85.- L’Editorial.-
La premsa del País ha deixat bocabadats a mig món amb una editorial conjunta en la que, sense eufemismes, posa sobre de la taula el problema que el famós tribunal Constitucional d’Espanya està creant, amb la seva indefinició i, d’altra banda, el posa en el seu punt de deslegitimació donats els seus orígens i la seva dependència. És cert que l’ordre polític de l‘Estat posa al cim de la suposada ordenació democràtica al Tribunal Constitucional. Però també és cert que els valors de neutralitat i eficàcia dels que qualsevol tribunal n’ha de fer bandera, estan per sota d’uns mínims que li puguin donar credibilitat. No crec que hi hagi d’insistir. Molta gent (i dic molta, perquè realment han estat moltíssims els que, amb criteris jurídics i amb coneixements amplis de Dret han opinat al respecta) ha deixat, en aquest aspecte, les coses en el seu lloc. Per tant i en conseqüència, penso què, amb la seva actitud, ha aconseguit que, en l’ànim de tots aquells que volem un País (el nostre) lliure i millor i també en el de molts d’altres que això no els hi semblava tan primordial, hagi anat creixent el convenciment de que tots plegats només anirem bé quan les decisions a prendre aquí siguin exclusivament nostres.
Personalment he trobat que aquell famós Editorial és, tot i això, massa contemporitzador. Però també em sembla que obra una escletxa molt amplia entre els d’ací i els d’allà. Queda clar que amb l’Editorial, els diaris de Catalunya han fet mal, molt de mal. És com si s’hagués calat foc a la caverna. Tant de mal, que a l’hora de contestar-lo els de sempre, i de la manera furibunda a que ens tenen acostumats, s’han quedat sense arguments. No és que n’hagin tingut sempre d’arguments, però rebatre una bona argumentació, com la que presenta l’Editorial català, des de l’editorial de El Mundo (un diari del que el Sr. Pedro J. n’ha volgut presumir de ser un diari “intel·lectual”) a l’endemà de la publicació de l’editorial català, amb el pobre argument de que ells son més (textualment diu “...Si, desde luego, es respetable la voluntat de 1,9 millones de catalanes que votaron a favor del nuevo Estatut hace tres años, ocho veces más respetable es todavía la voluntat de los 15,7 millones de ciudadanos que votaron en toda Espanya a favor de la Constitucion en 1978” ) no solament és, com ja he dit, un argument molt pobre si no que, a més, palesa el seu poc respecta democràtic per una minoria de, com diu, 1,9 milions de persones. O fent si no una defensa aferrissada d’un tribunal, com ja hem dit en hores bajíssimes, marcat per una interinitat “...que no es culpa de los magistrados sino de los partidos que no se han puesto de acuerdo para renovarlos...” (Sic), confirmant-nos així que el tribunal no és independent i que ha sobrepassat amb escreix la data de caducitat. No obstant, tot plegat en cap cas té més valor que el que en resulta d’una aposta habitual i permanentment demagògica. Però per aquesta mateixa aposta, i no cal que ens esverem, passarà ara, recordant la actitud posterior al desastre d’Atocha mantinguda pel mateix diari, que el missatge català anirà rondant arreu com varen anar aquelles famoses “motxilles”, amb la sola finalitat de mantenir visceralment encesa la flama anticatalana, tot i que només serà una resposta histèrica com a conseqüència d’un sentiment inconfessable i que els irrita, que ja fa temps que per a mi és molt clar: ens tenen pànic. Aquesta gent, que ara diuen que la uniformitat i el pensament únic (???) son d’una altra època (ho diu la COPE i ho diu sense la més mínima vergonya després que ens els han imposat, a una i l’altre, durant setanta anys), ens diuen ara que aquest pensament únic presentat pels diaris que han signat l’Editorial és, per a ells, una expressió gairebé feixista, per totalitària, i molt perillosa pel retrocés, diuen, que pot representar aquesta guerra oberta des de Catalunya amb les més altes instàncies de l’Estat, perquè pot deixar el sistema, institucionalment parlant, penjat d’un fil. En cap cas ens parlen de llibertat i quan ho fan de parlar només parlen de la necessària submissió deguda a aquest sistema, tan ben vertebrat que pot invalidar la voluntat lliurement expressada de tot un poble quan a ells els hi convingui. És molt clar que aquest és l’únic llenguatge que saben utilitzar.
Però si hi ha quelcom que els ha esverat encara més ha estat la multitudinària adhesió que la societat catalana ha manifestat amb els directors dels diaris. Amb la adhesió final de la Associació i de la Federació de Municipis (exclòs l’Ajuntament de Barcelona en el què, una vegada més, per la incapacitat del Sr. Hereu de fer de Barcelona el real Cap i Casal del País ha estat impossible consensuar una resposta en el seu propi Consistori), quasi podríem dir que ha estat, gairebé, una adhesió per “aclamació”, al participar-hi tots els municipis del País. La societat civil, a través de les associacions, organitzacions culturals, esportives i recreatives, grups i entitats de professionals, sindicats i patronals, etc...ha fet seva el que expressa l’Editorial publicada. I això tindrà una primera traca final amb les consultes el proper 13 de Desembre. Només, i fins el moment de redactar aquestes ratlles, han quedat fora de la “moguda” els de sempre: els partits polítics perquè, tot i les adhesions individuals al text, per molt que entre ells facin veure que s’ho demanen, no han estat capaços de fer una manifestació conjunta, unitària i de fermesa posant al Parlament al que pertanyen, en la línea de l’Editorial famós. És el reflex d’una actitud que fa anys que dura i de la que en son responsables ells i només ells i de la que el País en general i els ciutadans en particular en rebem les plantofades. Deixen clar, i el més trist és que no ens sorprèn, que només els hi importa el poder i el propi partit. La societat civil està fent seu aquell eslògan amb que ens van insistint dia a dia: “Per Catalunya, som-hi”, nosaltres sí, però ells, no... I els partits polítics que s’han quedat una altra vegada, amb les vergonyes al descobert, vergonyes que, vistes, fins a nosaltres ens fan avergonyir, han d’apressar-se a fer-se’l seu perquè si no, com diu el columnista de El Mundo, Santiago González[1], aquest tan pregonat nacionalisme que manifesten (llevat el dels que tots sabem) sí que deixarà palès que no és res més que un tigre de paper. La societat civil no vol ni ser-ho ni no ser-ho, un tigre: senzillament, vol ser el que resulti de la seva voluntat lliurament expressada. I per això, tot i que no son de fiar, necessita que, d’una punyetera vegada els Partits i satèl·lits que els envolten es posin, com es diu avui dia, les piles i pensin, encara que només sigui per una sola vegada, en el País i en la ciutadania, que prenguin l’estendard i iniciïn la marxa. Han de fer-ho, perquè si no la societat civil els hi passarà la mà per la cara o pot passar que la Història avergonyeixi als seus descendents...
Els messetaris detractors sistemàtics diuen que ells son més. Allà sí que ho son. Però aquí, i d’aquí parlem, jo no sé si els seus també en son més. El dia 13 de Desembre hi haurà una “consulta” (ni tan sols ens deixen donar-l’hi el nom de Referèndum, per allò que dèiem de la submissió obligada) que, com la d’Arenys, deixarà més clara (en un sentit o un altra, perquè nosaltres sí que parlem de llibertat en tots els seus àmbits) la voluntat, virtual certament, però voluntat al cap i a la fi dels consultats i ens dirà realment si aquells, al menys en aquest 17% aproximat dels municipis del País que aniran a les urnes, en son més o no. Aquest sol fet, el de preguntar i de poder contestar a la pregunta, els acolloneix perquè, com he dit i repetit, només saben anar per la via de la imposició, en el millor dels casos, institucional. Nosaltres ens estimem més, perquè hi creiem, anar per la via de la llibertat. I això, el voler anar per aquesta via, encara ho entenen menys que una Editorial conjunta que l’únic que fa es dir que uns quants milions de persones d’aquest País nostre volem existir sense entrebancs i ser respectats. Serà normal que tampoc això ho entenguin. La dialèctica que han entès tota la vida, camuflada en una suposada democràcia que ni ells han sabut acceptar en tot el seu significat, no és més que aquella “... de los puños y las pistolas...” que, per cert, ja va acabar com va acabar fa més setanta anys. Si tant forts i valents se senten, i son tants com diuen i creuen ser aquí a casa nostra, i, per sobre de tot, si son demòcrates, per què s’esveren tant quan parlem de fer un Referèndum com cal i posar-ho en evidència?
J. Vinyeta
Novembre, 2009
[1] “[Que el tribunal Constitucional] haga justicia et pereat mundus. No pasaría nada. El nacionalismo es un tigre de papel” (Sic)
La premsa del País ha deixat bocabadats a mig món amb una editorial conjunta en la que, sense eufemismes, posa sobre de la taula el problema que el famós tribunal Constitucional d’Espanya està creant, amb la seva indefinició i, d’altra banda, el posa en el seu punt de deslegitimació donats els seus orígens i la seva dependència. És cert que l’ordre polític de l‘Estat posa al cim de la suposada ordenació democràtica al Tribunal Constitucional. Però també és cert que els valors de neutralitat i eficàcia dels que qualsevol tribunal n’ha de fer bandera, estan per sota d’uns mínims que li puguin donar credibilitat. No crec que hi hagi d’insistir. Molta gent (i dic molta, perquè realment han estat moltíssims els que, amb criteris jurídics i amb coneixements amplis de Dret han opinat al respecta) ha deixat, en aquest aspecte, les coses en el seu lloc. Per tant i en conseqüència, penso què, amb la seva actitud, ha aconseguit que, en l’ànim de tots aquells que volem un País (el nostre) lliure i millor i també en el de molts d’altres que això no els hi semblava tan primordial, hagi anat creixent el convenciment de que tots plegats només anirem bé quan les decisions a prendre aquí siguin exclusivament nostres.
Personalment he trobat que aquell famós Editorial és, tot i això, massa contemporitzador. Però també em sembla que obra una escletxa molt amplia entre els d’ací i els d’allà. Queda clar que amb l’Editorial, els diaris de Catalunya han fet mal, molt de mal. És com si s’hagués calat foc a la caverna. Tant de mal, que a l’hora de contestar-lo els de sempre, i de la manera furibunda a que ens tenen acostumats, s’han quedat sense arguments. No és que n’hagin tingut sempre d’arguments, però rebatre una bona argumentació, com la que presenta l’Editorial català, des de l’editorial de El Mundo (un diari del que el Sr. Pedro J. n’ha volgut presumir de ser un diari “intel·lectual”) a l’endemà de la publicació de l’editorial català, amb el pobre argument de que ells son més (textualment diu “...Si, desde luego, es respetable la voluntat de 1,9 millones de catalanes que votaron a favor del nuevo Estatut hace tres años, ocho veces más respetable es todavía la voluntat de los 15,7 millones de ciudadanos que votaron en toda Espanya a favor de la Constitucion en 1978” ) no solament és, com ja he dit, un argument molt pobre si no que, a més, palesa el seu poc respecta democràtic per una minoria de, com diu, 1,9 milions de persones. O fent si no una defensa aferrissada d’un tribunal, com ja hem dit en hores bajíssimes, marcat per una interinitat “...que no es culpa de los magistrados sino de los partidos que no se han puesto de acuerdo para renovarlos...” (Sic), confirmant-nos així que el tribunal no és independent i que ha sobrepassat amb escreix la data de caducitat. No obstant, tot plegat en cap cas té més valor que el que en resulta d’una aposta habitual i permanentment demagògica. Però per aquesta mateixa aposta, i no cal que ens esverem, passarà ara, recordant la actitud posterior al desastre d’Atocha mantinguda pel mateix diari, que el missatge català anirà rondant arreu com varen anar aquelles famoses “motxilles”, amb la sola finalitat de mantenir visceralment encesa la flama anticatalana, tot i que només serà una resposta histèrica com a conseqüència d’un sentiment inconfessable i que els irrita, que ja fa temps que per a mi és molt clar: ens tenen pànic. Aquesta gent, que ara diuen que la uniformitat i el pensament únic (???) son d’una altra època (ho diu la COPE i ho diu sense la més mínima vergonya després que ens els han imposat, a una i l’altre, durant setanta anys), ens diuen ara que aquest pensament únic presentat pels diaris que han signat l’Editorial és, per a ells, una expressió gairebé feixista, per totalitària, i molt perillosa pel retrocés, diuen, que pot representar aquesta guerra oberta des de Catalunya amb les més altes instàncies de l’Estat, perquè pot deixar el sistema, institucionalment parlant, penjat d’un fil. En cap cas ens parlen de llibertat i quan ho fan de parlar només parlen de la necessària submissió deguda a aquest sistema, tan ben vertebrat que pot invalidar la voluntat lliurement expressada de tot un poble quan a ells els hi convingui. És molt clar que aquest és l’únic llenguatge que saben utilitzar.
Però si hi ha quelcom que els ha esverat encara més ha estat la multitudinària adhesió que la societat catalana ha manifestat amb els directors dels diaris. Amb la adhesió final de la Associació i de la Federació de Municipis (exclòs l’Ajuntament de Barcelona en el què, una vegada més, per la incapacitat del Sr. Hereu de fer de Barcelona el real Cap i Casal del País ha estat impossible consensuar una resposta en el seu propi Consistori), quasi podríem dir que ha estat, gairebé, una adhesió per “aclamació”, al participar-hi tots els municipis del País. La societat civil, a través de les associacions, organitzacions culturals, esportives i recreatives, grups i entitats de professionals, sindicats i patronals, etc...ha fet seva el que expressa l’Editorial publicada. I això tindrà una primera traca final amb les consultes el proper 13 de Desembre. Només, i fins el moment de redactar aquestes ratlles, han quedat fora de la “moguda” els de sempre: els partits polítics perquè, tot i les adhesions individuals al text, per molt que entre ells facin veure que s’ho demanen, no han estat capaços de fer una manifestació conjunta, unitària i de fermesa posant al Parlament al que pertanyen, en la línea de l’Editorial famós. És el reflex d’una actitud que fa anys que dura i de la que en son responsables ells i només ells i de la que el País en general i els ciutadans en particular en rebem les plantofades. Deixen clar, i el més trist és que no ens sorprèn, que només els hi importa el poder i el propi partit. La societat civil està fent seu aquell eslògan amb que ens van insistint dia a dia: “Per Catalunya, som-hi”, nosaltres sí, però ells, no... I els partits polítics que s’han quedat una altra vegada, amb les vergonyes al descobert, vergonyes que, vistes, fins a nosaltres ens fan avergonyir, han d’apressar-se a fer-se’l seu perquè si no, com diu el columnista de El Mundo, Santiago González[1], aquest tan pregonat nacionalisme que manifesten (llevat el dels que tots sabem) sí que deixarà palès que no és res més que un tigre de paper. La societat civil no vol ni ser-ho ni no ser-ho, un tigre: senzillament, vol ser el que resulti de la seva voluntat lliurament expressada. I per això, tot i que no son de fiar, necessita que, d’una punyetera vegada els Partits i satèl·lits que els envolten es posin, com es diu avui dia, les piles i pensin, encara que només sigui per una sola vegada, en el País i en la ciutadania, que prenguin l’estendard i iniciïn la marxa. Han de fer-ho, perquè si no la societat civil els hi passarà la mà per la cara o pot passar que la Història avergonyeixi als seus descendents...
Els messetaris detractors sistemàtics diuen que ells son més. Allà sí que ho son. Però aquí, i d’aquí parlem, jo no sé si els seus també en son més. El dia 13 de Desembre hi haurà una “consulta” (ni tan sols ens deixen donar-l’hi el nom de Referèndum, per allò que dèiem de la submissió obligada) que, com la d’Arenys, deixarà més clara (en un sentit o un altra, perquè nosaltres sí que parlem de llibertat en tots els seus àmbits) la voluntat, virtual certament, però voluntat al cap i a la fi dels consultats i ens dirà realment si aquells, al menys en aquest 17% aproximat dels municipis del País que aniran a les urnes, en son més o no. Aquest sol fet, el de preguntar i de poder contestar a la pregunta, els acolloneix perquè, com he dit i repetit, només saben anar per la via de la imposició, en el millor dels casos, institucional. Nosaltres ens estimem més, perquè hi creiem, anar per la via de la llibertat. I això, el voler anar per aquesta via, encara ho entenen menys que una Editorial conjunta que l’únic que fa es dir que uns quants milions de persones d’aquest País nostre volem existir sense entrebancs i ser respectats. Serà normal que tampoc això ho entenguin. La dialèctica que han entès tota la vida, camuflada en una suposada democràcia que ni ells han sabut acceptar en tot el seu significat, no és més que aquella “... de los puños y las pistolas...” que, per cert, ja va acabar com va acabar fa més setanta anys. Si tant forts i valents se senten, i son tants com diuen i creuen ser aquí a casa nostra, i, per sobre de tot, si son demòcrates, per què s’esveren tant quan parlem de fer un Referèndum com cal i posar-ho en evidència?
J. Vinyeta
Novembre, 2009
[1] “[Que el tribunal Constitucional] haga justicia et pereat mundus. No pasaría nada. El nacionalismo es un tigre de papel” (Sic)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada