84.- Corrupcions (II)
La revolcada social que han produït els últims escàndols de corrupció esventats, ha estat de traca i mocador. L’ambient es mastega i, els partits polítics, han començat a posar fil a l’agulla no per solucionar el problema, però sí per tapar-se les vergonyes. Perquè, en la meva opinió, em temo que son i som tots conscients de que, tal com estan les coses, no hi ha per avui solució possible.
És evident que, per canviar les coses, son necessàries, com a mínim, que es portin a terme tres modificacions en l’actual sistema polític:
-- Ha de modificar-se la Llei Electoral fent-la amb llistes obertes. Copiar sistemes que ja funcionen a Europa, no ha de ser tan difícil.
-- Ha de crear-se una nova normativa – llei sobre el tema de finançament de partits i candidats(si es modifica la Llei) i, sobre de totes les coses, que es compleixi i que es faci complir.
-- Les Administracions, en especial les Diputacions i els Ajuntaments, han d’estar sotmesos permanentment a auditories externes i independents. En qualsevol cas, La Sindicatura de Comptes, ho ha de ser d’independent i amb poder executiu i sancionador.
Tot això sense exclusió d’altres assumptes que també hauran de solucionar-se tard o d’hora, com ha de ser-ho el tema judicial o el del funcionariat, per citar-ne dos que també necessiten un “bon repàs”.
Primer entrebanc: la modificació de la Llei Electoral. Tots els partits numèricament importants que integren el Parlament s’han posat a la boca manta vegades la necessitat de portar a terme una modificació substancial del sistema electoral. N’han parlat sempre però mai s’hi han posat, a la feina. L’enfrontament entre CiU i el PSC ha estat sistemàtic i no precisament pels interessos del país, no: ho ha estat per la proporcionalitat territorial que és la que pot donar el poder a uns o altres en funció de com es defineixi. És a dir que, com queda clar, l’important és deixar les coses de manera què, per els uns o per els altres electoralment parlant, quedin pràcticament decidides abans de començar. Les llistes obertes no son la panacea, és cert. Però també és cert que desgreixen la maquinària dels partits i, per tant, elimina bona part de les despeses necessàries per mantenir-la. Amb menys despeses, menys ingressos son necessaris. Però, amb menys ingressos, la pregunta del milió ja la fa en Salvador Cot al diari Avui del dia 9 de Novembre: l’aparell del partit liquidarà l’aparell propi? S’autoimmolarà? De qui i de quants prescindirà?
Segon entrebanc: La Llei de fiançament dels partits. Parlar d’això a aquestes alçades fa vergonya. I en fa perquè la Llei, de més o menys bondat, ja hi és i des de fa temps. Però, Ai las! Ni es compleix ni es fa complir. Sempre s’ha dit que si hi ha un País que ho te prou ben muntat (i amb això no vull dir que no pugui tenir les seves xacres) és Canadà, on es controlen, diuen que fins al cèntim, les despeses electorals. Personalment em sembla bé el control. Però tot i això, per a mi encara és més important que hi hagi transparència amb els ingressos que els partits van rebent: hem de saber, pela a pela, qui els hi ha donat calés i per què, amb el convenciment de que si aquests per què son legalment lícits poden ser assumits per tothom, i per tant pels partits, i sense escàndol. El problema radica en que no sabem fins a quin punt els partits estaran disposats a perdre la opacitat actual. I, donada aquesta opacitat, puc pensar legal i lícitament que tota o part d’aquesta opacitat ho és a conseqüència d’interessos també opacs, potser tant del donant com del receptor. Si no és així, per què es manté la manca de transparència?. Des de la pròpia Generalitat s’intenta establir per decret limitacions en el tema de les donacions. El problema no és que hagin de limitar-se. El problema, insisteixo, està fonamentalment en la manca de transparència de les mateixes: una petita donació pot amagar interessos tan espuris com una de milionària.
Tercer entrebanc: el control de les administracions locals. Ja fa dies que algú, no recordo qui ho va plantejar, pretenia la necessitat de sotmetre als Ajuntaments i a les Diputacions (que algú hauria de dir-me per què serveixen aquests últims Ens avui dia) a auditories permanents i externes. Els brams, que no varen fer res més que confirmar aquella necessitat, es varen sentir des de A Corunya fins L’Hospitalet i des de Cantabria fins Andalusia. Una vegada més pregunto, què tenen per amagar Ajuntaments i Diputacions perquè tinguin aquesta oposició frontal a ser auditats? És cert que ha d’haver-hi una manera de retornar des de l’Estat als Ajuntaments els diners i les ajudes necessaris perquè la municipalitat tiri endavant. Però també els consistoris han de ser curosos i no posar en marxa projectes que, per molts vots que donin, no els hi corresponen de fer, a menys que els serveis que es derivin d’aquell projecte siguin finançats pel propi consistori, ja sigui amb impostos sobre els conciutadans o que aquestos paguin directament el servei en el moment d’utilitzar-lo. O dit de una altra manera: els Ajuntaments no poden gastar ni un duro si no hi ha garanties de que la despesa ocasionada no haurà de ser finalment satisfeta per Administracions alienes al propi Municipi. I no ho han fet. I si han estirat més el braç que la mànega per sobreviure, penso que en cap cas han estat autoritzats a malmenar el territori als extrems en que ho han fet, perquè, com tots sabem, els permisos d’obra i les requalificacions son exclusives dels Ajuntaments. És per això (i per altres moltes coses: increment de funcionaris i de càrrecs de confiança, despeses sumptuàries, etc... que entenc que han d’estar permanentment auditats. I, parodiant al Príncep de Dinamarca, deu haver-hi quelcom de put en els Ajuntaments quan s’han oposat fins avui a Auditories externes i independents. La qüestió és si és podran dur a terme aquestes Auditories permanents. I durant el debat que una proposta d’aquest tipus pot generar, serà interessant, amb independència del resultat que se’n derivi, veure si la oposició al tema és més per part dels partits que dels Ajuntaments o al revés...
És curiós que entre els tres “entrebancs” que he exposat el nexe comú siguin els diners. Això em ratifica en allò de que no és precisament l’idea de servei al país el que belluga, avui per avui, als Partits (i tampoc vull dir amb això que aquesta participació en aquest servei ha de ser gratuïta). Però és precisament per aquest “nexe comú” que preveig greus dificultats per arribar a acords, i que els que puguin prendre ho siguin d’una forma gairebé corporativa que, per corporativa precisament i no legislada, pot ser que només serveixi per tapar forats (vergonyes) i qui sap si per poca cosa més o perquè les mesures preses siguin més tangencials que profundes .
La regeneració política és necessària. I ha de ser real perquè si no ho és, serà la societat qui es donarà de baixa per encara més “perplexitat”. I pot arribar-nos a passar que a l’hora d’anar a votar ho haguem de fer pel Chirac que ens toqui, tot i fent-ho amb la pinça al nas per no sentir la ferum de podrit, amb la sola finalitat de barrar-li el pas al Le Penn de torn, sempre disposat a salvar la Pàtria... La responsabilitat, cas d’arribar-hi, evidentment que serà de tota aquesta trepa d’impresentables que per acció o per omissió ens han portat a la situació actual...i també nostra per haver-ho permès.
J. Vinyeta
Novembre, 2009
La revolcada social que han produït els últims escàndols de corrupció esventats, ha estat de traca i mocador. L’ambient es mastega i, els partits polítics, han començat a posar fil a l’agulla no per solucionar el problema, però sí per tapar-se les vergonyes. Perquè, en la meva opinió, em temo que son i som tots conscients de que, tal com estan les coses, no hi ha per avui solució possible.
És evident que, per canviar les coses, son necessàries, com a mínim, que es portin a terme tres modificacions en l’actual sistema polític:
-- Ha de modificar-se la Llei Electoral fent-la amb llistes obertes. Copiar sistemes que ja funcionen a Europa, no ha de ser tan difícil.
-- Ha de crear-se una nova normativa – llei sobre el tema de finançament de partits i candidats(si es modifica la Llei) i, sobre de totes les coses, que es compleixi i que es faci complir.
-- Les Administracions, en especial les Diputacions i els Ajuntaments, han d’estar sotmesos permanentment a auditories externes i independents. En qualsevol cas, La Sindicatura de Comptes, ho ha de ser d’independent i amb poder executiu i sancionador.
Tot això sense exclusió d’altres assumptes que també hauran de solucionar-se tard o d’hora, com ha de ser-ho el tema judicial o el del funcionariat, per citar-ne dos que també necessiten un “bon repàs”.
Primer entrebanc: la modificació de la Llei Electoral. Tots els partits numèricament importants que integren el Parlament s’han posat a la boca manta vegades la necessitat de portar a terme una modificació substancial del sistema electoral. N’han parlat sempre però mai s’hi han posat, a la feina. L’enfrontament entre CiU i el PSC ha estat sistemàtic i no precisament pels interessos del país, no: ho ha estat per la proporcionalitat territorial que és la que pot donar el poder a uns o altres en funció de com es defineixi. És a dir que, com queda clar, l’important és deixar les coses de manera què, per els uns o per els altres electoralment parlant, quedin pràcticament decidides abans de començar. Les llistes obertes no son la panacea, és cert. Però també és cert que desgreixen la maquinària dels partits i, per tant, elimina bona part de les despeses necessàries per mantenir-la. Amb menys despeses, menys ingressos son necessaris. Però, amb menys ingressos, la pregunta del milió ja la fa en Salvador Cot al diari Avui del dia 9 de Novembre: l’aparell del partit liquidarà l’aparell propi? S’autoimmolarà? De qui i de quants prescindirà?
Segon entrebanc: La Llei de fiançament dels partits. Parlar d’això a aquestes alçades fa vergonya. I en fa perquè la Llei, de més o menys bondat, ja hi és i des de fa temps. Però, Ai las! Ni es compleix ni es fa complir. Sempre s’ha dit que si hi ha un País que ho te prou ben muntat (i amb això no vull dir que no pugui tenir les seves xacres) és Canadà, on es controlen, diuen que fins al cèntim, les despeses electorals. Personalment em sembla bé el control. Però tot i això, per a mi encara és més important que hi hagi transparència amb els ingressos que els partits van rebent: hem de saber, pela a pela, qui els hi ha donat calés i per què, amb el convenciment de que si aquests per què son legalment lícits poden ser assumits per tothom, i per tant pels partits, i sense escàndol. El problema radica en que no sabem fins a quin punt els partits estaran disposats a perdre la opacitat actual. I, donada aquesta opacitat, puc pensar legal i lícitament que tota o part d’aquesta opacitat ho és a conseqüència d’interessos també opacs, potser tant del donant com del receptor. Si no és així, per què es manté la manca de transparència?. Des de la pròpia Generalitat s’intenta establir per decret limitacions en el tema de les donacions. El problema no és que hagin de limitar-se. El problema, insisteixo, està fonamentalment en la manca de transparència de les mateixes: una petita donació pot amagar interessos tan espuris com una de milionària.
Tercer entrebanc: el control de les administracions locals. Ja fa dies que algú, no recordo qui ho va plantejar, pretenia la necessitat de sotmetre als Ajuntaments i a les Diputacions (que algú hauria de dir-me per què serveixen aquests últims Ens avui dia) a auditories permanents i externes. Els brams, que no varen fer res més que confirmar aquella necessitat, es varen sentir des de A Corunya fins L’Hospitalet i des de Cantabria fins Andalusia. Una vegada més pregunto, què tenen per amagar Ajuntaments i Diputacions perquè tinguin aquesta oposició frontal a ser auditats? És cert que ha d’haver-hi una manera de retornar des de l’Estat als Ajuntaments els diners i les ajudes necessaris perquè la municipalitat tiri endavant. Però també els consistoris han de ser curosos i no posar en marxa projectes que, per molts vots que donin, no els hi corresponen de fer, a menys que els serveis que es derivin d’aquell projecte siguin finançats pel propi consistori, ja sigui amb impostos sobre els conciutadans o que aquestos paguin directament el servei en el moment d’utilitzar-lo. O dit de una altra manera: els Ajuntaments no poden gastar ni un duro si no hi ha garanties de que la despesa ocasionada no haurà de ser finalment satisfeta per Administracions alienes al propi Municipi. I no ho han fet. I si han estirat més el braç que la mànega per sobreviure, penso que en cap cas han estat autoritzats a malmenar el territori als extrems en que ho han fet, perquè, com tots sabem, els permisos d’obra i les requalificacions son exclusives dels Ajuntaments. És per això (i per altres moltes coses: increment de funcionaris i de càrrecs de confiança, despeses sumptuàries, etc... que entenc que han d’estar permanentment auditats. I, parodiant al Príncep de Dinamarca, deu haver-hi quelcom de put en els Ajuntaments quan s’han oposat fins avui a Auditories externes i independents. La qüestió és si és podran dur a terme aquestes Auditories permanents. I durant el debat que una proposta d’aquest tipus pot generar, serà interessant, amb independència del resultat que se’n derivi, veure si la oposició al tema és més per part dels partits que dels Ajuntaments o al revés...
És curiós que entre els tres “entrebancs” que he exposat el nexe comú siguin els diners. Això em ratifica en allò de que no és precisament l’idea de servei al país el que belluga, avui per avui, als Partits (i tampoc vull dir amb això que aquesta participació en aquest servei ha de ser gratuïta). Però és precisament per aquest “nexe comú” que preveig greus dificultats per arribar a acords, i que els que puguin prendre ho siguin d’una forma gairebé corporativa que, per corporativa precisament i no legislada, pot ser que només serveixi per tapar forats (vergonyes) i qui sap si per poca cosa més o perquè les mesures preses siguin més tangencials que profundes .
La regeneració política és necessària. I ha de ser real perquè si no ho és, serà la societat qui es donarà de baixa per encara més “perplexitat”. I pot arribar-nos a passar que a l’hora d’anar a votar ho haguem de fer pel Chirac que ens toqui, tot i fent-ho amb la pinça al nas per no sentir la ferum de podrit, amb la sola finalitat de barrar-li el pas al Le Penn de torn, sempre disposat a salvar la Pàtria... La responsabilitat, cas d’arribar-hi, evidentment que serà de tota aquesta trepa d’impresentables que per acció o per omissió ens han portat a la situació actual...i també nostra per haver-ho permès.
J. Vinyeta
Novembre, 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada