651.- Després de la sentència (II)
El
mateix dia 14 és projecta, a primeres
hores del dematí, un vídeo en el que hi participen tots el membres del Govern
Central, cantant les meravelles de l’estat on vivim. Sospitem que alguna cosa
ha de passar i...efectivament!: pocs minuts després es filtra la sentència i,
segons diuen, Marchena la deixa anar per complert abans de que se li compliquin
més les coses. No cal comentar el resultats, de tots coneguts. Tots esperàvem
la sentència, no perquè el dia 16 és complien els dos anys de presó provisional
dels Jordis (el TC no hagués tingut cap mania en prorrogar-la tant de temps com
li hagués convingut). El que sí em semblava peremptori era fer-la pública tant
aviat com fos possible per fer-la coincidir amb el període electoral: la
sentència taparia, durant la campanya, les misèries de tothom i, pensant en la
resposta de la societat civil catalana, deixaria, per contrari i en primera
línia, la pèssima qualitat democràtica catalana, incapaç d’acceptar una sentència clara, presa per unanimitat i
ajustada a dret escrita per un
tribunal independent dels
altres dos braços del poder estatal... que és precisament el que es tractaria
de demostrar, oi?
En
res, la societat civil es posa en marxa i tot el que ve al darrera ja és
conegut per tothom. Remarcar les Marxes per la Llibertat i la vaga general a la
que no s’hi sumen ni CCOO ni UGT, qüestió aquesta última que potser és d’agrair
i tot. I fer notar que un a colla de nazis son capaços de baixar des de la
Plaça Artós fins a Balmes – Roselló amb total impunitat.
Sánchez
volia la sentència durant el període electoral. Però la qüestió se li ha
complicat de tal manera que només de pensar que podés haver-hi una foto Torra –
Sánchez durant aquest període, el posa nerviós. Té molt clar que, de fer
l’entrevista, els brams de l’oposició se sentiran des de la fi del món i, com
passa sempre en massa classe política, la pèrdua de vots que això pogués originar
es possible que Sánchez la entengui letal pel seus interessos electorals.
Sánchez ve a Barcelona i no parla amb Torra:
ens deixa clar que, efectivament, no és el president de dos milions i mig de
catalans que clamen per una solució política a un problema del que també ell
n’és causa directa i per tant
responsable. En el fons em sembla que no és més que por (qui sap si pànic...) a
enfrontar-se a una situació, protagonitzada clarament per la societat civil
catalana i que per moments i en la meva opinió, es va convertint en una
situació absolutament irreversible. Una societat civil maltractada
des de la metròpoli, empentada per aquest jovent també tip de no tenir ni futur, ara s’ha posat
en marxa de forma seriosa i que molts entenen com a definitiva. Sánchez haurà
d’enfrontar-s’hi tan si vol com si no vol. I quan abans ho faci li serà menys dificultós perquè el maltractament al
que es va sometent problema català, va creant simpaties al moviment i rebuig a
l’actuació del Govern Central, i el virus
es va estenent fora de Catalunya. Quan més trigui en enfrontar el problema,
el problema serà, al menys geogràficament, més gran: de demòcrates no ho som només els independentistes i aquests
no només son a Catalunya...
La
repressió es mantén ferma i insistent, i
no els crec tan cretins, a pesar de tot, de que creguin que només aquesta és la
solució real al problema de relació Catalunya – Espanya: aquest és el criteri
que empren tots els impèris... La revolta catalana d’aquest segle XXI, que
només pretén una simple llibertat per poder decidir, té a les seves mans una
arma definitiva que no és altre que el seu profund pacifisme, la clara antiviolència i el convenciment més íntim de
que les solucions als problemes polítics està en les urnes.
Vist
tot plegat, potser podríem recordar aquella frase de Gandhi:
Primer t’ignoren, després se’n riuen,
després et castiguen...Després has guanyat...!!
Si
la dita és certa, estem entrant en l’última fase del projecta...
J. Vinyeta
21
d’Octubre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada