83.- Corrupcions
Potser és perquè tot sovint soc molt escèptic. Però els suposats temes de corrupció esventats en aquets últims dies, no em sorprenen.
No és la meva intenció fer llenya de l’arbre caigut amb els inculpats. Però, i sense voler generalitzar, convindreu que, el que està passant, no és res més que la mort ja anunciada d’una forma de fer les coses durant els últims trenta anys que ha anat degenerant fins a convertir-se en un gran banquet en el que las societat civil no ha estat convidada, i que a més li toca pagar, i en el que queda palès que la política ha deixat de ser un servei per a convertir-se en un negoci. I ho ha estat, també ha de dir-se, amb el silenci aquiescent de molt bona par d’aquesta societat nostra que mira cap una altra banda mentre tots aquells s’atipen. En el mes de Juliol del 2003 escrivia el següent:
... Pero los partidos políticos, continúan con las mismas lacras: sin definir un sistema de financiación limpio y transparente, amagando y participando de toda la corrupción que existe en cualquier sistema que persiste en permanecer oculto (si no hay corrupción en el sistema de financiación, ¿porqué el sistema es oculto?), empeñados en hacernos creer ( somos tan tontos los ciudadanos de a pié...!) que los sueldos, las campañas publicitarias, los congresos, todos los gastos, se sufragan con las cuotas de los afiliados y las subvenciones que se derivan de los resultados electorales.
Realmente nos toman por imbéciles. Por corderos silenciosos conducidos permanentemente al degolladero, sabedores, los poderes fácticos, de que nadie dirá ni mú. Así estamos. Sin manifestar protesta alguna, soportando las cretineces de ese conjunto de pícaros que se comen las uvas de tres en tres, creyendo que, aunque ciegos, no somos suficientemente inteligentes para darnos cuenta de ello.
Han passat més de sis anys d’aquelles ratlles, i no sembla que puguem dir que, en aquest aspecte al menys, les coses hagin canviat substancialment. Sembla que, precisament, les coses han anat empitjorant. En aquells temps es es recordava o es parlava dels Gal, del Cas Casinos, dels “ Pelotazos” o de la Màfia del Totxo. Sis anys després els “Pelotazos” encara subsisteixen i la Màfia del Totxo sembla que hagi envaït un bon nombre d’Ajuntaments.
És evident que no podem fotre a tota la trepa de polítics i funcionaris dins del mateix sac. Però també és evident que la situació que els corruptes van propiciant està afectant a tot el conjunt de tots ells plegats, que aquesta afectació crea desencís (més del que ja hi havia i que en deien perplexitat...) a la societat (potser precisament manifestat pel seu silenci, acostumada com està a que quan multitudinàriament l’ha trancat, tampoc ha servit de res...) i, aquesta societat civil, queda encara més perplexa veient que aquells polítics i funcionaris, no busquen solucions reals que ho arreglin a tot plegat.
És evident que no tots son iguals. Però és també evident que entre tots plegats no han fet res per evitar-ho. Es continua amb un sistema de finançament dels partits sense transparència, amb una Sindicatura de Comptes que es limita a avisar, perquè no te més atribucions, i a la què ni tan sols el Parlament (és a dir els 135 Diputats!!) l’hi fa cas, i, per acabar-ho d’adobar, amb una Llei electoral que propicia aquestes disbauxes i que tots demanem a crits (a pesar dels nostres silencis) que canviï d’una vegada.
És evident que entre els milers de gent dedicats a la política i els molts més milers de funcionaris que hi estan relacionats, hi ha gent amb capacitat i amb profund sentit de l’honradesa. Però també és evident que dels altres, els que no son d’aquests últims i que suposadament no estan tacats per acció, ho estan de tacats per omissió per no haver denunciat la situació, perquè em sembla molt improbable que allò que des de fora sospitàvem i molts ja havien denunciat inclús davant dels jutjats i sense èxit, no fos conegut des de dintre. Un avi molt savi ja fa anys em deia allò de que no cal dir res, perquè tot se sap... o no?
Hauria de ser evident que no hi ha complicitat entre els individus sota sospita i els partits que els tutelen. Però resulta que la creença popular es que no és així, perquè, com diu la dita, la dona del Cèsar a més de no ser puta no pot ni semblar que pot ser-ho. I en canvi els càrrecs de confiança es multipliquen, la multiplicitat dels càrrecs oficials és una realitat entre els membres del partit corresponent i personatges afins; a les llistes electorals amb possibilitats d’escó hi ha sempre el mateixos i, si no, els trobem després a la Diputació, als Consells Comarcals, als Ajuntaments... Per arrodonir-ho, els partits, amb la subtilesa que els caracteritza, s’apressen a donar de baixa als imputats, passant-se pel forro la presumpció d’innocència. O és que realment els partits ja saben que son culpables?
Tot plegat, un desastre. I quan s’ha arribat fins on som ara, a una situació que políticament al menys es podria qualificar de gravetat extrema, quan el silenciós clamor popular sembla que pot haver arribat fins les orelles de molts d’aquells, quan aquells han començat a rumiar que potser sí que ja n’hi ha prou, resulta que ara, avui, no és el moment de fer res perquè estem amb les eleccions a les portes... Ni amb la corda al coll son capaços de pensar en el País i reeconèixer errors!!. Serà per això que els hi serà aplicable, parodiant-lo, aquest slogan de TV3 molt de moda avui “... Pare, no els perdonis perquè sí sabien el que es feien...i també saben el que es fan...”
J. Vinyeta
Novembre, 2009
Potser és perquè tot sovint soc molt escèptic. Però els suposats temes de corrupció esventats en aquets últims dies, no em sorprenen.
No és la meva intenció fer llenya de l’arbre caigut amb els inculpats. Però, i sense voler generalitzar, convindreu que, el que està passant, no és res més que la mort ja anunciada d’una forma de fer les coses durant els últims trenta anys que ha anat degenerant fins a convertir-se en un gran banquet en el que las societat civil no ha estat convidada, i que a més li toca pagar, i en el que queda palès que la política ha deixat de ser un servei per a convertir-se en un negoci. I ho ha estat, també ha de dir-se, amb el silenci aquiescent de molt bona par d’aquesta societat nostra que mira cap una altra banda mentre tots aquells s’atipen. En el mes de Juliol del 2003 escrivia el següent:
... Pero los partidos políticos, continúan con las mismas lacras: sin definir un sistema de financiación limpio y transparente, amagando y participando de toda la corrupción que existe en cualquier sistema que persiste en permanecer oculto (si no hay corrupción en el sistema de financiación, ¿porqué el sistema es oculto?), empeñados en hacernos creer ( somos tan tontos los ciudadanos de a pié...!) que los sueldos, las campañas publicitarias, los congresos, todos los gastos, se sufragan con las cuotas de los afiliados y las subvenciones que se derivan de los resultados electorales.
Realmente nos toman por imbéciles. Por corderos silenciosos conducidos permanentemente al degolladero, sabedores, los poderes fácticos, de que nadie dirá ni mú. Así estamos. Sin manifestar protesta alguna, soportando las cretineces de ese conjunto de pícaros que se comen las uvas de tres en tres, creyendo que, aunque ciegos, no somos suficientemente inteligentes para darnos cuenta de ello.
Han passat més de sis anys d’aquelles ratlles, i no sembla que puguem dir que, en aquest aspecte al menys, les coses hagin canviat substancialment. Sembla que, precisament, les coses han anat empitjorant. En aquells temps es es recordava o es parlava dels Gal, del Cas Casinos, dels “ Pelotazos” o de la Màfia del Totxo. Sis anys després els “Pelotazos” encara subsisteixen i la Màfia del Totxo sembla que hagi envaït un bon nombre d’Ajuntaments.
És evident que no podem fotre a tota la trepa de polítics i funcionaris dins del mateix sac. Però també és evident que la situació que els corruptes van propiciant està afectant a tot el conjunt de tots ells plegats, que aquesta afectació crea desencís (més del que ja hi havia i que en deien perplexitat...) a la societat (potser precisament manifestat pel seu silenci, acostumada com està a que quan multitudinàriament l’ha trancat, tampoc ha servit de res...) i, aquesta societat civil, queda encara més perplexa veient que aquells polítics i funcionaris, no busquen solucions reals que ho arreglin a tot plegat.
És evident que no tots son iguals. Però és també evident que entre tots plegats no han fet res per evitar-ho. Es continua amb un sistema de finançament dels partits sense transparència, amb una Sindicatura de Comptes que es limita a avisar, perquè no te més atribucions, i a la què ni tan sols el Parlament (és a dir els 135 Diputats!!) l’hi fa cas, i, per acabar-ho d’adobar, amb una Llei electoral que propicia aquestes disbauxes i que tots demanem a crits (a pesar dels nostres silencis) que canviï d’una vegada.
És evident que entre els milers de gent dedicats a la política i els molts més milers de funcionaris que hi estan relacionats, hi ha gent amb capacitat i amb profund sentit de l’honradesa. Però també és evident que dels altres, els que no son d’aquests últims i que suposadament no estan tacats per acció, ho estan de tacats per omissió per no haver denunciat la situació, perquè em sembla molt improbable que allò que des de fora sospitàvem i molts ja havien denunciat inclús davant dels jutjats i sense èxit, no fos conegut des de dintre. Un avi molt savi ja fa anys em deia allò de que no cal dir res, perquè tot se sap... o no?
Hauria de ser evident que no hi ha complicitat entre els individus sota sospita i els partits que els tutelen. Però resulta que la creença popular es que no és així, perquè, com diu la dita, la dona del Cèsar a més de no ser puta no pot ni semblar que pot ser-ho. I en canvi els càrrecs de confiança es multipliquen, la multiplicitat dels càrrecs oficials és una realitat entre els membres del partit corresponent i personatges afins; a les llistes electorals amb possibilitats d’escó hi ha sempre el mateixos i, si no, els trobem després a la Diputació, als Consells Comarcals, als Ajuntaments... Per arrodonir-ho, els partits, amb la subtilesa que els caracteritza, s’apressen a donar de baixa als imputats, passant-se pel forro la presumpció d’innocència. O és que realment els partits ja saben que son culpables?
Tot plegat, un desastre. I quan s’ha arribat fins on som ara, a una situació que políticament al menys es podria qualificar de gravetat extrema, quan el silenciós clamor popular sembla que pot haver arribat fins les orelles de molts d’aquells, quan aquells han començat a rumiar que potser sí que ja n’hi ha prou, resulta que ara, avui, no és el moment de fer res perquè estem amb les eleccions a les portes... Ni amb la corda al coll son capaços de pensar en el País i reeconèixer errors!!. Serà per això que els hi serà aplicable, parodiant-lo, aquest slogan de TV3 molt de moda avui “... Pare, no els perdonis perquè sí sabien el que es feien...i també saben el que es fan...”
J. Vinyeta
Novembre, 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada