92.- La Neu

92.- La Neu .-

Resulta que els fenòmens meteorològics han posat en evidència, una vegada més, allò de que si el nostre País no està desballestat del tot és perquè, com diria un bon agnòstic, Déu deu ser bo i deu existir. Si no, no hi ha explicació possible a que, tot i el que ens passa, el País tiri endavant.

En plena desafecció política, amb una crisi galopant amb previsions catastròfiques[1], políticament capats per un Tribunal Constitucional amb fidelitat contrastada als Partits polítics que els varen anomenar i no a la Justícia, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques (i qui sap si també de les eleccions generals a l’Estat central), encara amb la ressaca de les ventades de fa un any, amb l’incendi d’Horta de San Joan cremant-se en la Comissió d’Investigació al Parlament, com que tot això era poc, el cel, com diria l’Asterix, ha caigut sobre dels nostres caps en forma de neu. La declaració conjunta dels Ajuntaments afectats, que suma adhesions dia a dia, confirma el desastre d’allò que els ciutadans, en menys o més grau, hem viscut: “... el col·lapse integral del sistema – llum, telecomunicacions, xarxa viaria, transport públic, informació pública -- ha caigut sobre les espatlles dels nostres conciutadans...”.[2] I tot això amb no gaire més de 60 centímetres de neu.

No cal afegir gaires més coses a les ja sabudes per tothom. Només alguns comentaris - preguntes, especialment en el tema elèctric que, potser, ha estat el més punyent dels problemes (dels altres, en parlarem un altra dia):

-- Que quedi clar que les torres elèctriques si cauen és, senzillament, perquè estan mal calculades, mal construïdes o tot a l’hora. I si complien amb la normativa establerta, aquesta normativa també és deficient i, per tant, també ha de ser revisada. El Sr. Boada, amb la procacitat gaire bé malaltissa a la que ens té acostumats, s’ha despenjat amb unes declaracions sobre la mala qualitat dels materials emprats en la construcció de les torres. Per una o altra raó, o per totes a l’hora, és clar que el desastre era evitable. Per a mi, dons, és evident que bona part de les responsabilitats a exigir han d’anar en el sentit de saber si les construccions de la línea eren o no adients, suficients i amb garanties.

-- El Sr. Montilla va ser, abans que President de la Generalitat, Ministre d’Indústria i, com a tal, responsable directa de la Normativa i del control de les xarxes elèctriques de distribució a tot l’Estat en el temps en que va estar al ministeri. Què va fer, tan que ministre, per atendre l’estat d’una línea d’alta tensió (que és un cul de sac i en la que no hi ha una autèntica xarxa de distribució), la de Girona, considerada pel propi ministeri i des de fa anys com deficitària, o per modificar determinats dèficits normatius que han quedat en evidència?

-- Des de fa un parell d’anys, la Generalitat disposa d’instruments legals pel control de les companyies de subministrament elèctric, de les seves inversions i manteniment i sistema propi i independent d’inspeccions de tot plegat. Què s’ha fet en aquestos dos anys al respecte?

-- L’existència de la famosa MAT no hagués resolt el problema, però, donat que amb ella es crea una xarxa avui inexistent, l’hagués minimitzat. Tots aquells que fins avui s’hi han oposat aferrissadament, han de prendre nota del que ha succeït i posar fil a l’agulla perquè no torni a succeir en la mateixa intensitat. Tot això que dic, en cap cas vol dir que la MAT no hagi d’estar tant ben feta com sigui necessari i convingui i en tots els aspectes, però és evident que la sistemàtica oposició a tot, i a voltes sense raó només que per la pura i simple oposició política, també condueix a maximitzar els desastres. Red Eléctrica té l’excusa de l’oposició sistemàtica i real a qualsevol ampliació o creació d’una nova línea – xarxa. Aquests opositors, han de rumiar-se sèriament si, amb la seva oposició, no fan res més que mantenir la possibilitat d’un daltabaix i donar excuses (o raons, que és l’altra cara de la moneda), a aquells que ja tenen de per sí molt poques o gairebé nul·les ganes de solucionar el problema.

És evident que, a l’Estat espanyol (no se si a la resta del mon, també), les elèctriques son poderosíssimes i com a mostra dos botons: el Sr. Fuentes Quintana, ja va ser defenestrat del seu Ministeri d’Hisenda (1978, Govern Suarez) només per insinuar que potser s’hauria d’iniciar un debat sobre la possibilitat de nacionalitzar la famosa xarxa de distribució elèctrica a l’Estat. I, com a segon botó, per fer-les contentes, el Govern del Sr. Aznar els hi va fer el petit “regal” d’un Bilió (amb B) de les antigues pessetes com a “compensació”[3] a canvi d’un teòric increment més moderat de les tarifes i una acceleració de la liberalització del mercat elèctric. Per tant, puc entendre que aquestes companyies elèctriques, autèntics grups de pressió i poder, facin por a tots aquells que s’hi hagin d’enfrontar i que no son altres, en aquest cas, que la classe política en general i el Govern en particular. La societat civil ha de presentar les justes reclamacions pels danys que tot plegat els hi ha causat. Però els membres de l’Administració, a banda de donar suport en tots els àmbits als reclamants, ha d’enfrontar-s’hi també per aconseguir que els fets comentats no es repeteixin. I si com em temo, tenen una certa por en fer-ho, que pensin que el seu sou, que paguem religiosament, porta implícit el enfrontar-se a qui s’hagin d’enfrontar en defensa del ciutadans i del País.



J. Vinyeta
Març, 2010

[1] Vegeu del declaracions del Catedràtic d’Economia de la U.Ramon Llull – IQS, Santiago Niño Becerra, molt ben considerat per tothom en el món econòmic-financer.
[2] Declaració conjunta de gairebé 170 Ajuntaments afectats
[3] Miguel Fernández Ordoñez, President en aquell moment de la Comisión Nacional de Energía, va haver de dimitir del càrrec, pressionat pel Govern Aznar, per la seva oposició a aquest “regalet”. En un article publicat a El País el 22/12/1998, explica tot l’afer.

91.- Comentaris

91.- Comentaris


Aquest 2010 és any de eleccions a Catalunya i no sabem si, a més, ho seran anticipades a tot l’Estat. Per tant, com diu la dita, tot és possible. Dit de una altra manera, és un any que promet. I tal com anem, no penso pas que ens defraudi. Veiem alguns exemples de com han començat les coses.

La tempesta que va sotragar al PSC amb les declaracions del Conseller Maragall, fa pocs dies, va ser de les que fan època. El recolzament explícit del Conseller Castells i de la Consellera Tura a aquelles declaracions (casualment tots tres el nucli fort del poc catalanisme que queda al PSC), va deixar en calçotets al Tripartit que va haver de fer mans i mànegues per a fer-nos entendre que allò que s’havia dit de que el País està cansat de Tripartit, no és veritat i que, agradi o no, sí que el tripartit té projecte de País. És evident que els portantveus del Tripartit no podien dir una altra cosa. Però també és evident que la furibunda reacció del PSC forçant la posterior rectificació del Conseller Maragall respon a que aquelles declaracions havien arribat al moll de l’os. La pregunta del milió és: què va acollonir o què li varen oferir al Sr. Maragall (o als altres dos Consellers) perquè es rendís de forma incondicional, fent-lo canviar radicalment d’opinió en poques hores?

Pràcticament al mateix temps a Madrid tenia lloc un del millors espectacles que Ses Senyories ens havien brindat en temps. Era un Debat monogràfic sobre aquella crisi que no existia i que ara resulta ser de proporcions astronòmiques. No és que jo hi tingués fe en el que allà es plantegés i la meva certesa es va confirmar: al crit de maricón qui cridi menys, els partits varen demostrar (no fos cas que ens en haguéssim oblidat) que l’únic interès que els belluga és el poder que es deriva dels resultats electorals. Tot lo altra, que és tot allò per el que els hi és precisament concedit aquell poder, no els importa en absolut. I així les coses, entre crits, desqualificacions i adjectius menys que no pas més afalagadors, els Senyors de CiU (ERC s’hi va afegir també), assenyats com sempre, varen proposar un Pacte d’Estat al PSOE per salvar l’Estat del desastre del que el Govern central en té bona part de responsabilitat. Dues coses. La primera és que sembla que CiU (i els d’aquí que si afegeixin), han perdut la memòria i que no recorden que el Sr. Zapatero els (ens) l’ha endinyat per tots cantons sempre i des del primer dia amb l’aquiescència del PSC. La segona és que també CiU (i els que d’aquí s’hi afegeixin) han de fer memòria i recordar que, amb independència del Primer Ministre de torn, cada vegada que hem pactat amb el Govern Central s’ha fet amb un esquer concret, que n’hem sortit escaldats i hi hem perdut una bugada sencera. Com és que hi tornen? Serà que al Sr. Mas l’hi han tornat a prometre la presidència de la Generalitat, o un Ministeri al Sr. Duran?

La Generalitat ha presentat el mapa per a la ubicació dels parcs eòlics. És evident que aquests parcs han de situar-se en els llocs on hi faci vent, oi?. Dons els ecologistes, permanentment asseguts en la política del no, han fotut el crit al cel des de L’Empordà fins al delta de l'Ebre. No es poden fer nuclears, ni centrals de cicle combinat, ni nous sistemes hidroelèctrics que trencarien els ecosistemes corresponents, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, ni la famosa MAT (que evidentment hauria d’ estar ben feta), ni parcs eòlics a terra... Què hem de fer? Tornar als llums de carburo, a la calefacció amb llenya amb el foc a terra i al canti amb anissos per a refrescar-nos a l’estiu? Esperpèntic!

El Sr. Garzón té problemes amb la dreta cavernària de l’Estat. El fet de posar sobre la taula el tema dels crims del franquisme ha fet que aquells mateixos que l’aplaudien quan, per revenja, va posar potes enlaire a tot el PSOE dels GAL, Roldán i companyia, ara li estiguin buscant les pessigolles i, a través dels òrgans judicials, intenten inhabilitar-lo. El Sr. Garzón, amb actuacions espectaculars però, en massa ocasions, complertament ineficaces (des de la droga a Galícia fins el cas Pretòria), ja hauria d’haver estat sancionat o controlat pel propi Poder Judicial, Poder que ens vol fer creure que és independent i, per tant, auto corrector de les seves pròpies misèries. Però no ha estat així fins que una bona part dels seus companys (personalment penso que a més del sector cavernari hi ha un sector de la vella guàrdia del PSOE que recorda el pas per la presó dels Srs. Barrionuevo i Vera, per exemple), l’hi han posat el peu al coll. Em dol que, com ja he dit en més de una ocasió, no hi hagi manera de deixar clar que aquell nan sagnant que es deia Franco encara no pugui ser tractat com qualsevol dels genocides que avui estan o han estat sotmesos a judici. És el tema pendent d’aquella famosa transició que es va fer tan ben feta que pràcticament tot va quedar igual, com és palès en massa ocasions, i ni tan sols amb la cara rentada.

El Sr. Aznar te un greu problema de personalitat. I el problema és tan greu que el seu subconscient el traeix en ocasions que es converteixen en ocasions sonades. No és un home dels anomenats físicament alts de talla, ans al contrari, i tinc la sensació de que aquesta situació el mortifica i, en conseqüència, bona part dels seus esforços tenen un aire compensatori (de l’altra talla, de la moral, és evident que encara va pitjor). L’exemple més palmari és aquella famosa foto prèvia a la invasió d’Iraq amb les cames sobre de la taula fumant-se un puro, amb en Bush i en Blair. Però ara, que a més ja no és ningú en el mon polític ni a l’Estat espanyol ni molt menys internacionalment parlant i que encara, mal li pesi, porta penjada a l’esquena una motxilla amb el parell de centenars de morts i no se quants centenars de ferits d’Atocha, ara que ja no li queda més que el seu bigoti canós, es permet d’enviar-nos a prendre pel cul (serà perquè a ell l’hi agrada?) a tots aquells que no compartim el seu ideari, aquells per als que la idea de convivència no és impositiva, a aquells que defugim del pensament únic que tan l’hi agrada, a aquells que volem un respecta per la nostra identitat. Imagino que, en conseqüència, és també incapaç d’apreciar i reconèixer que per tot això molts, moltíssims no volem ni sentir-ne parlar d’ell. Ell, com a bon autoritari, s’ha cregut sempre un salvador de la pàtria única. I és aquest tarannà autoritari, xulesc i, pel que ens demostra, barroer el que l’ha deixat sempre en evidència. L’inconscient, Sr. Aznar, l’inconscient...!

Els Sindicats han començat a aixecar el dit per allò de l’edat de jubilació. Sent sincer haig de dir que alguna cosa els hi han anat donant perquè, havent arribat a un 20% d’atur, nomes hagin protestat per una mesura que, d’alguna manera, ve condicionada més per l’augment de l’esperança de vida actual que per altra cosa. És evident que els Sindicats, durant aquests últims mesos, només han estat que al servei del que sembla s’ha convertit en el seu patró: l’Estat i, en conseqüència, el Govern central. El Sr. Redondo (Nicolàs) l’hi va muntar una vaga general al Sr. Felipe que va acabar en fracàs dolç (els bons revolucionaris diuen que una vaga general que no acabi amb el Primer Ministre a la presó i el Rei amb un peu a l’escaleta de l’avió que el portarà a l’exili, és un fracàs sense pal·liatius...) i que li va costar l’enfrontament directe amb el PSOE. Però aquests d’avui dia veig que estan molt amansits. I sempre totes les coses tenen una raó de ser...

Finalment, el 28 del mes passat va haver-hi una altra ronda de consultes (que no en podem dir referèndums...!) amb un 20% de participació. Crec que continua sent un èxit donada l’escassetat de mitjans i el seguit d’entrebancs amb que els voluntaris han hagut de treballar. Novament, gràcies a tots els que hi ha participat perquè mica a mica va sent normal parlar de País i d’Independència. A tots aquells que fan lectures apocalíptiques de la participació, dir-los-hi que ja voldrien ells tenir els mateixos vots que participants hi ha hagut en les consultes. Malgrat seu, tot això que els hi agrada tan poc, tirarà endavant. I si no, al temps.



J.Vinyeta
Febrer – Març, 2010

90.- Vic, Hereu i el cementiri nuclear

90.- Vic, Hereu i el cementiri nuclear.-


El Sr. Alcalde de Vic, i la ciutat sencera, s’han trobat en l’ull del huracà arrel de la proposada i posposada decisió del consistori de no empadronar als immigrants no legalitzats. El tema de la immigració és un tema prou pelut com perquè s’hagi de ser prudent, però ser prudent no ha de equivaldre, en cap cas, a no intentar dir a les coses pel seu nom.

L’entrada en funcionament de la nova llei sobre la Immigració el primer de Gener d’enguany, no ha resolt més problemes dels que ja hi havia. Les llacunes i les inconcrecions son importants i, en determinats aspectes, de tal gruix que, per tot plegat, fa que grinyoli. Vic ha estat el primer Ajuntament que ha posat oficialment sobre la taula el tema dels empadronaments obligatoris (altres Municipis també ha han fet coses similars, però de forma més discreta) i ha tret a la vista la punta del Iceberg d’un problema que l’Estat no ha estat capaç (no ha pogut, no ha volgut, no ha sabut) de encarar i intentar resoldre amb un mínim de serietat. I, a més, en el cas que ens ocupa (tot i el problema és exactament el mateix arreu), tal com diu un bon amic i jo ho comparteixo, el propi Estat, a través de les seves més altes instàncies, s’ha manifestat al respecta amb un cinisme de la més alta volada. La actuació de l’Estat es pot resumir, amb molta proximitat, de la següent manera:

-- L’Estat, ho diu la Llei, ha d’expulsar als immigrants no legalitzats (tots els que no tenen passaport amb visat correcte), però els Ajuntaments tenen la obligació, per una altra Llei, de empadronar-los a tots, als uns i als altres. L’Estat incompleix la Llei respecta de les expulsions, de forma flagrant.
-- L’Estat, incapaç de controlar les fronteres, deixa els Consistoris a càrrec dels serveis socials necessaris dels immigrants, inclosos els que haurien d’haver estat expulsats, però sense dedicar-hi recursos.

Per arrodonir el cinisme del que parlo resulta que el President del Govern Central, a Brussel·les, és capaç de dir que el Govern que ell presideix no deixarà cap nen sense escolaritzar ni cap persona sense assistència mèdica. I em sembla be...si és que hi ha suficients diners per a fer-ho. Però no deu de ser així perquè les escoles estan plenes, els hospitals desbordats i...molts dels nostres avis cobrant pensions clarament insuficients per sobreviure. Hi ha o no hi ha diners per a fer-ho tot? Perquè si no ni ha prou, de diners, no hauríem de ser primers els autòctons? I que no se’m digui que per expressar-me així soc clarament xenòfob. El que passa és que no sempre el millor, o el que s’ha de fer, ha de ser forçosament políticament correcta. Massa vegades és més important poder dir que es fan les coses que no pas fer-les.

El Sr. Hereu s’ha despenjat amb el tema de les Olimpíades d’hivern pel 2022. Sempre és bo voler progressar. També deu ser bo voler guanyar les properes Municipals. El Sr. Hereu deu pensar que es mantindrà a l’Alcaldia fins el moment de la Inauguració dels Jocs. Però si no hi és, qui s’emportarà la glòria de tallar la cinta? O es que és el seu partit, amb l’Alcalde o sense, pensa fer una passa endavant no sé ben bé vers on, de forma que el país avui “desafectat” torni pels camins èpics, ara que estem a les portes de les eleccions autonòmiques? Haurem de lligar la famosa carta del President i la postulació olímpica amb un possible to menys espanyolista, una actitud una mica pro país nostre, amb alguna possible vel·leïtat sobiranista del PSC...? Ja se sap que per guanyar unes eleccions es pot fer tot...! De totes maneres el Sr. Hereu ens hauria de dir, en primer lloc, si el famós Fòrum ha quedat definitivament saldat, perquè, si el deute que ens va deixar aquell Fòrum encara hi és pendent, no sé si per una passa endavant, amb uns objectius absolutament personalistes, es pot endeutar encara més la ciutat. I una recomanació molt en línea amb l’anterior: no gastar en focs d’artificis abans de la nominació, no fos cas que la nominació no es produeixi i quedem emmerdats fins al coll...

Estem en plena guerra per a la ubicació del cementiri nuclear. No és una cosa que, vista així, faci massa gràcia. Els senyors del no permanent han aixecat el puny i han endegat la campanya pertinent perquè no es porti aquí el famós cementiri. I jo no dic que hagi fe fer-se a casa nostra, però abans de dir si o no sí que m’agradaria saber-ne una mica més de tot plegat. El que fa més por d’aquestes coses és que es facin malament. Per sort (es faci on es finalment es faci) ja no estem en les èpoques de Dictadura en les que mai passava res que no estés autoritzat. Avui es pot trobar personal expert en aquests temes, aquí o a fora, per fer les coses ben fetes (Holanda en té dos o tres d’aquests cementiris i ni se’m acut de pensar que s’hagin construït deficientment). Per tant, si es fa ben fet, per què no? Ascó s’ha postulat per acceptar la ubicació del cementiri en el seu terme municipal. Donat que les eleccions son a la cantonada i el tema és recurrent, les forces vives estan cridant a capítol als seus cònsols oblidant que, si hi ha decisió, la que sigui, és el Consistori qui l’ha de prendre, cosa que, per a totes aquelles forces vives, pot anar en contra dels seus interessos, especialment electorals. Hi ha qui ha parlat venint-nos a dir que Ascó ja ha aportat al País suficient esforç nuclear perquè ara s’hi vegi involucrat en un de nou. Dons jo penso que és al revés. Imagino que molt bona part dels ingressos del municipi han vingut ocasionats per la presència de la central nuclear en el seu terme municipal: Contribucions, permisos d’obra, taxes, aportacions directes, subvencions, cànons, etc... Han viscut, certament, amb un perill a la porta de casa. Però d’un desastre nuclear tampoc nosaltres, a cent quilòmetres, en sortiríem ben parats i... no hem cobrat. Per tant, penso que sí, que també els hi toca i els hi toquen, evidentment, els diners que la inversió pressuposa. Haurien d’estar a les madures i... a les més madures.


J. Vinyeta
Gener, 2010

89.- 2009, Annus Horribilis?

89.- 2009, Annus Horribilis?.-

No m’atreveixo a dir que l’any que deixem ha estat molt pitjor que els anteriors. Però si em sembla que ha estat un any que es mantindrà en la memòria de molts (culés inclosos). Ha estat un any farcit de esdeveniments i no precisament gloriosos. Els més destacats, en la meva modesta opinió, han estat els que hi deixo assenyalats, en cap cas amb caràcter limitador o excloent.

El gran escàndol financer es destapa amb les investigacions del Mossos a la seu del Palau de la Musica: un prohom de la Pàtria, ens ha aixecat la camisa a tots. Tan gros és el merder que es descobreix, que tothom tremola. Tant, que els partits s’acolloneixen i, en un acte de contrició general, anuncien mesures serioses: modificació de la Llei electoral, de la Llei de finançament (la clau de volta de tot plegat), de la Llei Territorial... Però tot queda en foc d’encenalls. La proximitat de les eleccions (?) és l’excusa aquesta vegada per no fer res, a tal i com ens tenen acostumats. Hores d’ara, el Sr. Millet i adjunts, encara estan el carrer. I els partits... tots callats. Per arrodonir-ho, el jutge Garzón destapa una trama immobiliària amb base a Sta. Coloma de Gramanet en la que hi estan presumptivament emmerdats el mateix alcalde, la vella guàrdia de Convergència i algun regidor del PP del Maresme, per on s’estén l’escàndol com una taca d’oli. De membres socialistes de la Diputació de Barcelona surt part de la fiança que ha de dipositar l’alcalde per sortir de la presó. La resta, surt d’una subscripció popular (?) de entre el habitants de la ciutat. Així ho varen dir.

Les consultes (no en podem dir referèndums) d’Arenys d’Amunt el 13 de Setembre primer i la del 13 de Desembre, més amplia, després, varen ser un èxit que deixa palès que els anomenats Partits nacionalistes no estan pel cas. Temorosos de que la onada popular els depassi i els faci perdre vots, estan sí, però no... Del PSC i dels altres només dir que no varen fer res més que posar pals a les rodes a ambdós processos.

Es va aprovar un nou Finançament. El Govern va llençar les campanes al vol lloant les excel·lències del nou acord. No hi ha hagut manera de saber uns números concrets. Però a la resta de l’Estat tothom està satisfet. Si ja no som tan fenicis..., alguna cosa ha passat o el finançament obtingut no és tan bo com sembla, o no?

Òmnium Cultural convoca una manifestació en contra de la legitimitat del Constitucional i a favor del dret de decidir. Va ser curiós apreciar els arrengleraments a favor i en contra de la convocatòria. El Govern no pot amagar el seu nerviosisme i manifesta que si ha d’haver-hi resposta post - sentència, aquesta ha de ser liderada del President de la Generalitat. Entre els que hi estaven més oposats, hi havia una bona part dels jutges que entenen que aquesta anunciada convocatòria és una intromissió (si, si, intromissió!) a la seva independència (?). Molta gent entén i vol fer entendre que la manifestació serà a favor de l’Estatut. La caverna va bramar fins l’afonia.

A la tardor es fan notar els fills del fotògraf Centelles, la Generalitat i el Ministerio de Cultura. L’arxiu fotogràfic es comprat, en part amb els nostres diners, pel Ministerio i el trasllada a Salamanca. Tampoc hi explicació oficial, llevat de que la Generalitat no disposava dels 700.000 € que en demanaven els fills i que ha pagat el Ministerio. Ens ho hem de creure? Ni amb el nou finançament ha estat possible?

Però el més significat del mes de Novembre, ha estat el famós editorial conjunt publicat per dotze diaris de Catalunya. Sota el títol La dignitat de Catalunya, exposa amb claredat la situació que estem vivint a la espera de la famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre de l’Estatut. Tot el País es va posicionar al costat de l’Editorial. Tot? No: cap, repeteixo, cap Partit Polític es va posicionar a favor dels diaris; ho varen fer, a títol individual, primers espases da cada partit. Però els Partits oficialment, no. Entrat ja l’any 2010, concretament el dia 7 de Gener, el President Montilla ha enviat una carta a les entitats per agrair el suport que en aquell moment varen expressar a l’Estatut, oblidant-se de diferenciar entre el recolzament a l’Estatut i el recolzament necessari al dret de decidir en un referèndum de la societat catalana i al necessari respecta a la decisió presa en aquell. O el que és el mateix, al recolzament a la nostra dignitat com a País. La caverna es va revoltar, com ho fa sempre que aixequem el dit, però ja estava fet i, un cop més, ens convertíem en els dolents de la pel·lícula. Com sempre

I hem acabat el 2009 i començat el 2010 amb un parell o tres de notícies que fan patxoca. La primera va estar la signatura del traspàs de rodalies de Renfe. Dic que fa patxoca perquè el traspàs no inclou ni trens, ni vies ni estacions... Segons el Conseller Nadal, passarà personalment revista als lavabos de tots el vagons de tots el trens, que en això sembla que sí hi té competències. La pregunta que se’m acut és si per sancionar al encarregat de la neteja, per no haver fet bé la seva feina, el Sr. Nadal haurà d’obrir un expedient sancionador que serà resolt a Madrid, o la sanció la podrà imposar directament la Generalitat. Els senyors d’ICV ja tenen merder intern per un temps. El Conseller de Medi Ambient va donar per bo, amb rotunditat, l’informe dels agents rurals que donava com a causa del incendi de L’Horta de San Joan, en el que hi varen morir cinc bombers, un llamp. El Conseller d’Interior, del mateix partit, a requeriment judicial, inicia una investigació i els Mossos arriben a trobar a dos xicots suposats directament responsables del incendi, que casualment treballaven per l’administració rural i seria bo saber qui els va fitxar El Conseller de Medi Ambient afirma que no va estar informat de les investigacions d’Interior i que se’n va assabentar d’elles per la TV (suposo que per TV3, perquè si no...). Aquest Tripartit és tan original que els “afers” interns no es tenen entre membres dels diferents partits que el composen, no. Es tenen entre membres del mateix partit... que és més original!. Per arrodonir la festa, el Ministeri de Foment anuncia que allò de que l’Aeroport del Prat pugui ser gestionat des d’aquí, que res de res. Que si ens agrada bé i, si no, que ens hi posem fulles! Per enèsima vegada el PSC te la rara bondat de transformar en virtut allò que ha estat una nova humiliació pel País i pel seu teixit econòmic – financer en general i per al propi PSC en particular. Quin currículum...!

L’any 2009, ha estat galdós, és cert. Però llevat dels assumptes pròpiament interns, aquells amb possibilitats de resolució aquí i per nosaltres (alguns dels quals també s’haguessin pogut resoldre bé o més bé si els partits que formen la coalició haguessin deixat al Govern en minoria quan el País ho hagués necessitat, tot i les possibles conseqüències posteriors), els altres assumptes, els que depenen de Madrid, podrien haver estat resolts també favorablement si els 25 escons del PSC haguessin servit per a quelcom més que per a defensar al PSOE de les envestides de la oposició política. Es tractava senzillament de defensar a Catalunya i als seus ciutadans, que per això els hi varem posar allà. Els altres 15 escons enviats també des de aquí, podien haver ajudat també a mantenir la dignitat del País en el seu lloc en coses potser no tan específiques com les d’aquells, però tampoc ho han fet. Ha quedat evident que uns per submissió absoluta i altres per purs interessos partidistes o per un plat de llenties viudes, han deixat al País i a la ciutadania penjats.

El més trist de tot és que, tot plegat, i valgui la redundància, no solament no té traces ni tan sols de millorar durant aquest 2010 si no que estem a la espera de temps pitjors....

Haurem de canviar aquella frase feta dient: Deu no hi ha fet res. Potser que hi fem quelcom nosaltres.




J. Vinyeta
Gener,2010

88.- La carta del President Montilla

88.- La carta del President Montilla.-

La carta ha estat dirigida a 201 entitats – institucions que, segons el Sr. President han donat suport “...en les darreres setmanes...” a l’Estatut i que en el seu moment ja varen donar suport al famós editorial comú de dotze diaris de Catalunya que sota el títol “La dignitat de Catalunya” varen publicar conjuntament, si no m’erro, el proppassat 29 de Novembre. Segons el propi President, no hi havia pla B de cara a la sentència del Constitucional però...

Tot i que no ha estat dirigida com a carta oberta a tota la societat civil del País, la amplitud del suport rebut per l’Editorial en aquell moment i amb posterioritat, gairebé recolzat per “aclamació” per quasi totes les institucions del País, puc imaginar que en alguna d’aquestes entitats – institucions mi puc sentir identificat o inclús ser-ne membre. És per aquesta suposada identificació o pertinença que em considero receptor de la mateixa (no per ser membre d’una societat civil a la que el Sr. Montilla no vol, no s’atreveix o, senzillament, vol ignorar al no dirigir-s’hi directament). Per tant, i per aquelles mateixes raons, em sento amb el dret de fer-li alguna matisació.

Que jo recordi, cap Partit Polític ha fet, fins avui, un gest semblant. No en el fet d’enviar una carta a les institucions si no en el fet de donar de forma oficial recolzament al famós editorial, tot i que individualment si varen afegir molts dels membres més significats de cada partit. Per tant entenc com important que la primera autoritat del País i Secretari general del partit que encapçala el Govern, ho faci i s’arrengleri obertament amb el contingut de l’Editorial. Ha hagut de passar més d’un mes des de aquell Editorial perquè la primera autoritat del País en fes referència expressa i oficial (més val tard que mai). I ho fa, posant en marxa aquell pla B que ell mateix definia com inexistent no fa massa dies, davant d’una, sembla ser, imminent bufetada de l’Estat Central en el tema estatutari, agraint “ el suport públic que la teva Institució ha fet en les darreres setmanes a l’Estatut de Catalunya...” I abans de concloure desitjant-li al titular un bon any 2010, el President afirma “...I si arriba el moment en que calgui donar una nova resposta política i cívica, clara i unitària, estic segur que Catalunya podrà comptar amb el teu suport, de nou, i amb el de la Institució que representes”.

Està molt bé. El President evidentment que està legitimat per a demanar el que demana, però hem de recordar-li, per molt que li pesi, que el President i el seu partit tenien la suficient representació de 25 escons, a banda dels propis dels membres del Govern, al Congreso de los Diputados com per haver defensat aquest Estatut abans, durant i després de la seva aprovació amb més convicció de la que es va fer. Va ser una prolongació d’allò que, en el moment en que aquest Estatut va sortir del Parlament, el seu partit, el PSC, ja anunciava que en presentaria esmenes. I que quan estava en discussió a les Cortes, els acòlits de Vostè es varen posar a l’altra cantó de la taula de negociacions (per si no ho sap, pregunti-l’hi al Sr. Iceta) en front de la delegació catalana, complint allò que varen dir que farien. I que li varen riure les gracietes al Sr. Guerra amb allò del ribot... i que per tant, ara ja no hi ha ni temps ni opció moral, després de tanta submissió, per poder fer-ne una defensa en tota regla si no és implicant-hi a aquelles institucions i, indirectament, a la part de societat civil que aquestes hi puguin empènyer. I ara resulta que, quan no s’ha fet res de tot allò que es podia fer amb la autoritat que resultava dels números d’escons en el Congreso, pretén realment que l’hi donem un cop de mà...? El que tampoc ens aclareix és si aquesta ajuda, aquest cop de mà que ens demana ha de ser per defensar una Llei Orgànica (l’Estatut) o perquè s’ ha de defensar que es respecti la voluntat dels catalans i el seu dret a decidir, coses que semblen el mateix, però que no ho son, oi?

Personalment vaig votar no a un Estatut que, en el meu entendre, portava al País a una via morta, i sense més opcions que les “graciosas” donacions que ens puguin arribar d’un Estat centralista i jacobí que no entén res més que allò que es deriva de la seva pròpia autoritat. I per això jo no aniré a qualsevol manifestació que pretengui la defensa d’aquest Estatut. Però, al contrari, a totes aquelles manifestacions que es facin per a defensar una decisió sobirana d’un poble com el de Catalunya, tot i que ho hagi estat per a referendar positivament una Llei que entenc com absolutament insuficient, jo hi seré. I, al mateix temps, demanaré la dimissió d’un Govern que no ha fet més que, impròpiament, posar pals a totes les rodes que giraven en aquell sentit sobirà, i demanaré la immediata dissolució del Parlament, també manifestament inoperant al respecta, amb l’inherent i immediata convocatòria d’eleccions.

Per acabar, jo també faria meva aquella frase del President Kennedy que el President esmenta en la carta i, permetent-me unes llicències, li diria “ No pregunti per què la ciutadania vol ser respectada. Preguntis millor que no ha fet vostè perquè no ho sigui, de respectada”. I si té resposta i encara hi és a temps..., faci-ho. L’ introspecció sempre dona bons resultats.



J. Vinyeta
Gener, 2010

87.- Després del 13D

87.- Després del 13 D.-

Han passat ja dies des del 13 de Desembre. La veritat és que els he deixat passar els dies expressament perquè em semblava que era millor fer una anàlisi (particular i personal, evidentment) intentant que el cor (i la mala llet) no suressin tant com ho varen fer a l’endemà.

Vagi per endavant que entenc que allò, aquell dia, va ser un èxit. No va haver-hi la més mínima col·laboració per part de res que semblés o recordés a quelcom oficial, ans al contrari: s’han vist alcaldes del PSC arrencant els petits i pocs pasquins que anunciaven la convocatòria. Ni propaganda, ni maquinària dels partits, i els propis partits (llevats els de sempre i el PSC, que s’hi va afegir boicotejant tot el que era possible de boicotejar), fent veure que sí, però no. Amb l’ai al cor només de pensar que el moviment popular els depassava i centrats en les properes eleccions, els partits, diguin el que diguin, varen donar l’esquena a més de 15.000 voluntaris i gairebé 200.000 votants, a tot un sector del País (suposo que tots tenim clar quins varen anar a votar) que creix dia a dia, en molt bona part gràcies a les seves actituds, la dels partits, i que els hi comença a fer por per la pèrdua de vots, a uns i a altres, que això els hi pot representar. Però la jornada va ser un èxit.

Però tot això, tot aquest èxit, te una taca negre, molt negre: A la mateixa matinada mentre es feia el recompte de paperetes, eren patents les diferències conceptuals entre els que en podríem dir-ne organitzadors.

És cert que aquella diada s’havia realitzat pensant en que algun dia serem un Estat lliure i independent amb totes les seves conseqüències, de entre les que en resultaria la existència d’una pluralitat política, certament. Però no era aquell el moment de manifestar-la i molt menys moment per expressar protagonismes. Tots aquells que es barallaven o que inclús anunciaven la immediata formació d’un partit que liderarien, ja estaven venent la pell de l’ós (l’accés al poder més immediat) abans de caçar-lo: ja es veien, com a mínim, Consellers. I em va doldre molt. Participar de forma activa en el que entenem com a “política”, és una decisió absolutament voluntària. Si aquesta participació ho és perquè d’alguna manera es busca el protagonisme personal amagat en un suposat Nacionalisme Independentista (i ho he escrit en majúscules) o en qualsevol altra forma de fer País, personalment em recorda massa a la actitud actual dels partits polítics. Actitud que, com he dit en més d’una ocasió i sota el meu prisma personal, és absolutament rebutjable perquè ens ha portat fins on som ara.

Aquest País nostre necessita d’actituds molt serioses perquè el moment és greu i difícil tot i que, potser per primer cop en tres-cents anys, el cel està molt més obert que potser no ho havia estat mai, però, per això mateix, no es pot perdre temps i energies en baralles de pati de col·legi. Malament aniran les coses si aquests organitzadors, que tenen noms concrets i que qui sap si un dia, efectivament, detindran el poder en les més altes instàncies, en prou feines han deixat el “cole”. De moment la primera revàlida l’han sospès.

Els autèntics protagonistes de la Festa, varen ser els 15.000 voluntaris, que varen haver d’anar i participar inclús amb el seu ordinador personal per suplir la falta de mitjans i col·laboració dels que tenien la obligació de fer-ho, i els 200.000 votants, tots plegats, que varen donar una imatge de País viu a tot el món. A tots ells, gràcies. Per tota aquesta generositat, a tots aquells dels que parlava, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya per haver intentat usurpar el protagonisme de qui realment se’l mereixia. Però en tenen, de vergonya?

Aquest País nostre és, com diu en Llach, tan petit que els campanars es veuen. I es vigilen perquè les traïcions hi han fet història i els obliga als campanars a estar amatents per llençar les campanes d’avís amb el toc corresponent, per sobre dels pobres mortals com nosaltres. Que així sia. Però potser també haurien d’entendre com traïció tots aquests intents de personalisme (en els que inclouríem també els que constantment van reblant els més significats dins dels Partits Polítics) perquè, quan els implicats els porten a terme vol dir que, en fer-ho, pensen més en ells que no pas en el país al que diuen servir sense fissures (certament de forma voluntària no hem d’oblidar-ho, voluntarietat però que en cap cas porta implícit el dret de cuixa, que també ha de quedar clar), tot i que van deixant dubtes clars sobre de l’honradesa política de les seves actuacions, després de les quals, com ja fa dies que passa, la anomenada desafecció creix...

Hem començat l’any 2010 amb un flamant traspàs dels trens de Rodalies. I, pel que ha transcendit, no s’inclou en el traspàs ni els trens, ni les estacions ni les vies. Això sí: des de Catalunya es podran establir els horaris i les tarifes. Amb això ja en tenim prou...? Que Deu ens empari...!



J. Vinyeta
Gener, 2010

86.- L'arxiu Centelles

86.-L’arxiu Centelles.-



Si tingués suficients diners, i en el suposat de que els amos de torn ho volguessin vendre, compraria tantes quantes obres d’art (o capricis, tot ha de dir-se) que el meu capital em permetés de fer-ho. I entre aquestes coses que possiblement hagués comprat, hi hauria l’arxiu Centelles, avui en boca de gairebé tothom.

No vull negar el valor històric, documental, sentimental i de tants quants adjectius és vulguin afegir-hi, però els germans Centelles, agradi o no, han tingut el mateix dret de vendre com jo, si hagués tingut calés, tenia el dret de comprar-lo i emportar-me’l allà on me’n anés a viure. Però a vegades, exercicis de llibertat individual poden crear escàndol en la comunitat on es porta a terme, com ha estat el cas que ens ocupa. Què ha passat amb l’arxiu Centelles per què els ànims s’escalfessin tant com ho han fet?

La resposta no està clara. Però sí que hi ha tres aspectes de la qüestió que fan que el tema hagi estat escandalós, tot i que tampoc no ens donen massa possibilitats d’aclarir la qüestió:

-- La Generalitat, no ha pogut comprar-lo, l’arxiu? La raó de que no hi havia diners per a fer-ho, quan el propi Govern s’ha gastat no sé quants milers d’euros en informes inútils o en vacunes que sembla que hauran de llançar-se, no em sembla gens convincent. O és que potser, no sé per quines raons, no el volía comprar? Per tant, no em queda més remei que esperar a que algú o alguns m’expliquin (ens expliquin) per què s’ha deixat perdre un llegat documental del gruix d’aquest, si és que tenen el valor de fer-ho.

-- El Ministeri de Cultura ha comprat amb els seus calés l’arxiu i en farà el que en voldrà. Només un parell d’objeccions: avui per avui, el 21% dels calés del Ministeri de Cultura (o la part proporcional que li correspon del 21.000 milions d’euros extres que anualment viatgen a Madrid des de Catalunya, i només parlo d’aquests), també son nostres. Per tant, si la Generalitat tenia intencions de comprar l’arxiu en qüestió i no disposava de diners, per què no han retornat des de Madrid els diners necessaris per poder-lo comprar aquí i ser-ne nosaltres els depositaris ? No fer-ho i, a més, enviar-lo a Salamanca, quan encara no se’ns ha retornat tot el que hi ha allà i que és nostre, és un cop baix, i recorda més els termes d’una “vendetta” que qualsevol altra cosa. Parlar de lleialtat institucional amb uns que es passen la vida foten pals a les rodes a les nostres institucions és com voler buidar un pou amb un cove de vímet: debades. La actuació del Ministeri no és més que una mostra més del menyspreu insultant i habitual amb que se’ns tracta, envalentits aquells pel silenci també habitual dels que des d’aquí haurien d’haver aixecat la veu.

-- Continuo pensant que els germans Centelles han fet el que han volgut o el que els hi ha semblat més oportú. Teòricament han exercit lliurement el seus drets. Els tenen tots en fer-ho, per tant res a dir. Però no deixa de sorprendre’m aquesta justificació pública i permanent a la seva actuació quan, per les raons que vinc exposant, en la meva opinió, no era necessari el fer-la. Els advocats utilitzen una expressió llatina que fa molt entenedores determinades situacions o actituds: “Excusatio non petita, acusatio manifesta...”, expressió que no crec necessiti més comentaris. Si com diuen ells mateixos, ha estat per la seva pròpia voluntat el fet de que l’arxiu anés a Salamanca això, combinat amb aquella permanent justificació davant del País en general i la acusació també permanent a la Generalitat en particular, m’arrufa el nas i em fa pensar que per sobre de tot plegat hi ha raons més poderoses que els calés en el conjunt de les decisions preses.

Penso que estem en el dret de saber exactament què és el que ha passat i entre tots plegats ens han de donar explicacions reals, absolutament creïbles i satisfactòries.

No pretenc, a pesar de tot, donar a entendre que no ha estat una pèrdua dolorosa pel País. Imagino que ha sortit malament una cosa que podía sortir malament, complint-se escrupolosament així la famosa Llei de Murphy. La pregunta que ve al darrera, i que encara preocupa més, és la de quantes coses estan en llista d’espera per què la Llei de Murphy es compleixi també escrupolosament de nou? Seria bo saber-ho, perquè si hi ha varies coses que poden sortir malament (i és el que ens han de dir), i segons la pròpia Llei, la primera que anirà malament serà la que ens faci més mal...Valdria la pena estar preparats.



J. Vinyeta
Desembre, 2009

85.- L'Editorial

85.- L’Editorial.-

La premsa del País ha deixat bocabadats a mig món amb una editorial conjunta en la que, sense eufemismes, posa sobre de la taula el problema que el famós tribunal Constitucional d’Espanya està creant, amb la seva indefinició i, d’altra banda, el posa en el seu punt de deslegitimació donats els seus orígens i la seva dependència. És cert que l’ordre polític de l‘Estat posa al cim de la suposada ordenació democràtica al Tribunal Constitucional. Però també és cert que els valors de neutralitat i eficàcia dels que qualsevol tribunal n’ha de fer bandera, estan per sota d’uns mínims que li puguin donar credibilitat. No crec que hi hagi d’insistir. Molta gent (i dic molta, perquè realment han estat moltíssims els que, amb criteris jurídics i amb coneixements amplis de Dret han opinat al respecta) ha deixat, en aquest aspecte, les coses en el seu lloc. Per tant i en conseqüència, penso què, amb la seva actitud, ha aconseguit que, en l’ànim de tots aquells que volem un País (el nostre) lliure i millor i també en el de molts d’altres que això no els hi semblava tan primordial, hagi anat creixent el convenciment de que tots plegats només anirem bé quan les decisions a prendre aquí siguin exclusivament nostres.

Personalment he trobat que aquell famós Editorial és, tot i això, massa contemporitzador. Però també em sembla que obra una escletxa molt amplia entre els d’ací i els d’allà. Queda clar que amb l’Editorial, els diaris de Catalunya han fet mal, molt de mal. És com si s’hagués calat foc a la caverna. Tant de mal, que a l’hora de contestar-lo els de sempre, i de la manera furibunda a que ens tenen acostumats, s’han quedat sense arguments. No és que n’hagin tingut sempre d’arguments, però rebatre una bona argumentació, com la que presenta l’Editorial català, des de l’editorial de El Mundo (un diari del que el Sr. Pedro J. n’ha volgut presumir de ser un diari “intel·lectual”) a l’endemà de la publicació de l’editorial català, amb el pobre argument de que ells son més (textualment diu “...Si, desde luego, es respetable la voluntat de 1,9 millones de catalanes que votaron a favor del nuevo Estatut hace tres años, ocho veces más respetable es todavía la voluntat de los 15,7 millones de ciudadanos que votaron en toda Espanya a favor de la Constitucion en 1978” ) no solament és, com ja he dit, un argument molt pobre si no que, a més, palesa el seu poc respecta democràtic per una minoria de, com diu, 1,9 milions de persones. O fent si no una defensa aferrissada d’un tribunal, com ja hem dit en hores bajíssimes, marcat per una interinitat “...que no es culpa de los magistrados sino de los partidos que no se han puesto de acuerdo para renovarlos...” (Sic), confirmant-nos així que el tribunal no és independent i que ha sobrepassat amb escreix la data de caducitat. No obstant, tot plegat en cap cas té més valor que el que en resulta d’una aposta habitual i permanentment demagògica. Però per aquesta mateixa aposta, i no cal que ens esverem, passarà ara, recordant la actitud posterior al desastre d’Atocha mantinguda pel mateix diari, que el missatge català anirà rondant arreu com varen anar aquelles famoses “motxilles”, amb la sola finalitat de mantenir visceralment encesa la flama anticatalana, tot i que només serà una resposta histèrica com a conseqüència d’un sentiment inconfessable i que els irrita, que ja fa temps que per a mi és molt clar: ens tenen pànic. Aquesta gent, que ara diuen que la uniformitat i el pensament únic (???) son d’una altra època (ho diu la COPE i ho diu sense la més mínima vergonya després que ens els han imposat, a una i l’altre, durant setanta anys), ens diuen ara que aquest pensament únic presentat pels diaris que han signat l’Editorial és, per a ells, una expressió gairebé feixista, per totalitària, i molt perillosa pel retrocés, diuen, que pot representar aquesta guerra oberta des de Catalunya amb les més altes instàncies de l’Estat, perquè pot deixar el sistema, institucionalment parlant, penjat d’un fil. En cap cas ens parlen de llibertat i quan ho fan de parlar només parlen de la necessària submissió deguda a aquest sistema, tan ben vertebrat que pot invalidar la voluntat lliurement expressada de tot un poble quan a ells els hi convingui. És molt clar que aquest és l’únic llenguatge que saben utilitzar.

Però si hi ha quelcom que els ha esverat encara més ha estat la multitudinària adhesió que la societat catalana ha manifestat amb els directors dels diaris. Amb la adhesió final de la Associació i de la Federació de Municipis (exclòs l’Ajuntament de Barcelona en el què, una vegada més, per la incapacitat del Sr. Hereu de fer de Barcelona el real Cap i Casal del País ha estat impossible consensuar una resposta en el seu propi Consistori), quasi podríem dir que ha estat, gairebé, una adhesió per “aclamació”, al participar-hi tots els municipis del País. La societat civil, a través de les associacions, organitzacions culturals, esportives i recreatives, grups i entitats de professionals, sindicats i patronals, etc...ha fet seva el que expressa l’Editorial publicada. I això tindrà una primera traca final amb les consultes el proper 13 de Desembre. Només, i fins el moment de redactar aquestes ratlles, han quedat fora de la “moguda” els de sempre: els partits polítics perquè, tot i les adhesions individuals al text, per molt que entre ells facin veure que s’ho demanen, no han estat capaços de fer una manifestació conjunta, unitària i de fermesa posant al Parlament al que pertanyen, en la línea de l’Editorial famós. És el reflex d’una actitud que fa anys que dura i de la que en son responsables ells i només ells i de la que el País en general i els ciutadans en particular en rebem les plantofades. Deixen clar, i el més trist és que no ens sorprèn, que només els hi importa el poder i el propi partit. La societat civil està fent seu aquell eslògan amb que ens van insistint dia a dia: “Per Catalunya, som-hi”, nosaltres sí, però ells, no... I els partits polítics que s’han quedat una altra vegada, amb les vergonyes al descobert, vergonyes que, vistes, fins a nosaltres ens fan avergonyir, han d’apressar-se a fer-se’l seu perquè si no, com diu el columnista de El Mundo, Santiago González[1], aquest tan pregonat nacionalisme que manifesten (llevat el dels que tots sabem) sí que deixarà palès que no és res més que un tigre de paper. La societat civil no vol ni ser-ho ni no ser-ho, un tigre: senzillament, vol ser el que resulti de la seva voluntat lliurament expressada. I per això, tot i que no son de fiar, necessita que, d’una punyetera vegada els Partits i satèl·lits que els envolten es posin, com es diu avui dia, les piles i pensin, encara que només sigui per una sola vegada, en el País i en la ciutadania, que prenguin l’estendard i iniciïn la marxa. Han de fer-ho, perquè si no la societat civil els hi passarà la mà per la cara o pot passar que la Història avergonyeixi als seus descendents...

Els messetaris detractors sistemàtics diuen que ells son més. Allà sí que ho son. Però aquí, i d’aquí parlem, jo no sé si els seus també en son més. El dia 13 de Desembre hi haurà una “consulta” (ni tan sols ens deixen donar-l’hi el nom de Referèndum, per allò que dèiem de la submissió obligada) que, com la d’Arenys, deixarà més clara (en un sentit o un altra, perquè nosaltres sí que parlem de llibertat en tots els seus àmbits) la voluntat, virtual certament, però voluntat al cap i a la fi dels consultats i ens dirà realment si aquells, al menys en aquest 17% aproximat dels municipis del País que aniran a les urnes, en son més o no. Aquest sol fet, el de preguntar i de poder contestar a la pregunta, els acolloneix perquè, com he dit i repetit, només saben anar per la via de la imposició, en el millor dels casos, institucional. Nosaltres ens estimem més, perquè hi creiem, anar per la via de la llibertat. I això, el voler anar per aquesta via, encara ho entenen menys que una Editorial conjunta que l’únic que fa es dir que uns quants milions de persones d’aquest País nostre volem existir sense entrebancs i ser respectats. Serà normal que tampoc això ho entenguin. La dialèctica que han entès tota la vida, camuflada en una suposada democràcia que ni ells han sabut acceptar en tot el seu significat, no és més que aquella “... de los puños y las pistolas...” que, per cert, ja va acabar com va acabar fa més setanta anys. Si tant forts i valents se senten, i son tants com diuen i creuen ser aquí a casa nostra, i, per sobre de tot, si son demòcrates, per què s’esveren tant quan parlem de fer un Referèndum com cal i posar-ho en evidència?



J. Vinyeta
Novembre, 2009

[1] “[Que el tribunal Constitucional] haga justicia et pereat mundus. No pasaría nada. El nacionalismo es un tigre de papel” (Sic)

84.- Corrupcions (II)

84.- Corrupcions (II)

La revolcada social que han produït els últims escàndols de corrupció esventats, ha estat de traca i mocador. L’ambient es mastega i, els partits polítics, han començat a posar fil a l’agulla no per solucionar el problema, però sí per tapar-se les vergonyes. Perquè, en la meva opinió, em temo que son i som tots conscients de que, tal com estan les coses, no hi ha per avui solució possible.

És evident que, per canviar les coses, son necessàries, com a mínim, que es portin a terme tres modificacions en l’actual sistema polític:

-- Ha de modificar-se la Llei Electoral fent-la amb llistes obertes. Copiar sistemes que ja funcionen a Europa, no ha de ser tan difícil.
-- Ha de crear-se una nova normativa – llei sobre el tema de finançament de partits i candidats(si es modifica la Llei) i, sobre de totes les coses, que es compleixi i que es faci complir.
-- Les Administracions, en especial les Diputacions i els Ajuntaments, han d’estar sotmesos permanentment a auditories externes i independents. En qualsevol cas, La Sindicatura de Comptes, ho ha de ser d’independent i amb poder executiu i sancionador.

Tot això sense exclusió d’altres assumptes que també hauran de solucionar-se tard o d’hora, com ha de ser-ho el tema judicial o el del funcionariat, per citar-ne dos que també necessiten un “bon repàs”.

Primer entrebanc: la modificació de la Llei Electoral. Tots els partits numèricament importants que integren el Parlament s’han posat a la boca manta vegades la necessitat de portar a terme una modificació substancial del sistema electoral. N’han parlat sempre però mai s’hi han posat, a la feina. L’enfrontament entre CiU i el PSC ha estat sistemàtic i no precisament pels interessos del país, no: ho ha estat per la proporcionalitat territorial que és la que pot donar el poder a uns o altres en funció de com es defineixi. És a dir que, com queda clar, l’important és deixar les coses de manera què, per els uns o per els altres electoralment parlant, quedin pràcticament decidides abans de començar. Les llistes obertes no son la panacea, és cert. Però també és cert que desgreixen la maquinària dels partits i, per tant, elimina bona part de les despeses necessàries per mantenir-la. Amb menys despeses, menys ingressos son necessaris. Però, amb menys ingressos, la pregunta del milió ja la fa en Salvador Cot al diari Avui del dia 9 de Novembre: l’aparell del partit liquidarà l’aparell propi? S’autoimmolarà? De qui i de quants prescindirà?

Segon entrebanc: La Llei de fiançament dels partits. Parlar d’això a aquestes alçades fa vergonya. I en fa perquè la Llei, de més o menys bondat, ja hi és i des de fa temps. Però, Ai las! Ni es compleix ni es fa complir. Sempre s’ha dit que si hi ha un País que ho te prou ben muntat (i amb això no vull dir que no pugui tenir les seves xacres) és Canadà, on es controlen, diuen que fins al cèntim, les despeses electorals. Personalment em sembla bé el control. Però tot i això, per a mi encara és més important que hi hagi transparència amb els ingressos que els partits van rebent: hem de saber, pela a pela, qui els hi ha donat calés i per què, amb el convenciment de que si aquests per què son legalment lícits poden ser assumits per tothom, i per tant pels partits, i sense escàndol. El problema radica en que no sabem fins a quin punt els partits estaran disposats a perdre la opacitat actual. I, donada aquesta opacitat, puc pensar legal i lícitament que tota o part d’aquesta opacitat ho és a conseqüència d’interessos també opacs, potser tant del donant com del receptor. Si no és així, per què es manté la manca de transparència?. Des de la pròpia Generalitat s’intenta establir per decret limitacions en el tema de les donacions. El problema no és que hagin de limitar-se. El problema, insisteixo, està fonamentalment en la manca de transparència de les mateixes: una petita donació pot amagar interessos tan espuris com una de milionària.

Tercer entrebanc: el control de les administracions locals. Ja fa dies que algú, no recordo qui ho va plantejar, pretenia la necessitat de sotmetre als Ajuntaments i a les Diputacions (que algú hauria de dir-me per què serveixen aquests últims Ens avui dia) a auditories permanents i externes. Els brams, que no varen fer res més que confirmar aquella necessitat, es varen sentir des de A Corunya fins L’Hospitalet i des de Cantabria fins Andalusia. Una vegada més pregunto, què tenen per amagar Ajuntaments i Diputacions perquè tinguin aquesta oposició frontal a ser auditats? És cert que ha d’haver-hi una manera de retornar des de l’Estat als Ajuntaments els diners i les ajudes necessaris perquè la municipalitat tiri endavant. Però també els consistoris han de ser curosos i no posar en marxa projectes que, per molts vots que donin, no els hi corresponen de fer, a menys que els serveis que es derivin d’aquell projecte siguin finançats pel propi consistori, ja sigui amb impostos sobre els conciutadans o que aquestos paguin directament el servei en el moment d’utilitzar-lo. O dit de una altra manera: els Ajuntaments no poden gastar ni un duro si no hi ha garanties de que la despesa ocasionada no haurà de ser finalment satisfeta per Administracions alienes al propi Municipi. I no ho han fet. I si han estirat més el braç que la mànega per sobreviure, penso que en cap cas han estat autoritzats a malmenar el territori als extrems en que ho han fet, perquè, com tots sabem, els permisos d’obra i les requalificacions son exclusives dels Ajuntaments. És per això (i per altres moltes coses: increment de funcionaris i de càrrecs de confiança, despeses sumptuàries, etc... que entenc que han d’estar permanentment auditats. I, parodiant al Príncep de Dinamarca, deu haver-hi quelcom de put en els Ajuntaments quan s’han oposat fins avui a Auditories externes i independents. La qüestió és si és podran dur a terme aquestes Auditories permanents. I durant el debat que una proposta d’aquest tipus pot generar, serà interessant, amb independència del resultat que se’n derivi, veure si la oposició al tema és més per part dels partits que dels Ajuntaments o al revés...


És curiós que entre els tres “entrebancs” que he exposat el nexe comú siguin els diners. Això em ratifica en allò de que no és precisament l’idea de servei al país el que belluga, avui per avui, als Partits (i tampoc vull dir amb això que aquesta participació en aquest servei ha de ser gratuïta). Però és precisament per aquest “nexe comú” que preveig greus dificultats per arribar a acords, i que els que puguin prendre ho siguin d’una forma gairebé corporativa que, per corporativa precisament i no legislada, pot ser que només serveixi per tapar forats (vergonyes) i qui sap si per poca cosa més o perquè les mesures preses siguin més tangencials que profundes .

La regeneració política és necessària. I ha de ser real perquè si no ho és, serà la societat qui es donarà de baixa per encara més “perplexitat”. I pot arribar-nos a passar que a l’hora d’anar a votar ho haguem de fer pel Chirac que ens toqui, tot i fent-ho amb la pinça al nas per no sentir la ferum de podrit, amb la sola finalitat de barrar-li el pas al Le Penn de torn, sempre disposat a salvar la Pàtria... La responsabilitat, cas d’arribar-hi, evidentment que serà de tota aquesta trepa d’impresentables que per acció o per omissió ens han portat a la situació actual...i també nostra per haver-ho permès.


J. Vinyeta
Novembre, 2009

83.- Corrupcions

83.- Corrupcions

Potser és perquè tot sovint soc molt escèptic. Però els suposats temes de corrupció esventats en aquets últims dies, no em sorprenen.

No és la meva intenció fer llenya de l’arbre caigut amb els inculpats. Però, i sense voler generalitzar, convindreu que, el que està passant, no és res més que la mort ja anunciada d’una forma de fer les coses durant els últims trenta anys que ha anat degenerant fins a convertir-se en un gran banquet en el que las societat civil no ha estat convidada, i que a més li toca pagar, i en el que queda palès que la política ha deixat de ser un servei per a convertir-se en un negoci. I ho ha estat, també ha de dir-se, amb el silenci aquiescent de molt bona par d’aquesta societat nostra que mira cap una altra banda mentre tots aquells s’atipen. En el mes de Juliol del 2003 escrivia el següent:

... Pero los partidos políticos, continúan con las mismas lacras: sin definir un sistema de financiación limpio y transparente, amagando y participando de toda la corrupción que existe en cualquier sistema que persiste en permanecer oculto (si no hay corrupción en el sistema de financiación, ¿porqué el sistema es oculto?), empeñados en hacernos creer ( somos tan tontos los ciudadanos de a pié...!) que los sueldos, las campañas publicitarias, los congresos, todos los gastos, se sufragan con las cuotas de los afiliados y las subvenciones que se derivan de los resultados electorales.

Realmente nos toman por imbéciles. Por corderos silenciosos conducidos permanentemente al degolladero, sabedores, los poderes fácticos, de que nadie dirá ni mú. Así estamos. Sin manifestar protesta alguna, soportando las cretineces de ese conjunto de pícaros que se comen las uvas de tres en tres, creyendo que, aunque ciegos, no somos suficientemente inteligentes para darnos cuenta de ello.

Han passat més de sis anys d’aquelles ratlles, i no sembla que puguem dir que, en aquest aspecte al menys, les coses hagin canviat substancialment. Sembla que, precisament, les coses han anat empitjorant. En aquells temps es es recordava o es parlava dels Gal, del Cas Casinos, dels “ Pelotazos” o de la Màfia del Totxo. Sis anys després els “Pelotazos” encara subsisteixen i la Màfia del Totxo sembla que hagi envaït un bon nombre d’Ajuntaments.

És evident que no podem fotre a tota la trepa de polítics i funcionaris dins del mateix sac. Però també és evident que la situació que els corruptes van propiciant està afectant a tot el conjunt de tots ells plegats, que aquesta afectació crea desencís (més del que ja hi havia i que en deien perplexitat...) a la societat (potser precisament manifestat pel seu silenci, acostumada com està a que quan multitudinàriament l’ha trancat, tampoc ha servit de res...) i, aquesta societat civil, queda encara més perplexa veient que aquells polítics i funcionaris, no busquen solucions reals que ho arreglin a tot plegat.

És evident que no tots son iguals. Però és també evident que entre tots plegats no han fet res per evitar-ho. Es continua amb un sistema de finançament dels partits sense transparència, amb una Sindicatura de Comptes que es limita a avisar, perquè no te més atribucions, i a la què ni tan sols el Parlament (és a dir els 135 Diputats!!) l’hi fa cas, i, per acabar-ho d’adobar, amb una Llei electoral que propicia aquestes disbauxes i que tots demanem a crits (a pesar dels nostres silencis) que canviï d’una vegada.

És evident que entre els milers de gent dedicats a la política i els molts més milers de funcionaris que hi estan relacionats, hi ha gent amb capacitat i amb profund sentit de l’honradesa. Però també és evident que dels altres, els que no son d’aquests últims i que suposadament no estan tacats per acció, ho estan de tacats per omissió per no haver denunciat la situació, perquè em sembla molt improbable que allò que des de fora sospitàvem i molts ja havien denunciat inclús davant dels jutjats i sense èxit, no fos conegut des de dintre. Un avi molt savi ja fa anys em deia allò de que no cal dir res, perquè tot se sap... o no?

Hauria de ser evident que no hi ha complicitat entre els individus sota sospita i els partits que els tutelen. Però resulta que la creença popular es que no és així, perquè, com diu la dita, la dona del Cèsar a més de no ser puta no pot ni semblar que pot ser-ho. I en canvi els càrrecs de confiança es multipliquen, la multiplicitat dels càrrecs oficials és una realitat entre els membres del partit corresponent i personatges afins; a les llistes electorals amb possibilitats d’escó hi ha sempre el mateixos i, si no, els trobem després a la Diputació, als Consells Comarcals, als Ajuntaments... Per arrodonir-ho, els partits, amb la subtilesa que els caracteritza, s’apressen a donar de baixa als imputats, passant-se pel forro la presumpció d’innocència. O és que realment els partits ja saben que son culpables?

Tot plegat, un desastre. I quan s’ha arribat fins on som ara, a una situació que políticament al menys es podria qualificar de gravetat extrema, quan el silenciós clamor popular sembla que pot haver arribat fins les orelles de molts d’aquells, quan aquells han començat a rumiar que potser sí que ja n’hi ha prou, resulta que ara, avui, no és el moment de fer res perquè estem amb les eleccions a les portes... Ni amb la corda al coll son capaços de pensar en el País i reeconèixer errors!!. Serà per això que els hi serà aplicable, parodiant-lo, aquest slogan de TV3 molt de moda avui “... Pare, no els perdonis perquè sí sabien el que es feien...i també saben el que es fan...”



J. Vinyeta
Novembre, 2009

82.- Arenys d'Amunt i el Sr. Millet

82.- Arenys d’Amunt i el Sr. Millet


13 de Setembre del 2009: a pesar de tot, els arenyencs van a votar.

No cal que ens posem romàntics – sentimentals. Però la fita ha estat i serà històrica i ha posat moltes coses en evidència, coses que en general ja sabíem, però que han quedat descarnadament clares, en especial la manca de sentit i valors democràtics de tots aquells que, d’una manera o altra, s’han oposat a la més elemental de les normes que fan que els Estats que la practiquen donin al respectiu Govern la legitimitat necessària, la que es deriva de la manifestació popular amb el seu vot. Però en aquest Estat nostre, ni tan sols podem dir el que volem ser: el vot està controlat de forma que només podem ser allò que ens imposen.

El que ha passat és que, i com va veient-se, la voluntat d’expressió dels municipis del País va creixent dia a dia. És important i penso que necessari. Els partits polítics, tenen por: partits que varen recolzar l’acte d’Arenys no han propiciat el recolzament del consistori a efectuar consultes (ha de dir-se així), com és el cas de Vilanova: per què a Arenys si i a Vilanova no, Srs. d’Iniciativa?[1] Per això deia que és important i necessari que la societat civil, de mans dels moviments independentistes locals, allunyada fins on sigui necessari dels partits, continuï preparant aquest tipus d’accions que ens portaran (i a tots aquells que tots sabem, no els hi fa la més mínima de les gracietes) a una autodeterminació, legalment no vinculant, és cert, però moralment no defugible que a molts, i en especial, repeteixo, a tots aquells que tots sabem, se’ls hi posaran el collons per corbata. Tant que ja han parlat dels tancs...!

Tenim les eleccions autonòmiques a una any vista i tothom pren plaça. Si les manifestacions municipals segueixen al ritme que van anunciant-se i els partits amb representació dins dels consistoris no estan pels deures, potser tinguin sorpreses.

De totes maneres, no sé si intencionadament o no, el cas Millet està eclipsant un èxit democràtic de primer ordre. I no vull dir amb això que el cas Millet no tingui la seva importància. El que passa és que, de tant mirar-se el melic, alguns havien arribat a pensar que allò del “paradís català” era una realitat inqüestionable. I resulta que som, com tothom, mortals.

El problema no està en que el Sr. Millet, un prohom de la pàtria, ens hagi resultat un xoriço (podem dir-ho així, ja que s’ha autoinculpat), si no que la “xoriçada” fa no sé quants anys que dura. I això posa en evidència la passivitat de l’Administració (totes les Administracions) davant de situacions, que a totes llums, sempre son perilloses: les subvencions. No pot ser que el diner públic no es controli al cèntim, no pot ser que les auditories no siguin, en tot moment, fidels a la realitat auditada, no pot ser que les Administracions hagin estat sis o set anys sense fer revisions a fons arrel de la primera auditoria al Palau que assenyalava alguna irregularitat. Perquè la pregunta que ve al darrera de tot plegat és la de si després de cada subvenció la manca de control ha estat absoluta i, per afegitó, si totes les fundacions amb diner públic estan en la mateixa situació o no. Qui ens ho ha de dir? Els auditors?

No és possible que el Sr. Millet s’hagi embutxacat no sé quants milions d’euros si no ha tingut, durant tots aquests anys, importants col·laboracions per poder-ho fer. I a més, durant aquests anys, ha rebut el culte de tothom. I quan es ret culte a algú o alguna cosa o és per fe o és per por. En qualsevol cas, sorprenen els silencis de tots els que havien d’haver estat amatents amb diners públics de per mig. I no deixa de sorprendre que, quan més sembla que s’emmerda la situació, el Govern faci públic que ha llençat a la claveguera milers d’euros en estudis – informes innecessaris o que no es vulgui fer públic un estudi sobre la opinió dels periodistes (com aquells d’en Medir o en Pallarés en el seu moment) que també ha costat una fortuna. Tot plegat, si hi afegim allò del cost de la remodelació del Palau, amb milions d’euros que sembla que s’han fet fum, no sembla pas que tot plegat sigui aigua clara.

Millet diu que ha tornat els diners que va robar i no son tots els que teòricament han desaparegut. I els altres que resulta que falten, on son? Els va regalar? O és que, en tot plegat, hi té quelcom a veure alguna cosa semblant a aquell famós 3 per cent?. Ens ho aclariran?


J. Vinyeta
Setembre, 2009

[1] El regidor de Vilanova que va propiciar el no Municipal, és independent per ICV i la decisió presa, no cal dir-ho, és absolutament legítima. La qüestió és si aquesta decisió individual és clarament compartida pel partit o no.

81.- De la Diada

81.- De la Diada


Hem celebrat la Diada. Diguin el que diguin i ens ho presentin amb el millor dels embolcalls, l’0nze de Setembre del 1714, permeteu-me l’expressió, ens varen donar per la pala. I, insisteixo, per moltes coses que ens vulguin dir, l’acceptació del recordatori de la més gran desfeta de l’Historia del nostre País com a Festa Nacional, per molt que la tradició assenyali aquest com el dia de la peculiar idiosincràsia del País, penso que diu molt a favor d’aquesta sistemàtica, permanent i continuada manca d’autoestima de tots plegats i, personalment, em sento trist cada vegada. I cada vegada, a cada Diada, penso que ja n’hi prou de comprar la vaselina per celebrar precisament el dia en que varem perdre la nostra identitat Nacional.

Aquest País nostre necessita una “reconversió” . Un País que va estar sotmès per la força de les armes, només pot tenir com a Diada la que correspongui al dia de la retirada del exèrcit invasor. Tot el que no sigui això, és pura teatralitat per transformar el que hauria de ser un dia de dol en un dia de festa. Com la dita dels pallassos, riem per fora però plorem per dintre.

Dit això, que per mi ja es prou greu, només ens ha faltat aquest any que el Sr. Saura i els seus, fessin fer el ridícul a les nostres ja malmeses Institucions, amb l’intent de rebentar la actuació de la cantant Noa (per evitar possibles interpretacions errònies, vull deixar clar que, personalment, el fet de que actués o no, m’era absolutament indiferent). Anem a pams i recordem, perquè si hi ha cosa que no es pot negar és precisament l’Historia.

-- El Sr. Saura és membre d’un Govern que pren una decisió (encertada o no) i que els seus membres han de respectar. Si la decisió presa està en desacord amb la ideologia d’algun o d’alguns dels membres del Govern tenen, en el meu entendre, dues opcions: o callar i assumir la decisió o, si hi estan en contra, presentar la dimissió. Voler repicar i anar a la processó defineix negativament a qui intenta practicar-ho.

-- Els Srs. Saura, Herrera i companyia no em tenen cap legitimació moral ni tan sols per intentar fer-me veure la “suposada veritat” en el tema jueu – palestí. I dic que no la tenen perquè un grup polític que ha defensat a un autèntic genocida com l’Stalin (per no afegir-hi en Mao o en Pol Pot...), que varen manifestar la seva devoció per la Mare Rússia, que varen ser indiferents quan no varen recolzar tots els dictadors de l’Europa de l’Est mentre hi varen ser i que encara no han tingut el valor de reconèixer l’error i demanar-nos perdó per haver abusat de la nostra bona fe, no em mereixen cap credibilitat.

-- Els Srs. Saura, Herrera i companyia, seguint una mica amb l’idea del paràgraf anterior, atien a les seves bases perquè manifestin el seu rebuig a tot el que sigui jueu, amagant que també ho va fer el Sr. Stalin (serà perquè en son deixebles?). Per si la memòria els hi falla, els hi recordaré noms que l’Historia encara manté amb frescor: el gettho de Birobidzhan, la liquidació del famós Comitè Antifeixista Jueu o el famós Complot de les Bates Blanques just abans de morir (per cert, portat a l’escena teatral per un correligionari) i no crec (tan de bo estés jo equivocat) que aquests fets hagin format part del programa d’expansió del seu ideari, ans al contrari és evident que han estat maliciosament amagats (aquests i d’altres tant o més greus) i inclús negats de forma sistemàtica.

-- El Sr. Saura és el Conseller d’Interior del Govern de la Generalitat i, per tant, responsable directe de l’ordre públic en el nostre País. No puc deixar de banda el dret a la manifestació que tots tenim, agradi o no (i normalment no agrada) als que manen. Però una cosa és el dret i exercir-lo i una altra, i molt diferent és que el propi Conseller sigui un dels de la colla que crida o, en el millor dels casos, l’hagi beneïda prèviament: és allò del llop guardant el ramat de xais...I el Conseller no ens pot intentar fer combregar amb rodes de molí amb el famós lema de la esquerra europea, que tan mal a fet a les societats modernes actuals, el del “...Laissez faire, laissez passer...”

-- Queda clar que també pel President de la Generalitat, en no exigir responsabilitats que potser s’haurien de traduir en dimissions, no fa el que hauria de fer. Sap que de fer-ho pot jugar-s’hi la continuïtat del segon tripartit. Però si la raó és aquesta penso que tenim dret a que ens ho digui. I si n’hi ha d’altres de raons o per no fer-ho, també

Finalment, un petit comentari personal. És evident que d‘un tema tan pelut com ho és el problema jueu – palestí, en massa ocasions en parlem més amb el cor que amb el cap. Però tot i això, penso que s’ha de partir d’una premissa fonamental al iniciar qualsevol debat al respecta: ni uns ni altres son germanetes de la caritat i que amb maniqueisme, que tot i que no els hi agradi és com es varen expressar els opositors a la cantant Noa, no solament no anirem en lloc si no que ni tan sols podrà haver-hi debat. Algun dia mi estendré més en aquest tema.



J. Vinyeta
Setembre, 2009

80.- Reflexions

80.- Reflexions



No m’han sorprès les declaracions del ministre Rubalcaba. Estan en la línea de les que ja va fer recentment el també ministre Caamaño respecte del seu convenciment sobre la Constitucionalitat del Estatut català. El que si em sorprèn una mica, és que es fan en el moment en que el famós referèndum d’Arenys de Munt està en plena efervescència. Han estat de tal transcendència la oposició Falangista, la actuació de Ciudadanos, la sentència judicial (que tot i la prohibició l’hi ha donat ales ja que comet “l’error” de considerar que és l’Ajuntament del Municipi Arenyenc el que el convoca), que comença a ser un allau els Municipis que volen també secundar la celebració de la “consulta” com una clara manifestació democràtica que, tot i no tenir caràcter vinculant, tindrà un innegable pes moral i condicionarà moltes de les futures decisions dels líders polítics. Comencen a sentir-se veus (vegeu la premsa de Diumenge passat dia 6) en aquest sentit. Però continuant tibant del fil de les declaracions dels ministres trobem el cabdell en forma d’una pregunta que pot ser la mare dels ous: ¿què fa més por, un Estatut que ens defineix com a Nació, o tota una reguitzell de municipis, que pot arribar a convertir-se en la quasi totalitat dels de Catalunya, manifestant, sense embuts i de forma democràticament nítida, la seva voluntat de ser-ho?. A Madrid, davant de la situació política que es pot crear arrel de l’allau de “consultes” que en poc temps es posaran en marxa amb una base democràtica pura, davant del perill que per a ells pot representar un País que s’ha “autodeterminat” i amb la possibilitat de que les respostes a les diferents consultes sigui un sí més o menys clamorós, forces vives del Govern central, Caamaño i Rubalcaba, per exemple, per apaivagar els ànims van enviant missatges en els que ens diuen que l’Estatut serà plenament Constitucional. Ens podem trobar dons que sigui el Govern Central qui pressioni sobre del TC per minimitzar l’efecte dòmino que es derivarà dels fets d’Arenys de Munt, així com també per aigualir el sentit i la assistència a la manifestació proposada per l’Òmnium, tot plegat per intentar evitar un conflicte polític que per un camí o por l’altra, o per tots dos a l’hora el comencen a considerar més greu del que potser des de aquí ens pensem.

La miopia d’uns i altres dels d’allà i d’alguns dels d’aquí, estan aconseguint que el País, mica a mica, és cert, es vagi mobilitzant i els hi haurem de donar les gràcies per “l’esforç” que hi estan dedicant. Si a més hi sumem els “esforços” de Ciudadanos (son poquets ells, és cert, però tot ajuda...!) i l’absència del PSC, tot i sabent que a la fi serà qui rebrà les bufetades, absència que dia a dia els va deixant més en clara evidència i en companyia de només el PP, pot ser en resultarà que, poc a poc, estem muntant l’envelat per fer-hi la Festa Major.

Tot plegat, i pesar del dolor que ens causen, no us dona la sensació que, com deia en el meu article anterior, ens tenen pànic?


J. Vinyeta
Setembre, 2009

79.- De la manifestació

79.- De la Manifestació

Veig que el tema de la manifestació va creixent i el PSC, tot i el Sr. Ferran, ha picat l’ullet a l’Òmnium a través d’en Miquel Nadal Conseller d’Obres Públiques, que ha dit que la resposta a la sentència l’ha de liderar el Govern i, en conseqüència, el President Montilla: si, però no?. El Sr. Nadal podríem definir-lo com el portantveu del exigu sector mitjanament catalanista existent dintre del Partit i que el propi PSC no ha pogut arraconar. Però penso que tant per a ell com per el partit els hi queda clar que és molt més perillós el quedar-se sols fent de parella del PP i Ciudadanos, que no pas el fet de mig d’insinuar la participació en quelcom que, a tots ells, els incomoda profundament.

Han sortit veus divertides en un i altra sentit. La carta al diari Avui del mai ben ponderat trobador Subirachs, no te rebuig: imagino que l’Esperit Sant, tot i que no sé ben bé en quina forma, el va il·luminar, com aquella Lluna de Canet, per fer-nos veure la veritat i portar-nos una nova versió d’aquell Catalunya Comptat Gran que, pel que sembla, avui seria auto censurada (temps era temps?). Columnistes amb camuflatge i primers espases amb tot el plomatge, s’han anat posicionant amb claredat, en un o altra sentit, com l’ínclit Alejo que, com sempre, ens fa responsables de tots els mals de la seva Pàtria a tots aquells que no pensem com ell i que, pel que sembla, som molts més dels que ell voldria.

No obstant, hi ha un col·lectiu que, pel que sembla, s’ha sentit específicament dolgut per la convocatòria: tot el sector judicial s’ha posat en peu de guerra en contra d’una manifestació només anunciada, dient-nos que la seva independència no pot ser pressionada...vaja! sembla que volen que creiem que un sistema endogàmic, polititzat en les seves altes esferes a nivell manifestament pervers (quan temps fa que han de renovar-se els alts tribunals i no es pot fer per falta d’acord polític entre els partits que els han de anomenar?), no rep pressions dels sectors que representen. No serà què si venen a aquest País nostre, per allò dels destins i de les oposicions, no tenen la més mínima intenció d’integrar-se i aprendre el català per allò de jutjar-nos en la nostra llengua...? Està clar que ha d’arribar el dia en que també tota aquesta institució passi pel sedàs de les urnes quan hi hagi un canvi en la llei electoral que estem esperant amb candeletes...

En canvi jo, si no tinc limitacions físiques que ho impedeixin, aniré a la manifestació. No perquè pensi que l’Estatut, retallat o no, és una eina bàsica per als interessos de Catalunya, ans el contrari: estic convençut de que més enllà d’on som amb l’Estatut, retallat o no, no hi anirem. Aniré a la manifestació perquè no em vull perdre el que penso que serà una magnífica i pletòrica situació per dir PROU! i de poder-ho dir envoltat dels milers i milers de persones que estic segur ompliran l’itinerari amb el mateix ideari que jo. Ja sé que molta gent no ho veurà així, que la majoria dels simpatitzants i/o votants de cada Partit o Organitzacions participants seguiran les consignes dels seus líders i per tant sí que serà una marxa físicament unitària però, tot i que es faci sota un lema més o menys acceptable per a tothom, no ho serà, políticament parlant, d’unitària: només cal escoltar els portantveus de Partits – Organitzacions per adonar-nos de les divergències en els objectius a assolir amb la marxa (i en respecta a les necessitats de Catalunya, malauradament, també). Però, com que d’ocasions com aquesta no n’hi massa, hi participaré.

Penso, no obstant, que hi ha un parell de lliçons que, de forma definitiva, per a sempre més, ens hem d’aprendre:

La primera és que davant de qualsevol situació injusta que ens entrebanca, hem de formular la queixa. Els ciutadans de Catalunya som molt poc propicis a exercir el dret de protesta, inclús amb les petites coses que a diari ens trobem en la vida. I poso com a exemple, i penso que molt gràfic, la que en general és la nostra actuació en els restaurants que no ens serveixen bé o en els que la qualitat que en resulta, i per a la nostra sorpresa, és ínfima. La decisió és pagar, marxar i dir allò de que no hi tornarem més. En el meu entendre, la resposta davant dels fets ha de ser pagar (perquè només no es pot protestar d’allò que és regalat, tot i que també en aquest cas, podem declinar el regal), demanar el full de reclamacions, omplir-lo (amb la voluntat de fer-li complir el tràmit reglamentari i fer-ho), marxar i, si és vol, després dir allò de que no hi tornarem mai més. Això passa, com dic, en la més freqüent quotidianitat. Però jo penso que la mateixa actitud justa amb la exigència del compliment del pacte per la part contrària (en aquest cas, jo pago i tu em serveixes el que demano, mantenint tots dos la bona fe contractual), tot i que algun o molts la vulguin entendre pura, simple i senzillament com a contestatària (tot i que només la entendrà malaltissa el que rep la reclamació, per qui sempre serem exagerats i no comprensius amb la seva actitud), no és res més que un mantenir la pròpia dignitat o, com diria un psiquiatra, una ratificació del Jo que, si no és violenta, sempre és una cosa bona. Per tant, el primer que ha de quedar clar, és que tenim dret a la protesta davant d’actituds injustes.

Però la segona cosa que hem d’aprendre és, a més, a formular la queixa en el moment en que es produeix aquell fet que considerem injust: no serveix de res, mantenint l’exemple del restaurant, fer la reclamació un mes desprès dels fets que la motiven. Dic això perquè, per exemple, en el mateix moment que el PSC va anunciar que retallaria el nou Estatut, amb independència de la seva bondat o no (i hem de recordar que mentre Maragall, Carod i Más es feien la foto de celebració el PSC anunciava la retallada a efectuar en el Parlament de Madrid), en aquell precís moment, ja hauríem d’haver donat un avís de que no estàvem disposats a fer de titelles. O quan el Sr. Guerra, tan simpàtic ell, ens va dir allò que l’hi havien passat el ribot al text, l’esbronc per part nostra s’hauria d’haver sentit fins i tot a les antípodes. Tot el que ha anat venint després en els últims dies no ha estat més que una conseqüència d’aquesta manca d’autoestima pròpia que ha encoratjat, encara més a tots aquests que, tot i tenint-nos pànic[1], encara i precisament per això ens mantenen el peu al coll.

Hi haurà manifestació, hi anirem i cridaré (cridarem) PROU. Però l’endemà haurà de ser el primer dia del recorregut que ens ha de portar a la Sobirania del País, perquè si no és així ens ho hem de fer mirar tots plegats. I arribats a aquest punt, a aquest inici, ha de quedar definitivament clara la actitud dels nostres líders polítics perquè si no volen o no son capaços de fer-ho i portar-nos pel camí que toca, que ens ho diguin de forma clara i amb rotunditat, perquè gent disposada a fer-ho tal com ho creiem necessari n’hi ha i suficient per poder-ne triar. I això tots aquells dels que parlo i que, al menys fins avui, no han fet res més que fer volar coloms per portar-nos fins on som ara, ho han de tenir clar. I si no ho volen tenir clar, que no ens diguin després que no entenen per què el País està “perplex”, tot i que aquets vegada la “perplexitat” del País pot venir donada per uns resultats electorals que a nosaltres en omplen de satisfacció perquè, la majoria d’aquells, s’han quedat a la cuneta.




J. Vinyeta
Setembre, 2009


1.-[1] Això de que ens tenen pànic és una realitat. Només cal fixar-se en el ja famós Referèndum d’Arenys de Munt per adonar-se de la por que els hi fa un SÍ majoritari i que l’exemple es vagi multiplicant per el País amb la significació política (tot i que no fos vinculant) que tindria.

78.- Del Finançament i més coses

78.- Del finançament i més coses.-


Han passat manta dies des de l’anunci del nou finançament i jo, que l’esperava amb candeletes per poder-ne parlar, he quedat fotut. I ho he quedat perquè, senzillament, tot i els dies que han passat, no he pogut aclarir res de res. No hi ha hagut una exposició clara dels números, tot fa referència a un document d’unes seixanta pàgines que, pel que sembla ningú ha llegit. Tot son xifres, afirmacions, conjetures, suposicions i previsions d’èxit per d’aquí a quatre anys que és quan sembla que podrem reconèixer la bondat de l’acord. Molt bé! Una vegada més haig d’entendre que no se’ns pot dir la veritat del “cuento” perquè se suposa que no la entendríem. O perquè, en el pitjor dels casos l’acord no es, ni de bon tros, tan bo com alguns ens volen fer creure. Evidentment que el Govern i adjunts el troben fantàstic, Convergència s’hi oposa, juntament amb alguna organització independentista i la Patronal diu que la cosa no és per llençar coets. Com hem d’entendre-ho? La oposició radical dels convergents (que a pesar del que diguin des del Govern poden discrepar, com tots, sense haver de demanar-los-hi permís) se’m fa poc creïble donat que en aquest país tota la oposició és sempre negativa. Però si no hi ha xifres concretes, com poden oposar-s’hi? O és que sí n’hi ha de concretes i tampoc les volen treure a la llum?. O és que CiU contava amb l’oposició al nou sistema per part d’ERC i ara, amb el cofoisme desbordat dels republicans, els convergents s’han quedat en calçotets?. Tot i que el cofoisme del republicans no deu de ser-ho tant donat que n’hi ha d’ells (el conseller Huguet, per exemple) que és capaç de dir que s’ha obtingut (i cito textualment) “el millor acord possible...” És dir que, segons el Sr. Huguet, tot plegat ha anat com sempre... Per tot plegat, esperaré a tenir una informació més fiable per tornar-ne a parlar, si és que aquesta informació arriba, o bé esperaré fins que la quotidianitat posi en evidència el encerts o les misèries del nou sistema de finançament.

La Generalitat ens està animant amb això dels “...petits gestos”. Dic que ens anima perquè, tot el que ens esta dient és que la ciutadania és dallò més bona, donat que ha estalviat aigua, recicla la brossa, ha disminuït el nombre d’accidents de circulació, etc... Ja hem sembla bé. Però donant que fins avui tots aquests petits gestos els ha fet la ciutadania, potser seria hora de que la Administració tingués també petis gestos amb nosaltres: per exemple que les nostres dades personals no correguessin pel món sense la nostra específica autorització i no al revés, que no ens trobéssim les portes dels guals plenes d’enganxines dels serrallers, que la quantitat de contenidors de brossa fora proporcional al nombre de veïns i que n’hi haguessin suficients i de totes les menes, que la Policia Municipal fes respectar la normativa d’ús de les voreres... Son coses que em sembla que no costarien cap calé i que, en canvi, tot i que ens en faríem creus, podríem fer-nos imaginar que la Administració és preocupa realment dels seus administrats. Ja no pretenc, donat que reciclem la brossa, que el rebut mensual de la recollida ens resultés de menys cost, o que el mateix rebut ho fos pel nombre d’individus d’una vivenda i no per vivenda amb independència dels seus inquilins, o que les ciutats (en especial el Cap i Casal, paradigma de brutícia i degradació...) estiguin netes, que tots els altres serveis de la Administració funcionin tan be com el servei de recaptació, que les mesures correctives deixessin de tenir el marcat caràcter recaptatori que tenen avui dia per a convertir-se en mesures de millora de la vida dels ciutadans, etc...,etc...,etc... Ja entenc que, de la mateixa manera que de les primeres mesures de les que he parlat no costen cap calé, aquestes segones serien una mica més cares, tot i que superables només aprimant la Administració en sí mateixa i suprimint uns quants càrrecs de confiança que, pel que sembla (últimes dades de la premsa diària...), han anat creixen a mida que els partits polítics s’han anat afermant al poder.

S’acosta la decisió del tribunal Constitucional. I tinc la sensació de que el món es belluga. S’anuncia una manifestació multitudinària en contra de la sentència del Tribunal i a favor del Estatut aprovat pels Parlaments Català i Espanyol i sancionant en Referèndum pel poble català. La manifestació que, no en tinc cap dubte, serà d’un èxit aclaparador, em posa un parell o tres de qüestions sobra de la taula. Una és el que podríem anomenar l’endemà de la manifestació. Què haurà canviat per a Catalunya després de que mig milió o més de persones s’hagin passejat pel Passeig de Gràcia clamant contra una sentència judicial sobre un text polític referendat, dictada per un tribunal auto – deslegitimat quan menys per la politització del seus membres, però en qualsevol cas una sentència irreversible? La ciutadania hi participarà de bon grat i bona fe i amb l’orgull de protagonitzar un acte que, quan menys, pretén recuperar la dignitat d’aquest nostre País tan malmesa per tots aquests que ens manen i menen amb absoluta impunitat. La ciutadania hi jugarà, però, què faran abans, duran i després el Govern i les Institucions, especialment el Parlament, i els Partits Polítics?. La ciutadania té el dret a saber si aquesta manifestació serà un acte únic o formarà part per contrari d’un conjunt d’actes que situaran Govern, Institucions i Partits en una clara i immediata actitud més bel·ligerant en defensa dels nostres interessos i per obtenir rèdits polítics que ens han de portar al País, en funció de l’Estatut que allí i en aquell moment es defensarà, a les més altes cotes d’autonomia.

Però, i aquesta és la segona de les qüestions, volem Autonomia o Independència? Perquè és ben clar que si el que volem és la Sobirania del País, ¿podem manifestar-nos a favor d’un Estatut encara més retallat que no ens portarà mai a una total Sobirania, a un Estat de Dret?. Per això no deixa de sorprendre’m que determinades organitzacions auto anomenades sobiranistes o independentistes li hagin donat el seu suport i hagin manifestat la seva participació en la manifestació de forma incondicional. Com sempre, la presa de decisions defineix actituds.

Hi ha un tercer aspecte que entenc tampoc pot ser obviat. Fa massa temps que, en el meu entendre, la Societat Civil necessita d’una petita o gran raó per sortir al carrer (allò de la guspira, perquè no serà pas per no tenir-ne de raons després de 300 anys...!) i manifestar-se perquè no en té prou amb una abstenció monumental com la realitzada en les últimes eleccions, perquè tots tenim molt clar que de l’abstenció Govern i Partits se’n en foten. I aquesta societat civil, que segons les enquestes en un 85% està diguem-ne “perplexa”, pot estar disposada a deixar mínimament clar tot el seu emprenyament – desencís – desafecció i aquella gran manifestació es pot convertir en una manifestació contra els d’allà, però també contra dels d’aquí perquè d’uns i d’altres en té ja la pipa plena. Aquesta és un possibilitat a tenir en conte: que la manifestació sigui per dir, senzillament, PROU. I això si que valdria la pena , de veritat. Poder-la reconvertir en un crit d’orgull serviria per millorar la nostra autoestima, recuperar part de la dignitat perduda i deixar clar que, a pesar de tots els pesars, som vius. Qui s’hi apunta?

Em sembla que estem en un moment en que els arbres no ens deixen veure el bosc. Tot ell, tot el bosc, ha de desbrossar-se, i aquesta sí que és una feina en la que tots aquells que estan per sobre del ciutadà pelat, tots aquells que formen part, d’alguna manera, de l’elit política del país, hi ha de prendre part i ser conscients de que la sobirania, com diuen Estatut (retallat o no) i Constitució (aquesta Constitució que sembla que bona part d’aquesta elit sembla defensar) rau en el poble. I per tant, independentment del to que de tot plegat vagi fent-se sentir, si per una vegada al menys son conseqüents i coherents, aquest poble ha de saber allò que els seus subordinats (tots ells, perquè per això els paguem) pensen fer, com ja he dit anteriorment, abans, durant i després del què i com es faci. I no anima massa escoltar al Sr. Ferran, per exemple, posant de volta i mitja al Sr. Huguet en aquest tema perquè obertament ha dit el Conseller que hi participaria en la manifestació i el PSC s’ha posat nerviós... I tos sabem que quan el Sr. Ferran parla, fins i tot Catalunya Radio tremola (i, això sí, perd audiència...!)



J. Vinyeta
Agost, 2009

77.- Comentyaris a l'article anterior, nº 76

77.-Comentaris a l’article anterior, nº 76


Voldria deixar suficientment clar el contingut del article anterior, el que vaig assenyalar amb el no. 76 i que anava titulat La paraula necessària. Amb aquest títol volia expressar la necessitat – obligació en la que em trobava de tornar a posar sobre la taula la situació en que, segons el meu criteri, es troba el nostre País. I la situació per a mi (segons el meu criteri, repeteixo) és la que hi queda reflectida en el contingut de l’article. En proposava algunes de les causes i afegia el que jo pensava fer davant d’aquesta situació.

Per si fos necessari i perquè no hi hagi dubtes, vull aclarir algunes de les premisses establertes en l’esmentat article:

- Per mi està molt clar que amb l’actual “Melée” política, no hi res a fer. Cap dels Partits en el Govern i de la oposició es situaran amb claredat davant l’objectiu de l’Independència del nostre País. La inoperància al respecta de tots plegats és més que evident. Inclús les manifestacions que d’ells en sentit positiu es van sentint, han anat baixant d’intensitat i de freqüència: allò del 2014 ha deixat de ser un objectiu per els partits Polítics que amb més o menys interès semblava que ho assumien.

- Tot i que la societat civil pugui endegar tantes quantes accions – organitzacions cregui convenient amb aquest fi, és evident que no serà aquesta societat civil la que proclami, per vies pacífiques, l’Independència del País. Haurà de ser el President de la Generalitat efectiu, en funcions o provisional, com a portantveu de la resolució corresponent i clarament majoritària del Parlament, qui haurà de fer-ho. I aquelles organitzacions civils de les que parlava, ajudaran a que, en el moment precís, sota del balcó de la Generalitat siguem molts, molts més que els que no voldran ser-hi. En aquells moments crec que fins i tot els partits tebis s’afegiran al carro guanyador tot i que possiblement no serà per convicció.

- És evident que, avui per avui, la composició del Parlament, no ja des de l’aspecte de grups polítics que el formen si no inclús des de el punt de vista individual dels seus components, no hi ha la més mínima possibilitat d’assolir res més del que hem assolit fins ara. El futur, amb ells, s’acaba aquí on som. No hi ha futur polític.

- Per això dic que, des de el punt de vista personal quan menys, la meva confiança en tota aquesta gent que avui detenen el poder, per assolir els objectius d’un Estat propi, és nul·la.

- També, per a mi al menys, és evident que l’objectiu ha d’assolir-se per la via pacífica i, per tant, no ens queda més remei que participar en les eleccions que es vagin programant. Però també ha de quedar clar que la participació no imposa la obligació de triar entre els que hi hagi a les llistes. I també és clar que, si en triem una de les llistes, ha de ser perquè creiem que podem donar-li la nostra confiança perquè ens porti el País fins allà on creiem que ha d’anar.

- I és per això, perquè amb els que ara hi son no tinc la més mínima confiança , que he decidit anar a votar, cert. Però també és cert que, tant en quant no hi hagi/n opcions clarament sobiranistes, el meu vot serà nul. Serà la meva modesta forma de manifestar el meu desacord amb tot el desgavell que crec està vivint el meu País. Ara com ara, no tinc més armes. D’aquests que hi ha ara, no en vull saber res més. Ni penso que se’ls hi hagi de preguntar res més perquè en sabem les respostes: com deia un eslògan “Fets i no paraules”. I el que no han fet o ho han fet malament és ben evident.

La meva proposta pot semblar ridícula, però permet al menys dues coses. Una és saber si com jo hi ha molta gent emprenyada, la qual cosa no seria cap futil·lesa. La segona serà que, si som molts, la classe política pot tenir un avís clar de desafecció en vers ella. Tot i que això últim els hi pugui ser indiferent, aquesta indiferència encara em dona més la raó.

Que estan asseguts i veient-les venir, és una realitat que ara que s’ha iniciat un nou procés electoral, queda pal·les amb els eslògans publicitaris, en el que la majoria dels eslògans fan referència a que ara si que va de bo... I fins ara, no? Quantes estacions falten encara per arribar a Catalunya? Si venen els que diuen que vindran si no votem, de qui serà la culpa? No serà que els gaire bé 40 escons a Madrid no han servit ni perquè el País fes una sola passa endavant? I després de les eleccions...? Tinc el convenciment de que només canviaran noms, però en cap cas els idearis. Per tant, mentre no es donin condicions, amb aparença al menys, de canvi efectiu per a la realitat política d’aquesta “...pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...” el meu vot serà nul.


J. Vinyeta

Maig, 2009