100.- Després de la manifestació .-
Han passat al voltant de 15 dies des d’aquella manifestació que va incomodar a uns quants i que, pel contrari, va eixamplar l’esperit a molts. La gran por que ens envaïa a aquests molts, era aquella amagada convicció de que els dirigents dels partits polítics (i tots, llevat del PP i de Ciudadanos, hi van ser-hi), no estarien a l’alçada del que allò representava. Vaig tenir l’ocasió de dir-li al Secretari General d’un dels Partits en el Govern que fossin conscients de que si érem tots allà havia estat per culpa seva i dels altres tres partits importants al País (parlo de PSC, ERC, ICV i CiU), que durant no sé quants anys no havien fet res per evitar aquella situació en la ens trobàvem, que ens havien cridat, en el fons, per tapar-los-hi les vergonyes, que tot i així nosaltres, la societat civil, havíem complert perquè tots hi érem i que, a partir d’aleshores, els hi tocava en ells actuar. Per resposta, em va demanar el meu vot per poder-ho arreglar...
Aquella amagada convicció es va convertir en realitat només hores després de que un milió i mig de persones, possiblement la més gran manifestació de la societat civil en els últims 30 anys, escridassés tot l’escridassable, demanés que aquells que s’havien compromès amb el País actuessin d’acord amb aquell compromís, que , encara que només fos per una vegada, s’oblidessin de que les eleccions, tot i sent a prop, no era la fita important en aquell moment i que els crits demanant la Independència del País haurien de ser, encara que a alguns no els hi agradés, suficients per a fer-los reflexionar en el per què de que aquella societat civil, a la que havien demanat ajuda, havia respost massivament. L’espectacle posterior ha estat de traca i mocador: una aparent unitat de mínims acordada al Parlament va ser dinamitada, com sempre, a les Cortes aconseguint que els partits majoritaris (i altres de no tant...) es freguessin les mans amb una fruïció indissimulable. Hem, dons, arribat allà on tots el partits catalans, diguin el que diguin, volien arribar: no “apretar” a Madrid amb el tema de la independència ja que, com saben bé, els hi pot trastocar l’estatus que voleia al voltant d’unes eleccions que no és més que el repartiment de càrrecs i la devolució dels favors que puguin haver ajudat als resultats electorals. Per acabar-ho d’adobar, el Sr. Montilla se’n va a Madrid a parlar al Sr. R. Zapatero per a demanar-li “gestos” per a refer els ponts trancats amb la sentència famosa i, com a primer “gest”, tot just l’endemà, rep la retallada de les inversions en infraestructures que anuncia el Ministres Blanco i, al dia següent, el propi president de Govern Central visita Barcelona sense concretar res. Lamentablement, recordant l’escriptor, tot plegat no ha estat més que la crònica d’una actuació anunciada...
Nosaltres, la societat civil, varem complir amb escreix i ha quedat clar, una vagada més, que aquells que havien de fer les coses per portar-nos, si no a bon port, al menys a una cala a redós del vent, no han fet res per a portar-nos-hi.
El que és cert és que aquells que parlaven de 56.000 participants comencen a parlar-ne d’uns quants més. I la remor de fons dels seus discursos (només cal recordar el discurs de Joan Carles, a Santiago[1]), és un constant demanar unió entre tots els espanyols. Vol dir això que la societat civil catalana, amb aquella sortida al carrer, va causar algun temor. L’Almirall Yamamoto, després del bombardeig a Pearl Harbor va pronunciar aquella frase que va resultar profètica: “Em temo que haurem despertat a un gegant que estava adormit...”. Personalment entenc que aquesta societat civil nostra si no està desperta, s’està començant a desvetllar i pot convertir-se en un gegant de proporcions impensables. I això comença a fer por a l’Espanya imperial, perquè deixa suficientment clar que el nostre futur, el futur d’aquesta societat civil, és a les nostres mans i no en les dels partits col·laboracionistes que aquella Espanya ha tingut fins ara i que no ens ho han volgut deixar creure i que en bona part per causa d’ells hem iniciat aquest camí cap una Sobirania, camí que, en la meva opinió, no te retorn possible. Per acabar-ho de deixar clar que és així, només ha faltat la sentència del Tribunal Internacional da La Haia sobre Kosovo, amb la que moltes cames han tremolat i s’han arrugat alguns melics.
Del perquè de tot plegat penso que no som nosaltres els responsables d’aquesta voluntat de secessió de l’Estat espanyol que dia a dia va creixen. Recordo que en el primer viatge que vaig fer a Londres vaig anar, com suposo que fa tothom, al famós Speakers Corner allà a Hyde Park. Recordo que hi vaig veure un home jove, molt alt, amb els cabells llargs a l’ús de l’època, amb una samarreta blava en la que hi portava estampada la frase “Yahvé made me juïf. Hitler made me Zionist”. Potser podríem traduir-la lliurament dient “Deu em va fer català. Espanya m’ha fet independentista...” Entre els d’aquí, que no han fet res més que fer volar coloms botiflers i els d’allà que volen seguir, costi el que costi, aferrats a la mamella del poder (i de 20.000 milions d’€ anuals, tot s’ha de dir), han aconseguit allò que només fa deu anys era impensable: que en un referèndum sobiranista, un 46% de la població votaria sí a la Independència de Catalunya de l’Estat espanyol. Per a mi, que segueixin així. Faran que cada cop siguem més.
De totes maneres en aquest article, que és el que fa el nº 100 dels que tinc escrits, m’hagués agradat poder brindar ja per la complerta Sobirania del meu País. Encara hauré d’esperar.
Vinyeta
Juliol, 2010
[1] Per cert que per ser un Estat Aconfessional, posar-se a demanar ajuda als Sants…
Han passat al voltant de 15 dies des d’aquella manifestació que va incomodar a uns quants i que, pel contrari, va eixamplar l’esperit a molts. La gran por que ens envaïa a aquests molts, era aquella amagada convicció de que els dirigents dels partits polítics (i tots, llevat del PP i de Ciudadanos, hi van ser-hi), no estarien a l’alçada del que allò representava. Vaig tenir l’ocasió de dir-li al Secretari General d’un dels Partits en el Govern que fossin conscients de que si érem tots allà havia estat per culpa seva i dels altres tres partits importants al País (parlo de PSC, ERC, ICV i CiU), que durant no sé quants anys no havien fet res per evitar aquella situació en la ens trobàvem, que ens havien cridat, en el fons, per tapar-los-hi les vergonyes, que tot i així nosaltres, la societat civil, havíem complert perquè tots hi érem i que, a partir d’aleshores, els hi tocava en ells actuar. Per resposta, em va demanar el meu vot per poder-ho arreglar...
Aquella amagada convicció es va convertir en realitat només hores després de que un milió i mig de persones, possiblement la més gran manifestació de la societat civil en els últims 30 anys, escridassés tot l’escridassable, demanés que aquells que s’havien compromès amb el País actuessin d’acord amb aquell compromís, que , encara que només fos per una vegada, s’oblidessin de que les eleccions, tot i sent a prop, no era la fita important en aquell moment i que els crits demanant la Independència del País haurien de ser, encara que a alguns no els hi agradés, suficients per a fer-los reflexionar en el per què de que aquella societat civil, a la que havien demanat ajuda, havia respost massivament. L’espectacle posterior ha estat de traca i mocador: una aparent unitat de mínims acordada al Parlament va ser dinamitada, com sempre, a les Cortes aconseguint que els partits majoritaris (i altres de no tant...) es freguessin les mans amb una fruïció indissimulable. Hem, dons, arribat allà on tots el partits catalans, diguin el que diguin, volien arribar: no “apretar” a Madrid amb el tema de la independència ja que, com saben bé, els hi pot trastocar l’estatus que voleia al voltant d’unes eleccions que no és més que el repartiment de càrrecs i la devolució dels favors que puguin haver ajudat als resultats electorals. Per acabar-ho d’adobar, el Sr. Montilla se’n va a Madrid a parlar al Sr. R. Zapatero per a demanar-li “gestos” per a refer els ponts trancats amb la sentència famosa i, com a primer “gest”, tot just l’endemà, rep la retallada de les inversions en infraestructures que anuncia el Ministres Blanco i, al dia següent, el propi president de Govern Central visita Barcelona sense concretar res. Lamentablement, recordant l’escriptor, tot plegat no ha estat més que la crònica d’una actuació anunciada...
Nosaltres, la societat civil, varem complir amb escreix i ha quedat clar, una vagada més, que aquells que havien de fer les coses per portar-nos, si no a bon port, al menys a una cala a redós del vent, no han fet res per a portar-nos-hi.
El que és cert és que aquells que parlaven de 56.000 participants comencen a parlar-ne d’uns quants més. I la remor de fons dels seus discursos (només cal recordar el discurs de Joan Carles, a Santiago[1]), és un constant demanar unió entre tots els espanyols. Vol dir això que la societat civil catalana, amb aquella sortida al carrer, va causar algun temor. L’Almirall Yamamoto, després del bombardeig a Pearl Harbor va pronunciar aquella frase que va resultar profètica: “Em temo que haurem despertat a un gegant que estava adormit...”. Personalment entenc que aquesta societat civil nostra si no està desperta, s’està començant a desvetllar i pot convertir-se en un gegant de proporcions impensables. I això comença a fer por a l’Espanya imperial, perquè deixa suficientment clar que el nostre futur, el futur d’aquesta societat civil, és a les nostres mans i no en les dels partits col·laboracionistes que aquella Espanya ha tingut fins ara i que no ens ho han volgut deixar creure i que en bona part per causa d’ells hem iniciat aquest camí cap una Sobirania, camí que, en la meva opinió, no te retorn possible. Per acabar-ho de deixar clar que és així, només ha faltat la sentència del Tribunal Internacional da La Haia sobre Kosovo, amb la que moltes cames han tremolat i s’han arrugat alguns melics.
Del perquè de tot plegat penso que no som nosaltres els responsables d’aquesta voluntat de secessió de l’Estat espanyol que dia a dia va creixen. Recordo que en el primer viatge que vaig fer a Londres vaig anar, com suposo que fa tothom, al famós Speakers Corner allà a Hyde Park. Recordo que hi vaig veure un home jove, molt alt, amb els cabells llargs a l’ús de l’època, amb una samarreta blava en la que hi portava estampada la frase “Yahvé made me juïf. Hitler made me Zionist”. Potser podríem traduir-la lliurament dient “Deu em va fer català. Espanya m’ha fet independentista...” Entre els d’aquí, que no han fet res més que fer volar coloms botiflers i els d’allà que volen seguir, costi el que costi, aferrats a la mamella del poder (i de 20.000 milions d’€ anuals, tot s’ha de dir), han aconseguit allò que només fa deu anys era impensable: que en un referèndum sobiranista, un 46% de la població votaria sí a la Independència de Catalunya de l’Estat espanyol. Per a mi, que segueixin així. Faran que cada cop siguem més.
De totes maneres en aquest article, que és el que fa el nº 100 dels que tinc escrits, m’hagués agradat poder brindar ja per la complerta Sobirania del meu País. Encara hauré d’esperar.
Vinyeta
Juliol, 2010
[1] Per cert que per ser un Estat Aconfessional, posar-se a demanar ajuda als Sants…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada