103.- Comentaris

103.-Comentaris.-


La setmana va començar bé amb l’anunci de la treva d’ETA. No és la primera, però sí que m’agradaria que fos l’última i definitiva. De quí depèn? Dons la veritat és que entre el Govern Central i els propis etarras han de posar fi a una situació enquistada, enquistada perquè cap de les dues parts ha pensat en res més que en la victòria. Personalment entenc que un tema tan complex (presoners, víctimes, exiliats, entorns, etc...) només es pot resoldre amb diàleg (i aquí les dues parts han de posar-s’hi amb la discreció necessària, però efectiva) no oblidant, per molt que dolgui a tothom, que s’estarà parlant de pau i no de victòria. I dient el que dic, no vull justificar res ni a ningú: no es pot anar pel carrer foten bombes. Però si tots hem de complir amb la Llei, l’Estat no en queda exempt i per tant també l’ha de complir (amb la Llei Penitenciària, per exemple). S’han aixecat moltes veus, per no dir totes les que s’han aixecat, que posen en dubte la qualitat de la declaració d’ETA a través de la BBC. Tot i que la policia ha de continuar la seva tasca, no voldria que, per uns o pels altres, es malbaratés una altra ocasió d’establir la pau. Cal aprofitar-la, però tots han (hem) de tenir clar que de qualsevol negociació, tot i que en surti tothom satisfet, sempre cada part hi haurà perdut un llençol o...dos. Si no hi ha aquest convenciment, no cal començar. Es continuarà parlant de victòria i no de pau, i el fracàs tornarà a ser complert.

Ignoro per quina causa el govern d’Iran està jugant amb la vida (o millor seria dir amb l’execució) de Sakineh Aixtiani. La condemna a lapidació està suspesa, però en cap cas em sembla que això vulgui dir que la noia estat indultada o que no es durà a terme l’execució de la sentència. Tot aquest procés ha deixat en evidència una falta de coherència molt freqüent en aquest nostre País: tothom està disposat a manifestar-se contra els dolents i que sempre son els mateixos. Però, en aquest cas, ningú piula. Les esquerres nostres, tan intel·lectuals, tan assenyades, capaces d’amargar-li el dia a una noia cantant, ara fa un any, per ser jueva, son incapaces d’aixecar el mateix crit davant d’una salvatjada com la que se’ns prepara, misògina, primitiva, inhumana. Per què? Només per què la posa en pràctica l’enemic jueu per antonomàsia?. Quina moral voldran fer-me veure? I les ONGs, no son capaces d’organitzar res a favor de la vida de Sakineh, que els hi resultaria bastant més barat que noliejar no sé quants vaixells sense la més mínima possibilitat d’èxit, llevat de l’espectacle mediàtic que va posar als organitzadors en la primera fila dels mitjans audiovisuals del País? On son ara els criteris de justícia que animaven aquelles expedicions? Perquè ara no han bellugat ni un sol dit?. Els clixés de tots aquests als que faig referència, estan molt ben apresos i s’apliquen mantenint els criteris inicials de bondat i justícia que ens han volgut fer veure dogmàticament com a únics: Els dolents son sempre el mateixos i un keffiyeh posat de bufanda o, millor encara, enrotllat al cap i tapant la cara ho justifica tot, inclòs un Kalashnikov, perque en aquest País nostre només els que porten el “keffi”, son els bons...

S’han convocat Eleccions a casa nostra: el 28 de Novembre. I ja s’ha començat a esvalotar el galliner. Les declaracions ahir d’en Ramón Tremosa han agradat molt poc, gens, al PSC. Bàsicament el Sr. Tremosa ens diu que el Sr. Montilla és regionalista, espanyolista i claudicant amb centralisme. No penso que hagi dit res que no sigui veritat. Potser es podia estalviar la referència franquista, que realment és el que ha caigut fatal, però és ben cert que qualsevol governador civil o representant del Generalísimo a Catalunya hagués reunit, com a mínim, les condicions que esmenta el Sr. Tremosa. El problema resideix en que el Sr.Montilla, tot i havent estat triat democràticament, la qual cosa el diferencia clarament de ser un d’aquells triats a dit, es manifesta obertament en contra d’un possible Estat Català, és el cap d’un partit marcadament espanyolista i, fins avui, ha claudicat sempre davant dels interessos del partit en el poder, clarament centralista, i del que en forma part a Les Corts de Madrid.

També s’han iniciat converses entre jueus i palestins. Mala peça al taler, perquè cap dels dos hi vol perdre ni un sol mocador en les converses. També el problema, en aquest cas, és de l’alçada d’un gratacels. Però, ja des de fa dies, em vaig preguntant si no hi ha altres interessos, i obscurs, a banda dels directament implicats, perquè es vagi mantenint molt alta la temperatura d’aquella zona. Qui belluga els fils de les titelles? Per cert: no us ha sorprès la defensa aferrissada que dels jueus ha fet en Fidel Castro i la càrrega de profunditat que ha llençat al respecta contra el Sr. Ahmadinejad?



Vinyeta
Setembre, 2010

102.- Agost 2010

102.- Agost 2010 .-


Els periodistes s’han queixat sempre dels mesos d’estiu perquè, segons diuen, no es generen notícies. Haig de creure que aquest estiu, aquest mes d’Agost concretament, si han estat per la feina, n’han tingut a dojo. N’exposaré unes quantes, totes elles amb caràcter orientatiu però, en cap cas, l’imitatiu.

Durant tot el mes d’Agost, hem anat a remolc de la famosa Llei antitaurina i la conseqüent prohibició de les curses de braus. Personalment no deixa de sorprendre’m que una llei, que és una prolongació d’aquella famosa Llei de no sé quants anys enrere feta per a garantir els drets dels animals, i que només va ser capaç de mig arreglar a gats, gossos i canaris, no vagi més enllà del nas dels legisladors per la sola raó de no emprenyar a part del personal en uns moments pre electorals. Entenc que és claríssim que als pobres braus se’ls destroça a les “Plazas” i per tant, és necessària una protecció de l’animal que no en té cap culpa de que uns amants d’un anomenat art aplaudeixin “banderillas” i “picadores”, és dir a les no se quantes putades que se l’hi fan a l’animal perquè arribi amansit a l’últim terç. Però no entenc que això, la mateixa Llei, no s’apliqui a la resta d’espectacles – diversions en la que els animals, tots els animals, per costums arrelades o no tant, serveixin d’entreteniment i que en massa ocasions, son perversament maltractats. Queda clar que son més importants els vots, i que la Llei està mal feta o incomplerta per raons purament electorals.

Però hem tingut més coses: les declaracions del Conseller Castells han posat els pèls de punta a un bon sector del PSC que sembla incapaç de tallar el cordó umbilical amb el PSOE i incapaç de començar a pensar en el País. Ja sé que aquestes actituds negatives respecta del País, no son exclusives dels socialistes (només cal recordar l’endemà de la manifestació famosa), però així com els partits d’aquí poden decidir, tot i que decideixin malament, als del PSC no els hi queda ni la possibilitat d’equivocar-se sols.

Nova ofensiva contra el català, aquesta vegada des d’aquí, des de casa mateix: un Sr. Domingo, diputat al Parlament, ex- Ciudadanos, que pertany al grup mixt (dic tot això per deixar clara la seva representativitat) enarbora la que sembla serà la seva bandera en la propera legislatura (la de Rosa Díez?), se’n va a veure a la Defensora interina del Pueblo i li prega, cosa que fa, que presenti davant del Tribunal Constitucional, un Recurs d’inconstitucionalitat contra la llei que estableix que el català serà la llengua d’acollida en la recepció – integració dels immigrants. Potser si que ens hem cregut que vivim a Catalunya, oi...? Em recorda una mica aquella idea primigènia del PSC (en aquell document que tantes vegades he citat, titulat Per Catalunya i atribuït al Sr. Maragall) en el que semblava prioritzar al castellà sobre del català i que a gent mal pensada, com jo, li semblava que allò, amb aquella peregrina i malt pensant idea, volia dir que per ser alguna cosa a Catalunya havia de parlar-se català, que per tant quants menys el parlessin millor i també per tant limitava l’ascens dels nou vinguts, deixant el núvol que forma la classe líder del País i del poder, només a les seves mans, a ells, catalans de soca-rel, únics en el domini del idioma que podia concedir-los-hi el manteniment d’aquell núvol. Potser aquells mal pensants com jo teníem tanta raó al respecta que el PSC decideix anomenar, per a corregir-se, un Secretari General, i posterior President de la Generalitat, forà. Potser que el Sr. Domingo pensés exactament igual que aquell PSC, en el moment de presentar el seu recurs[1]. Ell sabrà si hi ha trobat raons de pes per a fer-ho o ha estat, com ha passat en altres ocasions, només per tocar allò que no sona i fer-se “sonar” a ell mateix perquè se’l vegi. Suposo que no tindrà res a veure la decisió del Sr. Domingo amb aquell pensament del PSC al respecta, oi? Però no es pot negar la similitud entre les conseqüències que en poden resultar seguint el camí del PSC o el del Sr. Domingo.

Però ha vingut després el seu ex cap de files, el Sr. Rivera i actual cap dels Ciudadanos, i davant la ja manifestada voluntat de tornar-hi del Sr. Domingo, i ara per la nova i recent Llei de Comerç, el Sr. Rivera no perd pistonada i se l’hi avança al Sr. Domingo presentant un nou recurs a la ja anomenada Defensora interina del Pueblo, perquè arribi al TC amb aquesta nova llei, per vulneració del drets lingüístics dels castellano-parlants. El Sr. Rivera, no podia deixar passar l’ocasió. Sí, senyors Domingo i Rivera. Així es fa ! El bilingüisme és això: el castellà davant i, darrera, el que quedi... procurant que no en quedi res! Si els seus criteris d’equitat i justícia son els que normalment ens presenten, m’horroritza pensar – com diria Unamuno - que vostès i els seus poguessin un dia dictar les normes de psicologia de les masses[2]. No sé si un dia, com Sant Pau cauran del cavall i veuran la llum, que no té perquè ser la que pugui generar una Estelada. Senzillament la llum que es genera de la bona fe de les relacions de senzilla convivència. Si aquesta llum no els hi arriba i segueixen en aquesta dialèctica, temo que els veurem vestits d’uniforme blau - gris –corretjam – jou i sagetes, si és que abans, jo no ho sé, ja no els havien lluït. Si aquestos uniformes tornen a imposar-se, suposo que tots recordarem el que va passar a l’ Alemanya dels anys 30...

El PSC ha començat la seva precampanya electoral dient-nos que un referèndum per a l’Independència, crearia una fractura social de resultats imprevisibles. Jo penso que la expressió del PSC no respon més que al pànic que al PSC li crea només el sol fet de pensar que, si no canvien les coses (no segueixen la línea Castells, per exemple) no els hi caldrà més remei que enfrontar-se amb els seus caps de fila a Madrid, que ja seria hora, perquè sempre s’ha dit que fins que no hi ha un enfrontament clar i directa entre pare i fill, aquest fill no acabarà de créixer mai. Ells, el PSC, han de decidir si volen anar a més o no. Personalment, dels fills que no han sabut independitzar-se sempre n’he tingut un cert recel.

La penúltima (dic la penúltima, perquè sempre hi haurà la que ve després) ha estat la de portar a les escoles la fruita perquè els nens en mengin un parell de cops per setmana. Un País que té greus mancances d’ensenyament, ha de fer a l’escola allò que haurien de fer els pares? Aquest “placet” permanent a que les escoles supleixin la funció educacional de la família en general i dels pares en particular, és, en la meva opinió, una aberració perquè ens porta a un sistema educacional doctrinari, lentament és cert però inexorable, que no és altre que el sistema que es va aplicant en els països que, tot i presumin-ne, no son aigua massa clara. Ningú és capaç de dir-los-hi al pares que els seus fills han de menjar fruita a casa, per allò d’una dieta equilibrada, i que a l’escola s’han d’ensenyar matemàtiques?[3]

Tot plegat, tot i que el que he exposat només és un petit tast, suposo que d’aquest estiu els periodistes no es queixaran. O sí? No serà que, a vegades estan de vacances... permanents?


J.Vinyeta
Agost, 2010






[1] Sobre l’origen de Ciudadanos vaig exposar el meu criteri en l’article nº 40 del bloc, Novembre del 2006
[2] Famós discurs d’Unamuno el 12 d’Octubre de 1936 a la Universitat de Salamanca.
[3] Bona part del que jo penso del sistema d’ensenyament va quedar exposat en el meu article nº 73 del meu bloc, d’Octubre del 2008.

101.- De Dogmatismes

101.- De Dogmatismes.-


Abril de 2008. Els fets al Tibet tenen al món amb l’ai al cor. La Xina, davant de l’amplificador que suposa el fet dels Jocs Olímpics que ha d’inaugurar quatre mesos més tard, intenta aplacar la revolta tibetana de l’única manera que sap fer-ho: deixant desenes de morts pel carrer. Arrel de tot plegat, escrivia jo aquell mes d’Abril:

“Pels xinesos, això dels drets de l’home, és una entelèquia que respon als conceptes polítics burgesos [...], conceptes que son contraris als abusos dels sistemes polítics dictatorials. I tots aquests sistemes dictatorials només pensen quelcom així com que el individu i la societat estan només que al servei d’uns suposats interessos supranacionals, la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Deu. I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que han imposat aquell sistema”. [1]

Intentava expressar, d’una forma més o menys raonada, que les dictadures imposen el que podríem anomenar un “Dogma” en contra del qual no pot haver-hi res més que paraules buides i del que només uns privilegiats en poden fer interpretacions, arribant a crear unes societats perfectament domesticades o adormides, com millor es vulgui creure, amb ferris controls del pensament - ideologia, de la paraula i de l’obra en especial sobre de la oposició al dogma oficial que passa com pot i fent cabrioles inversemblants per poder sobreviure (tot i que, a vegades, aquesta oposició ho és per poder-ne crear un altra de dogma, que també imposaran. Ha estat el cas, per exemple, de les revolucions comunistes que han triomfat amb el final de tots conegut, des d’en Lenin fins en Fidel per citar un exemples). A vegades, de sobte, aquella societat endormiscada es desvetlla de cop, rebenta el Dogma i creix tot allò que no havia pogut créixer des de feia anys (sempre recordo aquells instants, impensables només un minut abans, de la revolta contra Ceaucescu). Tot i que correm pel Segle XXI, d’aquestes societats “Dogmatitzades”, amb el seus líders dogmàtics, encara en queden moltes (Xina, Cuba, El Vaticà, Corea del Nord o determinats estats anomenats Islamistes en son clars exemples i, evidentment, no els únics. Hi incloc El Vaticà i aquests determinats estats Islamistes perquè entenc que en son la sublimació d’aquest concepte que vull expressar, perquè la fe que en resulta del Dogma corresponent, a més, l’entenen com de impregnació divina)

Dic tot això perquè, salvant les distàncies, que hem de reconèixer que son moltes, avui, al nostre País, ens està passant una cosa de una certa similitud. Els Partits Polítics em sembla evident que actuen d’una forma similar. Cada un va creant el seu dogma i tots intenten imposar-lo a la societat en la que estem vivint, sense deixar-nos cap més opció que el vot, (i amb això sí que hi ha diferència amb els altres dogmes dels que parlàvem), és a dir a la elecció del dogma que volem que se’ns imposi. Tan és així que la disciplina interna dels partits és gaire bé quarteraria i la “societat” pròpia o l’entorn del partit corresponent actua només en funció de les ordres (normalment son “insinuacions profundament raonades”) que rep: el compliment del dogma es converteix en un deure per aquests que, donada la incondicionalitat dels simpatitzants dels partits, intentarán definir amb el seu vot la moral general independentment del sentir de la resta dels pobres mortals sense fe i, en massa vegades, ho fan sense el més mínim anàlisi sobre aquest “Dogma” que, increïblement, han acceptat religiosament.

Un exemple clar. Dia 10 de Juliol. Centenars de milers de ciutadans demanen a aquests partits polítics unitat en defensa de la Nació Catalana. La resposta dels Partits tots sabem quina ha estat. Diguin el que diguin, el seu “Dogma”, el “Dogma” particular, no els hi ha permès aquella unitat que es demanava. I el seu dogma serà el que se’ns imposarà en les properes eleccions.

Amb els partits que van naixent, em temo que pot passar el mateix, si no està passant ja. Neixen amb idea de respondre a allò que va ser el lema d’aquella manifestació d’aquell 10 de Juliol. Però tinc la sensació de que els diferents “dogmes” es van imposant en els medis corresponents de cada un i que, per tant, la conciliació entre ells, serà pràcticament impossible.

I per què tot això? Em sembla que, a pesar de tot, la resposta és molt simple: els dirigents de tots aquests Partits, i dels altres que també haurien de ser-hi per a dur a bon fi aquell lema d’aquella manifestació, que no hi hagin dubtes al respecta, volent ser autèntics “Popes” o “Papes”, digueu-ne com vulgueu, d’una religió de la que tan sols ells pretenen tenir el dret i la suficiència per a la interpretació de la doctrina corresponent de la que ja han, prèviament, impregnat al seu Partit.

Ja sé que fer comparances és dur i perillós, però tinc la sensació de que aquests Popes ens volen donar lliçons de democràcia especialment fent coses internes a casa seva amb finalitats particulars (la de ser escollits Popes o Papes), però que aquest aspecte demòcrata del seu grup - partit que ens volen presentar, ho és més de portes en dins. En Franco també tenia suficients afins o addictes (tants que encara avui dia ens van fent anar per on volen) per ser triat Pope o Papa en el moment que li convenia, amb una suposada democràcia interna que el triava i per aclamació. I aquella suposada democràcia interna, no era res més que la garantía per l’establiment d’un Dogma inqüestionable, el del seu líder, que era acceptat sense cap dubte i amb tota submissió i imposat a la resta dels pobres mortals descreguts.

I amb tots aquests que volen ser nominats, hi ha quelcom similar: molta democràcia interna per a simular decidir als que ja se saben guanyadors, però incapaços de portar aquesta democràcia al carrer i fer el que realment els hi toca fer con a representants que pretenen ser dels pobres mortals descreguts com jo: assumir i representar la voluntat ja expressada (entre manifestants i participants en les anomenades consultes, per molt més d’un milió de persones) en contes de imposar-nos els seus Dogmes. El que passa és que el fer-ho com entenc personalment que caldria de fer-ho, només presenta un problema que, per a tots aquests dels que parlo, deu de ser molt seriós i important: cap d’ells vol renunciar a ser investit amb la tiara corresponent que serà el símbol de la seva benedicció i supremacia. El País, que tant diuen estimar, sembla que no té cap interès per a tots ells, llevat del vot captiu que poden rebre. Com deia en de Palol l’altra dia al diari Avui, no estan a l’alçada política que els hi requereix el moment històric que estem vivim, actuen com a petits dictadors ( i ho dic dolorosament), com si volessin fer-nos creure que necessitem ser “ensinistrats” en els afers polítics precisament amb el seu Dogma. Trist, molt trist, perquè els esforços que podem fer individualment han de formar part de la voluntat col·lectiva en el mateix objectiu. I aquí és on aquests Popes o Papes, han de deixar de voler-ho ser per a liderar, senzillament dit i sense altres objectius, aquesta voluntat dia a dia més evident i que diuen voler respectar. Si és veritat que volen respectar-la, aquesta voluntat, dons que ho facin, perquè el que necessitem son líders que enarborin l’Estelada i que, quan girin el cap puguin apreciar que tots nosaltres hi som darrera. No necessitem Papes que, amb una creu processal a la mà, vagin beneint a tots aquells que s’agenollen al seu pas.



J. Vinyeta
Agost 2010




[1] Nº 62 del Bloc.- El Tibet .- Abril 2008

100.- Després de la manifestació

100.- Després de la manifestació .-

Han passat al voltant de 15 dies des d’aquella manifestació que va incomodar a uns quants i que, pel contrari, va eixamplar l’esperit a molts. La gran por que ens envaïa a aquests molts, era aquella amagada convicció de que els dirigents dels partits polítics (i tots, llevat del PP i de Ciudadanos, hi van ser-hi), no estarien a l’alçada del que allò representava. Vaig tenir l’ocasió de dir-li al Secretari General d’un dels Partits en el Govern que fossin conscients de que si érem tots allà havia estat per culpa seva i dels altres tres partits importants al País (parlo de PSC, ERC, ICV i CiU), que durant no sé quants anys no havien fet res per evitar aquella situació en la ens trobàvem, que ens havien cridat, en el fons, per tapar-los-hi les vergonyes, que tot i així nosaltres, la societat civil, havíem complert perquè tots hi érem i que, a partir d’aleshores, els hi tocava en ells actuar. Per resposta, em va demanar el meu vot per poder-ho arreglar...

Aquella amagada convicció es va convertir en realitat només hores després de que un milió i mig de persones, possiblement la més gran manifestació de la societat civil en els últims 30 anys, escridassés tot l’escridassable, demanés que aquells que s’havien compromès amb el País actuessin d’acord amb aquell compromís, que , encara que només fos per una vegada, s’oblidessin de que les eleccions, tot i sent a prop, no era la fita important en aquell moment i que els crits demanant la Independència del País haurien de ser, encara que a alguns no els hi agradés, suficients per a fer-los reflexionar en el per què de que aquella societat civil, a la que havien demanat ajuda, havia respost massivament. L’espectacle posterior ha estat de traca i mocador: una aparent unitat de mínims acordada al Parlament va ser dinamitada, com sempre, a les Cortes aconseguint que els partits majoritaris (i altres de no tant...) es freguessin les mans amb una fruïció indissimulable. Hem, dons, arribat allà on tots el partits catalans, diguin el que diguin, volien arribar: no “apretar” a Madrid amb el tema de la independència ja que, com saben bé, els hi pot trastocar l’estatus que voleia al voltant d’unes eleccions que no és més que el repartiment de càrrecs i la devolució dels favors que puguin haver ajudat als resultats electorals. Per acabar-ho d’adobar, el Sr. Montilla se’n va a Madrid a parlar al Sr. R. Zapatero per a demanar-li “gestos” per a refer els ponts trancats amb la sentència famosa i, com a primer “gest”, tot just l’endemà, rep la retallada de les inversions en infraestructures que anuncia el Ministres Blanco i, al dia següent, el propi president de Govern Central visita Barcelona sense concretar res. Lamentablement, recordant l’escriptor, tot plegat no ha estat més que la crònica d’una actuació anunciada...

Nosaltres, la societat civil, varem complir amb escreix i ha quedat clar, una vagada més, que aquells que havien de fer les coses per portar-nos, si no a bon port, al menys a una cala a redós del vent, no han fet res per a portar-nos-hi.

El que és cert és que aquells que parlaven de 56.000 participants comencen a parlar-ne d’uns quants més. I la remor de fons dels seus discursos (només cal recordar el discurs de Joan Carles, a Santiago[1]), és un constant demanar unió entre tots els espanyols. Vol dir això que la societat civil catalana, amb aquella sortida al carrer, va causar algun temor. L’Almirall Yamamoto, després del bombardeig a Pearl Harbor va pronunciar aquella frase que va resultar profètica: “Em temo que haurem despertat a un gegant que estava adormit...”. Personalment entenc que aquesta societat civil nostra si no està desperta, s’està començant a desvetllar i pot convertir-se en un gegant de proporcions impensables. I això comença a fer por a l’Espanya imperial, perquè deixa suficientment clar que el nostre futur, el futur d’aquesta societat civil, és a les nostres mans i no en les dels partits col·laboracionistes que aquella Espanya ha tingut fins ara i que no ens ho han volgut deixar creure i que en bona part per causa d’ells hem iniciat aquest camí cap una Sobirania, camí que, en la meva opinió, no te retorn possible. Per acabar-ho de deixar clar que és així, només ha faltat la sentència del Tribunal Internacional da La Haia sobre Kosovo, amb la que moltes cames han tremolat i s’han arrugat alguns melics.

Del perquè de tot plegat penso que no som nosaltres els responsables d’aquesta voluntat de secessió de l’Estat espanyol que dia a dia va creixen. Recordo que en el primer viatge que vaig fer a Londres vaig anar, com suposo que fa tothom, al famós Speakers Corner allà a Hyde Park. Recordo que hi vaig veure un home jove, molt alt, amb els cabells llargs a l’ús de l’època, amb una samarreta blava en la que hi portava estampada la frase “Yahvé made me juïf. Hitler made me Zionist”. Potser podríem traduir-la lliurament dient “Deu em va fer català. Espanya m’ha fet independentista...” Entre els d’aquí, que no han fet res més que fer volar coloms botiflers i els d’allà que volen seguir, costi el que costi, aferrats a la mamella del poder (i de 20.000 milions d’€ anuals, tot s’ha de dir), han aconseguit allò que només fa deu anys era impensable: que en un referèndum sobiranista, un 46% de la població votaria sí a la Independència de Catalunya de l’Estat espanyol. Per a mi, que segueixin així. Faran que cada cop siguem més.

De totes maneres en aquest article, que és el que fa el nº 100 dels que tinc escrits, m’hagués agradat poder brindar ja per la complerta Sobirania del meu País. Encara hauré d’esperar.

Vinyeta
Juliol, 2010







[1] Per cert que per ser un Estat Aconfessional, posar-se a demanar ajuda als Sants…

99.- La sentència i la manifestació

99.- La sentència i la manifestació.-

Ha arribat allò que havia d’arribar i que, des de fa no sé quanta anys, cap dels nostres Partits polítics ha fet res per evitar. La història de Estatut que ha estat escapçat pel TC, no és una història que hagi acabat com ha acabat perquè sí. No ha estat més que una confirmació clara de que durant més de trenta anys el País no ha estat capaç de plantar cara ( i aquest fet assenyala directa i majoritàriament als nostres representants polítics que ho han estat durant tot aquest temps) davant de les constants agressions de que hem estat objecta per part del Govern Central, sigui del color que és o hagi estat i dels corifeus corresponents.

Diguem dons que els Partits catalans son els autèntics responsables d’una desfeta, no tant pel que representa per un Estatut ja devaluat, si no perquè demostra la facilitat amb que “La España” de sempre (“...una grande y libre y antes roja que rota...”) ens deixa en calçotets i, com deia el meu admirat Cardús, amb les vergonyes a l’aire. Per què ha estat possible, una vagada més aquesta rifada? Dons perquè mai, en més de trenta anys, han estat capaços de plantar cara i defensar als ciutadans als que insistentment ens demanen el vot dient-nos que nosaltres, els ciutadans, som el país i ells jugaran a favor nostre. És què el TC no hi era ara fa trenta anys? I els quaranta diputats catalans a Madrid, no podien haver fet quadrar al partit en el govern i al govern central només havent aixecat el dit? No és cert què davant d’unes eleccions al tombar la cantonada els hi ha agafat pànic a que la sentència modifiqués els suposats resultats electorals i han fet totes les cabrioles possibles per aconseguir que aquella sentència no fos pronunciada fins després de les eleccions? No vol dir tot això que se n'en foten del mort i de qui el vetlla? I no és menys cert que ara ens criden a manifestar-nos per cobrir la seva ineficàcia, que se’ns ha mostrat en aquest cas d’una manera cruel i sagnant?

De totes maneres, no és ara, en el meu entendre, el moment de fer una llista de greuges i portar-la als caps visibles dels partits perquè ens convidin a cafè i, amb copets a l’espatlla, ens donin la raó i ens consolin dient-nos que tinguem paciència (més?) perquè tot anirà pel bon camí. Ara ens toca a nosaltres, la societat civil, respondre i en cap cas han de poder-nos dir que no hem estat a l’alçada de les circumstàncies.

Òmnium fa més d’un any que, preveient la sentència del TC, preparava una hipotètica manifestació de resposta que finalment ha posat en marxa. Gairebé mil adhesions, fins avui a 7 de Juliol, de grups - societats – entitats civils així com una molt més que nombrosa quantitat de personalitats de la vida econòmica, social i política, inclosos els expresidents de la Generalitat i expresidents del Parlament que encara estan entre nosaltres, han donat caliu i representativitat a la convocatòria a la qual, l’actual President, Sr. Montilla, en el seu manifest immediatament posterior a la sentència ens va a convidar a participar-hi perquè, com hi deia, som una nació a la que li han arrabassat una decisió democràticament presa i referendada. El lema, consensuat per tots aquells adherits a la manifestació d’Òmnium, és prou clar i prou ampli: “Som una Nació. Nosaltres decidim”. I vet aquí que el Sr. Montilla i tot el PSC, s’entatxonen a dir que el lema no ha d’existir i que només pot encapçalar la manifestació una Senyera, únic símbol d’unitat. Penso que això pressuposa com a mínim dos errors: el primer és que la manifestació no serà unitària per la senzilla raó de que no tots hi serem amb els mateixos criteris de participació que els del Sr. Montilla i el PSC. I el segon és que de la Senyera, que jo sàpiga, no n’han renunciat ni el PPC ni Ciudadanos (moltes altres coses els separen de Catalunya però aquesta, de moment, encara no), i aquests no hi seran (i penso que millor, perquè així no ens haurem de barallar) el que trenca aquesta desitjada unitat política del President Montilla. D’altra banda, els Srs. del PSC només feien que dir que l’expresident Pujol, durant el seu mandat, s’embolcallava amb la Senyera i ara resulta que, segons el propi PSC, o Senyera o res. Qui ho havia de dir, oi?. Independentment de tota la trifurca, és evident que al PSC i al Sr. Montilla, no els hi queda més remei que ser-hi. I no per ser-hi ens els creurem ni una mica més del poc que molts ens els hem cregut fins ara.

De totes maneres el mai ben ponderat Sr. Ferran, l’anti-crosta del PSC, ja ens ha donat una pista del per què de la discussió: el lema incloïa la paraula DECIDIM, que és la que es ve utilitzant en les denominades “consultes” sobiranistes... Però penso que tota aquesta oposició pot tenir altres interessos més concrets. A l’espera de la “bronca” que al Sr. Montilla li arribarà des de Madrid (si no ha arribat ja, i d’aquí potser bona part o tota de la raó del merder al que penso que el PSC, aparentment, s’ha fotut tot solet), el Sr. Montilla es podrà justificar davant del PSOE i del sector del PSC espanyolista, que és majoria absoluta dins del partit[1], dient que, com han pogut veure, ha fet tot el políticament possible i amb plena consciència, per desbaratar la manifestació.

Finalment, el Lema hi ha quedat tal com estava decidit d’antuvi i suposo que molt a contracor el Sr. Montilla i el PSC hi seran presents, amb una Senyera (imprescindible segons Montilla!), però amb el lema als costats de la senyera monumental de 250 metres quadrats. I darrera, la pancarta principal. I darrera d’aquesta pancarta, tos els altres, el País, tots de forma multitudinària, que no unitària, i, qui sap, si per poder-los-hi dir i assenyalar, amb aquesta presència nostra, al PSC i a la resta de Partits presents que s’han comportat com autèntics botiflers vista la seva ineptitud per a defensar-nos.

Encara que a la fi tot plegat no sigui res més que foc d’encenalls, jo hi seré. Del dia després no em podrem parlar, evidentment, fins després, i potser que molt després, del dia 11.


J. Vinyeta
Juliol, 2010

[1] Només cal recordar la defenestració del President Maragall

98.- Jueus i Palestins

98.-  Jueus i Palestins.-

Intentar reflexionar sobre el tema és, ho sabem tots, molt difícil perquè normalment les reflexions sobre aquest assumpte solen ser molt viscerals i, per tant, es fa molt difícil no ja el diàleg si no inclús el més elemental intercanvi d’opinions o de informació. Però no per tot això ha de deixar-se de banda un intent d’aproximació a una situació enverinada assajant, al mateix temps, una aproximació amb   allò que en diem objectivitat, tot i que és inexistent. Per tant, donades les circumstàncies, em limitaré a constatar fets, que normalment és el que resulta menys qüestionable.

1.- El mon ha tingut, diríem que des de sempre, un problema que s’ha denominat el problema jueu: les expulsions, els Progroms, l’holocaust, son potser els noms més significatius de com s’ha intentat portar a terme   la solució d’aquest problema.  Els anglesos i l’ONU varen creure haver-lo resolt, just al finalitzar la segona guerra mundial i amb l’horror de l’Holocaust sobre la taula, amb la creació de l’Estat d’Israel, dividint el territori de Palestina, sota el control britànic, en dos estats  un de Jueu i l’altra Àrab. Rússia i Estats Units varen reconèixer immediatament  (Rússia inclús unes  hores abans que els EUA) el nou Estat beneït per l’ONU, al 1948. L’anomenada en aquell moment LLiga Àrab (Egipte, Síria, Irak, Líban i Jordània) envaeix,  tot just l’endemà de la seva proclamació, al nou Estat portant  així a terme la que seria la primera de les guerres àrabs – israelianes i de la que, majoritàriament, se’n deriva bona part de la situació actual, donat que la victòria  jueva  propicia un canvi en les fronteres marcades per l’ONU  iniciant-se al mateix temps l’èxode dels anomenats, a partir d’aleshores, refugiats palestins.

2.- En aquest nou context, que comença el 16 de Maig del 1948, uns i altres van mantenint i radicalitzant, fins avui dia,  les seves posicions. En el meu entendre tan salvatge és la actuació israeliana  en els camps de Sabra i Shatil·la[1] o en l’’últim abordatge als vaixells turcs, com ho son els constants atemptats terroristes en territori jueu[2], la famosa massacra de Munic o el permanent llançament de bombes - coets per part dels palestins. Per tant penso que  el primer que hem de definir, vistes així les coses i com a conseqüència, és que cap dels dos grups son o actuen com a germanetes de la caritat. En determinats grups palestins en el meu entendre  ha d’afegir-s’hi el plus de perillositat que representa la islamització del problema i el corresponent integrisme religiós. L’ integrisme jueu també existeix, però no és, ni de bon tros, violent com l’altra.

3.- Després de les successives guerres entre els dos bàndols, els palestins han quedat concentrats en dues zones: Gaza i Cisjordània. Hi governa  l’anomenada Autoritat Nacional Palestina tot i que amb dues expressions de forma de  govern molt diferents i diferenciades: Hamàs, branca de la ANP a la que no reconeix, a Gaza, i la pròpiament anomenada Autoritat Palestina a Cisjordània. Les diferències entre una i altra son manifestes. L’Autoritat Palestina, amb més o menys encert, vol la creació d’un Estat Palestí dins del territori d’Israel (aplicació dels acords d’Oslo). Hamàs vol la desaparició de l’Estat d’Israel i situar en tot el territori un nou Estat Islamista i, en conseqüència,  teocràtic. Per tant, si els objectius de Hamàs son els que son, es fa difícil pensar en que  Hamàs pogués acceptar una pau que seria vista per tots (propis i estranys) com una derrota. Per tant, com Hamàs mateix diu, no pot haver-hi treva de cap classe. Donades així les coses, fa de bon recordar aquella frase, molt gràfica,  que diu allò de “...si busques la guerra, no  ploris quan l’enemic es defensa...”. Potser per aquesta diferència profunda de conceptes entre L’Autoritat Palestina i la branca dissident Hamàs, a la zona de Cisjordània no hi ha els esclats de violència tan habituals a Gaza.

4.- Els Estats Àrabs (islamistes o no) propugnen el reconeixement d’un Estat Palestí i recolzen, segons els seu interessos, al bàndol palestí que més els hi convé. Cap d’ells vol als palestins a casa seva, havent-se donat situacions tràgiques com la famosa massacra, i expulsió dels palestins que varen sobreviure, realitzada per la famosa Legió Àrab jordana del Rei Hussein  (el famós Setembre Negre l’any 1970[3]) amb més de 10.000 morts i més de 20.000 refugiats, molts dels quals varen preferir lliurar-se a l’exèrcit jueu travessant el Riu Jordà. Síria ha anat mantenint  el Líban[4] com a lloc d’acollida  d’aquells palestins que tampoc vol a casa seva, mantenint el suport a Hezbollà (tolerant que Hezbollà actuï  com un estat dins del propi Estat libanès) i a les altres faccions palestines, tot i mantenint també els enfrontaments entre les ideologies religioses principals sunnís i xiites, de forma que les “guerres” es facin fora del seu terreny. Iran, per les mateixes raons, afegint-hi la base xiita comú,  suporta obertament a  Hezbollà  però  diguem que, casualment, no te refugiats palestins a casa seva.

5.- Sense voler personalment  justificar res, suposo que coincidirem en que, aquí a casa nostra, de la mateixa manera que en els mitjans de comunicació  l’anti-americanisme és manifest, el pro-palestinisme  també ho és. I això últim no es manté només en l’àrea de comunicació. N’hi ha prou de recordar els fets succeïts durant l’última  celebració de la Diada, aquí, a casa nostra[5], o recordar les desafortunades declaracions del Conseller Saura, titllant de terrorista a l’Estat d’Israel. Dic en la meva opinió desafortunades perquè titllar de terrorista a l’únic Estat Democràtic de la zona em sembla, si més no, amb una manera curta i breu de definir-ho, una frivolitat. Quan es parla d’actuacions en contra dels Drets Humans constato que només es publicita la vulneració d’aquests drets per part d’Israel i no recordo publicitat de les denúncies contra Hamás fetes per part de la Human Rights Watch i Amnistia Internacional el 2002, 2007, 2008 i 2009, per exemple, totes elles contrastades.

6.- Israel ha mantingut i manté el criteri de firmar la pau a canvi de territoris. Egipte i Jordània en son  casos  reals i concrets de paus ja firmades. I la pau amb Síria  està en permanent discussió pels anomenats Alts del Golan que Israel retornaria a Síria de firmar-se la pau. Hezbollà   no està  gens disposat a que aquesta pau siri – israeliana pugui arribar.

He posat, per a dir-ho d’alguna manera, sobre la taula una sèrie de punts que, si bé només en son expressions d’una part del problema, son fets constatables i que, en la meva opinió, no han d’oblidar-se en qualsevol debat que vulgui iniciar-se. El tema és molt pelut i, per tant, qualsevol planteig maniqueista que es faci en aquest cas (com gairebé en tot en la pròpia vida), i que majoritàriament fan les denominades esquerres europees, no fa més que complicar les coses i manifestar justificacions d’actituds que no se sap ben bé fins a quin punt son justificables. És evident que el problema, ja ho he dit,  ve de lluny i que a més, com diu en J.B.Culla en el seu llibre molt interessant i molt ben documentat sobre el problema[6], és un tema en el que gaire bé tothom te opinió formada i és capaç de pontificar sense tenir-ne  un seriós coneixement sobre el contenciós (per això mateix m’he limitat a constatar fets al parlar-ne). Personalment entenc  que les solucions al problema només es poden derivar d’un diàleg entre les parts. Però això sembla avui per avui, com ho ha estat durant anys, impossible. Només cal llegir les declaracions de Mahmud Al-Zahar, líder de Hamàs a Gaza i de Danny Ayalon, viceministre d’Exteriors d’Israel,  i de Bassem Eid, Director general de l’Organització Palestina pro Drets Humans,  publicades al diari AVUI els dies 1 i 3 de Juny  d’enguany respectivament, per adonar-se de les dificultats a resoldre inclús abans d’iniciar qualsevol intent de pacificació.

I aquesta gran dificultat, aquesta gran impossibilitat, també és un fet constatab

 

J. Vinyeta

Juny, 2010

 

 

 

 

 

 

 

 

---

[1] L’acció la varen dur a terme les falanges  libaneses, (com  a revenja per la massacra efectuada dies abans per la OLP de Yasser Arafat  sobre la ciutat cristiana de Damour), amb la connivència i municionament de l’exèrcit israelià sota el comandament d’Ariel Sharon, tot i que no va participar-hi directament.

[2] La  construcció del famós mur per part d’Israel ha enverinat encara més una situació de per sí mateixa ja difícil, però també és cert que el número d’atemptats suïcides en territori jueu ha disminuït de forma  més que evident des de la seva construcció.

[3] Fet que  propicia la creació del grup que, amb el mateix nom,  realitza l’assalt a la Ciutat Olímpica de Munic al 1972, amb els resultats coneguts i la actuació posterior de revenja dels serveis secrets israelians.

[4] La  presència militar siriana al Líban i la conseqüent influència política, és una constant des del final de la guerra civil libanesa, al 1976, ratificada pels acords de Taef de 1986. Tant és així que l’alto al foc en l’últim conflicte entre Hezbollà i Israel (2006) no es pot signar fins a rebre el vist i plau de Damasc.

[5] Veure el nº 81 del meu bloc: De la Diada

[6] Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina.- Ed. La campana.- 3ª Edició.- 2004

97.- Desafectes, cornuts i pagant el beure

97.- Desafectes, cornuts i pagant el beure.-

Estem en una situació de desafecció política greu, perquè la classe polític (la defineixo com a classe perquè es comporta com a tal), ha anat de mal en pitjor des de la mort del dictador fins els dies d’ara. Però per si no en teníem prou, el Sr. Hereu (amb l’acord majoritari del Plenari de l’Ajuntament barceloní, no ho oblidem) ens ha rematat “la faena” amb el famós referèndum sobre la Diagonal. És evident (Murphy dixit) que allò que pot anar malament anirà malament i en el pitjor dels moments. I les coses que acaben malament responen al fet, rematadament demostrat, de que un suficient número dels prolegòmens que condueixen al fet en sí mateix, s’han fet malament, llevat el cas d’accidents fortuïts que normalment son les menys freqüents de les causes del desastre. El desordre, el desconcert, l’ineficàcia, l’ombra de tupinada d’allò més barroera, han estat la norma en aquest referèndum que havia de ser mirall i referència i que s’ha convertit en un desastre institucional i polític que farà que la Ciutat i el ciutadà se sentin avergonyits i més desafectes encara. Ningú, a aquestes alçades, es pot creure que l’iniciativa, desenvolupament i realització de la consulta ha estat possible sense el vist i plau i recolzament del PSC que, pel que s’ha vist, ha calculat malament i els estrategs del partit s’han cobert de glòria. D’altra banda, tot aquell menyspreu sorneguer i insultant davant del 20% de participació ciutadana en les consultes sobiranistes (realitzades sense cap ajut i per tant sense cap cost per al ciutadà), s’ha convertit en silenci clamorós i eixordador davant de la més que minsa participació ciutadana en aquest cas en que no arriba ni al 8% del cens. Per acabar-ho d’adobar, gairebé el 80% dels consultats s’han manifestat contraris a qualsevol de les dues propostes oficials: aquella màquina perfectament greixada que fins ara era el PSC, ha “clavat” el motor (potser per excés de quilòmetres sense passar les “revisions pertinents”...) i allò que, vist des de lluny i amb una mirada només un xic crítica, feia tuf de joc manipulador, se l’hi girat de front i li ha fotut una plantofada a la cara que li ha fet sortir al PSC aquells colors que semblava que no tenia. Perquè el creure que tot i tothom és manipulable (el que no fa res més que manifestar la prepotència d’un partit que ha fet del País el seu predi particular) se’ls hi ha travessat: han fotut un vaitot i han perdut, fins i tot, el poc crèdit que, en la meva opinió, els hi quedava després d’anar-ne deixant bocins pel camí en les darreres legislatures. Ignoro fins a quin punt el Secretari General i President de la Generalitat hi estava ficat dins del Projecte “Diagonal”. Però el PSC té un marcat caire presidencialista i per tant no sé fins a quin punt en sortirà escaldat de cara a les eleccions que tenim al tombar de la cantonada, però no crec estigui del tot tranquil davant del bunyol que ha cuinat el seu partit.
Han jugat fort muntant un plebiscit del que el Sr. Hereu n’havia de sortir victoriós i per aclamació, no han regatejat ni esforços ni mitjans i han perdut de forma estrepitosa. I això no tindria massa importància si no fos perquè han jugat la partida, amb finalitats exclusivament partidistes i clarament espúries per al ciutadania, no ha d’oblidar-se, amb els calés d’aquesta pròpia ciutadania, fotent-los, aquests calés, a la claveguera de la forma més immisericordiosa. I és que realment, a més de fer-nos cornuts, aquests del PSC ens fan pagar el beure[1].
De totes maneres, els hi hem de donar les gràcies per aconseguir que el nombre de desafectes augmenti i, paral·lelament, ho faci també el de la gent cansada d’aquest permanent i submís no fer res i que està a l’espera, cada cop més impacient, de que les coses vagin pel camí, l’únic, que ens ofereixi expectatives i futur: el de la Sobirania.

J.Vinyeta
Maig, 2010
[1] Tot i que no hi ha hagut manera d’aclarir el cost de la “festa” els més optimistes el situen “només” al voltant dels tres milions d’Euros.

96.- Comentaris: pederàsties, Samaranch i la Diagonal

96.- Comentaris: pederàsties, Samaranch i la Diagonal

Ja fa dies que corre arreu el tema dels pederastes membres de l’Església i vaig veient que els comentaris al respecta en cap cas, evidentment, justifiquen els fets, però si que mantenen la tesi de que és un assumpte intern de la comunitat cristiana – catòlica i que, per tant, l’han de resoldre ells mateixos. I em sembla una opció massa simplista. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana presumeix d’universalitat i, li agradi o no, manté una estructura d’Estat diguem-ne universal, amb capital a Roma, amb un Cap d’Estat, Benet XVI, i amb una espècie de ministeris, en general anomenats Dicasteris, els caps dels quals actuen com a tals ministres i que en moltes ocasions ostenten la representació oficial del seu Cap. Per acabar-ho de confirmar suposo que tots hem vist i veiem que a les visites oficials que Benet XVI (l’avui Cap de l’Estat del que a més s’anomena Estat Vaticà) realitza a altres Estats, rep el tractament protocol·lari que correspon al de Cap d’Estat. És, amb aquesta perspectiva que puc entendre que, aquest afer del que parlem, és un assumpte intern. Però un cop dit això, intentaré algunes reflexions al respecta. L’Estat Vaticà i el seu cap visible, representen a un dels grups de poder més importants del món i així actua. Per aquella Universalitat que proclama, és present a tots els continents i, el que és més important i també el més greu, estableix normes de conducta per als seus, però que indirectament (només hem de veure l’efecte que causen al món sencer les famoses Encícliques) afecten també als que no som de la seva colla. És a dir: és un Estat poderós. Diguem dons que, tot i sent un assumpte intern d’un Estat poderós que pretén crear moral universal per allò de ser Església, l’Església, se’m acut preguntar si la Legislació d’aquest Estat Vaticà no castiga la pederàstia amb el mateix rigor que es castiga arreu de mon. I sembla ser que la resposta és que no. I sorprèn perquè, i el propi Benet XVI com Inquisidor General que va ser ha de saber-ho, aquesta mateixa Església ha perseguit durant segles a tots aquells que menyspreaven el missatge evangèlic de protecció i cura dels infants. Però sembla que ara no ho fa, al menys de forma clarament eloqüent. ¿No serà una mostra més de la doble moral[1] a que aquesta Església-Estat ens ha acostumat? En fi, en tot cas no deixa de ser un problema intern, realment... Però, tot i amb aquest bagatge negatiu, continuarà establin normes de conducta per els seus que, indirectament, ens afectaran a tots. I és per això que parlava al principi de que, en general, es tractava el problema de forma molt simplista, tant que impossibilitava la més elemental crítica.

Hem assistit al traspàs d’en Samaranch. És conegut el fet que en els primers moments de la mort d’algú es recorden més els aspectes considerats positius del personatge en qüestió que no pas els altres. I va quedar clar que així era perquè, a les cerimònies religioses, hi va corre tothom i tothom només parlava de les excel·lències del mort. Però han passat els dies i no hi ha hagut manera de que de les seves no – excel·lències se’n parlés obertament, com si per haver donat el famosos Jocs del ‘92 a Barcelona, tot li havia de ser perdonat. Personalment, no em traurà el son el tracte que se l’hi ha reconegut. Però tampoc oblidaré el seu passat feixista de camisa blava i de total submissió i col·laboració amb el règim dictatorial i sanguinari que va governar aquest país duran quaranta anys. A pesar dels Jocs, personalment mai el podré considerar un amic ni meu ni de Catalunya com ara molts diuen que ha estat. Es veu que de molts, sí que ho era d’amic. Políticament parlant, es clar...

El Sr. Hereu, amb l’ajut del PSC, ha posat finalment en marxa el famós referèndum sobre la Diagonal, a Barcelona. Ja vaig expressar la meva opinió al respecta en un dels meus articles anteriors. Però crec que, arribat el moment en que realment el referèndum es porta a terme, hi ha algunes reflexions a fer. La primera, i en cap cas suposa un ordre de prelació, és preguntar-me per què un Ajuntament que mai ha preguntat res a la ciutat (i quan ho ha fet tampoc a respectat la decisió popular[2]) ni en el traçat de l’Ave tot i la oposició veïnal, o en la urbanització de la zona Fòrum, o per la instal·lació dels tramvies avui existents, ¿per què ho fa ara? ¿Serà que les enquestes li preveuen una derrota electoral en les properes Municipals al Sr. Hereu, i conseqüentment al PSC, i ha de fer passes endavant? L’Ajuntament, que posa a disposició dels seus interessos tota la traca municipal (cens, serveis de consulta, locals als barris, propaganda en tots el mitjans de comunicació etc. i, tot plegat, amb la dotació econòmica corresponent que surt de les nostres butxaques), ¿farà el mateix quan es plantegi ben aviat la consulta sobiranista a Barcelona capital? ¿És conscient el Sr. Hereu, i per tant el PSC, que, tot i que ha estat a major gloria seva, el Sr. Hereu ha obert la caixa dels trons? Perquè si el Sr. Hereu es gasta els diners de la Ciutat preguntant-li als ciutadans no sabem ben bé que, perquè no ha aclarit cap dels dubtes que la modificació de la Diagonal aixeca, ¿què farà el Sr. Hereu amb tota la parafernàlia municipal que ara ha engegat per una causa tan sols urbanística i per tant menor, quan es plantegi als ciutadans de Barcelona una pregunta sobre un tema major com és la d’expressar la seva voluntat sobre si vol o no formar part d’un Estat lliure, Independent i Sobirà? ¿Posarà aquella parafernàlia a disposició dels organitzadors i amb els mateixos mitjans, els econòmics inclosos, o serà que els diners municipals estan només al servei del Consistori i no dels ciutadans als que el Consistori precisament ha de servir? I de la “consulta” sobiranista, ¿també en podrem dir obertament Referèndum?

J. Vinyeta
Maig, 2010


[1] El cas de les anul·lacions matrimonials, potser és una de les més clamoroses evidències d’aquesta doble moral.

[2] El famós monument a Macià, a la Plaça de Catalunya.

95.- La festa s'ha acabat

95.- La festa s’ha acabat.-

La festa, s’ha acabat. El diari anglès The Economist va titular així un article sobre la situació econòmica a Espanya (sobre aquella crisi que no existia) a finals del 2008. I avui, se’m acut iniciar aquest article amb les mateixes paraules però no referides a la conjuntura econòmica (que Déu n’hi do!) si no a la situació que es desvetlla de la no – sentència del tribunal Constitucional.
Resulta que ens han despertat perquè, realment, la festa de l’Estatut s’ha acabat. Val la pena llegir l’article de Salvador Cardús en el diari Avui de Diumenge passat, 25 d’Abril[1]. Demolidor! Poques coses (potser cap, penso) s’hi poden afegir. Però no resisteixo a corejar el seu article i, al mateix temps, a donar-li les gràcies a l’autor perquè, amb la lucidesa que l’hi és habitual, ens desvetlla dient això de que ja hem arribat a la fi d’un cicle que fa trenta anys que dura i que tot el sector polític català s’ha entestat en fer-nos veure COM SI (i cito textualment la seva expressió) fos veritat allò que no ha estat mai: nacionalitat, sobirania i totes aquelles coses que anàvem fem i dient COM SI realment les poguéssim fer i/o considerar factibles, però que no tenien la més mínima consistència jurídica per a ser-ho. Per tant, ha de quedar clar que la festa s’ha acabat. Les reaccions dels partits polítics, sense excepció, ens volen fer creure que plantaran cara a no sabem ben bé què i amb quin rigor jurídic i faran tot el foc d’encenalls necessari per a fer-nos creure que Catalunya els prioritza quan, realment, només intenten endarrerir la definició del TC fins després de les properes eleccions. Però per a ells també la festa s’ha acabat perquè, sigui abans, durant o després de les eleccions, també hauran de “mullar-se” respecta de la realitat que Catalunya vol. I per a la societat civil, també s’ha acabat la festa que per a molts ha estat constantment sostinguda per uns, pels altres, per ells mateixos o per tots plegats, amb la ingenuïtat pròpia de voler creure que les meravelles suposades eren realitat, quan la realitat no és altra que la que es deriva de tot un entramat muntat durant la transició amb una Constitució que no deixa espai per a res més que el que ens hem trobat. Pensar que l’amic José Luis (o el de torn del PSOE) o el no tan amic Mariano (o, també, el de torn del PP) deixarien de ser el que realment son...i que la resta de l’Estat ens deixaria camins oberts perquè ampliéssim la nostra legítima ambició política, ha estat el lei motiv d’un grup de polítics que ens ho volien fer creure perquè és el que més els hi convenia a ells per a no haver-se d’enfrontar a qui ho havien de fer. Però per nosaltres, els del carrer, ha estat, com diu el Sr. Cardús, una ingenuïtat! Il·lusos de nosaltres...!
Res aturarà a un TC que continuarà en la situació actual fins que hagin pres una sentència que serà la que serà però que, en tot cas, ens deixarà amb les vergonyes a la vista. I un cop això sigui evident, quan novament, per a consolar-nos, se’ns digui que hem obtingut el millor que podíem obtenir, ¿hem de continuar per una via que fa més de trenta anys que és morta i que impedeix el progrés vers al País que volem?.
La decisió és només nostra. Sempre he cregut que com jo, que pensin com jo, n’hi ha molts, més dels que potser fins jo mateix crec possible. I a tots aquests molts que hi som, ens queden dues possibilitat de manifestar la nostra voluntat. La primera és la de participar, aquells que encara no hem pogut fer-ho, i de forma afirmativa, en les properes convocatòries de “consultes” sobre la independència. I la segona, la de participar en les properes eleccions, dites autonòmiques, donant el vot a aquells que, d’alguna manera, ens puguin garantir que aquelles “consultes” acabin sent autèntics Referèndums i que les dites eleccions autonòmiques acabin sent Eleccions Generals al Parlament del nostre País lliure i sobirà.
Tot el que no sigui això, no serà res més que continuar encallats en els topalls de la via morta en que ens trobem. Perquè, no hem d’oblidar-ho, la festa s’ha acabat i toca retornar als orígens, no fos cas que, com diria en Raimon, de no fer-ho perdéssim el poc que encara ens queda, tot i que malmès: l’ Identitat.

J. Vinyeta
Maig, 2010

[1] Se’ns veuen les vergonyes.- Diari Avui – 25 d’Abril del 2010

94.- Dues preguntes i una constatació

94.- Dues preguntes i una constatació.-



A vegades passen coses que semblen estranyes. Sigui pel moment en que es produeixen, pels fets en sí mateixos o per la contradicció que representen, ens colpeixen perque ens evidencien que, copiant de Hamlet, “...hi ha quelcom que put...” en la nostre societat. I en els últims dies, aquesta “pudor” a mi se m’ha fet manifesta.

-- Ha estat molt de moda aquests dies parlar de la Saloufest. Honradament manifesto la meva ignorància respecta a aquesta celebració: no sabia ni que existia. Però la Premsa (de la que algun dia en parlarem), se n’ha fet ressò i la meva ignorància ha estat corregida. La festa, pel que he descobert després, fa vuit anys que es celebra anualment a Salou i la festa la celebren, durant una setmana sencera, milers de joves anglesos, en edats que semblen compreses entre els divuit i els vint-i-cinc anys, amb unes competicions esportives durant el dia i amb saraus nocturns d’aquells que duren fins que el cos diu prou. El consum d’alcohol, pel què diuen, és la mare dels ous durant aquests dies. I se m‘acuden un parell o tres de preguntes que em sembla tenen respostes indiscretes: perquè aquest any la festa ha estat diferent de les altres vuit anteriors si la fórmula ha estat la mateixa? Perquè el Sr. Huguet (i no el seu homòleg en els anys anteriors) ha sortit a denunciar uns fets que han estat habituals en els últims anys? Perquè l’Alcaldia serà avui, i no abans, responsable de la pèrdua del segell de Turisme Familiar del que disposa el municipi de Salou? Revisant una mica la història del municipi, resulta que l’any passat el PSC va perdre l’Alcaldia en favor d’un grup d’independents (FUPS), ajudats pel PP i amb el vot d’un regidor de CDC. ¿No resulta estrany que ara, quan el tot poderós PSC ha perdut l’Alcaldia denunciï, a través dels mitjans que controla (i que son molts...!) els perills i desastres que comporta la Saloufest? Abans, que no passava el mateix? No és estrany, tot plegat, o és que jo sóc mal pensat?

-- Vaig escoltar per radio un butlletí de notícies de entre les quals em va cridar l’atenció una que explicava que a Tarragona capital es va multar amb 300€ a uns joves perque menjaven pipes i llençaven les clofolles al carrer. Imagino que la normativa municipal així ho deixa clar, però no deixa de sorprendre’m. Em sorprèn que unes pipes llençades a terra puguin ser sancionades amb aquest rigor i que delinqüents confessos estiguin pel carrer com si no haguessin trencat un plat. Ja sé que les competències municipals no son tan complertes com les que té qualsevol Govern (l’autonòmic inclòs). Però tinc la sensació estranya de que el zel dels Consistoris és molt curós en els petits detalls i molt poc en les coses més transcendents. Em semblen evidents les diferències que la pròpia llei estableix (o deixa establir) a l’hora de “quantificar” les sancions pecuniàries a les faltes i als delictes més o menys camuflats com a faltes, i que permeten autèntiques i abismals desproporcions entre “pecats” i “penitències”. Els Consistoris actuen moguts per allò que els hi és més fàcil, però ha estat evident que no actuen amb la mateixa contundència amb coses, com la delinqüència habitual, assegurant que no hi tenen competències. Perquè? Què hi ha d’abús o negligència en tot això?

-- La meva opinió sobre el cas Garzón, penso que ja la vaig deixar clara en el meu article nº 91 .- Comentaris (penjat al meu Bloc el 4 de Març d’enguany) i que mantinc. Però, finalment, el Sr. Garzón ha quedat implicat per un anomenat delicte de prevaricació en haver-se atorgat competències que no tenia al voler investigar els crims del franquisme. El problema rau en que el Suprem ha admès a tràmit una querella contra el jutge presentada per Falange Española, o dit de una altra manera per aquells que en podrien sortir escaldats en el cas de que el tema tirés endavant. El País nostre encara, hores d’ara, ha de passar pel sedàs de les restes del franquisme que, com es demostra, més que restes son autèntiques estructures dins del poder i que com a sedàs té la malla molt fina. Jo no sé si pot passar això mateix a qualsevol dels països de la vella Europa. El que sí sé és que aquí continuarà passant: és, en primer lloc, la conseqüència d’una transició que no va fer res més que passar pàgina sense haver-se-la llegit i, en segon lloc, perque els partits d’aquí amb possibilitats d’arribar al poder, porten, tots dos, cua de palla: uns per franquistes i els altres tapant-se les vergonyes per no recordar fets similars en els que també hi varen participar. Aquest ha estat el gran “èxit” de la denominada Llei de la Memòria Històrica[1]: que uns i altres puguin viure tranquils amb els morts sense desenterrar, no fos que en algun cas es repetís aquell miracle, em sembla atribuït a San Francesc, que va fer que uns morts assenyalessin els seus assassins ... I perque no hi hagi dubtes, un petit detall: si el Sr. Garzón no té les competències necessàries vol dir que hi ha algú que sí les té. Si les té, perquè no ha actuat encara?. I només ho dic per evidenciar on som...!




J. Vinyeta
Abril, 2010





[1] Sobre la Memòria Històrica vaig deixar clar el meu pensament al respecta en els articles nºs 44 i 57 del meu Bloc.

93.- De la Diagonal i d'altres coses

93.- De la Diagonal i d’altres coses.-

Barcelona és, com diu l’escriptor, una ciutat de prodigis. I sembla que en tenim un de nou al tombar la cantonada: la modificació de la Diagonal. Una Ciutat ha de ser un ens canviant i de modificacions gairebé constants per adaptar-se als canvis que experimenta la societat civil a condició, això sí, de que les condicions econòmiques ho permetin. I amb aquest criteri el Sr Hereu ens en proposa un prodigi realment substancial: reordenar la Diagonal, de la que n’ha de sortir un bulevard per on passejar-hi d’allò més bé. L’Ajuntament diu que ens vol preguntar com s’ha de fer la modificació ( Atenció, sorpresa: el PSC autoritzant una consulta popular...!!). Però, amb consulta o sense, se’m acuden algunes coses per aclarir:

La Diagonal és, avui dia, una via per travessar d’un extrem a l’altra la ciutat i el vehicle privat opta en moltes ocasions per aquesta via per entrar-hi – travessar – sortir-hi. És, dons, una via de circulació important pels barcelonesos i per els que venen i van cada dia a la Ciutat. Aquesta via es vol modificar i, aquesta modificació, amb la incorporació del Tramvia i la ampliació de les voreres comporta, inevitablement, una reducció del transport privat que circuli per ella. Transformar-la, donat els criteris amb els que, fins avui, s’han bellugat els regidors del trànsit, vol dir fer que el trànsit privat per aquesta via sigui el mínim possible i muntar una nova creuada per aconseguir penalitzar al vehicle privat en favor d’un transport públic absolutament insuficient. Un cop dit això, i com a conseqüència, difícilment es podran acceptar uns canvis de circulació en la Ciutat si no se’ns explica, sense fer volar coloms, com es pensa absorbir el trànsit que “s’expulsarà” de la Diagonal per la resta de carrés i per quins. I ho dic amb una certa contundència perquè el què, en el meu entendre, no es pot és fer el conte de la lletera: perquè el tramvia transportarà el que no se sap, deixaran de circular no se quants vehicles per la Diagonal i per tant... etc...etc...! Miri, Sr. Hereu, el cotxes existeixen i no reconèixer això, sí que és fer volar coloms...! Vostè ens ha de dir quants dels vehicles que circulen diàriament per la Diagonal, seran o hauran de ser desviats, per on passaran i quins problemes de saturació vial crearan en aquests altres carrers. Dit de una manera més prosaica, treure el trànsit de la Diagonal, quins problemes crearà als veïns dels carrers per el què haurà de passar el trànsit desviat?

Diu el Sr. Hereu que la transformació costarà un 70 milions d’Euros i la meva pregunta és: qui ho pagarà? No sé si la ciutat es pot permetre una despesa d’aquest tipus en una situació econòmica com la que estem vivint i en la que encara ni s’albiren “brots verds” per enlloc. Personalment, i suposat que econòmicament sigui viable (això vol dir que els ciutadans ho puguem pagar), hem de pagar tots per igual?. És ben cert que tots gaudirem del bulevard – passeig, però les plusvàlues que això generi, especialment en i per a tots el propietaris a l’actual Diagonal, on aniran a parar? No sembla lògic de pensar que participant tots en la despesa hauríem també de participar en els beneficis econòmics que es generin?. Si els hi preguntéssim als veïns de la Diagonal si volen pagar més del que ens tocarà a tots, perquè realment en sortiran molt beneficiats, potser ens dirien que ja tenen bé tal com està l’Avinguda. I si els hi preguntem al veïns dels carrés especialment perjudicats per l’increment de transit que la remodelació els hi comportarà, potser diran que també ja ho tenen bé, que no cal tocar res perquè, com diu la dita, no volen ser cornuts i pagar el beure... Per tant, Sr Alcalde, ha de ser prudent i molt convincent. Prudent perquè arreglant-ne a uns no se’n perjudiqui uns d'altres i prudent al garantir la qualitat de l’obra, perquè l’Ajuntament ja ha “desfet” allò que s’ha fet amb els nostres diners en més d’una ocasió (Plaça de Les Glòries o Lesseps com exemples més colpidors) i no se si la Diagonal, amb tramvies pel mig, podria “desfer-se”, cas de resultar un bunyol. I ha de ser convincent perquè sent coneguda la seva precarietat política en el Consistori, ha de quedar clar que no és aquesta precarietat, i uns resultats electorals favorables, el que realment el belluguen si no que és realment l’interès per la Ciutat. De Vostè depèn.

Ha finalitzat la Comissió d’Investigació oberta al Parlament pel tema de l’incendi d’Horta de San Joan. No sé si s’han de demanar dimissions o no. Però sí sé que hi ha una cosa que és més que evident: de les conclusions que se’n deriven, resulta que hi ha al voltant de 70 mesures a aplicar per a corregir els protocols corresponents. 70 mesures son moltes mesures i deixen en evidència que per uns, per altres o per tots a l’hora, les coses no van anar tan bé ni es varen fer tan bé com ens volien fer creure. El silenci, com va dir una vegada Unamuno, sol ser interpretat com aquiescència. I això vol dir, seguin el mateix criteri, que tot estava bé estan malament i que tots ho compartien. I aquests que varen callar i han callat ara, sabent la veritat de la situació, son els autèntics responsables de la tragèdia. Per cert: es continua sense saber exactament qui i què son els suposats autors de l’incendi, qui els va fitxar i a càrrec de qui estaven. És com si un núvol o una boira espessa embolcallés tot plegat.

Els Sindicats, que s’atorguen una representativitat laboral que no tenen (la xifra d’afiliats volta el 5 – 7% dels treballadors), han posat el crit al cel davant de les mesures anticrisi que ha proposat el Govern Central. No seré jo qui asseguri que les mides que el Sr. Zapatero vol prendre son les correctes, però en massa ocasions he tingut la sensació de que els Sindicats defensen els llocs de treball dels que tenen feina i deixen de banda a aquells que no en tenen de feina, perquè d’aquells primers potser es pot esperar un ERO i els ingressos que de la seva resolució se’n deriven (quantitat que segons els que hi han participat o ho han petit en pròpia carn, oscil·la entre un 5 i un 12% de la quantitat a liquidar, a més de la adscripció obligatòria al sindicat present en la resolució del treballador afectat, si vol cobrar), mentre que dels altres, dels que ja no treballen, no se’n pot esperar res. No vull dir amb això que aquells dubtes meus es tornin en certeses. Però hi ha actituds que no em generen confiança.


J. Vinyeta
Abril, 2010

92.- La Neu

92.- La Neu .-

Resulta que els fenòmens meteorològics han posat en evidència, una vegada més, allò de que si el nostre País no està desballestat del tot és perquè, com diria un bon agnòstic, Déu deu ser bo i deu existir. Si no, no hi ha explicació possible a que, tot i el que ens passa, el País tiri endavant.

En plena desafecció política, amb una crisi galopant amb previsions catastròfiques[1], políticament capats per un Tribunal Constitucional amb fidelitat contrastada als Partits polítics que els varen anomenar i no a la Justícia, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques (i qui sap si també de les eleccions generals a l’Estat central), encara amb la ressaca de les ventades de fa un any, amb l’incendi d’Horta de San Joan cremant-se en la Comissió d’Investigació al Parlament, com que tot això era poc, el cel, com diria l’Asterix, ha caigut sobre dels nostres caps en forma de neu. La declaració conjunta dels Ajuntaments afectats, que suma adhesions dia a dia, confirma el desastre d’allò que els ciutadans, en menys o més grau, hem viscut: “... el col·lapse integral del sistema – llum, telecomunicacions, xarxa viaria, transport públic, informació pública -- ha caigut sobre les espatlles dels nostres conciutadans...”.[2] I tot això amb no gaire més de 60 centímetres de neu.

No cal afegir gaires més coses a les ja sabudes per tothom. Només alguns comentaris - preguntes, especialment en el tema elèctric que, potser, ha estat el més punyent dels problemes (dels altres, en parlarem un altra dia):

-- Que quedi clar que les torres elèctriques si cauen és, senzillament, perquè estan mal calculades, mal construïdes o tot a l’hora. I si complien amb la normativa establerta, aquesta normativa també és deficient i, per tant, també ha de ser revisada. El Sr. Boada, amb la procacitat gaire bé malaltissa a la que ens té acostumats, s’ha despenjat amb unes declaracions sobre la mala qualitat dels materials emprats en la construcció de les torres. Per una o altra raó, o per totes a l’hora, és clar que el desastre era evitable. Per a mi, dons, és evident que bona part de les responsabilitats a exigir han d’anar en el sentit de saber si les construccions de la línea eren o no adients, suficients i amb garanties.

-- El Sr. Montilla va ser, abans que President de la Generalitat, Ministre d’Indústria i, com a tal, responsable directa de la Normativa i del control de les xarxes elèctriques de distribució a tot l’Estat en el temps en que va estar al ministeri. Què va fer, tan que ministre, per atendre l’estat d’una línea d’alta tensió (que és un cul de sac i en la que no hi ha una autèntica xarxa de distribució), la de Girona, considerada pel propi ministeri i des de fa anys com deficitària, o per modificar determinats dèficits normatius que han quedat en evidència?

-- Des de fa un parell d’anys, la Generalitat disposa d’instruments legals pel control de les companyies de subministrament elèctric, de les seves inversions i manteniment i sistema propi i independent d’inspeccions de tot plegat. Què s’ha fet en aquestos dos anys al respecte?

-- L’existència de la famosa MAT no hagués resolt el problema, però, donat que amb ella es crea una xarxa avui inexistent, l’hagués minimitzat. Tots aquells que fins avui s’hi han oposat aferrissadament, han de prendre nota del que ha succeït i posar fil a l’agulla perquè no torni a succeir en la mateixa intensitat. Tot això que dic, en cap cas vol dir que la MAT no hagi d’estar tant ben feta com sigui necessari i convingui i en tots els aspectes, però és evident que la sistemàtica oposició a tot, i a voltes sense raó només que per la pura i simple oposició política, també condueix a maximitzar els desastres. Red Eléctrica té l’excusa de l’oposició sistemàtica i real a qualsevol ampliació o creació d’una nova línea – xarxa. Aquests opositors, han de rumiar-se sèriament si, amb la seva oposició, no fan res més que mantenir la possibilitat d’un daltabaix i donar excuses (o raons, que és l’altra cara de la moneda), a aquells que ja tenen de per sí molt poques o gairebé nul·les ganes de solucionar el problema.

És evident que, a l’Estat espanyol (no se si a la resta del mon, també), les elèctriques son poderosíssimes i com a mostra dos botons: el Sr. Fuentes Quintana, ja va ser defenestrat del seu Ministeri d’Hisenda (1978, Govern Suarez) només per insinuar que potser s’hauria d’iniciar un debat sobre la possibilitat de nacionalitzar la famosa xarxa de distribució elèctrica a l’Estat. I, com a segon botó, per fer-les contentes, el Govern del Sr. Aznar els hi va fer el petit “regal” d’un Bilió (amb B) de les antigues pessetes com a “compensació”[3] a canvi d’un teòric increment més moderat de les tarifes i una acceleració de la liberalització del mercat elèctric. Per tant, puc entendre que aquestes companyies elèctriques, autèntics grups de pressió i poder, facin por a tots aquells que s’hi hagin d’enfrontar i que no son altres, en aquest cas, que la classe política en general i el Govern en particular. La societat civil ha de presentar les justes reclamacions pels danys que tot plegat els hi ha causat. Però els membres de l’Administració, a banda de donar suport en tots els àmbits als reclamants, ha d’enfrontar-s’hi també per aconseguir que els fets comentats no es repeteixin. I si com em temo, tenen una certa por en fer-ho, que pensin que el seu sou, que paguem religiosament, porta implícit el enfrontar-se a qui s’hagin d’enfrontar en defensa del ciutadans i del País.



J. Vinyeta
Març, 2010

[1] Vegeu del declaracions del Catedràtic d’Economia de la U.Ramon Llull – IQS, Santiago Niño Becerra, molt ben considerat per tothom en el món econòmic-financer.
[2] Declaració conjunta de gairebé 170 Ajuntaments afectats
[3] Miguel Fernández Ordoñez, President en aquell moment de la Comisión Nacional de Energía, va haver de dimitir del càrrec, pressionat pel Govern Aznar, per la seva oposició a aquest “regalet”. En un article publicat a El País el 22/12/1998, explica tot l’afer.

91.- Comentaris

91.- Comentaris


Aquest 2010 és any de eleccions a Catalunya i no sabem si, a més, ho seran anticipades a tot l’Estat. Per tant, com diu la dita, tot és possible. Dit de una altra manera, és un any que promet. I tal com anem, no penso pas que ens defraudi. Veiem alguns exemples de com han començat les coses.

La tempesta que va sotragar al PSC amb les declaracions del Conseller Maragall, fa pocs dies, va ser de les que fan època. El recolzament explícit del Conseller Castells i de la Consellera Tura a aquelles declaracions (casualment tots tres el nucli fort del poc catalanisme que queda al PSC), va deixar en calçotets al Tripartit que va haver de fer mans i mànegues per a fer-nos entendre que allò que s’havia dit de que el País està cansat de Tripartit, no és veritat i que, agradi o no, sí que el tripartit té projecte de País. És evident que els portantveus del Tripartit no podien dir una altra cosa. Però també és evident que la furibunda reacció del PSC forçant la posterior rectificació del Conseller Maragall respon a que aquelles declaracions havien arribat al moll de l’os. La pregunta del milió és: què va acollonir o què li varen oferir al Sr. Maragall (o als altres dos Consellers) perquè es rendís de forma incondicional, fent-lo canviar radicalment d’opinió en poques hores?

Pràcticament al mateix temps a Madrid tenia lloc un del millors espectacles que Ses Senyories ens havien brindat en temps. Era un Debat monogràfic sobre aquella crisi que no existia i que ara resulta ser de proporcions astronòmiques. No és que jo hi tingués fe en el que allà es plantegés i la meva certesa es va confirmar: al crit de maricón qui cridi menys, els partits varen demostrar (no fos cas que ens en haguéssim oblidat) que l’únic interès que els belluga és el poder que es deriva dels resultats electorals. Tot lo altra, que és tot allò per el que els hi és precisament concedit aquell poder, no els importa en absolut. I així les coses, entre crits, desqualificacions i adjectius menys que no pas més afalagadors, els Senyors de CiU (ERC s’hi va afegir també), assenyats com sempre, varen proposar un Pacte d’Estat al PSOE per salvar l’Estat del desastre del que el Govern central en té bona part de responsabilitat. Dues coses. La primera és que sembla que CiU (i els d’aquí que si afegeixin), han perdut la memòria i que no recorden que el Sr. Zapatero els (ens) l’ha endinyat per tots cantons sempre i des del primer dia amb l’aquiescència del PSC. La segona és que també CiU (i els que d’aquí s’hi afegeixin) han de fer memòria i recordar que, amb independència del Primer Ministre de torn, cada vegada que hem pactat amb el Govern Central s’ha fet amb un esquer concret, que n’hem sortit escaldats i hi hem perdut una bugada sencera. Com és que hi tornen? Serà que al Sr. Mas l’hi han tornat a prometre la presidència de la Generalitat, o un Ministeri al Sr. Duran?

La Generalitat ha presentat el mapa per a la ubicació dels parcs eòlics. És evident que aquests parcs han de situar-se en els llocs on hi faci vent, oi?. Dons els ecologistes, permanentment asseguts en la política del no, han fotut el crit al cel des de L’Empordà fins al delta de l'Ebre. No es poden fer nuclears, ni centrals de cicle combinat, ni nous sistemes hidroelèctrics que trencarien els ecosistemes corresponents, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, ni la famosa MAT (que evidentment hauria d’ estar ben feta), ni parcs eòlics a terra... Què hem de fer? Tornar als llums de carburo, a la calefacció amb llenya amb el foc a terra i al canti amb anissos per a refrescar-nos a l’estiu? Esperpèntic!

El Sr. Garzón té problemes amb la dreta cavernària de l’Estat. El fet de posar sobre la taula el tema dels crims del franquisme ha fet que aquells mateixos que l’aplaudien quan, per revenja, va posar potes enlaire a tot el PSOE dels GAL, Roldán i companyia, ara li estiguin buscant les pessigolles i, a través dels òrgans judicials, intenten inhabilitar-lo. El Sr. Garzón, amb actuacions espectaculars però, en massa ocasions, complertament ineficaces (des de la droga a Galícia fins el cas Pretòria), ja hauria d’haver estat sancionat o controlat pel propi Poder Judicial, Poder que ens vol fer creure que és independent i, per tant, auto corrector de les seves pròpies misèries. Però no ha estat així fins que una bona part dels seus companys (personalment penso que a més del sector cavernari hi ha un sector de la vella guàrdia del PSOE que recorda el pas per la presó dels Srs. Barrionuevo i Vera, per exemple), l’hi han posat el peu al coll. Em dol que, com ja he dit en més de una ocasió, no hi hagi manera de deixar clar que aquell nan sagnant que es deia Franco encara no pugui ser tractat com qualsevol dels genocides que avui estan o han estat sotmesos a judici. És el tema pendent d’aquella famosa transició que es va fer tan ben feta que pràcticament tot va quedar igual, com és palès en massa ocasions, i ni tan sols amb la cara rentada.

El Sr. Aznar te un greu problema de personalitat. I el problema és tan greu que el seu subconscient el traeix en ocasions que es converteixen en ocasions sonades. No és un home dels anomenats físicament alts de talla, ans al contrari, i tinc la sensació de que aquesta situació el mortifica i, en conseqüència, bona part dels seus esforços tenen un aire compensatori (de l’altra talla, de la moral, és evident que encara va pitjor). L’exemple més palmari és aquella famosa foto prèvia a la invasió d’Iraq amb les cames sobre de la taula fumant-se un puro, amb en Bush i en Blair. Però ara, que a més ja no és ningú en el mon polític ni a l’Estat espanyol ni molt menys internacionalment parlant i que encara, mal li pesi, porta penjada a l’esquena una motxilla amb el parell de centenars de morts i no se quants centenars de ferits d’Atocha, ara que ja no li queda més que el seu bigoti canós, es permet d’enviar-nos a prendre pel cul (serà perquè a ell l’hi agrada?) a tots aquells que no compartim el seu ideari, aquells per als que la idea de convivència no és impositiva, a aquells que defugim del pensament únic que tan l’hi agrada, a aquells que volem un respecta per la nostra identitat. Imagino que, en conseqüència, és també incapaç d’apreciar i reconèixer que per tot això molts, moltíssims no volem ni sentir-ne parlar d’ell. Ell, com a bon autoritari, s’ha cregut sempre un salvador de la pàtria única. I és aquest tarannà autoritari, xulesc i, pel que ens demostra, barroer el que l’ha deixat sempre en evidència. L’inconscient, Sr. Aznar, l’inconscient...!

Els Sindicats han començat a aixecar el dit per allò de l’edat de jubilació. Sent sincer haig de dir que alguna cosa els hi han anat donant perquè, havent arribat a un 20% d’atur, nomes hagin protestat per una mesura que, d’alguna manera, ve condicionada més per l’augment de l’esperança de vida actual que per altra cosa. És evident que els Sindicats, durant aquests últims mesos, només han estat que al servei del que sembla s’ha convertit en el seu patró: l’Estat i, en conseqüència, el Govern central. El Sr. Redondo (Nicolàs) l’hi va muntar una vaga general al Sr. Felipe que va acabar en fracàs dolç (els bons revolucionaris diuen que una vaga general que no acabi amb el Primer Ministre a la presó i el Rei amb un peu a l’escaleta de l’avió que el portarà a l’exili, és un fracàs sense pal·liatius...) i que li va costar l’enfrontament directe amb el PSOE. Però aquests d’avui dia veig que estan molt amansits. I sempre totes les coses tenen una raó de ser...

Finalment, el 28 del mes passat va haver-hi una altra ronda de consultes (que no en podem dir referèndums...!) amb un 20% de participació. Crec que continua sent un èxit donada l’escassetat de mitjans i el seguit d’entrebancs amb que els voluntaris han hagut de treballar. Novament, gràcies a tots els que hi ha participat perquè mica a mica va sent normal parlar de País i d’Independència. A tots aquells que fan lectures apocalíptiques de la participació, dir-los-hi que ja voldrien ells tenir els mateixos vots que participants hi ha hagut en les consultes. Malgrat seu, tot això que els hi agrada tan poc, tirarà endavant. I si no, al temps.



J.Vinyeta
Febrer – Març, 2010