101.- De Dogmatismes.-
Abril de 2008. Els fets al Tibet tenen al món amb l’ai al cor. La Xina, davant de l’amplificador que suposa el fet dels Jocs Olímpics que ha d’inaugurar quatre mesos més tard, intenta aplacar la revolta tibetana de l’única manera que sap fer-ho: deixant desenes de morts pel carrer. Arrel de tot plegat, escrivia jo aquell mes d’Abril:
“Pels xinesos, això dels drets de l’home, és una entelèquia que respon als conceptes polítics burgesos [...], conceptes que son contraris als abusos dels sistemes polítics dictatorials. I tots aquests sistemes dictatorials només pensen quelcom així com que el individu i la societat estan només que al servei d’uns suposats interessos supranacionals, la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Deu. I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que han imposat aquell sistema”. [1]
Intentava expressar, d’una forma més o menys raonada, que les dictadures imposen el que podríem anomenar un “Dogma” en contra del qual no pot haver-hi res més que paraules buides i del que només uns privilegiats en poden fer interpretacions, arribant a crear unes societats perfectament domesticades o adormides, com millor es vulgui creure, amb ferris controls del pensament - ideologia, de la paraula i de l’obra en especial sobre de la oposició al dogma oficial que passa com pot i fent cabrioles inversemblants per poder sobreviure (tot i que, a vegades, aquesta oposició ho és per poder-ne crear un altra de dogma, que també imposaran. Ha estat el cas, per exemple, de les revolucions comunistes que han triomfat amb el final de tots conegut, des d’en Lenin fins en Fidel per citar un exemples). A vegades, de sobte, aquella societat endormiscada es desvetlla de cop, rebenta el Dogma i creix tot allò que no havia pogut créixer des de feia anys (sempre recordo aquells instants, impensables només un minut abans, de la revolta contra Ceaucescu). Tot i que correm pel Segle XXI, d’aquestes societats “Dogmatitzades”, amb el seus líders dogmàtics, encara en queden moltes (Xina, Cuba, El Vaticà, Corea del Nord o determinats estats anomenats Islamistes en son clars exemples i, evidentment, no els únics. Hi incloc El Vaticà i aquests determinats estats Islamistes perquè entenc que en son la sublimació d’aquest concepte que vull expressar, perquè la fe que en resulta del Dogma corresponent, a més, l’entenen com de impregnació divina)
Dic tot això perquè, salvant les distàncies, que hem de reconèixer que son moltes, avui, al nostre País, ens està passant una cosa de una certa similitud. Els Partits Polítics em sembla evident que actuen d’una forma similar. Cada un va creant el seu dogma i tots intenten imposar-lo a la societat en la que estem vivint, sense deixar-nos cap més opció que el vot, (i amb això sí que hi ha diferència amb els altres dogmes dels que parlàvem), és a dir a la elecció del dogma que volem que se’ns imposi. Tan és així que la disciplina interna dels partits és gaire bé quarteraria i la “societat” pròpia o l’entorn del partit corresponent actua només en funció de les ordres (normalment son “insinuacions profundament raonades”) que rep: el compliment del dogma es converteix en un deure per aquests que, donada la incondicionalitat dels simpatitzants dels partits, intentarán definir amb el seu vot la moral general independentment del sentir de la resta dels pobres mortals sense fe i, en massa vegades, ho fan sense el més mínim anàlisi sobre aquest “Dogma” que, increïblement, han acceptat religiosament.
Un exemple clar. Dia 10 de Juliol. Centenars de milers de ciutadans demanen a aquests partits polítics unitat en defensa de la Nació Catalana. La resposta dels Partits tots sabem quina ha estat. Diguin el que diguin, el seu “Dogma”, el “Dogma” particular, no els hi ha permès aquella unitat que es demanava. I el seu dogma serà el que se’ns imposarà en les properes eleccions.
Amb els partits que van naixent, em temo que pot passar el mateix, si no està passant ja. Neixen amb idea de respondre a allò que va ser el lema d’aquella manifestació d’aquell 10 de Juliol. Però tinc la sensació de que els diferents “dogmes” es van imposant en els medis corresponents de cada un i que, per tant, la conciliació entre ells, serà pràcticament impossible.
I per què tot això? Em sembla que, a pesar de tot, la resposta és molt simple: els dirigents de tots aquests Partits, i dels altres que també haurien de ser-hi per a dur a bon fi aquell lema d’aquella manifestació, que no hi hagin dubtes al respecta, volent ser autèntics “Popes” o “Papes”, digueu-ne com vulgueu, d’una religió de la que tan sols ells pretenen tenir el dret i la suficiència per a la interpretació de la doctrina corresponent de la que ja han, prèviament, impregnat al seu Partit.
Ja sé que fer comparances és dur i perillós, però tinc la sensació de que aquests Popes ens volen donar lliçons de democràcia especialment fent coses internes a casa seva amb finalitats particulars (la de ser escollits Popes o Papes), però que aquest aspecte demòcrata del seu grup - partit que ens volen presentar, ho és més de portes en dins. En Franco també tenia suficients afins o addictes (tants que encara avui dia ens van fent anar per on volen) per ser triat Pope o Papa en el moment que li convenia, amb una suposada democràcia interna que el triava i per aclamació. I aquella suposada democràcia interna, no era res més que la garantía per l’establiment d’un Dogma inqüestionable, el del seu líder, que era acceptat sense cap dubte i amb tota submissió i imposat a la resta dels pobres mortals descreguts.
I amb tots aquests que volen ser nominats, hi ha quelcom similar: molta democràcia interna per a simular decidir als que ja se saben guanyadors, però incapaços de portar aquesta democràcia al carrer i fer el que realment els hi toca fer con a representants que pretenen ser dels pobres mortals descreguts com jo: assumir i representar la voluntat ja expressada (entre manifestants i participants en les anomenades consultes, per molt més d’un milió de persones) en contes de imposar-nos els seus Dogmes. El que passa és que el fer-ho com entenc personalment que caldria de fer-ho, només presenta un problema que, per a tots aquests dels que parlo, deu de ser molt seriós i important: cap d’ells vol renunciar a ser investit amb la tiara corresponent que serà el símbol de la seva benedicció i supremacia. El País, que tant diuen estimar, sembla que no té cap interès per a tots ells, llevat del vot captiu que poden rebre. Com deia en de Palol l’altra dia al diari Avui, no estan a l’alçada política que els hi requereix el moment històric que estem vivim, actuen com a petits dictadors ( i ho dic dolorosament), com si volessin fer-nos creure que necessitem ser “ensinistrats” en els afers polítics precisament amb el seu Dogma. Trist, molt trist, perquè els esforços que podem fer individualment han de formar part de la voluntat col·lectiva en el mateix objectiu. I aquí és on aquests Popes o Papes, han de deixar de voler-ho ser per a liderar, senzillament dit i sense altres objectius, aquesta voluntat dia a dia més evident i que diuen voler respectar. Si és veritat que volen respectar-la, aquesta voluntat, dons que ho facin, perquè el que necessitem son líders que enarborin l’Estelada i que, quan girin el cap puguin apreciar que tots nosaltres hi som darrera. No necessitem Papes que, amb una creu processal a la mà, vagin beneint a tots aquells que s’agenollen al seu pas.
J. Vinyeta
Agost 2010
[1] Nº 62 del Bloc.- El Tibet .- Abril 2008
Abril de 2008. Els fets al Tibet tenen al món amb l’ai al cor. La Xina, davant de l’amplificador que suposa el fet dels Jocs Olímpics que ha d’inaugurar quatre mesos més tard, intenta aplacar la revolta tibetana de l’única manera que sap fer-ho: deixant desenes de morts pel carrer. Arrel de tot plegat, escrivia jo aquell mes d’Abril:
“Pels xinesos, això dels drets de l’home, és una entelèquia que respon als conceptes polítics burgesos [...], conceptes que son contraris als abusos dels sistemes polítics dictatorials. I tots aquests sistemes dictatorials només pensen quelcom així com que el individu i la societat estan només que al servei d’uns suposats interessos supranacionals, la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Deu. I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que han imposat aquell sistema”. [1]
Intentava expressar, d’una forma més o menys raonada, que les dictadures imposen el que podríem anomenar un “Dogma” en contra del qual no pot haver-hi res més que paraules buides i del que només uns privilegiats en poden fer interpretacions, arribant a crear unes societats perfectament domesticades o adormides, com millor es vulgui creure, amb ferris controls del pensament - ideologia, de la paraula i de l’obra en especial sobre de la oposició al dogma oficial que passa com pot i fent cabrioles inversemblants per poder sobreviure (tot i que, a vegades, aquesta oposició ho és per poder-ne crear un altra de dogma, que també imposaran. Ha estat el cas, per exemple, de les revolucions comunistes que han triomfat amb el final de tots conegut, des d’en Lenin fins en Fidel per citar un exemples). A vegades, de sobte, aquella societat endormiscada es desvetlla de cop, rebenta el Dogma i creix tot allò que no havia pogut créixer des de feia anys (sempre recordo aquells instants, impensables només un minut abans, de la revolta contra Ceaucescu). Tot i que correm pel Segle XXI, d’aquestes societats “Dogmatitzades”, amb el seus líders dogmàtics, encara en queden moltes (Xina, Cuba, El Vaticà, Corea del Nord o determinats estats anomenats Islamistes en son clars exemples i, evidentment, no els únics. Hi incloc El Vaticà i aquests determinats estats Islamistes perquè entenc que en son la sublimació d’aquest concepte que vull expressar, perquè la fe que en resulta del Dogma corresponent, a més, l’entenen com de impregnació divina)
Dic tot això perquè, salvant les distàncies, que hem de reconèixer que son moltes, avui, al nostre País, ens està passant una cosa de una certa similitud. Els Partits Polítics em sembla evident que actuen d’una forma similar. Cada un va creant el seu dogma i tots intenten imposar-lo a la societat en la que estem vivint, sense deixar-nos cap més opció que el vot, (i amb això sí que hi ha diferència amb els altres dogmes dels que parlàvem), és a dir a la elecció del dogma que volem que se’ns imposi. Tan és així que la disciplina interna dels partits és gaire bé quarteraria i la “societat” pròpia o l’entorn del partit corresponent actua només en funció de les ordres (normalment son “insinuacions profundament raonades”) que rep: el compliment del dogma es converteix en un deure per aquests que, donada la incondicionalitat dels simpatitzants dels partits, intentarán definir amb el seu vot la moral general independentment del sentir de la resta dels pobres mortals sense fe i, en massa vegades, ho fan sense el més mínim anàlisi sobre aquest “Dogma” que, increïblement, han acceptat religiosament.
Un exemple clar. Dia 10 de Juliol. Centenars de milers de ciutadans demanen a aquests partits polítics unitat en defensa de la Nació Catalana. La resposta dels Partits tots sabem quina ha estat. Diguin el que diguin, el seu “Dogma”, el “Dogma” particular, no els hi ha permès aquella unitat que es demanava. I el seu dogma serà el que se’ns imposarà en les properes eleccions.
Amb els partits que van naixent, em temo que pot passar el mateix, si no està passant ja. Neixen amb idea de respondre a allò que va ser el lema d’aquella manifestació d’aquell 10 de Juliol. Però tinc la sensació de que els diferents “dogmes” es van imposant en els medis corresponents de cada un i que, per tant, la conciliació entre ells, serà pràcticament impossible.
I per què tot això? Em sembla que, a pesar de tot, la resposta és molt simple: els dirigents de tots aquests Partits, i dels altres que també haurien de ser-hi per a dur a bon fi aquell lema d’aquella manifestació, que no hi hagin dubtes al respecta, volent ser autèntics “Popes” o “Papes”, digueu-ne com vulgueu, d’una religió de la que tan sols ells pretenen tenir el dret i la suficiència per a la interpretació de la doctrina corresponent de la que ja han, prèviament, impregnat al seu Partit.
Ja sé que fer comparances és dur i perillós, però tinc la sensació de que aquests Popes ens volen donar lliçons de democràcia especialment fent coses internes a casa seva amb finalitats particulars (la de ser escollits Popes o Papes), però que aquest aspecte demòcrata del seu grup - partit que ens volen presentar, ho és més de portes en dins. En Franco també tenia suficients afins o addictes (tants que encara avui dia ens van fent anar per on volen) per ser triat Pope o Papa en el moment que li convenia, amb una suposada democràcia interna que el triava i per aclamació. I aquella suposada democràcia interna, no era res més que la garantía per l’establiment d’un Dogma inqüestionable, el del seu líder, que era acceptat sense cap dubte i amb tota submissió i imposat a la resta dels pobres mortals descreguts.
I amb tots aquests que volen ser nominats, hi ha quelcom similar: molta democràcia interna per a simular decidir als que ja se saben guanyadors, però incapaços de portar aquesta democràcia al carrer i fer el que realment els hi toca fer con a representants que pretenen ser dels pobres mortals descreguts com jo: assumir i representar la voluntat ja expressada (entre manifestants i participants en les anomenades consultes, per molt més d’un milió de persones) en contes de imposar-nos els seus Dogmes. El que passa és que el fer-ho com entenc personalment que caldria de fer-ho, només presenta un problema que, per a tots aquests dels que parlo, deu de ser molt seriós i important: cap d’ells vol renunciar a ser investit amb la tiara corresponent que serà el símbol de la seva benedicció i supremacia. El País, que tant diuen estimar, sembla que no té cap interès per a tots ells, llevat del vot captiu que poden rebre. Com deia en de Palol l’altra dia al diari Avui, no estan a l’alçada política que els hi requereix el moment històric que estem vivim, actuen com a petits dictadors ( i ho dic dolorosament), com si volessin fer-nos creure que necessitem ser “ensinistrats” en els afers polítics precisament amb el seu Dogma. Trist, molt trist, perquè els esforços que podem fer individualment han de formar part de la voluntat col·lectiva en el mateix objectiu. I aquí és on aquests Popes o Papes, han de deixar de voler-ho ser per a liderar, senzillament dit i sense altres objectius, aquesta voluntat dia a dia més evident i que diuen voler respectar. Si és veritat que volen respectar-la, aquesta voluntat, dons que ho facin, perquè el que necessitem son líders que enarborin l’Estelada i que, quan girin el cap puguin apreciar que tots nosaltres hi som darrera. No necessitem Papes que, amb una creu processal a la mà, vagin beneint a tots aquells que s’agenollen al seu pas.
J. Vinyeta
Agost 2010
[1] Nº 62 del Bloc.- El Tibet .- Abril 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada