652.-
Després de la sentència (i III)
Sembla que la violència vandàlica a Catalunya va
minvant. És de notar que, per exemple, mentre a Barcelona, divendres passat, hi
havia una manifestació amb 525.000 participants segons GU (en mans del PSC, i això, personalment al
menys, em deixa massa dubtes sobre la veritat que exposen...), les TVs
espanyoles estaven mostrant els enfrontaments a Via Laietana, davant de la comissaria
de la policia nacional espanyola. Ha estat, com no podia ser d’una altra
manera, la informació que aquestes TVs han anat donant dels fets de la
Barcelona – Catalunya post sentència. Son culpables, i sense remissió, de
desinformar als ciutadans de l’estat que creuen defensar.
Ara comencen a sortir
imatges per les xarxes que van deixant en evidència algunes coses que
sospitàvem. Era estrany que un policia,
protegit com un robbocop pogués rebre un cop al cap suficient per estavellar-li
el cervell. Com no deixava de ser estrany que un grup de nazis pogués baixar
amb impunitat des de la Plaça Artós fins a Balmes – Roselló. O que només es
carregués contra determinades assentades i no contra d’altres. O que hi
haguessin detencions estranyes o, com s’ha sabut després, sense cap raó.... I en son només que exemples
sospitosos... Però ja sabem quin pa s’hi
dona en aquestes circumstàncies.
Sánchez continua entestat
en que Torra condemni la violència sense pal·liatius. Tots sabem que Torra
defensa la desobediència civil, que és la que practica l’independentisme, i
condemna, com ho fa també tot l’independentisme, la violència i des de sempre..
Sánchez no vol Torra i empeny ERC perquè el descavalqui. Però ERC, llevat
Tardà, que sembla ancorat en allò de que algú ho hauria de dir de fa no sé quants anys, se’ns presenta
demanant unes eleccions que, donades aquestes circumstàncies actuals, ERC perdrà..
Sánchez, suposem que per raons de cost electoral, no vol parlar amb Torra,
volent ignorar que Torra ha estat triat pels catalans per representar-lo. De
totes maneres, queda clar que qui no vol ni parlar dels problemes que la
sentència ha desfermat a Catalunya i de
la seva relació amb Espanya, qui s’entesta en no parlar-ne és precisament Sánchez. I també aquesta
Europa anodina, que algun dia voldrà cobrar de l’Estat espanyol, també se n'ha
assabentat. Els fets queden per a la Història.
Ja sé que no val la pena
insistir. Però sí que em ve de gust recordar aquella resposta de Saramago arrel dels últims afusellaments de dissidents cubans (Abril del 2003). Deia Saramago, després de la introducció d’aquell
Hasta ahí he llegado[1]:
“... Disentir
es un derecho que se encuentra y se
encontrará inscrito con tinta invisible en todas la declaraciones de derechos humanos pasadas, presentes y
futuras. Disentir es un acto irrenuciable de conciencia. Puede que disentir
conduza a la traición, pero eso siempre tiene que ser demostrado con pruebas
irrefutables. No creo que se haya actuado sin dejar lugar a dudas en el juicio
reciente de donde salieron condenados a penas desproporcionadas los cubanos
disidentes...”
Un pensa que molts
catalans (i m’agradaria pensar que son molts més dels que jo crec), com
Saramago, han dit allò de Fins aquí he
arribat. Aquells afusellaments varen sentenciar Castro per a la Història. A
mi em sembla que pot passar quelcom similar aquí.
J. Vinyeta
23 d’Octubre de 2019
[1] Saramago Hast
ahí he llegado. https://elpais.com/diario/2003/04/14/internacional/1050271222_850215.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada