482.-
Accions jurídiques i la seva interpretació.-
L’andanada des de Madrid
ha estat èpica. Hi ha emmerdat a tothom i no ha quedat clar que, si els que
anem a votar, també estarem cometent un
delicte. Em dona la sensació de que, quan es varen reunir per decidir el què i
el com, a cada idea que algú aportava, hi havia una altra que afegia allò de “... y dos huevos duros...” perquè, no
fos cas, que quedés algú sense assenyalar.
Hem entrat en una etapa
difícil: Rajoy diu que anirà a totes. El
seu tancredisme l’ha portat fins ací i ara no li queda més remei que fer el que
fa, tot i que amb un ull posat a Europa que, de moment, ni està ni se l’espera.
D’altra banda, el País, Catalunya, fa anys que va empenyent als polítics perquè ens
portin a port i no crec que sigui ara, a pesar de totes les amenaces, quan
deixi de fer-ho. Ans al contrari.
Catalunya també mira Europa i té també
clar que Europa, hores d’ara, ni està ni
se l’espera. És cert que Europa parla de Catalunya d’una forma adusta i excloent
acontentant a qui li demana definició, com ha estat el cas de la diputada de
UPyD, Beatriz Becerra. Però si el
catalans, tot i marxant d’Espanya,
constitucionalment no perdrem la nacionalitat espanyola, llevat de
renuncia expressa, com serà possible que perdem la “nacionalitat” europea...? Per què no ens hi donen resposta? Una sí
i l’altra no? Oxímoron.
Per tot plegat, la
situació és complicada perquè bàsicament, i en contra del que els unionistes
expressaven al Parlament, es tracta d’un enfrontament directa entre un govern
central, amb antecedents clarament dictatorials
franquistes, jacobí, amb un esperit imperial que s’ha mantingut virulent
des del segle XV i que intenta fefaentment que
Montesquieu mai no hagi existit, un enfrontament dic en contra d’una part majoritària de la ciutadania
catalana que clama per poder, senzillament, votar. Però estem on estem perquè Rajoy
va dir clarament allò de “...y porque no quiero”, no
ho oblidem.
Però tota aquesta
violència administrativa i judicial posada en marxa, s’ha vist gairebé
decapitada arrel del recurs de recusació dels membres TC que Carme Forcadell presenta i que és resolt pel propi TC què, assenyala
Partal[1]
(i del que també se’n feia resò J. Graupera en
ElNacional[2]
assenyalant la voluntat de Rajoy d’anular el debat parlamentari, i d’aquí l’allargament
de la sessió, amb les collonades dels unionistes, esperant una anul·lació exprés
que no va arribar), obra la via per a anar als tribunals europeus (Ho explicava
també abans d’ahir l’advocat de Carme Forcadell, Agustí Carles, a Més 324[3]).
Però, afegeix Partal que, en la segona interlocutòria que emet el TC, considera Forcadell “part
del procés...” i que per tant és impossible inhabilitar-la sense
convocar-la, sense escoltar-la formalment, sense respectar els seus drets
processals, la qual cosa pot ampliar-se, conseqüentment, a que tots els amenaçats
pel referèndum es puguin personar com a part... el que farà que la via ràpida de
inhabilitació quedi en res.
I com que alguns de Madrid
també ho saben, comença la por de que l’Estat no hi arribi, ni amb temps ni amb
forma, a impossibilitar el referèndum[4].
Pot ser serà que ja ens donen moltes possibilitats d’èxit. Però s’esveren més quan al propi Rivera se li escapa allò de
que “ho tenim fotut...”[5]
o quan se’ls hi ha fet evident,
especialment a partir del 17/08 de trista memòria, que molta premsa estrangera tracta a Catalunya com un Estat. Pobre Rajoy!
Es convertirà en un drap brut i estripat en mans de tota aquesta trepa, si no van les coses com la caverna vol...
A banda de tot plegat, el
Banc d’Espanya ens ha fet l’anunci, ara, en aquestes circumstàncies polítiques, que del rescat bancari, aquell que no havia de costar un euro als espanyols,
entén com difícilment recuperable el 75% de les quantitats repartides entre els
bancs. Fent els números en resulta l’escandalosa xifra de més de quaranta mil
milions d’euros (40.000.000.000!!) que haurem de pagar entre tots. Aquest
govern central, tant escrupolós amb els diners que es gasten els adversaris
polítics, als que tracta obertament d’enemics, ¿exigirà responsabilitats als autors
d’aquesta desfeta que alguns economistes auguren que podrà arribar als dos-cents
mil milions, un cop sumat el banc dolent que obertament és un banc en fallida,
més les quantitats que aniran aflorant dels bancs que encara estan a la corda
fluixa? És ben bé allò de la palla i la biga,
a l’ull...
J. Vinyeta
10 de Setembre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada