160.-
La corda és tensa.-
Els fets d’Andalusia amb
l’assalt d’un parell de supermercats son fets que han cridat l’atenció i, no hem de negar-ho,
una certa alarma. Ha estat un problema greu tant des del put de vista polític i
també, com a mínim, des del punt de vita
social.
Des del punt de vista
polític és inadmissible que un membre dirigent
d’un sindicat, que pertany a un partit, diputat i alcalde
des de fa més de trenta anys (des de les primeres eleccions municipals
al 1979), hagi encapçalat aquest assalt. És cert que el Sr. Sánchez
Gordillo ha estat (i pel que es veu, encara és) un home valent que s’ha
enfrontat, quan ell ho ha cregut convenient, al poder central. El que no sé és
si amb aquests enfrontaments, començats fa trenta anys amb l’ocupació de terres
i exigint una reforma agrària, ha aconseguit portar als conciutadans del poble
que presideix (Marinaleda), a bon port o, ans al contrari, els ha posat en el
disparador dels rumors del subsidi permanent després d’una èpica batalla per la
prolongació dels famosos PER en aquells moments. No és qüestió d’entrar ara a
discutir-ho, tot i que podria ser que les accions que el propi alcalde ha dut a
terme en aquesta ocasió no siguin més que una continuació d’aquella batalla que
es va perdent. Els fets concrets assenyalen a un Sr. Diputat per Sevilla, Alcalde,
dirigent sindical del SAT i afiliat a IU, com a responsable directa almenys
d’un dels assalts a un dels supermercats. No sé si el partit al que pertany
pensa prendre mesures disciplinàries al respecta. Però, si per no mantenir la disciplina de vot de partit,
el partit expulsa al seus afiliats rebels, què no ha de fer d’avant d’una
actuació delictiva?
D’altra banda vull fer
referència a l’aspecte diguem-ne social del fets. Des de fa molt de temps em
sembla veure una certa complaença per part de l’esquerra davant dels que
podríem definir com atacs a la propietat
privada, ja sigui de forma dita pacífica (els okupes, per exemple) o realment
de guerrilla urbana (a Barcelona recordem les destrosses de l’última
manifestació dels indignats), amb comentaris si no justificadors de les
actituds esmentades, però sí que diguem-ne “comprensius” amb elles i, en
general, fent-ne responsables, bàsicament
a la societat i, sense pal·liatius evidentment, al sistema polític de
torn en el govern. I em limito a constatar fets. Els assalts als supermercats andalusos també son
un atac directa a la propietat privada, agradi o no que es digui així, i que no
te excusa i/o justificació possible.
Però també en aquest cas, com ha passat
en els casos que he mencionat abans, hi ha hagut veus complaents en els fets,
arribades dels mateixos sectors que esmentava. Si, com suposo, aquests
fets han estat en un moment greu produït
– agreujat per la situació aguda i dramàtica que estem vivint tots plegats, els
serveis socials del govern de torn tenen l’obligació d’apaivagar el foc abans
que s’estengui, i la societat civil (els supermercats en aquest cas) poden
participar-hi, si volen[1],
en un gest solidari. Però també ha de quedar clar que un assalt a un
supermercat és tan greu com un assalt a una joieria, perquè si s’entén que la
gravetat dels fets ve donada només pel valor econòmic del producte obtingut i
no pel fet en sí mateix, molt malalta tenim questa societat nostra.
De totes maneres, aquests
fets son, com es diu vulgarment, un
“avís per a navegants”. El mes d’Agost s’acaba i tot fa pensar que l’executiu
central s’haurà d’enfrontar a situacions límit aquesta tardor. Davant dels fets
que he comentat, està en boca de molts que l’imperi de la llei ha de ser la
norma de convivència. Però aquesta llei l’escriuen els poderosos, és cert. Tant
que la fan de forma que per robar en un
supermercat pots anar a la presó però
per fer desaparèixer 24000 milions d’euros, en pots sortir-ne ben parat i sense
haver de retornar els diners. La Llei també ha de ser de compliment per aquests poderosos, perquè si no es va creant
la sensació de què precisament aquest poder, a vegades invisible però sempre fàctic,
és qui tensa la corda portant-nos a
situacions límit. Els qui estan en condicions de fer complir la Llei entre
aquests poderosos son el Govern, el Parlament i els Jutges, però tinc la
sensació de que tots ells estant penjats dels fils, com titelles, d’aquesta mà
invisible, i això fa que, massa sovint,
creixi una sensació d’impotència i de manca d’ajuda, com a mínim moral, per a suportar tot el que la
ciutadania ja està patint en pròpia pell.
I això no vol dir que justifiqui en cap
cas les accions que he comentat. Però ha de ser un avís per a qui el vulgui rebre i entendre.
J. Vinyeta
10 d’Agost del 2012
[1]
Perquè en cap cas podrà entendre’s com a solidari qualsevol acte que no sigui voluntari
i de lliure decisió, com no sembla hagi passat en aquest cas.
