102.- Agost 2010 .-
Els periodistes s’han queixat sempre dels mesos d’estiu perquè, segons diuen, no es generen notícies. Haig de creure que aquest estiu, aquest mes d’Agost concretament, si han estat per la feina, n’han tingut a dojo. N’exposaré unes quantes, totes elles amb caràcter orientatiu però, en cap cas, l’imitatiu.
Durant tot el mes d’Agost, hem anat a remolc de la famosa Llei antitaurina i la conseqüent prohibició de les curses de braus. Personalment no deixa de sorprendre’m que una llei, que és una prolongació d’aquella famosa Llei de no sé quants anys enrere feta per a garantir els drets dels animals, i que només va ser capaç de mig arreglar a gats, gossos i canaris, no vagi més enllà del nas dels legisladors per la sola raó de no emprenyar a part del personal en uns moments pre electorals. Entenc que és claríssim que als pobres braus se’ls destroça a les “Plazas” i per tant, és necessària una protecció de l’animal que no en té cap culpa de que uns amants d’un anomenat art aplaudeixin “banderillas” i “picadores”, és dir a les no se quantes putades que se l’hi fan a l’animal perquè arribi amansit a l’últim terç. Però no entenc que això, la mateixa Llei, no s’apliqui a la resta d’espectacles – diversions en la que els animals, tots els animals, per costums arrelades o no tant, serveixin d’entreteniment i que en massa ocasions, son perversament maltractats. Queda clar que son més importants els vots, i que la Llei està mal feta o incomplerta per raons purament electorals.
Però hem tingut més coses: les declaracions del Conseller Castells han posat els pèls de punta a un bon sector del PSC que sembla incapaç de tallar el cordó umbilical amb el PSOE i incapaç de començar a pensar en el País. Ja sé que aquestes actituds negatives respecta del País, no son exclusives dels socialistes (només cal recordar l’endemà de la manifestació famosa), però així com els partits d’aquí poden decidir, tot i que decideixin malament, als del PSC no els hi queda ni la possibilitat d’equivocar-se sols.
Nova ofensiva contra el català, aquesta vegada des d’aquí, des de casa mateix: un Sr. Domingo, diputat al Parlament, ex- Ciudadanos, que pertany al grup mixt (dic tot això per deixar clara la seva representativitat) enarbora la que sembla serà la seva bandera en la propera legislatura (la de Rosa Díez?), se’n va a veure a la Defensora interina del Pueblo i li prega, cosa que fa, que presenti davant del Tribunal Constitucional, un Recurs d’inconstitucionalitat contra la llei que estableix que el català serà la llengua d’acollida en la recepció – integració dels immigrants. Potser si que ens hem cregut que vivim a Catalunya, oi...? Em recorda una mica aquella idea primigènia del PSC (en aquell document que tantes vegades he citat, titulat Per Catalunya i atribuït al Sr. Maragall) en el que semblava prioritzar al castellà sobre del català i que a gent mal pensada, com jo, li semblava que allò, amb aquella peregrina i malt pensant idea, volia dir que per ser alguna cosa a Catalunya havia de parlar-se català, que per tant quants menys el parlessin millor i també per tant limitava l’ascens dels nou vinguts, deixant el núvol que forma la classe líder del País i del poder, només a les seves mans, a ells, catalans de soca-rel, únics en el domini del idioma que podia concedir-los-hi el manteniment d’aquell núvol. Potser aquells mal pensants com jo teníem tanta raó al respecta que el PSC decideix anomenar, per a corregir-se, un Secretari General, i posterior President de la Generalitat, forà. Potser que el Sr. Domingo pensés exactament igual que aquell PSC, en el moment de presentar el seu recurs[1]. Ell sabrà si hi ha trobat raons de pes per a fer-ho o ha estat, com ha passat en altres ocasions, només per tocar allò que no sona i fer-se “sonar” a ell mateix perquè se’l vegi. Suposo que no tindrà res a veure la decisió del Sr. Domingo amb aquell pensament del PSC al respecta, oi? Però no es pot negar la similitud entre les conseqüències que en poden resultar seguint el camí del PSC o el del Sr. Domingo.
Però ha vingut després el seu ex cap de files, el Sr. Rivera i actual cap dels Ciudadanos, i davant la ja manifestada voluntat de tornar-hi del Sr. Domingo, i ara per la nova i recent Llei de Comerç, el Sr. Rivera no perd pistonada i se l’hi avança al Sr. Domingo presentant un nou recurs a la ja anomenada Defensora interina del Pueblo, perquè arribi al TC amb aquesta nova llei, per vulneració del drets lingüístics dels castellano-parlants. El Sr. Rivera, no podia deixar passar l’ocasió. Sí, senyors Domingo i Rivera. Així es fa ! El bilingüisme és això: el castellà davant i, darrera, el que quedi... procurant que no en quedi res! Si els seus criteris d’equitat i justícia son els que normalment ens presenten, m’horroritza pensar – com diria Unamuno - que vostès i els seus poguessin un dia dictar les normes de psicologia de les masses[2]. No sé si un dia, com Sant Pau cauran del cavall i veuran la llum, que no té perquè ser la que pugui generar una Estelada. Senzillament la llum que es genera de la bona fe de les relacions de senzilla convivència. Si aquesta llum no els hi arriba i segueixen en aquesta dialèctica, temo que els veurem vestits d’uniforme blau - gris –corretjam – jou i sagetes, si és que abans, jo no ho sé, ja no els havien lluït. Si aquestos uniformes tornen a imposar-se, suposo que tots recordarem el que va passar a l’ Alemanya dels anys 30...
El PSC ha començat la seva precampanya electoral dient-nos que un referèndum per a l’Independència, crearia una fractura social de resultats imprevisibles. Jo penso que la expressió del PSC no respon més que al pànic que al PSC li crea només el sol fet de pensar que, si no canvien les coses (no segueixen la línea Castells, per exemple) no els hi caldrà més remei que enfrontar-se amb els seus caps de fila a Madrid, que ja seria hora, perquè sempre s’ha dit que fins que no hi ha un enfrontament clar i directa entre pare i fill, aquest fill no acabarà de créixer mai. Ells, el PSC, han de decidir si volen anar a més o no. Personalment, dels fills que no han sabut independitzar-se sempre n’he tingut un cert recel.
La penúltima (dic la penúltima, perquè sempre hi haurà la que ve després) ha estat la de portar a les escoles la fruita perquè els nens en mengin un parell de cops per setmana. Un País que té greus mancances d’ensenyament, ha de fer a l’escola allò que haurien de fer els pares? Aquest “placet” permanent a que les escoles supleixin la funció educacional de la família en general i dels pares en particular, és, en la meva opinió, una aberració perquè ens porta a un sistema educacional doctrinari, lentament és cert però inexorable, que no és altre que el sistema que es va aplicant en els països que, tot i presumin-ne, no son aigua massa clara. Ningú és capaç de dir-los-hi al pares que els seus fills han de menjar fruita a casa, per allò d’una dieta equilibrada, i que a l’escola s’han d’ensenyar matemàtiques?[3]
Tot plegat, tot i que el que he exposat només és un petit tast, suposo que d’aquest estiu els periodistes no es queixaran. O sí? No serà que, a vegades estan de vacances... permanents?
J.Vinyeta
Agost, 2010
[1] Sobre l’origen de Ciudadanos vaig exposar el meu criteri en l’article nº 40 del bloc, Novembre del 2006
[2] Famós discurs d’Unamuno el 12 d’Octubre de 1936 a la Universitat de Salamanca.
[3] Bona part del que jo penso del sistema d’ensenyament va quedar exposat en el meu article nº 73 del meu bloc, d’Octubre del 2008.
Els periodistes s’han queixat sempre dels mesos d’estiu perquè, segons diuen, no es generen notícies. Haig de creure que aquest estiu, aquest mes d’Agost concretament, si han estat per la feina, n’han tingut a dojo. N’exposaré unes quantes, totes elles amb caràcter orientatiu però, en cap cas, l’imitatiu.
Durant tot el mes d’Agost, hem anat a remolc de la famosa Llei antitaurina i la conseqüent prohibició de les curses de braus. Personalment no deixa de sorprendre’m que una llei, que és una prolongació d’aquella famosa Llei de no sé quants anys enrere feta per a garantir els drets dels animals, i que només va ser capaç de mig arreglar a gats, gossos i canaris, no vagi més enllà del nas dels legisladors per la sola raó de no emprenyar a part del personal en uns moments pre electorals. Entenc que és claríssim que als pobres braus se’ls destroça a les “Plazas” i per tant, és necessària una protecció de l’animal que no en té cap culpa de que uns amants d’un anomenat art aplaudeixin “banderillas” i “picadores”, és dir a les no se quantes putades que se l’hi fan a l’animal perquè arribi amansit a l’últim terç. Però no entenc que això, la mateixa Llei, no s’apliqui a la resta d’espectacles – diversions en la que els animals, tots els animals, per costums arrelades o no tant, serveixin d’entreteniment i que en massa ocasions, son perversament maltractats. Queda clar que son més importants els vots, i que la Llei està mal feta o incomplerta per raons purament electorals.
Però hem tingut més coses: les declaracions del Conseller Castells han posat els pèls de punta a un bon sector del PSC que sembla incapaç de tallar el cordó umbilical amb el PSOE i incapaç de començar a pensar en el País. Ja sé que aquestes actituds negatives respecta del País, no son exclusives dels socialistes (només cal recordar l’endemà de la manifestació famosa), però així com els partits d’aquí poden decidir, tot i que decideixin malament, als del PSC no els hi queda ni la possibilitat d’equivocar-se sols.
Nova ofensiva contra el català, aquesta vegada des d’aquí, des de casa mateix: un Sr. Domingo, diputat al Parlament, ex- Ciudadanos, que pertany al grup mixt (dic tot això per deixar clara la seva representativitat) enarbora la que sembla serà la seva bandera en la propera legislatura (la de Rosa Díez?), se’n va a veure a la Defensora interina del Pueblo i li prega, cosa que fa, que presenti davant del Tribunal Constitucional, un Recurs d’inconstitucionalitat contra la llei que estableix que el català serà la llengua d’acollida en la recepció – integració dels immigrants. Potser si que ens hem cregut que vivim a Catalunya, oi...? Em recorda una mica aquella idea primigènia del PSC (en aquell document que tantes vegades he citat, titulat Per Catalunya i atribuït al Sr. Maragall) en el que semblava prioritzar al castellà sobre del català i que a gent mal pensada, com jo, li semblava que allò, amb aquella peregrina i malt pensant idea, volia dir que per ser alguna cosa a Catalunya havia de parlar-se català, que per tant quants menys el parlessin millor i també per tant limitava l’ascens dels nou vinguts, deixant el núvol que forma la classe líder del País i del poder, només a les seves mans, a ells, catalans de soca-rel, únics en el domini del idioma que podia concedir-los-hi el manteniment d’aquell núvol. Potser aquells mal pensants com jo teníem tanta raó al respecta que el PSC decideix anomenar, per a corregir-se, un Secretari General, i posterior President de la Generalitat, forà. Potser que el Sr. Domingo pensés exactament igual que aquell PSC, en el moment de presentar el seu recurs[1]. Ell sabrà si hi ha trobat raons de pes per a fer-ho o ha estat, com ha passat en altres ocasions, només per tocar allò que no sona i fer-se “sonar” a ell mateix perquè se’l vegi. Suposo que no tindrà res a veure la decisió del Sr. Domingo amb aquell pensament del PSC al respecta, oi? Però no es pot negar la similitud entre les conseqüències que en poden resultar seguint el camí del PSC o el del Sr. Domingo.
Però ha vingut després el seu ex cap de files, el Sr. Rivera i actual cap dels Ciudadanos, i davant la ja manifestada voluntat de tornar-hi del Sr. Domingo, i ara per la nova i recent Llei de Comerç, el Sr. Rivera no perd pistonada i se l’hi avança al Sr. Domingo presentant un nou recurs a la ja anomenada Defensora interina del Pueblo, perquè arribi al TC amb aquesta nova llei, per vulneració del drets lingüístics dels castellano-parlants. El Sr. Rivera, no podia deixar passar l’ocasió. Sí, senyors Domingo i Rivera. Així es fa ! El bilingüisme és això: el castellà davant i, darrera, el que quedi... procurant que no en quedi res! Si els seus criteris d’equitat i justícia son els que normalment ens presenten, m’horroritza pensar – com diria Unamuno - que vostès i els seus poguessin un dia dictar les normes de psicologia de les masses[2]. No sé si un dia, com Sant Pau cauran del cavall i veuran la llum, que no té perquè ser la que pugui generar una Estelada. Senzillament la llum que es genera de la bona fe de les relacions de senzilla convivència. Si aquesta llum no els hi arriba i segueixen en aquesta dialèctica, temo que els veurem vestits d’uniforme blau - gris –corretjam – jou i sagetes, si és que abans, jo no ho sé, ja no els havien lluït. Si aquestos uniformes tornen a imposar-se, suposo que tots recordarem el que va passar a l’ Alemanya dels anys 30...
El PSC ha començat la seva precampanya electoral dient-nos que un referèndum per a l’Independència, crearia una fractura social de resultats imprevisibles. Jo penso que la expressió del PSC no respon més que al pànic que al PSC li crea només el sol fet de pensar que, si no canvien les coses (no segueixen la línea Castells, per exemple) no els hi caldrà més remei que enfrontar-se amb els seus caps de fila a Madrid, que ja seria hora, perquè sempre s’ha dit que fins que no hi ha un enfrontament clar i directa entre pare i fill, aquest fill no acabarà de créixer mai. Ells, el PSC, han de decidir si volen anar a més o no. Personalment, dels fills que no han sabut independitzar-se sempre n’he tingut un cert recel.
La penúltima (dic la penúltima, perquè sempre hi haurà la que ve després) ha estat la de portar a les escoles la fruita perquè els nens en mengin un parell de cops per setmana. Un País que té greus mancances d’ensenyament, ha de fer a l’escola allò que haurien de fer els pares? Aquest “placet” permanent a que les escoles supleixin la funció educacional de la família en general i dels pares en particular, és, en la meva opinió, una aberració perquè ens porta a un sistema educacional doctrinari, lentament és cert però inexorable, que no és altre que el sistema que es va aplicant en els països que, tot i presumin-ne, no son aigua massa clara. Ningú és capaç de dir-los-hi al pares que els seus fills han de menjar fruita a casa, per allò d’una dieta equilibrada, i que a l’escola s’han d’ensenyar matemàtiques?[3]
Tot plegat, tot i que el que he exposat només és un petit tast, suposo que d’aquest estiu els periodistes no es queixaran. O sí? No serà que, a vegades estan de vacances... permanents?
J.Vinyeta
Agost, 2010
[1] Sobre l’origen de Ciudadanos vaig exposar el meu criteri en l’article nº 40 del bloc, Novembre del 2006
[2] Famós discurs d’Unamuno el 12 d’Octubre de 1936 a la Universitat de Salamanca.
[3] Bona part del que jo penso del sistema d’ensenyament va quedar exposat en el meu article nº 73 del meu bloc, d’Octubre del 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada