79.- De la Manifestació
Veig que el tema de la manifestació va creixent i el PSC, tot i el Sr. Ferran, ha picat l’ullet a l’Òmnium a través d’en Miquel Nadal Conseller d’Obres Públiques, que ha dit que la resposta a la sentència l’ha de liderar el Govern i, en conseqüència, el President Montilla: si, però no?. El Sr. Nadal podríem definir-lo com el portantveu del exigu sector mitjanament catalanista existent dintre del Partit i que el propi PSC no ha pogut arraconar. Però penso que tant per a ell com per el partit els hi queda clar que és molt més perillós el quedar-se sols fent de parella del PP i Ciudadanos, que no pas el fet de mig d’insinuar la participació en quelcom que, a tots ells, els incomoda profundament.
Han sortit veus divertides en un i altra sentit. La carta al diari Avui del mai ben ponderat trobador Subirachs, no te rebuig: imagino que l’Esperit Sant, tot i que no sé ben bé en quina forma, el va il·luminar, com aquella Lluna de Canet, per fer-nos veure la veritat i portar-nos una nova versió d’aquell Catalunya Comptat Gran que, pel que sembla, avui seria auto censurada (temps era temps?). Columnistes amb camuflatge i primers espases amb tot el plomatge, s’han anat posicionant amb claredat, en un o altra sentit, com l’ínclit Alejo que, com sempre, ens fa responsables de tots els mals de la seva Pàtria a tots aquells que no pensem com ell i que, pel que sembla, som molts més dels que ell voldria.
No obstant, hi ha un col·lectiu que, pel que sembla, s’ha sentit específicament dolgut per la convocatòria: tot el sector judicial s’ha posat en peu de guerra en contra d’una manifestació només anunciada, dient-nos que la seva independència no pot ser pressionada...vaja! sembla que volen que creiem que un sistema endogàmic, polititzat en les seves altes esferes a nivell manifestament pervers (quan temps fa que han de renovar-se els alts tribunals i no es pot fer per falta d’acord polític entre els partits que els han de anomenar?), no rep pressions dels sectors que representen. No serà què si venen a aquest País nostre, per allò dels destins i de les oposicions, no tenen la més mínima intenció d’integrar-se i aprendre el català per allò de jutjar-nos en la nostra llengua...? Està clar que ha d’arribar el dia en que també tota aquesta institució passi pel sedàs de les urnes quan hi hagi un canvi en la llei electoral que estem esperant amb candeletes...
En canvi jo, si no tinc limitacions físiques que ho impedeixin, aniré a la manifestació. No perquè pensi que l’Estatut, retallat o no, és una eina bàsica per als interessos de Catalunya, ans el contrari: estic convençut de que més enllà d’on som amb l’Estatut, retallat o no, no hi anirem. Aniré a la manifestació perquè no em vull perdre el que penso que serà una magnífica i pletòrica situació per dir PROU! i de poder-ho dir envoltat dels milers i milers de persones que estic segur ompliran l’itinerari amb el mateix ideari que jo. Ja sé que molta gent no ho veurà així, que la majoria dels simpatitzants i/o votants de cada Partit o Organitzacions participants seguiran les consignes dels seus líders i per tant sí que serà una marxa físicament unitària però, tot i que es faci sota un lema més o menys acceptable per a tothom, no ho serà, políticament parlant, d’unitària: només cal escoltar els portantveus de Partits – Organitzacions per adonar-nos de les divergències en els objectius a assolir amb la marxa (i en respecta a les necessitats de Catalunya, malauradament, també). Però, com que d’ocasions com aquesta no n’hi massa, hi participaré.
Penso, no obstant, que hi ha un parell de lliçons que, de forma definitiva, per a sempre més, ens hem d’aprendre:
La primera és que davant de qualsevol situació injusta que ens entrebanca, hem de formular la queixa. Els ciutadans de Catalunya som molt poc propicis a exercir el dret de protesta, inclús amb les petites coses que a diari ens trobem en la vida. I poso com a exemple, i penso que molt gràfic, la que en general és la nostra actuació en els restaurants que no ens serveixen bé o en els que la qualitat que en resulta, i per a la nostra sorpresa, és ínfima. La decisió és pagar, marxar i dir allò de que no hi tornarem més. En el meu entendre, la resposta davant dels fets ha de ser pagar (perquè només no es pot protestar d’allò que és regalat, tot i que també en aquest cas, podem declinar el regal), demanar el full de reclamacions, omplir-lo (amb la voluntat de fer-li complir el tràmit reglamentari i fer-ho), marxar i, si és vol, després dir allò de que no hi tornarem mai més. Això passa, com dic, en la més freqüent quotidianitat. Però jo penso que la mateixa actitud justa amb la exigència del compliment del pacte per la part contrària (en aquest cas, jo pago i tu em serveixes el que demano, mantenint tots dos la bona fe contractual), tot i que algun o molts la vulguin entendre pura, simple i senzillament com a contestatària (tot i que només la entendrà malaltissa el que rep la reclamació, per qui sempre serem exagerats i no comprensius amb la seva actitud), no és res més que un mantenir la pròpia dignitat o, com diria un psiquiatra, una ratificació del Jo que, si no és violenta, sempre és una cosa bona. Per tant, el primer que ha de quedar clar, és que tenim dret a la protesta davant d’actituds injustes.
Però la segona cosa que hem d’aprendre és, a més, a formular la queixa en el moment en que es produeix aquell fet que considerem injust: no serveix de res, mantenint l’exemple del restaurant, fer la reclamació un mes desprès dels fets que la motiven. Dic això perquè, per exemple, en el mateix moment que el PSC va anunciar que retallaria el nou Estatut, amb independència de la seva bondat o no (i hem de recordar que mentre Maragall, Carod i Más es feien la foto de celebració el PSC anunciava la retallada a efectuar en el Parlament de Madrid), en aquell precís moment, ja hauríem d’haver donat un avís de que no estàvem disposats a fer de titelles. O quan el Sr. Guerra, tan simpàtic ell, ens va dir allò que l’hi havien passat el ribot al text, l’esbronc per part nostra s’hauria d’haver sentit fins i tot a les antípodes. Tot el que ha anat venint després en els últims dies no ha estat més que una conseqüència d’aquesta manca d’autoestima pròpia que ha encoratjat, encara més a tots aquests que, tot i tenint-nos pànic[1], encara i precisament per això ens mantenen el peu al coll.
Hi haurà manifestació, hi anirem i cridaré (cridarem) PROU. Però l’endemà haurà de ser el primer dia del recorregut que ens ha de portar a la Sobirania del País, perquè si no és així ens ho hem de fer mirar tots plegats. I arribats a aquest punt, a aquest inici, ha de quedar definitivament clara la actitud dels nostres líders polítics perquè si no volen o no son capaços de fer-ho i portar-nos pel camí que toca, que ens ho diguin de forma clara i amb rotunditat, perquè gent disposada a fer-ho tal com ho creiem necessari n’hi ha i suficient per poder-ne triar. I això tots aquells dels que parlo i que, al menys fins avui, no han fet res més que fer volar coloms per portar-nos fins on som ara, ho han de tenir clar. I si no ho volen tenir clar, que no ens diguin després que no entenen per què el País està “perplex”, tot i que aquets vegada la “perplexitat” del País pot venir donada per uns resultats electorals que a nosaltres en omplen de satisfacció perquè, la majoria d’aquells, s’han quedat a la cuneta.
J. Vinyeta
Setembre, 2009
1.-[1] Això de que ens tenen pànic és una realitat. Només cal fixar-se en el ja famós Referèndum d’Arenys de Munt per adonar-se de la por que els hi fa un SÍ majoritari i que l’exemple es vagi multiplicant per el País amb la significació política (tot i que no fos vinculant) que tindria.
Veig que el tema de la manifestació va creixent i el PSC, tot i el Sr. Ferran, ha picat l’ullet a l’Òmnium a través d’en Miquel Nadal Conseller d’Obres Públiques, que ha dit que la resposta a la sentència l’ha de liderar el Govern i, en conseqüència, el President Montilla: si, però no?. El Sr. Nadal podríem definir-lo com el portantveu del exigu sector mitjanament catalanista existent dintre del Partit i que el propi PSC no ha pogut arraconar. Però penso que tant per a ell com per el partit els hi queda clar que és molt més perillós el quedar-se sols fent de parella del PP i Ciudadanos, que no pas el fet de mig d’insinuar la participació en quelcom que, a tots ells, els incomoda profundament.
Han sortit veus divertides en un i altra sentit. La carta al diari Avui del mai ben ponderat trobador Subirachs, no te rebuig: imagino que l’Esperit Sant, tot i que no sé ben bé en quina forma, el va il·luminar, com aquella Lluna de Canet, per fer-nos veure la veritat i portar-nos una nova versió d’aquell Catalunya Comptat Gran que, pel que sembla, avui seria auto censurada (temps era temps?). Columnistes amb camuflatge i primers espases amb tot el plomatge, s’han anat posicionant amb claredat, en un o altra sentit, com l’ínclit Alejo que, com sempre, ens fa responsables de tots els mals de la seva Pàtria a tots aquells que no pensem com ell i que, pel que sembla, som molts més dels que ell voldria.
No obstant, hi ha un col·lectiu que, pel que sembla, s’ha sentit específicament dolgut per la convocatòria: tot el sector judicial s’ha posat en peu de guerra en contra d’una manifestació només anunciada, dient-nos que la seva independència no pot ser pressionada...vaja! sembla que volen que creiem que un sistema endogàmic, polititzat en les seves altes esferes a nivell manifestament pervers (quan temps fa que han de renovar-se els alts tribunals i no es pot fer per falta d’acord polític entre els partits que els han de anomenar?), no rep pressions dels sectors que representen. No serà què si venen a aquest País nostre, per allò dels destins i de les oposicions, no tenen la més mínima intenció d’integrar-se i aprendre el català per allò de jutjar-nos en la nostra llengua...? Està clar que ha d’arribar el dia en que també tota aquesta institució passi pel sedàs de les urnes quan hi hagi un canvi en la llei electoral que estem esperant amb candeletes...
En canvi jo, si no tinc limitacions físiques que ho impedeixin, aniré a la manifestació. No perquè pensi que l’Estatut, retallat o no, és una eina bàsica per als interessos de Catalunya, ans el contrari: estic convençut de que més enllà d’on som amb l’Estatut, retallat o no, no hi anirem. Aniré a la manifestació perquè no em vull perdre el que penso que serà una magnífica i pletòrica situació per dir PROU! i de poder-ho dir envoltat dels milers i milers de persones que estic segur ompliran l’itinerari amb el mateix ideari que jo. Ja sé que molta gent no ho veurà així, que la majoria dels simpatitzants i/o votants de cada Partit o Organitzacions participants seguiran les consignes dels seus líders i per tant sí que serà una marxa físicament unitària però, tot i que es faci sota un lema més o menys acceptable per a tothom, no ho serà, políticament parlant, d’unitària: només cal escoltar els portantveus de Partits – Organitzacions per adonar-nos de les divergències en els objectius a assolir amb la marxa (i en respecta a les necessitats de Catalunya, malauradament, també). Però, com que d’ocasions com aquesta no n’hi massa, hi participaré.
Penso, no obstant, que hi ha un parell de lliçons que, de forma definitiva, per a sempre més, ens hem d’aprendre:
La primera és que davant de qualsevol situació injusta que ens entrebanca, hem de formular la queixa. Els ciutadans de Catalunya som molt poc propicis a exercir el dret de protesta, inclús amb les petites coses que a diari ens trobem en la vida. I poso com a exemple, i penso que molt gràfic, la que en general és la nostra actuació en els restaurants que no ens serveixen bé o en els que la qualitat que en resulta, i per a la nostra sorpresa, és ínfima. La decisió és pagar, marxar i dir allò de que no hi tornarem més. En el meu entendre, la resposta davant dels fets ha de ser pagar (perquè només no es pot protestar d’allò que és regalat, tot i que també en aquest cas, podem declinar el regal), demanar el full de reclamacions, omplir-lo (amb la voluntat de fer-li complir el tràmit reglamentari i fer-ho), marxar i, si és vol, després dir allò de que no hi tornarem mai més. Això passa, com dic, en la més freqüent quotidianitat. Però jo penso que la mateixa actitud justa amb la exigència del compliment del pacte per la part contrària (en aquest cas, jo pago i tu em serveixes el que demano, mantenint tots dos la bona fe contractual), tot i que algun o molts la vulguin entendre pura, simple i senzillament com a contestatària (tot i que només la entendrà malaltissa el que rep la reclamació, per qui sempre serem exagerats i no comprensius amb la seva actitud), no és res més que un mantenir la pròpia dignitat o, com diria un psiquiatra, una ratificació del Jo que, si no és violenta, sempre és una cosa bona. Per tant, el primer que ha de quedar clar, és que tenim dret a la protesta davant d’actituds injustes.
Però la segona cosa que hem d’aprendre és, a més, a formular la queixa en el moment en que es produeix aquell fet que considerem injust: no serveix de res, mantenint l’exemple del restaurant, fer la reclamació un mes desprès dels fets que la motiven. Dic això perquè, per exemple, en el mateix moment que el PSC va anunciar que retallaria el nou Estatut, amb independència de la seva bondat o no (i hem de recordar que mentre Maragall, Carod i Más es feien la foto de celebració el PSC anunciava la retallada a efectuar en el Parlament de Madrid), en aquell precís moment, ja hauríem d’haver donat un avís de que no estàvem disposats a fer de titelles. O quan el Sr. Guerra, tan simpàtic ell, ens va dir allò que l’hi havien passat el ribot al text, l’esbronc per part nostra s’hauria d’haver sentit fins i tot a les antípodes. Tot el que ha anat venint després en els últims dies no ha estat més que una conseqüència d’aquesta manca d’autoestima pròpia que ha encoratjat, encara més a tots aquests que, tot i tenint-nos pànic[1], encara i precisament per això ens mantenen el peu al coll.
Hi haurà manifestació, hi anirem i cridaré (cridarem) PROU. Però l’endemà haurà de ser el primer dia del recorregut que ens ha de portar a la Sobirania del País, perquè si no és així ens ho hem de fer mirar tots plegats. I arribats a aquest punt, a aquest inici, ha de quedar definitivament clara la actitud dels nostres líders polítics perquè si no volen o no son capaços de fer-ho i portar-nos pel camí que toca, que ens ho diguin de forma clara i amb rotunditat, perquè gent disposada a fer-ho tal com ho creiem necessari n’hi ha i suficient per poder-ne triar. I això tots aquells dels que parlo i que, al menys fins avui, no han fet res més que fer volar coloms per portar-nos fins on som ara, ho han de tenir clar. I si no ho volen tenir clar, que no ens diguin després que no entenen per què el País està “perplex”, tot i que aquets vegada la “perplexitat” del País pot venir donada per uns resultats electorals que a nosaltres en omplen de satisfacció perquè, la majoria d’aquells, s’han quedat a la cuneta.
J. Vinyeta
Setembre, 2009
1.-[1] Això de que ens tenen pànic és una realitat. Només cal fixar-se en el ja famós Referèndum d’Arenys de Munt per adonar-se de la por que els hi fa un SÍ majoritari i que l’exemple es vagi multiplicant per el País amb la significació política (tot i que no fos vinculant) que tindria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada