió (“que se jodan...”[1]) i tot plegat em recorda aquelles manifestacions de “adhesión inquebrantable” davant del Palacio de Oriente, amb pancartes com aquella trista i divertida alhora que deia “Si ellos tienen ONU nosotros tenemos dos”. Perquè, salvant les distàncies, quina diferència hi ha entre aquella aclamació i la de dimecres passat?, entre aquella ONU i aquest reiterat “que se jodan...”? Tots els feixismes tenen en comú aquestes manifestacions “aclamatòries”. I que consti que em limito a constatar fets. El currículum de la ministressa en qüestió és fàcilment localitzable si deambulem per la Província de Castelló, en la que trobarem una nissaga de cacics de més de 200 anys de presència: la família Fabra, de la qual ella n’és part.
Un cop dit això, assenyalar una sèrie de detalls, que no sé si  “involuntàriament” o no, el Sr. Rajoy ha passat per alt. Son una sèrie se preguntes sobre temes que no va ni mencionar. És evident que es tractava, en qualsevol cas, d’imposar mesures restrictives, de disminuir despesa i de recaptar més. Posats en aquesta tessitura:
  Què es pot reduir de la despesa corrent de l’exèrcit, de les inversions i compra de material?  Fins a quin nivell els bancs hi estan implicats i fins a quin punt la re capitalització amb el famós crèdit de la CEE ho serà per aquest motiu?
   L’Església catòlica, com a més significativa i més privilegiada de les Esglésies, ha de quedar al marge de l’ofensiva recaptadora?
  Les grans fortunes, pagaran impostos? Es revisarà el tema de les SICAV?
   S’aturarà l’execució de les obres públiques engegades sense ni tan sols un pla de viabilitat?
   Es mantindran intactes els ministeris que tenen les competències transferides? Valdria la pena saber que ens costa aquest apartat concret. Per què es potencien les Diputacions quan tot apunta a que haurien de ser desmantellades o és que hi ha amagada alguna altra finalitat política en el fet? Quin  cost tenen, aquestes Diputacions?
  El Senat, continuarà sent un cementiri d’elefants institucional?
  Els Sindicats i la CEOE, dependran exclusivament de les quotes dels seus afiliats? Què costa la totalitat de les subvencions que reben actualment?
Aquestes son algunes de les preguntes a les que m’agradaria tenir respostes. I n’hi ha moltes, moltíssimes més de caire similar i que, pel que sembla, cap govern és capaç (aquest no n’és pas la excepció) d’entrar-hi a fons i contribuir a deslliurar-nos, al pobres ciutadans,  d’algunes, encara que siguin minses, càrregues impositives. Potser que de respondre-les i actuar en conseqüència, “nos joderíamos todos un poco menos...”.

J. Vinyeta
17 de Juliol de 2012


[1] La mantinc en castellà perquè en català té traces de menor duresa que  la expressió original

dimecres, de juliol 11, 2012

155.- Comentaris

155.-  Comentaris .-

Europa.- No hi ha manera d’entendre res. Els caps de govern  de la UE es reuneixen gairebé de forma permanent, adoptant mesures que al cap de dos dies  son rebutjades o posades en entredit, concreten poc o res i   del sí celestial passen al no apocalíptic en menys de 24 hores.  No s’entén, és cert. Però a mi em sembla  que hi ha una raó fonamental perquè això passi: no hi ha cap empresa, i molt menys una multinacional de la envergadura de la UE, que pugui funcionar, ni tan sols  mitjanament bé, amb 27 Directors Generals  que poden actuar (i de fet actuen) independentment. I aquesta realitat queda palesa  en les  permanents declaracions i contradeclaracions, en les contradiccions constants entre membres dels diferents staff  de la Organització. Per uns tot es blanc, per altres és gris o de tots colors, per altres és negre... Merkel imposa, és cert, Hollande vol ser cap de lleó, però Finlàndia és capaç de dir que si no es va pel seu camí, sortirà de l’Euro... Tot plegat un campi qui pugui. I així les coses, ens volen portar no sabem ben bé fins on però, sigui on sigui, amb una lentitud exasperant.

Espanya .- El Sr Rajoy ha de  passar de l’eufòria al penós silenci habitual  en poques hores de diferència,   es deleix per  fer-nos  creure que la independència  d’Espanya està garantida i que “el orgullo patrio...” en cap cas ha quedat  “tocat”. Però, si vol l’ajuda promesa, per  les agències de notícies i per la pròpia UE sabem que haurà de fer allò que insistentment  diu que no farà. En primer lloc, perdre sobirania. I després haurà de tocar allò que semblava intocable: els impostos especials, l’IVA, potser les pensions, el subsidi d’atur o inclús la recentment aprovada  reforma laboral, haurà de reconèixer que el rescat bancari, avui per avui, es farà des del FROB, amb l’increment corresponent del deute etc...etc... Amb l’orgull tocat Rajoy fa el possible per amagar-nos-ho i intenta aparentar un poder de decisió a totes llums inexistent, perquè tots nosaltres sabem que Europa mana i l’únic que amb la seva  actitud aconsegueix és la pèrdua de credibilitat  de la seva persona i de tot el País.

 Però  el Sr. Rajoy  haurà “d’empassar-se” un altra gripau i de grans dimensions: haurà d’aplicar les tisores sobre el sector públic, que ha estat mimat i protegit fins ara i que l PP ha considerat sempre com al seu graner de vots. Europa ha posat als funcionaris de l’Estat  en el punt de mira i entraran, finalment, en l’ull del huracà. Veurem si els  sindicats, que tant  bel·ligerants han estat amb el Govern de Catalunya en aquest tema, ho son també amb la Administració Central. O comptaran més, com sol ser habitual en ells, les subvencions que reben a través dels Pressupostos Generals de l’Estat que no pas  la defensa dels interessos dels seus afiliats. Queda per veure.

Catalunya .- Aquí estem més entretinguts. Es va generalitzant  la consciència de que, com sol ser també habitual, pagarem més. Però aquesta vegada pagarem no ja dues, si no tres vegades  per tot allò que els altres encara no han començat a fer[1].

Però ara mateix qui ens alegra la trista festa és el PSC. Un partit sense nord, amb divisions internes clares, debatent-se entre un federalisme en el que aquí només hi creuen uns quants del propi PSC,  un catalanisme ancorat en reminiscències centralistes - espanyolistes encara exposades no fa tant de  temps juntament amb  el PSOE, o entre sectors més nacionalistes catalans que volen un  partit amb  independència del PSOE i entre el que hi ha alguns que es manifesten obertament independentistes. Amb aquestes premisses, abans de final de mes, el PSC haurà de significar-se clarament a favor o en contra del Pacte Fiscal i de tenir o no, com diuen, la clau de la caixa. Sembla   un partit amb afany de fer de puta i de Ramoneta i suposo que triarà el camí d’aigualir el resultat per quedar  bé i malament amb tothom alhora. Imagino que son conscients de que gaire bé tot juga, avui per avui, en contra de la seva permanent indefinició aquí a Catalunya (cap indefinició, fins ara, a Madrid). Ja decidiran. Però quan les enquestes assenyalen que més d’un 40% dels seus votants estan pel pacte fiscal i la clau de la caixa,  la seva indefinició o la negativa a defensar per Catalunya el que ells mateixos defensen pel País Basc o  Navarra, els pot portar a rebre patacades electorals per la dreta i per l’esquerra, amb resultats pitjors del que ja varen tenir en les últimes eleccions.

Tot i això, quan Rajoy digui que res de res a la proposta catalana, per molt majoritària que aquesta sigui, el que ens vindrà al darrera és l’aplicació d’un desconegut  pla B... que, donades les expectatives que CiU ha creat en l’afer, pot molt bé acabar amb la convocatòria de eleccions en les que el Sr. Duràn, si no esmena les seves posicions,  potser hi hagi d’anar per lliure (o aliat amb algun d’aquells sectors del PSC, tot és possible...). Els independentistes, aleshores, encara serem més d’aquell 51% que anunciaven les enquestes. I potser  que hagin de ser els polítics els que, a la fi, hagin d’anar darrera de la societat civil que ja ara comença a depassar-los en la cursa per la Independència.


J. Vinyeta
10 de Juliol del 2012




[1] El 23% de les retallades que s’han realitzat a tot l’Estat, s’han realitzat a Catalunya.

dilluns, de juny 25, 2012

154.- Eurovegas

154.-  Eurovegas.-

El diari AVUI del 21 de juny, parla d’Eurovegas. Encapçala l’article, a la pàgina 29,  amb el següent titular “Creixen les veus contràries al projecte d’Eurovegas” i tot seguit desgrana una sèrie de declaracions fetes des de/per diferents taules – grups o en  conferències, contraries al Projecte. No és la meva intenció posicionar-m’hi a favor o en  contra. Però si que haig de dir que les raons adduïdes per al no,  en l’article citat, son, al menys en el meu entendre,  molt poc convincents. No sé si  l’autor, sap  o coneix més raons de les que exposa en l’article i si les sap  o coneix, ignoro per què no les inclou, però  entre cometes  comento les raons que s’hi exposen i que  hi son tal qual en l’article.

Comencem per les Declaracions del Bisbe de San  Feliu de Llobregat. Diu el Bisbe que la construcció del complex crearà “...un  món i un estil de vida que es pot qualificar de degradant per a la vida humana...” Pot ser que sigui cert. Però, no és precisament l’Església catòlica, tot i que ho intenta constantment per allò de l’apostolat, qui pot donar-nos lliçons de moral. Des de segles, ha pactat amb el poder i s’ha alineat a favor d’aquest poder que, en massa ocasions, sí que ha degradat a la vida humana fins a fer-la desaparèixer. I no cal anar massa lluny: ens podem quedar en els temps  de la guerra civil i de la Dictadura.

Des de la Taula del Tercer Sector, se’ns diu que “...(el Complex) portarà més perjudicis que beneficis...” Si no em donen  dades més concretes i/o aclaridores, m’és absolutament impossible admetre aquesta afirmació que, tal com està formulada,  sembla més folklòrica que altra cosa.

Un membre de la agrupació d’Arquitectes Urbanistes de  Catalunya ens diu, sempre segons l’article, que “... l’interès privat és obvi, l’interès públic és incert...” Aquest País nostre (i hi incloc  la resta de l’Estat Espanyol), de sempre  ha estat un defensor de l’status públic en front de l’status privat. L’estament privat ha estat entès, de sempre, com  el mitjà opressor i, com a norma general, ha tingut que suportar  la tendència de la seva socialització en nom del bé públic. Una afirmació com aquesta, ha d’anar acompanyada de dades concrets. No es poden fer volar coloms.

S’hi afegeix la Unió de Pagesos. El Complex, pel que sembla, podria afectar conreus. Però l’oposició de la UP, sempre segons l’article, a la instal·lació del Complex, rau en que “...Catalunya només produeix el 40% dels aliments que consumeix...” Suposo que fan referència al 40% dels aliments que la pagesia  produeix. La pregunta  em sembla òbvia: aquesta mateixa pagesia, ¿serà capaç d’elaborar aquest 60% restant amb qualitat i preus competitius davant dels subministradors forànis? Si ho poden fer, ¿per què no ho fan ara?

La pregunta que em sembla més adient en tot l’article, és la de si hi haurà prou aigua per alimentar el faraònic complex i l’afegitó sobre el consum energètic  que presentarà. I aquí hem d’esperar les respostes dels tècnics al respecte. I ser curosos, especialment amb el tema de l’aigua.

 Els arguments donats, tal com estan exposats a l’article, son massa fàcilment rebatibles i en semblen també, com ja diu un del presents en una de les Taules mencionades a l’article en qüestió, “que formen part d’aquella cultura del no -  gairebé sistemàtica afegeixo jo -  en contra de tot”, des de fa anys.

He dit que no volia manifestar-me ni a favor ni en contra. Senzillament, volia comentar un article que tampoc  sé si té una altra finalitat que la purament informativa. Però si es vol fer oposició, amb cara i ulls, ha de fer-se amb dades a la mà. Personalment recomano a tots aquests opositors, en la meva opinió més de cor que no pas de cap, que facin seva  la oposició que, sobre el mateix tema, fa el Sr. Carles Boix, professor de la Universitat de Princeton, EUA, en el seus articles[1]. Ell aposta per la no execució del projecte. Però ho fa amb dades concretes a la mà sobre influències en el PIB, l’atur, les possibles ludopaties, els costos que generen aquestes ludopaties, etc....etc. Son dades extretes de estudis americans realitzat en zones – Estats  on s’hi han instal·lat casinos i en les àrees d’influència que creen. No sé fins on i de quina manera, aquestes dades  es poden extrapolar per aplicar-les aquí, a casa nostra. I és cert que algunes de les dades que aporta  son d’anys en darrera i això desdibuixa, però en la meva opinió no les  invalida,  algunes de les conclusions[2]. Però el que queda  evident és que quant parla, i exposa les seves raons pel no,  ho fa amb  coneixement de causa. És la diferència entre saber tocar un instrument o tocar-lo d’oïda, situació, aquesta última, que es dona  realment amb massa freqüència  en el nostre País.




J.Vinyeta
22 de Juny de 2012


[1] Una aposta perillosa (1 i 2).- Diari ARA 13 i 14 de Març de 2012
[2] Hi ha dades  que tenen 24 anys d’antiguitat, el que potser les fa de difícil referència avui dia.

dimecres, de juny 20, 2012

153.- Comentaris


153.- Comentaris.-
Europa.- Tot plegat, se’n va pel pedregar. La situació actual ens mostra, de forma sagnant, que alguna cosa, o moltes i simultàniament, s’han fet malament. Perquè, agradi o no, ens fa entenedors de que els pares del sistema de correcció de la crisi i dels estralls que produeix, no han fet bé les coses: és evident que avui estem pitjor que fa un any i que, no sé si amb voluntarietat o inconscientment, aquests pares (o mares, especialment) han deixat que es creés un caos inimaginable només unes setmanes abans . I tot a causa d’una lentitud exasperant en la presa de decisions, en la mobilitat general del sistema: els problemes avancen amb TGV i el sistema europeu  ho fa amb màquines de vapor.
Espanya.- I en aquest joc dels disbarats, el Sr. Rajoy diu que hi participa.  La veritat és que no sabem que fa ni per què ho fa. El rescat bancari era el millor que  ens podia passar i ara resulta que no. El resultat europeista de les eleccions a Grècia havia de ser el  bàlsam miraculós i tots sabem que ha anat  passant després. Una a una, les  excuses van  caient i allò que mai havia de ser, molts experts diuen que sí serà i que  és qüestió de temps, però de poc temps, que sigui.  Tornem a estar atrapats amb la mateixa “plastilina” que va deixar Galícia feta una merda: la mentida, la no informació, la voluntat d’aparentar la inexistència de problemes son les constants en un país que va perdent credibilitat a mida que els problemes avancen. I el Sr. Rajoy, empeltat de la “chulería” que, de segles, forma part substancial del credo castellà, té el valor de plantar cara al FMI i replicar-li que, de les mesures  que el propi FMI exigeix per a la cessió del famós crèdit, que res de res... Mentre, el Ministre Montoro demana a crits la ajuda del BCE... Repeteixo: captaires orgullosos...!
Però en aquest Estat en que ens toca viure, passen altres coses. Coses que posen en evidència la existència d’una sèrie de crisis internes, de crisis institucionals. Las Cortes Españolas, per exemple, son capaces de dedicar, en la situació en que es troba  tot el País i sense excepcions,  tot un ple a discutir si han de sancionar-se o no els xiulets a la Marxa Real en els actes esportius...!!! Si Machado aixequés el cap, tornaria a escriure allò de “...país de charanga y pandereta...”
De totes maneres, el que avui guanya els llorers com a desori institucional és el  desconcert que sembla haver-hi en l’Estament Judicial.  Deixant de banda el tema del Tribunal Constitucional  (porta quatre anys sense renovar als Magistrats que fa  anys que han finalitzat el seu mandat  i  encara té una plaça vacant per defunció d’un dels Magistrats des de fa un munt d’anys), el President del Tribunal Suprem  s’ha vist embolicat amb una acusació de malversació de cabals públics en viatges, sempre acompanyat. Se suposa que no ha fet res il·legal, perquè el propi reglament del Poder Judicial permet, des de 1996,  no haver de justificar despeses... Amb aquesta “clarividència” se’m acut pensar que la resta de Magistrats del Suprem estan en la mateixa situació del Sr. Dívar, el President emmerdat, perquè tampoc ells han de donar comptes de les seves despeses. I per aquesta raó no admeten a tràmit la querella interposada contra el seu President. Amb tot això, el Sr. Dívar encara no ha dimitit (és la norma del País: “Dimitir es de cobardes...”), el PP ha rebutjat sistemàticament la seva compareixença a Las Cortes i, això sí, després de setmanes d’assetjament mediàtic (l’únic que ha estat possible), anuncia que dijous prendrà una decisió al respecta.
Per tot plegat, quina imatge de País...! Estic segur que Europa, com diu el jovent avui, “al·lucina per un tubo...”
Catalunya.- No vull fer veure que estem fora de tot plegat. Però, donat l’escassíssim marge de maniobra de que disposem, i en tots els àmbits, és ben cert que el desori extern és més sorollós que l’intern.
Allò del famós Tres per Cent,  està penjat sobre del cap dels Partits i, per tant, del seus Diputats. La fiscalia assenyala relacions tèrboles  entre el Sr. Millet i CiU. El PSC està a l’aguait, després de vuit anys manegant Obres Públiques i el Srs. d’ICV mirem cap el Llobregat perquè, quan miren cap el Besos, es troben amb l ’AGBAR al davant. El Sr. Colom, ja ha passat per l’adreçador. En els afers  d’aspecte polític, siguin o  no punitius però, en qualsevol cas,  de moralitat dubtosa, els propis partits, com a la resta de l’Estat, també es tapen les vergonyes uns als altres. L’únic avantatge, si és que es tracta d’això,  d’avantatge, és que se’ns considera  com una mica més adults i no se’ns amaguen les coses, especialment les que fan referència a la crítica situació econòmica en que estem (i que a Madrid estan encantats de que hi estem).
La premsa ultramuntana, està assetjant al nostre Ombusdman. El pobre Sr. Ribó ha estat objecte de les ires de La Meseta per uns 150.000€  gastats en viatges. Si ha d’investigar-se, que es faci i amb totes les conseqüències. Però em sembla que la cosa no va per aquests milers d’€. El Sr. Ribó, català, d’ICV, és el President del conjunt dels Defensors del Poble d’Europa. I això de que sigui un català qui, en nom dels Ombusdmen europeus hagi d’entrevistar-se amb les més altes esferes, Presidents, Primers Ministres, Caps d’Estat... de tot el món i que aquest càrrec no sigui en mans d’un Hidalgo, per molt poc idoni que fos pel càrrec, els hi costa molt de pair. Personalment preferiria que, si aquesta premsa tingués el valor que vol aparentar, gastessin les energies, per exemple, investigant al Sr. Múgica, durant no sé quants ans Defensor del Pueblo d’Espanya, una figura enterbolida per uns fets de pèssima memòria: el famós 23 F.

J.  Vinyeta  -  20 de Juny de 2012

dijous, de juny 14, 2012

152.- Captaires orgullosos

152.- Captaires orgullosos.-


Europa ha entrat al rescat d’Espanya. 100.000 milions d’€ és la quantitat que Europa posarà a la disposició  de la banca espanyola per intentar sortir del forat que el totxo (tot i que sembli contradictori) li ha creat. Aquesta va ser la notícia que va donar el Ministre Guindos dissabte passat. Es tracta, va dir, d’un préstec a la banca espanyola, a un bon interès y amb  el que  gairebé ens volia fer creure que se’ns donava  la panacea per sortir de l’atzucac. No hi havia rescat ni intervenció i, en conseqüència, era la millor sortida possible. I el que era extraordinari era que, aquesta fortuna, la pagarien els bancs i que, en cap cas, els ciutadans hi hauríem de participar en el seu retorn. Bravo!

El diumenge, a l’endemà, el desaparegut Sr. Rajoy feia acte de presència i ens tornava a parlar de la bondat del préstec (des de dissabte passat les paraules rescat o/i intervenció han desaparegut del Diccionario de la Lengua española), insistia en el tema de que els ciutadans espanyols no hem de preocupar-nos perquè el crèdit de la UE el pagarà, en la seva totalitat, la banca. I per donar una mica de més d’èmfasi a la seva retòrica explicació, afegia, amb la sorna que permet la hidalguia habitual castellana, que havia estat ell, com a Cap de Govern, qui havia demanat “l’obertura del crèdit...” a Europa. Amb tot i el  que estava caient, el Sr. Rajoy decideix assistir al debut de “La Roja” aquell mateix diumenge, a Polònia. Aplaudiments!

Vint – i - quatre hores més tard,  Europa deia que sí, que el crèdit es donaria, que hi hauria condicions (IVA, atur, funcionaris, jubilacions, com a més immediates), que el crèdit havia estat “aconsellat”a Rajoy per la pròpia Comissió Europea i que el crèdit es donava al FROB, és a dir: que el propi Estat Espanyol era el que es feia responsable de la devolució del crèdit concedit (per tant, que els ciutadans, si van mal dades, haurem de carregar amb el crèdit de marres). A més, segons Europa, era quasi imprescindible la adjudicació – acceptació del rescat d’Espanya[1] abans de les eleccions gregues del dia 17, resultat que pot empitjorar la situació de l’Euro a la UE. Que, a pesar dels desitjos del Sr. Montoro, “homes de negre” vindran des de la Comissió i del Banc Central Europeus, acompanyats pel Fons Monetari Internacional, per a revisar la gestió del “crèdit” concedit. Que la condició imprescindible per a mantenir-lo és que l’Estat Espanyol continuï amb la aplicació de les mesures de contenció del dèficit... I encara falta la lletra menuda...! Sort que és un crèdit sense afectacions sobre la ciutadania...!

És evident que  m’haig de creure el que em diuen, perquè les meves llums no donen per a més. Però fent els  comptes  de l’avia, si que  m’esvera el pensar que, si els bancs ja avui no tenen un duro, com podran retornar un crèdit  d’aquesta envergadura? S’afegirà aquest rescat als 168.000 milions d’euros que l’Estat (FROB) ha avançat a la banca durant els anys 2010 – 2011? Amb quins criteris el FROB repartirà els diners i qui en voldrà? Com i quan cobrarà, el FROB? O seran només els “hombres de negro” el únics que manegaran l’afer?

Que tot això no son més que especulacions? Dons és veritat: ningú ha sortit a explicar-nos la veritat de la situació econòmic – financera en que ens trobem, a fer llum en aquest joc de disbarats en  que ens fan participar. Però és per això precisament que ens sembla tenir clar que el Govern del Sr. Rajoy està de genolls davant de la Comissió Europea (i amb ell,  tot l’Estat Espanyol). De genolls i sense autonomia però,  això sí, traient pit. Recorda allò que ja s’explicava al segle XVII d’aquell “hidalgo” castellà, mort de gana, que sortia al carrer, amb un escuradents a la boca[2] i amb engrunes de pa enganxades a la barba, per fer creure que havia menjat d’allò més bé, quan la realitat era que res havia endrapat, i des de feia dies. Malauradament és un posat que sembla formar part de  l’ADN d’aquest Estat en que ens toca viure.

Diuen que en Napoleó va definir l’Espanya de principis del segle XIX com a  “... un país de diez millones de pordioseros orgullosos...” Jo no he sabut confirmar-ne l’autoria de la frase, però sí que he trobat referències al respecte en autors pròxims a l’Emperador[3] i, en conseqüència, no se’m fa estranya l’autoria. I pot ser que, perquè en Napoleó la va encertar, en tal dia com diumenge passat, el cap de Govern Espanyol, amb l’aigua al coll però incapaç, per allò del ADN del que parlàvem, de reconèixer errors; cap d’un partit polític que, per motius de corrupció, fa també aigües per tot arreu; incapaç de fer-se  creïble davant de la ciutadania, enviant  a Ministres per donar-nos notícies, però absent en el moment de donar-nos explicacions; sospès, per activa i per passiva, en transparència informativa; sense voler-nos acostar, pel que sembla, a la realitat de la situació, tot i que amagat i no sabent si amb pànic escènic, ens ve a dir amb l’orgull de pidolaire sàtrapa i indolent, confirmant Napoleó,  que per tot plegat no cal esvarar-se,  que el Reino de España encara es Sobirà. I així va estar! Ell, captaire orgullós, per a demostrar-ho, aquella mateix tarda se’n va anar al futbol.

J.      Vinyeta
13 de Juny de 2012


[1] Europa en parla obertament, de rescat, tot  i que no estava acabada la auditoria necessària que definirà amb exactitud la quantia de diners que  farà falta
[2] Escuradents que era finalment conegut com  “el falso testimonio”
[3] Especialment del que era el seu Ajudant de Camp i Embaixador, Caulaintcour que veia a España com a un País “... de andrajosos, piojosos,... comandados por frailes empecinados...”

dijous, de juny 07, 2012

Fe d'errades

Correcció

És necessària una correcció.  En l'article anterior, on hi diu "...voreja els 45 BILIONS..."  ha de dir "...voreja els 4 BILIONS...". La xifra continua sent astronòmica, però no perquè ho sigui ha de ser exagerada. Perdoneu.

J.  Vinyeta
7 de Juny de 2012

dilluns, de juny 04, 2012

151.- Bankia, les Autonomies i Manos Límpias

151.- Bankia, les Autonomies i Manos Límpias


Des de que el PP arriba al Govern Central, no hi ha hagut dia en què, des de Madrid, es deixés d’insistir en que el gravíssim problema de l’Estat residia en les Autonomies, que aquestes tenien un forat a la butxaca i que la primera qüestió era la de redreçar-les i endreçar-les. Aquí sabíem també que, quan es parlava d’Autonomies maldestres, ells ulls de l’Estat, de tot l’Estat, es giraven, tots, cap el Nord Est de la Península: Catalunya era (i per a molts encara ho és) el símbol de la perversió econòmica, tot i el dèficit fiscal amb  la metròpoli i els sistemàtics incompliments del Govern Central amb la  famosa Addicional tercera i amb els fons de Competitivitat y de Compensació.        

Però vet aquí que es destapa l’afer Bankia: El PP  es troba emmerdat fins al coll en el tema i, de retruc, les dues autonomies “bandera” del Partit, València i Madrid, presenten un dèficit que és el doble del que fins ara anunciaven. El tema de València sorprèn menys per la megalomania fefaent del Sr. Camps. Però la Lideresa, constantment mirant cap el Nord Est, afirmava de forma sistemàtica que la comunitat de Madrid era també, en l’aspecte financer, exemplar. I ha resultat que no, que d’exemplar financerament tampoc en tenia res. Ens quedarà per aclarir, a més,  quins son, realment, els deutes que les Autonomies valenciana i madrilenya tenen directament amb Bankia (a través de Bancaixa uns i de Caja Madrid els altres) per acabar de ratificar el desori.

I és ara, quan és pal·les que el PP i les seves autonomies son les primeres que haurien  de ser intervingudes, quan la Lideresa, per raó del dèficit i independentment de la animadversió mútua,  ha deixat a Rajoy amb el cul enlaire, ara, precisament ara, és quan les autonomies arriben, segons el Sr. Montoro, a situació de dèficit zero (!) i es comencen a repartir calés des del Ministeri d’Economia per pal·liar situacions compromeses de les Administracions... i inclús el Sr. Rajoy és capaç d’admetre ara, ara que les seves Autonomies més emblemàtiques estan en la corda fluixa,  que Catalunya està fent bé els deures amb la col·laboració, això sí,  del seu Partit aquí. No hi calen comentaris, oi?

El forat que sembla que  fins avui serà “l’oficial”, queda situat en uns 23.500 milions d’euros, xifra astronòmica que voreja els 45 BILIONS de pessetes (un 45 amb dotze zeros al darrera!). La xifra, per sí mateixa, hauria de fer tremolar a molts i la fiscalia potser hauria d’actuar d’ofici quan menys per saber  el per què de tot plegat, on ha anat a parar aquesta milionada i demanar-ne responsabilitats. O no?



Els sindicats majoritaris estaven asseguts al Consell d’Administració de Bankia amb bons sous[1] i amb la finalitat estatutària de “...velar por la correcta administración y gestión...”, i han d’estar tant callats com la resta de consellers i afins  del consell d’administració perquè tots plegats en son responsables, en el millor del casos, per omissió.  Per tant, procuraran passar el més desapercebuts possibles i sense denunciar res. És per aquesta raó que un sindicat ultra conservador, Manos Límpias, aprofita el buit que deixa la manca de voluntat política dels partits  i dels sindicats majoritaris en “revisar” la situació de Bankia, per presentar davant dels jutjats una denuncia per l’afer amb els noms de Rato, Blesa i  Fernàndez – Ordoñez com a responsables del desastre.

No deixa de ser curiós que hagi hagut d’estar un sindicat amb reminiscències franquistes, amb reminiscències d’una època en la que la corrupció era a l’ordre del dia i en les altes esferes[2], qui ara pugui i vulgui bellugar el  tema. Manos Límpias, aferrat als valors patris i símbols propis d’una època,  obra la Caixa de Pandora que tant el PP com PSOE estan intentant deixar tancada amb l’excusa de no complicar la situació financera del País. Pot ser sí que el que pretenen Rajoy i Rubalcaba és amansir la fera exterior. Però als que no entenem de res més que de pagar, ens sembla que l’objectiu real de mantenir la caixa tancada, torna ser novament el d’amagar-se un a l’altra la vinculació  en l’afer. Pot ser que, tot i a contra cor,  algun dia haguem d’agrair-li a Manos Límpias saber alguna cosa  de tot plegat.

En el tema Urdangarin, em va semblar entendre que  Manos Límpias buscava erosionar a la monarquia[3] i la pròpia institució hi va col·laborar amb errors de “bulto”. El que no sé és la intenció de Manos Límpias en l’afer Bankia. Tindrà ara també el mateix objectiu, tot i que de forma indirecte? Si, arrel de la denúncia, se’n derives una espècie de “caos financer i administratiu” a l’Estat, a qui beneficiaria realment? Catalunya en aquest últim supòsit, aniria millor o pitjor? La veritat  és que no sé respondre’m...


J. Vinyeta.
3 de Juny de 2012


[1] Segons El Confidencial Digital a 30 de Maig d’enguany,  els dos representants de CCOO varen cobrar 625.000 €  durant l’any 2011, i un representant d’UGT 185.000€ durant el mateix període.
[2] Podríem citar casos emblemàtics com els de Redondela (Reace), Sofico,  Manufacturas Metálicas Madrileñas i d’altres...
[3] Sembla que el sector més dretà invoca per la instauració d’una República suposadament presidida per J.M.Aznar