650.- Després de la
sentència (I)
El
esdeveniments de violència que pateix aquest dies la capital catalana poden
tenir, i no dubto de que així sia, un component clar antisistema que aprofita
qualsevol circumstància que
entengui aprofitable per expressar-se
com ho han fet sempre. L’alcalde Trías ja si va trobar en un desnonament a
Sants, com si hi havia trobat, un anys enrere, l’alcalde Clos amb motiu de la
reunió, si no recordo malament, a Barcelona del G 20. Varen ser enfrontaments
típics d’antisistemes que, per dir-ho d’alguna manera senzilla, son més un anti tot que altre cosa més específica.
Sempre, en tots el casos que jo recordo, hi ha hagut, en un moment o altra,
pillatge pur i dur, actuacions que recorden, salvant les distàncies històriques,
aquelles dites bullangues que ja va patir
Barcelona a mitjans del Sgle XIX… Dic això per assenyalar que, el fenomen, no
és nou…
Però
en aquesta ocasió aquestes bullangues
hi porten un component polític especial:
Catalunya està emprenyada. La sentència del Suprem, una bestiesa jurídica
segons afirmen, i amb rotunditat, juristes de prestigi, deixa, a banda dels
empresonats que en tindran per anys, una clara recessió dels drets fonamentals
que varen estar obtinguts en clares lluites en contra del sistema dictatorial
primer i continuades durant aquell procés trampós denominat transició. I és
ara, amb aquest panorama polític per endavant i amb un futur econòmic que
inicia una recessió que tothom preveu dura, quan aquest jovent ens diu que vol
futur i política clara. I com que de tot plegat, ningú els ofereix una mínima
garantia, aquest jovent, que poca cosa tenen a veure amb aquests antisistema
organitzats, amb infiltrats de la ultra dreta i dels propis cosos policials,
com han demostrats imatges que corren per les xarxes, van dient que prou, que
ja està bé. Val la pena diferenciar els dos moviments, tot i que entenc que no
és senzill.
Des
de Madrid, amb aquella simplesa ximple que en massa vegades vol substituir a
l’acció política de la que s’amaguen, no
tenen millor acudit que dir allò de el problema de Catalunya és un
problema entre els ciutadans del principat. No volen tenir la valentia
de recordar aquell Rajoy que demanava “...una
firmita en contra de los catalanes...”, amb una sentència posterior del TC
i per un TC, amb jutges rebutjats pel PP,
amb vacants, no renovat i que va quedar
ad hoc per les intencions dels
Populars. O el PSOE, que no vol recordar a l’ínclit Guerra, el de “... Montesquieu ha muerto...”, vantant-se i amb sorna de l’Estatut “...que lo hemos cepillado...”, i que culmina
en aquella magna manifestació del 10 de Juliol de 1910 en la que, per primera
vegada es veuen estelades, en quantitats més que apreciables, en una
manifestació. Ningú assumeix responsabilitats per uns no permanents a les
demandes catalanes; ningú vol recordar les Lleis que ha aprovat els Parlament,
en tots els ordres, i que ha estat sistemàticament anul·lades pel TC, ni pel
tracte econòmic i en infraestructures insultant al que estem sotmesos, ningú
vol recordar les limitacions a les que està sotmès el Parlament català des del
TC a l’hora de debatre... Res, res més que no sigui imposició permanent que converteix
l’Autotnomia catalana en un autèntic sistema colonial.
Diuen
a Castella allò de “...quién siembra
vientos, recoge tempestades...”
Castella, o quan menys l’esperit imperial castellà, que domina l’ADN de
l’Espanya oligàrquica, ha anat sembrant tots aquets vents creient que, quan
ha arribat la sentència i com va dir el
propi president en funcions Sánchez, hem arribat al la fi del carerr: “...el naufragio de un sistema político que
ha fracasado en su intento de un reconocimiento interno y internacional...”[1]
Com que li sembla poc, afegeix allò de la gran democràcia (també en Franco parlava de democràcia...)[2] en que s’ha convertit l’Estat espanyol, i del
que el que es tracta és de la recuperació de la convivència a Catalunya. El que
ens diu, d’una altra manera, és que no
existeix un problema polític Catalunya – Espanya, si no un problema de
convivència entre catalans, manera esplèndida de inhibició...
Però
la realitat és que, immediatament després, han arribat les tempestes a les que,
a la meva manera de veure, no s’hi posaran fi fins que s’iniciïn i
finalitzin amb èxit les converses
necessàries que condueixin, al reconeixement dels resultats del 1 –
O - 2017 o, coma mínim, a la celebració d’un altra referèndum sobre el dret de decidir del poble català.
Continuarà.
J.
Vinyeta
21
de Setembre de 2019
[2] Franco, el dia
17/9/62, diria també, a Tierra de Campos,
que “...Yo desafío a que nos presenten un
país tan sólo en el mundo que pueda ofrecer una muestra más clara, más firme i
más leal de la democracia...”
España Hoy.- El ruedo ibérico.- Turín, 1963..- pág 407
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada